Sor Cop Sec

Sempre m’ha fet un xic de ràbia aquells que parlen despectivament de les calçotades populars o de les costellades, (sobretot si són suposats progressistes). No és cap broma, això és una reflexió seriosa. La calçotada és d’una dignitat absoluta, la del poble i dels treballadors, que cal reivindicar.

Una calçotada o una costellada és un ritual popular i nacional! de gran consideració. Gastronòmicament també, però més enllà. La calçotada és del poble! Els rics i llepafils no en fan pas.

La calçotada encarna el sentit més gramscià -sí, sí, de Gramsci, el filòsof marxista italià- quan parla de la cultura popular-nacional.

La calçotada i les costellades enllacen en les tradicions més profundes de les classes populars catalanes, dels treballadors i treballadores, quan els diumenges s’anava -i encara és va!!- al camp a fer celebracions populars. Aplecs. És motiu de trobada, també de sentiment popular. De passar-ho bé. Pot ser també de reivindicació, però és sempre profundament popular.

Ah! i gastronòmicament no tenen res de despreciatiu. I qui digui el contrari és que és un tiquismiquis, no n’ha anat mai a cap o, encara més senzill, és un senyor burgès d’aquest país pel qual els calçots són una derivada excessivament popular i una mica basta i massa bruta per ells. Les salses, l’all-i-oli, les picades o romescos, les salbitjades, les carns i les escalivades, les amanides… La calçotada és el sol d’hivern que despunta al raig del bon vi.

Les calçotades, com les costellades, arrelen en el sentir popular de les classes treballadores catalanes.

No puc dir pas doncs, que estigui en contra de barrejar calçots i política. Van plegats, penso. No és la intenció d’aquest escrit entrar en el que els "mèdia" de l’"establishment" i els poders fàctics en diuen la "crisis de la calçotada". En tot cas quedi clar que em fa ràbia que es desacreditin les declaracions del Xavier Vendrell per estar fetes en un entorn de calçots. Soc dels que penso, tot i així que té molt de linxament mediàtic cap a Esquerra. Molestem els que tenen el seu statu quo i interessos lligats a l’Estat Espanyol actual. Que són també els que no els hi agraden els calçots.

En tot cas que quedi clar que una calçotada és ben digna, i que el seu usos desacraditadors –són declaracions de calçotada popular, per exemple, o és un partit de costellada– són absolutament fora de lloc. És pura intoxicació ideològica d’un determinat llenguatge, massa habitual, que a voltes de sentir-lo assumim com a cert. Però no.

Al Youtube hi apareixen 320 vídeos de calçotades. Penjo una versió en anglès de la recepta de la salsa dels calçots, perquè no ens puguin dir provincians.

Sempre he trobat un sacrilegi fer la salsa amb el turmix. Penso que amb la ma de morter, ben picada, i trobant-hi l’ametlla a trossets, amb l’oli més visible… és més bona i autèntica, que la salsa, tota pastosa ella, feta a màquina.

Llarga vida a les calçotades populars, expressió sentida i gastronòmica de les classes populars catalanes!