Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Telescopis i observacions

El cel des d’Aras de los Olmos

0

Acostumats com estem al cel nocturn de color taronja de les nostres ciutats, la visita a un observatori allunyat dels centres urbans ens retorna al firmament dels nostres avis.

El passat dissabte 5 de juliol vaig visitar el Centre Astronòmic de l’Alt Túria situat a Aras de los Olmos (els Serrans) junt amb amics de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS), invitats per l’Associació Valenciana d’Astronomia (AVA)

Un gran desplegament de telescopis, càmeres i ordinadors comandats per membres d’AVA i de l’AAS va omplir l’esplanada del recinte per observar, captar i retenir una petita part de les meravelles celestes.

El cel, negre com la sutja, estava tan ple d’estels que es feia difícil distingir les constel·lacions. Tres estels fugaços il·luminaren el cel. El primer va deixar el seu rastre celeste durant uns quants segons.

Segueix …

El Centre Astronòmic de l’Alt Túria (CAAT) celebra enguany 10 anys. L’observatori, situat a la Muela de Santa Catalina prop d’Aras de los Olmos, a un centenar de quilòmetres de València, ha estat l’obra de la gent tenaç i treballadora de l’ Associació Valenciana d’Astronomia. Aquesta, fundada el 1972, agrupa als amants del cel i en pocs anys ha passat de fer turisme astronòmic a utilitzar les eines més professionals per captar els més subtils filaments de les nebuloses.

El passat dissabte 5 de juliol l’AVA organitzà el I Encontre d’aficionats a l’Astronomia en Aras de los Olmos convidant a totes les associacions astronòmiques valencianes a gaudir de les instal·lacions del CAAT.

El programa d’actes va començar amb una recepió als assistents al Teatre Municipal on s’hi reté homenatge a Timoteo Gamir, el propietari dels terrenys on està situat el CAAT, que fa deu anys regalà a AVA. Ángel Flores, president d’AVA, ens rebé als astònoms del sud.

Després la gent pujà a l’observatori. Sofisticats telescopis de totes les mides, abertures, amb seguiment automàtic, correcció de seguiment, càmeres, vídeos, ordenadors per control i adquisició d’imatges es desplegaren a la zona adaptada.

Jo, que venia amb gent de l’ Agrupació Astronòmica de la Safor, amb el seu director Marcelino Álvarez, vaig desplegar el meu petit telescopi Lidl. Després de la configuració inicial i l’alineació el giny va permetre veure els més diversos objectes.

Encara que els núvols van fer acte de presència durant part de la nit, alguns moments van ser espectaculars. Jo em vaig dedicar a explorar les constel·lacions de l’Escorpí (Scorpio) i Sagitari situades cap al Sud i on ara mateix s’hi troba Júpiter.

Júpiter, acompanyat amb la seua cort de satèl·lits, va ser el meu primer objectiu. Les bandes de núvols es veien clarament encara que un ventet fresquet movia els telescopis.

Després vaig passar a Scorpio, l’aràcnid assassí d’Orió. Semblava molt alt en el cel a causa de l’horizó pla, sense muntanyes altes en direcció sud.

Allí em vaig deleitar amb M4, un cúmul estel·lar a 7000 anys llum i els cúmuls estel·lars M6 i M7, aquest últim sobre la brillant Vía Làctia.

Aquesta Vía Làctia, la nostra visió de la nostra Galàxia, es veia perfectament, des de Sagitari fins Cassiopea, passant pel Cigne, amb totes les seues illes brillants i camí foscos de pols.

Va ser però en Sagitari on vaig veure les nebuloses més boniques i més famoses.

Vaig començar amb M22, el tercer cúmul globular més visible del cel, situat a uns 10000 anys llum. Amb el meu petit telescopi es mostra com una taca brillant arrodonida tan gran com 2/3 la grandària aparent de la Lluna plena.

La nebulosa de la Llacuna (M8) es veia de forma allargada, amb dues parts diferenciades amb una separació fosca de pols entre elles. Es troba a uns 5200 anys-llum.

