Sor Cop Sec

Cesc Poch Ros

15 de febrer de 2007
6 comentaris

Entrevista a en Tísner

Recupero aquesta entrevista que vam fer-li a l’Avel·lí Artís Gener, Tisner, (1912-2000) jo mateix i la Marta Jaén, l’any 1993, poc després que
l’escriptor, ninotaire, periodista, personatge, homenot entrés a
Esquerra Republicana.

L’Entrevista va ser publicada al número 2 de la revista
vallesana "La Llançadora". La foto és d’aquell mateix dia, en Tísner va
amb bata d’estar per casa, realitzada per la Marta Jaén. De fet a casa d’en Tísner hi vaig anar dues vegades, la primera uns anys abans, l’any 1989 o 90 amb dos companys de facultat, i sempre ens va tractar molt bé, impressionant diria. De la entrevista que penjo a continuació en vaig aprendre la paraula "tremendista" que des d’aquell dia vaig incorporar, ho recordo molt bé. (Podeu trobar més informació d’en Tísner
en aquesta pàgina ).

Tísner, finalment l’optimisme (1993)

"L?Avel·lí
Artís Gener, Tísner, no necessita gaires presentacions. És periodista,
escriptor, dibuixant intel·lectual, contertuli radiofònic. Se li veuen
molts anys de vivències i domini absolut del llenguatge.
Antimilitarista convençut i independentista. Es fa difícil en un curt
espai escrit encabir-hi un conversador com en Tísner, sempre ple de
saviesa.

– Com justificaria el to irònic amb què sovint es mira les coses i que predomina en molts passatges de la seva obra?


Ens ha tocat viure una vida plena de turbulències. Hem passat 80 anys,
jo vaig néixer l?any 12, sense un any de pau en el nostre planeta,
l?època dels canvis més forts. Hem vist néixer com aquell qui diu la
màquina d?escriure, i ja en fa deu que escrivim amb ordinador. Tot això
et fa veure la vida més cruament. És molt fàcil deixar-te subjugar pel
tremendisme. No et pots deixar endur per l?ambient exigent i crispat de
la societat actual. Hem viscut guerres i exilis i tornades a començar.
Això és una cadena inacabable. Si et deixessis seduir per aquesta
realitat series un pessimista, un home amargat, ho descriuries tot
fosc. La presència de la ironia, d?aquest sarcasme, és un mecanisme
defensiu. Fins ara no ho havia dit mai però es troba implícit als meus
llibres; la ironia no es per provocar, ni per fer més digestiu un
passatge sinó que té una finalitat molt concreta, de contrapunt, de
balança. És explicar que no tot és negatiu, que sempre hi ha una porta
oberta a l?esperança. En aquest sentit el meu missatge és forçosament
optimista.

– I aquest optimisme en què milita també el podem traslladar a la Catalunya actual?


El país progressa per bé, però molt lentament, sobretot perquè la
referència immediata és la dictadura. Hem saldat un episodi que
semblava insaldable. De totes maneres no es pot cantar victòria perquè
tot just estem iniciant un projecte. Ara mateix jo treballo amb
escriptors i periodistes que estan consolidats; publiquen en català
normalment i això els realitza. Però aquests guanys es troben dins el
procés de normalització lingüística. I si som en aquest procés és
perquè la situació era anormal, i d?aquesta anormalitat n?hem de ser
conscients. Pot ser que a aquestes alçades les realitzacions ofeguin
les mancances. Hi ha uns fets mot importants que treballen a favor,
però n?hi ha d?altres que hi treballen en contra. I un d?aquests és el
?panxacontentisme? de la gent que es pensa que ja hi hem arribat i que
tot està fet. No, no n?hi ha prou amb escoltar una sola emissora de
ràdio, veure TV3, posar la bandera al balcó, anar a veure el Barça i
llegir un sol diari ? que ja hi podem sumar la premsa comarcal que
continua sent irrisori el que es llegeix en català, per no parlar dels
tiratges de les nostres editorials. Sempre hi ha un situació
deficitària. La raó per no ser pessimistes és que cal fer els judicis
en les dues vessants, en els pros i en els contres. I no podem dir que
tot està perdut, sinó que anem avançant. Hi ha moltes coses que poden
donar fruit un dia o altre. La consciència nacionalista dels joves es
va desvetllant, i això ens permet mirar-ho tot amb una complaença
absoluta, que som en el bon camí.

– Ara fa
un any, vostè i els seus companys del Reagrupament de Nacionalistes
d?Esquerra varen entrar a ERC. Ens ho podria comentar?


Aquesta era l?única opció que hi havia exactament adequada a la nostra
visió i tarannà polític i personal. El postulat d?Esquerra era
exactament el nostre. No tenia sentit que nosaltres anéssim fent de
franc tiradors per la nostra banda. Era millor que féssim causa comuna.
Ho vam rumiar profundament. Crec que el nostre ingrés a Esquerra
Republicana de Catalunya va ser una postura correcta. És bonic estar en
un partit nombrós on tothom parla un mateix llenguatge.


I què en pensa del futur polític del país?

-Detesto fer profecies, però
podem ser optimistes. No pel fet material de guanyar eleccions, sinó
perquè es comença a contrarestar la davallada de consciència nacional
que podia portar anys d?autonomisme. Ara és una possibilitat
versemblant que en un termini no gaire llarg ERC pugui ser la segona
força del país. Fa cinc anys hagués semblat demencial l?estat actual.
Si hi afegim elements col·laterals, la pròpia descomposició dels
socialistes, l?atzucac en què es troba l?Estat, econòmicament corruptiu
? Sí, sí, penso que podem ser optimistes, i això és bo."


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Cal recordar els nostres grans referents i en Tísner ho és. El teu bloc no deixa mai de sorprendre’m. Tísner fa en l’entrevista un misstage que no pot ser més clar i català. Salut i gràcies.

  2. En Tísner tenia un magnetisme especial, el vaig veure dues vegades aquí Vic, feia conferències (al Sucre i al Casino).
    Aquest estiu m’he rellegit les seves memòries "Viure i Veure" són extraordinàries.

    Salutacions 🙂

  3. t’he deixat aquest comentari al post de la matança on he anat a raure
    però te’l copio aquí perquè si no no el llegirààs…! 

    mecagun l’osti, Cesc, què taal!

    sí sí, sóc jo, qui ho diria que et trobaria aquí ha ha ha!!

    xafardejava per la xarxa per buscar inspiració pel post d’avui
    de la sèrie "Literatura d’escorxador" i t’he trobat a tu, ai ves, la vie…

    jo també vaig estar a la matança el cap de setmana passat, al Pallars.
    Ara et podria explicar mitja vida, però no sé si cal, aquí al mig de tothom…
    bé res, doncs que me n’alegro de "veure’t" i de saber que tens dues nenes
    (jo en tinc una de dos mesets!)

    m’apunto el teu blog a Favorits per visitar-te de tant en tant.

    una abraçada molt forta

    emma piqué

  4. Ei Cesc, moltes gràcies per l’entrevista ! Sóc dels que "reivindico" que tinguem ben presents gent com en Tísner. Hem tingut la sort, el luxe de tenir accés al seu pensament i tarannà, malgrat la diferència generacional amb ell i m’agrada pensar que podem mantenir viu el que en vam aprendre.

Respon a Jaume Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.