La síndrome de Stendhal

Una de les primeres obres que ens presenta la temporada teatral d’enguany és un autèntic plat fort. M.A.R.I.L.U.L.A. és un monòleg de l’autora grega Lena Kitsopoulou, que retrata una dona dels nostres dies, jove i immersa en una crisi existencial. Però que ningú no s’espanti perquè no és un text profund ni abstrús, sinó una comèdia divertida en molts moments. Defuig completament la voluntat de transcendència i a través d’explicacions espontànies i còmiques de la protagonista sobre el seu estat d’ànim ens anem fent a la idea de la buidor vital que nota perquè sent que té tot el que és materialment factible que tingui, però no és feliç i es fa preguntes.

La música hi té un paper important perquè cada cançó és un punt de referència de l’estat d’ànim a què aspira la protagonista. A més a més, també és un contrapunt molt còmic que trenca el monòleg i el fa avançar cap a d’altres temes. I la veritat, veure i sentir Mònica Glaenzel cantar i ballar de manera expressament amateur és divertidíssim, especialment a la cançó de Queen I want to break free. És una dona que es riu de si mateixa i de les seves misèries, i això la fa més propera a nosaltres.

Amb M.A.R.I.L.U.L.A. (que no és el nom de la protagonista, sinó el d’una pastilla), Glaenzel broda un paper de dona normal que aborda en clau de comèdia, i Josep Maria Mestres dirigeix una obra deliciosa que no ha calgut adaptar gaire al context català, com va dir la mateixa Glaenzel, amb una escenografia mínima on el mirall esdevé el reflex de la vida i de la mort, i és que la vida en el més enllà és tan divertida com la del més ençà perquè les persones són les mateixes. Absolutament recomanable.

Títol: M.A.R.I.L.U.L.A.
Autora: Lena Kitsopoulou
Traductor: Joan Sellent
Adaptació: Joan Sellent, Josep Maria Mestres, Mònica Glaenzel
Director: Josep Maria Mestres
Intèrpret: Mònica Glaenzel
Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Joan Brossa)
Dates: del 9 de setembre al 12 d’octubre

Valoració: 4/5

Viure sota vidre és una obra bastant estranya construïda a base de frases tallades que no camina i que no resol. Tres amics que no es veien fa anys es retroben per passar una nit en un hotel. A mesura que la història avança anem sabent que dos d’ells havien estat parella en el passat. En el present tots tres es troben tallats i cohibits i no gosen dir-se el que pensen. L’obra es compon de silencis i d’interrupcions més que de frases amb significat. Suposadament, aquests elements han de plasmar la incomunicació que senten els tres personatges, però a mi em va semblar més un text mal escrit que cap altra cosa.

Admeto que tant en teatre com en literatura m’agraden les històries narratives amb plantejament, nus i desenllaç, amb un discurs intel·ligible encara que sigui subliminal, però Viure sota vidre no és una obra narrativa ni té discurs. Quan en una història de ficció hi ha salts endavant i endarrere en el temps hi ha elements de la trama que al principi desconeixem i que anem descobrint al mig o fins i tot al final de l’obra, però en aquest cas no hi ha elements per descobrir perquè l’obra és poca cosa més que un bluf.

He llegit que és precisament a partir de les frases trencades i constantment interrompudes que es dibuixen els personatges i la incomunicació en què es troben, però jo no em sé empassar aquesta explicació. No és creïble. I a banda de l’escriptura tallada, la història no és narrativa perquè no avança (ni tampoc retrocedeix), sinó que va fent voltes i més voltes sobre el mateix eix, no camina, no es belluga i es fa exasperant i molt avorrida. De tant en tant els personatges fan discursos amb contingut més o menys ideològic que no vénen a tomb de res i que no sabem quin paper fan a l’obra.

Viure sota vidre és una obra mal escrita (encara que sigui fet a propòsit), però sobretot, buida de contingut. Això no permet el lluïment dels actors de la companyia LaCosa, que jo no havia vist mai, i que em van sorprendre molt gratament, especialment Jordi Llovet, que aconsegueix fer el personatge més creïble dels tres. Míriam Escurriola i Mireia Pàmies s’hi esforcen, però no aconsegueixen donar relleu a uns personatges plans i mal dibuixats.

M’agrada el teatre de text, de diàleg, que no té un missatge obvi i que fa rumiar. Això és el que jo esperava de Viure sota vidre, però a sota d’aquest text amb aquesta construcció tan estrambòtica no hi ha res.

Títol: Viure sota vidre
Autor: Ewald Palmetshofer
Traductores: Sarah Bernardy i Mireia Pàmies
Directora: Sarah Bernardy
Intèrprets: Jordi Llovet, Míriam Escurriola, Mireia Pàmies
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 20 d’agost al 7 de setembre
(tornarà a la Sala Beckett del 15 d’octubre al 2 de novembre)

Valoració: 1.5/5

Aquest mes d’agost ens ha visitat una companyia d’Albacete, Clipes Producciones Teatrales, que ens ha dut una obra d’un autor totalment desconegut per mi com és José Pascual Abellán. He de dir que ha estat un descobriment formidable. Las cosas que faltan és una obra molt ben travada i estructurada que planteja un gran dilema ètic. És contundent i fa rumiar perquè posa damunt la taula el tema de la paternitat de les parelles homosexuals i el deixa sense resoldre. El plantejament és cru i aborda tots els punts de vista, tant el dels progenitors com el de la possible mare de lloguer.

Estructurada en tres parts, presenta tres personatges amb punts de vista propis i no coincidents. Dels dos homes, l’un té unes ganes boges de ser pare, mentre que l’altre s’ho mira amb molta distància i reticència. La segona part és un salt enrere en el temps, quan van contactar amb la dona que no tan sols llogaria el ventre per gestar la criatura, sinó que també hi posaria la seva llavor, el seu òvul. A la tercera part tot ha canviat, la nena ja té mig any i el pare reticent es converteix en el primer defensor de la seva filla, però aleshores rep la visita de la mare, que la reclama perquè n’és la mare biològica. El conflicte ètic, moral i judicial està servit.