Una mica més al nord d’M8 es troba la famossísima nebulosa Trífida (M20). En telescopis grans i amb fotografia s’observa dividida en tres parts, d’ací el seu nom. Amb telescopis menuts com el meu només s’observa un petit núvol amb una estella doble en el centre.

Vaig provar a observar objectes molt més difícils com la galàxia dels Gossos de Cacera (Canes Venatici), M51, també anomenada Galàxia del Remolí. És una galàxia espiral vista de front que, a més, es troba interaccionant amb la petita galàxia NGC5195. Ambdues es troben situades a uns 25 milions d’anys llum. Amb el 70 mm, un petit nuvolet es veia al centre del camp d’observació. Al meu costat un telescopi amb una abertura major em permeté veure els braços espirals de la galàxia. Un poc més tard un astrònom m’ensenyava la foto que havia fet que no tenia res a envejar a les fotos del Hubble. Quina meravella…

De sobte un meteor brillant creuà el cel des de l’Àguila fins l’Escorpí. Un clam general dels assistents feu girar el cap als qui, com jo, no estaven mirant en aquella direcció. Encara vaig veure un rastre brillant sobre Sagitari que durà uns quants segons.

Dos meteors més passaren pel cel i tampoc vaig tindre l’oportunitat de veure’ls. Llàstima.

Vaig acabar amb el cúmul dels Ànecs Salvatges (M11) situat a la constel·lació de Scutum. És un cúmul estel·lar dens com una bola de vellut amb una forma de V, que recorda el vol en formació dels ànecs.

Ja cap a les 4 de la matinada, la gent, cansada, anava retirant-se a descansar. Encara vaig veure el treball dels astrofotògrafs pròxims que amb fotos de 45 minuts d’exposició havien captat les mes belles sinuositats d’una nebulosa pròxima a la Via Làctia. 

Foto: El camp d’observació, atapeït de telescopis. Enric Marco

La saviesa dels nens

4
Publicat el 2 de maig de 2008

Un grup de xiquets de 4 a 8 anys visiten la Universitat. Les seues professores estan estudiant la Lluna i introduint el coneixement dels planetes i el sistema solar. I que pot ser millor que veure uns telescopis de veritat, i preguntar, sense vergonya, a astronoms els seus dubtes, que vos assegure, són ben universals.

Segueix…

Més de cent xiquets d’una escola rural de l’interior del País Valencià van passar unes hores per l’Aula d’Astronomia per ampliar el seu coneixement sobre els objectes celestes acompanyats per la seua mestra Ana.  Xiquets de preescolar i primer i segon de primària amb un gran interés en els objectes celestes i en general en el que passa a l’univers.

Encara que va eixir un dia radiant el Sol no va col·laborar. Ja fa més de 5 mesos que l’activitat solar està sota mínims i no s’observa cap taca solar digna d’aquest nom. La raó és que ens troben en el mínim d’activitat del cicle solar d’11 anys i ensenyar una imatge del Sol totalment blanca, sense cap accident de color apreciable, és ben trist.

Els menudets miraven amb uns ulls com a plats cada dibuix, cada poster, cada imatge de la Lluna, dels planetes o del Sol que mostrava. L’obertura de la cúpula, els moviments del telescopi eren seguint amb atenció, sense dir quasi ni mu…. Tot era tan nou per a ells…

I el llançament del coet d’aigua, amb l’únic perill de ser esguitat per alguna gota, va deixar-los bocabadats. Ells que associen els coets amb el foc, el tro i la festa!

Els més majors, els de primària, ja duien les preguntes de casa. I quines preguntes! En quan vaig demanar que si algú volia preguntar alguna cosa que aixecara el braç, un bosc de bracets va créixer quasi instantàniament davant meu…

Com es va formar la Lluna? I vaig mostrar un dibuix d’un cos enorme impactant la protoTerra fa milions d’anys. En general la gent pensa en un Univers tranquil però en realitat els canvis moltes vegades es fan de manera brusca.

