Sor Cop Sec

El país i el seu catalanisme progressista, per no tenir estat propi, per
una substrat antiautoritari i poc estatista de les seves classes
populars, per la societat civil forta i articuladora, per una tradició
important de moviments socials, pel cooperativisme, l’economia social…
té elements identitaris que ens haurien de permetre construir respostes
socioeconòmiques adequades a les realitats de la crisi actual, i ens
situen amb avantatge davant de les esquerres del nostre entorn molt
vinclades a l’estat –centralizat, burocràtic, militar…- i els seus
excessos.

Ara bé, defensem la tesis que en els darrers 20 anys, l’esquerra
catalana en les seves diferents expressions, ha perdut identitat pròpia
i ha esdevingut en idees i conceptes una còpia, amb algun
particularisme, de les esquerres espanyoles. Sí, hem assistit a una
espanyolització de l’esquerra, no sols pels vincles orgànics que hi
mantenen alguns, sinó sobretot en esdevenir-ne subsidiàris en els marcs
conceptuals. Això ha estat molt clar sobretot en la socialdemocràcia, en
les esquerres postmarxistes i desdibuixada en les sumes multicolors. I
deixeu-m’ho dir: aquells que deien construir una “esquerra nacional”
entre les derives liberals i altres contratemps polítics, no han estat
capaços de contrarestar la tendència i vestir una proposta pròpia. Ha
vegades, fins i tot, es pot tenir la sensació de que hi han renunciat.

De fet podem afirmar, pel broc gros, que la darrera gran
proposta pròpia de l’esquerra catalana va ser l’”eurocomunisme” dels
anys 70, una proposta de comunisme en llibertat que es desenvolupà
sobretot a Itàlia i a Catalunya, que convertí el PSUc en el gran partit
de la llibertat i la democràcia a Catalunya. La proposta d’una
socialdemocràcia pròpia, defensada fortament per en Serra i Moret,
Pallach i Raventós durant el franquisme, ha anat esfilagarsant-se fins a
pràcticament desaparèixer en el socialisme català. De fet, probablement
el darrer gran moviment social i polític de l’esquerra catalana amb
identitat pròpia va ser el de la insubmissió –molt antiestatista i
antiautoritari- a cavall dels anys 80 i 90 del segle passat, nascut aquí
i que era copiat tant a l’estat espanyol, com a Euskadi i a Europa. Des
de llavors molt poca cosa. La cirereta del pastís ha estat em moviment
dels indignats i les acamapdes del maig del 2011, on a la barcelonina
Plaça de Catalunya, hi havia una versió deslluïda i desorientada de
l’acampada de la “Puerta del Sol” molt més potent i amb molta més
projecció i proposta política.

Agafem-ho de fa uns quants anys: el 1968 apareixia un debat
entre la tesis del “Catalansime i revolució burgesa” d’en Jordi Solé
Tura, per una banda i la de “Les arrels populars del catalanisme” d’en
Josep Termes. La primera defensava un origen sobretot burgés del
catalanisme i la segona una visió del catalanisme molt més lligada a la
identitat pròpia de les classes populars catalanes i les seves
expressions polítiques i socials. Cal remarcar que ambdós eren militants
del PSUC. Aquest dualisme ha planejat els darrers decennis, amb un
handicap important: els qui havien de potenciar i articular políticament
“les arrels populars del catalanisme” hi han renunciat.

Aquí ens convé citar i agrair un article recent de l’Oriol
Junqueras del desembre passat titulat “A la gent d’ERC. En el sentit més
ampli i ambiciós possible…” que podeu trobar al seu bloc
(www.junqueras.cat). En aquest article l’Oriol defensa sense embuts
aquestes arrels populars del catalanisme i un projecte propi de
l’esquerra catalana que arreli en la identitat de les seves classes
populars i mitjanes: i recorre el sindicalisme llibertari, el
cooperativisme, el republicanisme liberal i humanista, el cristianisme
social i compromés…. O fa en part des de la seva òptica historicista,
en això compartim (de)formació i amb la senzillesa i empatia que
connecta amb la gent. Ho dic sense embuts: l’Oriol Junqueras, em sembla
la persona idònia, per idiosincràsia personal i política, per liderar
aquesta reformulació de l’esquerra catalana cap a un nou projecte, amb
identitat pròpia.

Caldrà també saber traduir aquesta identitat política i social a
una proposta socioeconòmica concreta i a la seva pràctica, intentant no
caure en els errors de la tercera via del laborisme britànic de cercar
un camí del mig entre l’estat i el mercat. El sector públic ha de tibar i
fer de motor, però no pot créixer més; heus aquí la difícil equació. I
al mateix temps hi ha noves necessitats socials que requereixen
resposta. Per la banda més teòrica cal recuperar una economia molt més
humanista i republicana centrada en les persones i plena de valors, i on
l’economia social, l’anomenat tercer sector, el cooperativisme social i
la participació dels treballadors a l’empresa esdevinguin elements
centrals en l’economia del futur. És possible, donant protagonisme a la
societat civil i possibilitant alhora cobrir les noves i creixents
necessitats socials. El que no pot ser, per posar exemples pràctics, és
que l’atenció a la dependència o l’orientació als aturats es cedeixi
“sols” a multinacionals. Potenciar una administració descentralitzada i
propera i un donar un important paper econòmic a la societat civil i
associativa són claus per les reformes del futur. Ni massa mercat, ni
massa estat. Tenim la possible i justa resposta. Ni els excessos del
mercat, ni els excessos de l’estat. I això, justament, ja és part de la
nostra manera de fer i de ser com a poble. Ah, quedi clar que quan
parlem dels excessos de l’estat no em refereixo al minso estat del
benestar que hem gaudit i hem de mantenir, sinó els embolcalls exagerats
de l’estatisme –opressor, centralista…- que ens ha tocat patir. Per
això, per antiestatistes, també volem un estat propi, encara que a
priori sembli una contradicció (i de fet som l’únic país del món on hem
tingut ministres anarquistes!)

Finalment, i sense allargar-m’hi massa, m’agradaria vindicar
l’element antiautoritari i de fuga del punt de poder que trobem
subjacent als moviments socials catalans. La principal hipòtesis és que
això ve donant per la peculiar relació amb l’estat que hem tingut com a
poble, i explica també molts fenòmens socials i polítics presents, de
destrucció en la conquesta i relació amb el poder. Això també és un
fenomen molt present en la hipermodernitat actual i la dispersió i
intangibilitat del poder, que en la nostra idiosincràsia –la que no va
explicar Vicens Vives- tenim assumit i arrelat de lluny. Volem el poder,
i l’estat propi, per fugir-ne immediatament.

Sempre he pensat que ens havíem de prendre més seriosament al
filòsof Francesc Pujols, quan deia que els catalans arribaria un dia que
ho tindríem tot pagat anant pel món. Estem en una posició ideal per ser
avantguarda en la renovació de l’esquerra europea. Ens falta potser
creure’ns-ho.