Els dies i les dones

David Figueres

Arxiu de la categoria: Tribuna

MANDRA

1
Publicat el 25 de maig de 2007

M’ha fet mandra parlar de les eleccions municipals -i autonòmiques en alguna banda. Suposo que el fet de ser d’un lloc, viure en un altre i estar empadronat en un tercer, aguditza un cert sentiment esquizofrènic que ho fa veure tot amb més distància. Votaré. Amb el mateix determini que he votat sempre: per legitimar una democràcia encara amb bolquers que ha vingut d’on ha vingut, encara que cada vegada més, veient tal i com estan les coses, disculpo menys als qui decideixen anar a la platja en comptes de passar per les urnes.

Hi ha un distanciament entre els polítics i la gent. Un distanciament que s’està eixamplant. Mai com fins ara hi havia hagut dos problemes reals que s’han de solucionar: sous i habitatge. La castració que suposa pel futur de molts joves que no veuen la llum al final del túnel és esfereïdora. Em sembla patètic el paper actual dels sindicats, també. Què no són drets de tot treballador poder cobrar un sou que et permeti viure amb dignitat? Què no són drets de tot treballador tenir un habitatge? On són les manifestacions, les vagues generals? Tot ha de quedar en el simpàtic "Supervivenda" que a Barcelona fa la papallona en alguns actes dels candidats?

Ni a nivell nacional ni a nivell municipal veig que hi hagi cap voluntat d’afrontar aquests greus problemes amb seriositat. És paradoxal que aquesta nova fornada de polítics sortits de despatxos i despatxets i que potser amb un telèfon a les mans podrien fer més política que molts amb grans idees de país i de ciutat al cap, se’ls faci passejar com estrelles cinematogràfiques i se’ls faci fer el mec només perquè així ho manen les campanyes de torn. Ara més que mai, la demagògia sobra. La ideologia, emmarcada i penjada al capçal del llit. Ara el què calen són solucions, respostes.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

POSEM QUE PARLI DEL PESSECÉ

1
Publicat el 8 de maig de 2007

Aquests dies, entre les entrevistes i declaracions de Maragall i tota la riuada de lletra que han suscitat, fa la sensació que el Partit dels Socialistes de Catalunya sigui la darrera esperança blanca del catalanisme polític. Un grapat de bons minyons amb la senyera per capa, la llengua per estendard i l’avenç del país cap a la sobirania com a fita que, si no poden portar els seus projectes a la pràctica, és perquè els del PSOE els tusten al clatell si es passen de la ratlla.

El victimisme del PSC em sembla ben poc creïble. Amb l’arribada del PSOE al govern de l’estat espanyol, el PSC no va fer altra cosa que aprofitar la inèrcia de vot entre els immigrants arribats a Catalunya que votaven majoritàriament al PSOE a les generals per establir una bossa electoral que els permetés assolir els seus objectius.

Sense anar més lluny al meu poble, Reus, la inversió que es va fer en acabar la transició per donar suport a les cases regionals i als moviments veïnals, va ser decisiva per tenir ben collada la gallina dels ous d’or. El PSC ha mamat de la mamella electoral del PSOE durant molts anys veient com el seu projecte de catalanisme cosmopolita i obert al món, es reduïda al politburó barceloní com una façana atractiva per la globalització però sense cap mena d’implantació a la resta del país.

La ineficàcia de Maragall per portar les regnes d’un govern no és altra cosa que la punta d’un iceberg que es veu amb el poder a les mans però que no té cap projecte de país. Contra CiU es vivia molt i molt més bé, per descomptat. És paradoxal que ara que el projecte de Zapatero ja s’ha vist que era foc d’encenalls, ara tots es posin a plorar.

El PSOE els ha tractat sempre com el pito del sereno, és cert, però quants alcaldes socialistes de moltes poblacions catalanes han hagut d’encerclar al calendari el dia de Múrcia, d’Extremadura, d’Andalusia en vermell i anar a fer la mona per imperatiu de l’aparell ? Per què, tornant  a Reus, es va fer prioriatari que els nous catalans poguessin desenvolupar les seves tradicions d’origen sense fomentar l’acostament a la nova cultura que els acollia? Senzillament perquè la igualtat Felipe González=PSOE=PSC era demolidora a les urnes.

El PSC ha jugat sempre a la puta i a la Ramoneta amb el PSOE i ara no s’hi val a rebobinar i a enaltir el catalanisme de l’avi Joan. Entre la gent que té fins a trenta cinc anys i són d’esquerra, el PSC no hi pinta res. Així que el relleu generacional vagi prenent consciència i vagi ocupant les responsabilitats que els pertoca escombrarà del mapa polític un partit que se la juga al tot o res en aquests decennis per revisitar aquelles velles aspiracions catalanistes que potser van creure quan a alguns els cabells els arribaven més enllà de les espatlles.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

NOSALTRES ELS GUÀRDIES CIVILS

0
Publicat el 27 d'abril de 2007

Tot i que la vida m’ho ha demostrat deu, cent, mil vegades, encara somric sorneguer davant la materialització d’un nou exemple de la dita: allò de que la realitat sempre supera totes les ficcions. La meva admiració i homenatge per endavant als companys del País Valencià que aquest matí han aguantat estoicament l’aigua a la Carrasqueta per defensar allò que és seu, allò que és nostre. Vosaltres si que sou herois i no pas aquests homenets musculats amb pijames de coloraines que aquests dies hem pogut veure al Saló del còmic!

I és que no puc passar per alt l’anècdota, explicada a Vilaweb. Un d’aquells contrasentits que per la seva humanitat, encara que a institucions com la Guàrdia Civil ben poques vegades gaudeixin d’aquest privilegi que ara els llego, fa entendrir fins al més de la ceba de tots. Imagineu-vos la cara de l’Eliseu Climent en pujar al cotxe dels picolos de torn, probablement fastiguejats per haver de moure’s de la Casa Cuartel amb aquest temps, quan un d’ells, fent gala de tot el seu potencial d’enteniment, ha comprès què significaria l’execució total d’allò que estaven ordenats a fer complir.

No sabem si l’agent de la benemèrita, atenallat per la munió d’incerteses que de mica en mica se li anaven imposant, ha optat per no oposar resistència i deixar per més endavant posar més ímpetu en la seva feina repressora de cada dia. Paga molt la pena imaginar-nos l’esforçat complidor de la llei, l’aguerrit membre del cos, descomponent-se, marcint-se, esporuguint-se sabent que els dilluns i dimarts, després de sopar, ja mai més podria asseure’s al sofà i saber si el Joan i l’Svetlana acabarien enrotllant-se, si la Isona tornaria amb el Martí o com portarà el David que el Biel li hagi dit pare! 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

ACÍ ESTEM

2
Publicat el 24 d'abril de 2007

M’emociona entrar al bloc dels companys d’Ací estem i veure la gran quantitat d’entitats, organitzacions i persones que s’han adherit a la campanya engegada. 

Aquesta nit, al punt de les dotze, a tot el País Valencià i a molts altres llocs d’arreu dels Països Catalans, es commemoraran els tres segles de la pèrdua d’Almansa. Una senzilla llum al lloc més enlairat ens guiarà de nou per trenar l’estima d’ésser encara el poble que camina plegat de Salzes a Guardamar, de Fraga a Maó.

 

Aquesta nit, una munió d’alimares lluiran contra la desmemòria i contra la recondenada voluntat de voler-nos abocar a l’extinció. Aquesta nit un fotimer de llums il·luminaran els rostres d’aquells que no es resisteixen a oblidar d’on venim per saber on anem. Aquesta nit els estels baixaran al meu poble i parlaran en la meva llengua. I ho explicarem als que tot just aprenen a caminar, i ho explicarem als qui ja no ens poden abraçar en aquest ball de llum.

Aquesta nit cridaré en silenci encenent al meu cor la flama de la fraternitat més senzilla i em recordaré d’aquells que em van ensenyar que habitar aquesta terra vol dir participar de renúncies, caminar entre esvorancs, però també admetre que el senders sempre, sempre menen a alguna banda.

Aquesta nit, abans tots aquestes estels tornin a ocupar el lloc els pertoca, dalt la volta enfosquida pel sutge dels qui no entenen que som perquè molts, milions, d’altres van ser per nosaltres molt abans, els diré a cau d’orella que no oblidin mai que ací estem i ens hi estarem molt de temps encara fins que no siguem lliures del tot.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

SEGANT CADENES

1

Potser sí que de tant mirar les Espanyes a l’hora de tornar els ulls a lloc, l’estrabisme se’ns ha menjat la mirada. Atalaiats, a dalt de tot de la torre, maneguem allò de les "dues espanyes" i cridem improperis tant a Zapateros com a Rajois quedant-nos tan frescos, sabent com sabem que els nostres crits, a ells plim, que fa més de tres-cents anys que la nostra sort es dibuixa a cops de "cafelitos" al Palace i que per tant, tot aquesta perbocada d’esgarips, només serveix per a fer-nos treure la mala llet que portem a dins i poca cosa més.