I el Sol? I els cràters de la Lluna? I jo mostrava altre dibuix del xoc brutal d’un meteor sobre un cos celeste. No em vaig atrevir, però, a dir que els impactes són ara pocs freqüents però encara possibles.

I que ens pots dir del nou planeta GXXX acabat de descobrir? (són ja tants que no puc recordar quin era..)

I hi ha extraterrestres? I com podrem parlar amb ells? Etc…. Les preguntes, que jo dic universals.

I aleshores va vindre el moment de posar-me en el lloc que tocava. Els dic que per comunicar-nos amb els possibles extraterrestres caldrà utilitzar el llenguatge universal de les matemàtiques, ja que si són intel·ligents segur que sabran que és el número pi, per exemple.
Me n’adone ràpidament que els nens de primer i segon encara estan sumant i restant i que on vaig jo amb eixes sofisticacions? Però, per intentar arreglar-ho, els dic que no es preocupen que pi és un número molt important que està entre 3 i 4.  Mai ho hagués dit….
La resposta dels xiquets, més espavilats que jo, va ser immediata: 7?

I és que els nens, amb aquesta magnífica resposta, em van fer recordar tot el sistema de nombres en matemàtiques i en quin curs de primària i secundària s’introdueix cada conjunt de nombres.

Estrenant telescopi

5
Publicat el 5 de gener de 2008

Quina alegria! El telescopi Meade ETX-70AT adquirit al supermercat Lidl va perfecte. Marcelino Álvarez de l’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) ha posat el seu savoir faire i l’ha configurat en 5 minuts. Ara cap al nord, ara busca una estrella, ara l’altra i ja està. És la joia perfecta per a un astrònom observacional. Una vegada configurat li dius ves allí i, increïble però cert, t’obeeix sense protestar.

Per acabar de fer el rodatge hem anat a una zona fosca de la Marxuquera de Gandia. La troballa del cúmul estel·lar M41, ben a prop de l’estel Sírius, ha estat un regal de la natura. Quants estels….

Segueix…

Ja feia temps que anava darrere del petit telescopi de Meade ETX-70AT que sembla que només ven Lidl al voltant de Nadal com a superoferta. Enguany és la meua, pensava, però el dia de l’oferta no vaig arribar a temps. Davant de mi, un aprenent d’astrònom s’emportava l’últim. Així que ja havia perdut l’esperança de poder-lo gaudir enguany. Però resulta que Paco Pavía (AAS) en va trobar un a Calp i va tindre l’amabilitat de comprar-me’l. Moltes gràcies, Paco!

El telescopi Meade ETX-70AT és del tipus refractor (de lents) amb un objectiu de 70 mm. La focal és només de 350 mm i per tant és pot considerar un telescopi petit. Però el que el fa gran és la seua lleugeresa, la seua facilitat d’ús i el més important te incorporat de sèrie el programa Autostar pel qual, una vegada li poses en quina posició terrestre et trobes, és a dir la latitud i longitud, l’hora i el dia en que estàs i una vegada ha trobat la posició de dues estrelles conegudes (només la primera vegada) el telescopi és capaç de saber on es situen tots els objectes celestes. Només has de dir-li on vols anar. Estels, nebuloses, cúmuls estel·lars i galàxies, tot a l’abast, pitjant només un botó.

Una vegada configurat el telescopi, s’havia d’estrenar en el seu camp. Els membres de l’AAS marxarem al camp d’observació de la Marxuquera per fer, potser, les darreres observacions del cometa 17P/ Holmes del qual ja vaig parlar en aquest apunt i per buscar el cometa 8P/ Tuttle que prometia molt però que actualment no passa de la magnitud 6 integrada (és a dir si concentrarem tota la lluminositat en un punt brillaria con un estel de 6ena magnitud, l’estel més dèbil visible a ull nu).
 

Jo vaig jugar amb la meua nova joguina. Prop de Sírius, sabia que existeix un cúmul estel·lar interessant, el M41, (foto, no meua). Allí estava l’agregat estel·lar. La meua guia del cel em diu que M41 és un cúmul obert situat a 2.300 anys llum i que conté unes 80 estels de magnitud 7. L’àrea de cel coberta és tan gran com la Lluna. La visió del cúmul, desenes d’estels sobre un fons de sutja,  em va donar tanta satisfacció que no vaig poder fer un crit d’alegria. Fins i tot, la foscor era tan gran que era capaç de veure’l a ull nu. Semblava el Pirineus, tot ple d’estelles. Després vaig buscar els planetes visibles. El més brillant és Mart, en mig de les banyes de Taurus i més avall Saturn ja havia eixit.

Avorrit de trobar tot el que ja coneixia al cel en pocs minuts de manera automàtica com el residu de la supernova de 1054, la M1, la galàxia d’Andròmeda M31, etc…, mentre que abans trigava desenes de minuts en trobar-ho a ull, vaig decidir utilitzar el programa Tonight’s Best del programa Autostar del telescopi. És un passeig real per les meravelles del cel només pijant un botó. Et fa unes ofertes que si les acceptes t’hi porta directament. Quantes nebuloses noves he vist, quants cúmuls estel·lars a l’abast de la mirada….

Els núvols alts del nord van començar a entelar el cel cap a la 1 de la matinada. Bon moment per fer l’última xerrada, desmuntar el telescopi i marxar cap a casa.


Foto: El meu regal de Reis. Un ETX-70AT. Enric Marco

El cometa 17P/Holmes esclata i brilla per tothom

5

El cometa 17P/Holmes era un cometa dèbil de magnitud 17, conegut només per especialistes cometaris i visible només amb grans telescopis. De sobte però, el dia 24 d’octubre la seua lluminositat augmentà mig milió de vegades fent-lo visible a ull nu i comparable a les estrelles de la constel·lació de Perseu, on ara mateix el podeu trobar, si no plou, com ací a la Safor.

Els cometes són membres del sistema solar. Com tots els planetes, descriuen òrbites el·líptiques al voltant del Sol. Aquestes són normalment molt allargassades, amb gran excentricitat. Passen molt ràpidament prop del Sol i de la Terra i la major part del temps s’enfonsen en les profunditats del sistema solar, més enllà de Saturn o fins i tot de Plutó.

Es creu que són restes de la formació del sistema solar i per tant són cossos molt antics. Compostos fonamentalment de gel d’aigua, aquest gel passa a vapor ràpidament en aproximar-se al Sol, formant-se l’atmosfera gasosa, anomenada coma o cabellera i també les dues cues, la iònica i la de pols.

El cometa 17P/Holmes va ser descobert per l’anglès E. Holmes  des de Londres. Aquest astrònom era un observador constant de la galàxia d’Andròmeda (M31) i en coneixia tots els detalls. La nit del 6 de novembre de 1892, amb un oratge més aviat dolent, amb núvols, va veure una nebulositat en el buscador del seu telescopi que va identificar amb M31. Tanmateix en observar per l’ocular del telescopi i amb cert augment va observar un objecte amb coma i nucli brillant. Era un cometa. Era quasi les 12 de la nit del 6 de novembre de 1892.

El cometa 17P/Holmes té una òrbita d’uns 7 anys aproximant-se al Sol fins a unes 2 unitats astronòmiques. L’astrònom afeccionat Juan Antonio Henríquez Santana, de la Agrupación Astronómica de la isla de La Palma, Canàries, l’observà el 24 i avisà el Central Bureau for Astronomical Telegrams in Cambridge, Massachusetts, Estats Units, del sobtat augment de lluminositat del cometa 17P/Holmes. Des des d’aquest dia, el cometa no ha deixat d’augmentar la seua brillantor. Els experts cometaris pensen que aquest esclat lluminós podria ser causat per una sobtada exposició de gel cometari recent, cobert fins aquell moment possiblement per pols, o fins i tot a la ruptura del seu nucli.

Ara mateix és perfectament visible a Perseu, amb una lluminositat semblant a les principals estrelles de la constel·lació. Sembla una més d’elles. Ara bé, si se l’observa amb un petit telescopi o fins i tot amb uns prismàtics se li nota un aspecte nuvolós. No se li observa cua, potser perquè es troba darrere del cometa i no és visible des de la Terra.

Ahir, jo mateix vaig fer-li una fotografia amb la meua càmera digital compacta des de la seu de l’Agrupació Astronòmica de la Safor. Acoblant directament la càmera a l’ocular de 20 mm d’un telescopi de 150 mm d’apertura i 1200 mm de focal, el cometa es veia tan brillant que la càmera va obtenir una fotografia espectacular.

Foto: Cometa 17P/Holmes observat des de Gandia amb un telescopi de 150 mm d’apertura i 1200 mm de focal amb un ocular de 20 mm. Càmera Sony Cyber-shot DSC-P10.  26 d’octubre 2007, 22:30 hora local. Autor: Enric Marco.

La Imatge Astronòmica del Dia

1
Publicat el 14 de maig de 2007

Una manera senzilla, variada i amena d’aprendre astronomia és veure cada dia la Imatge Astronòmica del Dia. Des de l’any 1995, dos astrònoms nord-americans, Robert Nemiroff i Jerry Bonnell comenten les més belles imatges astronòmiques.

La versió catalana va complir 5 anys el passat 12 de maig. Traduïda per Joan Gironés Pau ha posat a l’abast dels internautes catalanoparlants una de les webs astronòmiques més interessants.

La Astronomy Picture of the Day (APOD) és alimentada, escrita, coordinada i editada des de 1995 per Robert Nemiroff i Jerry Bonnell. L’arxiu APOD conté el conjunt més gran d’imatges astronòmiques comentades d’Internet.

La versió catalana és conduïda des de l’any 2002 per Joan Gironés Pau. Des de la web Imatge Astronòmica del Dia ens informa de l’actualitat astronòmica més immediata amb espectaculars fotos obtingudes per telescopis terrestres o espacials però també es comenten fotografies de fenomens terrestres. La inclusió de fotografies a la web està oberta a tothom, si està relacionada amb objectes astronòmics i si tenen prou qualitat.

Com es diu a la pàgina d’explicació d’APOD:

Li agrada l’APOD? Té alguna imatge que podria ser una bona APOD? Si és així, ens agradaria saber-ho. Si us plau escrigui a Robert Nemiroff (nemiroff@mtu.edu) o a Jerry Bonnell (bonnell@grossc.gsfc.nasa.gov). Si té dificultats per a expressar-se en anglès, escrigui a Joan Gironès (jgirones@apodcatala.com) que farà arribar el seu missatge als editors, traduït del català o del castellà.

Gaudiu les imatges i poseu la pàgina en els vostres enllaços preferits. Ja fa anys que jo ho fet.

Foto artística: Albada des de la superfície de Gliese 581c
Crèdits il·lustració: Karen Wehrstein

Veient la Lluna sota el Benicadell

3

Quan el plaer d’admirar el cel nocturn es barreja amb el plaer d’una bona taula, l’èxit està assegurat.

No havia comentat encara el Sopar Astronòmic a la casa de Joan Olivares, Ca Les Senyoretes d’Otos, i vos puc asegurar que les expectatives es van complir.

Quan el passat dia 3 de març de 2007 arribarem a Otos, la casa ja estava plena d’observadors preparats per gaudir en directe de l’entrada de la Lluna dins de l’ombra de la Terra. L’amic Toni Beltran de l’Alcudia de Crespins ja havia muntat el seu immens telescopi de 35 cm amb el qual podriem apropar-nos a la Lluna tant com volguerem. Joan Olivares també tenia preparat el seu telescopi per admirar el fenòmen.

La Lluna es veia plena i lluminosa en el cel dalt de la Serra del Benicadell. Encara no havia començat l’event. Em va sorprendre poder veure clarament les estrelles malgrat la presència de la Lluna. Les constel·lacions amb les estrelles més petites eren visibles. Com es nota que la contaminació lluminosa encara no és preocupant a la Vall d’Albaida. A les comarques costaneres com la Safor, la llum nocturna ho envaeix tot i a València sembla que l’alcaldessa vulga competir per ser la ciutat més lluminosa d’Europa…A València el cel nocturn és groc mentre que a la vessant del Benicadell el cel encara és del color de la tinta xinesa..

Mentre esperavem per que començara l’eclipsi vam dirigir els telescopis una mica més amunt, cap al planeta dels anells, Saturn. El planeta sempre sorprén tothom en veure’l tan definit al fons negre, tan sol, només envoltat de petites llunes entre les que destaca la més brillant, Tità, el lloc més llunyà on ha arribat Europa. Sempre cal recordar que la llum que rebem del planeta ha recorregut milers de milions de quilòmetres durant unes dues hores per arribar al nostre ull. Són fotons exclusius nostres. Quina diferència amb les imatges a tot color del planeta en llibres o per internet. Aquí només rebem fotons reflexats del llum de la cambra o enviats per l’ordinador.
Saturn sempre sorprén, fins i tot a mi que l’he observats milers de vegades.
La gent del Sopar Astronòmic va gaudir amb el meravellós planeta envoltat de l’anell de roques i gel.

El blocaire de la Vall d’Albaida Josep Alminyana, Galim va fer acte de presència. Sembla que no hi ha acte cívic d’interés a la Vall sense que ell estiga. Després de les presentacions pertinents comentarem breument el mon dels nostres repectius blocs i continuarem l’observació.

A les 22:30 la Lluna entrà finalment en l’ombra terrestre. Poc a poc anà fent-se més i més rogenca a causa de la llum difractada per l’atmosfera terrestre com ja vaig explicar en un post anterior.

Deixarem l’observació i marxarem a sopar. El menu el podeu veure ací, encara que les hores no són les correctes. El conill excel·lent. Molt bé per Asumpció.

Acabem de sopar. Son les 23:45 i l’eclipsi ja està en el seu ple. La Lluna està totalment roja. Des de la seua superfície i mirant cap a la Terra observariem un bonic anell de foc al voltant del nostre planeta. Els observadors sopadors de Ca les Senyoretes continuen mirant la Lluna a través dels dos telescopis.

A les 00:57 la Lluna torna a eixir de l’ombra terrestre. És l’altra part de l’eclipsi parcial. Ara ja apareix amb la seua forma habitual encara que l’ombra té una corbatura estranya, la corbatura de l’ombra terrestre. Aquesta cobertura va portar ja als antics grecs a pensar que la Terra era esférica.

La gent anava abandonant, poc a poc, la terrassa de Ca les Senyoretes per anar a dormir. Guardarem els telescopis i tornarem a casa, els amics cap a la Costera i nosaltres cap a la Safor.

 

Observant les estrelles a Gandia

1

El cel va estar clar i net durant l’observació al costat del riu Serpis i molt a prop del Palau Ducal de Gandia. Els membres de l’Agrupació Astronòmica de la Safor van proporcionar els telescopis per a que tots puguerem gaudir de l’espectacle del cel de finals de l’hivern.

Al final el cel es va fer net. Els núvols que havien estat tot el dia cobrint la volta celeste es van esvair només una hora abans de l’observació astronòmica, el temps just per no haver d’ajornar-la. La nit del dijous 22 de febrer, a partir de les 19:30 h. poguérem realitzar l’observació d’astronomia que teníem prevista.  Aquesta visita als objectes celestes va anar a càrrec de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, amb la col·laboració de la revista Quinzedies que va anunciar-la en els seus últims números. El lloc d’observació triat va ser el Parc Tirant lo Blanc, dalt del pàrking del riu Serpis al final del Passeig de les Germanies a Gandia. La visita estava oberta a tot el públic de Gandia però també als lectors de la comarca de la Safor i de les comarques veïnes.


S’instal·laren tres instruments: uns prismàtics amb trípode, un telescopi reflector i un altre refractor motoritzat. Cada instrument tenia assignat un astrònom per a explicar els objectes que s’estaven mirant. Una quarantena de persones s’acostaren pel Parc per gaudir en directe de l’observació del cel, però a més de mirar també preguntaren als astrònoms els seus dubtes sobre l’univers. Els membres del Club de Lectura en Veu Alta de la Biblioteca Central de Gandia també es van presentar junt amb la seua coordinadora Adriana Serlik. Es dóna la circumstància que el Club va a dedicar el mes d’abril a la lectura del llibre de temàtica astronòmica “Mariners que solquen el cel” de Vicent Martínez. Per tant, l’observació va ser per a ells una bona ocasió per a animar-los a la lectura. D’altra banda, volem anunciar que l’Agrupació Astronòmica de la Safor té programada una exposició per al mes d’abril sobre els últims eclipsis solars que es farà al claustre de la Biblioteca Central de Gandia.  Ja informarem detalladament sobre el tema en pròxims posts d’aquest bloc.


Alguns membres de l’Agrupació Astronòmica, com el seu president Ángel Ferrer, Marcelino Álvarez, Paco Pavía i Josep Emili Arias, entre altres, i jo mateix,  mostràrem la Lluna, el planeta Saturn, els cúmuls estel·lars de les Plèiades i el Pessebre, la magnífica nebulosa d’Orió i les constel·lacions. La Lluna va sorprendre els visitants pels seus cràters, produïts per gegantescos xocs d’asteroides fa milers de milions d’anys. El planeta Saturn amb el seu anell inclinat, format per milions de trossos de gel i roques, els va deixar bocabadats. A més, al seu costat s’observava el satèl·lit principal Tità, cos amb atmosfera de nitrogen i llacs de metà líquid on aterrà el 2005 la nau europea Huygens. També s’observaren els cúmuls de les Plèiades i el Pessebre. Un cúmul d’estrelles es forma per contracció del gas i la pols d’una immensa nebulosa de gas. En un cúmul es poden comptar centenars d’estrelles, cadascuna d’elles com el nostre Sol, i potser també amb planetes com el nostre Sistema Solar. Quan admiràrem la Nebulosa d’Orió, un dels objectes més espectaculars del cel, els visitants descobriren un núvol de gas gegantí on ara mateix estan naixent estrelles.


També s’observaren les estrelles. Férem un passeig per les constel·lacions per reconéixer-les, distingir els planetes de les estrelles i veiérem com les estrelles van canviant de posició al llarg de la nit. Per a reconéixer les constel·lacions utilitzàrem la carta del cel del mes de febrer publicada en aquest bloc. Es van fer demostracions pràctiques de l’ús de la carta. Els lectors de Quinzedies que tenien dubtes de com fer-lo servir van veure que era ben senzill comparar el full de paper i el cel real si se’l posaven sobre el cap i l’orientaven cap al sud.


Gandia Televisió va vindre a gravar l’activitat de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, va parlar amb els astrònoms i el públic i entrevistà l’autor d’aquest bloc sobre els diversos objectes celestes observables i les distàncies que els separen de nosaltres. M’han assegurat que ho posaran demà dimecres 28 de febrer a les 21:30 h.

La gent satisfeta va anar abandonant el Parc de Tirant lo Blanc cap a les 22 hores. Desmuntàrem els telescopis i marxàrem a sopar.

El pròxim esdeveniment astronòmic important ocorrerà aquesta mateixa setmana.  La nit del 3 al 4 de març es produirà un eclipsi de Lluna. El nostre satèl·lit, que estarà en fase de lluna plena, anirà endinsant-se a la zona de l’ombra de la Terra i s’anirà enfosquint, a poc a poc, fins adquirir una tonalitat rogenca.