Sor Cop Sec
Cesc Poch Ros
1 de febrer de 2009
3 comentaris
?Il Gatopardo?, petita reflexió sobre la crisi
L’etern retorn de la dialèctica mercat/estat en la crisi global del 2008
Si al llarg del segle XX, la identitat ha viscut tensionada entre el mercat i l’estat, el plet entre aquests darrers ha patit una forta sotragada a partir de la profunda crisis econòmica global iniciada l’any 2008. Després de 2 dècades de triomf del mercat lliure i crisis dels estats i la política la correlació de forces s’ha capgirat. A hores d’ara encara no tenim prou perspectiva ni elements per saber com afectarà aquesta nova correlació de forces entre el mercat i l’estat a les identitats.
Aquesta és la primera gran crisis sistèmica del capitalisme en l’era de la globalització. Algunes veus parlen de la necessitat de refundar el capitalisme, amb la paradoxa d’encarregar el lideratge d’aquest pa als mateixos que l’han generat s. És la imatge de la cimera del G-20 a Washington amb l’FMI i el Banc Mundial: sembla allò de que “cal que tot canvi perquè tot resti igual”. Aquesta és la mítica frase de la novel·la “Il Gatopardo” de Tomasi de Lampedusa (1957) que li diu Alain Delon, que fa de jove Tancredi Falconeri, a Burt Lancaster en el paper de Príncep don Fabrizio en la versió portada al cine per Luchino Visconti. A les darreres manifestacions d’estudiants de Barcelona, de la tardor del 2008, hi havia una pancarta dels estudiants d’enginyeria informàtica que deia “Si el sistema es col·lapse, reinicia el sistema”. El perill de fer un “reset” al sistema és que ens et torni a reaparèixer l’antipàtic i infaust Windows de Microsoft, com a símbol del domini intangible del capitalisme actual. L’ofensiva contra la greu crisi ha d’incloure canvis de fons. Així va passar en la crisis del “crack del 29”, que va fer aparèixer l’estat del benestar.
Ara bé, assumint com a principal proposta, que d’aquesta crisis n’hauríem de sortir amb el retorn de l’economia mixta, el debat no pot restar sols en el terreny del pes que ha de tenir l’estat, reproduint talment la vella controvèrsia entre mercat/estat o el paper de la política davant l’economia com s’ha fet al llarg del segle XX. Aquesta batalla ja l’hem guanyada: després del galopant neoliberalisme salvatge del canvi de mil·lenni en Bush, els de la “tercera via” britànica i el Sarkozy són favorables a nacionalitzar bancs, regular l’economia i fer de la inversió pública motor econòmic. Si aquests, abanderats del conservadorisme, diuen això es que podem anar molt més enllà en el pes, paper i força de l’estat i la política pública. El que cal qüestionar permanentment no és l’estat i les seves mides, caient en un parany dialèctic de la tensió permanent entre mercat/estat; el que cal refundar i qüestionar a fons és el mercat -i les empreses- i repensar-ne el seu paper i rol social, en la creació i redistribució de la riquesa, més enllà dels tòtems neoliberals i de la competitivitat a ultrança de la darrera dècada. No podem ressorgir de la crisis sols amb més keynianisme, com a mitjans del segle XX. Keynes, sí. Però cal també anar més enllà de repetir les receptes modernes, per inventar-nos de nou, no sols l’estat, sinó sobretot les empreses i el mercat.
Al final del segle XX va canviar de fons el paper dels estats. Alguns han parlat sense manies de la crisis de l’estat-nació o del propi concepte de sobirania en l’era global. La crisis global, però ha vingut provocada no sols per l’emancipació de l’economia de l’ètica i la política, sinó pel que ja sabíem de fa molts anys: el mercat sols no funciona. Potser cal començar a plantejar i qüestionar-se seriosament el propi “mercat”, talment com ho fem de manera permanent amb els estats. Cal canviar el marc del pensament: no es tracta sols de debatre sobre l’estat, com voldrien les forces conservadores, sinó canviar de guió i sobretot qüestionar el mercat i els conceptes d’empreses. Sense manies, segurament l’avançar en formes de cogestió i participació dels treballadors i treballadores és tan important i vital en l’empresa com la seva sacralitzada competitivitat. Això, la crisi, no sabem com acaba, pinten bastos. Cal, però, ser imaginatius, sense por, valents. Calen polítics valents, perquè les coses canviïn de veritat i no restem ancorats en l’”etern retorn” que ja ens explicava “Il gatopardo”.
Si al llarg del segle XX, la identitat ha viscut tensionada entre el mercat i l’estat, el plet entre aquests darrers ha patit una forta sotragada a partir de la profunda crisis econòmica global iniciada l’any 2008. Després de 2 dècades de triomf del mercat lliure i crisis dels estats i la política la correlació de forces s’ha capgirat. A hores d’ara encara no tenim prou perspectiva ni elements per saber com afectarà aquesta nova correlació de forces entre el mercat i l’estat a les identitats.
