Els catalanismes

Sempre m’he sentit de l'”altre” país: el dels “altres” catalans, del Candel, de les “altres” catalunyes de Fuster, de l'(altra) nació, la “impura”, del JF.Mira i de l'”altre” catalanisme del Termes, el que té les arrels en les classes populars.

Des d’aquests paràmetres he treballat, cívica, sindical, cultural i políticament, els darrers 25 anys. Al meu país, l'”afer Pujol” i el desconcert del catalanisme regionalista burgés me la bufen.
Ens emprenya pel moment i ens molesta per l’enganyifa ètica dels seus dirigents, però cal dir-ho, en el fons, ens reforça.

Mai he sigut pujolista, mai m’he sentit massa còmode en el catalanisme transversal. Una cosa és que a voltes sigui necessari i plaent treballar fent xarxes i complicitats, però això no ens ha de fer perdre el propi projecte.

Ja ho deia en Quim Maurin, del Bloc Obrer i Camperol i el POUM, en la seva teoria de les 3 fases del catalanisme, la burgesa, la petitburgesa i l’obrera. Deia Maurin que arribaria un dia, el de la llibertat, que l’hegemonia i el lideratge del catalanisme el tindrien els treballadors, les classes populars.

Això que en diem el “procés” és un moviment social impulsat per una trobada d’interessos de classes mitjanes, treballadores (i petites empreses) fartes de la dependència. És un canvi d’hegemonies en el catalanisme, demanant un millor repartiment del poder i la riquesa.

Aquests dies des del catalanisme d’ordre i seny s’ha parlat de no repetir els “errors” del 6 d’octubre del 34. Cal dir-ho clar: l’error del 6 d’octubre no va se proclamar unilateralment l’estat català, sinó que la CNT, i la majoria del moviment obrer, no hi va donar suport. Això avui no passa.

És l’olor de la llibertat i la justícia social que s’atansen.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *