CaueCanem

El sainet de la declaració de sobirania, la corrupció en augment en un moment en que carreguem els ciutadans amb més impostos i ens demanen esforços i el marcar paquet de França a Mali encenent una foguera i acabant amb vides són algunes de les ‘perles’ d’aquesta setmana. 

Sobirania. Catalunya és un subjecte polític. I és clar! Com es pot reconèixer al dret a decidir i, en canvi, qüestionar que Catalunya sigui un subjecte? No té lògica, però això fa el PSC, que tampoc en té de lògica. La declaració és el primer pas del procés i s’està fent de la manera més barruera i amb enemics a casa. 

CiU i ERC haurien d’haver obert el procés amb una gran cimera dels partits pel dret a decidir. De les cimeres en surten acords vagues, però és una manera de visualitzar que el procés és transversal. A partir d’aquí, crec que és fàcil que CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP trobin grans punts en comú pel dret a decidir. Al text hi ha de figurar que Catalunya és un subjecte polític, que ha de decidir la seva sobirania. I punt. No comencem la casa per la teulada perquè aquest procés ha de ser impecable i no és per impacients. La independència és el que haurem de decidir, però ara estem posant les bases per assolir-la. 

Iniciativa i el Partit dels Socialistes han estrenat la nova modelitat de la ‘Puta i la Ramoneta d’esquerres’. Ara sí, ara no, retrovisors posats… ICV-EUiA no té cap element per oposar-se al dret, legítim i necessari, de l’autodeterminació dels pobles, perquè no hi ha res més democràtic que elegir amb qui vols estar unit o de qui et vols separar. Els socialistes són la pedra a la sabata. Tant de bo hi fóssin a l’acord. Les sumes són imprescindibles i, a més, ells arrosseguen un sector de la societat, a priori, molt llunyà a l’independentisme, però que durant trenta anys l’han sumat al catalanisme. Però no hi volen ser. Han jugat a fer veure que sí, que volen el dret a decidir, però es neguen a treure’ns de la presó on estem ficats i que és diu Constitución Espanyola. És aquesta la que impedeix el dret a l’autodertminació. Qualsevol intenció de canviar-la és perdre el temps i frenar el procés i, el que és pitjor, deixar el futur de Catalunya lligat a la voluntat del PP i el PSOE i no pas a la voluntat dels catalans. I la CUP… evidentment que s’hi han de sumar! I hem de fer el que sigui perquè s’hi sumin. Ara bé, quedar-se’n fora per una menció a la Unió Europea i per la manca de referències als Països Catalans ho trobo poc seriós. Estem parlant de Catalunya ara, i pactar és fer renúncies i aparcar el maximalisme. Que ho facin, si us plau, que el moment s’ho mereix. 

Duran. És el gran enemic. Morirà matant. Està debilitat al seu partit, està acorralat per un finançament irregular d’Unió amb fons públics, i la seva manera de desviar l’atenció és carregant contra l’acord amb ERC i l’independentisme. Aquesta setmana, en una entrevista a RAC-1 li he sentit les paraules més contundents contra tot això. Claretat absoluta, això sí. No va voler qualificar ERC de soci -la qual cosa ja parla per si sola- i va carregar duríssimament contra l’independència nacional. 

Duran és una fera ferida i farà tot el que pugui per carregar-se el procés. No ho fa sol, és clar, els podres fàctics i el grup Godó li estenen la mà i hi contribueixen amablement. D’ell depèn que el govern es quedi en minoria al Parlament i d’ell depenen gran part de les relacions de CiU amb els grans empresaris i els grans lobbis. Duran té poder, però albiro que la trencadissa a CiU està, ara sí, a prop. I és necessària perquè Duran és l’ancora de Convergència Democràtica i té gran responsabilitat en la pèrdua dels dotze escons. Els ciutadans volem claretat de posicions als partits, i Duran és la confusió buscada. 

Corrupció. Gran el final del ‘Polònia’ amb uns quants polítics corruptes cantant ‘Els Miserables’. Durant molts anys, la corrupció no ha estat castigada a les urnes, vegin el cas Filesa o el mateix País Valencià i Balears. Ara, quan tots estem patint una depressió econòmica -més que no pas crisi- la corrupció es fa més irrespirable i és ofensiva. La justícia és lenta, per tant poc justa, desigual i selectiva. Com a mínim així ho sembla. La política perd credibilitat si la corrupció l’esquitxa, perquè no es veu com un bé públic sinó com un robatori públic. I això no afecta tots els partits ni tots els polítics per igual, però fins que els legisladors no entenguin que, o hi ha transparència o mor la política, no avançarem. I si la política renuncia a ser la vertebració democràtica, algú ocuparà el seu lloc. I serà menys vertebral i menys democràtic. 

Prenem nota d’això també en el procés cap a l’estat català. Si no associem el camí a la independència amb un atac impecable a la corrupció, donarem la sensació que estem lluny dels problemes reals. Independència ha de voler dir, forçosament, fer net.

Mali. Hollande tocat, amb només uns mesos com a president de la República, i França enfonsada en la crisi i amb enyor d’allò que anomenen ‘Françafrique’. Potser aquesta és la causa, a banda dels interessos econòmics a la regió, de la intervenció militar de França al Mali, que, a part de cruel, és injusta, unilateral i precipitada. 

Observo perplex l’atac i el bany de sang d’aquesta setmana a la planta algeriana. Tinc la sensació que han prioritzat la protecció de les plantes a les persones. O sigui, el diner a les vides humanes. I observo encara més perplex com els mitjans de comunicació francesos, començant pels esquerranosos, justifiquen la duresa de l’atac. Prou!

Ulrich Beck. Dilluns el vaig escoltar al CCCB. Comparteixo amb ell la idea d’una Europa forta, unida i democràtica. D’una transferència real de poder a Europa i una democratització de les seves institucions. Però la seva conferència em va sonar a vella i a poc realista. ‘Els esdeveniments universals posen en qüestió l’ordre establert’, d’acord; ‘estem experimentat el final de l’estat nació’, d’acord; però em va faltar crítica a una Europa construïda des de dalt, amb unes institucions buides i amb un poder alemany. Em va faltar diagnosticar que Europa està en reculada -només cal revisar el que va dir Cameron des d’Amsterdam o el que pensen danesos, holandesos, polacs o hongaresos, per exemple-, que Europa asfixia països sencers, com Grècia, però que va estar callada mentre els governants grecs falsificaven números o mantenien un estat poc productiu i desigual. Beck parlava de la Unió com ho feia Robert Schuman després de la Segona Guerra Mundial. I ha passat més de mig segle des d’allò. Cal revisar el discurs per fer-lo creïble i possible. 

Al final de la conferència, algú li va preguntar què n’opinava del procés català. Va venir a dir que no ens beneficiaria i que va contra la tendència al món global. El mateix que diu el PP, vaja. És a dir, els catalans no podem tenir un estat a Europa però en canvi els alemanys sí. Deixint-nos decidir si el volem i, si us plau, abans de fer una conferència a Barcelona, sabent que li preguntaran per això, informi’s bé de les bases de les nostres reivindicacions abans de fer judicis categòrics. Amb tota la modèstia li dic.