Tunísia: Kais Saied, una esperança decebuda una vegada més
Autor Thierry Brésillon, periodista. Juliol 2026. Orient XXI, Traduït per SODEPAU.
Cinc anys després de la presa de poder de Kais Saied, una atmosfera de final de regnat plana sobre Tunísia una vegada més. El 25 de juliol de 2021, va prendre plens poders entre joia i alleujament. Va prometre tornar a posar Tunísia en el camí de la revolució i conciliar democràcia i justícia social gràcies a una nova arquitectura institucional, i posar fi a la corrupció endèmica dins de l’Estat. Però el seu projecte polític només ha produït tirania i impotència.
Després del seu cop d’estat del 25 de juliol de 2021, es va plantejar la pregunta de si Kaïs Saïed tindria els mitjans conceptuals i polítics per ser el “salvador” de Tunísia que afirmava ser, o si es convertiria en un tirà. Cinc anys després, la resposta és clara. La vida política tunisiana ha esdevingut un drama legal interminable, on el poder judicial, posat en relleu, persegueix sense descans judicis per enviar opositors, periodistes i activistes a la presó. Els espais de llibertat d’expressió i les iniciatives socials i culturals han desaparegut. La vida quotidiana dels tunisians està marcada per la inflació, l’escassetat i les restriccions a les importacions. En aquest període de canícula, els talls d’aigua i electricitat, acompanyats d’incendis catastròfics, posen de manifest les deficiències de l’estat. Diversos pacients moren als hospitals a causa de l’escassetat d’oxigen.
Amb una taxa d’inversió del 10,4% del PIB (malgrat una recuperació de la inversió estrangera), Tunísia es troba en la part baixa de l’índex global. La ràtio de deute públic (excloent-hi el deute de les empreses estatals) es manté superior al 80%.
Han calgut uns quants dies de dubte sobre la salut del president durant el cap de setmana del 18 de juliol per a què un cop d’estat semblés imminent. Cinc anys després, els tunisians estan atrapats per la mateixa ràbia i por que van precedir el cop d’estat del 25 de juliol de 2021, enmig d’una onada mortal de Covid-19.
Una democràcia «col.lapsada»
L’anunci de Kaïs Saïed de l’entrada en vigor de l’article 80 de la Constitució, que li permetia prendre “mesures excepcionals” en cas de “perill imminent”, va ser rebut amb alegria. Les enquestes van mostrar un 94,9% de suport a l’activació de l’estat d’emergència, un 86% a la suspensió inconstitucional del Parlament i un 88% a l’aixecament de la immunitat parlamentària dels membres del parlament. L’índex d’aprovació del cap d’estat va passar del 30% al 82%, i la taxa d’optimisme per al futur va pujar al 77%.i
Aquests resultats reflectien el fiasco de la transició que va començar després de la fugida del president Zine El-Abidine Ben Ali el 14 de gener de 2011.
El Parlament era vist, no sense raó, com “el lloc de transaccions dubtoses entre partits, conflictes estèrils i bufonescos, i la preservació de la impunitat davant la persecució judicial”.ii
La Constitució del 2014 havia dividit el poder entre tres poders —l’Estat, l’Assemblea i el govern— per tal d’establir l’obligació de compromís al cor del poder, però aquesta estructura va acabar paralitzant les accions de l’Estat. Per a la majoria dels tunisians, la transició democràtica havia provocat un deteriorament de les seves condicions de vida. La divisió entre representants i representats era enorme, i el ressentiment estava en el seu punt àlgid. Contràriament a les esperances dipositades en la democràcia després de cinc dècades d’autoritarisme, la corrupció i el clientelisme havien proliferat, la desconfiança envers l’Estat havia empitjorat i la divisió territorial havia persistit. Parafrasejant el pensador algerià Malek Bennabi (1905-1973), es podria dir que si la democràcia parlamentària es va esfondrar el 25 de juliol de 2021, va ser perquè era “col·lapsable”iii
Un moment neo-sobiranista
Aquest revés va arribar en un moment en què la democràcia liberal, com a objecte del desig universal i com a mode de governança que garantia la distribució justa del poder i la riquesa, estava en crisi. La presa de poder de Kaïs Saïed es va fer ressò de la retòrica de legitimitat utilitzada durant l’onada de cops d’estat a Mali (2020), Guinea (2021), Burkina Faso (2022) i Gabon (2023). Les noves potències cercaven alliberar-se del domini material i simbòlic d’Occident, un fenomen que el filòsof camerunès Achille Mbembe va qualificar de “neo-sobiranista”.iv
Kaïs Saïed va criticar la Constitució del 2014 per haver separat la dimensió institucional de la justícia social, que considerava un subproducte de la democràcia en lloc d’un dels seus components, o fins i tot una de les seves condicions. Inspirat per un petit grup d’intel·lectuals de l’extrema esquerra, amb el suport de joves activistes familiaritzats amb els cercles alterglobalitzadors, de vegades implicats en mobilitzacions socials locals, persones que citaven el pensador socialista llibertari Pierre-Joseph Proudhon (1809-1865) o el filòsof marxista Toni Negri (1933-2023), va dur a terme un projecte de “nova construcció” que pretenia abordar la qüestió de la justícia social a través de la Constitució.
Basant-se en principis extrets del consellismev o més precisament del comunalismevi va proposar construir un sistema de representació emanant dels territoris. Aquest sistema es basa en una cascada ascendent de nomenaments, per votació o per sorteig, des dels consells locals fins a un consell nacional de districtes i regions, competent en qüestions econòmiques i socials. Constitueix un canal de representació paral·lel al de l’ Assemblea de diputats triats entre els candidats patrocinats pels ciutadans de la seva circumscripció. Tots els càrrecs elegits directament són revocables. Els procediments electorals estan dissenyats per excloure la intervenció dels partits, per tal de permetre l’aparició d’una nova classe política que no emani dels aparells partidistes centralitzats. Aquesta proposta tenia, sobre el paper, la bellesa de les utopies anarquistes, però la seva implementació es va encallar en llurs pròpies contradiccions.
Un “horitzontalisme” vertical
En primer lloc, difícilment es podia esperar que els parlamentaris elegits el 2019 desmantellessin el mateix sistema del qual derivava el seu poder. Kaïs Saïed no tenia cap altra opció que destruir-lo unilateralment per implementar el seu pla. Però llançar un projecte democràtic mitjançant una presa de poder per part d’un sol home no era un bon presagi.
Una de les contradiccions més paralitzants d’aquesta oferta democràtica radical va ser que va arribar massa tard respecte de la fase “anarquista” de la revolució. En el caos dels primers dies després de la marxa de Ben Ali, els joves van organitzar espontàniament comitès populars per controlar els moviments sospitosos dels agents provocadors, per gestionar els problemes del barri i fins i tot, en alguns llocs, per substituir el govern local. A finals de gener i després de nou a finals de febrer de 2011, aquesta mobilització va culminar amb assegudes davant de la Kasbah, la residència del primer ministre a Tunis, per part de joves revolucionaris de diferents regions que exigien una ruptura completa amb l’antic règim. Va ser allà on Kaïs Saïed va tenir la seva epifania política i va conèixer els intel·lectuals i activistes que determinarien la seva trajectòria.
Però el 2019, la seva proposta no estava sostinguda per formes d’organització preexistents com els sindicats a l’Argentina de Juan Domingo Perón (1946-1955), les assemblees de barri a la Veneçuela d’Hugo Chávez (1999-2013) o els consells d’obrers i soldats de la revolució espartaquista a Alemanya (1919). Per tant, va haver de crear des de zero, de dalt a baix i per decret, les bases d’una organització concebuda com a horitzontal, ascendent i espontània.
Com a forma de consulta, Kaïs Saïed va impulsar una consulta en línia el gener de 2022. Va ser un substitut molt pobre de la democràcia deliberativa: preguntes sobre una sèrie de temes dispars, sense problematització i sense un subjecte identificat per a cada tema. Aquest mètode va donar al cap d’estat total llibertat per extreure les conclusions que volgués. Només hi van participar 500.000 tunisians, d’un total de 12 milions (inclosos 8 milions en edat de vot).
El maig d’aquell mateix any, va formar una comissió per redactar una constitució. Estava presidida per Sadok Belaïd, un advocat de l’època de Ben Ali, que no semblava gaire adequat per a un projecte revolucionari. Kaïs Saïed va reelaborar el text de tal manera abans de presentar-lo al juny que Belaïd finalment el va rebutjar. En resum, el cap d’estat va redactar tot sol una constitució perfectament adaptada a les seves pròpies necessitats, una constitució presidencialista fins a l’extrem.
Desvinculació democràtica
Sotmesa a referèndum el 25 de juliol de 2022, la Constitució que instaurava la Tercera República va ser aprovada pel 94% dels votants, però amb gairebé un 70% d’abstenció. La participació a les eleccions legislatives del desembre de 2022/gener de 2023 no va superar l’11%, en part a causa de les crides al boicot dels partits polítics. Però van entrar en joc altres factors importants, més enllà de la fatiga electoral. Molts abstencionistes explicaven que, per a ells, només importaven les eleccions presidencials, ja que només el cap d’estat ostenta el poder real. Aquesta era una forma de suport, no a la lletra del projecte de Kaïs Saïed, destinat a enfortir el vincle entre el poble i els seus representants, sinó a les seves pràctiques presidencialistes. El mètode de selecció de candidats mitjançant patrocinis ciutadans va tenir un paper important: a les zones rurals, els escollits eren persones amb capital social: vincles familiars, connexions veïnals i, més rarament, líders de moviments locals. La participació va ser significativament més alta que a les zones urbanes, on la majoria dels candidats eren completament desconeguts i on els votants van votar a cegues, sense poder vincular els candidats a cap afiliació partidista o ideològica.
