Les línies de l’horitzó
Són diverses, en realitat. És per això que és tan difícil, tot plegat. Vista del mediterrani a través de les barres d’una de les parades d’un circuït de fitness. A la platja de la barca Maria, a Badalona.
Són diverses, en realitat. És per això que és tan difícil, tot plegat. Vista del mediterrani a través de les barres d’una de les parades d’un circuït de fitness. A la platja de la barca Maria, a Badalona.
Dos coloms es petonegen atrapats en una dolça eternitat a la façana d’una caseta a l’avinguda Martí Pujol de Badalona. Quina història es deu amagar rera aquest petit secret urbà? Tot i que, ben mirat, hi ha preguntes que no cal respondre-les.
“… tota la meva vida vaig ser massa lluny / i no saludava, m’ofegava”. Sempre m’han impressionat aquests versos de la poetessa Stevie Smith (1902-1971). Escriure de cara als altres és aquell joc de vels del savi poema de Joan Argenté (que he citat tantes vegades). I enllà dels vels… la resposta? O bé un nou interrogant? Com aquest, capturat al passeig de Sant Joan de Barcelona.
Vista a 90 graus d’un edifici del carrer Tamarit, a l’Eixample de Barcelona. L’angle forçat regala una vista abstracta, que sembla l’esquelet d’un gran dinosaure.
La Maria, en un fragmentat primer pla. Rera la reixa, en Jeroni se la mira amb ulls tristos, des de l’interior de la casa de la Vila. Que amaguen els ulls del gegant? Està enamorat? És correspost?
Escena capturada el 8 de maig de 2009, uns minuts després d’acabar el pregó d’inici de festes de Maig. Els gegants de Badalona són l’Anastasi i la Maria, que celebren els 150 anys. La segona parella està formada per en Jeroni i la Badamar. Més informació, aquí.
Aquest ‘teatre de la vida’ ens fa repensar la metàfora de les façanes. Què s’amaga rera la cara d’aquest vell edifici? Res? O tot? Aquesta construcció esventrada és en realitat una corprenedora exposició retrospectiva, el rastre d’un munt d’històries… Passeig pel barri vell de Barcelona, un dia de Sant Jordi.
Un bonic i tranquil restaurant-bar al carrer Pou de la Cadena, el Lilipep. No cal dir més.
… un somriure la mar de bonic, tan dolç com els pastissos de l’aparador. Atalanta, al carrer Princesa. La temptació més dolça.
tenen aquest aspecte quan arriba l’hora de les visites, i és aleshores quan en una casa es mostren amb les seves millors gales per complaure (i no inquietar gaire) els convidats.
i a més costa molt (i tendeix a ser avorrit). Vista ‘à la lomo’ de la pagoda per la pau que hi ha al parc del costat de l’Albert Bridge de Londres.
La fotografia ens permet capturar la cituat a trossos, i en deconstruir-la ens retrobem amb les formes que ens passen desapercebudes. La ciutat, amb el seu brogit, és una conversa animada i quasi sempre interessant. Però és bonic i recomanable parar esment a les paraules, que serien les formes, continuant l’analogia. Les peces que amb discreció però amb innata eficiència formen part d’un puzzle més gran, enorme, gegantí, impensable. Per això m’agrada fer fotos. És un ajut en aquesta mirada que destria i troba les peces, allà on la nostra mirada resta confosa. En aquesta imatge s’hi veu una part de l’impressionant complex cultural i residencial Barbican, a la city de Londres. I no sé si sense la càmera hagués parat esment a aquestes formes cubiculars, tan netes, tan perfectes.
Sempre hem d’escollir, fins i tot quan ens sembla que no fem res, fins i tot en travessar un semàfor. És clar que potser, ben mirat, la decisió es fa especialment important en travessar un semàfor… per insignificant que sembli. Decisions, sempre. Inexcusables, inconscients, difícils.
… has tancat els ulls uns moments, els obres i això és el primer que veus. El privilegi dels parcs. Això era fa uns pocs dies, a tocar de l’Albert Bridge de Londres. Però podria ser a qualsevol lloc que tu volguéssis. Ara, ara mateix.
Una pregunta que, clarament, té fàcil resposta. Tresors! Segona mà a Music Exchange de Notting Hill Gate.