Maragall va fer una oposició entre molt dolenta i poc entesa. El dia a dia de l’oposició l’avorria i, després de tants anys de tocar poder, l’exalcalde de Barcelona no s’hi va acabar d’ubicar mai. Mentrestant, a Espanya, el PSOE feia mans i mànigues per aparcar l’època fosca del postfelipisme, arraconant el naufragat Borrell i el nàufrag d’Almúnia, i escollint José Luís Rodríguez Zapatero per la mínima com a nou secretari general. A CiU les coses no anaven molt millor. Pujol obria el meló de la successió i obtava per Artur Mas, a qui va situar a la conselleria en cap per donar-li més visibilitat pública, que li calia. Duran, que es veia de cap de cartell, no podia amagar la seva ràbia, sortia del govern i obligava a convertir la coalició entre CDC i UDC en una federació. I a l’opinió publicada, dues grans idees es repetien amb força: el PSC de Maragall guanyaria les eleccions del 2003 i la històrica CiU perillava (sí, ja es deia aleshores).
Res d’això va passar. Les eleccions municipals, prèvies a les del Parlament, ja van ser un avís. PSC i CiU baixaven notablement a tot el país. ERC i ICV creixien. L’exemple més clar és el de Barcelona, on els socialistes de Clos perdien cinc regidors. Tot i així, en la realitat imaginaria de les enquestes, Pasqual Maragall seguia amb avantatge.
I arriba la nit del 16 de novembre del 2003. La nit del reset, la qual explica, en gran part, on som avui. La nit on s’acaba l’oasi sociovergent. El PSC, que havia fet una campanya personificada en Maragall i que estava convençut de guanyar, no se’n va sortir. Artur Mas, el candidat de laboratori, guanyava les eleccions amb 46 diputats (quatre menys dels que té ara) i Maragall, que tornava a superar CiU en vots, en treia 42. ‘Victoria de los nacionalistas’, deia El Periódico, que aquell mateix dia havia fet una portada trencadora demanant el vot pel candidat socialista. ‘Mas toma el relevo de Pujol’, deia La Vanguardia. A Madrid, però, començaven a mirar-s’ho des la seva òptica nacional. ‘Esquerra tiene la llave del gobierno’, titulava El País. ‘Esquerra Republicana será el árbitro’, destacava El Mundo. ‘Esquerra Republicana decide’, apuntava l’ABC. Una línia que també seguien El Punt i La Mañana, a Catalunya, i La Razón, a Espanya. Mas guanyava a les urnes, però Pujol des del Majèstic ja deixava entreveure, amb el seu conegut ‘voleu fer el favor de callar’, que el guanyador de la nit era… Carod.
Un mes després, Maragall, Carod i Saura signaven el ‘Pacte del Tinell’. Després de 23 anys, Catalunya canviava de president i estrenava un govern de coalició que, entre les seves prioritats hi havia la de redactar un nou Estatut. El PSC estava debilitat. Havia perdut unes eleccions contra tot pronòstic, depenia d’una Esquerra reforçada i l’aliança començava a generar esgarrifances tant al PSOE com a alguns sectors dels republicans.
L’acord de govern era vague, però, nacionalment era molt més ambiciós que els de l’època Pujol perquè obria el meló, perquè estava disposat a buscar un nou marc, això sí, un marc d’encaix a Espanya. Aquest és el gran canvi. Això era el que Pujol mai es va atrevir a fer. En part perquè sabia quines conseqüències podria tenir. Mentrestant, a Espanya creixia la crispació amb Catalunya. El PP, amb majoria absoluta d’Aznar, s’abocava a les desqualificacions i, el PSOE, a qui les enquestes auguraven un fracàs a les urnes, intentava posar pau portes endins i movia fils perquè aquell Estatut que Zapatero s’havia compromés a ‘apoyar’ no fos inassumible.
Després d’una llarga i sinuosa redacció, l’Estatut s’aprovava al Parlament el 30 de setembre del 2005. I sí, era ambiciós. Era clarament un pas endavant. Era potser el sostre d’autogovern a que podia aspirar la Catalunya autonòmica. Era el federalisme que tan repetia Maragall, qui va arribar a dir, des de Sant Jaume de Frontanyà, que deixava l’estat ‘pràcticament residual’ a Catalunya.
