D’aquella pesta medieval…
Observo Barcelona, clara, la visió; el perfil de Montjuïc diàfan, també el del Tibidabo. Silenci, ocells… Toquen les campanes d’un campanar proper. Ha estat un instant, però en un bri de segon he pensat en la Barcelona medieval del segle XIV on l´única cosa que es deuria sentir eren les campanes, algun lladruc de gos com ara mateix sento i el trinar d’algun ocell. La mortor i la sensació de quietud expectant havien, han de ser la mateixa…
En aquells moments, cap al 1350, la misèria cridava la misèria malgrat que Barcelona era una capital comercial important amb una projecció mediterrània indiscutible, però per als artesans , pescadors, rodamons … la ratlla que separava l’abans i el després de la pesta era només la de la mort.
D’aquesta pesta actual
No hi ha cap diferència. La mateixa vulnerabilitat davant de la natura; davant d’un virus o d’una bactèria sorgits de fora del nostre cos, però inserits en ell com a part de la invencible i persistent vida, més enllà de la nostra espècie.
Crèiem haver guanyat aquelles pestes medievals, vivíem en la falsa sensació de ser invulnerables, protegits per la nostra abundància material, per la farmàcia a la cantonada, el centre mèdic, i la veneració del Deu tecnològic. Les nostres connexions a la xarxa, el nostre consum de sèries que ens permeten creure que dominem i vivim el món a cop de clic o de comandament ens mantenien fora de la intempèrie , de la realitat. Paradoxalment, ara més que mai, fugim del real a través d’aquestes connexions que ens aclaparen d’informació, sovint apocalíptica, com estenien a crit de carrer els predicadors medievals amb la culpa pels pecats humans com a tret mortal a les consciències.
La memòria
Si Barcelona tingués memòria, ara recordaria aquell temps de pesta bubònica; reviuria el silenci de la por i la desconfiança en les mirades… També es reconeixeria en els gestos humans d’ajuda mútua, de ser més humans que mai… i tornaria a veure els fantasmes dels metges medievals amb aquella cara tapada per una mena de màscares de bec, herois, intentant salvar vides. Com ara. La pesta bubònica va matar, segons algunes fonts, més de la meïtat de la població europea. El sotrac demogràfic fou brutal.
De la pesta del futur
En un món efímer, líquid com ens ha explicat Zygmut Bauman, la pitjor pesta serà la de la desmemòria, la del retorn a l’anormal normalitat que vèiem normal, la de la velocitat que mata el pòsit de les experiències i les converteix en mercaderia obsoleta a partir del constant estímul, és a dir, de la constant destrucció de l’ànima.
Barcelona, ciutat morta en la vida…
Milers d’ulls, de mirades clavats a les pantalles; milers d’ulls, de mirades sotjant els veïns, comptant quants cops surten a comprar o a passejar el gos… I centenars de persones estenent la mà als confinats per malaltia, a les persones grans, a la fraternitat.
Les campanes
Les campanes tenen l’eco dels temps antics quan els humans se sabien vulnerables i no trepitjaven la Terra amb botes de fum i diòxid; quan els ritmes de la natura eren nostres.
Torno a mirar el paisatge nítid, extremadament lluminós d’aquesta ciutat, i penso que s’hi hauria de quedar, amb la vida neta sortint de nou als carrers, lliures d’artificis. El carnaval de la nuesa hauria de ser la nova etapa.
Sé, tanmateix, que no serà així, perquè un dels genets de l’apocalipsi ens té atrapats.
Respiro…
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!