CaueCanem

CiU té al davant dos problemes enormes: la davallada electoral i el risc de ruptura. I s’albira un tercer problema, la successió de Mas. Per això, aquesta setmana, tinc la sensació que ja han posat en escena l’argumentari per fer la consulta – si no hi ha res millor- el 2016. Postposen la ruptura de la federació, es donen aire per aconseguir remuntar enquestes i, o bé afermen Mas o bé es donen tres anys per elegir un nou candidat. Davant del càlcul electoralista del partit del govern, els que som partidaris de votar el més aviat possible per constituir-nos en estat no tenim altra alternativa que tenir una militància activa, i remarco això d’activa, a favor de la consulta per l’any vinent.   

D’una banda, a CiU es perfilen dos sectors claríssims: els que es creuen això de la independència (Rull, Corominas, Turull, Rigau, Munté, Vilajoana i la majoria de les bases) i un altre que creu que l’avançament electoral i l’aposta per l’estat propi ha estat un error que cal esmenar el més aviat possible (la cúpula dirigent d’UDC, el gruix dels diputats al Congrés i els convergents històrics de la ‘puta i la Ramoneta’). I Mas, més sol que mai, veu com perd les regnes del partit i com falta unitat interna per tirar endavant aquest procés sense fisures. 

Davant d’aquest panorama veu que només pot sobreviure si les enquestes li són favorables. I no li són gens. Des del CEO a El Periódico, totes les enquestes publicades d’ençà de les eleccions li donen poc més de 40 escons. I a ERC, quasi 30. La fugida de vot convergent és grossa, i la majoria cap al partit de Junqueras. Per tant, la carta electoral no la té. No pot cridar a fer pinya a l’entorn de l’independentisme a canvi d’uns bons resultats electorals, perquè no és així (en part per culpa de Duran i Lleida, però aquesta és una batalla perduda perquè el líder d’Unió es deu a qui el paga, o sigui a La Caixa i companyia). Per tant, la única manera de sobreviure és evitar la fisura de la federació. És a dir, segons sembla que ell interpreta, anant a poc a poc, fent gestos cap a un sector i l’altre, i intentant no disgustar massa els Godó. 

I crec que aquí estem. Ara toca repartir papers. Ara toca que el conseller de justícia surti dilluns dient que no veu recorregut a una consulta no pactada amb Espanya, per exemple. No és que Gordó vagi per lliure. I ara! Però si Gordó parla en boca de Mas. Apa, ja hem tranquil·litzat un sector. Després surt Homs i Rull a exaltar les bases independentistes dient que aquí no passa res. I apa, ja tenim content l’altre sector. Equilibris, malabarismes o, en convergentès, ‘Puta i Ramoneta’. El de sempre. Però ara les coses són diferents. El paradigma polític català, l’eix de centralitat, s’ha desplaçat completament i les ambigüitats li permetran sobreviure un temps, però no li donaran massa oxígen. 

I després tenim La Caixa i La Vanguardia, que dijous va fer una portada i un article escandalós, esbiaixat i insultant de la mà del súbdit de la Cort, Jordi Barbeta. Ells escombren cap a Espanya i van a reunir-se amb Rajoy per fer, com deia ahir Vicent Partal, la segona ‘Operació Catalunya’. Però això es mereix un altre article. 

Crec que Mas no vol acabar com un traïdor, que vol avançar cap al referèndum i la independència. Però també crec que és un home sol que busca sobreviure al daltabaix que ara és CiU i que, per això, té coll avall que l’objectiu ara és postposar la consulta pel final de la legislatura perquè si la fa l’any vinent es veurà abocat a unes eleccions anticipades que acabarien amb ell i la direcció actual. Si se’n surt i la consulta no es fa l’any vinent, el pacte amb ERC morirà, perquè Junqueras no podrà seguir donant suport a més pressupostos de retallades i no podrà justificar l’incompliment del calendari de la consulta que, recordem, va ser una de les condicions van fixar els republicans pel pacte de governabilitat. 

Per això penso que la responsabilitat dels ciutadans és més important que mai. Si callem i ens adormim, l’estratègia és clara. Si tornem a sortir al carrer per la Diada -m’és igual si és en cadena humana o fent la vertical-, si presionem amb entitats, al carrer, explicant el procés i els guanys de ser estat… si fem tot això i més, si som actius, no tindran altre remei que seguir-nos, perquè sinó la petacada serà molt més seriosa. Ara és la nostra hora. Més que mai. El procés neix a baix. I és a baix on ha de seguir. És a baix on tenim el poder. És a baix on presionem i on marquem. No defallim ara. Aquest cop sí que tenim el futur a les nostres mans. I podrem, oi tant que sí! Però la responsabilitat és nostra.