Sor Cop Sec

Ahir vam celebrar, al Temple Romà de Vic, l’acte de reconeixement als afiliats i afiliades de la UGT de Catalunya a Osona amb més de 30 anys d’antiguitat, és a dir, que es van afiliar abans del 1977.

Fa 30 anys, just sortint de la dictadura, afiliar-se a un sindicat era un compromís que hi implicava la vida. Era un acte de valentia, absolutament necessari, que a les persones que el van dur a terme els hi hem de reconèixer. De la mateixa manera que hem de reconèixer, el valor per la defensa dels drets socials, als treballadors i treballadores que durant aquests 30 anys han mantingut el seu compromís sindical.

Pensava igualment que aquest acte coincideix amb la vaga al veí Estat Francès en defensa de les pensions dels col·lectius especials, un de les primeres regressions socials que vol impulsar el govern Sarkozy (Pàgina del diari Liberation i dels sindicats CGT i SUD-Solidaires). I és que els sindicats són importants en les empreses i en la societat. Abans dels sindicats no hi havia ni vacances, ni convenis, ni sanitat ni educació universals. Em venen al cap la vaga general del 20 de juny del 2002, aquí mateix, i les anteriors i la defensa dels drets i conquestes socials que han comportat.

Sovint se’ns diu que amb l’actual model de diàleg social hi guanyem tan com hi perdem, que no està clar si avancem o retrocedim, que fem una passa endavant i dues endarrera. Segurament hi ha de tot. El que és clar és que si no hi haguessin sindicats seria encara pitjor. I per avançar tossudament sols hi ha un element clau, tenir força. La força que dona l’afiliació als sindicats.

Tot això ho pensava ahir sortint del Temple Romà de Vic (La foto és de la Mia Coll, amb els homenatjats)