El salari mínim de 1000€ (i el procés sobiranista i l’acord de JxSí i la CUP)

Aquests dies, entre Nadal i cap d’any, he tingut algunes discussions a la xarxa sobre l’abast de la proposta de Salari Mínim Interprofessional (SMI) que contemplava la proposta d’acord de JuntsPelSí i la CUP, i el seu impacte i eficàcia (així com el del salari mínim de ciutat, que impulsen algunes candidatures municipals i ajuntaments, que l’hi és molt pròxim). M’ha semblat necessari fer-hi algunes apreciacions sobre com i perquè hem d’arribar al salari mínim de 1000€ i què carai té a veure això amb la construcció de la República Catalana.

El SMI és una mesura de referència . És de 648,60€ el 2015 i de 655,20€ el 2016, amb una puja de l’1%. Estarem d’acord que cobrar el SMI actuals no assegura un nivell de vida digna. El 15% dels treballadors catalans que tenen feina treballen sense poder cobrir les seves necessitats bàsiques amb el seu salari. De fet, però, no hi ha cap conveni laboral d’aplicació actualment a Catalunya que contempli pagar el SMI. N’hi ha alguns, pocs, que tenen algunes categories no molts superiors, i uns quants més que tenen, encara, salaris per sota els 1000€. El SMI serveix també per definir les prestacions socials i els llindars d’accés a aquestes i pels sectors econòmics que no tenen conveni  laboral, que de fet, constitucionalment i ètica, la seva constitució i l’ètica universal, no n’hi hauria d’haver cap.  La proposta dels 1000€ mínim, no són una arbitrarietat  per fer-ho rodó, sinó els què marca la Carta Social Europea que defineix el salari mínim en el 60% del salari mitjà, que a Catalunya va ser el 2104 de 24.200€ anuals bruts (i ha caigut més d’un 5% des del 2010). Per tant el salari mínim català hauria de ser, en 14 pagues, una mica superior als 1000€, 1037€ per ser exactes.

Hi ha un punt de trobada, consens en diuen alguns, en les forces socials i polítiques catalanes que cal apujar els salaris per sortir de la crisi, que apujant els salaris més baixos s’empeny amunt tota l’escala salarial i que per passar dels 648€ actuals als 1000€ ho hem de fer amb una certa progressivitat. Anem a pams. I començant pel marc més general.

En el fons ens trobem davant de tres models econòmics: el de l’austeritat, on es tracta de generar, des de l’augment de la  desigualtat social i la precarització, un model de creixement econòmic lligat als salaris baixos, la desregularització del mercat de treball i la reducció de la despesa pública; una segona, que defensa l’economista Piketty, on a aquest suposat creixement econòmic, s’hi hauria de posar una alta fiscalitat al capital, patrimonis i rendes altes, produint-se així una redistribució de la renda a partir de la fiscalitat progressiva i un reforç de les polítiques públiques; i una tercera, que podríem associar a Varoufakis, on es postula que, sense estar en contradicció del tot amb l’anterior, el sistema hauria de ser més just d’entrada. Aquests dos models darrers defensen que sense un augment de la demanda agregada –ergo la suma de la capacitat de consum privat i d’inversió pública- no és possible un creixement econòmic sostingut. Amb salaris de 700 o 800 euros o inferiors no és possible ni el creixement econòmic, ni evidentment una vida amb dignitat. Això és treballar per ser pobres.

Entenem que hi ha una via espanyola de sortida de la crisi, encapçalada pels governs del PP i al dictat de la troika, basada en les polítiques d’austeritat i en la precarització dels llocs de treball, dels vells i dels de nova creació. A l’altra banda pot existir una via catalana de sortida de la crisi imbricada en la reivindicació sobiranista.  L’impuls de la República catalana i la creació de llocs de treball de qualitat han de ser sinònims. El procés sobiranista, és en si i respon a aquesta demanda d’un millor repartiment de la riquesa i de sortida de la crisi amb dignitat. El procés constituent sobiranista i la recuperació econòmica amb paràmetres de qualitat i superació de la precarietat són, o han d’esdevenir , el mateix procés.

La proposta del salari mínim 1000€ de l’acord de JuntsPelSí  i la CUP defensa, igual que el salari mínim de ciutat d’algunes candidatures municipals, no sols és un brindis al sol per quan tinguem la legislació laboral pròpia, sinó que proposa diverses mesures que són d’aplicació ràpida i que ajudaran a arribar, en un període curt de temps, a l’objectiu marcat:

-Exigir salari mínim de 1000€ en la contractació pública de la Generalitat i en la mesura del possible,  aquells projectes dels municipis que hi estan vinculats.

– Definir un salari mínim de 1000€ de referència en les prestacions pròpies de la Generalitat i els ajuntaments catalans

– Situar el salari mínim de 1000€ en el diàleg social i la negociació col·lectiva pròpia de Catalunya.

– El compromís de que en la mesura que els propers 18 mesos és desenvolupi un marc legislatiu propi –des de la constitució, fins a totes les altres lleis que s’hi refereixin- es fixarà el llindar no sols que no baixi dels 1000€, sinó d’un SMI que sigui el 60% del salari mitjà.

Estic d’acord amb els que critiquen la proposta actual, és una evidència, que sense legislació pròpia i en la dependència a Espanya, la força legal i la universalitat de la mesura té limitacions. Però també estarem d’acord en tres coses: Que tot el què puguem fer per avançar-hi ho hem de fer; que els salari mínim dels 1000€ ha de ser, més enllà de la norma legal, un input plenament establert en el nostre model econòmic i d’empresa. I sobretot que si pensem que les relacions laborals a la Catalunya actual i del futur  han de venir definides per la negociació col·lectiva i el diàleg social i la recuperació de l’equilibri de forces entre les parts, entre treball i el capital (que ja sabeu que acostuma a ser desigual i que es va trencar del tot  en les reformes laborals darreres), cal situar la mesura en la negociació dels convenis, en aquest cas, respectant plenament l’autonomia dels agents socials, amb un paper més actiu de l’administració laboral. Tanmateix, aquesta transitorietat també ajuda a la progressivitat per arribar-hi, permeten a empreses i administracions una adaptació gradual, que si la definim en 3 o 4 anys significa una pujada d’entre el 14 i el 19% anuals del SMI. Aquesta mesura a més d’intentar superar els nivells de pobresa, ha de pressionar als sectors econòmics que paguen salaris inferiors als 1000€ -hostaleria, neteja, comerç, tèxtil, multiserveis…- que situïn els seus costos laborals a les noves exigències de la societat. Apujar el salaris baixos també empeny a pujar els immediatament superiors i tota l’escala salarial.

El procés de constitució de la República catalana i la creació d’una ocupació i empreses de qualitat ha de ser, és, el mateix procés. La legislació i el model de relacions laborals pròpies no la definirem després de la independència, sinó cada dia i des d’ara mateix.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *