Solcades

No podia acabar pitjor. Esta setmana han entrat a robar al corral i han mort i tallat en rodó dos bancals més abaix les tres ovelles xisquetes de casa.

El culpable? La fam. La desesperació. No hi vull pensar. Evidentment, he denunciat l’escomesa a la policia local, els quals l’han tramès als Mossos d’Esquadra. A tots dos cossos de seguretat agraeixo la cordialitat i la seva bona predisposició a l’hora d’encarar el cas.

Així mateix, ahir vaig comunicar el robatori amb força al Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca, el qual ha actualitzat el cens de l’explotació.

Des de fa uns tres anys els robatoris al camp del Sénia havien minvat considerablement. Vull pensar que no ens tornarem a trobar amb la barbàrie de fa uns anys, on no hi havia caseta, mas o maset que els lladres no haguessin saquejat. Vull pensar que allò de ‘no es pot tenir res’ no torni a les converses que es fan i es desfan, tot i que tots sabem que quan la gana apreta…

La neu mos porta alegria i una melanconia sana, un recolliment cap a les petites coses i amb les persones que tenim a l’abast. Però per les pastores i els pastors que treballem en extensiu, la neu té una vessant un poc feixuga, sempre en consonància amb l’equipament i el rebost del paller.

Per ser pastor, a banda d’estimar-te el ramat i els gossos, has de tenir present cinc premises: La primera, tenir sempre un bon jaç de palla al corral. La segona, que els animals sempre disposen d’aigua neta. La tercera, el control veterinari. La quarta, una pastura relaxada. I per últim, és clar, un bon paller que garanteixi una alimentació adequada.

Estes son les cinc premises, però n’hi ha una més que és ancestral i que mai ha estat escrita, però que mos fa ser qui som davant les adversitats i en l’ofici: L’ajuda i la cooperació quan calgue. I en este sentit, jo vaig tenir la sort de fer amistat amb l’Hermenegildo, de Masdenverge, pastor des de sempre, des de ben xicotet.

A Huesca, a Montañana, a la Ribagorça, vaig passar dos mesos pasturant xisquetes prop de la casa de Pubill, de Tremp. Allà, als ports del Ribagorça, vaig aprendre a pasturar en el marc de les pràctiques a l’Escola de Pastors de Catalunya. Això va ser l’any 2016.

L’any 2014 jo vaig decidir emprendre les oliveres de casa i vaig començar per fer una bona espollogada (esporgada segons el diccionari). I aleshores vaig conèixer el patir Hermenegildo, que pasturava per aquells verals quan no ho feia pel seu poble. I a còpia de conversar, un dia vaig tenir la pensada de tenir un ramat propi.

Una cosa porta a una altra, i el 2016 vaig ser seleccionat a l’Escola de Pastors de Catalunya, on vaig aprendre un munt de coses fantàstiques relacionades amb la ramaderia extensiva i l’elaboració de formatges. Així i tot, des d’aleshores he treballat per a ramaders de la contrada fins que ma filla Aran va demanar-me xisquetes. Només calia que m’ho demanés ella per pujar a la Noguera a comprar-ne de seguit. I ara hem començat a pasturar per la serra de Godall i hem sembrat ordi. I veiessiu com rosseguen i mengen les fulles de les oliveres.

Lo destí mai se sap cap on mos portarà. Salut tinguem. Anirem creixent, a poc a poc. No hem tingut mai pressa, com lo meu amic Hermenegildo, i la qüestió de tot plegat és viure feliç.

Les ovelles xisquetes de ma filla Aran fan una important funció en benefici de la silvopastura, entesa aquesta com la pràctica encaminada a la conservació dels paisatges autòctons i les economies agrícoles respectuoses amb el medi ambient. Concretament, en lo cas que mos ocupa, de les àrees comunals de la Serra de Godall.

Conta la Viquipèdia que la silvopastura és la pràctica de combiar forestació i pasturatge d’animals domesticats d’una manera mútuament beneficiosa en la mesura que en determinats ecosistemes garanteix la conservació de la terra, la seua biodiversitat i la seua fertilitat i, com en lo nostre cas, a més, la gestió de la biomassa encaminada a minimitzar el risc d’incendis.

Lo paisatge que natros pasturem no està marcat per grans extensions arbòries, sinó per un ecosistema dominat per la garriga, és a dir, la vegetació de mata baixa i de tipus mediterrani en el marc d’una economia agraria marcada pel cultiu ancestral de l’olivera de varietat farga, principalment, juntament amb conreus subsidiaris propis de les pretèrites economies de secà representats pel garrofer (font d’aliment pel bestiar de tir), l’ametler i la figuera.

Les nostres xisquetes pasturen tres àmbits, tres ecosistemes integrats en un paisatge que coneixem com los secans d’Ulldecona o la plana de la Galera, apostant per un maneig holístic o integrat pel conreu d’oliveres, una hectàrea sembrada d’ordi i la dita silvopastura als camps comunals de l’extrem meridional de la Serra de Godall, al terme municipal de la vila d’Ulldecona.

BF8925DE-1D07-4BA3-946A-6FDBC562104C