Els dies i les dones

Les prediccions s’han acomplert. Maragall plega. Per mor del pacte Mas-Zapatero? Hi ha coses que per decència política i potser democràtica, més val no saber. Maragall no ha estat a l’alçada. Entre fer i desfer en una ciutat i fer i desfer en un país, només hi ha una plaça pel mig. Però són dos universos que no tenen res a veure.

Maragall ha estat un d’aquells personatges incòmodes per la seva indefinició, per la seva personalitat massa acusada. En un temps de pragmatisme i de fer política i no pas país, Maragall era una raresa, un intrèpid abanderat de les idees tenint massa lluny les realitats. Algú que sabia mot bé la lletra de les seves cançons però que mai va trobar la música adequada.

No li ho han posat fàcil. S’ho havia de pensar. En la distància curta ha demostrat sentir-se més a gust. Zapatero, Bargalló; el tete Ernest. Massa voltes per prendre decisions. El govern, el partit, els socis de govern… Pèrdues de temps pels intel·lectuals que es volen il·lustrats. Roma, Nova York…

No cal fer llenya de l’arbre abatut. Sobretot quan aquest arbre és un somni desarbrat enmig del bosc de la dignitat nacional.  "Montilla president i soci convergent", ja es pot començar a cridar. Ja vaig esbossar, fa uns dies, per on poden anar els trets. D’Espanya n’anirem plens pel que es veu. En Gordillo parla d’harakiris. Què té de català el PSC tret de les sigles? Una altra cosa és que facin de catalans, que és una cosa molt diferent.

Els ecosocialistes ja han despenjat el pòster d’allibereu a Willy. No hi queden ni ficus, ni cactus. Fins han pres uns quants contenidors d’aquells de reciclar paper com a record. Algú ha aixecat el puny i ha començat a entonar la internacional…però li han posat un brot de farigola a la boca i ha callat.

 Els d’ERC han començat la festa major abans d’hora. Programa: interessant partit de futbol entre Carodistes i Puigcercosistes i encabat ball amenitzat pel marxós grup Carretero’s Sound Machine.

Deixant de banda el País Basc, tota la península ibèrica és ocupada per partits espanyols. Tota? Es produeix un silenci tens. Cap lupa no augmenta el territori del nord-est. Resignats mussitem, amb tan poca intenció com es pot: tota.

Qui va votar que sí, va dir que no al futur. Qui va votar que no, va dir que sí al present.

Els que van parlar amb els mots de la neu, també van ser valents.

Els del partit del Delial o els dels talls de síndria a la cuneta, potser no tant.

Jo vaig votar per la independència del meu país perquè crec que abans que cap llei, la llibertat, és la primera de les reglamentacions.

Jo vaig votar per la independència del meu país perquè sense llibertat, no es pot ser res de res.

Jo vaig votar per la independència del meu país… perquè vull.

Hi ha dies en què la vida et somriu amb cops de puny de lucidesa clara, honesta i senzilla.

Dies en què et rendeixes davant l’evidència que les sorpreses agradables encara són possibles.

Dies en què una noia de setze anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit, et fa saber que el temps de les il·lusions no està perdut, per exemple.

Gràcies, Carme!

… I CONVIDO A TOTHOM A UNA REVOLTA

Carme Dangla, estudiant.

Sóc una noia de 16 anys que viu en una casa aïllada d’un poble petit,
estudio primer de batxillerat, tinc la intenció de cursar la carrera de
matemàtiques i les meves aficions van des de la ciència en general a la
música clàssica i tradicional. Em declaro activament no violenta.

Fent un símil amb els escacs, la tàctica consisteix en cercar una
combinació de moviments que ens proporcioni un determinat guany.
L’estratègia consisteix en una sèrie de regles més generals que ens porten
a l’objectiu de guanyar la partida, independentment dels moviments
concrets necessaris per assolir-los.
La decisió de vot, en general, és una qüestió tàctica, supeditada,
naturalment, a l’assoliment d’uns objectius estratègics, que en el cas
dels catalans espero que siguin aconseguir que la nostra nació participi
al Món en llibertat i igualtat de drets respecte les altres.

