Sor Cop Sec

Com Màtrix: al desert de la Catalunya real

A aquestes alçades de la pel·lícula de la modernitat tardana ens pot ser interessant una visió estructuralista dels fets identitaris i nacionals. Tampoc és cap primícia mundial, suposo, però em fa gràcia aquesta visió novedosa, sobretot perquè jo tinc i vinc d?una visió molt marxista de la nació. Em vaig formar en la idea nacional llegint a en Pierre Vilar i cia i a en Pep Guia (i em direu que com goso citar-los junts, però la vida és així). L?acceleració de la societat actual requeria un visió molt més dinàmica, menys essencialista, ni que sigui dels essencialismes materialistes, de les identitats nacionals.

És molt interessant intentar trobar l?encaix i adequació de la triada de la realitat de Lacan a les identitats. Jacques Lacan (Paris, 1901-1981), en un resum d?urgència, dividia la realitat en tres àmbits, en el real simbòlic, el real imaginari i el real ?real?, amb la condició que aquest darrer no es pot arribar a mai a conèixer del cert. El real ?real? despullat del real imaginari i del simbòlic, quan hi arribes, si fos possible, és un desert, és ?el desert del real? (Matrix dixit), és insuls, no comestible.

La realitat sols la podem digerir amb el seu embolcall ideològic. Més si considerem que la realitat, com les identitats, són sobretot unes relacions socials i culturals fortes, un cop les despullem i desvestim d?aquestes restarà sols el buit del real. M?imagino com una cuixa de pollastre, el real ?real? seria l?òs, sense cap gràcia, pobre.

Això ho penso quan trobo gent que s?embafa parlant i reivindicant una suposada Catalunya real de la qual ells en són els mentors. Ningú la coneix del cert la Catalunya real, ni és pot arribar mai a conèixer-la del tot. És rizomàtica. Quan diem: la identitat catalana és així, ens referim a una foto fixa ?una foto impossible per altra banda- d?un moment concret que ja ha passat, ni que sigui fa uns segons. Ara ja és d?una altra manera. És allò que Deleuze en va dir la différence o Laclau quan planteja la identitat com un lliscar permanent entre el que pretenem i volem ser i el que som realment. Potser la identitat seria més el què volem i projectem ser que allò què som realment, que ja ha passat. (En aquest sentit Judit Butler parla de la identitat com la conseqüència o efecte de la pràctica social o Pierre Bourdieu diu que la identitat està al final no al començament de les lluites socials)

Ara bé, el real simbòlic i el real imaginari lacanians ens donen molt joc en relació a les identitats. Cal no confondre?ns amb les paraules: per Lacan allò simbòlic i imaginari -ideològic- són fets plenament incrustades a la realitat. (Això també ens ajuda en els temps de la virtualitat que ens ha tocat viure; com diu l?aforisme de Slovaj Zizek, no l?hi interessa tan la ?nova? realitat virtual com allò virtual de la realitat).

És cert que a vegades el joc identitari l?hem fet pivotar massa en allò més simbòlic i imaginari i que per alguns, en els que m?incloc, requereix tocs de realitat, però de això no ens pot fer anar a petar al desert del real.

En dues faules:

Una) Quan parlem de conèixer la nació real m?imagino la possibilitat de posar tota la nació al camp de Barça. Això ho poden fer els andorrans que hi caben. Per veure i poder coneixer la nació sencera, de Salses a Guardamar, necessitaríem construir un estadi 100 vegades l?actual. No és possible. I si ho fos, encabir 11 milions de persones en un superestadi on per primera vegada poguèssim veure la nació sencera tampoc seria ben bé això, perquè tot el joc de relacions socials, actes i funcionaments culturals… tampoc s?hi reflectirien. Seria una foto de la nació sencera, parcial, on hi faltarien coses, encara que, per primera vegada, hi seriem i sortiríem tots a la foto.

Dues) La Catalunya real i la seva identitat és un joc de miralls. És la sala dels miralls del Tibidabo. Cadascú la veu en una distorsió. Sempre és una realitat distorsionada. Encara que el mirall sigui pla és sempre una imatge del real, no el real ?real?. El real ?real? sols es pot veure a través d?una imatge de mirall, que poc o molt patirà distorsions i sempre en serà una imatge. Doncs caldrà parlar també de les distorsions quan parlem de la realitat, però aquí distorsiona tothom. (El vot secret i universal, la democràcia, és el més aproximat a saltar-nos la distorsió del real, a tenir una foto més aproximada del real, i com bé sabeu aquesta concepció democràtica sufraguista està encara plena de mancances i imperfeccions).

La Catalunya real ?real? de fet no existeix. És un no-lloc, quan hi arribes no hi ha res (com l’escena blanca de Màtrix). I si existeix canvia tan ràpidament que no la podem conèixer del cert. Això si l?hi podem donar tot el contingut i sentit imaginari i simbòlic, ideològic, que vulguem. És la única manera de fer-la present. La nació, totes i inclosa l’espanyola, sempre és un real imaginari, en el sentit de que no la podem veure i tocar, però existeix. El "real real" de Lacan sols es pot conèixer si va acompanyat del real simbòlic i del real imaginari. És en va, sinó  inútil del tot, intentar separar, com pretenen alguns, allò simbòlic del real més material.

Dic tot això com a reivindicador també de la necessitat d?una aproximació, d?un xoc, de l?independentisme català amb la realitat social que vol representar. L?independentisme justament ha circulat molt, probablement massa, pel ?real simbòlic? i pel ?real imaginari?. Ens han embafat les paraules i els grans conceptes. Ara bé: quan parlem de baixar al ?real real? no és pot fer com una contraposició al ?real imaginari? i al ?real simbòlic?, sinó com una completació de la tríada de la realitat. Amb imaginació ideològica, amb significats i sentits simbòlics i amb una aproximació permanent a una realitat real, que serà sempre això una aproximació, un vector. Però la realitat sols existeix amb les tres parts lacanianes: simbòlic, imaginari i real Que ningú en la desvesteixi. Allò simbòlic, allò material i allò ideològic no caminen ni s’esdevenen mai per separat.