Després d’una llarga temporada amb Isabel Galí com a corresponsal de TV3 al Pròxim Orient els espectadors de “la TeVa” (cada cop menys, per cert) ens havíem acostumat a rebre informacions serioses i equilibrades sobre tots els bàndols que intervenen en el conflicte que des de fa anys -massa anys- somou aquells territoris. (n’hi ha més) Quan la senyora
Ja vaig explicar (vegeu aquí) que la solució que s’han buscat a Catalunya Ràdio per substituir la Rita Marzoa i l’Antoni Bassas no em feia el pes i que, per tant, aquesta temporada em passava al Jordí Basté de Rac1. Val a dir, però, que l’alternativa tampoc m’entusiasma. Almenys en la franja que va des de les sis del matí fins a quarts de vuit, que és
Valor! Cada dia que passa és un dia menys que ens queda d’aguantar un dels anuncis més insuportables que s’han passat mai per televisió: el de Halloween / Port Aventura / Estrella Damm. Em refereixo a aquella cosa horrorosa -i que a més a més ens passen a tothora!!- amb uns actors i unes actrius fent cara de por i amb una
En la tranquil·litat d’una nit de vacances reviso el DVD de “Moulin Rouge”. Una pel·lícula que hauré vist cinc o sis vegades i sempre en format petit. No vaig poder veure-la en pantalla gran quan era el moment i bé que me’n penedeixo. Torno a xalar amb la intel·ligent barreja d’ambients de principis del segle XX i de
La podeu veure a la sala Verdi Park i estic gairebé segur que és, amb distància, la millor oferta que presenta aquest mes d’agost la cartellera cinematogràfica barcelonina. Em refereixo a “Jo he servit el rei d’Anglaterra”, dirigida el 2006 pel txec Jiri Menzel i basada en la novel·la homònima de Bohumil Hrabal. Una novel·la editada -i, pel que em
Algú, sabedor que d’aquí a uns dies l’A. i jo enfilarem cap a terres sicilianes per passar-hi la segona part de les vacances (que per a mi comencen precisament avui), ens diu que a 8TV els diumenges al vespre fan una sèrie de telefilms amb aventures del comissari Salvo Montalbano. “Fins i tot compta amb el vist
Un dia de 1985 l’A. els nois i jo vàrem anar a veure “Electric Dreams”, una agradable comèdia romàntica americana que tocava el tema de la intel·ligència artificial a través d’un triangle format per un xicot superdotat i tímid, el seu ordinador (desvergonyit i amb ànsies d’independència) i una encantadora veïna que toca el violoncel en una orquestra. De la pel·lícula
(La sèrie comença aquí) La primera vegada que vaig veure “Dies d’agost” va ser el passat mes de desembre i en format DVD. D’aleshores ençà he tornat a veure la pel·lícula dues o tres vegades més i sempre amb plaer creixent. Certament el primer impacte -que és el bo- va estar influenciat, tal com explicava en el primer apunt de la sèrie, per la meva especial relació anímica
(la sèrie comença aquí)En Marc és un director de cinema amb un projecte entre mans que no sap com fer avançar. Per posar ordre en les seves idees decideix aprofitar uns dies d’agost i fugir amb una furgoneta i l’única companyia del seu germà bessó David. El projecte que des de fa temps el té capficat és una pel·lícula sobre el periodista
Un dels primers records de la meva vida -potser encara no havia fet els quatre anys- em porta a un indret inquietant, solitari, obac, molt verd, amb una atmosfera un pèl carregada i uns sorolls molt especials, tot plegat al costat d’un toll d’aigua de dimensions respectables. Si més no mesurades a l’escala dels meus ulls d’infant. L’indret que descric no pertany
Des de fa uns quants anys cada mes de juliol -més concretament entre el dies 7 i 14- l’A. i jo procurem no perdre’ns -ella des de casa i jo des del televisor del despatx- les retransmissions en directe que TVE fa a les 8 del matí dels “encierros” de San Fermín a Pamplona (NOTA: Ja vaig
Té tota la pinta de ser una llegenda urbana però com que la persona que m’ho va explicar ho va fer amb una gran convicció ho reprodueixo aquí: en l’edifici del Grup Godó, més concretament en la planta on hi ha els despatxos dels directius de RAC1, hi ha un discret recambró -d’aquells que normalment serveixen per desar-hi les
Quarts de set d’aquest matí. Fem el llit mentre de fons ens acompanyen els informatius de la ràdio. A totes les emissores un tema monogràfic: la vaga de transportistes i les greus repercussions que pot tenir en el consum. Amb el cobrellit a la mà l’A. comenta: “Vols dir que no en fan un gra massa,
No sóc modern. Ho tinc plenament assumit des de fa una pila de temps i en aquestes Totxanes hi ha exemples claríssims -que no amago en absolut- d’això que acabo de dir. De fet se’m fa difícil pensar que es pot ser modern al llarg de tota la vida. Pots anar seguint de prop els
Una dona carreteja un gat i el deixa en una casa a la porta de la qual un rètol adverteix “Gos perillós”. A un paio encorbatat li ve pixera repentina i no se li acut res millor que descarregar en una paret a l’aire lliure (només falta que els aneu donant idees) al costat d’un cartell que avisa