Ja ho va dir aquell que això de les forquilles, els formatges sempre acaba sent l’art del possible. Per tant, endinsar-me en en anàlisis polítiques, em sembla agosarat i sincerament fa mandra. Em sembla molt més interessant i útil destacar aspectes sociològics que s’han donat en aquestes darreres eleccions i que són una prova irrefutable que l’electorat s’allunya, a més velocitat del que calia preveure, de les formacions polítiques diguem-ne "oficials" i per extensió expressa la seva voluntat de portar la política a d’altres àmbits més propers.
L’abstènció del 43,21% (ens hem de remuntar a les eleccions del 1992 per trobar una xifra semblant) esgarrifa pel desgast que comporta en la mateixa essència de la democràcia. Que gairebé un de cada dos catalans no cregui que l’exercici del dret del vot sigui res a respectar, ja sigui perquè pensi que votar no serveix per a res o senzillament perquè no hi ha cap opció política que representa els seus interessos o ideologia, és preocupant.
En aquest sentit cal destacar la proliferació de petites formacions (dels 14 candidatures del 2003 passem a 23 aquesta vegada) que malgrat no tenir representació parlamentària experimenten, la majoria, un augment considerable en franges dels 600 als 10.000 vots. Noves propostes i noves sensibilitats, maltractades pels mitjans de comunicació, que malgrat tot arrepleguen vots.
El vot en blanc també creix. D’un 0,91 % el 2003 a un 2,03 % aquesta vegada.
Totes aquestes circumstàncies indiquen que hi ha un descontentament per la classe política en general i que estem abonant el terreny per entrar en una realitat de representació parlamentària molt més fragmentada on la fraseologia i les maneres que fins ara regnaven, hauran de veure’s modificats davant formacions que sense aparells formats, faran un discurs directe que s’allunyarà de l’endogàmia habitual per la necessitat de rendibilitzar la seva tasca de cara a l’electorat que no espera que aquests es comportin com els altres.
El cas de l’entrada del partit Ciutadans a l’arc parlamentari em sembla simptomàtic d’això que dic -serem cauts doncs són moltes encara les pells de bé que veurem caure- en el sentit que hi ha una necessitat de renovació, d’oferir noves visions, d’oxigenar el panorama polític alhora que ens mostra un altre dels perills d’aquesta nova realitat: la possibilitat que formacions amb una tendència prou clara -en aquest cas l’espanyolisme més recalcitrant- transvesteixin aquesta opció abogant per un populisme neutre i simpàtic.
Comparteixo fins a cert punt l’explicació que dóna Vilaweb comparant l’aparició de Ciutadans (els 3 escons s’han donat a Barcelona) fent un símil amb el que pot passar a les grans capitals (Montreal se’ns diu) que a més d’exercir la capitalitat del país acullen un cosmopolitisme manipulable molt més conservador del que diuen els que en fan apologia.
En tot cas l’anàlisi és interessant, ara bé, parlar des l’assumpció que el país està immers en un procès sobiranista em sembla poc més que agoserat. Els moviments són meritoris però tímids i encara lluny de cristal·litzar en propostes que permetin establir un horitzó tangible, més enllà de la il·lusió o les ganes que tots plegats hi puguem posar.
Assumir aquesta realitat seria caure en els mateixos paranys que cauen els grans partits polítics. Estem immersos en una crisi estructural profunda. Hi ha problemes que mereixen mesures urgents d’actuació: habitatge, reconsideració de salaris, per exemple, que provoquen en la societat una sensació de desànim, de frustració, d’incomoditat i que són, en bona part, culpables d’aquest gir cap a opcions pragmàtiques.
L’opció sobiranista només tindrà éxit si és capaç de ser sensible a aquestes prerogatives defugint un idealisme massa enlairat i sabent transmetre que aquestes reivindicacions neixen d’una arrel incontestable: la voluntat que les catalanes i els catalans siguin amos dels seus recursos i de la seva gestió per tal de corregir de mica en mica, aquests frustrants desequilibris.