La vida versió Champions League

“Em va fer molta il•lusió, i vaig acceptar la proposta de seguida, amb la mateixa alegria amb què havia acceptat, un any abans, preparar el llibre i el reportatge dels 25 anys de l’Agrupació Musical Carròs: pel poble, el que faça falta. De fet, segons m’explicaren els membres de la Junta, no pensaren en mi en un primer moment, sinó en Rafel Fuster, el pintor. Però va ser el propi Rafel qui els va proposar, entre altres, el meu nom, supose que pel fet que durant un temps havia treballat a televisió –Gandia Televisió-, i això donava garanties de facilitat per parlar en públic. Després d’esbossar quatre idees sobre el que creia que s’havia de dir en un pregó, vaig anar a una reunió de la Junta, a exposar-ho. En aquella mateixa reunió també es va exposar una qüestió en la qual no havíem caigut ni jo ni ells: que jo era la filla d’un regidor de l’oposició, i que això podia no sentar molt bé a l’alcalde. De fet, em comentaren que l’alcalde s’havia posat en contacte amb ells, i els havia plantejat ser ell el pregoner. En tot cas, me’n vaig anar a casa amb l’encàrrec de continuar-lo fins al final. Van passar uns dies, jo al davant de l’ordinador, revivint la història de la festa, i la Junta, pensant i decidint a vore què feien. I al final decidiren la conveniència que l’alcalde fóra el primer pregoner de la festa, malgrat que això resulta un tant estrany. De fet, el mateix alcalde començà el pregó esclarint el fet que un alcalde fóra pregoner. Jo li vaig traure ferro a l’assumpte: són les regles del joc, i ja està. Tanmateix, passades les setmanes, la qüestió s’ha anat polititzant cada vegada més. I m’he decidit a escriure aquesta carta als mitjans de comunicació per tal de despolititzar la imatge de la Junta: en cap moment es va pensar que la candidata a pregonera fóra la filla d’un regidor de la oposició, sinó que es va pensar en mi a persona que ha viscut la festa des de sempre, que es desviu pel poble quan li ho demanen, i que ha tingut una certa projecció pública. De fet, entre els altres candidats a pregoners hi havia gent de tots els colors –que vivim en un poble, i sabem de quin peu coixegem tots-. Hi ha més anys que llonganisses, i si alguna volta m’ho tornen a demanar els membres de la Junta, elaboraré una nova versió del pregó –corregida i augmentada, que això és cultura-. I la diré amb la mateixa il•lusió, perquè com li passa a cada volta més fonters, portem la festa al cor.”

M’ha fet pena, això de no penjar el ciri; ho estava comentant amb la Tia Teresa i se’m trencava la veu, fins que ella m’ha dit:

Encara queden Tios Canya, i el de La Font es diu Tio Misero. Però no és un Tio Canya en el sentit d’exultació nacionalista ni lleialtat lingüística i cultural. No. És un Tio Canya natural, producte de la terra, autòcton com el suc de taronja; inamovible en el seu modus vivendi i els seus costums malgrat qualsevol força exterior. La mare diu que es tracta d’un cas antropològic, i sol dir que el Tio Misero no és del segle XXI. Ni tan sols del XX. El Tio Misero és del segle XIX. I demà cumpleix 80 anys.

Entre altres exotismes -per als humans del segle XX i XXI- trobem que no té cotxe: va en bicicleta a tot arreu, per tots els pobles de la comarca. I els dies de guardar es posa el blusó i la gorra. Però, ja dic, no és per caboteria nacionalista ni per cap lleialtat. Ell, senzillament, és aixina.

El seu nom prové de son pare: un home que guanyà molts diners jugant a les cartes, i decidí donar tots aquells diners a l’església, per a misses a sa mare. Des d’aquell moment els de la seua estirp porten el malnom de Miseros. A son pare també se li atribueix la creació de la festa de La badà -una festa exclusivament fontera-, el dia després de Sant Vicent. Conta la tradició que el Tio Misero (pare) decidí anar amb unes amigues a la muntanya, a passar el dia. Algú els va preguntar on anàven, i el Tio Misero (pare) va dir: anem a “badar-mo-la” (que és una expressió que no he trobat al DCVB, i que significa passar-ho molt bé, o riure molt). Des d’aquell dia La Font celebra La badà -convertida fins i tot en festa oficial-.

En realitat, el Tio Misero no és parent meu directe, de sang. És l’home de la Tia Sunsión. I en novembre celebren els 50 anys de matrimoni, del qual ha eixit un únic fill: Misero, un home peculiar, que porta tatuada al braç la llengua dels Rolling Stones i tatuat al cervell fragments sencers del Quixot. És camioner, i alguna volta s’ha emportat al Tio Misero per Europa: Holanda, Alemanya, Rússia… i de tota aquesta experiència, a La Font i per Europa, el tio n’ha extret la seua filosofia. I no sé si és per això, o perquè el dimoni sap més per vell que per dimoni, però quan el Tio Misero dóna un consell sempre encerta.

El Tio Misero ve quasi tots els dies a casa la Tia Teresa -la meua segona mare, que viu a deu metres de nosaltres-, i passen llargues vesprades a la fresca. I quan berene, a voltes m’agrada anar amb ells. I des del meu segle XXI contemple i escolte els costums del Tio, els seus viatges en bicicleta (mai en cotxe), la vivència de la seua cultura com un fet natural (i no reivindicatiu), la producció de productes fets a casa -mel, sabó, bunyols….- i pense que tindríem sort si els habitants del segle XXI poguérem viure un poquet més com ell.

No sabia qui era Carlos Taibo fins que va vindre aquesta setmana a la Universitat d’Estiu i al Casal. I em sap greu haver-lo descobert tan tard -i des de l’última fila, que la sala estava plena de gom a gom-; aquest home té una retòrica impecable, i argumenta meravellosament bé. És un plaer sentir-lo. El ratet que estiguérem a la sala se’m va fer curt, i em va deixar amb regust a xerrada premilinar. El tema de la conferència, però, va ser el que més em va impactar: els ets i uts del no-nacionalisme. O el que és el mateix, del nacionalisme espanyol.

Quan tenia setze anys vaig conèixer a Jana, una alemana de Bonn, amb el cap molt ben amoblat, que m’explicà les connotacions que tenia el nacionalisme alemany en la població. Segons ella, la cosa no apuntava res de bo. No sé com està la qüestió en l’actualitat, però una normalització d’aquest nacionalisme implicaria la superació -i amb superació no vull dir oblit- d’esdeveniments històrics passats que un parell de generacions ha portat penjant del coll com una cadena .

Altres nacionalismes, com el francès, l’americà o el polonès, gaudeixen d’una immillorable salut xovinista. Però l’espanyol, per si algú no se n’havia adonat, no existeix. Els únics nacionalismes vigents als mitjans de comunicació estatals són els perifèrics, i sovint es fan acompanyar d’adjectius sucosos com “radicals” o “excloents”. Però l’espanyol, en canvi, no s’esmenta mai. Com a molt, es relaciona amb episodis del passat. Les perletes que militen en partits nacionalistes espanyols són anomenades feixistes, i tal nomenclatura es limita a partits nacionalistes espanyols radicals, excloents, passats pel tamís de la xenofòbia. Però i els nacionalismes espanyols “moderats”?

Taibo ens explicava que aquest forat negre lèxic tenia les seues raons: en primer lloc, perquè una cosa que no existeix, no es pot criticar. Evident, estimats Watsons. També hi tenien a veure les connotacions negatives que s’han anat generant entorn a la paraula “nacionalisme” o “nacionalista”. I finalment, que la base del nacionalisme pre-constitucional s’havia diluït en la constitució, perpetuant el nacionalisme espanyol, però camuflant-lo sota la fórmula: prova superada. Mort el gos, morta la ràbia. En la nova democràcia els únics nacionalismes -els dels altres– apareixien coberts per l’ombra de la xenofòbia i l’exclusió. Arribat a aquest punt, hom es troba amb situacions semàntiques surrealistes, com que al País Basc hi conviuen partits nacionalistes bascos amb partits “no-nacionalistes”. Que és tan surrealista com dir que l’estructura social mundial està basada en el no-feminisme.

Existeixen nacionalismes de tot tipus: valencians, espanyols, gallecs i asturians. Clar que sí. I andalusos. I trobe que fins que no s’accepte almenys l’existència d’aquesta noció de “nacionalisme espanyol” no podrem aspirar a un debat que aporte certa calma social (i audiovisual) a l’estat. Caldria viure’l amb més naturalitat, el nacionalisme espanyol: hi ha gent que ho és, i punt. I està en tot el seu dret a viure el seu nacionalisme. Com jo visc el meu, o amb més eufòria, si volen. Mentre no ho aconseguim, els nacionalistes espanyols viuran envoltats d’un núvol de neutralitat, i aniran assenyalant els altres amb el dit, com xiquets en un pati d’escola.  

Alguna volta ja he comentat la meua insistent recerca en alguna essència que ens agrupe a nosaltres, als valencians, des de Vinaròs fins a Guardamar, i, el que és més difícil encara, des de Tabarca fins a Fuenterrobles. No em cal tant indagar en el que m’apropa o em separa del més enllà, de les terres de l’Ebre, o de més endins, cap al Mediterrani, perquè em són llocs més o menys coneguts, encara que siga de referència. Però la Serrania o el Vinalopó se’m presenten com terres sorprenentment exòtiques.

Ahir les meues obligacions laborals em portaren a Calles, un indret de 900 habitants, perdut -literalment- enmig de les muntanyes serranes de l’interior, on no hi coneixen la pietat ni els freds hiverns ni els estius tòrrids. És més complicat trobar Calles que el Mag D’Oz. Ho vaig buscar al google i em va donar la següent resposta: “En eixir de València cap a l’interior, tira per la CV35. Quan cregues que t’has perdut, vol dir que vas per bon camí. Només et queda una hora de viatge. Bona sort!”

Així que vaig arribar, em van convidar a dinar: gaspatxo “manchego”, una mena de pasta amb conill i pebre, regada amb vi.-És el plat típic d’ací- em deia la meua guia, com si fóra una americana perduda per aquelles terres. La veritat és que em vaig regalar dinant, mentre mantenia les orelles obertes de bat a bat, escoltant el que es deia al meu entorn, i buscant, com un Sherlock Holmes perdut, una ínfima essència que m’explicara perquè aquella gent i jo portàvem el mateix gentilici.

Si bé hi ha una lleugeríssima influència de la capital, de València, La Serranía és bàsicament terra de ningú, un far west amb inspiració aragonesa i l’aspror que invoca la terra adusta. És un terròs de terra seca regada amb vi exquisit, que recorda més a la fi del món que a la vitalitat mediterrània. Em caldrien més expedicions per a trobar alguna essència de valencianitat, perquè, de moment, la Serranía no m’ha ofert més elements en comú del que em podria oferir qualsevol poble d’Albacete. I em fa l’efecte que ells se senten igual.

Tant se val l’època de la vida en què m’haja trobat: el mes de juny resulta, invariablement, un dels més ocupats de l’any. Probablement hi té a vore el fet que encara no he deixat mai d’estudiar -y lo que te rondaré morena-. En tot cas, és una llàstima, perquè és un mes assolellat, on desapareixen les al·lèrgies i fan ganes d’eixir a caminar. Si per mi fóra, tots els mesos de juny diria: ale, pareu l’autobús del tràfec, que me’n baixe. Continueu a cent per hora tant com vulgau, que una servidora s’asseu ací, al costat d’una séquia, a menjar-se una bresquilla. 

Amb un examen de mates a la vista, hom no es pot permetre el gust d’eixir a fer el borinot per la muntanya tot el dia. Però aquests dies m’he donat el gust, per a descansar entre número i número, d’anar a donar voltes per la comarca. I ha estat com retornar a la infància, a l’època en què els juliols eren eterns, i menjar bresquilles o “ciruelos” remullant els peus en una séquia no era cap exotisme bucòlic, sinó un infantil plaer quotidià.

I és que moltes voltes no cal anar a buscar grans vacances, o fer qui sap què per a desansar, per a relaxar-se. N’hi ha prou amb muntar a la bicicleta, agafar carrereta i notar el sol de muntanya damunt la pell; parar l’orella i sentir el so de l’aigua -per les séquies o perquè els veïns de les noves urbanitzacions estan omplint-se les piscines, tant se val-, i recuperar els olors d’aquells estius en què els dies no acabaven de passar mai. Poc a poc, acabes tornant a sentir, per art de màgia, el gust del teu gelat de llima preferit al paladar, o regalims de bresquilla coll avall.

Moltes entitats polítiques al món, en moltes cultures, han tingut el seu govern basat o recolzat en un Gran Consell; un òrgan composat per gent sàvia i, amb freqüència, de certa edat. El més semblant a un Gran Consell que hi ha hagut últimament per ací a prop ha estat el Gran i General Consell de Mallorca. Extraoficialment, però, hi ha un Gran Consell que es reuneix periòdicament a ma casa. El composen membres de La Font i de Turís, grans matriarques armades amb boixets que impateixen saviesa i experiència a tot aquell que vulga estar un ratet al menjador de ma casa.

Els dimecres per la vesprada, que és el dia que venen elles, el tinc lliure. No em puc permetre el luxe d’estar-me tres hores seguides prenent cafè amb elles, clar; però aprofite per a baixar a berenar quan detecte que la conversa està animada. I em puc passar una hora berenant només per sentir-les.
Fins que arribaren a les nostres vides, de Turís només en sabia que era l’últim poble de la Ribera Alta -enclastat en la Foia de Bunyol com una mena de Rincón de Ademuz valencianoparlant-, i que feien vi i mistela. Després dels dos o tres anys que fa que venen, conec les històries de molta de la seua gent, de les seues famílies. Vides de sants i dimonis que es passegen pel menjador de casa, caminant per damunt del so dels boixets, com Jesús per damunt del mar.
De tant en tant, aquests membres del Gran Consell em fan recomanacions. D’altres, se’n riuen d’elles mateixes; o expliquen les seues històries contextualitzades dins la Història del segle XX valencià. Em parlen de l’educació que els donaven les monges, de quan Blasco Ibáñez estava prohibit -i malgrat això elles el llegiren-, o de les vivències i reflexions polítiques durant la transició. I tot això mentre, com Parques, fan i desfan els fils, i veuen com passa la vida pel seu voltant amb un trellat difícil de trobar en la vida pública. 

Obligacions laborals m’han dut, aquest matí, a rodar per part de la Ribera. Ja fa anys que aquesta comarca veïna no forma part de la meua quotidianitat, però sempre li tinc reservat un lloc especial al meu cor. Al contrari que la Safor, una comarca on els límits físics de les muntanyes són quasi palpables, la Ribera despista amb la seua amplitud. I és tan plana que els pobles només es poden veure els uns als altres quan pugen al campanar. El riu i les plogudes d’aquest territori aquàtic la fan una comarca d’un verd quasi ofensiu, i en dies com hui, de pluja i boira, si et poses les ulleres i acluques bé els ulls pots arribar a observar misteris.

No sé si és per la Murta, o per Corbera, pràcticament l’única zona muntanyosa d’aquest territori. Potser és pel poble perdut de Sucro -reclamat per Albalat, a la vora del riu Xúquer, un poble romà perdut en el temps-. Alguna cosa en tot aquest territori exhala misteri.
No m’estranya tradicionalment i en l’actualitat -tot i que s’entesten a ocultar-los-, siga terra abonada de filòsofs, periodistes i escriptors. La Ribera beu literatura. Entre la Murta i Aigües Vives -un poble amanoset i dolç com un núvol de sucre-, entre Sueca i Riola, alguna cosa, alguna cosa que no podria explicar corre entre els seus habitants, i els fa més proclius a la lletra, a la tinta. Potser és per això que l’anomenen La generació dels ocults…

Vindrà la globalització, manaran els xinos i els americans.
Però hi ha coses que no canviaran mai.