Aquesta és la primera gran crisis sistèmica del capitalisme en l’era de la globalització. Algunes veus parlen de la necessitat de refundar el capitalisme, amb la paradoxa d’encarregar el lideratge d’aquest pa als mateixos que l’han generat s. És la imatge de la cimera del G-20 a Washington amb l’FMI i el Banc Mundial: sembla allò de que “cal que tot canvi perquè tot resti igual”. Aquesta és la mítica frase de la novel·la “Il Gatopardo” de Tomasi de Lampedusa (1957) que li diu Alain Delon, que fa de jove Tancredi Falconeri, a Burt Lancaster en el paper de Príncep don Fabrizio en la versió portada al cine per Luchino Visconti. A les darreres manifestacions d’estudiants de Barcelona, de la tardor del 2008, hi havia una pancarta dels estudiants d’enginyeria informàtica que deia “Si el sistema es col·lapse, reinicia el sistema”. El perill de fer un “reset” al sistema és que ens et torni a reaparèixer l’antipàtic i infaust Windows de Microsoft, com a símbol del domini intangible del capitalisme actual. L’ofensiva contra la greu crisi ha d’incloure canvis de fons. Així va passar en la crisis del “crack del 29”, que va fer aparèixer l’estat del benestar.
Ara bé, assumint com a principal proposta, que d’aquesta crisis n’hauríem de sortir amb el retorn de l’economia mixta, el debat no pot restar sols en el terreny del pes que ha de tenir l’estat, reproduint talment la vella controvèrsia entre mercat/estat o el paper de la política davant l’economia com s’ha fet al llarg del segle XX. Aquesta batalla ja l’hem guanyada: després del galopant neoliberalisme salvatge del canvi de mil·lenni en Bush, els de la “tercera via” britànica i el Sarkozy són favorables a nacionalitzar bancs, regular l’economia i fer de la inversió pública motor econòmic. Si aquests, abanderats del conservadorisme, diuen això es que podem anar molt més enllà en el pes, paper i força de l’estat i la política pública. El que cal qüestionar permanentment no és l’estat i les seves mides, caient en un parany dialèctic de la tensió permanent entre mercat/estat; el que cal refundar i qüestionar a fons és el mercat -i les empreses- i repensar-ne el seu paper i rol social, en la creació i redistribució de la riquesa, més enllà dels tòtems neoliberals i de la competitivitat a ultrança de la darrera dècada. No podem ressorgir de la crisis sols amb més keynianisme, com a mitjans del segle XX. Keynes, sí. Però cal també anar més enllà de repetir les receptes modernes, per inventar-nos de nou, no sols l’estat, sinó sobretot les empreses i el mercat.
Al final del segle XX va canviar de fons el paper dels estats. Alguns han parlat sense manies de la crisis de l’estat-nació o del propi concepte de sobirania en l’era global. La crisis global, però ha vingut provocada no sols per l’emancipació de l’economia de l’ètica i la política, sinó pel que ja sabíem de fa molts anys: el mercat sols no funciona. Potser cal començar a plantejar i qüestionar-se seriosament el propi “mercat”, talment com ho fem de manera permanent amb els estats. Cal canviar el marc del pensament: no es tracta sols de debatre sobre l’estat, com voldrien les forces conservadores, sinó canviar de guió i sobretot qüestionar el mercat i els conceptes d’empreses. Sense manies, segurament l’avançar en formes de cogestió i participació dels treballadors i treballadores és tan important i vital en l’empresa com la seva sacralitzada competitivitat. Això, la crisi, no sabem com acaba, pinten bastos. Cal, però, ser imaginatius, sense por, valents. Calen polítics valents, perquè les coses canviïn de veritat i no restem ancorats en l’”etern retorn” que ja ens explicava “Il gatopardo”.
Comparteix això:
Relacionats
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!
I n’hi ha que tindre en compter tanmateix que els Estats als països occidentals tenen una forta fiscalitat, amb despeses molt altes i cada vegada més grans junt una gestió ineficient, amb dobles despeses públiques en serveis de salut, educació, seguretat, civils i les exagerades de provocades per l’indústria militar, de tal mena que a occident vivim amb una economia inflada arrossada per un pés cada vegada major de les despeses i polítiques d’Estat no sostenibles.
Doncs sòm a una economia de mercat relativa, doncs els Estats benecien en la seva majòria les grans despeses ineficients i els interesos dels lobby amb gran influència dels grans oligopolis corporatius.
Per no parlar del pés dels Estats als països en l’Europa pro-soviètica de l’Est, que al segle passat va ofegar l’economia sostenible dels seus propis països.
A finals del segle XIX el sociòleg Thorstein Veblen va assenyalar que si la finalitat de l’economia fós el benestar de les persones, la satisfacció de les seves necessitats bàsiques molt aviat s’arribaria a l’estat estacionari de l’economia. Però com que el motor de l’economia és l’afany de riquesa, que és una noció competitiva, és a dir ser més ric que l’altra, cobrar més que l’altra, aleshores no hi ha cap límit al creixement econòmic. Aquest afany de riquesa ha penetrat en totes les ments de totes les capes socials, des dels especuladors de Wall Street als sindicats; des dels dirigents polítics als periodistes estrella; des dels esportistes d’èlit als artistes de cinema. Aquest afany de riquesa és el motor del creixement econòmic, molt més enllà de les necessitats bàsiques i es presenta com imprescindible per evitar les crisis econòmiques i l’atur que comporten. Aquest afany de riquesa és el fonament de la societat en el que predomina el lema “divertim-nos fins a morir”. L’esquerra comparteix aquest model de societat; només vol una part més gran del pastís per als treballadors. Per això no ha generat un model de societat, un nou pastís: només vol sous més alts i més serveis socials. Fins que no canviem l’escala de valors no podrem generar un nou model de societat.