2/5/2008 INICIATIVA DEL TEATRE NACIONAL DE CATALUNYA

Madrid aplaudeix la Colometa

• ‘La plaça del Diamant’ aterra al castís barri de Lavapiés en català

Els sentiments superen qualsevol barrera. Inclosa la de l’idioma. La plaça del Diamant va aterrar dimecres en versió original (amb subtítols en castellà) al castís barri de Lavapiés de la mà del Centro Dramático Nacional. La sala del Teatre Valle-Inclán no estava ni de bon tros plena. Mal dia per a la cultura. Per si algú no ho sap, els madrilenys fugen en estampida de l’urbs al més mínim indici de pont. No obstant, els assistents van aplaudir i van victorejar amb tantes ganes que semblava que el teatre estava a vessar. Entre el públic hi havia molt català emigrat a la capital. Però també molt madrileny obert de ment. Que n’hi ha. I molts.
La plaça del Diamant, de Mercè Rodoreda, és una de les novel.les més conegudes de la narrativa catalana. L’obra s’ubica al barri de Gràcia i explica la vida de Natàlia, la Colometa, una dona que només desitja tenir una família i ser feliç. No obstant, la guerra civil i el feixisme li parteix la vida en dos.
La història no és tan coneguda a Madrid. Per això, té molt mèrit la iniciativa del Teatre Nacional de Catalunya, que brinda als madrilenys la possibilitat d’emocionar-se amb uns diàlegs en català. Això sí, durant cinc úniques funcions, ja que aquesta obra s’acomiada de Madrid demà passat.

Dona forta i rebel
Josep Maria Benet i Jornet és el responsable de l’adaptació teatral, mentre que la direcció va a càrrec de Toni Casares. Sílvia Bel és la Colometa, una dona més forta, més rebel i més sensible que la que va protagonitzar, en el seu dia, Sílvia Munt. De fet, la protagonista de l’obra teatral es va emportar gran part dels aplaudiments i els enèrgics crits de “¡guapa, guapa!”.
El públic es va emocionar amb els crits, les penes, la innocència i la manera de lluitar per la vida de la Colometa. El sentiment és sentiment amb independència de l’idioma en el qual es parli. Així ho va sentir Ana María Olivares, una estudiant de català que va acudir al Teatre Valle-Inclán amb diverses companyes de classe. Totes elles, residents a Madrid, estan aprenent català per diversos motius. Des dels professionals fins als personals.
Veure La plaça del Diamant en versió original és una divertida manera de fer els deures. “Si aprenc català podré treballar en més autonomies”, va assegurar Olivares, acabada de llicenciar en Comunicació Audiovisual. “Tinc molts amics catalans i vull entendre’ls quan parlen en el seu idioma”, va afegir Rosa. Al finalitzar l’obra, que dura tres hores i mitja, una altra de les estudiants va afirmar orgullosa que no havia mirat gaire els subtítols, col.locats a dalt de l’escenari. “La història és preciosa i s’entén molt bé”, va destacar.
Entre el públic també hi havia cares molt conegudes, com el dels actors José María Pou (Barcelona, un mapa), Pepe Viyuela (Mortadel.lo i Filemó. Missió: Salvar la Terra) i Xabier Elorriaga (Tesi).

Vaig anar a la funció de Dijous, i va ser magnífica. Igualment que Dimecres, hi havia catalans i madrilenys, però tothom va ser educat, no vaig sentir cap comentari groller o irònic. Un exemple de gent oberta la que va anar cap al Teatro Valle Inclán.

Felicito als responsables de l’obra, que va ser emotiva i excel.lent. Va tenir cinc minuts d’aplaudiments.

La foto d’amunt la vaig fer jo, en acabar l’obra. I els vídeos adjunts també. No vaig treure res de l’obra perquè és prohibit.

http://es.youtube.com/watch?v=GV352LTFiSA

http://es.youtube.com/watch?v=nIRMAL56P20