PS: Fotografia presa hui, 2 de maig, a les 12.40, al creuament de Regne de València amb el llit del riu, a València.

La batalla d’Almansa va ser un desastre general. Primera, pel resultat. I segona, perquè haurien pogut tindre la deferència de fer-la en una època de menys ofec estudiantil; abril comença a ser crític en una agenda universitària. Aquesta és una de les raons per les quals m’he quedat a casa, hui. Tinc mil fronts acadèmics que combatre en la meua lluita personal diària, i gastar un cap de setmana en passar-ho bé és un luxe que ja (o encara) no em puc permete. Sé que estic més a prop d’Alacant que molts dels qui baixen des del Principat per a passar-ho bé combatent en territori comantxe, però, com diuen al meu poble, el que va davant, va davant.

Però per a celebrar el 26 d’abril -que això de 25 d’abril sempre ha estat molt flexible-, volia almenys deixar un postet a la xarxa, hui que la major part de la catosfera està de festa. Escric des de La Font, i pense en el que s’esdevé a una hora de ma casa: hi ha trens que baixen, un concert i molta festa, i per un dia a Alacant se sent algú parlant català. Però espere que això no servisca per a netejar consciències. Perquè vindre un dia de visita a fer un concert, una mani i unes birres serveix per a ben poca cosa. Un país no es fa només amb gestos. En la manifestació de hui, és possible que els alacantins es miren l’espectacle sorpresos. Alguns -ben pocs- s’apuntaran. Alguns altres -també ben pocs, per sort- s’ofendran i recordaran els vells i bons temps on l’ombra de les àligues emparava “Las Leyes del Orden”. La major part senzillament es dedicarà a ignorar el que està passant. O ho trobaran, com a molt, exòtic, perquè no s’hi trobaran representats.

Si algú vol vore -des d’on siga- com està el pati, que no vinga a un concert dins d’un tren amb personal de suport. Que es connecte a Canal 9 -i comprendrà la desvertebració, la manipulació, la desinformació-. Si algú vol aprofundir en coneixements de la terra, que visite el trencaclosques per parts: Els Serrans, Alacant, Les Comarques Centrals, València, Morella i Castelló. I que observe. S’adonarà que no és tan fàcil vertebrar la meua terra. Tampoc anem sobrats de gent per a intentar-ho; el País Valencià té una fuga de cervells que no es pot ignorar. Alguns dels nostres literats, escriptors, periodistes i professors se’n van cap al nord, “on diuen que la gent és neta i noble, culta, rica, lliure, desvetllada i feliç!”. I precisament el que ens falta és això: gent. Però no manifestant-se, sinó en el nostre teixit social. En els pobles, en la ciutat, fent futur i fent saó. Pense en el futur del meu país i crec que ens cal anar més lluny, és cert. Però des de molt més a prop.

I per a llevar el gust pessimista de la meua nota de hui, vos deixe amb una cançó d’Obrint Pas que parla de La Font.
Bé. No parla de La Font. Però l’esmenta! A la tercera estrofa, fixeu-vos-hi!

Vaig triar el curset de Miquel Llobera perquè m’anava bé per horaris -era un divendres a la vesprada i un dissabte pel matí-, i perquè el fet que em portaren un professor de la Universitat de Barcelona em donava garanties de qualitat -si li paguen el bitllet per a vindre, i l’hotelet i el soparet pertinents, ha de ser bo a la força-. I ha resultat ser un dels cursos més apassionants que he fet en aquests dos anys. En principi tractava de les creences dels professors de llengües, però en la pràctica s’ha estès a la transmissió de creences en general, de quan hom parla o no parla, d’allò que es comunica fins i tot quan ens entestem a no voler comunicar. I una de les coses que m’ha fet més gràcia ha estat la diferència de la parla entre hòmens i dones.

I quines són aquestes diferències? Posem que mon pare està fent la paella, i que es queda sense arròs. Es girarà, si em veu deambulant per allà prop, i em dirà: – Marta, dis-li a la tia que et deixe un paquet d’arròs-.
Posem ara que és ma mare qui està fent la paella, i es queda sense arròs. Ella, que té una especial capacitat per a localitzar-me quan em dedique a deambular, es girarà i em dirà: – Marta, dis-li a la tia que et deixe un paquet d’arròs. Dis-li: Tia! La mare m’ha dit que em deixes un paquet d’arròs, que no en tenim prou per a fer la paella-.
I posem que vaig a ca la Tia, -que viu a deu passes, literalment-, i li demane el paquet d’arròs amb la seua explicativa. És possible que me’l done i després, per exemple, em diga:- Dis-li a ta mare que no pose el vi, que nosaltres encara en tenim vi de Xaló i el portarem a taula. Dis-li: La tia m’ha dit que no poses vi, que la tia encara té vi de Xaló, i que el portarà a taula-.
Les matriarques de la meua família, doncs, ens han literalitzat des de sempre aquests encàrrecs, aquestes converses. Però la seua capacitat narrativa no s’atura ahí, naturalment. Es manifesta especialment en l’explicació de xicotets incidents, i, d’una anècdota, en fan una narració digna d’un post. De menuda em feia ràbia tota aquesta literatura. Quan em deien paraula per paraula el que havia de dir en cada encàrrec, botava de ràbia i els deia: No cal que em digues com ho he de dir. Jo ja sé dir-ho! I després, ho deia d’alguna manera diferent, incorporava xicotets canvis lingüístics, com a símptoma de rebel•lia. Ara que vorege els trenta anys -i la meua feina és lluitar contra la rebel•lia infantil-, em toca fer un estudi basant-me en la didàctica de la parla familiar, en la parla matriarcal, i ja em fregue les mans només de pensar en el bon material que tinc a casa.

A la trobada d’Alcanar em va cridar molt l’atenció un llibre amb el qual ens obsequià l’ajuntament, i que tractava de Tortosa i els Comarques Centrals dels Països Catalans. Se’m va fer estrany perquè si d’alguna cosa acostume a presumir és de ser de les Comarques Centrals. I això de vore que algú altre també és una comarca central se’m fa estrany. Però pensant-ho bé, cadascú és del centre d’alguna cosa. I pensant-ho millor encara, La Safor, a banda de ser el centre del meu món, que jo recorde no és el centre de res. Però això de comarques centrals valencianes ja ve de lluny, de temps de la reconquesta, pràcticament. Tot i que els de Canal 9 últimament estan entestats en canviar-li el significat.
Les comarques centrals són La Safor, La Vall d’Albaida, la Costera, la Marina, L’Alcoià, el Comtat i la Canal de Navarrés, i tot i que estan dividides per les províncies, en realitat hi ha una tradicional vinculació econòmica, històrica i lingüística molt forta. A Canal 9, que això no els fa massa gràcia, com no poden erradicar el concepte de Comarques Centrals, el que han fet és intentar distorsionar-lo. I des de fa alguns anys es dediquen a referir-se a les Comarques Centrals quan parlen de les comarques de l’Horta -on està la capi- i les comarques del seu voltant. Ben mirat, per a un ignorant en història té més sentit. Però és incorrecte; i és una jugada feta “con alevosía y premeditasión”.
I posats a canviar coses en les Comarques Centrals, jo preferiria canviar la configuració actual afegint-hi un fitxatge estrella: La Ribera -tota, l’alta i la baixa-. Fa temps que tinc comprovat que comarca de La Ribera és una passada, i un bon jugador per a tindre en un equip.

