ARCHILETTERS

En les dues entrades anteriors referents a aquesta matèria hem presentant el comportament de la radiació solar en les tipologies urbanes de Ciutat Vella i de l’Eixample del segle XIX.

Aquelles dues tipologies que en les nostres latituds representen una major protecció davant l’efecte solar, i en latituds superiors també, com ara Viena, Londres, Berlín, o París, per l’encerclament de les murades defensives del període medieval que provocava assentaments curulls d’alta densitat. En el cas dels eixamples tenim l’arrancada en els esventraments dels antics recintes ciutadans com el carrer de la Pau a València, la Via Laietana a Barcelona, endemés de l’ensolsida de les murades. Casos iniciàtics són els les intervencions haussmannianes de París de Lluís Napoleó, el Ringstrasse de Viena, els Crecents londinencs, o els eixamples cerdans de Barcelona i els dos filocerdans de València.

En aquesta tercera entrada, també referida a la incidència de la radiació solar sobre l’espai públic, presentarem els resultats de la mateixa sobre una tipologia d’urbanització oberta o expansiva. Aquella que té l’eclosió, la teorització i implementació en el funcionalisme des d’en Tony Garnier ençà sobre la doble premissa del zoning i la implantació estilística i funcional del Moviment Modern.

Detalls de la ciutat Industrial d’en Tony Garnier

Detall de la Hufeisensiedlung (ferradura) d’en Bruno Taut

Veiem una certa preocupació per l’existència vegetal més enllà del mer acompanyament. Sobretot en Taut.

Tenint els seus detractors com ara Camillo Sitte, Ebenezer Howard, Camillo Boitto i àdhuc el nostre menorquí, en Rubió i Tudurí. En els primers exponents la queixa fou la manca d’esperit artístic urbà. Una mica enyoradís.

El zenit de l’aplicació vindria de la mà dels herois del Moviment Modern, com ara Le Corbusier, Bruno Taut, Gropius, Mies, Meyer, Sert, Hilberseimer, etc. que implementen llurs idees al disseny de la Gran Ciutat i densa en alçada. Ací la desocupació/despreocupació vegetal és total. Sols importa l’artefacte arquitèctico i la funció mecanicista de l’urbs.

Cap referència. Sols hi ha mecanicisme funcional.

En el cas de “mediterranis” com Le Corbusier i Sert, sí existeix una major intervenció naturalista com veurem més avall.

El primer que cal fer, però, és entendre que és això de “l’urbanisme obert o expansiu”. L’urbanisme obert o expansiu és una morfotipologia d’urbanisme que es caracteritza per presentar construccions que no tenen perquè alinear-se entorn a uns marcats eixos o carrers, i que, a més, tampoc han d’estar en contacte unes amb altres. És, per tant, un urbanisme que disposa els diferents elements arquitectònics sense cap ordre aparent, i que acaba configurant –en molts casos– grans espais “lliures” entre edificis. Els carrers, per tant, semblen quedar en un segon lloc.

La mostra-espai amb què la testem, en el cas de València, l’hem localitzat aquest tipus d’urbanisme al voltant de la Ciutat de les Arts i les Ciències. Això ens pot dir coses sobre la dita implemetnació tan denostada, mancances i beneficis. Sempre fetes les opiinions d’una presa (política o ideològica) de partit prèvia. Rara vegada emeses des de criteris merament sostenibles i arquitectònics.

Si recordem les entrades anteriors, l’entramat de carrers de les diferents tipologies d’urbanisme existents en la ciutat té diferents repercussions sobre la radiació solar que incideix sobre l’espai públic en les hores centrals del dia, és a dir, de 12:00 a 16:00. En un entramat de carrers o predominen les orientacions Sud–Nord i Est–Oest, la radiació que incideix sobre els diferents carrers variava en funció de l’orientació dels mateixos, especialment en els mesos d’hivern. Per contra, en un entramat de carrers on predomina les orientacions Sud-Oest – Nord-Est i Nord-Oest – Sud-Est, com es dóna al barri de Russafa, tot i haver diferències entre la radiació solar que incideix sobre els carrers, aquestes no són tant significatives com el primer cas. Anem ara a veure que passa en una tipologia urbana caracteritzada per l’urbanisme obert o expansiu. El que fins ací exposem es pot veure en la següent imatge, on es representa l’àmbit d’estudi que hem escollit per portar a terme l’anàlisi de radiació incident.