Posar-se d’acord en els objectius estratègics pot ser relativament fàcil,
ja que són més aviat tendències i direccions que no pas finalismes
concrets. La tàctica és una altra qüestió, com a la nostra partida
d’escacs la millor jugada concreta en cada moment depèn d’un càlcul
personal que sempre és aproximat, i qualsevol altra persona pot acabar
opinant que és errònia perquè les seves consideracions són unes altres.

El rebuig a l’estatut és un cas similar. Molts catalans estem d’acord en
que no ens importa una llei concreta, en que hi ha un objectiu que és la
independència, objectiu que és sols una fita en el camí a la plena
llibertat com a poble i com a persona.

Totes les tàctiques, mentre el seu objectiu real sigui aquest, les trobo
igualment legítimes, però, naturalment, faig els meus càlculs i m’inclino
per una jugada concreta.

Si pensés que hi ha una possibilitat real de tombar l’estatut, deixant en
evidència la mesquinesa o covardia de molts polítics que no gosen voler
anar gaire més enllà, segurament la meva aposta seria pel no.

Però, sincerament, no ho crec. He vist enquestes a llocs com VilaWeb o el
Racó Català, on el sí perdia, però no ens podem enganyar, les persones que
voten no són representatives de la mitjana dels electors. No ho eren
tampoc quan el referèndum del Tractat Constitucional Europeu, i no tinc
cap motiu per pensar que ara les coses poden ser diferents. Extrapolat les
enquestes i resultats reals d’aquella consulta, em surt un 70 per cent de
sí. El cas d’Òmnium és similar, fins i tot entre persones que demostren un
interès per la cultura catalana hi ha en nombres rodons un 50% de sí; el
percentatge entre la població en general, serà lògicament, molt superior.

Les enquestes parlen de percentatges de sí similars al meu càlcul o
pitjors. El no, no pot guanyar, ni que hi hagués un trasbals com van ser
els atemptats de Madrid i les mentides evidents dels governs de l’estat
espanyol, la realitat no va canviar ni un 10 per cent les enquestes
prèvies.

Ni tan sols pot ser una victòria petita, en tot cas ens podríem conformar
esmentant la baixa participació, però és un consol que al cap d’uns mesos
ningú no recordarà.

Posats a empassar-se el gripau de l’estatut de la Moncloa aprovat, què és
millor: dir que un 30 per cent de no –no crec pas que s’hi pugui arribar–
és una gran victòria? o demostrar d’alguna manera que hi ha molta gent
disposada a sortir del marc legal per assolir objectius més alts?

Un 5 per cent de nuls, no serien els vots d’uns antisistema en el sentit
pejoratiu que el ‘sistema’ dóna al terme, serien més de 100.000 persones
disposades a no jugar el joc dels de sempre, i podrien a mig termini
engrescar-ne moltes més.

Però aquest no és el meu motiu principal per recomanar el nul. Jo, encara
no tinc edat per votar, però no em vull morir de vella amb la quarta
versió de l’estatut. Si continuem jugant amb les regles políticament
correctes de l’estat, m’hi moriré. I sincerament, crec que un nul engresca
molt més a tots els que volem que les coses siguin diferents un dia no
gaire llunyà. Amb el no, guanyaran els altres; amb el nul, manifesto que
no podran comptar mai amb mi, i convido a tothom a un revolta, de moment
petita, que a mig termini pot donar els seus fruits.

Malgrat que la festa nacional del Principat de Catalunya sigui la
commemoració d’una derrota, per la nostra salut com a poble, no és bo
patir-ne gaires. I el no, molt probablement –i en contra dels meus
desitjos– serà una derrota per a moltes persones amb les que comparteixo
els objectius estratègics de la llibertat de la nostra Nació.

Avui he votat al referèndum pel nou estatut. Era el darrer dia per fer-ho per correu. He votat per la independència de Catalunya. Per què? Senzillament perquè si les boires que es veuen a l’horitzó acaben aribant, la sociovergència que s’instal·larà a la plaça de Sant Jaume no crec que doni gaires oportunitats de sortides de to.

L’estatut, que encara que no m’agradaria que s’aprovés, probablement es decantarà afirmativament per la mínima i amb penals inclosos, només serà una mena de vermut d’eleccions per l’àpat gros que vindrà a l’octubre o al novembre, a tot estirar.