Va, hui en conte una del poble. Millor dit, de casa. Crec que no he parlat mai de ma mare, però ella és tota una institució. Ha heretat la flama del matriarcat mediterrani amb una contundència que fa feredat. Com sempre passa entre mares i filles, tinguérem una època de topar constantment. I ara, com més major em faig, més pense que m’agradaria ser com ella. Almenys en el sentit de la seua rotunditat extrema. Però ja me n’he anat del tema; perquè, de fet, aquest post del que tracta veritablement -i sense que servisca de precedent- és de política.

La mare és puntaire; millor dit, la casa està transformada des de fa anys -des que es va jubilar- en un taller immens de puntes, boixets, “bolilleros”, cadires, agulles, fils, sedes, i cada setmana la casa s’omple periòdicament de puntaires que entren i ixen amb la bonhomia que solen tindre les persones que es dediquen a aquest art. I la mare, que de puntes n’entén molt -ara la tinc fent punta de coixí contemporània, una cosa es-pec-ta-cu-lar-, s’ha ofert per a fer una exposició de boixets a l’escola -a l’escola de La Font, vaja, on van els meus nebots-; i per a completar l’explicació, un dia, fer un taller explicatiu sobre com es fan els boixets. Perquè la mare és una àvia compromesa.
I en això que hui m’entra a l’escola, a vore com anava l’exposició, i me la veu -l’exposició- presidida per una bandera espanyola que -segons em narrava ma mare-, tombava d’esquena. Al costat, la blavera. “La blavera encara, que és valenciana. Però l’espanyola? Què fa una bandera espanyola presidint una exposició? Pitjor encara, què hi fa una bandera espanyola presidint LA MEUA exposició?? És que no hi té res a vore!! No té perquè haver cap bandera presidint cap exposició! Quan m’he vist allò, se m’han posat els pèls de punta, els he dit que ho tragueren, i que si el dia que vinga a fer el taller me la torne a vore, me’n vaig a casa i els xiquets es queden sense taller!!”. Amb el temps, no només me n’adone que jo cada dia m’assemble més a ma mare sinó que comprove amb estupor que cada dia ma mare s’assembla més i més a les seues filles. Se’m deu haver notat pel somriure, perquè en veure’m mig rient, ha continuat “Oh! Jo no sóc radical, Marta, ja ho saps. Però és que t’obliguen a ser radical!!”.

Huit segles després del naixement del rei Jaume i continuem, malgrat tempestes, decrets de nova planta i blavers recalcitrants, continuem, deia, sent valencians. Qui sap, potser si no hi hagueren blavers no hi seríem tots, els valencians. Ens faltaria alguna cosa. Doncs això, després de huit segles estem ací. Apa, ja hem arribat. I ara què?

A València se celebra l’aniversari "por todo lo alto", com solen fer aquestes coses -menys discreció, demana el que vulgues que ho tindràs-: tenim passacarrers, bandes de tot el país (valencià, s’entén), traca (of course!), campanes dringant… només falta que baixe Sant Vicent Ferrer, dit en alt, a donar algún pregó. I ja estaríem tots.
A l’escola ens parlaren de Jaume I a les classes d’història. I, com em sol passar, em vaig quedar més amb l’anècdota que amb la part important de la classe -que vaig redimir anys més tard-:

Resulta que el pare de Jaume no li feia molt de cas a la seua dona. Se n’anava amb altres, i no feia massa cas del llit nupcial. Un dia a la cort li pararen una trampa per a que tinguera relacions i tindre, d’aquesta manera, l’esperat hereu: li feren creure que li havien preparat una trobada amorosa amb una dona que no era la seua. Quan se’n va adonar ja era massa tard, i en eixir de l’habitació, a la porta hi havia una munió de notaris -els paparazzi de l’època, ja me’ls imagine, amb tot i flaixos encegant-li els ulls al rei, encara en calçotets, mentre la dona, tapant-se amb els llençols, feia cara de resignada tot creuant els dits per a que tot allò tinguera algun resultat positiu- per a constatar que, efectivament, si algun fruit eixia d’aquella trobada amorosa, era un hereu "legal". Bé, a la vista està que el resultat va ser més que positiu, portentós.