Aritmètica cinèfilo-recreativa.
19 de juny de 2005
0 comentaris
Cinema Paradiso + Dead Poets Society = Les Choristes.
Cinema Paradiso + Dead Poets Society = Les Choristes.
Ja ha passat un mes des que va incorporar-se a la graella del Canal 33 “De llibres”, el nou programa literari dirigit per Vicenç Villatoro. Estic d’acord que no és un període de temps determinant però sí que és prou orientatiu com per poder-ne avançar algun comentari, alguna impressió més o menys raonada i enraonada… i la
Llegeixo a la premsa que el proper dimarts s’estrenarà al Canal 33 “De llibres”, el nou programa literari de Televisió de Catalunya, S.A. que ve a tapar el forat deixat per “Alexandria” després d’un parell d’anys de presència en antena. Una presència, val a dir, que m’hauria agradat qualificar de constant però que, a l’hora
Ahir, mirant el TN-Vespre, ja em va semblar que els ulls no m’enganyaven però he preferit esperar fins aquest matí per confirmar-ho del tot. Resulta que el director barceloní Vicente Aranda va presentar a la premsa de Madrid la versió cinematogràfica del Tirant (bé, de fet el que va presentar va ser una cosa denominada “Tirante
Després de molts anys d’haver-la vist al cinema reviso en format DVD “To have and have not” (“Tenir o no tenir”), el film de Howard Hawks fet per a la Warner el 1944, just dos anys després de “Casablanca“, pel·lícula amb la qual manté nombrosos paral·lelismes. Conten les cròniques que durant el rodatge de “To have and have not” els dos protagonistes, Humphrey Bogart i
Llegeixo als diaris que avui s’estrena “Kinsey“, una pel·lícula sobre el científic Alfred Kinsey que a finals de la dècada dels 40 va publicar diversos estudis sobre el comportament sexual dels americans. Estudis que, no cal dir-ho, varen ser rebuts amb gran hostilitat pels sectors conservadors dels Estats Units. El que m’ha fet una especial gràcia és que el cognom del
Mesos enrere comentava en aquest mateix Bloc la pel·lícula “Mystic River”, de Clint Eastwood, i lamentava que el magnífic treball desenvolupat pel director i els actors al llarg de tota la cinta quedés deslluït per un final pamfletari, carrincló i, potser el pitjor, al meu parer absolutament innecessari. Aquesta vegada, però, puc dir amb alegria
Potser era jo, que badava, i resulta que acabo de descobrir la pòlvora però em sembla que, si més no durant el cap de setmana (que és quan puc dedicar un cert temps a la música) el forat que havia deixat la desaparició de Hit Ràdio el podrà tapar amb notable eficàcia RAC 105. Aquest mateix matí de
Una de les coses que més m’admiren de la pel·lícula és el control que en tot moment Isabel Coixet té sobre la història que porta entre mans. La seva mirada, filtrada per una càmara que gairebé mai està quieta, manté perfectament l’equilibri sense caure en el melodrama, en la llàgrima fàcil. Un perill que, certament, li
Aquests dies he tornat a veure “My life without me”, la pel·lícula d’Isabel Coixet guanyadora del Premi Nacional de Cultura en la modalitat de cinematografia. Si no m’he descomptat, la d’ara és la quarta vegada que veig aquesta pel·lícula que no em reca gens de qualificar de petita meravella. La primera va ser, com Déu
Tinc un bon amic que, sabedor que de tant en tant escric coses, em passa notícies insòlites. Ja en vaig fer esment aquí i aquí. Doncs bé, ara m’acaba de dir que en una emissora el nom de la qual, dissortadament, no recorda, ha escoltat un programa dedicat al món del teatre en el qual NO ha sonat en
Tenia curiositat per veure el primer programa de "B 360", l’espai que a partir d’avui BTV dedica a l’actualitat cultural a la ciutat de Barcelona i que està previst que passi cada dia, de dimarts a divendres, a dos quarts de nou del vespre. Els trenta minuts inaugurals han transcorregut amb les lògiques dosis de nervis
Si algú dubtava de la situació de bogeria absoluta a la que hem arribat en matèria de publicitat (i, doncs, de consumisme) que agafi qualsevol diari d’avui i veurà -en mitja pàgina i a tot color- un clàssic d’aquestes dates: l’anunci de Freixenet que anuncia que a partir d’avui es pot veure per televisió… l’anunci de Freixenet.
Potser són manies meves però em fa la impressió que al Francino, des de fa una setmana més o menys, se’l veu capcot, moix i tristoi.
Dies enrere vaig anar a veure “Mar adentro”. Vaig sortir del cinema satisfet però amb una indefinible sensació que en algun racó de tot allò que el senyor Amenábar m’acabava d’explicar s’havia colat una certa dosi de trampa. Avui, en el suplement “Presència” d’El Punt trobo un article de l’escriptor gironí Antoni Puigverd titulat “Trampes del nostre