Molt haurien de canviar els números perquè la sociovergència no aconseguís fructificar en una nova etapa de govern caracteritzada per la ja coneguda política del "qui dia passa any empeny" plena de trucades als cunyats dels ministeris de Madrid per anar esgarrapant, per part del socialistes; i amb una CiU maquillant tota l’operativa a pots de nacionalisme ben entès i servint de correctiu als excessos de cocido dels primers.

CiU ben establerta en la seva tasca de varnissaires, no hauria de preocupar-se de barallar-se a Madrid. Podria capitalitzar l’acció de govern. El somni s’hauria fet realitat. Tornar al poder sent influents a Madrid i sense perill d’erosionar el seu prestigi acusant-los de massa intervencionistes. "No, no, no, escolti -ja sento el virrei Mas- qui pacta a Madrid són els socialistes, nosaltres no. Mai de la vida!" 

No dubto que les competències siguin millors. Que hi sortim guanyant. Però vostès ens han vist cara de babaus? Jo a Madrid només hi vull anar a veure-hi els quadres de Velázquez, menjar entrepans de calamars i constatar que, com cantava el mític grup "The Refrescos", vaya, vaya  aquí no hay playa. Que encara no ho han entès?

Jo voto per la independència. I tu?

Quan vaig obrir aquest bloc no tenia intenció de parlar de política. Malgrat tot, mossegar-se la llengua davant el cúmul d’esdeveniments que s’han succeït d’ençà de l’arribada del tripartit, ha estat impossible. Molt més si tenim en compte que la majoria de blocs d’aquestes contrades, són d’opinió política, independentista majoritàriament.

D’un temps ençà m’he frenat a l’hora d’emetre judicis fonamentats tan sols en especulacions o en punts de vista personals que considero vàlids però que no si fins a quin punt poden ser d’alguna utilitat.

L’anàlisi basat en l’estirabot pot calmar les ànsies de no quedar-se callat davant allò que et punxa, però tret d’ingressar en una catarsi general, torno a repetir que dubto que tingui una utilitat pràctica.

Si reflexiono d’aquesta manera és perquè davant les darreres notícies polítiques del nostre país, crec que és hora que obrim els ulls i ens adonem que la vida del tripartit ha estat una versió comprimida del que ha estat la política a Catalunya d’ençà de la transició i fins a cert punt, una ensopegada amb la mateix pedra.

L’opció de dependència del PSC davant el PSOE sense que fins la data hagi demostrat cap voluntat regeneradora real; els darrers cops de cua d’una manera d’entendre el país de CiU incapaç de girar la vista a Madrid; el lerrouxisme del PP; les contradiccions entre socialdemocràcia i independentisme d’ERC i la salvada de mobles de IC.

La generació que vam néixer amb els primers plors de la democràcia hem estat espectadors impàvids davant una manera d’entendre Catalunya que amb els anys hem anat veient que no tenia res a veure amb la idea que en teníem nosaltres.

Amb alguns matisos i puntualitzacions em sembla que qualsevol jove que va néixer entre els anys 1970 i 1975 -any amunt, any avall i en la qual m’incloc- i que sigui una mica progressista veu que l’evolució natural política de Catalunya és la independència respecte Espanya.

I no una independència que s’arrela en interpretacions heroiques, superficials o romàntiques, sinó des de la constatació que tots aquests anys, la balança ha estat clarament desfavorable en tots els sentits i en tots els aspectes i que cal donar un pas endavant per aconseguir la nostra plena llibertat sense eufemisme, dient les coses pel seu nom.

El nostre deure és buscar de manera conjunta la viabilitat d’una opció que no s’amagui d’aquesta voluntat. Hi ha endegades diverses campanyes que demanen clarament aquesta opció, perquè la impermeabilitat dels partits polítics cap aquest clam ensordidor? Hem de seguir associant el mot política a les picabaralles diàries entre partits o encara podem, entre tots, enllustrar-ne el significat i fer que esdevingui una eina al servei real de la ciutadania?

La nostra feina, vull dir la dels que no sabem callar davant els fets, és la d’anar més enllà dels polítics oferint opinions que permetin teixir una visió del nostre país que no s’encalli en l’anàlisi del fet puntual.

 Una visió que defugi el dia a dia i que sàpiga engrescar no amb la fraseologia de sempre sinó amb fets evidents que permetin demostrar que la independència és una opció legítima de futur i de modernitat que fa temps que demana que se la deixi d’associar a la idea d’un brivall tot just acabat de néixer que encara no sap caminar ni dir mitja paraula i se li doni l’oportunitat d’entrar a l’edat adulta que li correspon.