Ara bé, a l’obra li manca un punt d’imparcialitat, perquè tot i que el sentiment d’una mare és comprensible, no podem evitar posar-nos al costat dels pares, que han fet tot el procés de manera molt escrupolosa. En qualsevol cas, aquesta peça obre un meló molt punxegut a l’estat espanyol com és la legislació de la maternitat subrogada, legal i regulada en alguns països. Qui té més dret sobre la criatura, els pares que l’han desitjat amb totes les forces o la dona que ha llogat el seu ventre per diners i que l’ha parit?

Las cosas que faltan m’ha agradat perquè té un equilibri perfecte entre intel·lecte i sensibilitat, ens fa rumiar però també ens emociona, i una de les claus és la creació de tres personatges molt sòlids, diferents entre si, amb conviccions fermes però no indestructibles. Els tres actors són Paco Blázquez, Denís Gómez i Ana Casas. Gómez ara ja no ens és del tot desconegut, des que el podem veure a la sèrie El faro que s’emet diàriament a TV3. És el millor de tots tres, el més natural i creïble, un advocat que és  alhora el més idealista i el més pràctic. Paco Blázquez, la seva parella, fa una interpretació menys aconseguida, i Ana Casas, la mare, és la més postissa dels tres. Més que una interpretació dramàtica, sembla que faci un exercici teatral.

Però la interpretació dels actors no aconsegueix entelar gens ni mica un text concís i brillant que l’encerta de ple en el tema que aborda i que no tenim resolt. Personalment, no crec que llogar un ventre per a la gestació de la criatura d’altri sigui cap monstruositat, sempre que es tracti només del ventre, i no de l’òvul. Aleshores sí que la cosa canvia de debò. Las cosas que faltan és una obra original perquè aborda un tema molt nou i ho fa presentant totes les posicions, amb molts arguments i una gran elegància dramàtica. Tinc clar que no em tornaré a perdre cap obra de José Pascual Abellán, i de cara al setembre en ve una altra també al Versus Teatre, titulada precisament Versus.

Títol: Las cosas que faltan
Autor i director: José Pascual Abellán
Intèrprets: Denís Gómez, Paco Blázquez, Ana Casas
Espai: Versus Teatre
Dates: de l’1 al 31 d’agost

Valoració: 4.5/5

Per a mi, Ivan Campillo s’ha revelat com el gran comediògraf català actual. Cada estiu ens obsequia amb una comèdia seva al Teatre Gaudí o al Versus Teatre, peces d’un estil deliciós i lleuger que fan petar de riure. Aquest cop s’ha endinsat en Shakespeare, concretament en El somni d’una nit d’estiu, per afaiçonar-ne una part i fer una comèdia de teatre dins el teatre. La història és la del grup d’actors aficionats que preparen una representació de Píram i Tisbe ben accidentada, amb motiu de les noces de Teseu, duc d’Atenes, i Hipòlita.

Les trifulgues dels comediants toixos i maldestres es van enfilant i la troca es va embolicant de manera que les rialles estan més que assegurades. Tot i que l’humor de l’obra és blanc i naïf, és divertidíssima perquè els personatges són caricatures absolutament estrafetes i grotesques.

En aquesta ocasió el terra del Versus està del tot encatifat i amb un decorat molt minimalista —com és habitual en aquest petit escenari, d’altra banda— la troupe de Campillo aconsegueix crear la imatge que són al bosc assajant l’obra. Val a dir que els cinc actors fan una interpretació molt reeixida, el gènere còmic els escau d’allò més i les hipèrboles constants causen veritable hilaritat. A mi que em costa moltíssim riure al teatre, amb aquesta obra gairebé no em podia contenir, perquè la comèdia està molt ben trobada i travada.

En aquesta ocasió Campillo i la companyia Apunta Teatre tornen a comptar amb Sílvia Forns i Ramon Godino, que havíem pogut veure a Tu digues que l’estimes i a Totes les parelles ho fan, i ara també amb Quim Casas i Víctor Genestar. I aquesta vegada tornem a veure Campillo a escena fent el paper protagonista. Ja vaig dir en un altre apunt que aquest xicot es mereix estrenar les obres en teatres de més envergadura, i aprofito l’avinentesa per reiterar-m’hi.

A diferència de les comèdies que s’escriuen ara, més complexes i no lineals, Campillo escriu comèdies clàssiques, d’embolics, que per algun estrany motiu em recorden l’estil de la trilogia Mozart-Da Ponte. Són comèdies de saló molt elegants que a més a més, té el bon gust d’amanir amb peces de música clàssica molt ben triades. Qui sigui que les escull, té un gust exquisit. En el cas d’aquesta obra era obligat fer sonar l’Scherzo de Mendelssohn, pertanyent, precisament a El somni d’una nit d’estiu, però també van sonar el Preludi a la migdiada d’un faune (Debussy), la Seguidilla de Carmen o un fragment de l’obertura de Guillem Tell.

Els còmics d’una nit d’estiu, inspirada en l’obra de Shakespeare, és una obra rodona que ningú no s’hauria de perdre perquè és molt divertida, molt imaginativa i molt ben interpretada. I ens confirma un nom més en el brillant firmament actual de joves dramaturgs catalans.

Títol: Els còmics d’una nit d’estiu (inspirat en l’obra de Shakespeare)
Autor, director i dramatúrgia: Ivan Campillo
Intèrprets: Ivan Campillo, Quim Casas, Sílvia Forns, Víctor Genestar, Ramon Godino
Espai: Versus Teatre
Dates: del 4 de juliol al 31 d’agost

Valoració: 5/5

Ja fa dies que el festival Grec s’ha acabat, però encara em quedava una obra per comentar de totes les que hi vaig veure: Mata’m, de Manuel Dueso, un actor que no sabia que també havia escrit algunes obres de teatre. I he de dir que Mata’m em va agradar molt perquè és una obra molt atípica, amb tocs existencialistes, una mena de comèdia molt negra amb personatges perduts, tèrbols i desil·lusionats que no saben què volen de la vida.

