Chào ông Viêt Nam

Quan sóc a Viêt Nam no puc deixar de pensar en les guerres que han patit aquest poble al llarg de secles i secles, defensant el su país contra colonitzadors d’arreu.
Quan sóc en una muntanya, o a la badia de Ha Long, o a Hoi An, o al barri vell de Hà Nôi, m’imagino la tragèdia. I miro al meu voltant i veig gent jove i gran somrient, veig flors i arbres, camps d’arròs, escoles, museus, comerç, indústria, art ….. placidesa. Des de fa poc, any 1975, gaudeixen de pau.Avui 7 de maig de 1954 – Dien Bien Phu, nordoest de Viêt Nam: Les últimes setmanes de setge i batalles van ser esgotadores, terribles. El terra era un fangar després dels forts monsons, i els soldats francesos enfonsats en les seves posicions recordaven la batalla de Verdun l’any 1916. Després de 56 díes de setge, l’exèrcit francès va rendir-se davant les tropes vietnamites. 1,142 morts, 1,606 desapareguts, 4.500 ferits. Van morir 22,000 vietnamites.
Enguany es celebren altres aniversaris, com els 100 anys de la Primera Guerra Mundial o el 70è aniversari del dia D, i aquesta batalla i desfeta de l’exèrcit colonitzador francès passa desapercebuda, volguda ? potser sí. Fa 60 anys, i en la història de les descolonitzacions, aquesta va ser la primera vegada que un exèrcit europeu va ser destrossat en una batalla desigual entre el poder, el més fort i el poble colonitzat. Va ser la fí de l’imperi francès a l’Indoxina, i no és casualitat ni coincidència que va ser la inspiració d’altres desfetes anti-colonials de França com el començament de la batalla d’Algèria unes setmanes després.

Voleu dues bombes atòmiques ? Aquestes van ser les paraules que un diplomàtic francès recorda haver escoltat del Secretari d’Estat dels EE.UU Foster Dulles fetes al Ministres d’Afers Exteriors de França Georges Bidault el mes d’abril de 1954. Podem pensar que aquesta oferta del tot extraordinària va ser feta en el context de la situació de perdedors de l’exèrcit francès davant les tropes nacionalistes de Ho Chi Minh a Dien Bien Phu.

Aquesta guerra ha estat mig oblidada davant l’altra guerra amb els americans que va començar sis anys després, l’any 1960. Durant 8 anys, 1946 i 1954, França va intentar mantenir el seu imperi al sudest asiàtic. El poder comunista xinès era allà, i aquesta guerra va ser el rerafons de la guerra freda. Els xinesos ajudant als vietnamites amb armes i avituallaments, els americans amb logística als francesos.
Van ser els francesos qui lluitaven, no els americans. Més de 55.000 soldats eren a VietNam.

EEUU volíen involucrar el Regne Unit, però Churchill s’hi va negar. Richard Nixon, l’Admiral Radford i Foster Dulles eren els valedors de combatre el comunisme. La obsessió de Foster Dulles era manifesta, i la seva ‘oferta’ d’utilitzar bombes atòmiques esfereidora. El President Eisenhower va ser més caut, i només va fer una roda de premsa el mes d’abril de 1954, on va proclamar aquella teoría infame de ”l’efecte dominó’ per arrasar el comunisme. Va ser el dia 3 d’abril de 1954 quan els EEUU van confirmar  el ‘no anem a la guerra’ i van deixar a Fança a la seva sort.

Foster Dulles va fer la pregunta sense autorització del Congrés, vaja una proposta personal. De fet no va ser una oferta, més aviat una sugerència. Unes bombes nuclears i el conflicte hagués quedat resolt. El Ministre francès Georges Bidault no ho va tenir en compte, bàsicament per que si bé les armes nuclears haguéssin eliminat les tropes vietnamites, també hagués desaparegut la guarnició francesa.

França no va creure mai que els vietnamites poguéssin guanyar, mai. Eren els ‘seus colonitzats’ anamites, esclaus; faire le canard quan els veuen ajupits en un parc, al carrer, davant de casa seva. El poble vietnamita, dones, nens, homes, vells, soldats, van transportar els canons i les armes per camins de muntanya, fins rodejar les tropes franceses. Va ser una batalla d’estratègia sublim i França va perdre.

Només volia recordar aquest dia de fa 60 anys. Els vietnamites van haver de patir encara més guerres, la més llarga, contra els americans, des de 1960 fins el 30 d’abril de 1975. Avui viuen en pau i el seu progrés com a país i com a poble és més que evident.

Fotografia: Dien Bien Phu – Presoners de l’exèrcit francès en mans dels vietnamites.
Arxiu: Mapa de la Guerra d’Indoxina de 1950 – 1952.

 

Des del dia 28 d’abril fins el dia 2 de maig és festa a Viêt Nam. El dia 30 d’abril és el dia de la derrota dels americans, la caiguda de Saigon i enllaça amb el dia 1r de maig, dia del treball.He estat mirant un video molt interessant, editat per alumnes d’un institut de Ho Chi Minh City (antiga Saigon) on he pogut constatar, en xifres i d’una manera didàctica i fàcil, la història d’aquest país.

2.296 anys d’història com a nació. I ara comencem a restar els anys de guerres, colonitzacions, ocupacions.

1.096 anys d’ocupació xinesa.
261 anys de guerra civil.
82 anys de colonització francesa.
5 anys d’ocupació japonesa.
9 anys de guerra contra França.
21 anys de guerra contra els EE.UU.

Total: 1.474 anys. Si els restem dels 2.296 anys de la existència històrica del país, aquest poble només ha pogut viure en pau al llarg de 795 anys !

Cada vietnamita ha viscut la seva pròpia guerra i té els seus propis sentiments. Però tenen una cosa molt important en comú, és la victòria del poble i la reunificació del país. Una victòria que va posar els fonaments de la pau, la independència i la llibertat. I han pagat un preu altíssim, molt alt, milions de morts, desplaçats i discapacitats per el llençament d’armes químiques en la darrera guerra contra els EE.UU. Poc a poc els que van fugir tornen i la festa del Tèt, Any Nou, són ja milers i milers de vietnamites que viuen a l’estranger i volen passar aquestes festes amb la família.

El temps passa i el país viu en pau, sense fer soroll, a la seva manera. I tots també tenen la mateixa idea, no volen de cap de les maneres viure una guerra. La pau no té preu; viure en pau, poder cultivar i menjar arròs, vestir-se, viure amb la família, veure i escoltar el riure dels infants, no veure més mares cercant els seus fills desapareguts o morts.

El 25 de setembre un avió em portarà a Hà Nôi on m’hi estaré entre 12 a 15 díes, per continuar viatge al país veí, Xina, però no gaire lluny de la frontera amb Viêt Nam.
Hà Nôi és una ciutat-poble-ciutat que em va seduïr des del primer dia que vaig arribar-hi fa set anys. Vaig tornar l’any 2009 i ara 2013 hi tornaré.

Avui 30 d’abril faig públic el meu petit homenatge a aquest poble valent, tenaç i que no s’agenolla davant ningú.

Fotografia: Portada de The Washington Post el dia 30 d’abril de 1975.

Arxiu: Viure en pau a Hà Nôi. Barri Vell. Un matí qualsevol. Donar l’esmorzar al fill abans de començar a treballar. Setembre de 2009. RG.