L’aprovació al Parlament va ser l’únic moment en que l’Estatut va generar il·lusió. Havia estat aprovat amb un ampli consens (tots els grups de la cambra menys el PP), ampliava les competències de la Generalitat, establia relacions bilaterals amb l’estat i parlava de ‘nació’. Però la il·lusió va durar poc. El després president del país, José Montilla, ja va anunciar que el PSC presentaria esmenes importants al text durant el seu tràmit al Congrés. Un tràmit llarg i feixuc, que acabaria amb l’acord entre Mas i Zapatero per rebaixar el text i amb la cèlebre i clarificadora frase d’Alfonso Guerra: ‘nos hemos cepillado el Estatut’. Gràcies, Alfonso.
La resta de la història també és prou coneguda. ERC acabava defensant el no a l’Estatut al referèndum (en contra del desitjat per Carod) i era expulsada del govern. Maragall convocava eleccions i el PSC el sacrifica. El seu partit només el volia per aprofitar-ne la capacitat de mobilització electoral, però mai li va fer costat. Mai. Ni en l’Estatut, ni en el programa, ni a les crisis de govern, ni en res. El PSC havia tensat, i molt, la corda amb el PSOE i calia un relleu. Maragall expulsat, entra Montilla. Ho feia confiat que un català d’orígen andalús arrossegaria aquells votants del cinturó que votaven PSOE a les legislatives i s’abstenien a les catalanes. Però no. Montilla aconseguia un dels pitjors resultats dels socialistes, 37 escons, a prop d’aquells 34 de Joaquim Nadal al 95, però l’aritmètica li permetia reeditar un tripartit amb molta menys legitimitat i comprensió que l’anterior. Mentrestant, el PP porta l’Estatut al Constitucional amb el desenllaç que tots sabem.
És la història política recent del país que ens ha portat on som. D’un costat, a la caiguda espectacular de la sociovergència, que durant més de vint anys, ha dominat el país en tots els seus espectres. En tots. La letargia sociovergent on res es movia, només les cadires. L’ascens d’ERC i la davallada progressiva del PSC i, en menor mesura, de CiU deixa entreveure que la societat catalana ja no s’hi emmiralla, que ja no li són útils. Que la transició espanyola ha quedat enrere, que calen marques noves per projectes nous. Un procés que encara continua i que veurem on ens porta. Conseqüència primera d’aquell pacte de fa deu anys, la ferida mortal al PSC, que des de llavors va deixar d’acontentar alhora les seves dues ànimes. I la sang (els vots), la segueix perdent avui. I seguirà (fins al grup mixt?).
De l’altra, amb el tripartit es clarifica el futur del país. ERC va aconseguir situar el PSC de Maragall en la centralitat del catalanisme assumint uns postul·lats poc imaginables temps enrere. A més, com que va ocupar durant set anys la presidència de la Generalitat, es veia obligat a defensar (o a fer veure que defensava) aquells postul·lats. D’aquesta manera, va començar a crèixer la confrontació d’interessos entre Espanya i Catalunya o, com a mínim, es fa més visible a ulls de més ciutadans. Començàvem a enterrar la transició espanyola per fer la nostra pròpia transició.
I després arribava al sentència. I, després de la sentència… la independència??
L’Estatut que va començar a gestar-se un dia com avui, però de fa deu anys, és el darrer intent de canviar Espanya. Van ser tants els esforços, la pressió mediàtica, els atacs constants, i tant forta la petacada, que molts catalans ens vam conscienciar que, dins de l’estat, no hi havia res a fer. L’Estatut és el federalisme. L’Estatut és la tercera via. I, ja ho veuen, no ha servit per res. Se la van ‘cepillar’, que deia en Guerra.
Sense allò no seríem on som? Potser no. En tot cas, no hi seríem ara.
Toc, toc, Espanya. Li portem el nostre projecte per seguir a Espanya aprovat amb el 90% del Parlament. I Espanya va respondre: ‘no penso canviar’.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!