Vaig a mostrar-te, però, el sòl d’Ítaca, a fi que et convencis.

Mira, aquest és el port de Forcis, el vell del salobre;

al capdamunt del port oliu son fullatge desplega,

i prop d’ell, a tocar, hi ha la cova amable i oscura

consagrada a les Nimfes que Nàiades hom anomena.

¿Veus? Aquella és l’espluga sostrada, on tantes vegades

has honorat les Nimfes amb una hecatombe perfecta.

I aquell puig és el Nèrit, tot ell vestit de boscúria.

Tal havent dit, esquinçà la boira; i va veure’s la terra.

I llavors s’alegrà el pacient, divinal Ulisses,

per la dolçor del terrer; i besà la gleva espeltera (…)

                                                                                Homer, L’Odissea

Amics que han tingut accés a cartes enviades oficialment pel president Maragall, coincideixen en el fet que Catalunya, sempre hi apareix com a motor de canvi per a Espanya.

Maragall, després de les darereres elecccions, era poc més que una rampòina política, una imatge que veia com ni amb la retirada de Pujol de l’escena, aconseguia que els catalans li donessin la seva confiança.

El PSC no ha tingut mai cap idea de Catalunya. Contra Pujol es vivia millor, molt millor, i és clar, quan es van trobar amb la presidència a les mans, a qui van demanar consell? Al cosí zumosol de Madrid.

El meu avi sempre deia que a Catalunya hi havia de governar un partit català, que els invents generacionistes no havien sortit mai bé -"sempre n’hem sortit amb el cul cagat"- qui es creia ara que els socialistes es treurien les lleganyes servilistes dels ulls i desenterrarien les paraules d’un tal Pallach, per posar un exemple?

Qui s’ha carregat el tripartit han estat els dos aparells: per una banda, el del PSC, que ballava al so de la creuada del Tinell tan sols perquè tocava, però sense cap altra convicció que la de fer el just que se’ls exigia al guió, i per una altra, la del PSOE espanyolista, centralista i intransigent. Com sempre, vaja.

Al mig, Maragall, un personatge il·limitadament contradictori amb potser alguna cosa semblant a una idea de Catalunya al cap però incapaç de portar-la a la pràctica ni de prescindir-ne per acostar-se a un pragmatisme eficaç que permetés alguna cosa semblant a un gest de veritable alçada política. Maragall és l’home de les bones intencions -potser!- però dels pitjors gestos. Quelcom que un es pot permetre quan s’està a l’oposició però que ratlla l’esperpèntic quan s’és president d’un país, tingui estat o no.

ERC va acaronar la governabilitat com el nen que al setembre estrena plumier, bata i Alpinos. Va jugar les seves cartes amb la il·lusió de tocar govern, de fer les coses que tantes vegades se’ls havia dit que eren incapaços de portar a la pràctica per inexperts. Han donat massa, Carod ho ha dit. Pel bé del país han estat massa Ramonetes i poc putes i a vegades en aquests percals….

ERC ha estat clau de volta d’un govern. Ha demostrat ser un partit que no es plegava a les consideracions que els feien bàrbars destralers sense sentit d’estat o de país i s’ha sabut comportar com ningú. Potser és hora de recollir els trastets, encarar les noves eleccions amb convicció i fermesa però tenint l’horitzó posat en les del 2010 -creuem els dits perquè s’esgotin les legislatures com déu mana- escoltant, apuntant, recollint, enfortint-se. Sabent demostrar que són partit de govern, de futur i sobretot, sobretot, d’il·lusió.

Caldrà que s’hi esmercin molt els partidaris del sí per fer rutllar la proposta afirmativa a l’Estatut. El vot pel no, als matisos que fins ara tenia, caldrà afegir-hi el vot dels que n’estan fins al capdamunt que els prenguin el número. Caldrà veure amb quines mànegues ens surten PSC, CiU i IC per remullar al personal de cara a que es vagi a votar amb el cap i no pas amb el cor.

És aquest mateix cor el que m’avisa que malgrat semblar que està tot dat i beneït, com a les pel·lícules de por, encara ressucitarà algun monstre que pensàvem enterrat i farà que novament ens revoltem a les nostres butaques. Queda tot el pacte CiU-PSOE per descobrir. Riurem, encara que sigui amb aquell riure nerviós que a vegades s’usa com a defensa, riurem.

Maleït el dia que els de la Trinca van descobrir la gallina dels ous d’or amb la televisió!

Conta’m, Musa, aquell home de gran ardit, que tantíssim

errà, després que de Troia el sagrat alcàsser va prendre;

de molts pobles veié les ciutats, l’esperit va conèixer;

 molts de dolors, el que és ell, pel gran mar patí el seu ànim,

 fent per guanyar el seu alè i el retorn de la colla que duia.

                                                                   Homer, L’Odissea

La darrera tele que va entrar a casa va tenir un mort agònica. Vull dir que abans que algú de la família proposés la compra d’un nou aparell, el pobre animal,  a punt de dinyar-la, va haver de patir cops i maltractaments així que li agafaven estossecs d’imatge o de so. L’eutanàsia catòdica li va arribar tardíssim.

L’única vegada que el moribund aparell era indultat, era quan la deficiència en la imatge o en el so, no era degut a la rècula d’anys i panys que arrossegava. Quan això succeïa es feia el silenci, s’inhibien en la mesura del possible les ànsies de desfogar-se -qui més qui menys ja s’hi havia enganxat a allò d’estossinar l’aparell com a catarsi domèstica- i s’esperava que algú emetés el dictamen solemne: "Això és d’Ells".

Qui eren Ells o què eren Ells, ha estat un misteri que m’ha acompanyat tota la vida. Amb els anys, però, n’he anat traient l’entrellat: els Ells, són aquells follets diminuts i baladrers que fan tot el possible perquè la vida no transcorri de manera ordenada i normal. Com un mal de queixal, una migranya o una morena.

Avui, a la bústia de casa, una paparereta d’aquesta gent amb el suport d’aquests i d’aquests altres, m’hi ha fet pensar en els Ells. M’havia quedat sense paper higiènic, i mira, malgrat donar-me el dia, s’ha de reconèixer que els Ells m’han tret d’un mal pas, com a la meva tele traspassada, a qui aprofito per saludar, perquè segur que m’està veient, sigui on sigui que hagi anat a parar, pobreta! 

Catalans : 

Interpretant el sentiment i els anhels del poble que ens acaba de donar el seu sufragi, proclamo la República Catalana com Estat integrant de la Federació ibèrica. 

D’acord amb el President de la República federal espanyola senyor Nicet Alcalá Zamora, amb el qual hem ratificat els acords presos en el pacte de Sant Sebastià, em faig càrrec provisionalment de les funcions de President del Govern de Catalunya, esperant que el poble espanyol i el català expressaran quina és en aquests moments llur voluntat. 

En fer aquesta proclamació, amb el cor obert a totes les esperances, ens conjurem i demanem a tots els ciutadans de Catalunya que es conjurin amb nosaltres per a fer-la prevaler pels mitjans que siguin, encara que calgués arribar al sacrifici de la pròpia vida. 

Tot aquell, doncs, que pertorbi l’ordre de la naixent República Catalana, serà considerat com un agent provocador i com un traïdor a la Pàtria. 

Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, anem a establir. Ens apoiem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre. 

En proclamar la nostra República, fem arribar la nostra veu a tots el pobles d’Espanya i del món, demanant-los que espiritualment estiguin al nostre costat i enfront de la monarquia borbònica que hem abatut, i els oferim aportar-los tot el nostre esforç i tota l’emoció del nostre poble renaixent per afermar la pau internacional. 

Per Catalunya, pels altres pobles germans d’Espanya, per la fraternitat de tots els homes i de tots els pobles, Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya. 

Barcelona, 14 d’abril de 1931. 

El President 
FRANCESC MACIÀ 

El que són les coses. Si el dia que Manuela de Madre, Josep-Lluís Carod-Rovira i Artur Mas estrenaven a les espanyes el xou estatutari, ens haguessin dit que el dia de l’aprovació definitiva, tanta sang bullida, tant de bategar nacional, tanta il·lusió destapada, quedaria en un no-res davant la transcendència entre departaments i oficines d’arreu del país, de començar a tancar la porra del Barça-Madrid de dissabte que ve, no ens ho haguéssim cregut.

L’aprovació avui al parlament espanyol ha estat una cosa protocolària, un pur tràmit que als catalans per una orella ens ha entrat i per l’altra ens ha sortit. L’aritmètica parlamentària fa mesos que va vèncer davant de qualsevol il·lusió. Què ens importa al populatxo que el text aprovat s’hagi de retocar d’aquí un any o dos! El que l’estatut original representava era la confluència material d’una necessitat de regeneració democràtica després de més de 20 anys d’inèrcies obsoletes.

 La voluntat d’un poble per girar pàgina d’una vegada per totes i començar una mica de nou tornant a parar la taula amb coses que finalment sí que ja començava a ser hora que toquessin. L’expressió política d’erigir els fonaments per construir un país que amb l’enretirada de Pujol, deixava enrere la transició i s’encarava al nou segle XXI de veres.

No ha pogut ser. L’entrada la segle XXI en termes de política espanyola ens l’han proporcionat els bascos amb la treva d’ETA. Per nosaltres, les engrunes. Rescatar el que es pugui del naufragi i esperar que es tanqui el que queda pendent de l’aeroport -si és que hi ha res pendent- i fer d’aquesta conquesta ínfima, l’expressió d’una catarsi domesticada, precisa, regulada, no fos cas que la cosa es descontrolés i hi haguessin ferits.

Queda el referèndum. El dubte d’ERC. Però ara ja ni això. O els republicans recuperen allò de la imaginació al poder del 68 per bastir una campanya pel "no" convincent o molt ens temem que faran crèixer això dels avions com la millor coartada pel "si" amb un sofregit de conquestes menors per amanir-ho.

Trist paper el què li ha tocat fer a ERC -sí, amic Borràs, trist- d’engendrar el nen, alletar-lo i fer-lo pujar alt i fort,  i veure com ja d’adolescent les males companyies convergents el prenien a fer botellines per Madrid i a fer-li entendre que magrejar castizas en un cinema de barri on es reposava Raza era la màxima metàfora de la llibertat catalana, ha passat a ser el dolent de la pel·lícula per no avenir-se a deixar-se d’històries, posar-se les orelleres i seguir el ramat.

En què quedem? Els que feia anys que estaven a la pinya no ens havien dit a nosaltres, la canalla, que era hora de fer política i no pas país? Hem de tornar al boti-boti-boti-espanyol-qui-no-boti com a màxima impetuositat del nostre esperit? O hem d’escoltar als qui saben veritablement les portes que s’han de trucar, els números de telèfon que s’han de marcar?

Jo no vull deixar el futur del meu país ni en mans d’onanistes autocomplaents que es neguen a veure les evidències i no volen sortir de la cova, ni en mans dels qui fan de la independència una raó sociològica més dins el repartiment de tendències polítiques que toca.

Jo vull per demà la meva terra lliure per fer-nos lliures cada dia. Tots hi tenim el nostre paper en aquesta afer. Algunes coses ja no poden anar com van. Qui sàpiga vehicular de la millor manera tots els crits que el 18 de febrer es van sentir i fer-ne quelcom provist del bon rotllo necessari per agermanar tant als que no els agraden els dogmatismes com els que creuen en l’eficàcia i desconfien del hipisme secular, serà qui tindrà la paella pel mànec.

Mentre tot això no arribi, estic d’acord amb el que el director del grup de politòlegs més lúcid d’aquest país ha manifestat tot comparant totel procés de l’actual estatut amb una pel·lícula d’Spielberg: "està bé, però massa llarg". Toni Soler, dixit.

Un article de la Natàlia Rodríguez al  suplement d’economia del Diari de Tarragona em dóna notícia del 40è aniversari del pastalito Pantera Rosa. Qui no s’ha posat a la boca mai aquesta meravella de la creació pastissera? Me’n confesso addicte.

 Els seus creadors van demostrar tenir un alt sentit del futur elaborant el dolç amb el personatge creat per Fritz Freelering -el pare de Bugs Bunny- pels crèdits de la pel·lícula del mateix nom, de Blake Edwards. La música de Henry Mancini n’acabà l’entronització com a icona indiscutible.

Si m’ha fet gràcia l’article és perquè s’hi detallen un seguit de característiques que té el felí rosa que es podrien aplicar a algú altre.