Fotos d’àmbit

Pel que fa a la radiació solar que incideix sobre la superfície durant les hores centrals dels dies, aquesta en veu fortament influenciada per l’alçada dels edificis i els espais existents entre els mateixos. L’alçada mitjana del conjunt d’edificis existents en l’àmbit d’estudi té al voltant de 32 metres d’altura, sent-hi les cotes màximes de al voltant de 70 metres. Aquest fet crea zones d’ombra bastant extenses, especialment en els mesos d’hivern, quan el Sol està més baix.

En la següent imatge es pot veure la quantitat de radiació que incideix sobre la superfície de l’àmbit d’estudi durant els mesos d’hivern. En ella es pot observar com es creen grans zones d’ombra (tonalitats grogues) que pràcticament cobreixen totes les zones “lliures” interiors que queden entre els diferents edificis. Com es pot comprovar en la imatge, pràcticament tot l’àmbit d’estudi està baix una zona d’ombra durant les hores centrals del dia dels mesos d’hivern.

Pel que fa als valors de la radiació que incideix sobre la superfície en les hores centrals del dia durant els mesos d’hivern, hi ha que dir que varien substancialment, tot i que són valors bastants baixos. Així, els patis interiors la quantitat de radiació que incideix sobre els mateixos és d’una mitjana de 50 WH/m², mentre que les zones d’ombra fora d’aquestos espais interiors és d’una mitja de 100 WH/m². Per contra, en aquelles zones lliures d’ombra, és a dir, sobre aquelles zones que incideix el Sol, la quantitat de radiació és de 400 WH/m².

21_desembre_2

La situació canvia de manera dràstica durant els mesos d’estiu, tal i com es pot observar en la següent imatge. Al contrari del que ocorre durant els mesos d’hivern, durant les hores centrals del dia dels mesos d’estudi, les zones on la radiació que incideix es relativament més baixa (tonalitats grogues) en comparació amb la resta escassegen, localitzant-se majoritàriament en la cara est de l’edifici.

Pel que fa als valors de radiació, durant els mesos d’estiu, les zones d’ombra en patis interiors reben unes quantitats d’energia al voltant de 120 WH/m², valor ja de per sí superior a les zones de màxima radiació durant els mesos d’hivern; mentre que les zones de màxima insolació reben valors d’energia entre 2.000 i 2.500 WH/m².

21_juny_2

Tenint en compte la realitat d’aquests espais: amplies zones entre edificis, elevades altures de les construccions, altes quantitats de radiació durant els mesos d’estiu i baixes durant els d’hivern, el disseny de les zones lliures d’edificació allà on es presenta aquest tipus d’urbanisme ha de ser un factor a tenir molt en compte. L’elecció d’espècies caducifòlies per enjardinar aquestos espais lliures garantirà, doncs, unes millors condicions de confort; ja que quan menys radiació incideix les especies perden la fulla, no creant ombres, mentre que quan el Sol pica amb més intensitat, el fullatge dels arbres crearà zones d’ombra.

CONCLUSIONS PROVISIONALS

1. Hem repetit l’error dels urbanistes del M.M. més centreeuropeus amb l’agreujant de ser ubicats a una latitud de pitjors condicions de l’entorn vegetal que les centreeuropees. Hem copiat literalment. I per a copiar s’ha de saber el què, el com, on i el perquè.

2. No hem aprofitat per plantar masses boscoses que assuavirien la radiació estival i refredarien l’ambient de trànsit peatonal en els intersticis entre blocs.

3. Malgrat dedicar-nos-hi a fer urbanisme de “places dures”, hem estat incapaços a instal·lar aparells col·lectors d’energies renovbles com ara, de fotovoltàica, eòlica, etc. amb beneficis socials generals.

4. Ens calen tals mases boscoses de fulla caduca per a atemperar l’ambient d’extrema humitat que posseeix la ciutat de València amb una mitjana realtiva (HR) permanentement per sobre del 70 % amb la subsegüent sensació de basca o xafagor.

5. Ni tan sols l’Umbacle de la Ciutat de les Arts i les Ciències ha estat “tancat” per l’heura enfiladissa promesa.

Ignasi és llicenciat en Ciències Ambientals, tot i que la seua encara breu trajectòria acadèmica i professional s’ha desenvolupat principalment en l’àmbit de l’ordenació i el planejament territorial. A pensar el territori, tal i com li agrada dir a ell; això sí, tothora, sota criteris de sostenibilitat i equitativitat territorial.

El que ací, a l’estudi d’arquitectura ens mena, es veu clarament reflectit en l’entrevista que fa uns dies li realitzaren a Ràdio Pego. Una entrevista, on l’Ignasi presentava el treball final de màster que realitzà a la Universitat de València durant el curs passat. En ell, l’Ignasi reflexiona al voltant de l’articulació del territori i l’accessibilitat als diferents centres de polaritat d’una determinada àrea del territori valencià que s’articula a partir de les ciutats de Gandia, Dénia, Benidorm i Alcoi.

Plantejament que hom pot traslladar a d’altres àrees articulades del país com ara:
1. Comarques d’ambós costats del Sénia-Ebre.
2. Baix-Alt Camp-Priorat.
3. Els Vallessos-Maresme.
4. El Garraf-Penedessos-Baix Llobregat.
5. Anoia-Bages-Osona-Berguedà-Solsonès.
6. Els Pallars-Noguera-Alt Urgell.
7. Segrià-Garrigues-Urgell-Urgellet,
etc.

Si no l’escoleu en l’apliació anterior podeu passar a “clikar” ací.

És aquesta una zona de carrers més amples que el Barri del Carme, amb xamfrà tallat a escaire en l’encreuament dels carrers i amb orientacions Sudoest – Nordest i Nordoest – Sudest, principalment. És a dir, és una zona urbanísticament que res té a veure amb el barri del Carme. 

Radiació solar i espai públic

Dissenyar edificis i espais públics amb unes adequades condicions de confort -entre elles, les de confort tèrmic-, és obligació de tots aquells professionals que tenim en l’urbanisme el nostre camp de treball. Les diferents condicions climàtiques existents al llarg i ample del planeta Terra, unit al progressiu, i ja crític, esgotament dels recursos naturals ens obliguen a dissenyar i construir elements tenint present sempre les condicions ambientals de l’entorn. És el que es coneix com urbanisme bioclimàtic. Urbanisme bioclimàtic, doncs, és aquell urbanisme que se n’aprofita conscientment de les condicions ambientals de l’entorn a fi de dissenyar nous espais i construccions on, principalment –però no sols–, l’energia solar passiva es utilitzada amb la finalitat de fer l’espai més habitable i sostenible des d’un punt de vista integral. Com a norma general, es tracta de minimitzar els guanys de calor en aquella època de l’any amb més altes temperatures, i de maximitzar les aportacions del mateix en les èpoques més fredes. Aquestes condicions haurien de ser objectiu del disseny tant dels espais i edificis públics i privats, a fi i efecte de reduir el consum d’energies procedents de fonts no renovables.

A l’hora d’establir condicions de confort tèrmic, doncs, cal tenir present les diferents variables que poden incidir en el planejament urbà. D’entre totes aquestes, presència o no de vegetació, orientació, elements artificials…, cal tenir-ne presents dues per sobre de la resta:

1. La relació entre l’amplada dels carrers i places amb l’altura dels edificis que s’alineen al llarg d’aquestos espais, per una banda.

I 2. L’orientació dels sistema estructural de la ciutat, és a dir, els carrers i les places, per l’altra. Totes dues, però, es veuen influenciades per la trajectòria solar, que, com és sabut, varia al llarg de l’any.

A partir d’ací podem distingir grosso modo diverses àrees de la ciutat compacta mediterrània. Les de caràcter asiàtic, americà, etc. mereixen un tractament diferent degut a la matriu hipodàmica sobre la què es basen. La ciutat difusa no té cabuda ací, sinó com a objecte de crítica i rebuig.

Per tant distingirem:

1. La ciutat històrica o vella com diem en la nostra cultura.

2. La ciutat d’eixample dinovesca.

i 3. La ciutat de l’urbanisme expansiu o oberta, a partir d’una segona embranzida expansionista, en termonologia funcionalista des del moviment modern des dels anys 1920′ fins als vuitanta del segle passat. En bona mesura, la ciutat americana de nord i sud i l’asiàtica s’enquadrarien en aquest nivell.

La idea que subjau en aquests posts és l’aproximació pautada al concepte i l’obtenció d’indicadors i índex que ens avaluen amb números en cada cas concret de què estem parlant. És a dir, som pràctics i no teòrics, malgrat que de moment puguem donar la sensació inversa. Volem que el sistema siga operatiu arreu i mesurable per a poder ser aplicat de manera discrecional quantitativament i qualitativament.

El primer que caldrà, doncs, és entendre com varia la trajectòria solar al llarg de l’any. Per entendre aquesta trajectòria, des de l’Estudi hem dissenyat la següent imatge a tall d’exemple, que –pensem- il·lustra molt bé la variació anual de la trajectòria de l’astre rei.

