Sor Cop Sec

Cesc Poch Ros

1 de febrer de 2007
9 comentaris

A la muntanya hi fa molt fred (polític), i a les muntanyes cerdanes més.

Ja se que no es pot abusar de les metàfores polítiques a Catalunya sense que a un l’hi diguin que "pujoleja" una mica, però ben agafades i sense confondre-les del tot amb la realitat no estan malament, són explicatives i pedagògiques. I ja ho deia en Pallach: política és pedagogia! Heus ací, doncs, la metàfora de la muntanya i la plana de l’independentisme:

Vam tardar molts anys en aconseguir fer sortir l’independentisme de la muntanya i baixar finalment a la plana; l’etapa de la muntanya va ser plena d’èpica i i rica en vivències, no ho nego, però finalment ens vam poder treure el passamuntanyes, i vam baixar a la plana i hi vam plantar el nostre campament al bell mig.

Vam aconseguir posar el campament molt a prop, en termes de guerrilla metafòrica, de la capital, però sense aconseguir-hi entrar del tot; en tot cas però vam plantar el campament bastant al mig, com el dijous, de tot plegat. Va ser aleshores quan vam establir negociacions amb els rostres pàl·lids i les tribus que ocupaven l’espai central de la plana, i vam fer-hi un pacte, s’hi van veure obligats, per participar en la gestió del domini del país.

Alguns opinen que després d’un temps cal trencar el pacte, deixar de fumar la pipa de la pau i tornar a la batalla, sabent d’entrada que no la guanyarem, encara som pocs (un14%). Amb tal fi, pensen que ens podem aliar amb l’altra tribu, els Ciux, però això ens allunyaria de la nostra gent, dels treballadors, que ens donen cada cop més suport i rostres pàl·lids muntarien un Zapateado, amb un amics seus de les tribus de ponent. I tenim el risc d’haver de tornar a la muntanya, que es el que volen els Ciux.

Alguns pensen que podem tornar als nostres campaments d’hivern a les muntanyes -cerdanes per ser més explícits- directament i esperar, atrinxerats, que arribin millors primaveres. I que això seria bo.

Mentrestant m’ho mirava i pensava: coi quines ganes de passar fred, que tenen aquests i quines ganes de deixar que els altres ocupin i maneguin la plana!

Potser hem de canviar el nostre campament de lloc, no ho nego, però perquè pugui créixer més, enfortir-nos, muntar Fort Apache, però a la muntanya s’hi ha d’anar de tornar sols a esquiar si hi ha neu o a l’estiu a fer cims. L’objectiu de la política és conquerir i mantenir la plana, no muntar repúbliques bananeres i "Reagrupar" guerrilles tropicals al bell mig del Pirineu.

I quan es pugui caldrà conquerir la capital i ocupar el Palau (però primer hi hem de tenir infiltrats i suports amplis). I tenir una majoria social que ens ho permeti.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

  1. El problema és que el què pot passar sigui que una part de la tribu es quedi a la plana i l’altra torni a la muntanya, i axò si que serà dolent per tots!!!!! Cal que hi hagin solucions 

  2. D’acord amb tot, però hi ha una ratlla que no es pot creuar: si aquest govern és el primer que fa passar el català a primària del 90 % al 75 %. Recorde’m que a Geronimo només al van capturar gràcies a l’ajuda d’exploradors indis.

  3. Ei, es millor no treballar per el pais? es evident que es mes “utopic” estar a la oposició, axí sempre ens podem cagar en tot. Nens, per catalunya! per la independecia, pero també per el present.

  4. Certament, la tribu dels irreductibles Gals resisteix ara i sempre a l’enemic. Just l’any passat els varen oferir un bol de brou dient-los que era la pocio màgica, pero els nostres herois no s’ho van empassar: tenia un gust massa amarg, i els cuiners  ens havien enganyat.
     Tanmateix, el Cesar no reposa, i ara se n’ha empescat una de millor : li ha ofert a l’Obelix tots els senglars que vulgui per dinar, sopar, esmorçar …. l’esta peixant i engreixant, i ho seguirà fent mentre s’estigui assegut a taula. I l’Asterix, mentrestant, llueix una corona de llaurers, que li han dit que és la del Cesar (aquesta , almenys, no du espines), però tothom veu que no es la mateixa. Al Cesar el que és del Cesar !…. o no es pot ser Califa enlloc del Califa , que diria aquell altre.
     I mentrestant, la tribu dels irreductibles intenta mantenir les seves posicions a la plana, mentre observa els astres , a veure si el vent de ponent s’atura i no ens fa empassar els nostres propis mots…Mai no es va tan lluny com quan no es sap on es va.

  5. Ja hi tornem amb la aparent disjuntiva entre el Govern o l’Estat !. Reconec que és dificil (o dificil d’empassar) tocar de peus a terra, però les tasques de govern han de ser compatibles amb la visió d’Estat, que és el que ens marca el referent final de la lluita (el que no sap on va acaba en un altre lloc, oncle Eduard). Concretament, frases com "el Govern ha de complir amb la legalitat vigent", dita per incordiar als Ciux, son disonants en boca d’algú que justifica les trobades "il.legals" de l’Ibarratexe amb l’Otegui, entre d’altres coses igualment "il.legals".
    Potser ens caldria no mirar tant de reull els moviments dels Ciux i fer una bona politica social, pero sense perdre de vista l’objectiu final que ens aplega a tots.
    La imatge politica que estem donant no es clara en general, i no es clara per a mi en particular. O s’expliquen be les coses o les muntanyes es tornaràn a omplir de guerrillers, i tots estem d’acord en que això es una cosa que a Catalunya no li conve.

  6. La metàfora de la muntanya està molt ben trobada. I s’entén molt bé. Ara ja no toca fer " l’indiu ". El que ens cal es plantar-nos al mig de la plana i guanyar-nos la confiança de la gent, per ser com més aviat millor majoria.

  7. Hola Cesc, el problema (i el perill) de les metàfores és que montes poden ser inacabables i fins i tot poden donar peu a dues interpretacions antagòniques.
    Quan llegia la teva justificació de tot plegat em semblava llegir un sociata que rememorava la seva "lluita" antifranquista i la contraposava amb les gràcies de la democràcia espanyola.
    Sí que l’aire és fred, a la muntanya, amic Cesc, però no està contaminat. Jo francament prefereixo l’aire fred, aquell que et desvetlla, que la xafogor.
    A més, la cosa té u altre problema: la gent que som de muntanya, com tu i com jo, Cesc, els de la tribu de la ciutat no els caiem bé i només ens accepten si ens convertim al seu déu. Tu proposes disfressar-nos però a la ciutat no són rucs i els seus bruixots són molt persuasius. Saps per què no pots enganyar als de la ciutat? Perquè molts són d’una altra muntanya, que hi van baixar fa 30 anys i es van convertir als déus ciutadans. Són muntanyens renegats i ens veuen venir.
    Això no vol dir que no cregui que s’hagi de baixar a la plana com a pas previ d’entrar a la ciutat. Però entreu-hi amb la roba de la nostra tribu, sense por. I sobretot no renegueu dels que seguim a la muntanya. Així quan convingués podrieu pujar a respirar aire pur, a compartir més vivències èpiques al voltant dels nostres tòtems ideològics i recordar que el nostre déu no és la democràcia liberal sinó la independència i el socialisme.
    Salut, amic Cesc, i fins aviat!

Respon a titot Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.