Crítica de la teleologia independentista

Alguns em deien: “no ho escriguis que hi haurà independentistes que no els hi agradarà”. Malgrat tot, crec que és important compartir inquietuds i debats. Sols ens pot reforçar. I, que carai, sempre m’he sentit còmode en l’heterodòxia independentista –des de que vaig entrar a la UGT de Catalunya l’any 1996, convençut que era la millor opció social i nacional-. L’obertura de ments és la clau per fer créixer el projecte.

Anant al tema. Des de fa temps sento un cert neguit i preocupació per com s’ha d’ubicar l’independentisme en la fallida de les ideologies i relats polítics teleològics, que són aquells que, amb un excés de pensament històric hegelià, tenen un final preconcebut, tant sigui els que anunciaven l’adveniment del socialisme, com el suposat “progrés” capitalista i la seva “fi de la història”. En aquest fracàs de les visions teleològiques de la història, de les velles ideologies i grans relats polítics de la contemporaneïtat, ens resta l’independentisme com una ideologia i un relat que sols permet un final possible! El catalanisme sempre s’ha caracteritzat per estar empeltat de les corrents de pensament més d’avantguarda, per tant l’independentisme i el procés sobiranista actuals han de poder ser partícips en les corrents polítiques que emergeixen del fracàs dels vells relats polítics.

El principal element desllorigador del debat que plantegem, deixar de pensar l’independentisme teleològicament i sense determinismes preestablerts, és reconèixer que la l’objectiu final, el “telos” de l’independentisme, no és la independència. La independència i la seva conseqüència, l’estat propi, no són la fita, sinó una eina. L’objectiu de l’independentisme és que aquí es visqui millor, és el reconeixement i la dignificació dels treballadors i treballadores catalans, del poble català. I això sols es pot fer amb una  millor redistribució i accés al poder i la riquesa. La “dignificació igualitària”, concepte de Seyla Benhabib, que lliga redistribució econòmica i reconeixement cultural i a l’identitat pròpia. I els independentistes pensem que sense un estat propi això no serà possible. Però l’estat no és l’objectiu.

I posats a fer, deixar de pensar teleològicament la catalanitat és pensar que el més important és fer-ho bé, i donar més importància al que guanyem fent el camí. Sempre he defensat que una de les coses que m’agradava més de la independència era demanar-la, i la gran capacitat de generar il·lusió, dinamisme social i col·lectivitat (un subjecte polític col·lectiu) que té. A més, que el suposat contingut final -l’estat propi-  sigui bo, depèn, sobretot, de com fem el procés avui. Sumant, amb participació, amb continguts socials, on el subjecte polític que emergeix i és protagonista d’aquest procés–a mi no em fa por dir-ne poble, nació, classe social- sigui ampli, fort,  amb gruix, maduresa, obert, amb capacitat inclusiva, generador de drets i llibertats, i que garanteixi una millor distribució del poder i la riquesa. Si no és per això, de què serveix la independència?

Aquest excés de pensament teleològic de l’independentisme també es concreta en l’elaboració constant de “fulls de ruta”, que evidentment després no s’adeqüen a la realitat i s’han de modificar. Els estructuralistes francesos, i sobretot Derrida, ja ho explicaven fa 40 anys: hi ha un lliscament permanent, un desencaix, entre les visions del món i la realitat en sí. Quan penses la realitat aquesta ja ha canviat. Lacan fins i tot diferenciava “realitat”, que sempre és socialment –ideològica i políticament- construïda, i el “real” en sí, que de fet mai no podrem conèixer, si és que existeix. És la famosa escena blanca de Màtrix, la peli. La realitat pelada no existeix. No hi ha realitat sinó visions ideològiques, i per tant sempre desenfocades, d’aquesta realitat.

És des d’aquesta visió lacaniana de la realitat que sempre m’he mirat sorneguerament les reiterades crides a la “Catalunya Real”. La Catalunya real, segons Lacan, no existeix i si existeix no la podem conèixer, no cap al camp del Barça, ni en cap foto, ni tan sols en cap enquesta ni en cap urna! És molt més gran! A més, els somnis, i els polítics més, les idees també són part de l’estructura de la realitat i no surten a la foto! En aquest mateix sentit i seguint a l’historiador britànic EP Thompson i la formació de les classes socials –i grups nacionals hi afegeixo jo-, les classes i les nacions no existeixen fora de la “consciència de classe” o la “consciència nacional”. És l’”experiència” històrica el que genera la consciència social i nacional, el que fa emergir les classes i les nacions. Ser classe i/o nació no és una posició només objectiva, sinó sobretot subjectiva, fruit de l’experiència històrica. De fet és una superació de la falsa dicotomia que ha omplert part del pensament polític de la contemporanietat: econòmic/cultural, objectiu/subjectiu, estructura/superesructura, social/nacional, mai s’esdevenen per separat, ni són evidentment antagònics. I això ja ho venia anunciant feia temps l’esquerra nacional catalana. Mai hi hagut cap procés de sobirania i d’identitat que no faci una proposta de més justícia social.

Hi ha un cert consens en les corrents actuals del pensament crític en que cal deshegelitzar el materialisme, i el pensar històricament, i desmaterialitzar el hegelanisme. La història és “contingent”. I si bé hi ha condicionant econòmic evident en els fets històrics –i en el procés sobiranista també- no hi ha sobredeterminació econòmica i materialista. Si hi hagués determinisme econòmic ja faria molt temps que haguéssim fet la revolució, dic jo. La política, i el seu pensar històricament, i els seus suposats determinismes –materialistes o teleològics- no han acabat de conjugar massa bé.

El “telos” de l’independentisme no era ni independència ni l’estat, sinó el màxim benestar, llibertat i dignitat dels ciutadans dels Països Catalans! I l’endemà de la independència continuarem treballant perquè aquí es visqui millor, això sí, amb millors eines, per la redistribució, el reconeixement, la dignificació del poble català, que són les de l’estat propi. Ah, i si s’ha de canviar el full de ruta, no passa res!!

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *