La síndrome de Stendhal

Desdèmona és l’Otel·lo shakespearià vist des de l’altra banda del mirall: la de les dones, personatges col·locats en segon terme a l’obra de Shakespeare, tractats com a éssers sense capacitat de decisió, supeditats a la voluntat dels homes. Paula Vogel retrata Desdèmona (l’aristòcrata), Emília (la criada) i Bianca (la prostituta) com a dones recloses en el marc mental d’una societat profundament patriarcal i masclista, però que tenen inquietuds i anhels de llibertat.
L’obra mostra les darreres vint-i-quatre hores de la vida de Desdèmona, abans que el seu marit la mati, pres per la gelosia. Veiem com els tres personatges, molt diferents entre si, expliquen les seves misèries, riuen, fan broma, s’enfaden, recorden, ploren, i tot passa al minúscul espai de la bugada, zona femenina per excel·lència. Cadascuna a la seva manera, totes tres volen alliberar-se de la situació que viuen.
Desdèmona, molt diferent de com és el personatge shakespearià, és una dona molt normal i poc virtuosa, que està tipa de la gelosia del seu marit i voldria gaudir dels plaers terrenals, per això enveja Bianca. Per contra, Bianca enveja Desdèmona perquè té un matrimoni tradicional, que és el que ella anhela. Emília, la més pudorosa, confessa que odia el seu marit Iago, i que no està gens satisfeta amb el seu matrimoni; simplement hi està resignada. La gràcia de la Desdèmona de Paula Vogel és que ens ensenya les misèries quotidianes de la vida de tres dones insatisfetes i això és l’antítesi de l’èpica de l’Otel·lo de Shakespeare. No hi ha gestes ni heroïcitats, sinó petites coses que configuren la vida mundana. En definitiva, lluny de ser una història de blancs i negres, és una obra de grisos.
El punt feble de Desdèmona és que més enllà de la presentació detallada de les tres protagonistes, no té trama. És a dir, es tracta del fragment d’Otel·lo de la trobada entre elles en el punt previ a l’assassinat de Desdèmona a mans del seu marit. És un moment de molta tensió a la trama d’Otel·lo, però Desdèmona no és una història amb plantejament, nus i desenllaç, sinó que és la descripció de tres personatges i prou. L’obra fa referències contínues al drama de Shakespeare —i algú es pot perdre si no el té present—, que és la història real de la qual Desdèmona vol ser un apèndix desenvolupat.
En aquesta ocasió tenim cinc actrius que s’alternen. El dia que hi vaig anar jo van actuar Sara Espígul (Desdèmona), Gemma Martínez (Emília) i Maria Ribera (Bianca), integrants de la companyia La Mandona, de la qual també formen part Carmela Poch i Alba Florejachs. Totes tres van interpretar amb molta gràcia els seus personatges. Encara que Otel·lo sigui un drama, Desdèmona pretén ser una comèdia, perquè fa una lectura molt xocant dels tres personatges femenins. Quan es mostren les interioritats de qualsevol heroi o heroïna, ben aviat descobrim que també són de carn i ossos i que tenen els mateixos sentiments que qualsevol altre ésser humà. Sara Espígul és una Desdèmona coqueta, Gemma Martínez és una Emília hipòcrita, i Maria Ribera és una Bianca eixelebrada i molt divertida. És una visió molt original i completament allunyada de l’èpica shakespeariana.

Títol: Desdèmona
Autora: Paula Vogel
Traductora: Helena Tornero
Director: Martí Torras
Intèrprets: Sara Espígul, Gemma Martínez, Maria Ribera, Alba Florejachs, Carmela Poch
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 12 de novembre al 14 de desembre

Valoració: 3/5

Tenia moltes ganes de veure la comèdia més famosa de Shakespeare, de la qual coneixia algunes coses, però de manera molt superficial. Coneixia, sobretot, la meravellosa peça musical que en va fer Mendelssohn. La producció d’El somni d’una nit d’estiu del TNC, dirigida per Joan Ollé, destaca en primer lloc per una escenografia esplendorosa, preciosa i màgica. És una obra coral, sense cap protagonista singular, i amb diverses trames que s’encreuen. El resultat és un mosaic molt divertit i gens bigarrat.
En aquesta ocasió hem gaudit del luxe de veure un conjunt de grans actors com ara Mercè Arànega, Xicu Masó, Joan Anguera o Enric Majó en papers importants però curts, que han brodat com una filigrana. Ara bé, no tot l’elenc actoral ha estat de la mateixa categoria. Cal dir que la trama més reeixida i la que resulta més divertida és la dels còmics que representen l’obra sobre Píram i Tisbe, perquè és quan veiem a escena actors de raça com Anguera, Masó, Oriol Tramvia, Xavier Soler i Eduard Muntada.
També és de justícia lloar la Titània de Mercè Arànega, paper que interpreta tocada per la màgia i l’elegància que la reina de les fades requereix. Arànega, una gran actriu que sempre va sobrada, és una Titània que esdevé la reina de l’obra. Al seu costat, l’Oberon de Lluís Marco queda un pèl discret. Qui em va sorprendre molt gratament perquè no el coneixia, va ser Pau Viñals, que va fer un Puck immens, ple de gràcia, de lascívia i de malícia, un ésser mig demoníac amb un maquillatge fantàstic que es movia com un acròbata i que amb la seva veu dolça i mel·líflua hauria pogut convèncer qui fos de qualsevol bajanada. Va ser un Puck genial.
Ara bé, va haver-hi un punt més gris: els quatre joves que interpreten Hèrmia (Clàudia Benito), Lisandre (Albert Prat), Helena (Laura Pujolàs) i Demetri (Guillem Motos), van resultar mediocres, amb poca gràcia, artificiosos i un pèl sobreactuats, i el seu tros es va fer avorrit i una mica pesat. Aquesta és la trama dels embolics entre dues parelles que s’intercanvien rols en funció d’haver-se pres un elixir màgic. Van estar especialment desafortunades Clàudia Benito i Laura Pujolàs, mentre que, inexplicablement, Guillem Motos i Albert Prat, que en altres interpretacions m’han agradat molt, aquí em van decebre.
Però si en aquest muntatge tan espectacularment bonic i màgic hi hem de trobar un inconvenient gros, no és altre que el so. Sabem que la sala gran del TNC sempre ha arrossegat problemes d’acústica perquè l’escenari és molt gran i el so es perd, i això fa que en moltes obres els actors hagin de fer servir micròfons incorporats tota l’estona. Aquest també va ser el cas d’El somni, però el pitjor és que els micros no estaven ben col·locats, perquè el so va ser deficient moltes estones: les veus no se sentien prou nítidament o sonaven massa llunyanes. Si l’amplificació es fa perquè el so sigui òptim, de què serveix si acaba no sent-ho?
En definitiva, aquest somni no és perfecte, però s’hi acosta molt. Té algunes petites arestes a llimar, però s’hi nota la traça i la mestria de Joan Ollé, que afortunadament, ha apostat per un muntatge clàssic i preciós.

Títol: El somni d’una nit d’estiu
Autor: William Shakespeare
Traductor: Joan Sellent
Director: Joan Ollé
Intèrprets: Pere Eugeni Font, Victòria Pagès, Enric Majó, Clàudia Benito, Albert Prat, Guillem Motos, Laura Pujolàs, Joan Anguera, Xicu Masó, Oriol Tramvia, Xavier Soler, Eudard Muntada, Lluís Marco, Mercè Arànega, Pau Viñals, Carol Muakuku, Rosa Muñoz
Espai: TNC (Sala Gran)
Dates: del 19 de novembre de 2014 al 18 de gener de 2015

Valoració: 4/5

El llarg dinar de Nadal és, sens dubte, una de les millors propostes teatrals que ens ha fet mai el Círcol Maldà. Per a aquesta ocasió s’ha canviat la disposició de la sala i s’ha dividit l’espai entre escenari i cadires per al públic en longitud, per la part més llarga de la sala, en comptes de com era abans, amb l’escenari a la part del davant i les cadires a la del darrere. D’aquesta manera trobo que es guanya espai per a tothom, encara que la distància entre actors i espectadors esdevingui mínima.

Dit això, l’escenografia que requereix aquesta obra és mínima: una taula llarga de menjador, parada, i quatre o cinc cadires al voltant. L’obra és la història d’una família al llarg de quatre o cinc generacions vistes a través dels dinars de Nadal que es van succeint, any rere any, a la mateixa casa. Els personatges neixen, creixen, es fan grans, es casen, tenen fills i es moren: és l’espectacle de la vida. El plantejament és molt original perquè veiem a càmera ràpida gairebé cent anys d’història, però a més, l’obra desprèn una tendresa encantadora.

Com que tots els actors han de fer personatges de totes les edats, a vegades passa que veiem una mare més jove que el seu fill, i això dóna un toc d’humor i de surrealisme a l’obra. El llarg dinar de Nadal no és un drama ni una comèdia, sinó tot el contrari, perquè no té principi ni final: és un cicle que recomença eternament, com la vida. A través del pas dels anys i de les generacions canvien els temes de conversa i les preocupacions, però el centre és sempre la família i la casa pairal. És un retrat en moviment de la família Bayard.

Els actors, esplèndids, fan canvis molt mínims de pentinat i de vestuari per adequar-se als canvis de personatge que fan, ja que tots set fan tan aviat de senyors com de criats, de vells com d’infants. És un treball coral molt remarcable, sense ningú que sobresurti. Escenogràficament, malgrat les limitacions d’un espai tan petit com el Círcol Maldà, l’obra està molt ben resolta. Juga amb les dues portes que hi ha al final de la sala, una de les quals és la mort, amb una llum blanca com a signe distintiu.

El llarg dinar de Nadal em va commoure molt per la senzillesa, la humanitat i la tendresa que traspua, perquè parla de les petites coses de la vida, les alegries, les tristeses, les misèries, sense cap estridència ni cap punt de gir trasbalsador. És clar, no és una obra lineal, sinó cíclica, som davant d’una mateixa escena repetida moltes vegades amb personatges que van canviant. Surts del teatre embolcallat de vida, per uns moments t’has sentit com si fossis un convidat més en aquella taula parada. Només vaig lamentar-ne una cosa: que fos massa curta (dura exactament una hora).

Títol: El llarg dinar de Nadal
Autor: Thornton Wilder
Traductor: Víctor Muñoz i Calafell
Director: Alberto Díaz (amb la col·laboració d’Albert Prat)
Intèrprets: Bruna Cusí, Ignasi Guasch, Aina Huguet, José Pérez-Ocaña, Magda Puig, Maria Rodríguez Soto, Joan Solé
Espai: Círcol Maldà
Dates: del 12 de novembre al 7 de desembre

Valoració: 5/5

Sóc molt poc partidària de les actualitzacions dels clàssics. N’hi ha alguna que m’ha agradat, però ha d’estar molt ben feta, amb gust i elegància i sense fer violència al text original. Amb el Timó d’Atenes de David Selvas i Sergi Pompermayer he tingut una impressió ambivalent: no em va semblar un Shakespeare, però em va agradar força.

Timó d’Atenes és un text ple de controvèrsia, que Shakespeare va deixar inacabat i que se sospita que va escriure en col·laboració amb un altre escriptor. En el muntatge que es pot veure a la Biblioteca de Catalunya, es veu molt clar quins trossos són de Shakespeare i quins no ho són. El seu llenguatge té una marca claríssima que el fa inconfusible.

Selvas ha fet una creació molt personal i allunyada de Shakespeare, cosa que ja va fer amb la Hedda Gabler d’Ibsen fa un parell d’anys al Lliure. El seu Timó és ben bé un drama contemporani amb estètica, personatges, situacions i problemes dels nostres dies. Quan sentim les paraules ressonants de Shakespeare enmig d’un escenari banal i embrutit el xoc és gran, més encara si hi afegim una banda sonora de música disco. El còctel és impactant i demolidor, però he de reconèixer que em va agradar perquè em va sacsejar.

Per damunt de tot, cal lloar sense matisos el treball de Julio Manrique, un gran actor que aquí se supera. Encarna el personatge de Timó al llarg de les seves fases evolutives amb naturalitat i sense histrionisme, sense exageració. Els seus sentiments són autèntics, no hi ha afectació, el to de veu sempre és l’adequat en cada cas, i la caracterització física és impressionant. Sense Manrique el Timó no seria ni de bon tros tan impactant. Veritablement, ell eclipsa tota la resta d’actors.

En canvi, Marta Marco, que considero una gran actriu, aquí fa la pitjor interpretació que li he vist mai, amb histrionisme i cridant totes les seves intervencions. Qui em va sorprendre molt gratament va ser Jordi Rico, que sempre havia vist fent papers còmics, i aquí adopta la vessant tràgica amb molta perícia. La resta, Mireia Aixalà, Fèlix Pons, Albert Ribalta, Òscar Rabadan i Enric Auquer compleixen correctament en un muntatge estrany que grinyola molt com a shakespearià.

David Selvas, com molts directors actuals, vol demostrar que els clàssics ho són perquè són intemporals i no perden vigència, però la distorsió que ha fet del Timó l’allunya massa de Shakespeare. L’ha convertit en un drama contemporani —potser és exactament això el que pretenia— que tracta el tema tan actual dels desnonaments i les persones que ho perden tot, però per a mi, el tema de l’obra és la hipocresia, el fet que els «amics» giren l’esquena al protagonista quan aquest ho ha perdut tot i no pot continuar oferint-los regals.

M’encanta Shakespeare i m’encanten els drames contemporanis. Potser per això aquest Timó d’Atenes em va agradar. No perquè pertanyés a la primera categoria, sinó a la segona.

Títol: Timó d’Atenes
Autor: William Shakespeare
Traductor: Salvador Oliva
Director: David Selvas
Dramatúrgia: Sergi Pompermayer i David Selvas
Intèrprets: Julio Manrique, Marta Marco, Jordi Rico, Mireia Aixalà, Albert Ribalta, Enric Auquer, Oscar Rabadán, Fèlix Pons
Espai: Biblioteca de Catalunya
Dates: del 5 al 30 de novembre

Valoració: 3.5/5

Després d’Un mosquit petit, em feia molta il·lusió tornar a veure una obra de Marc Artigau. Aquella peça la vaig trobar molt original, enginyosa i molt ben construïda. Però Arbres m’ha decebut per les expectatives que en tenia. Es tracta d’una obra complexa, amb salts endavant i endarrere en el temps i en l’espai, i amb el·lipsis que fan rumiar. És, doncs, sens dubte, una obra intel·ligent i ben construïda, però no té la grapa que tenia Un mosquit petit.

Un home enigmàtic que vol recuperar la dona que estima contracta una altra dona perquè la segueixi. Aquest és el punt de partida d’una història que es va embolicant i on res no és el que sembla, però hi ha alguns elements inconnexos i arriba a un punt en què esdevé un pèl inintel·ligible. Al final l’expectativa que s’ha generat és tanta, que la resolució és una mica fluixa. Em va fer la sensació d’un bon plantejament, però amb un desenvolupament irregular i mal conduït.

Arbres és una peça formalment molt atractiva per aquest trencaclosques que planteja, però a sota no hi ha gran cosa. És la història d’un amor complicat i poc convencional, però als personatges els manca profunditat i gruix, no s’hi arriba a empatitzar. La història els passa per damunt i els eclipsa. D’altra banda, les el·lipsis temporals a vegades descol·loquen l’espectador perquè li falten punts de referència.

La interpretació dels tres actors, però, és molt bona, el muntatge és imaginatiu amb pocs recursos i es converteix en un element indispensable per poder seguir el fil de l’argument i les giragonses que fa constantment. En un mateix escenari hi trobem molts ambients diferents que representen moments i espais diferents per on transiten els tres personatges.

Arbres és la primera col·laboració entre Marc Artigau i la companyia La Virgueria, dos membres de la qual participen en aquesta ocasió: el director Aleix Fauró i l’actriu Isis Martín.

Títol: Arbres
Autor: Marc Artigau
Director: Aleix Fauró
Intèrprets: Norbert Martínez, Carmela Poch, Isis Martín
Espai: Sala Beckett
Dates: del 7 al 30 de novembre

Valoració: 3/5

M’encanta el teatre dins el teatre, és a dir, quan és alhora el continent i el contingut d’un text dramàtic. En el cas de Querencia, els dos protagonistes són una gran actriu i un crític frustrat que a més, són un exmatrimoni que ha acabat de la pitjor manera. El text de Paco Zarzoso és molt potent, és alhora intel·lectual i visceral, però d’altra banda, peca d’excés de grandiositat i això l’allunya de la versemblança.

La història, ras i curt, es resumeix en una gran actriu que una nit, acabada una representació de Medea, va a visitar el seu exmarit i tots dos tenen una conversa plena de retrets, d’insults i de ferides profundes. Ella sembla en tot moment que no ha sortit de la pell de Medea, perquè li vomita tot l’odi de què és capaç. Ell s’hi torna amb la mateixa intensitat. No dic que el diàleg no hagi de ser intens i demolidor, que ho és, però pel meu gust, esdevé histriònic i allunyat de la realitat en molts moments. I a banda del text, hi ha l’exageració de les formes, que arriba al punt culminant quan s’arrenquen les perruques l’un a l’altre. En moments com aquest l’obra traspassa el límit del drama contemporani i sembla que vol endinsar-se en la grandiositat i la insondabilitat de la tragèdia grega. A mi em va semblar excessiu.

Però Querencia no és una mala obra, ans al contrari. És un text molt ben escrit i articulat, però hiperbòlic. Com també ho és la interpretació de Verònica Andrés i Álvaro Báguena, sobretot la d’ella, que és realment una Medea aterridora i colpidora, especialment fora de l’escenari, que és on l’obra la situa. Representa una actriu brillant, vanitosa i exagerada, incapaç de dur una vida personal endreçada, que va a visitar el seu exmarit per humiliar-lo. Per defensar-se, ell l’ataca amb el mateix grau de bilis que ella escup. Tots dos actors fan un treball molt brillant.

Querencia és una obra massa ampul·losa, massa pretensiosa, que si hagués rebaixat una mica el to inflamat amb què està escrita, seria brillant. Encara que Zarzoso ho pretengui i en vulgui imitar l’estil, no és una tragèdia clàssica, sinó un drama contemporani amb un discurs dur, però perquè sigui dur no cal histrionisme.

Títol: Querencia
Autor: Paco Zarzoso
Director: Carles Sanjaime
Intèrprets: Verònica Andrés i Álvaro Báguena
Espai: La Seca-Espai Brossa (Sala Joan Brossa)
Dates: del 5 al 23 de novembre

Valoració: 3.5/5

Només recordava haver vist una obra de Thomas Bernhard, L’home del teatre, interpretada per Lluís Homar al Teatre Lliure ara fa nou anys. Em va entusiasmar, i això em predisposava molt bé de cara a El president. He de dir que va estar fins i tot per damunt de l’altura de les meves expectatives, perquè em va enamorar, i no tan sols el text, sinó la interpretació superba de Francesc Orella —per qui tinc una debilitat especial— i de Rosa Renom.

Si les obres de Bernhard tendeixen al monòleg, en aquest cas hem de parlar de dos monòlegs, primer el de la dona del president, i a la segona part, el del president. La resta de personatges són mers comparses que disfressen els dos monòlegs d’obra de teatre. El president és una crítica ferotge i brutal al sistema polític i la corrupció a Àustria. És ben coneguda l’opinió que Bernhard tenia del seu país, va dir reiteradament que era una nació estúpida i brutal, una claveguera inculta que pretenia estendre la seva pestilència per tot Europa.

Bernhard és un autor fort i dur i El president n’és una bona mostra. Dos personatges que han perdut els estreps i el senderi, que viuen cadascú dins el seu món, aliens a la realitat exterior, però que són la parella que governa el país, ens ensenyen la seva demència, pròpia d’una persona esquerdada de dalt a baix. La representació que fa Bernhard de l’alta política austríaca és la d’un matrimoni extravagant i rocambolesc.

Els dos monòlegs són un tour de force per a cadascun dels actors. No és una obra a l’abast de qualsevol, sinó que calen un actor i una actriu de raça per encarar el repte bernhardià i sortir-ne airós. De Francesc Orella no cal dir-ne res que no sapiguem a hores d’ara: és un actor impressionant i molt versàtil capaç de posar-se a la pell de personatges molt diferents, que sempre infon autoritat i respecte perquè es fa completament seu cada rol que interpreta. És una bèstia del teatre. En canvi, Rosa Renom, que encara no té el reconeixement que es mereix, és una altra bèstia teatral. Interpreta magistralment una presidenta enèrgica, grotesca, astuta i exagerada, es llueix en el seu paper d’una manera anàloga a com ho fa Orella. Tots dos formen una parella presidencial magnífica.

El muntatge, amb escenografia de Paco Azorín i direcció de Carme Portaceli, és auster, però el que és important d’aquesta obra és el text dels dos monòlegs; tota la resta és accessòria. Els actors secundaris es limiten a interpretar llurs papers amb la màxima correcció que la fugacitat de les intervencions els permet. Un Bernhard contundent i radicalment crític fa una sàtira hiperbòlica i grotesca en un text que sembla una tragicomèdia. Malgrat que el fons és dur perquè parla dels intents d’assassinat del president, ens ensenya la buidor interior de les entranyes de la vida a la residència presidencial. Hi ha veritats com a punys que ens fa mal de reconèixer. És d’aquelles obres dures que impacten com a dards al cervell de l’espectador i el deixen clavat a la cadira.

Títol: El president
Autor: Thomas Bernhard
Traductor: Bernat Puigtobella
Directora: Carme Portaceli
Intèrprets: Francesc Orella, Rosa Renom, Montse Pérez, Josep Julien, Daniela Feixas, Josep Costa, Sergi Misas
Espai: TNC (Sala Tallers)
Dates: del 5 de novembre al 28 de desembre

Valoració: 5/5

Vaig llegir L’última trobada fa tretze anys, quan a Catalunya es redescobria Sándor Márai precisament a través d’aquest llibre. Recordo que al principi em va costar entrar-hi, però el final era deliciós i crepuscular, amb un regust de fin de siècle que embolcallava una prosa molt elegant. Abans de començar la funció a l’escenari del Romea vaig veure que Abel Folk tenia a les mans la mateixa edició del llibre que jo vaig llegir: la d’Empúries.

Aquesta adaptació teatral, feta per Christopher Hampton, és fidel a la novel·la, els diàlegs són força similars, però el que no s’ha aconseguit traslladar del paper a l’escenari és l’atmosfera finisecular que l’obra de Márai respira i que a mi tant em va fascinar. Els parlaments i les formes dels dos personatges són perfectament exactes i adequats perquè ens puguem endinsar en la Viena anterior a la primera guerra mundial, però en conjunt, l’obra queda una mica freda. Aquesta és la impressió que a mi, havent llegit la novel·la, em va fer. Potser si no l’hagués llegida hauria gaudit més de l’obra que, d’altra banda, em va agradar molt.

Per començar, cal destacar el retorn de Rosa Novell, com ja s’ha dit a bastament, després d’haver superat una greu malaltia i haver perdut la visió. La recordo la darrera vegada que la vaig veure a La Seca, interpretant una actriu que donava vida a Clitemnestra a Els missatgers no arriben mai. No fa gaire, d’això. Ella, amb la seva veu encisadora i el seu caràcter, ens va seduir en el paper de la minyona que vetlla pel seu senyor i que s’erigeix en estendard de l’alta cultura quan descriu la Polonesa-Fantasia de Chopin.

Però el gran protagonista és Abel Folk, l’aristòcrata distant, conservador i elitista que sent la necessitat de tenir una conversa pendent amb un vell amic perquè aquest li reconegui la veritat del que va passar quaranta-dos anys enrere. Folk, esplèndid, està molt ben envellit per encarnar Henrik i Jordi Brau fa un Konrad una mica pla, però prou convincent. Els actors són molt bons, el text és esplèndid, però què ho fa que la versió teatral d’aquesta novel·la no sigui del tot convincent?

Des del dia que la vaig veure hi he rumiat molt. Algú ha dit que no era una obra per pujar en un escenari gran com el del Romea, sinó que hauria resultat més en un escenari més petit i més proper. Potser és això. A mi em va semblar que l’escenari estava massa despullat, hi faltava mobiliari, perquè tot i que el text és el suport més important de l’obra, perquè l’espectador pugui fer-se a la idea de l’ambient en què es mouen els personatges, caldria que la casa estigués adequadament abillada. Això faria el caliu que a l’obra li falta.

En definitiva, l’adaptació teatral és bona perquè la novel·la de Márai és bona, però sense cap mèrit addicional. Però malgrat això, cal reconèixer que el text ho supera tot perquè és dens, elegant, nostàlgic, cadenciós i encisador.

Títol: L’última trobada
Autor: Christopher Hampton (a partir de la novel·la homònima de Sándor Márai)
Versió i direcció: Abel Folk
Intèrprets: Abel Folk, Jordi Brau, Rosa Novell
Espai: Teatre Romea
Dates: del 25 d’octubre al 23 de novembre

Valoració: 4/5

Reconec que vaig anar a veure aquesta obra amb algunes reserves, atès que havia sentit a dir que era d’aquelles en què el públic hi participa, i això no m’agrada gaire. Però no cal patir. L’única participació del públic és a través d’una votació amb unes cartolines de colors, a banda de la col·laboració voluntària en una recollida d’objectes de l’escenari. El que comença sent una reunió de veïns ben aviat pren un camí extravagant, gairebé oníric, en què el veí nou és objecte d’examen per veure si els altres el poden acceptar al barri. La gent molesta és alhora una comèdia negra i un thriller psicològic, tot plegat amb un regust de 1984.

Els set joves actors que interpreten aquesta obra provenen de l’escola de teatre Eòlia, i des d’aquí els felicito i aplaudeixo, ja que per a mi sempre és una alegria descobrir actors nous. En aquest cas, a banda del treball actoral hi ha també un text original, divertit i incisiu de Carles Mallol. Actualment no és cosa corrent veure una obra amb tants actors a escena, i aquesta té set personatges, tots ells diferenciats, però amb el punt comú de saber-se units com a grup fent pinya en contra de qualsevol element forani que els pugui pertorbar o portar la discòrdia.

La comèdia i els somriures estan servits des de bon principi, atès que el punt de partida ja és grotesc, i a partir d’aquí la troca es va embolicant i tot esdevé un magma estrany i confús. Però més enllà de fer riure l’espectador, l’obra també pretén tocar-li la consciència, ja que el posa davant del mirall de les seves pors irracionals a tot allò que li és aliè i desconegut. En definitiva, si haguéssim de resumir el tema de La gent molesta, diríem que és l’al·lèrgia a la diferència duta fins a les darreres conseqüències.

Títol: La gent molesta (un barri digne)
Autor i director: Carles Mallol
Intèrprets: Tasio Acezat, Anna Maruny, Quique Nubiola, Xesco Palacín, Tània Roca, Sara Sors, Ester Villamor
Espai: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 16 d’octubre al 2 de novembre

Valoració: 4/5

En el marc de l’XI Festival Shakespeare que aquests dies se celebra a la Biblioteca de Catalunya (del 23 al 29 d’octubre), una setmana completament atapeïda d’obres i altres activitats al voltant del gran dramaturg anglès, s’hi ha pogut veure una magnífica producció de la seva comèdia Nit de reis, en la interpretació de la companyia Els Pirates Teatre. Les cavallerisses de la Biblioteca de Catalunya, aquest espai entranyable que la perla 29 ha conquerit per al teatre, era un escenari absolutament idoni per representar-hi el clàssic dels clàssics, i així, sense escenografia, els actors han aconseguit omplir l’espai i delectar-nos amb una interpretació sensacional d’un text elegant, divertit, complex i ple de matisos.

Personalment, conec molt més els drames que no les comèdies shakespearianes, per tant, ha estat una ocasió d’or per endinsar-me en aquesta obra de la qual només sabia el nom. Encara que la majoria de comèdies clàssiques segueixin patrons similars, com ara el de fer sortir personatges disfressats i/o transvestits, Nit de reis és una comèdia fresca i enginyosa amb una trama bastida al voltant de dues parelles que no saben que ho són, amb molts personatges secundaris.

Els Pirates Teatre, amb actors que després hem vist en altres companyies, com ara Laura Aubert (la Kompanyia del Lliure) o Arnau Puig i Ricard Farré (La Padrina), supera amb nota la interpretació del fris de personatges de la comèdia. De tots ells m’agradaria destacar-ne dos: Laura Aubert, impressionant, que fa un bufó divertidíssim i incisiu i que a més a més canta i toca el piano, el violí, el contrabaix i la guitarra, i Arnau Puig, l’altre personatge grotesc, la riota de la casa de la comtessa. Tots ells són actors joves, però ja demostren taules per a un Shakespeare, que no és poca cosa. La comèdia flueix amb naturalitat, sense ni un bri d’impostació, no hi ha escenografia, però el recinte màgic de la Biblioteca acull meravellosament aquesta nit de reis. Els vestits són modestos i discrets, de manera que tota l’acció descansa sobre la paraula, però en cap moment no se’ns fa ardu ni estrany.

Després de veure un meravellós Romeu i Julieta al Teatre Akadèmia l’any passat, en unes condicions similars (però amb un espai força més reduït), m’he adonat que per a un Shakespeare ben fet l’única cosa imprescindible és conèixer bé el text i lliurar-se a la seva força sense voler fer-hi experiments estranys ni cap mena de violència. Els actors no declamen, simplement diuen un text que encara avui se’ns apareix fresc, malgrat que la situació sigui del tot inversemblant. Una comèdia brillant i rodona en una interpretació esplèndida en un escenari màgic formen un còctel inigualable que malauradament, només s’ha pogut veure un dia. Però els qui no hi hàgiu anat no patiu, perquè a partir del 10 de desembre el clàssic torna, aquest cop al Círcol Maldà, un espai gestionat precisament per Els Pirates Teatre. No us la perdeu per res del món.

Títol: Nit de reis
Autor: William Shakespeare
Direcció i dramatúrgia: Adrià Aubert
Intèrprets: Laura Aubert, Mònica Barrio, Queralt Casasayas, Bernat Cot, Núria Cuyàs, Ricard Farré, Xavi Frau, Josep Sobrevals, Lluna Pindado, Arnau Puig
Espai: Biblioteca de Catalunya
Data: 28 d’octubre

Valoració: 5/5

Aquesta és la segona obra escandinava que podem veure enguany al Versus Teatre. L’altra va ser Kyla, del suec Lars Norén, una obra amarada de violència verbal que tracta el tema del racisme i la xenofòbia actuals al món occidental. Em va impactar tant que vaig tenir moltes ganes de veure Hivern, tot i que sabia que argumentalment no hi tenia res a veure. Certament, Hivern és una obra freda, despullada i desangelada en tots els sentits. Dos personatges, un escenari on només hi ha neu i un diàleg sec, entretallat i sovint repetitiu són els elements de què es compon aquest hivern del noruec Jon Fosse.

Dos desconeguts, un home i una dona, es troben en un espai obert cobert de neu (un parc, un bosc?). Ella comença a fer-li preguntes i al cap de molta estona, ell li respon amb evasives, però després li segueix la corrent. La conversa continua a l’habitació de l’hotel on ell s’allotja (en la producció del Versus era un matalàs a terra enmig de la neu), però perd tot el sentit i esdevé surrealista. Jo no vaig saber com s’havia d’interpretar aquell diàleg incoherent entre tots dos. A més a més, la presència d’un micròfon penjant al sostre pel qual parlaven a vegades encara ho enterbolia tot més.

Segurament l’obra ens vol transmetre la sensació de solitud, d’incomprensió i d’aïllament, però no cal tanta extravagància. Bàrbara Roig i Ramon Bonvehí, dos actors habituals de la companyia Retret Teatre, que dirigeix Ivan Padilla, van representar amb molta convicció i convenciment els seus papers, van donar-ho tot en la seva interpretació, però això no afegeix mèrits a un text críptic que a mi em va deixar freda.

Títol: Hivern
Autor: Jon Fosse
Traducció, direcció i dramatúrgia: Ester Roma Calle
Intèrprets: Bàrbara Roig, Ramon Bonvehí
Espai: Versus Teatre
Dates: del 15 d’octubre al 2 de novembre

Valoració: 2.5/5

Font: Teatre Barcelona

Sóc una gran entusiasta del teatre dins el teatre, com de la literatura dins la literatura. Tant una cosa com l’altra són un joc de miralls molt atractiu i intel·lectualment molt estimulant que ens transporta a realitats gairebé paral·leles. Això és exactament el que passa a A la vora de l’aigua, de la companyia belga La Fabrique Imaginaire, integrada pels dramaturgs Ève Bonfanti i Yves Hunstad. Amb només una taula verda i dues cadires com a escenografia, els dos actors-autors ens expliquen una història dins la història.

La funció s’inicia en un moment indefinit de manera informal i veiem els autors, que parlen de l’obra que han escrit i que estan a punt de començar a assajar. Però al cap d’una estona es converteixen en els actors d’aquesta obra, de la qual fan tots els personatges indistintament. Es tracta d’una comèdia bucòlica i naïf de la qual interpreten una escena que passa en un prat a la vora de l’aigua. L’aigua del llac és l’espai on hi ha assegut el públic real.

El joc de miralls és original i divertit. A la primera part tenen més protagonisme els autors, que reflexionen sobre l’escriptura teatral, l’obra que han escrit i que encara volen polir, i sobretot, les didascàlies —en diríem les acotacions. A la segona part els autors desapareixen gairebé del tot i veiem l’escena final de l’obra. Però tot plegat passa de manera continuada, sense talls, amb el flux de text molt ben enllaçat.

Francesc Garrido i Alícia González Laá són els autors-actors. A ell se li nota molt d’ofici, ja que actua amb una gran naturalitat i ens fa molt còmode i real el personatge. En canvi, Alícia González Laá, tot i l’esforç visible que fa, es veu encarcarada, amb expressions facials postisses que no arrodoneixen la seva interpretació, com sí que passa amb la de Garrido. Ara bé, hi ha bona química entre tots dos i sumat a un text altament estimulant, A la vora de l’aigua esdevé una obra molt recomanable, amb direcció d’Emilià Carilla, al Teatre Akadèmia.

Títol: A la vora de l’aigua
Autors: Ève Bonfanti i Yves Hunstad
Traductora: Margarida Trias
Director: Emilià Carilla
Intèrprets: Alícia González Laá, Francesc Garrido
Espai: Teatre Akadèmia
Dates: de l’11 d’octubre al 2 de novembre

Valoració: 4/5

Font: Teatre Barcelona

Vaig tenir ganes de veure Pensaments secrets des que vaig saber que es faria a la Sala Muntaner per molts motius: perquè David Lodge és un autor que m’agrada molt, perquè Mercè Pons i Àlex Casanovas més enllà de dues cares conegudes són dos grans actors i perquè la Sala Muntaner gairebé sempre l’encerta en les obres que programa. Val a dir que totes les meves expectatives es van complir amb escreix. Amb una escenografia del tot minimalista, Pons i Casanovas aconsegueixen crear i recrear l’atmosfera d’una bombolla on només viuen ells dos dins el marc d’un campus universitari.

L’obra és un diàleg constant entre una novel·lista i un científic sobre l’origen de la consciència i les emocions, sobre ciència i religió, però especialment sobre la matèria de què estem fetes les persones. Pensaments secrets fa referència a allò no tangible de l’ésser humà, allò que produeix la seva ment, la seva consciència o la seva ànima. La novel·lista sap que és un misteri deliciosament indesxifrable, mentre que el científic està convençut que només calen més anys de progrés en la ciència per arribar a copsar quines combinacions químiques i sinapsis produeixen cada emoció concreta que fa reaccionar els humans d’una manera o d’una altra. Però enmig d’aquesta conversa, llarga i interrompuda, entre tots dos sorgeix del desig.

David Lodge ha bastit un text perfecte que escodrinya amb elegància i precisió l’ànima humana, i més concretament, la de dos intel·lectuals que es deixen endur pel torrent de les emocions. Mercè Pons és l’escriptora fràgil però realista, i Àlex Casanovas el científic convençut però hipòcrita que serà incapaç d’explicar-se a si mateix els seus sentiments. Hem de felicitar també Lluís Soler en el seu debut com a director, perquè l’obra és rodona des de tots els punts de vista.

Títol: Pensaments secrets
Autor: David Lodge
Traductor: Llorenç Rafecas
Direcció i adaptació: Lluís Soler
Intèrprets: Àlex Casanovas, Mercè Pons
Espai: Sala Muntaner
Dates: del 17 de setembre al 26 d’octubre

Valoració: 5/5

Font: Teatre Barcelona

A vegades és complicat portar una novel·la al teatre, sobretot si l’acció passa en molts escenaris diferents i hi ha més d’una subtrama. Aquest és el cas de Sunset Park, de Paul Auster. Tot i que és ben lícit que un dramaturg adapti una novel·la per a teatre com millor li sembli i que en tregui trossos a l’hora de dramatitzar-la, a parer meu, Sunset Park no és precisament la millor novel·la per dur al teatre. Dividida clarament en tres parts que passen en dos escenaris del tot diferenciats, Ivan Padilla ha optat per mostrar-nos només la primera part i la tercera, i la segona ens l’ha anat mostrant a través de veus en off. Qui no hagi llegit la novel·la d’Auster potser veurà una obra rodona, però havent-la llegit, grinyola una mica. Cal reconèixer l’esforç d’Ivan Padilla per aquesta adaptació prou entenedora, però a vegades un pèl confusa.

Quatre artistes joves amb talent i pocs diners viuen en una casa ocupada a Sunset Park, un dels quals és el protagonista, Miles Heller, que amaga un secret que el traumatitza i el distancia d’un pare ric que el podria ajudar. Sunset Park s’emmarca en la crisi econòmica actual, però això és només el rerefons de l’obra, que pivota al voltant dels dubtes i els sentiments del protagonista. A través seu coneixem els altres ocupants de la casa i la seva xicota, que estima amb bogeria. Tots ells tenen escenes individuals que enriqueixen el text i li donen profunditat. Aquesta part Ivan Padilla l’ha resolt molt bé en l’espai minúscul del Teatre Gaudí.

Els actors de la companyia Retret Teatre, que ja vam poder veure l’estiu passat a Oceà d’Alessandro Baricco, donen vida als personatges d’Auster amb credibilitat en un escenari minúscul aprofitat al màxim on a vegades es confonen les diferents escenes. En definitiva, el Sunset Park obra de teatre és una peça de text i de personatges, on les accions i els escenaris queden difuminats. Si heu llegit la novel·la, l’adaptació teatral us quedarà curta, i si no l’heu llegida, en gaudireu molt.

Títol: Sunset Park
Autor: Paul Auster
Traductor: Albert Nolla
Adaptació i direcció: Ivan Padilla
Intèrprets: Dani Ledesma, Bàrbara Roig, Ramon Bonvehí, Lara Díez, Francesca Vadell, Maria Clausó, Ivan Padilla
Espai: Teatre Gaudí Barcelona
Dates: del 5 de setembre al 12 d’octubre

Valoració: 3.5/5

Enguany se celebra el bicentenari del naixement de Georg Büchner, un dramaturg important del qual, ho he de reconèixer, no tenia gaire notícia. Bàsicament només en coneixia Woyzeck, i encara per l’òpera gairebé homònima que en va fer Alban Berg que no pas per la peça en si mateixa. Tot i que per ser del tot sincera, mai no he sentit el Wozzeck de Berg perquè la música posterior a R. Strauss no m’agrada. En qualsevol cas, aquest any hem pogut veure a Barcelona dos muntatges de Woyzeck: aquest de la Beckett i un de format molt més reduït (només dos actors que feien tots els papers) al Tantarantana.
Woyzeck és una obra molt dura pel que diu i pel que representa. Un home jove i pobre, soldat de l’exèrcit alemany, és sotmès a un procés gradual de deshumanització física i moral que el porta a l’aberració i al suïcidi. Però més enllà de la història personal de Franz Woyzeck, l’obra ens ensenya tot un fris de personatges que conformen un món corromput i esquerdat de dalt a baix on només primen valors abjectes com l’egoisme extrem, l’aprofitament de l’altre o la cobdícia. Büchner presenta un món sòrdid sense gens d’èpica amb personatges cruels i roïns, sense justícia i on impera la llei de la selva. Les humiliacions constants que rep el protagonista per part del metge, del capità i de la seva dona, de mica en mica li van llevant les forces, tant físiques com morals, i el deshumanitzen en tots els sentits de la paraula, ja que gairebé el redueixen a una pedra. El seu últim acte de rebel·lia, l’homicidi de la seva dona i el seu suïcidi, posen fi a una existència fosca, turmentada, desesperançada i cruel.
Woyzeck és la primera peça teatral en què els protagonistes són persones de la classe obrera i això és molt important, ja que fa canviar radicalment l’enfocament de l’escenari i els personatges que se’ns presenten. La misèria material i moral passa a ocupar el primer pla i el focus canvia. Però més enllà del missatge de denúncia, Woyzeck és una obra que avui dia encara té molta força perquè el text és fort, brillant, punyent i ple d’idees que mai no moriran com són la llibertat individual, l’explotació de l’home per l’home, i sobretot, la dignitat humana. I encara Büchner gosa tractar un tema estretament lligat amb l’eclosió de les ciències al segle XIX com és la part fosca del progrés científic: fins a on s’ha d’arribar en els experiments per contrastar teories i verificar hipòtesis? Per tot això Woyzeck és un text que sempre ens interpel·larà, per la seva força argumental i per la seva duresa.
L’adaptació que n’ha fet Marc Rosich per a la Sala Beckett i els actors de la companyia Parking Shakespeare han sabut copsar molt bé el missatge de Büchner. Han optat per un escenari completament despullat on només hi havia els actors i la força del text. Personalment no m’entusiasmen els escenaris despullats, però quan un text té aquesta força demolidora, poca cosa cal més enllà d’uns bons actors. En aquest cas, han aconseguit transmetre la duresa de l’obra a través d’una sobrietat minimalista que em va agradar força.

Títol: Woyzeck
Autor: Georg Büchner
Versió i direcció: Marc Rosich
Intèrprets: Carles Gilabert, Ester Cort, José Pedro García Balada, Pep Garcia-Pascual, Adrià Díaz, Ariadna Matas, Santi Monreal, Ricard Sadurní
Espai: Sala Beckett
Dates: del 17 de setembre al 5 d’octubre

Valoració: 4/5