Sor Cop Sec

Inicialment aquesta nota s’havia de titular Lectures d’Estiu II, (fa unes setmanes vaig escriure un primer Lectures d’Estiu I que m’obligava al II), però a aquestes alçades de la història m’ha semblat una mica forçat, en tot cas correspon a dues lectures d’aquest estiu que m’agradaria ja haver ressenyat. A la foto que acompanya la crònica apareixen els dos autors la Zadie Smith i l’Slovaj Zizek. Manllevo el títol del post, "El muticulturalisme ha mort", d’un article d’en Salvador Cardús, escrit una setmana després dels atemptats del metro de Londres del 2005 i que m’agrada recuperar i recomanar.

Dos llibres brutals entorn un mateix tema, els fracassos del models multiculturals liberals per viure junts. El primer una novel·la, l’altre un assaig de filosofia: "Dents Blanques" de Zadie Smith (La Magrana, 2001), comèdia d’èxit de fa uns anys i "En defensa de la intolerancia" (Sequitur 2007), del brutal filòsof eslovè Slovaj Zizek. Dos llibres que qüestionen el model (neo)liberal de tolerància i suposada convivència multiculturalista.

El llibre de Zadie Smith, Londres 1975, el tenia pendent des de feia un parell d’anys, tot esperant l’estiu necessari per engrapar les seves 500 pàgines. Dents Blanques, primera novel·la de l’autora (ja n’ha aparegut la segona novel·la aquest 2007) l’havia iniciat un parell de vegades, de fet m’ha fet companyia a la capçalera del llit tot aquest temps, però és d’aquells que si el deixes uns dies et perds. Podríem dir que es una comèdia alegra i profunda alhora molt ben escrita, amb molts girs i enginys literaris. Gira entorn a tres generacions de tres famílies del nord de Londres, en permanent diàleg i escaramussa cultural i generacional: una d’origen bengalí musulmana, una mestissa anglojamaicana i una de típica anglesa sorgida i anclada a la progressia del 68. Són una bona colla de personatges molt ben travats, la cirereta dels quals són els dos bessons d’origen bengalí un dels quals l’envien a la Índia a retrobar les arrels i les essències islàmiques. La sorpresa és que el que agafa la via de l’islamisme radical és el que es queda a Londres, saltant de "pandillero" de carrer a islamista i el que torna de la Índia és el que es es modernitza. Amaga una irònica crítica dels excessos "multicultis".

Slovaj Zizek, filosof i psiconalista eslovè, es troba al capdavant de la filosofia crítica actual, fent esclatar la modernitat, la postmodernitat i la globalització tot plegat; és més conegut com a filòsof, com diu ell, no tant de la "realitat virtual", sinó de "allò real de lo virtual", (benvinguts al desert de lo real de Màtrix, algun dia "algú" apagarà l’ordinador i desapareixerem). També fa una crítica a la despolitització de les relacions socials. En aquest context, altres llibres que l’hi havia llegit ja qüestionava la multiculturalitat com un dels eixos centrals de la ideologia de la globalització capitalista. Diu: en el nucli de la tolerància multiculturalista liberal hi trobem una visió racista en si mateix, excloent, separadora, jerarquitzadora de les diverses vivències culturals que es converteix en un element central del capitalisme global i del seu mercat. El provocador "En defensa de la intolerància" són 120 pàgines on s’explica que darrera de la dita tolerància multicultural el que s’amaga és la despolitització. Seria una intolerància com a element central de la discrepància social que genera joc polític. Hi ha coses que són intolerables, com el racisme i les injustícies. És una crida al retorn de la política, en el millor sentit de la paraula.

El multiculturalisme no era el model social per la convivència i el diàleg cultural que ens havíen promés sinó la negació d’aquests i la consolidació i reforçament, no sols de les fronteres culturals que també, sinó de les desigualtats socials que comporten. Rsumeixo en paraules meves: no aspirem a una societat catalana amb moltes cultures aïllades i d’esquena, sinó a una cultura catalana amb tots els accents possibles. Dos llibres que crec fan de bon llegir i del tot necessaris.