I què fem, una vegada descansats, quan decidim baixar a la terra baixa de casa nostra? Ah, no res, aplaudir una altra mena d’escalfada, la que els senyors d’ERC, per por de dirigir-se al doctor House i preguntar-li com s’han de treure aquest bubó que els ha sortit i que s’ha fet gran i gran i que respon al nom de Carretero, fan anar, instant a CiU a donar-los la presidència si ens diuen que sí, que tenim dret a anar per on volem.

Com hi ha món! Que no vam quedar que al president Montilla no li anaven aquests saraus? Que no vam quedar que això de la independència, de la autodeterminació, eren figues d’un altre paner? Però el senyor Vendrell, res, vena inflada i a bramar. S’aplaudeix la gosadia pensant que les coses es fan així. S’aplaudeix la gosadia perquè som així de simples. S’aplaudeix la gosadia perquè les enquestes ja diuen el que tots sabíem fa temps: Queco Novell és ara com ara, l’home més ben situat per aconseguir la màxima autoritat catalana.

Els de CiU s’hi tornen. No recorden quan a les darreres eleccions anaven tots ensopegant amb els pantalons als turmells oferint la meitat de les conselleries als d’ERC. És fan els ofesos. Diuen que hi ara. Les coses serioses al Parlament. Es queden descansats. Els d’ERC accepten l’embat. Es diuen de tot. El vice-president Carod ha de pujar amb cara de tranquimazin a dir al president allò del "Jose, tranquil" hi ha batusses, hi ha corredisses. La gent es torna lela de sentir que al Parlament s’hi parlarà d’independència, d’autodeterminació, de sobiranisme…

Dues Catalunyes? No, una de sola, ardida, enaltida, com mai en el zenit de la seva espectacular propensió a fer de la política una discussió de cafè. Dues Catalunyes? De cap manera, una, gran i lliure endiumenjada per decidir a l’Aula Magna de la democràcia el seu destí bigarrat i lluent com mai. Dues Catalunyes? No, home no, que ho diu per aquests valencians a qui no se’ls deixarà veure més TV3? No ho són pas de catalans, que són una altra cosa. 

Pressionar a Madrid de manera conjunta ERC, CiU i PSC per tal que no s’executi una de les canallades més greus de la nostra història? Hi ara, quina manera de perdre el temps. No enredi més, que al Parlament es parla d’autodeterminació. No enredi més que per fi es parla de coses serioses. Països Catalans, diu? Ui, que ens ha vist amb cara de xirucaires, potser?  

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

COSES DE POBLE

1
Publicat el 5 de març de 2007

El convidat per a l’entrevista d’avui, s’està assegut davant un gros mirall. Espera que el maquillin. La periodista, micròfon en mà, li planta la carxofa davant. Li pregunta si ha dinat lleugeret perquè l’entrevista promet ser dura. El convidat confessa haver menjat un plat de bajoques.

 La periodista, astorada, arrufa el nas: "Bajoques? Què són les bajoques? Jo com que sóc de ciutat aquestes coses de poble…". El convidat aclareix que a Reus, un bon plat de verdura, es fa a base de bajoca i patata. A la periodista se li il·lumina la cara. "Ah!,vostè vol dir mongeta tendra!".

 I hi ha un somirure del convidat que vol dir, sense dir-les, tantes i tantes coses…

(Això passava aquesta tarda al programa de TV3 "El Club". El convidat, Ernest Benach, President del Parlament de Catalunya)

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

BUTANITO

5

Pel bloc del Jaume Subirana m’assabento de la decisió de TVE de no emetre l’entrevista que Jesús Quintero va fer a Jose María García. El propi periodista ha emprès accions legals contra qui considera que està darrera d’aquesta censura: Florentino Pérez.

El diari El Mundo té penjada l’entrevista íntegra a la seva web. Us la recomano de veure-la sencera. Un document que ens fa adonar de com funcionen les coses a les altes esferes -mani qui mani, no ens enganyem- i de la magnitud de la nostra incredulitat de creure que la política es fa als parlaments i no pas als restaurants o als hotels.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

IL·LUSIONISME

3

No han tardat gaire la gent dels Ciutadans per evidenciar de quin peu calcen. Quan escric això fa uns minuts que  l’Àgora del canal 33 ens ha delectat amb la sempre excitant presència del gran Arcadi Espada parlant en un correcte español i fent els posadets repelents de nen candidat a rebre clatellada rere clatellada per part dels seus companys de classe a què ja ens té acostumats  i esgrimint la seva demagògia barata i il·lustrada de sempre.