L’obra és absolutament austera: només té quatre personatges i una barra de bar que es plega i es desplega com a únic decorat. Dueso va dir en una entrevista que és un objecte que el fascina, i per això tota l’acció de l’obra s’hi situa al voltant. Els quatre personatges són quatre perdedors solitaris que es troben però que no empatitzen entre si. Fins i tot la filla, la noia jove que és una somiatruites plena d’il·lusió per arribar a ser ballarina, és un personatge trist perquè sabem que no aconseguirà el fi que es proposa. És una gota d’optimisme que fa de contrapès al personatge del seu pare, que és qui està cansat de viure i vol morir.

Tot i la premissa de l’obra, un home que desitja acabar amb la vida, Mata’m no és un drama intens i colpidor, sinó desangelat i sòrdid, que ens fa pensar en la solitud i la finitud humanes, les dues úniques certeses a les quals es pot aferrar una persona. Em va agradar perquè és una obra que convida a reflexionar sobre les nostres expectatives vitals, sobre el que voldríem ser i el que en realitat som, la distància més o menys abismal entre els desitjos i els fets. Potser per això els personatges em van semblar propers, malgrat que objectivament no tenien res a veure amb mi.

He de confessar, però, que el motiu principal pel qual vaig anar a veure Mata’m va ser la presència de Francesc Orella, un actor fantàstic i totterreny que broda cada paper que fa i que a mi em té el cor robat. La seva manera d’interpretar a escena corprèn de tan natural com és i aconsegueix omplir tot l’escenari amb un estil tan personal com versàtil que li permet abordar papers molt diferents. Al seu costat, un Boris Ruiz tèrbol i aprofitat li feia d’antagonista; Àurea Márquez era la seva companya, una prostituta mig beneita, i la filla, l’aspirant a ballarina, era Carlota Olcina, una actriu que els darrers anys ha fet un gran pas endavant en la interpretació teatral (només cal pensar en el paperàs que fa a Pulmons, que la temporada vinent es podrà tornar a veure, aquest cop al Lliure). Més enllà d’Orella, tots quatre actors van fer una actuació molt natural i espontània, i cadascú estava perfectament identificat amb el seu paper.

En resum, doncs, Mata’m és un text diferent, aparentment dispers, en realitat profund, però gens encarcarat. És com si veiéssim la vida real dels baixos fons dalt d’un escenari en un ambient pretesament sòrdid, però en una història que no renuncia del tot a l’esperança, encarnada en la filla del protagonista.

Títol: Mata’m
Autor i director: Manuel Dueso
Intèrprets: Francesc Orella, Boris Ruiz, Àurea Márquez, Carlota Olcina
Lloc: la Villarroel
Dates: del 5 de juliol al 3 d’agost

Valoració: 4/5

Com molta gent, vaig veure Paraules encadenades al teatre Romea quan s’hi va estrenar, el 1998, amb Emma Vilarasau i Jordi Boixaderas. Tot i que no en recordava del tot l’argument, és una obra forta i dura que em va impactar prou. És una obra que amb només dos personatges i un sol escenari aconsegueix sotragar l’espectador a partir d’uns diàlegs secs i brillants. Per això quan vaig saber que la tornaven a fer, aquest cop al Jove Teatre Regina, vaig tenir clar de seguida que volia veure-la novament.

Aquesta vegada la interpretació ha anat a càrrec de dos joves actors, Christian Caner i Carla Mercader, que m’eren del tot desconeguts i que em van sorprendre molt gratament. La direcció tampoc no era del mateix Galceran, sinó de Gerard Iravedra, malgrat que Galceran ha actualitzat el text per a aquesta ocasió, setze anys després de l’estrena.

Paraules encadenades segueix sent aquella obra dura i plena de força que mostra un segrest i un assassí en sèrie sàdic i fred que s’acarnissa amb la víctima només pel plaer de veure-la patir. Setze anys després el text no ha perdut ni un bri d’intensitat per dos motius: perquè està molt ben escrit i té una trama sòlida, i perquè no tracta temes conjunturals. El gènere del thriller, amb un bon ritme narratiu, és infal·lible, i Galceran demostra que és un dramaturg de raça.

El muntatge del Jove Teatre Regina era molt sobri, tot just amb una taula gran, algunes cadires, una tauleta auxiliar i una pantalla de projecció. Tota l’acció recau en el diàleg entre els dos personatges, que va fent giragonses dialèctiques i va canviant de tema de manera més aviat dràstica. Els dos actors, Christian Caner i Carla Mercader, van interpretar amb convicció els dos personatges que tan aviat es desitgen com s’odien i aconsegueixen fer pujar i baixar la tensió de manera sinuosa, tal com requereix el text. Com a novetat, voldria destacar que un cop acabada la funció i els aplaudiments, en sortir del teatre, els dos actors eren a la porta per saludar i petonejar el públic. És una iniciativa original i interessant, tot i que sóc conscient que no és factible a tots els teatres.

És tota una llàstima que aquesta reposició tan reeixida només s’hagi pogut veure dotze dies durant el passat mes de juliol. Seria desitjable que tornés a la cartellera barcelonina durant la temporada propvinent, ja que estic segura que molts voldrien tornar-la a veure i per a d’altres seria un descobriment molt interessant.

Títol: Paraules encadenades
Autor: Jordi Galceran
Director: Gerard Iravedra
Intèrprets: Christian Caner, Carla Mercader
Lloc: Jove Teatre Regina
Dates: del 3 al 27 de juliol

Valoració: 4/5

Patrick Marber és un autor que em té el cor robat des de la pel·lícula Closer, de la qual va ser guionista a partir d’una obra original seva. A Barcelona fa dos anys en vam poder veure Senyoreta Júlia, també en el marc del festival Grec i també al Romea. En aquella ocasió Manrique no dirigia, sinó que feia el paper protagonista masculí.

