La vida versió Champions League

Cada poble celebra aquesta data d’una manera: els americans i els del nord d’Europa en general, heredant la tradició escandinava, són els qui reben els regals més prompte, coincidint amb el nadal -i unint tradició cristiana i tradició pagana. A França al Père Noël l’acompanya el Père Fouettard, que va pegant amb un fuet (d’ací el nom) als xiquets que es porten malament. A Rússia els apareix el Dada Marioz, o algun nom semblant, que significa l’Avi congelat (no podia tindre un altre nom, pobre iaio), que els porta regals, i als polonesos, ells sempre tan catòlics, els ve Svienti Micouai (escrit alguna cosa pareguda a això: Swjety Micolaj, i és Sant Nicolau en polonès) el dia 7 de gener. Al País Basc i a Catalunya també arrela la tradició pagana, que els ve de les muntanyes: el caga tió i l’Olentzeiro (una mena de llenyataire). I si m’estireu molt, a Galícia, tot i que està desapareixent, hi havia la tradició de guardar el tronc que cremava la nit de Nadal, i en nits de forta tempesta es tornava a utilitzar, per allunyar els mals esperits. I a la Safor, també tenim una tradicioneta pròpia: la casca.

I dic a la Safor, perquè sé que a la comarca de l’horta això ja no es coneix -o s’ha perdut del tot, si és que alguna volta ho van tindre-. Potser a les comarques colindants a la Safor encara hi ha pobles on es fa, com la Vall d’Albaida, la Costera o la Marina, i no sé si a la Ribera també. De fet, la casca no té molt de secret: és simplement un dolç característic de la contrada, una mena de rosca de reis pròpia.
No sé per on començar a indagar en això dels orígens de la casca, però pel que he sentit, es veu que té algun orígen musulmà. Es tracta d’un dolç fet amb pasta d’ametló, una pasta dolça -però no embafosa- que recorda lleugerament als dolços que et prens en les haimes mentre et prens una tassa de tè de menta. N’he vist de moltes formes. A casa, que tenim una tradició pastissera arrelada, sempre les he vistes en forma de serp, però una serp arredonida, que s’intenta menjar la cua amb la boca. També està la versió avorrida de la casca: en forma de rosca, sense serp ni res. El dolç, com és poc dolç, se sol acompanyar amb tota mena de dolços, i pel voltant de la serp es posen caramels, bombons,… I tot es posa dins d’una caixa, que és la caixa de la casca, i es guarda tot l’any destinada únicament a aquesta fi.
La tradició diu que són els reis els que porten la casca als xiquets (senyor rei, les garrofes i la palla per al seu rossí, i la casca i lo demés, -o la casca i els joguets-, "pa" mi). Tanmateix, com jo m’he criat en una cultura mixta, això que els reis de Barcelona em portaren la casca es veu que no colava, i vaig créixer sabent que els joguets me’ls podia portar qui vulguera, però la casca me la feia ma tia.
Enguany encara no he vist la meua casca, i no sé per on para la meua caixa de la casca -tot i que estava convençuda que estava al rebost, on descansa tot l’any!-; però potser és que els reis volen compensar que no me la van portar en tota la infantesa per portar-me-la ara 😉

A l’Avui han escrit que n’érem 500 (i aparesc de perfil en la foto, ha ha! Estic acostumada a eixir en la tele, però no el el diari! I menys en l’Avui!), i si haguera vingut la Policia Nacional -tant de bo hagueren vingut, n’hauríem estat més!-, hagueren dit que n’érem 50. En realitat ni n’érem tants, ni tan pocs. Al bloc posaré que n’érem 300, però en realitat no hi arribàvem. Les forces polítiques estaven totes (bé, quasi totes, però en realitat, totes les que es podia esperar que estigueren): Vaig veure a Liduvina, del PSOE; Xavi Lópes, d’EU; Francesc Peris, d’Els Verds; Josep Miquel Moya i Vicent Ribes, del Bloc,… i també les televisions de Tele 7 i Gandia Televisió, i el fotògraf i un redactor del Levante.

M’agradaria pensar que el que va fer que no vinguera més gent va ser la pluja; però és massa optimista. Com a molt, alguna dotzeneta més. En tot cas, allà estàvem, nosaltres, els Trescientos, com espartans, aguantant amb els paraigües la que se’ns vindrà al damunt. Sabem que la protesta és una acció "suïcida" o inútil: un dia vindran quatre uniformats en un jeep i unes alicates (no sé, és el que imagine. Ho fan amb alicates, això, o amb destornilladors?), i tancaran una tradició de molts anys de TV3. Més de 20 anys de TV3 i ara que tenim una democràcia estupenda, ara, van i tanquen la tele. Anem cap enrere, com els carrancs. Ens fan anar cap enrere. Tant de bo es peguen una bona hòstia.

“Visc en una casa no lluny de la carretera. Al costat d’aquesta carretera, a l’entrada del revolt, hi creix un arbre. Quan jo era jove, pel camí passaven carros de pagesos arrossegats per bous, i només entre la sortida i la posta de sol. (…) Ara els cotxes corren per la carretera de dia i de nit. (…) Només l’arbre ha quedat igual, verd des de la primavera fins a la tardor. Creix al meu terreny.

Vaig rebre un escrit de l’Autoritat: “Hi ha el perill que un cotxe pugui topar contra l’arbre, ja que l’arbre creix al revolt. Per tant, s’ha de tallar”. Em vaig preocupar. Tenien raó. (…) De manera que vaig agafar una escopeta de dos canons, vaig seure sota l’arbre i, en veure acostar-se el primer [cotxe] vaig disparar.”

“Però no vaig encertar. Per això em van arrestar i portar a judici. Vaig tractar d’explicar al Tribunal que no havia encertat únicament perquè la meva vista ja no és bona, però que si em donessin unes ulleres segur que encertava. No va servir de res. No hi ha justícia. És cert que un cotxe pot topar contra l’arbre i fer-lo malbé. Però només que em donessin unes ulleres i una mica de munició, em quedaria assegut vigilant. ¿Perquè tanta pressa per tallar un arbre si hi ha altres mètodes que el poden protegir d’un accident? I no els costaria res, a part de la munició. ¿Que potser és una despesa excessiva?”

L’arbre. Slawomir Mrozek

La veritat és que sempre és arriscat escriure un post quan t’has entestat en fer-te precedir per algú de la talla de Mrozek. Però és que un fet m’ha recordat aquest conte: al costat i a dins del nostre hort hi naixen dues deus d’aigua cada volta que plou més del compte. Els meus avantpassats ja se n’adonaren, perquè de fet, el nostre hort de la Cava té un pou. Des de la ploguda del 12 d’octubre i fins poc abans del mes de desembre ha estat brollant aquesta font improvisada: ha desfet part de la carretera, ha inundat tot l’hort, i les sèquies han anat de bòlit tots aquests dies traginant aigua sense parar, nit i dia. Algú em va comentar que amb una bona capa de formigó, aquesta font pararia de brollar; però em fa la impressió que l’aigua no és tan fàcil de tallar com els arbres. A la Safor, no.

El diumenge per la vesprada assistisc a una tradició, a un ritual de comiats i viatges. Partim com en una diligència, des de Gandia. Cadascú amb una maleta en una mà, i una bossa enorme en l’altra, ens disposem al viatge cap a la Capital. En poques hores el trasllat d’estudiants és considerable, i l’embús de persones i objectes supera la meua paciència: i acabe baixant les escales cap al tren, amb la maleta en una mà i la bossa de taronges a l’altra, cridant:- Sóc la princesa guerrera! Això és la guerra!

Una volta asseguts i calmats, l’espectacle sol ser trist i depriment: som una diligència avançant cap al Far West, i anem carregats de queviures com si València fóra una ciutat post-nuclear que haguérem d’anar a repoblar. Només ens faltaria una gàbia plena de gallines ponedores!

Una volta al nostre destí, aborregats, aconeguim eixir cap a l’exterior de la joia modernista valenciana per excel·lència -oh, com m’agrada, l’estació del nord!- i ens dispersem com una manifestació il·legal cap a tots els autobusos, cap a totes les direccions. Com un regueró de formigues que el divendres per la vesprada tornarà a trobar-se al tren, a la diligència que ens retornarà cap al nostre Far South particular.

Ha arribat novembre després que algú decidira passar una cortina de pluges entre l’estiu i aquesta trinxera de l’hivern que en realitat és la tardor. Fa fred; m’agrada. Abans deien que per Tots Sants s’havia d’estrenar abric. L’any passat recorde anar en màgina curta -per la globalització del caos atmosfèric-. Enguany, en canvi, ha fet un Tots Sants com déu mana. I el poble i la tardor es poden notar amb tots els sentits…

La vista: La verdor de l’agret i la del taronger fan de la Font en concret i de la Safor en general el xicotet paradís terrenal. Ací la tardor només és de color carabassa pels bunyols i els boniatos, i grisa perquè les muntanyes tenen les roques grises, badades per la calor de tres mesos tòrrids, o per les pluges que ens envia la Marina.

El tacte: el tacte és el de les mantes, que recoperem dels baguls de làvia, on ha reposat mandrosament tota la roba d’hivern. També és el tacte gelat de l’aigua de l’aixeta, i la sensació de fred humit i traïdor de la comarca, que ens soterra en una clapa humida, tant si fa fred com calor, durant tot l’any.

L’olor: un dels sentits que més m’agrada. La Font fa olor a llenya cremada, a xemeies enceses -es pot sentir pel carrer, qualsevol dia de la setmana, ja cap a les set o les huit de la vesprada-. La casa, ma casa, fa olor a panellets, a taronja recén collida, i al llorer amb què s’han cobert les mants guardades, per a que no hi vagen els bitxos.

El gust: mmmmhh.. Fa gust a mandarina acabada de collir, gust a paella negra -la meua preferida del món, amb carxofa i faves-, gust a vi de Xaló, i a guisat de la mare.

L’oïda: Els sorolls i sons de la tardor, d’aquests dies, difereixen de la resta de l’any perquè els xiquets ja no pugen a jugar a la Plana. Resten a casa, o al poble, baixen al parc. I la Plana s’omple de calma, com si al món sencer li hagueren posat una enorme sordina.

El sisè sentit: A partir de tots Sants ixen els fantasmes, els bons i els roïns, i en aquestes nits, que semblen d’hivern, vullgues que no, fan companyia: beatos, apòstates, republicans i meninfots, l’esperit de les generacions anteriors s’escampa com la boira, per tota la vall. Només els demane a les animetes santes que a les nits es queden a les portes de la casa, guardant, i em deixen dormir tranquil·la.

Me’n vaig a València amb els tacons posats per a fer ressonar les meues passes, amb aires de victòria, i transpirant orgull en comptes de feromones. La veritat, en aquests temps de competitivitat que corren, la victòria és una satisfacció rara. Però aquest ja no és el nostre cas. No, després d’aquest cap de setmana.

La televisió ho mostrava en grans xifres roges; Canal 9 va estar més d’una hora retransmetent-ho, saltant-se, fora del que és comú, la desfilada del 12 d’octubre. L’àrea de la Safor i la Marina era la campiona del dia en rècord de pluges. A casa hi teníem un dinar familiar, i vam estar fent la mar de gresca. A fora, vinga a ploure. A dins, a dins la plantalla, observàvem atònits com novaiorquesos, la caiguda en directe de la nostre torre bessona particular: el pont de Beniarbeig

Murla i Orba completament incomunicades. La Font, incomunicada per tres de les quatre carreteres que ens aporten alguna influència del món exterior. Aquella nit jo "tenia novia"; a Rafelcofer, l’únic poble al qual es podia anar des del poble. 

Ara ja han passat un parell de dies. Després d’aquella tempesta el sol ha tornat a lluir, burleta, dia sí, dia també, satisfent la nostra necessitat de Vitamina D que portàvem acumulada, i una certa mala llet que alguna persona del meu voltant no s’ha esforçat per reprimir. Jo torne a la capi amb un rècord a les espatlles.

Després del que ha succeït, a qui torne a sentir cridar allò de "Agua para todos" li pense donar una aixaeta i un bitllet en el tren de rodalies cap a Gandia, indicant-li que per mi pot fer un trasvassament Serpis-Túria pel mòdic preu d’arreglar tots els màrgens solcits de la Safor, i netejar per damunt el desastre en la Marina.

Matilde Salvador era la compositora valenciana viva més important. Pertany a una època de compositors -com Moreno Gans, per exemple- que veieren la seua carrera mig truncada a causa de la guerra civil. I allò degué afectar a Matilde Salvador, perquè era una dona amb les idees claríssimes, i molt ferma; ho vaig poder comprovar en persona.

En la Universitat d’Estiu de Gandia de 2006 fou una de les estrelles convidades, i de passada la portaren també la meu programa de televisió, per a que l’entrevistara. Abans d’entrar, de dir res, em va dir:- A mi l’entrevista me la fas en valencià. Si me la vas a fer en castellà, més val que ni comences.

De bones a primeres, una afirmació com aquesta -innecessària, per cert, en el cas de Gandia Televisió, on totes les entrevistes es fan en valencià a no ser que l’entrevistat demane expressament que les facen en castellà- em va posar mig en peu de guàrdia. No per res, sinó per l’apropament hostil de la convidada. Amb 88 anys i aquest geni, vaig intuir que no seria una entrevista fàcil. I efectivament, no ho va ser; semblava que em boicotejara l’entrevista, m’ho comentaren fins i tot alguns espectadors després de veure-la. Potser havia tingut alguna experiència amarga amb el món del periodisme, qui sap.

En tot cas, una actitud com aquesta, vista en perspectiva, em sembla fins a cert punt normal: una persona amb el seu caràcter, amb la seua edat, i amb el seu èxit professional… No sé perquè, però em va donar la sensació de ser com un personatge de Rodoreda.  

M’ha sabut greu la seua mort: ha faltat una dona excepcional en el món del la música, i una dona ferma en les seues conviccions, de les quals en fan molta falta al nostre país. Si la meitat de les persones valencianes fórem com ella, el país aniria més ert que un fus…

Plou. Plou i plou. La paraula, plou, em recorda a una de les tantes conferències que he anat en aquesta vida de Josep Piera. En una d’elles, concretament, explicava com va descobrir la seua llengua: que quan llovia pareixia que no caiguera tanta aigua com quan plovia. Perque quan plou, cau més aigua. I ara plou; però no m’espante, perquè nosaltres tenim la mesura de l’aigua presa.

Generalment, a casa, sempre sé quan plourà. Hi ha dos tipus de núvols, els que venen del nord, de Gandia, i els que venen del sud, de les Marines. Bé, també ve la pluja de la Vall d’Albaida, de l’interior; però la seua arribada no sol ser tan espectacular, perquè entra pel llit del Serpis, un congost serpentejant, espaiet, com en silenci, i la pluja de la vall d’Albaida sempre ve bonica i suau.

Les altres dues, la del nord i la del sud, en canvi, avisen abans d’arribar. Les pluges del nord entren per Gandia, i van recorrent cap al sud les muntanyes de la Safor, el límit natural de la comarca; ressegueixen la forma de ferradura com de puntetes, deixant al seu pas una cortina grisa. I quan veus que en Ador està plovent, saps que a La Font d’En Carròs no tardarà ni mitja hora.

L’altra pluja és la de les Marines, la que tenim ara. És més letal; però arriba avisant en forma de tronada, i de núvols amenaçadors negres, entrant des de la Vall de Gallinera. Semblen exèrcits d’ombra aterradors, amb la música amenaçant dels trons. A poc a poc, com si es despertaren amb malícia, la Safor i el Montdúver s’uneixen a aquest cor, i els apareixen fums de tempesta de ningú sap on. I sobtadament, per sorpresa, comencen a caure gotes de pluja pesades, grosses, cansades, unes gotes com les de la paraula Plou. I el temps s’enganxa, i les gotes es converteixen en cabassos d’aigua que sembla que estiguen tirant des de dalt, amb gana, amb una malícia divertida, com en una cordà d’estiu.

Perquè la pluja de setembre no deixa de ser com una cordà d’estiu, sobretot quan l’envien les bruixes de la Vall de Gallinera