La independència és la via democràtica al socialisme?

Deia Josep Pallach, en la seva formulació d’un socialisme català i universal en el seu “La democràcia, per fer què?”(acabada de reeditar a Edicions Els Llums), que “la millor via i finalment la més ràpida per arribar al socialisme és la democràcia”. I estem força d’acord que el procés independentista és un aprofundiment democràtic que consisteix, no tant en un canvi de banderes, sinó en un apoderament de la gent per tenir les eines per poder viure millor i defensar els seus interessos.
Permeteu-me la tirallonga: Si pensem que el procés sobiranista consisteix en aconseguir un millor repartiment de la riquesa i el poder, en millorar les polítiques socials i el nostre estret i precari estat del benestar; que l’avenç sobiranista és sobretot una confluència d’interessos de sectors populars, treballadors, classes mitges i petits empresaris, castigats tots ells pel sistema de la dependència a Espanya; Si pensem que aquest punt de trobada s’ha construït al voltant del convenciment que amb l’estat propi viurem millor i tindrem millors eines per afrontar la sortida de la crisi actual, la resposta a la pregunta del títol, és sí. La independència és la via democràtica al socialisme.
Ara bé, no podem quedar lligats a un concepte arcaic de socialisme del segles XIX i XX. El socialisme, la democràcia i la pròpia sobirania és, un cop acabades les ideologies i visions teleològiques, sempre, un procés. I això ho dic, lluny que hem pugueu acusar de “processista” en el sentit d’allargar infinitament en el nostre procés cap a l’estat propi, plenament deutor i entusiasta de les aportacions que la postmodernitat i el “postmarxisme” ens han fet sobre els conceptes de classe i nació al segle XXI. Lluny de desaparèixer, les classes i nacions del segle XXI, rizomàtiques, fluides, mai closes del tot, guanyen un gran potencial transgressor, subversiu, transformador.
Agafant-ho des d’aquest postmarxisme, ja cap a finals del segle XX, Laclau i Mouffe en el seu “Hegemonia i estratègia socialista”, donant centralitat a aquest concepte gramscià, el definien com la capacitat d’una reivindicació concreta de representar i englobar les altres demandes socials. I això és exactament el què ha passat a Catalunya en el nostre procés nacional.
La idea força que ha pres el lideratge de les dinàmiques de l’hegemonia és que amb la independència viurem millor. Fins i tot podríem afirmar que la centralitat i espai majoritari del país, que no és centre, és en la socialdemocràcia sobiranista. (i això no ho dic només jo, sinó que també sectors de la CUP, com l’exregidor de Sabadell Xavi Oca en aquest interessant article). Concretant però, podem parlar de dues batalles per l’hegemonia a Catalunya, en el moment polític i social actuals. Un en l’esquerra del país, on aquest pensament sobiranista és plenament hegemònic, i l’altre i encara molt viu, és la lluita pel lideratge i l’hegemonia en el catalanisme. De fet en els 150 anys d’història del catalanisme, pràcticament sempre ha tingut l’hegemonia el catalanisme conservador. Excepte, a grans trets, en la segona república on el va tenir ERC i a la fi del franquisme i en l’Assemblea de Catalunya, en que el catalanisme va ser liderat pel PSUC i un marxisme propi molt mediterrani.
Alguns quan parlo del procés sobiranista com la via democràtica al socialisme, o com la nostra pròpia via al socialisme, em diuen que això depèn de qui ho lideri. Sí i no. Per mi el procés d’emancipació nacional és intrínsecament progressista i transformador. Per això amics tampoc és fonamental qui lidera el procés. Allò fonamental és quin és el “grup social” dirigent que l’hi dona el contingut i el “sentit”. I aquí retrobem a Lacan: la polisèmia de “sentit” és plena i vol dir tant la “direcció en què va” com el seu “significat” i intencionalitat.
Quan érem joves, aquest paper dirigent del procés nacional l’atorgàvem al “partit marxista”, amb aquella frase de que el partit havia de constituir-se en l’”avantguarda dirigent i conscient dels treballadors com l’únic ens capaç d’interpretar l’anàlisi materialista de la realitat”. Ara, però els lideratges són horitzontals i en xarxa, i això és més potent, col·lectiu i democràtic.
Tornant a Laclau, té un interessant article titulat “Perquè la construcció del poble és la prioritat de qualsevol política radical”, on explica la seva interessant batalla amb Zizek, i que hem faig plenament meu canviant la “política radical” per “emancipadora” o  “independentista”. La construcció de la classe i nació es produeix a partir de les demandes i reivindicacions i les seves capacitats d’esdevenir hegemòniques del col·lectiu social més ampli. Alhora, aquesta centralitat de la construcció del poble, com a procés hegemonista, i la capacitat de construir el”subjecte col·lectiu” emancipador, dit també classe o nació, i on l’estat propi no és l’objectiu sinó l’eina, ens ajuda a trobar-nos amb la identitat o substrat antiautoritàri i poc “estatisa” de les nostres classes populars i tradició política progressista.
Si entenem el procés sobiranista, seguint Laclau, com la construcció del poble, com un procés constituent del subjecte transformador en sí (i allò del per a sí), a partir de les seves demandes socials, on la voluntat de sobirania popular i estat propi, engloba les altres demandes socials, estem en la via cap al socialisme.
I fins i tot potser s’esdevé, allò que venturava  en Quim Maurin i el Bloc Obrer i Camperol, encara en la visió lineal de la història de la modernitat, que arribaria un dia que el fet nacional seria liderat pels treballadors i les classes populars. Això sí, un lideratge dibuixat en xarxa i en la xarxa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *