Sor Cop Sec

Cesc Poch Ros

13 de febrer de 2009
3 comentaris

Del meu vigatanisme d’esquerres, amb el permís i indulgència dels vigatans.

Aquest més de gener ha sortit publicat el llibre “Vic, de l’opulència a la crisi“, del periodista vigatà Miquel Macià, editor del grup “Nació Digital” i el portal “Osona.com”, entre altres, i autor ja fa 10 anys d’un altre comentat llibre sobre Vic amb el títol “La Catalunya catalana” i encara més enrera de l”Entre el desencís i la Boira“, sobre la transició i els primers anys de la democràcia a Osona.

En el llibre recent, l’autor fa una crònica acida i desacomplexada de la societat vigatana i els seus entrellats, entrevistant a 10 persones, l’alcalde, a 3 capellans, al principal intel·lectual verdaguerià, a persones de pes del vigatanisme. Quan a l’estiu em va trucar per dir que em volia fer una de les entrevistes pel seu llibre no vaig pensar la força i transcendència del fet.

Amb els meus amics i amigues de Vic, sovint em fan mofa quan els hi dic que jo també soc de Vic. És on passo més hores, on compro els llibres -i saludo al Quico a La Tralla-, vaig al mercat, tinc amics, conec els restaurants, els racons, molta gent… i és on hi estic més implicat socialment i personal. Em diuen: “Tu no ets d’aquí, com a molt una mica del Lluçanès…” Els hi he regalat un llibre del Macià a cadascun d’ells amb dedicatòria: “Digueu que no soc de Vic, ara“. Amb els anys he aprés a viure amb aquestes superposicions identitàries, m’estimo i molt, el Vallès i Terrassa, tinc casa al Lluçanès, però m’agrada la meva vida a Vic i a Osona. Fa pocs dies veient la pel·lícula “Bienvenidos al Norte” hi sortia la frase “aquí es plora dues vegades, quan un hi arriba i quan un en marxa“. A Vic, hi diuen que “hi costa molt entrar, però encara en costa més sortir“. Que ningú es faci pagues d’aquests paraules, que si els meus companys i companyes de sindicat ho volen, penso continuar molt temps per aquí.

El llibre d’en Macià encara m’ha pujat de to l’autoestima, -que fer de sindicalista de trinxera quotidiana és força dur- si em permeteu la sinceritat, perquè m’ha fet adonar que des del sindicat, conec coses significatives del meu entorn, que faig una feina interessant, valorada, amb algunes errades, però en general ben feta. La força també de la feina silent. I a més em deixa molt bé. Potser no m’acaba de convèncer el títol que m’ha posat a l’entrevista, “El nivell de l’empresariat d’Osona, avança bé” (cal saber d’on venen)  però si el següent paràgraf:

“Poch ha estudiat història a la UAB, i se li nota en com escriu i les referències que cita. Quan arriba a Osona no coneix la comarca i per tant s’asseu al despatx de Secretari general de la Plaça d’Osona en una posició precària. Segurament, Pepe Àlvarez va ser ben conscient d’aquesta jugada, de portar a Vic un home que, en principi, havia de ser inaccessible pels poders locals, tan els polítics com els empresarials.

La força del personatge, que es mou en una laberíntica barreja de duresa política i humanitat de cantina, amb els referents històrics de l’obrerisme català ben posats al cap -ressenyem que ha fet mitings en record del Noi del Sucre a la Via pública de Barcelona- la força del personatge, dèiem, tomba els pronòstics i es consolida en el lloc fins a esdevenir un nom de referència en l’ecosistema vigatà”. (Macià: 154) Que fort!!!! Us ben asseguro que no li he pagat res, ni el cafè al Macià.

Finalment, alguns amics em dèiem dimecres: “tiu, que surts a La Vanguàrdia, en un article d’opinió”. Els responia: “no pot ser, deu ser a l’Avui o al Punt, jo no tinc cap conegut que escrigui a la Vanguàrdia”. Era l’osonenc Toni Coromina parlant del llibre del Macià, en cito el darrer paràgraf (i el podeu llegir sencer clicant a “llegir la resta de l’article” més avall):

“Además de un profundo análisis de todos los ámbitos sociales, el libro
incluye una docena de entrevistas con algunos personajes tan diversos
como inquietantes, de diversos ámbitos, desde empresarios de las nuevas
tecnologías hasta sacerdotes tradicionalistas, pasando por el alcalde
de Vic, Vila d´Abadal, o el líder de la UGT comarcal, Cesc Poch.” 

(Toni Coromina: LVG,11 de febrer 2009).

No ser si soc dels diversos o dels inquietants, inquiet potser sí. Però estar citat entre l’alcalde Vila d’Abadal i els capellans tradicionalistes, és el màxim on pot arribar el meu ego de vigatà!! això sí, d’un vigatanisme d’esquerres.

 
 

Opulència Imaginària. En pleno desaguisado económico, el periodista Miquel Macià ha publicado
un interesante libro: Vic, de l´opulència a la crisi,una mirada
incisiva sobre la evolución política, social y económica de la otrora
llamada capital de la Catalunya catalana. Cuando en otoño del 2007
empezó a trabajar en esta obra, Vic asistía al final de una era de
supuesta prosperidad, tras diez años de crecimiento ininterrumpido.
Aquellos días, sin embargo, sólo una pequeña minoría de expertos
interpretaba los signos que anunciaban la llegada del vendaval de la
recesión.

La crisis aterrizó en Vic como en todas partes, pero con algunas
singularidades. En un insólito panorama de fiesta mayor económica
cercano al cuento de la lechera, se concedieron créditos e hipotecas a
mansalva. Pero la aparatosa lluvia de millones caída gracias a la
Lotería vino a maquillar el estado real de la economía ciudadana e
impulsó a bancos, inmobiliarias y empresas de la construcción hacia un
rumbo tan incierto como preocupante. Los millones de euros loteros
dibujaron un espejismo de prosperidad que no se ajustaba con la
realidad.

En su libro, el autor elabora el retrato ácido de una sociedad, la
vicense, a la cual lleva décadas observando desde el periodismo, y que
ha plasmado en otras dos obras anteriores, un estudio persistente que
va de 1970 hasta nuestros días. Si en el primer volumen de la trilogía,
titulado Entre la boira i el desencís,Macià relataba y analizaba con
lupa la transición a la democracia, en el tomo La Catalunya
Catalana,retrataba el asentamiento político de CiU en Vic, el entorno
político, cultural y de los negocios, hasta 1997, coincidiendo con el
auge de las industrias cárnicas (Macià acuñó el neologismo
aristocarnia).

Este tercer volumen conforma un retrato poliédrico que poco tiene que
ver con las monografías locales al uso, siempre muy complacientes con
el discurso establecido. Para el autor del libro, la inmigración ha
comportado un cambio en el paisaje ciudadano y en las relaciones
económicas, de manera que una parte importante de la clase trabajadora
ha caído en el pozo de la precariedad laboral y en una situación de
evidente incapacidad de poder ejercer derechos básicos: “Ni en sus
mejores sueños, los burgueses vicenses habían imaginado un proletariado
sin derecho al voto”, explica Macià.

Además de un profundo análisis de todos los ámbitos sociales, el libro
incluye una docena de entrevistas con algunos personajes tan diversos
como inquietantes, de diversos ámbitos, desde empresarios de las nuevas
tecnologías hasta sacerdotes tradicionalistas, pasando por el alcalde
de Vic, Vila d´Abadal, o el líder de la UGT comarcal, Cesc Poch.” 

(Toni Coromina: LVG,11 de febrer 2009).


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. Felicitats Cesc! M’agrada aquest orgull d’autoestima cap a la teva comarca, la teva ciutat i extrapolant, al nostre país!
    Espero seguir el vostre camí d’aquests que sou o heu estat (penso amb en Camil)secretaris generals de la UGT amb l’honor, l’orgull  i el pensament que avançarem si avancen les dos potes, la nacional i la social.
    De vosaltres aprendrem els que hem iniciat la tasca més tard,i ens heu fet creure i estimar la UGT com a força de tots i totes

  2. Ostres cesc! degut a altres amistats i recerces fa anys em vaig empassar els dos primers volums d’en Macià, molt amens tots dos! una sorpresa saber que n’hi ha un tercer i que surts. Haurem de llegir-lo!!

Respon a lluis riera Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.