 Tradueixo del castellà: "…la pantera rosa ha de fer front a un seguit de situacions complexes. Algunes d’elles no tenen solucio aparent. Un ésser menys flegmàtic es rendiria. Ella no. Ella es capaç d’aproximar-se al problema no per camins laterals, sinó per rutes absolutament insospitades".

I encara: "…davant l’adversitat, no usa mai el sentit comú sinó la imaginació. Les seves solucions no són previsibles, els seus problemes sí. Però ella no és algú que temi l’error o el fracàs. La possible errada global del sistema és evident, en tots i cadascun dels episodis, amb tot, la por no és un factor a tenir en compte i el risc, un element habitual"

No es podrien aplicar aquests mateixos trets al president del govern d’un petit país al nord-est de la península ibèrica?

Fins quan els responsables de la Generalitat podran amagar el fet que el president Maragall es passeja per Palau brandant una cua del color que l’amor s’hi posa?

 Si Maragall és la Pantera Rosa, Saura és Bony? I Carod, serà Tigretón?

 La sacrosanta trinitat de la pastisseria industrial que tot nen de trenta anys o més sap de memòria, per fi és revela com quelcom que ha transencendit el berenar més pujolià del pa amb oli o el retrògrad pa, vi i sucre.

Reinvindiquem pel nostre país, un president de dibuixos animats cagadubtes i d’interior dolç i meliflu i un tripartit d’embolcalls lluents i interiors tant o més dúctils que el president, lluitant de nou, contra la unificació totalitarista del chocolate con porras o de l’entrepà de calamars que els quintacolumnistes de torn, voldrien embotir-nos.

Sembla que Maragall per ara, sembla decidit a no deixar-se engrapar per cap Closeau messetari. És fruit d’una convicció pròpia, d’una de política o d’una del partit? Sigui com sigui, en aquests moments de trontollamenta general -em sembla que la corda es tibarà fins al referèndum i després que Déu ens agafi confessats- tan sols ens cal esperar que aquest fer la pantera de Maragall no sigui un bluf més i acabi, com altres vegades, acotant el cap davant els dels punys i els de les roses.

El mèrit no és tenir ideals, sinó no perpetrar petites falsificacions en nom d’aquests.

                                                                                  Witold Gombrowicz

Les emocions tendeixen a ennuvolar-nos la raó. També, però, les raons poden ennuvolar-nos les emocions. Les persones som com els països -o les nacions- que es juguen la seva existència llençant al vent la moneda de la sort. Cara o creu per una mateixa tria de futur. A mercè de capricis obscurs som entenimentats supervivents que abracem la serenor o disbauxats folls nuats per un crit unànime de nova llibertat.

Entre una i altra es debat cada pas, cada empenta, cada rodolar de dies, per moltes vegades, tan sols aconseguir continuar sent.

No sé si els dies històrics són els que marquen els llibres o el pampallugueix en les ninetes d’un xiquet amb les galtes enceses d’estelades pintades amb dacs vermell i groc. No sé si els dies històrics són els que s’imprimeixen en els fulls d’un diari o en els crits sords que es clamen de pressa i corrents amb el mòbil als qui t’estimes més i no són al teu costat ara. No sé si en els dies històrics el mar calla més d’aprop la randa de bromera que arriba a la platja o el sol escalfa amb una llum diferent, sense olor de fels, derrotes o renúncies.

 No sé si els dies històrics són els que ens diuen què som o els que et diuen a cau d’orella, fluixet, què podem arribar a ser.

Jo avui, no he viscut cap dia històric. Jo avui he sortit al carrer, com des que tinc consciència de viure en un país que cal sortir al carrer cada dos per tres, per cridar les coses que no tinc, i que altres tenen per dir-se país o nació. He sortit al carrer i m’he trobat amb els amics que també han après a cridar amb mi. Amb la gent que com jo, no troba bé que un partit polític hagi pactat de sota mà un estatut votat legitimament per un parlament que ens representa.

 Amb la gent que crida INDEPENDÈNCIA una vegada i una altra i una altra, encara que no surti ni als diaris ni a la televisió ni a enlloc. Amb la gent que està cansada de seure al sofà i veure com surten a la foto els mateixos. Amb la gent que es capaç de posar en perill una de les millors sèries de televisó que s’han fet a casa nostra per afegir-se a denunciar la porca misèria amb què ens han tractat els qui emmascarats de demòcrates, tufegen de dictadors enrarits.