Com es pot observar en la imatge anterior, durant els mesos de l’estiu, i sempre parlant de l’hemisferi nord, l’angle d’inclinació del Sol és major que durant els mesos d’hivern. Així, durant les hores centrals del dia (12:00 a 16.00) del mes de juny, l’angle d’inclinació és aproximadament 75º, mentre que en el mes de desembre el mateix és devora els 25º, sempre inclinat vers el sud. Aquest fet, com hem comentat, té conseqüències tant sobre l’entramat de carrers com sobre els edificis que s’alineen en el mateix. En aquesta entrada, però, ens centrarem solament amb les repercussions sobre l’entramat de carrers.

En els mesos d’hivern, quan el Sol orbita baix i la distància que el separa de la Terra és més elevada, la radiació solar que incideix sobre la superfície és escassa, i ho fa, majoritàriament en direcció Sud-Nord, durant les hores centrals del dia. Aquest fet implica que els carrers orientats en direccions Sud-Nord rebran major quantitat de radiació que els orientats en direcció Est-Oest; fet que es deu a l’ombra que durant gran part del dia projecten sobre els carrers amb orientacions Est-Oest els blocs de vivendes situats sobre els mateixos eixos.

En la següent imatge, on s’ha modelitzat la quantitat de radiació que incideix en les hores centrals d’un 21 de desembre amb el cel ras sobre els voltants del Carrer dels Serrans de València s’observa molt bé aquest fenomen. En la mateixa, les altes quantitats de radiació solar incident es representen amb tonalitat vermelles, mentre que les baixes ho fan amb tonalitats grogues.

En la imatge, tal i com apuntàvem en línies anteriors, es pot observar com el Carrer dels Serrans, de direcció N-S, rep, durant les hores centrals del dia dels mesos d’hivern, major quantitat de radiació que els carrers amb direcció E-O, com per exemple el Carrer dels Cavallers. A més, es pot observar com les ombres dels edificis es projecten en direcció al nord, creant zones on la radiació solar que incideix és molt baixa (tonalitats grogues). Aquest fet s’observa molt bé en l’intersticis creats per la Plaça de Manises i en la Plaça dels Furs. Tal i com el lector haurà pogut comprovar, s’observen carrers en direcció E-O amb elevades quantitats de radiació (tonalitats vermelles), aquest és un error del model degut a la escassa amplària d’aquestos carrers.

Per contra, durant els mesos d’estiu, a l’estar el Sol en posició pràcticament perpendicular a la superfície de la Terra durant les hores centrals del dia, la radiació que incideix sobre tots els carrers en aquestes hores és pràcticament la mateixa, i molt elevada. Per tothom es sabut que durant les hores centrals del dia dels mesos d’estiu el Sol cau plomat, com col·loquialment es diu; i les zones d’ombra es redueixen a mínims.

Aquest fet es representa en la imatge següent, on s’ha modelitzat la radiació que incideix en les hores centrals d’un 21 de juny amb cel res, dia amb més hores de Sol de l’any. En ella s’hi pot observar com, tal i com hem comentat adés, les zones d’ombra (representades amb tonalitats grogues) s’han reduït al mínim.

Tindre presents aquestes consideracions, i modelitzar l’espai tal i com ho hem fet en aquest exemple, ens ajudarà a dissenyar espais públics més habitables i traure decisions que redunden en un millor aprofitament de llurs condicions. Si tenim en compte el temps mitjà que passa una persona en les places i carrers amb un clima com el nostre, el mínim que podem fer és pensar aquestos espais.

En aquest post hem comentat com incideix la radiació solar sobre l’espai públic en un d’entramat de carrers on predominen les orientacions E-O i N-S dels mateixos. En la propera entrada mirarem d’explicar quin és el comportament de la radiació solar que incideix en un entramat de carrers amb orientacions intermèdies. Cal tenir present que estem intentant d’esbrinar allò què tenia de bo la ciutat compacta tradicional i en un altre moment passarem a estudiar les darreres intervencions en zones d’eixample i d’urbanisme de petjada (edificació oberta) amb grans espais oberts entre edificacions com és la Ciutat de les Arts i les Ciències i d’altres àrees de companatge pertanyents a l’àrea entre el segon i tercer cinturó que constitueixen Les Rondes de recent urbanització.

Sustainable architecture and landscape design are taking giant steps forward at Phipps with the new Center for Sustainable Landscapes: an innovative model of sustainability for architects, scientists, planners and anyone interested in greener living. In generating all of its own energy, and treating and reusing all of water captured on site, this dynamic education, research and administration facility is expected to operate as efficiently as a flower. And, designed and built by Pennsylvanians to meet or exceed the world’s three highest green standards—the Living Building Challenge, LEED® Platinum and Sustainable Sites Initiative SITES™ certification for landscapes—this addition is now part of our guest experience.