La veritat, esperàvem una mica més de picardia. Van enredar un xiquet per fer-lo sortir conill en un cartell electoral i ara que els ha fet la feina el desen al magatzem? Una bona manera de mostrar que al  Parque -nom amb el qual Ramon Barnils anomenava el Parlament nostrat- s’hi anirà a fer el teatre de la política amb el neng i els altres dos subjetes afins i que on hi haurà el gra fort serà als mitjans de comunicació.

Les sessions d’esperitisme per ressucitar Alejandro Lerroux, sempre han sovintejat a casa nostra. El fet que ara ho facin des d’una tribuna oficial no dóna més legitimitat al seu discurs. Afortunadament o malauradament, el mantell de la democràcia és com aquells mocadors dels màgics: creen la il·lusió que les coses desapareixen quan senzillament  el que passa és que no veiem que hi són.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

ANALITZEM

2

Ja ho va dir aquell que això de les forquilles, els formatges sempre acaba sent l’art del possible. Per tant, endinsar-me en en anàlisis polítiques, em sembla agosarat i sincerament fa mandra. Em sembla molt més interessant i útil destacar aspectes sociològics que s’han donat en aquestes darreres eleccions i que són una prova irrefutable que l’electorat s’allunya, a més velocitat del que calia preveure, de les formacions polítiques diguem-ne "oficials" i per extensió expressa la seva voluntat de portar la política a d’altres àmbits més propers.

L’abstènció del 43,21% (ens hem de remuntar a les eleccions del 1992 per trobar una xifra semblant) esgarrifa pel desgast que comporta en la mateixa essència de la democràcia. Que gairebé un de cada dos catalans no cregui que l’exercici del dret del vot sigui res a respectar, ja sigui perquè pensi que votar no serveix per a res o senzillament perquè no hi ha cap opció política que representa els seus interessos o ideologia, és preocupant.

En aquest sentit cal destacar la proliferació de petites formacions (dels 14 candidatures del 2003 passem a 23 aquesta vegada) que malgrat no tenir representació parlamentària experimenten, la majoria, un augment considerable en franges dels 600 als 10.000 vots. Noves propostes i noves sensibilitats, maltractades pels mitjans de comunicació, que malgrat tot arrepleguen vots.

El vot en blanc també creix. D’un 0,91 % el 2003 a un 2,03 % aquesta vegada.

Totes aquestes circumstàncies indiquen que hi ha un descontentament per la classe política en general i que estem abonant el terreny per entrar en una realitat de representació parlamentària molt més fragmentada on la fraseologia i les maneres que fins ara regnaven, hauran de veure’s modificats davant formacions que sense aparells formats, faran un discurs directe que s’allunyarà de l’endogàmia habitual per la necessitat de rendibilitzar la seva tasca de cara a l’electorat que no espera que aquests es comportin com els altres.

El cas de l’entrada del partit Ciutadans a l’arc parlamentari em sembla simptomàtic d’això que dic -serem cauts doncs són moltes encara les pells de bé que veurem caure- en el sentit que hi ha una necessitat de renovació, d’oferir noves visions, d’oxigenar el panorama polític alhora que ens mostra un altre dels perills d’aquesta nova realitat: la possibilitat que formacions amb una tendència prou clara -en aquest cas l’espanyolisme més recalcitrant- transvesteixin aquesta opció abogant per un populisme neutre i simpàtic.

Comparteixo fins a cert punt l’explicació que dóna Vilaweb comparant l’aparició de Ciutadans (els 3 escons s’han donat a Barcelona) fent un símil amb el que pot passar a les grans capitals (Montreal se’ns diu) que a més d’exercir la capitalitat del país acullen un cosmopolitisme manipulable molt més conservador del que diuen els que en fan apologia.

En tot cas l’anàlisi és interessant, ara bé, parlar des l’assumpció que el país està immers en un procès sobiranista em sembla poc més que agoserat. Els moviments són meritoris però tímids i encara lluny de cristal·litzar en propostes que permetin establir un horitzó tangible, més enllà de la il·lusió o les ganes que tots plegats hi puguem posar.