No, avui jo no he viscut cap dia històric. Avui he aconseguit constatar que si volem, les monedes que es llencin enlaire, a partir d’ara, deixant de banda què ens menin, tindran una cara feta de llibertat menys inassolible i una creu de camins i senders a punt a punt de conquerir.

No podré anar a aquesta manifestació, però si que procuraré anar a aquesta altra. M’he adherit a tots dos manifestos. Trobo que sempre s’han d’aprofitar les oportunitats de sortir al carrer i llençar la veu i que te la tornin rebregada de solidaritat.

Hi ha un fet que m’ha refermat en la meva convicció d’anar a esgolar-me el dia 18. Ha estat un díptic que he trobat a la bústia de casa de l’Associació Els Altres Andalusos. En tenia referència pel bloc del company Miquel Roman  i per les notícies del Casal Francesc Layret. Trobo que és un gest meritori.

Visc a Nou Barris, Barcelona, Barcelonès, prop de la plaça Virrei Amat. Com a persona interessada en saber en quina mena de barri viu, tot i que Nou Barris inclou un territori prou extens, he pogut constatar que a la zona de Vilapiscina, on em moc habitualment, la població la formen majoritàriament persones immigrades d’Espanya d’edat avançada, amb focus localitzats de sud-americans.

El barri, allunyat del centre, és ple de casals i centres cívics, cadascun, amb un bocí d’història per explicar. Hi abunden els capellans progressistes, les lluites veïnals. Tantes batalles diàries de la immigració per fugir de la ruralitat i integrar-se en una Barcelona que els donés carrers asfaltats, clavegueres i escoles pels xiquets.

No sé si n’hem sabut els catalans autòctons d’escoltar les veus dels molts col·lectius "d’altres" que durant els cinquana i els seixanta van donar els seus braços en la confecció del nostre país. Alguns dels seus fills van aprendre la llengua que els acollia. Altres van seguir expressant-se en la llengua dels pares, la del barri. Les teories de l’esquerra més cavernícola, que es llençà a l’evangalització social associant el català -i tot el que representava- al món de la burgesia, va fer més mal que bé.

Tal i com estan les coses, però, trobo que un manifest com el què ha redactat l’associació Els Altres Andalusos i que ha tingut la deferència de fer arribar a la gent del barri, és un pont d’unió per aquells que Catalunya és tan sols la terra que els acull i pels qui creiem fermament que la primera pedra pel nostre ple desenvolupament com a nació, és la independència d’Espanya. Em trec el barret.

Regió? Autonomia? Nació? No, no és el mateix.

Catalunya és Nació significa educació, salut, habitatge i residències per a la gent gran.

Catalunya té dret a recaptar tots els impostos que paguem, per posar fi a les injustícies que patim, invertir aquests recursos en benestar, infrastructures, i acabar amb els peatges. Volem tenir accés als serveis que moltes comunitats autònomes poden pagar i nosaltres no.

Catalunya és Nació significa tolerància, cohesió, igualtat i oportunitats.

Per ser el que sempre hem estat: una terra d’acollida, que no pregunta d’on venim, sinó que aspira a compartir entre els catalans de sempre i els catalans nouvinguts un futur millor. Hem de ser un poble cohesionat, un sol poble, una societat que col·labora per créixer: l’únic camí possible cap a la igualtat d’oportunitats.

Catalunya és Nació significa solidaritat sense imposició.

La solidaritat s’ha de fonamentar en l’acord. Un acord bo per a tothom, que no limiti el creixement de ningú, ni creï desigultats dins de la societat catalana.

Catalunya és Nació significa acabar amb els insults i les amenaces.

Perquè només ens respectaran si l’estat espanyol reconeix a la societat catalana la capacitat per prendre les seves decisions. Els insults s’adrecen contrat tothom que viu a Catalunya, sense distinció de llengua o origen. Tots hem d’exigir respecte per a la nostra societat i per a les nostres decisions.

Catalunya és Nació és el futur dels nostres fills.

Perquè tu i ells som aquí, i el millor per a Catalunya és el millor per a tothom. Volem una nació moderna, tolerant, cohesionada, solidària, respectada, amb benestar i futur. La Catalunya que deixem és la que els nostres fills heretaran. Només la paraula "nació" defineix la Catalunya que necessitem.