La partida és una obra amb dues parts clarament diferenciades: a la primera se’ns presenten els sis personatges i té to de comèdia. A la segona la llum baixa d’intensitat i proporcionalment, puja la tensió de les relacions entre els sis personatges en el decurs d’una partida de pòquer. La partida, doncs, és una comèdia només fins a cert punt, perquè en el fons ens revela les misèries i les desgràcies personals de cadascun dels personatges, homes que malden per viure dignament en un ambient hostil. Són sis homes enfrontats amb la vida que troben refugi en el pòquer perquè els agermana amb els companys de fatigues i alhora els pot proporcionar algun caleró que els permeti capejar millor les trifulgues vitals.

En aquesta ocasió el teatre Romea té la mateixa fesomia que hi va deixar L’orfe del clan dels Zhao, amb l’escenari al mig del teatre i quatre grades al voltant. L’escena on es desenvolupa tota l’acció és un bar de barri amb una barra i taules on treballen tres dels protagonistes, un n’és l’amo, l’altre el seu fill, i el sisè personatge, l’estrany, el jugador professional que aconseguirà treure els dimonis de tots els altres. Aquest personatge és el que crea tensió i la fa créixer durant tota la segona part de l’obra.

És curiós que tots sis personatges siguin homes, però no es veu estrany. Pel que n’anem sabent al llarg de l’obra, ens adonem que tots ells han fracassat a la vida, en un sentit o en un altre, i que cadascun es repenja en els altres per donar-se suport mútuament. Aquesta és la tònica de les obres de Patrick Marber: les relacions personals complicades que arriben a ser destructives.

Julio Manrique ha optat per fer-ne una adaptació, en lloc d’una simple traducció. Notem que l’acció de l’obra se situa als carrers de Barcelona i que els personatges tenen noms catalans, llevat del d’Andrew Tarbet, que fa del que és: un estatunidenc resident a Catalunya. A vegades aquesta mena d’adaptacions grinyolen en molts sentits, però La partida es veu d’allò més natural. A banda de Manrique i de Cristina Genebat, que en signa la versió, cal lloar la feina dels sis actors, ja que encarnen de manera completament natural cadascun el seu personatge. Tots ells són molt diferents i cada actor es fa ben seu el d’ell. Homes d’edats, condicions i circumstàncies diverses encarnats per uns magnífics Ramon Madaula (l’amo), Andreu Benito (el jugador professional), Joan Carreras (el cuiner), Andrew Tarbet i Marc Rodríguez (els cambrers) i Oriol Vila (el fill de l’amo). A banda del gran duel dialèctic que es produeix a la segona part entre Benito i Madaula, absolutament elèctric, m’agradaria destacar especialment Marc Rodríguez, que fa un personatge divertidíssim que suscita somriures a cada frase.

La partida ha estat, sens dubte, la perla d’aquest Grec 2014 -ha hagut de prorrogar una setmana-, i és possible que torni la temporada propvinent. Ha estat un èxit de Marber, de Manrique i dels sis actors.

Títol: La partida
Autor: Patrick Marber
Adaptació: Cristina Genebat
Director: Julio Manrique
Intèrprets: Ramon Madaula, Joan Carreras, Marc Rodríguez, Andrew Tarbet, Oriol Vila, Andreu Benito
Lloc: Teatre Romea
Dates: del 2 de juliol al 10 d’agost

Valoració: 5/5

El teatre que es fa a Barcelona és bo o molt bo de manera majoritària, però hi ha excepcions. Lamento començar la crònica d’aquesta manera, però Els eufòrics és una obra insulsa, sense substància i amb molt poca gràcia. L’única cosa que la salva és una interpretació enginyosa per part dels actors, especialment de Mercè Martínez, per convertir un text completament pla en una cosa mig presentable.

D’antuvi, cal dir que la Sala Muntaner canvia l’estructura per donar cabuda a aquesta obra. Deixa inservible l’escenari i l’obra se situa al bell mig de la sala, amb unes quantes files de butaques a cada banda. Els actors es mouen en un espai rectangular amb dos penja-robes com a únic decorat, de la qual cosa els actors ja avisen al principi de l’obra, que tot allò que mencionen i no veiem, ho hem de visualitzar. Trobo que incloure una falta de mitjans al text dramàtic és un recurs pobre.

L’argument de l’obra és estrambòtic, potser deliberadament surrealista, però és insuls, no té grapa. Una ONG que vol salvar les gambes necessita diners per tirar endavant les seves accions i per subsistir. A partir d’aquí s’alternen diversos esquetxos de manera no lineal protagonitzats per membres de l’ONG, per possibles donants i fins i tot per les gambes mateixes, que no sé per què, representa que són argentines. I val a dir que Mercè Martínez té una gràcia innata parlant en castellà argentí i ballant.

No cal que una història sigui versemblant perquè esdevingui creïble, però ha d’atrapar l’espectador i fer-lo partícip de l’acció i que es pugui identificar amb els personatges que la protagonitzen. En el cas d’Els eufòrics no passa cap de les dues coses, perquè l’obra és desangelada i sense escenografia queda descontextualitzada i freda. A més, els esquetxos no queden prou ben engranats i la història no està prou ben travada.

Ara bé, el treball dels actors és molt bo, especialment el de Mercè Martínez i el de Lluís Villanueva. Rosa Cadafalch i Xavi Francés queden més discrets. En resum, Pep Pla i Marc Angelet han escrit un text molt mediocre que no té el nivell del teatre professional. Potser els mateixos esquetxos fets de manera aïllada per televisió podrien haver tingut gràcia, però en teatre no resulta.

Títol: Els eufòrics
Autors: Pep Pla i Marc Angelet
Director: Pep Pla
Intèrprets: Rosa Cadafalch, Xavi Francés, Mercè Martínez, Lluís Villanueva
Lloc: Sala Muntaner
Dates: del 2 al 27 de juliol

Valoració: 1.5/5

Aquest és el segon Pinter que veig enguany al teatre i juntament amb Celebració, és el que més m’ha agradat de tots els que he vist. D’antuvi, cal dir que la Sala Beckett s’ha transformat de dalt a baix per fer aquesta obra. És cert que hem vist l’escenari i la grada posats de maneres ben diferents, però en aquest cas, han aprofitat la llargada de la sala i han muntat un escenari molt alt i allargat i al davant, cinc files de cadires. És una proposta molt intel·ligent que ha donat un aire renovat al teatre.

Vells temps és una obra amb tres personatges molt enigmàtics i ambigus que passa íntegrament al pis del matrimoni format per en Deeley i la Kate. Després d’una conversa força estranya entre tots dos en què es fan retrets de manera més o menys velada, apareix la convidada, l’Anna (Sílvia Bel), un personatge estrany que crea complicitats ara amb l’un, ara amb l’altra. Tots tres narren records que es confonen perquè no acaben de casar els de tots tres. Res no és el que sembla.

El muntatge escènic ajuda molt a crear aquesta imatge d’engany, ja que veiem els actors més amunt del que és habitual i en canvi, molt a prop. La llum que entra pels finestrals apareix i desapareix sense que ens n’adonem, igual com ho fan les dues protagonistes, que a vegades semblen espectres. Tal com va dir Carles Martínez en una entrevista, Vells temps és una obra gairebé inacabada que l’espectador ha de completar, interpretant-la a conveniència. Jo, per exemple, destacaria el moment en què les dues dones seuen al seient que queda d’esquena al públic i acosten les mans per darrere, de manera que es pot interpretar un senyal de lesbianisme, o no. Així doncs, l’escenografia és primordial en aquesta obra.

No obstant això, val a dir que l’escenografia és ben sòbria, amb dos sofàs, un parell de mobles bufet i un gran seient al mig, més endavant. Al fons, una cortina que va de banda a banda de la sala i que deixa passar la claror. Tot plegat, incloent-hi els vestits, és molt clàssic, molt anys setanta, la qual cosa em va encantar. Els tres actors broden llurs papers. Carles Martínez és l’home que mai no sabem de quina de les dues dones està enamorat. Míriam Alamany és la seva dona, aparentment soferta, però que sembla que té vida pròpia al marge del seu marit. Sílvia Bel, que al principi sembla que hauria de ser la femme fatale, la dona seductora que trenca matrimonis, la veiem aliada amb la seva vella amiga per no sabem què. Sobre l’obra hi plana un tel que ho difumina tot i res no és clar.

Vells temps no és ni una comèdia ni un drama, és una obra que parla del passat, del record, però sobretot, de la fabricació d’aquest passat i d’aquest record. Al capdavall, el record és una construcció feta des del futur que sovint embellim inconscientment i que molts cops no s’ajusta a la realitat del que va passar. Això és el que Pinter vol mostrar i que Sergi Belbel ha sabut traduir magistralment en el muntatge de la Beckett.

Títol: Vells temps
Autor: Harold Pinter
Traductor: Joan Sellent
Director: Sergi Belbel
Intèrprets: Carles Martínez, Míriam Alamany, Sílvia Bel
Lloc: Sala Beckett
Dates: del 2 al 27 de juliol

Valoració: 5/5

Aquesta és la segona obra de Josep Maria Miró que he vist en poques setmanes. A més a més, suposa el debut d’una nova companyia teatral jove, La Padrina, integrada per Arnau Puig (que formava part de Les Antonietes), Ricard Farré i David Marcé. Sembla, doncs, que no tan sols sorgeixen nous dramaturgs, sinó també noves companyies d’actors. És una bona notícia doble per al teatre català.

Novament, Miró presenta una història construïda a base de flaixos que fan anades i vingudes en el temps, de manera que l’acció succeeix de manera no lineal. Fins i tot al final de cada escena els actors retrocedeixen o avancen a càmera lenta i hi ha un so que indica el trànsit d’una escena a la següent. És un llenguatge molt cinematogràfic.

A mesura que van passant les escenes ens fem una composició de l’argument: dos treballadors d’una casa de cultura rural es veuen desbordats de feina perquè han reduït personal i aleshores els ve un col·laborador extern que els ajuda sense estar ben bé contractat. Aquest tercer personatge, involuntàriament, ho destarota tot, ja que genera un conflicte entre els dos treballadors que els separa i els acaba allunyant i fins i tot enemistant-los fins al punt de mentir-se i trair-se per mantenir el lloc de feina.

La història presenta altres històries paral·leles, com la vida privada d’un dels treballadors, que necessita desesperadament la feina per mantenir la família. Però Estripar la terra té un defecte i és que queda irresolta. El conflicte es presenta, però no s’acaba de cap manera, ni bé ni malament. A l’obra li falten cinc minuts perquè pugui quedar conclosa i tancada. Recordo que quan es van apagar els llums, no tenia clar que s’hagués acabat, perquè l’acció seguia oberta, com si el punt de clímax s’allargués fins a l’infinit. No sé si aquesta és precisament la intenció de Josep Maria Miró, però el que fa és presentar una situació amb moltes arestes i prou, no pas una trama, perquè no hi ha resolució del conflicte.

Ara bé, l’obra és molt agradable de veure, perquè com totes les de Miró, fa rumiar, és metralla per al cervell. Els personatges van evolucionant i es transformen en gran mesura del principi al final. Les relacions entre ells també canvien. Una de les coses que més m’agraden del teatre de Miró és que totes les seves obres succeeixen en llocs indefinits, gairebé eteris, de manera que els personatges queden en certa manera descontextualitzats i se sustenten només en la seva psicologia. Això és posar el focus i el motor de l’acció en l’home, al marge del medi.

Novament, Josep Maria Miró escriu i dirigeix una obra seva, de manera que sap perfectament què vol veure a l’escenari, i en aquest cas tenim tres joves actors molt competents i molt convincents en llurs personatges. Tornen a ser enigmàtics i en aquest cas enganyosos, gairebé borrosos, especialment el de David Marcé, una mena d’estrany que de mica en mica va arraconant els dos treballadors de la casa de cultura. Estripar la terra s’assembla a El principi d’Arquimedes i en canvi s’allunya de Fum i de Nerium Park, on hi ha una atmosfera molt inquietant que tot ho circumda. I és que en el teatre de Miró, res no és el que sembla i tot són il·lusions que poden convertir-se en una cosa o en la contrària. Tot és possible.

Títol: Estripar la terra
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Ricard Farré, Arnau Puig, David Marcé
Lloc: La Seca-Espai Brossa (Sala Joan Brossa)
Dates: del 26 de juny al 27 de juliol

Valoració: 3.5/5

Cels és una de les obres que integren la tetralogia de Wajdi Mouawad de la qual a Barcelona hem pogut veure Incendis i Litoral. La que falta és Boscos, que previsiblement no arribarà als nostres teatres. Si bé Incendis és un drama intensíssim que em va agradar molt, Litoral era una obra llarga, pesada i molt avorrida. Les meves impressions amb aquest autor eren, doncs, ambivalents, però quan vaig sentir Oriol Broggi parlant de Cels i va dir que era una obra absolutament contemporània que pivotava al voltant de pantalles d’ordinador, no vaig dubtar ni un moment que l’havia d’anar a veure perquè a mi l’estètica tecnològica em té ben fascinada.

Podríem dir que és una obra gairebé híbrida entre el teatre i el cinema, ja que les projeccions de vídeo hi tenen tant de protagonisme, que hi ha tres personatges que només apareixen en filmacions. Sense anar més lluny, el que interpreta Carles Martínez, que és clau a l’hora de desxifrar la intriga d’allò que l’equip està investigant. Com Incendis, és una obra monumental que l’efecte de les pantalles compartimentades multiplica. Malgrat que a escena, físicament només hi ha cinc personatges, tot sembla molt més gran.

Al principi, la història s’assembla força a qualsevol sèrie de televisió d’espionatge o d’antiterrorisme, tipus 24 o Homeland, però a mesura que l’acció avança tot esdevé més complex i arriba un punt que els cinc membres de l’equip no saben ben bé quin és el secret que estan buscant. Un cop han pogut accedir a l’ordinador clau per poder interceptar i controlar codis es produeix un gir de l’estratègia tàctica a la sensibilitat humana. Suposadament, els cinc membres de l’equip han de desactivar una bomba d’un grup terrorista, però no saben per on tirar, ja que el camí està sembrat de pistes falses.

Paral·lelament a la pressió a què estan sotmesos per trobar la localització de l’artefacte i desactivar-lo, hi ha les històries personals dels cinc personatges, cadascun amb els seus drames i misèries particulars, que al final s’entrecreuen amb la trama principal. És, doncs, una obra de grans dimensions en tots els sentits, l’espectacularitat feta teatre. El que és realment espectacular, però, és el final, un clímax immens on tot esclata, una explosió de llum i de so que culmina les hores de tensió acumulada en una catarsi que esdevé col·lectiva. Finalment ens adonem que l’objectiu dels terroristes no era cap govern, cap organisme internacional, ni tan sols cap poble. Allò que esdevé més preuat és l’art, per això els museus més importants del món són la diana.

Cels és una obra impressionant que requereix un director i uns actors esplèndids. Així ho ha demostrat un cop més Oriol Broggi, que ha fet ja uns quants muntatges teatrals d’espectacularitat escènica, i que ha fet conèixer Wajdi Mouawad a Catalunya. Als actors habituals de la Perla 29, en aquesta ocasió s’hi ha sumat Eduard Farelo, que fa un protagonista molt convincent, al costat de Xavier Boada, Xavier Ricart, Ernest Villegas i Màrcia Cisteró. I novament, la Biblioteca de Catalunya ha estat un escenari meravellós que ens ha fet vibrar perquè també es tracta d’una joia de l’arquitectura medieval catalana.

Títol: Cels
Autor: Wajdi Mouawad
Traductora: Cristina Genebat
Director: Oriol Broggi
Intèrprets: Xavier Boada, Màrcia Cisteró, Eduard Farelo, Xavier Ricart, Ernest Villegas; Carles Martínez, Àlex López, Enric Auquer
Lloc: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 18 de juny al 27 de juliol

Valoració: 5/5

Sóc una entusiasta devota de Josep Maria Miró d’ençà d’El principi d’Arquimedes, que diria que és la seva primera obra, i la primera d’ell que vaig veure, a la Sala Beckett. Té una manera d’escriure teatre gens convencional, servint-se d’elements del llenguatge cinematogràfic, com ara les anades i vingudes en el temps i les escenes curtes en forma de flaixos. Si a això hi sumem una intriga creixent i la informació molt ben dosificada, tot plegat fa un còctel absolutament rodó que a mi m’encanta. És com encaixar les peces d’un trencaclosques.

Aquest mes de juliol tenim la gran sort de poder gaudir, no d’una, sinó de dues obres d’aquest autor: Estripar la terra a La Seca-Espai Brossa, i Nerium Park, al Mercat de les Flors, en el marc del festival Grec 2014. El que és veritablement una llàstima és que Nerium Park només s’hagi pogut veure quatre dies. Ara per ara, no està previst que torni la temporada vinent.

La història es desenvolupa en dotze escenes curtes que es corresponen als dotze mesos d’un any en la vida d’una parella jove però —aparentment— consolidada que estrenen casa en una urbanització als afores de la ciutat. Del mes de novembre que comença fins a l’octubre de l’any següent que s’acaba, tot s’ha capgirat completament. L’ambient s’ha deteriorat, la relació de la parella s’ha corromput i tot s’encamina inexorablement cap al desastre final. Malgrat la brevetat de les escenes, són molt denses de contingut, de manera que tenim la sensació que en poc temps passen moltíssimes coses importants.

Nerium Park és el nom de la urbanització de la qual només han venut la casa que la parella protagonista ha comprat. Al cap de poc temps ell perd la feina i comença a tenir al·lucinacions i a transformar-se, a deixar de ser l’home que era i de qui ella s’havia enamorat. És el relat d’una crisi de parella, però no és només això, perquè també hi ha elements estranys que converteixen l’obra en un thriller psicològic. La incomunicació de la parella fa augmentar la distància entre tots dos fins que es converteix en un abisme insalvable.

És cert que Josep Maria Miró escriu totes les obres seguint un mateix patró: el de les escenes curtes. A Nerium Park, però, no hi ha anades i vingudes en el temps, sinó que l’acció és totalment lineal. És un estil molt cinematogràfic i estic convençuda que si fos un dramaturg anglosaxó, el seu nom ressonaria a tot el món com ho fan els de Patrick Marber o Mark Ravenhill. Cal felicitar també els dos actors protagonistes, Alba Pujol i Roger Casamajor, per un treball meticulós i realista. Ella no s’ha prodigat gaire als escenaris, mentre que a ell l’hem pogut veure ja en un grapat de produccions, de les quals ara mateix recordo Pedra de tartera (TNC, amb Àurea Márquez) i Un enemic del poble (Lliure, amb Pere Arquillué), per no parlar de la seva carrera cinematogràfica. No les tenia totes amb Alba Pujol per la seva joventut, però em va sorprendre molt gratament.

A Nerium Park, Miró aconsegueix crear expectació, angoixa i suspens en un escenari únic i amb dos protagonistes que no tenen res a veure entre el principi i el final d’una obra tan inquietant i sorprenent com aquesta, que desitjo que es pugui tornar a veure, i durant més dies. I ara, a l’espera del proper Miró, que per a mi, ja és el millor dramaturg actual de la nova fornada.

Títol: Nerium Park
Autor i director: Josep Maria Miró
Intèrprets: Roger Casamajor i Alba Pujol
Lloc: Mercat de les Flors (Sala Pina Bausch)
Dates: del 17 al 20 de juliol

Valoració: 4.5/5

En la segona visita que he fet a la sala Flyhard he anat a veure New Order, de Sergi Pompermayer, de qui fa uns mesos vaig veure Top model al Teatre del Raval. Val a dir que no tenen res a veure l’una amb l’altra, i tenint en compte que totes dues són esplèndides en el seu gènere, cal concloure que Pompermayer no és només un bon guionista, sinó també un bon dramaturg que sap abordar temes i terrenys molt allunyats.

New Order a primera vista és un thriller social, però va més enllà d’aquesta etiqueta, ja que toca aspectes de rabiosa actualitat com ara els desnonaments, els acomiadaments laborals, l’esvoranc cada vegada més gros entre rics i pobres de la nostra societat; en definitiva, tot un enfilall d’injustícies socials derivades d’una praxi política perversa. El plantejament és prou simple: tres personatges que pertanyien a la classe mitjana però que ara són desclassats segresten una alta directiva d’una entitat financera per fer xantatge a la seva família i demanar, no pas un botí de diners, sinó que el banc aturi els desnonaments.

A partir d’aquesta premissa, l’obra esdevé filosòfica, amb discursos contraposats plens d’arguments i de raons en boca dels personatges, especialment els de les dues dones, que són la part forta de l’obra, en contrast amb els homes, que es veuen més volubles, indecisos i mal·leables. Tots dos homes es veuen capaços de cedir o de pactar en algun moment de feblesa o de tensió extrema, però les dues dones, enfrontades, pertanyents a dos mons en conflicte, són gairebé la representació d’una oposició de tragèdia grega de l’estil Antígona/Creont. Són inflexibles, intransigents, volen arribar fins a les últimes conseqüències i vèncer.

Al voltant del conflicte principal hi ha les petites històries i misèries dels tres segrestadors, persones que s’han vist excloses de l’estat del benestar i desposseïdes de béns i drets que creien irreversiblement adquirits en una societat occidental moderna. New Order no és només teatre de denúncia —que a mi particularment no m’agrada perquè el trobo pla i avorrit—, sinó que fa rumiar, especialment pel fet que en aquest segrest d’aficionats el que es demana no són diners, sinó justícia.

L’al·legat final de la segrestada, davant d’una pistola que l’apunta, és molt revelador, ja que ens fa adonar del fet que els rics i la classe dirigent són a dalt perquè actuen tots a l’una, com un sol home, sense dissidència ni fissures, tots en bloc en un corporativisme a ultrança. Això és el que els fa forts. Per contra, la classe mitjana actua individualment, rumiant les conseqüències dels actes propis de cadascú, sense consciència de classe. Aquesta disgregació, que a mi em sembla positiva perquè pensar per un mateix és allò que ens fa lliures, és el que els converteix en perdedors.

New Order, des de tots els punts de vista, és una obra molt impactant amb un final èpic i catàrtic que a tots ens fa sentir millors. El reduït espai de la Flyhard ha servit perquè quatre actors magnífics interpretin aquest text ple de racons i de matisos. És un drama que de tant en tant arrenca algun somriure pel contrapunt d’un personatge amb un caire còmic interpretat per Sergio Matamala, però que sovint és dur, si pensem que en moltes coses és un reflex fidel —massa— de la realitat que ens envolta. Els tres segrestadors són personatges quotidians, normals, que podríem ser qualsevol de nosaltres, que decideixen ser proactius per reivindicar allò que injustament els han arrabassat.

Títol: New Order
Autor i director: Sergi Pompermayer
Intèrprets: Marta Domingo, Pablo Lammers, Sergio Matamala, Concha Milla
Lloc: Sala Flyhard
Dates: del 12 de juny al 20 de juliol

Valoració: 4.5/5

El zoo de vidre és una tragèdia molt intensa, però latent. Protagonitzada per un gran personatge fort, dominant i possessiu, la mare abandonada pel marit, narra la història d’uns personatges quotidians que viuen un drama familiar d’una gran intensitat provocat per la voluntat de la mare de lligar curt uns fills ja grans que volen volar i no poden.

Si analitzem l’argument fredament, i més encara des de la perspectiva del segle XXI, el motiu del conflicte sembla irrisori, però si hi posem la pàtina de conservadorisme moral de l’Amèrica profunda dels anys trenta i la tensió creixent que Williams crea entre els personatges, hi ha servit un drama tràgic, gairebé irrespirable. La mare ofega els seus dos fills pensant que els estima, només per no quedar-se sola, perquè té el record dolorós de l’abandonament del seu marit. L’ambient, doncs, és d’una opressió tensa, que la il·luminació del muntatge del teatre Goya ressalta i fa més present, ja que la casa està sempre en la penombra i on l’única cosa que brilla són unes figuretes de vidre que la filla atresora i que són la metàfora de la gàbia on la família viu reclosa.

Enguany estem de sort, ja que hem pogut veure dues obres d’aquest gran dramaturg. Recordem que al TNC s’hi ha fet La rosa tatuada en un muntatge i una interpretació esplèndids. Jo sóc cada cop més fan de la dramatúrgia contemporània nord-americana perquè és un teatre de drames intensos, psicològics, amb personatges caòtics i plens de contradiccions i a través dels quals l’autor radiografia i escodrinya l’ànima humana. És el mateix cas d’Edward Albee, Arthur Miller o Tony Kushner.

Més enllà de la grandesa de l’obra de Williams, que és la primera que va escriure, hi ha la gran mestria de Josep Maria Pou a l’hora d’encarar-la i de dirigir-la. No em sorprèn que digués que fa molts anys que tenia al cap representar-la; de fet es nota que darrere la interpretació esplèndida dels quatre actors hi ha un director que coneix l’obra a fons i que sap esprémer-la fins a l’última gota, ja que entre paraules, crits, silencis i exabruptes la tensió i la incomunicació van creixent i apoderant-se dels personatges fins a convertir llur existència en irrespirable. S’ofeguen en les seves pròpies contradiccions i desil·lusions.

S’ha repetit molts cops que Míriam Iscla fa un dels millors papers de la seva carrera perquè fa una autèntica creació del personatge de la mare. Hi estic d’acord a mitges, perquè si bé és cert que Iscla està esplèndida, ho estan tots quatre a la mateixa altura: Dafnis Balduz, Meritxell Calvo i Peter Vives. Potser només vaig trobar un pèl d’artifici en els passatges que el personatge de Balduz narra, com si en lloc d’interpretar llegís, però és una cosa menor. Val a dir també que la caracterització física i de vestuari són magnífics, i sumats a una escenografia tradicional i molt convencional, accentuen encara més l’ambient de depressió que es viu en aquella casa.

Aquesta ha estat una bona ocasió per tornar a veure actors joves que no hem vist gaire, com ara Meritxell Calvo, que jo només havia vist a Venus in fur al costat de Joel Joan, també al Goya, o Peter Vives, que crec que mai no havia vist dalt d’un escenari. Pou demostra tot el seu art i la seva experiència i treu tot el potencial de cada actor fins a aconseguir una obra rodona, tensa i dramàtica que encara ara ens toca la fibra i ens deixa esmaperduts.

Títol: El zoo de vidre
Autor: Tennessee Williams
Traductor: Emili Teixidor
Director: Josep Maria Pou
Intèrprets: Míriam Iscla, Dafnis Balduz, Meritxell Calvo, Peter Vives
Lloc: Teatre Goya
Dates: del 14 de maig al 3 d’agost

Valoració: 5/5

D’entrada, he de dir que no he llegit el llibre homònim d’aquesta adaptació teatral. Sempre he pensat que els llibres d’autoajuda són per a dos tipus de persones: aquelles que estan emocionalment devastades i aquelles que són mentalment febles, sense capacitat de trobar per si soles solucions a circumstàncies adverses. En canvi, vaig decidir anar a veure la versió teatral del famós llibre de John Gray perquè vaig pensar que en seria una lectura en clau d’humor.

Certament, l’obra es podria qualificar de monòleg còmic, més per les exageracions de Jordi Martínez que pel text que interpreta. De fet, la versió està teatralitzada en forma de conferència de psicologia divulgativa, en què Martínez interpreta el conferenciant expert que explica de manera planera les diferències entre la ment masculina i la femenina. Tot i la bona interpretació de Martínez, però, pel meu gust l’obra no acaba d’agafar volada en cap moment, és massa seriosa per ser còmica i massa superficial per ser seriosa. Potser és culpa meva per haver-ne esperat una cosa diferent, tot i que no tinc clar quina.

Amb tres pissarres al darrere, el psicòleg va descabdellant els trets de la manera de ser masculina en una de les pissarres, i en una altra, els trets de la manera de ser femenina. Tot plegat ho amaneix amb anècdotes pròpies del personatge que interpreta, que no vaig trobar especialment divertides perquè eren d’una comicitat massa evident i poc elaborada.

Els homes són de Mart i les dones de Venus és el típic i clàssic tipus de monòleg amb el qual triomfaven actors com Andreu Buenafuente o Paz Padilla, i són precisament els monòlegs que a mi em deixen més aviat freda. S’ha de reconèixer que Jordi Martínez ho fa molt i molt bé, ja que aconsegueix omplir tot l’escenari, explicar coses serioses de manera divertida i no fer-se avorrit. Però és un monòleg massa convencional que només busca arrencar el riure fàcil.

El més curiós de tot és que en haver acabat la llista de trets masculins i la de trets femenins, jo em vaig sentir més identificada amb la primera que amb la segona. Deu ser per això que els llibres d’autoajuda no em convencen, perquè volen simplificar massa les emocions humanes per tal de fer-les intel·ligibles, quan en realitat són absolutament complexes i polièdriques i no admeten gaires generalitzacions. Per aquest motiu m’hauria agradat que la versió teatral satiritzés el llibre de John Gray.

És una obra bastant plana, que no fa rumiar, que fa riure una estona i prou, un monòleg tan pintoresc com intranscendent. Ara bé, potser sóc jo que no m’agrada aquest tipus de teatre. En general, m’estimo més que m’expliquin una història amb plantejament, nus i desenllaç, però això no vol dir que no hi hagi monòlegs boníssims que m’hagin apassionat, com ara Els dies feliços o El bon lladre. Els homes són de Mart i les dones de Venus no arriba a la categoria de xaronada, però em sembla que s’hauria pogut treure més partit del llibre.

Títol: Els homes són de Mart i les dones de Venus
Autor: Paul Dewandre (basat en el best-seller de John Gray)
Adaptació: Paco Mir
Director: Edu Pericas
Intèrpret: Jordi Martínez
Lloc: Teatre Poliorama
Dates: del 22 de maig al 20 de juliol

Valoració: 2.5/5