Assumir aquesta realitat seria caure en els mateixos paranys que cauen els grans partits polítics. Estem immersos en una crisi estructural profunda. Hi ha problemes que mereixen mesures urgents d’actuació: habitatge, reconsideració de salaris, per exemple, que provoquen en la societat una sensació de desànim, de frustració, d’incomoditat i que són, en bona part, culpables d’aquest gir cap a opcions pragmàtiques.

L’opció sobiranista només tindrà éxit si és capaç de ser sensible a aquestes prerogatives defugint un idealisme massa enlairat i sabent transmetre que aquestes reivindicacions neixen d’una arrel incontestable: la voluntat que les catalanes i els catalans siguin amos dels seus recursos i de la seva gestió per tal de corregir de mica en mica, aquests frustrants desequilibris. 

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

A DELFOS, PER PASSAR L’ESTONA

2

L’altre dia vaig anar a enviar la sol·licitud per votar per correu. No recordo tant desencís en cap altre contesa electoral. D’ençà que tinc ús de raó política que he votat sempre que he pogut. Ja fos per elegir delegat de classe, conseller escolar o president de l’escala. És el meu tribut a la generació dels meus avis que van deixar la joventut en camps d’Espanya. Em semblaria una canallada passar de tot i dir-los que tot el què hi van perdre no va servir per a res.

Les carallotades d’aquests dies no sé si donen una visió gaire digne de la classe política d’aquest país, però. La jugada de l’estatut em va portar a ser menys indulgent amb els qui en diuen penjaments. Mentre ERC jugava a l’Exin Govern fent i desfent com si ho haguessin fet tota la vida, amb el lliri a la mà i donant suport a un partit que no ha sabut fer res més que estar a l’ombra del pujolisme i alimentant-se de fomentar l’equació PSC=PSOE=Felipe González durants anys a costa dels immigrants espanyols a les comarques i de la pijeria metropolitana al Cap i Casal, en Mas i companyia els colava un golàs de xilena i per tota l’esquadra.

La fi del pujolisme ha posat de manifest la  immaduresa dels partits catalans per afrontar reptes més enllà dels patrons establerts per més de vint anys d’uniformitat desficiosa. Què hem d’esperar per començar a construir un país de veritat? Que algú sigui prou hàbil com per saber desmarcar-se i aconseguir de nou una majoria absoluta per fer i desfer sense oposició real? Algú es creu que una majoria del PSC no fixaria una valencianitzacio de Catalunya via control remot des de Madrid?

Les opcions per a Catalunya són dues: CiU i ERC. Els primers han demostrat ser d’una eficàcia pragmàtica absoluta. Han resistit el temporal sense deixar traslluir cap dissidència interna. La reconversió del seu discurs tan sol depèn d’afinar bé l’oïda i erigir-se en au fénix d’una suposada visió de Catalunya sempre amb por que el cel els caigui damunt el cap si els enganxen alguna vegada sense mirar a Madrid. Si les enquestes no fallen, la sociovergència pot fer pujar CiU com un suflé. Ja ho vaig dir fa uns mesos. No els convé un pacte nacional amb ERC. Això ablamaria les hosts sobiranistes desvertebrant l’aparell actual. La independència comença a vendre, però no prou.

Pel que fa a ERC la cosa està més peluda. La bicefàlia Carod-Puigcercós és ja una realitat. De l’intel·lectual tocat per l’afer Perpinyà, que no ha estat desaprofitat per ningú, ni pels de dins el partit tan sols, al xicotot ripollenc que coneix les bases i on és la destral, hi ha tot un desert, uns quants himalaies i dotzenes de boscos. L’alternativa de govern és real, no ens enganyem, però han de païr la novatada del tripartit i rellançar un discurs sobiranista objectiu i engrescador que no sigui només un estirabot quan els apreten molt allò que no sona. El gra Carretero va passar mig desapaercebut, però amb això de l’acnè ja se sap què passa: mai es fa net i el què és pitjor, les cicatrius costen molt de dissimular.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

UNA NACIÓ, UNA SELECCIÓ

0

L’any 1971 Pau Casals pronunciava aquest memorable discurs davant el món sencer. Trenta-cinc anys després encara no disposem d’ambaixadors oficials que facin saber que Catalunya, els Països Catalans, són una nació i que com a tal, mereix representació en tots i cadascun dels àmbits on les altres nacions queden representades.

Volem sobirania pel nostre país. Governar d’acord amb les lleis que fem nosaltres. Gestionar els nostres recursos. Tenir les eines necessàries perquè la nostra llengua no s’estingeixi. Estimar, viure i sentir en català amb la naturalitat que ho fa un francès, un italià, un basc o fins i tot un espanyol.

A punt que vint-i-dos jugadors representin aquesta voluntat en un camp de futbol, tornem a insistir en la que és i ha de ser la nostra reivindicació fonamental: volem ser una nació i volem tenir un estat per continuar avançant i poder dir que la nostra nació no és la millor del món senzillament perquè fa segles que hi ha qui s’entesta en no deixar-nos-ho demostrar.

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

BONA DIADA A TOTHOM!

2

CANT DE MAULETS

Eixiu tots de casa que la festa bull,
feu dolços de nata i coques de brull,
polimenteu fustes i emblanquineu murs
perquè Carles d´Àustria ha jurat els Furs.
Enrameu de murta places i carrers,
abastiu de piules xavals i xiquets,
aclariu la gola amb vi i moscatell,
que no hi ha qui pare el pas dels maulets.
Vine Pilareta que et pegue un saxó,
els peixos en l´aigua i els amos al clot,
i si no l´empara el Nostre Senyor,
tallarem la cua a Felip de Borbó.
Si l´oratge es gira en mal dels maulets
vindran altres dies que bufe bon vent.
Quan més curt ens lliguen més perill tindran.
Passeu-me la bota i seguiu tocant.

                                               Al tall (del disc Quan el mal ve d’Almansa)

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

“JO TAMBÉ VULL UN ESTAT PROPI”

0
Publicat el 28 d'agost de 2006

M’adhereixo a la campanya endegada pel col·lega Xavier Mir. Qualsevol proposta política als Països Catalans que permeti superar el partidisme sempre m’ha semblat digne de donar-hi suport.

Em sembla que som molts els que pensem que malgrat que després de la transició alguns van dir que fins a la data ja s’havia fet prou país i el que tocava ara era fer política, l’experiència ens ha ensenyat que són molts els camins pendents a empendre i molt el país encara per construir.

Almenys un país que pugui dir-se’n de manera absoluta, és a dir, amb un estat propi que estableixi un marc de relacions objectiu, d’acord amb les necessitats reals i sense filtres menystenidors.

Encar som lluny de tot plegat, però defallir quan encara no és té res, és com rendir-se sense presentar batalla. Em sento satisfet de començar el curs vestit amb l’armadura dels mots i disposat no a conquerir, sinó a convèncer.

Sort i endavant!

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari

PER VALÈNCIA

3

Avui tenia previst de teclejar tan fort com m’hagués estat possible, que jo tampoc esperava la visita de Ratzinger a la ciutat de València. Hauria estat un apunt del que significa la ciutat per a mi. Una València allunyada de qualsevol versemblança. La València d’agafar autobusos ben de matí molts vint-i-cinc d’abril. De saber-la propera així que augmentaven les fumeres de les fàbriques de rajoles. De desembarcar com una munió de víkings a la reconquesta d’un clam de llibertat que el PP començava a coartar.

Hauria parlat de la meva València. La València feta de llum i de temps sense pressa. La València de veure la gent al carrer dient als xiquets que portaven als braços: "aquests són els nostres germans del nord". La València sense obra de moro. De rius dessecats. De portals on s’imagina la poesia d’Estellés feta suor de besos i arraps. La València de Fuster i de Vosaltres, els d’aquesta terra. La València de les cafrades de la sublim secció "El cabinista" de Las provincias. La València de Climent explicant-nos en una aula d’universitat, a uns quants aprenents de gudaris, com l’Albert Manent li ensenyà a fer anar una vietnamita.

També hauria parlat d’una visita al parc botànic amb tot de gats fent festes a una parella que llavors encara no ho sabien que acabarien per viure junts. De la València de la plaça de Bous. La d’"Al Tall" saltant i votant "Tio Canya" com a beneïts. La de Lluís Llach presentant les seves "Germanies". La València de l’Estació del Nord acomiadant aquelles holandeses amb qui no vam ser prou persuasius en les nostres dots de proselitisme.

Però avui València només és el plor de les absències. L’amargor dels qui han perdut algú. De qui és la culpa, ja és veurà. Avui València és un cant apagat. Una salm de pèrdues endinsades dins la memòria que començarà a percudir tantes i tantes famílies. Avui València és l’obligació moral de dir que no s’és res sinó s’és poble i ciutat  i nosaltres, tots els que ens sabem ciutadans del Països Catalans, volem ser, hui, en eixa nit tan llarga, més valencians que mai.

 

Publicat dins de Tribuna | Deixa un comentari