Sor Cop Sec

Hi ha dies i moments que ajuden a viure. Aquest que us explico n?és un. Estàvem a l?Iraq, al gener del 1999, amb una delegació d?ONGs, convidats pel règim d?en Sadam Hussein, intentant concretar projectes de cooperació (veure post i vídeo anterior).

Des del segon dia d?estada un company de periple, el Pepe López, un tiu amb gran criteri, m?anava insistint que ens havíem de treure de sobre aquells vigilants-guies amb bigoti del règim que ens seguien a tot arreu, fins i tot per mercats i restaurants dient que vetllaven per la nostra seguretat, abandonar la comitiva i programa de visites oficial, i anar un dia a veure la realitat social pel nostre compte. La idea consistia en intentar passar un dia amb una família d?una barriada popular de Bagdad, anar a comprar amb ells al mercat, conviure i xerrar.

Així ho vam fer, no sense un cert risc i ens va sortir de conya. Vam parlar amb un taxista que coneixíem de l?hotel, l?hi varem proposar la nostra pretensió, i a més que volíem que vingués amb nosaltres a fer d?intèrpret de l?àrab. Els detalls econòmics del negoci no us els explico, però per nosaltres no eren gaires dòlars, però per ell, el taxista, era un preu suposo prou interessant per jugar-se-la. És així com vam anar a parar a una família xiïta de Sadar City. Vaig aprendre moltes coses.

(AQUÍ VA EL VÍDEO AMB LES FOTOS ?DE LA FAMÍLIA I ALGUNES ALTRES- I CONTINUA EL TEXT AMB MÉS DETALLS SOBRE EL FET I LA XERRADA AMB EN TARIQ AZIZ, QUE VAIG COMPROMETRE EN LA NOTA ANTERIOR)

Amb una família xiïta a Bagdad

(Continua l’article)

Als lectors que hagueu arribat fins aquí suposo que no cal explicar-vos massa qui són el xiïtes i qui els sunnites en el món àrabmusulmà. Aquesta era una família xiïta del tot, ja m’enteneu, amb totes les dones vestides de negre, amb les seves oracions… vivien l’àvia, dos matrimonis grans, molts fills i una parella "jove". La casa era composta per un pati central que també feia de cuina amb les habitacions, menjador, sala d’estar i un precari lavabo al seu voltant.

Ens van rebre molt bé, ens van oferir té i taronges, van acceptar la idea de compartir una jornada i vam anar a comprar amb la parella jove. Ens van assegurar que feia molt temps que en la seva dieta i cartilles de racionament, que ens van ensenyar, no hi havia carn ni massa aliment proteïnic. Ens van explicar l’empobriment que havien viscut des de la Guerra del Golf del 1991, el bloqueig econòmic i el programa "petroli per aliments" de l’ONU. La manca de medicaments…

Una cosa que ens va sorprendre va ser la doble identitat de la noia jove, i el que explicava en silenci sobre la condició de la dona. Parlava un anglès més que correcte, i sota la burka o xador (no són burkes afganeses, sinó de les que deixen veure el ulls i permeten descobrir la cara) portava un vestit-jaqueta molt occidentalitzat. Feia patir, més quan ens va explicar el seu marit força més gran que ella, que tenia una forta depressió per la qual no la podien medicar. No vam entrar més en detalls, però suposo que com moltes dones del món àrab.

De política en vam parlar el just. Com en les altres persones que vam conversar en la nostra estada -un músic jove en una tenda de discos per exemple- eren bastant antiamericans, a la nostra estada feia un més que hi havia hagut el darrer bombardeig, i en contra del paper de les NNUU. (Per cert que en vídeo es veu la seu de les NNUU (Nacions Unides o ONU) a Bagdad, que va ser poc després arrasat en un atemptat).

En línies generals ni les classes mitjanes ni les populars plantejaven una alternativa possible al règim i sovint es comparaven amb les monarquies del golf per justificar-lo. Deien: "l’Iraq és un país ric, té la segona reserva mundial de petroli, per això ens temen i ens empobreixen".

Sobre els errors d’en Sadam, en varem parlar en l’entrevista que varem tenir amb en Tariq Aziz, en aquells moments Vicepresident de l’Iraq i reconegut antic ministre d’afers estrangers. En Tariq Aziz, es cristià àrab -cal recordar la seva audiència amb el Papa de Roma poc abans de la darrera guerra- i ja ens van dir que les preguntes més compromeses li féssim a ell.

En recordo dues: la primera en que reconeixia que la invasió de Kuwait havia estat un error, exactament va dir: "l’error no va estar invadir, sinó no marxar a temps" i que ells tenien garanties diplomàtiques de que els americans els deixarien fer. I no va ser pas així, com és conegut.

La segona pregunta va ser la referent a la situació del Poble Kurd de la qual us parlava en una anterior anotació. La resposta va ser políticament correcte, i tot la valentia del moment, soc una mica beneït però no pas un suïcida, no l’hi vaig preguntar per les matances de kurds amb armes químiques. Va dir: "el Poble Iraquí està format per dues nacions; la nació àrab i la nació kurda. I l’únic lloc on els kurds tenen autonomia i no es persegueix la seva llengua és aquí a l’Iraq. I sinó pregunteu com estan els kurds a Turquia". La resposta era veritat , però no era tota la veritat.

Tornant a la nostra família xiïta, ells ens varen cuidar un bon àpat que varem anar a comprar amb ells i vam pagar nosaltres. Nosaltres vam col·laborar fent una truita de patates, sobretot la Marisa, amb un oli que no fregia massa per cert.

Des de llavors, cada cop que vec imatges de Bagdad, sobretot dels atemptats quasi diaris, no puc mai deixar de pensar en aquell mercat i en aquella família. Tot encara podia anar pitjor. Heus aquí la nostra petita solidaritat amb el Poble Iraquí.