Sor Cop Sec

-Llengua i Treball: El discurs de les arrels populars del catalanisme, d’un origen
obrer i emancipador del nacionalisme, ha quedat amagat per una hegemonia
conservadora en el catalanisme. Quina explicació històrica hi veus?

-Josep Termes: La Catalunya obrera, la Catalunya popular, ha tingut sempre
molta força; és ètica, és d’una gran noblesa, rica en valors, en la quotidianitat de
la gent i de les seves lluites… i la catalanitat popular sempre ha estat a sota. És
una lluita popular catalana integradora, fins al 39 i després també als anys 60 i
fins al 75. Aquesta força, però, va quedar molt desfeta el 39. Els sectors obrers
culturals, la "intel·ligència obrera" que en deien aleshores, van ser els més
castigats per la derrota. Però aquesta força la retroba l’obrer de fàbrica que
protestava a la clandestinitat. Però després del 39 van faltar o fallar els sectors
"pensants" que poguessin combinar lluita obrera i sentiment de país; trobaven
aquest darrer massa burgès.

Els sectors intel·lectuals d’esquerres, en l’antifranquisme, eren massa burgesos i
allunyats de la realitat obrera, i en el moment de veure l’estabilitat van
abandonar la cultura obrera nacional, i van viure de discussions retòriques sobre
"gauchismes" i internacionalismes allunyats de la realitat popular dels
treballadors i treballadores de Catalunya. Es va crear una falsa dicotomia entre
la Catalunya cultural i l’esquerra marxista i qui hi va sortir perdent va ser la
Catalunya popular. La dreta va poder reconstruir el sentiment de país, i per
l’esquerra hem fallat.

Després del 39 hi ha detalls, però tots són molt intel·lectuals; un sector obrerista
i nacional no existeix: L’Oriol Bohigas és molt d’esquerres, me l’estimo molt, és
nacional d’una peça, però d’esquerra cultural, no social. De totes maneres els
referents existeixen, són els mateixos, el què es tracta és tornar-ho a reconstruir.

-Ll i T:I en l’actual etapa autonòmica la manca de projecte de país de les
esquerres catalanes a que ho addueixes, a una renúncia, a l’antipujolisme, a un
avenç de l’espanyolisme?

-JT: Vam sortir de la transició amb masses tics i retòriques i vam perdre
banderes i ètica; les del món del treball, les banderes i ètiques de la Catalunya
popular, la d’una cultura en el sentit més ampli i també en els concrets, d’una
cultura obrera i nacional. Als 80 les esquerres es van pensar que ja estava; es
van perdre per conjunturalisme.

Des de les esquerres s’ha caigut masses vegades a la ridiculesa de la discussió
semàntica. El tema és molt més viu. Hi ha la realitat i la realitat diu que hi ha
països. I el problema real és el senyor de la SEAT, del Baix Llobregat, que
necessita tenir un país ordenat. I això es fa amb arrelament i amb orgull propi. El
moviment que necessiten les classes treballadores ha de ser un moviment
arrelat, amb els seus símbols i els seus referents propis.

Les paraules són pitjor que la realitat; el "gauchisme", l’esquerranisme
internacional, les esquerres estatistes, el cosmopolitisme burgès internacional i
els dirigents intel·lectuals de les esquerres que no tenien l’origen en el poble
treballador portaren a una discussió retòrica, i això era un cul de sac. El
problema real dels treballadors porta molt més sentit comú, i és que els
treballadors volen i necessiten una estructura de societat còmoda, trobar-se bé a
casa seva, i és per això que han lluitat. I caldrà retrobar el passat i veure quina
ha estat la nostra lluita, veure el perquè ha lluitat el nostre poble.

El pitjor de l’esquerra, en els darrers anys, ha estat veure de l’antipujolisme. La
dinàmica pujolisme-antipujolisme ha estat un error. D’aquí uns anys en Pujol
tindrà un aprovat altíssim. Com a treballadors cal anar més enllà, passar del
Pujol i anar per feina, que prou en tenim.

-Ll i T: Quina ha estat realment, al llarg de la història, la relació entre el
moviment obrer i el país?

-JT: El tema de Catalunya en el moviment obrer català va aparèixer, després de
100 anys d’obrerisme català, als anys 30; es quan apareixen els partidets
polítics obrers i tots discuteixen com bojos el tema de Catalunya. Cada un li
dona la seva forma: independència, federal, autònoma.. fins i tot els llibertaris es
troben amb Catalunya (al 36 apareix un diari en català de la CNT que es diu
"Catalunya"). La diferència evident és que la immigració és molt feble i es poden
centrar en discutir el tema del dret del poble.