La participació no va ser més alta a les eleccions municipals del desembre de 2023 i el febrer de 2024: 11,66% i 12,44%, respectivament. Finalment, Kaïs Saïed va ser reelegit el 6 d’octubre de 2024 amb el 90% dels vots. Tot i que el nombre de vots va ser comparable al de les eleccions del 2019 (2,7 milions el 2019, 2,5 milions el 2024), la participació va ser només del 29%. Les eleccions en si semblen haver estat justes, però un dels altres dos candidats va ser empresonat abans de la votació i es va impedir que els candidats més perillosos presentessin les seves candidatures per obstrucció administrativa.
L’efervescència democràtica que se suposava havien de generar els ajuntaments és imperceptible. La seva contribució a la formulació de projectes de desenvolupament local continua sent merament formal, i les seves activitats estan supervisades per autoritats administratives. Això és l’antítesi del comunalisme i la democràcia directa. Aquesta politització de les qüestions econòmiques i socials a través d’una representació fragmentada tendeix a ocultar l’existència d’interessos en conflicte i visions que xoquen dins l’àmbit polític nacional. El paper del Consell Nacional de Districtes i Regions, destinat a concentrar el projecte econòmic que emana del poble, continua sent un enigma. Per contra, una estratègia tan crucial com la transició energètica es va elaborar en el secret dels despatxos ministerials, guiades per experts estrangers.
Ambdues cambres es van trobar davant d’un fet consumat quan, a finals d’abril de 2026, se’ls va demanar que aprovessin concessions a empreses estrangeres per a l’explotació de centrals fotovoltaiques.vii
L’entusiasme generat per Kaïs Saïed durant el cop d’estat del 25 de juliol de 2021 no va significar suport al seu model alternatiu de democràcia proposat. Expressava, en gran mesura, un rebuig visceral al partit islamista conservador Ennahda. L’empresonament de Rached Ghannouchi i de gran part de la direcció del partit de per vida —si res canvia mentrestant— és l’única expectativa que realment ha complert. Una altra força impulsora del suport a Kaïs Saïed va ser una demanda de sanejament de la vida pública, fins i tot una forma de ressentiment cap als implicats en la transició. Aquesta combinació era poc probable que generés una participació renovada en mecanismes que teòricament fossin més inclusius. Essencialment, era una demanda d’autoritat a la qual Kaïs Saïed estava més inclinat a respondre.
Un poble de fantasia
La paradoxa última de Kaïs Saïed és que s’ha trobat investit d’un projecte democràtic inspirat en ideals anarquistes i, alhora, completament habitat per una mística de l’estat. Certament, va veure en els joves revolucionaris que va conèixer durant les assegudes de la Kasbah del 2011 l’encarnació del poble. Aquests joves constituïen el seu segment plebeu, és a dir, els subalterns, socialment exclosos, que anhelaven ser reconeguts i integrats a través de mecanismes institucionals més inclusius i renegociar els termes del contracte social. Però, mentre que Kaïs Saïed ha adoptat el lema de la revolució, “El poble vol”, no veu el poble com una realitat que es manifesta en marcs socials autònoms com ara moviments socials, sindicats, associacions, etc. Per a ell, el poble continua sent una creació discursiva de la qual ell és l’únic intèrpret.
El concepte de “poble” és fonamentalment indeterminat, i el significat que se li atribueix determina la direcció d’un projecte polític. Kaïs Saïed, per exemple, no invoca el “poble treballador” tal com es defineix mitjançant una anàlisi material de les relacions de producció, que permetria el desenvolupament d’una proposta política, la consideració d’estratègies transformadores i aliances polítiques.
Essencialment presenta el poble a través de dues modalitats, produïdes per una visió fantasiejada de la realitat. Primer, una versió degradada dels plebeus, relegats a l’estatus de víctimes, a qui cita com a testimonis de les seves imprecacions contra els “traïdors”, els “corruptes” i els “especuladors”. Mai s’anomena ningú en els seus discursos, mai s’explica res, ja que, segons una de les seves frases recurrents, “el poble coneix els detalls”. D’altra banda, constantment es llancen campanyes de desprestigi a les plataformes de xarxes socials controlades per la presidència, generalment seguides de detencions i condemnes. Aquest registre el condemna a la impotència i fomenta una visió paranoica de la realitat social.