Però allò realment important és que a partir del 1840 el moviment obrer va anar
fent els seus passos, a poc a poc, com meditats: són els ateneus, els cursos
d’història, de català, l’escola obrera, una acció programàtica però amb
instruments d’utilitat pels obrers; és sense discussions doctrinals, ni retòrica allò
que hem anomenat les arrels populars i obreres del catalanisme.

Ho feien els obrers que llegien llibres; era el BOC d’Arquer i de Maurin, i eren
obrers, en Maurin que era mestre era el més ric de tots. Maurin s’equivocà, ell
volia fer el partit laborista català, però s’alià amb el seu amic Nin i la pífia; era
massa doctrinari i van començar a rebre castanyots. La tradició dibuixada pel
Moviment Socialista de Catalunya -Raventós, Pallach, Obiols…- fins als anys 70
-el PSOE era inexistent- que recollia la tradició d’una part de la CNT, del Bloc
Obrer i Camperol, el BOC, de la Unió Socialista de Catalunya, d’una part molt
important del moviment obrer català s’ha desdibuixat.

Durant els 58-60 conec l’emigració i l’exili, i eren d’una catalanitat de
pedrapicada. Fins i tot els llibertaris ho eren, no ho podien ser doctrinalment,
però ho eren sentimentalment i amb referents, eren internacionalistes parlant en
català. Vaig conèixer un anarquista de la FAI, Llop es deia, que s’emocionava
guanyant els Jocs Florals de París a l’exili, i en Quico Sabater i en Caracremada
i en Massana, maquis anarquistes, eren d’una catalanitat forta, fins i tot en el
referents del poble pel qual lluitaven. Passava el centre de gravetat de la
catalanitat de la teorització versus la sentimentalitat, en un punt de confluència
entre el moviment obrer i els referents de país.

Des del PSUC la qüestió nacional i social també es va tractar. Hi havien dues
postures, una era la del Solé Tura, allò de catalanisme i revolució burgesa. Jo
era del PSUC però no era marxista, però quan tenia 20 anys el PSUC era la
única eina; jo era de l’obrerisme català, nascut en un barri obrer que recollia tota
la herència del sindicalisme obrer català, que anava de la força d’ERC per
vertebrar Catalunya, a la CNT. Això ho vaig explicar en l’informe que em van
demanar per entrar al PSUC, i en Solè Tura em va fotre una bronca… però eren
els únics que hi havia. Vaig ser al PSUC un perdedor. Jo hagués prohibit al
PSUC el dirigents burgesos; és el mateix que deia en Pablo Iglesias: que es
transformessin, però que no manessin. L’error de la discussió retòrica, l’error de
treballar amb estratègies a curt termini; al 57 volíem la revolució per demà
passat. I són errors que no podem repetir. Allò important és el poble i el
sentiment de poble, que és una de les claus de la lluita dels treballadors a
qualsevol indret.

El model dibuixat pel comunisme ha fracassat. I en l’actualitat el PSUC s’ha
acabat i també la seva proposta nacional per als treballadors. El PSUC s’ha
acabat i ara tenen un cadàver insepulcre o anar a parar cap a un socialisme
democràtic.

-Ll i T: I aquesta visió com pot afectar al futur dels sindicats a Catalunya?

-JT: Això hauria de fer reflexionar en el debat al si de CCOO, encaixat entre la
realitat i la pressió dels sectors més ortodoxes i la presència de la CGT. En
canvi la UGT ha nascut a Catalunya com a moviment gran després de CCOO, i
ha sapigut anar equilibrant aquests elements, i té bones perspectives, i es nota
l’esforç de la UGT per avançar en aquest sentit. Si dibuixem un model per d’aquí
a 20 anys de sindicat per a Catalunya, majoritari, per a la majoria de
treballadors, aquest sindicat ha de ser sensat, socialdemòcrata, moderat,
funcional, que trobi i faci una bona síntesis entre simbologia i cohesió social. I
anar recollint el que va quedant despenjat. Si la UGT vol ser el gran sindicat del
país està en immillorables condicions.

-Ll i T: I penses que en aquest procés dels sindicats catalans, de la pròpia UGT
de Catalunya és possibles refer el lligam entre treball i país?

-JT: La tradició obrera catalana, el catalanisme d’esquerres, és grandiosa…
Layret, Noi del Sucre, la tradició d’esquerres del país és brutal; s’hagi perdut o
ens l’hàgim deixat menjar, la idea de la Catalunya popular existeix, però l’hem
d’anar a cercar en un referent més treballador, de carrer, de fàbrica, en la gent,
altre cop en la gent, cal cercar la gent.

Avui és més fàcil treballar el passat que treballar el present. Cal tornar a un
sentit de treballadors, amplíssim, treballadors culturals, serveis, petita empresa…
i organitzar-los en sentit de país. Ser de Cornellà, del Baix Llobregat, de
Catalunya és allò segur; el reialme d’Espanya ja veurem on acaba. Però hem de
recuperar noms, els necessitem. El que esteu fent no és usual, ni fer-la, ni qui la
fa. Què des del món sindical hi hagi una preocupació pel país és una novetat. És
obrir camí, no és usual, però no és tant difícil, els referents existeixen i la gent
també. S’han de reconstruir i retrobar-se.

-Ll i T:I tu que has treballat el tema de la immigració i els treballadors a
Catalunya, penses que els sindicats poden aportar encara coses, o millor encara
coses noves?

-JT: Jo sobre el nostre país soc optimista però podem arribar al desequilibri
social. El perill de perdre la llengua i la cultura existeix. És mil vegades millor
sardanes amb sevillanes que acabar desintegrats per multinacionals que per no
ser no són ni espanyoles. Nova York és una societat desintegrada, Euskadi, la
situació del País Basc és un problema de desestructuració civil, un problema
que no sorgeix ara, la dicotomia PSOE-PNV té l’origen en el segle passat. Els
pobles que es desintegren acaben malament. Anguita pot discutir de rics i
pobres… però nosaltres tenim un problema més… podem acabar sentint-nos
incòmodes. Evitar el perill de la desestructuració, fer de la societat, de les
classes treballadores, societats integrades és un problema afegit on l’esquerra
sensata té l’obligació de tenir un paper sensat. Aquí ho tenim molt bé, la
capacitat d’integració de la catalanitat popular, de la lluita popular catalana
integradora és molt forta, i per tant no podem deixar perdre aquesta catalanitat
popular, el catalanisme popular i la catalanitat que està a sota; és positiu pel
país. A Euskadi, la dicotomia social és històrica, aquí no; hem d’evitar tant com
poguem els referents bascos.

Calen idees clares, no doctrinalisme; si ens posem a discutir sobre sobirania i
socialisme és tornar als anys 70 i no anem enlloc… la retòrica ideològica serveix
poc. Hi ha masses carnets i poca base. Cal anar a cercar la gent, persones amb
moralitat clara… i això es fa amb temes concrets, quotidianitat, segons quins
plantejaments polítics, del federalisme a la independència són massa elitistes,
són un error. Jo crec en la Catalunya nacional, la Catalunya poble.

– Ll i T: D’acord que el concepte de fronteres i sobirania evolucionarà encara
més, i que l’estat nació va quedant superat, però en una dialèctica catalanisme-
espanyolisme, uns tenen estructures d’estat i els altres no, i tant per la
simbologia com per fer polítiques integradores reals són important. Això no és
pas contradictori amb la idea de Catalunya poble que ens exposes?

Catalunya és un cas únic a Europa de conservar la llengua i la identitat, i no ho
fa la burgesia, sinó que ho fa el poble. I això és allò realment important. Estem
en inferioritats de condicions, és veritat, jo com a treballador de Barcelona tinc
una dificultat afegida per viure còmodes, que si estiguéssim a Valladolid ens ho
podríem estalviar.

Vist des de l’esquerra, l’internacionalisme ha estat sovint mal entès i ha impedit
que els treballadors avancéssim trobant-se bé a casa seva. Els treballador el
què ha de fer és trobar-se bé a casa seva. Integrar no vol dir canviar sinó sentir-
se bé a casa seva, còmode, des del respecte total. La idea d’integració l’hem de
desenvolupar molt més.

L’esquerra catalana actual està mal adaptada al poder. Cal ser sensats,
moderats i sobretot més ètics. L’esquerra sensata durant la transició va patir
molt. Jo era del PSUC, però no era ni marxista ni leninista, vaig defensar i
col·laborar amb en Pallach. I els dirigents que anaven molt radicals van de
senyors, es van adaptar a la bona vida molt fàcilment. Era més fàcil l’acomodar-
se fàcil, que la lluita a llarg termini, pel país, avançant a poc a poc, sense
resultats immediats, retrobant l’equilibri entre simbologia i cohesió, que és el que
fa al poble i les seves lluites.

Les crítiques sectorials, les desqualificacions personals són gravíssimes, no
podem dir aquest és el dimoni; ni el Pujol, ni l’Anguita, ni l’Obiols… pots fer
crítiques, però no desqualificació total. Hi ha masses matisos en l’evolució que
estem vivint.

Amb el tema de la immigració, el que s’ha de fer és parlar poc i actuar molt,
estalviant problemes de termes i discussions retòriques: El que cal és perfilar bé
la Catalunya integradora, la Catalunya popular, cercant una síntesis entre
simbologia i cohesió social, i això es fa amb projectes llargs.

Cesc Poch i Agustí Puig

Llengua i treball, núm 1 1999