Les disfuncions econòmiques sempre s’atribueixen o bé a sabotatges per part d’una administració antipatriòtica o bé a les deficiències morals dels actors econòmics. En altres paraules, a un antagonisme entre el “poble” virtuós i patriòtic, però explotat, i els enemics interns que serveixen els seus propis interessos o els de potències estrangeres. En cap moment ha formulat una anàlisi del model econòmic tunisià, el seu funcionament o les seves arrels històriques. Descriure les debilitats i les limitacions del potencial de l’economia tunisiana és completament aliè al seu món intel·lectual.
El segon mode d’existència del poble en la retòrica de Kaïs Saïed és l’ètnia, és a dir, el poble definit per la seva pertinença a un grup cultural, religiós o fins i tot racial. Això es va fer evident quan, el febrer de 2023, es va referir als migrants subsaharians com a agents d’una conspiració destinada a transformar la composició demogràfica de Tunísia i separar-la de les seves arrels àrabs i musulmanes. Aquest discurs va desencadenar una energia racista latent, exacerbada a les xarxes socials, que des de llavors s’ha manifestat en onades periòdiques de violència. L’aspecte més irònic d’aquesta situació és que la funció d’aquest discurs és servir els objectius de la Unió Europea de tancar la ruta tunisiana a la migració subsahariana a canvi de finançament.
Sobirania fracassada
La sobirania de Kaïs Saïed ha fracassat per la dura realitat de les aliances. L’exèrcit tunisià continua orgànicament integrat a les estructures estratègiques dels EUA. El finançament saudita i el subministrament de gas algerià expressen una forma de dependència. L’estratègia d’ “autosuficiència” invocada per rebutjar el préstec i les ordres judicials de l’FMI a l’abril de 2023 és una il·lusió: d’una banda, Tunísia multiplica els préstecs a llarg termini que només ajornen el problemaviii, d’altra banda, l’Estat està esprement la capacitat dels bancs per finançar la inversió i està imprimint diners.
Fins i tot en un tema tan central i simbòlic com la causa palestina, de la qual Kaïs Saïed afirma ser el defensor, Tunísia ha hagut de cedir. El novembre de 2023, Kaïs Saïed va aturar la sessió plenària de l’Assemblea durant l’adopció d’una llei que criminalitzava la normalització amb Israel després de rebre set trucades telefòniques de governs occidentals. L’octubre de 2025, el comitè organitzador de la flotilla de Gaza va ser arrestat i l’escala del port tunisià va ser de facto prohibida.
Quant de temps pot durar això? Els anomenats “consellistes” fa temps que han desaparegut de l’entorn presidencial. El poder s’ha retirat a una camarilla familiar que utilitza el sistema judicial per protegir-se. Però el contracte social amb els tunisians sembla haver-se trencat.
Kaïs Saïed va prometre respondre a un desig de renovació nacional. Però aquesta càrrega va superar clarament les seves capacitats. Com amb la independència el 1956, l’ascens al poder de Ben Ali el 1987 i la revolució del 2011, aquesta esperança s’ha esvaït. Però a diferència d’aquests tres casos anteriors, ja no hi ha cap horitzó d’expectativa, no sorgeix cap alternativa clara. Més que d’una mobilització democràtica, probablement serà el resultat de negociacions entre les forces de seguretat i els Estats “socis” interessats en l’estabilitat a Tunísia.
iVegeu les enquestes realitzades per Sigma Conseil, “Baròmetre polític — juny 2021” i la d’Emrhod publicada el 28 de juliol de 2021.
iiEric Gobe. «El populisme de Kaïs Saïed com a cristal·lització de la crisi del règim parlamentari tunisià», 2022 ⟨halshs-03613984⟩.
iiiA Vocació de l’Islam (1954), Bennabi desenvolupa la noció de “colonizabilitat”, entesa com una predisposició a la colonització inherent a les societats que han estat colonitzades. Així, per a ell, “per deixar de ser colonitzat, cal deixar de ser colonitzable”.
ivAchille Mbembe,« Afrique-France : neuf thèses sur la fin d’un cycle », Le Grand Continent, septembre 2023.
vNota de l’editor: Un corrent dins del moviment obrer que es reivindica marxista però antileninista, que promou una doctrina política revolucionària on tot el poder hauria d’estar assegurat pels consells obrers.
viNota de l’editor: El comunalisme és una teoria política que defensa la comuna com a unitat política principal, on el poder s’exerciria mitjançant la democràcia directa en forma d’assemblees populars locals, obertes a tothom i confederades entre si. El concepte de comunes lliures revolucionàries va ser prominent dins del moviment consellista.
vii Sana Adouni, « Tunisie-UE : Le prix caché des concessions énergétiques », Nawaat, 11 juillet 2026.