Seguint l’entrada anterior els resultats d’un breu estudi sobre la distribució de les partícules moleculars en suspensió (PM10, partícules inferiors a 10 micres que tenen la capacitat de filtrar-se a través del teixit pulmonar i produir malalties diverses)  a la ciutat de València, al qual s’adjuntaven dues imatges que intentaven reflectir la citada distribució. Les imatges que, en forma de resultat, acompanyen a aquests estudis sempre solen facilitar la lectura del text; però arribar a elaborar-les requereix de diferents passos que al llarg d’aquest text explicarem.

La primera acció necessària per obtenir qualsevol resultat en forma de mapa (de distribució de la contaminació, de risc, de població…) és la presa de dades. Evidentment, des de l’estudi no disposem de cap sistema de captació de dades de contaminació atmosfèrica propi, d’això (i de fer-les públiques) ja se n’encarrega l’administració pública.

La Conselleria d’Infraestructures, Territori i Mediambient disposa d’un òrgan específic destinat a avaluar la qualitat de l’aire: la xarxa valenciana de vigilància i control de la contaminació atmosfèrica. Aquesta xarxa disposa d’un total de 8 estacions de control distribuïdes en la ciutat de València, amb captació de valors per a diferents contaminats i aspectes climàtics, i descarrega lliure de les dades mitjançant un fitxer de text d’extensió txt.

D’aquestes 8 estacions, per al cas d’estudi tan sols ens serveixen 5, degut a motius de disponibilitat de dades: les estacions de Conselleria Meteo (46250049), Natzaret (46250052) i Bulevard sud (46250050) no disposen de mecanismes per mesurar la concentració de PM10; les dues primeres degut a que sols mesuren aspectes climàtics (precipitació, humitat, temperatura, vent, etc…) i la de Bulevard ja que sols disposa d’aparells per mesurar gasos, no partícules. A més d’aquesta situació ens trobem amb un altre problema, i és que totes les estacions presenten dies, i fins i tot mesos, on no hi ha dades disponibles. Per tant, no es poden fer seguiment complet de les corbes gràfiques de concentració.

Una vegada obtingudes les dades recollides per cada estació, les mateixes es poden tractar mitjançant software estadístic per obtenir diferents paràmetres. En el cas que ens ocupa hem optat per obtenir, a partir de les dades originals, les mitjanes mensuals i anuals de les concentracions de PM10 (µ/m³) per a l’any 2012 en la ciutat de València. En la taula que presentem a continuació presentem els resultats obtinguts.

Segueix en el Vull llegir…més

Per tal d’observar el resultats anteriors d’una forma molt més gràfica hem procedit a elaborar el següent gràfic, on es representen els resultats de la taula anterior.

FOTO 02_1

En ell es pot observar con existeixen tres punts de concentració màxima, que a més es registren en totes les estacions en els mesos de març, juny i agost. Tot i que no tenim una relació directa causa – conseqüència , si que és cert que en aquests 3 mesos es produeixen fets a la ciutat que poden explicar aquests màxims de concentració. En el més de març, on es presenta el primer màxim anual, la ciutat viu la festa de les falles, desperatades, mascletades, castells i crema inclosa. Una festa on es genera gran volum de trànsit de gent en la ciutat i diferents actes amb elevades emissions de partícules a la atmosfera (mascletades i cremades, bunyoleries al carrer i augment considerable de l’activitat hotelera i restauradora principalment) acollint un milió de visitant de manera concentrada. Aquest fet és molt probable que ens explique aquest primer pic anual de concentració, en comparació als primers mesos de l’any. De fet, les concentracions de PM10 mitjanes durant les “setmanes de falles” del 2012 (de l’1 al  19 de març) de totes les estacions superen les concentracions mitjanes per a la totalitat del mes de març, tal i com es pot comprovar en la següent taula.

El segon màxim es presenta en el mes juny; mes en el que va tenir lloc el campionat de Fórmula 1 durant l’any 2012. Aquest és un fet que salvant les distàncies és bastant similar a la “setmana de falles”. Per últim, el pic del mes d’agost es podria explicar degut a un període prolongat d’absència de pluges i, per tant, d’acumulació de partícules contaminants en l’atmosfera. Amb les pluges de la tardor l’atmosfera es neteja i la concentració de partícules en suspensió baixa, tal i com es pot observar en el gràfic anterior.

Una vegada obtingudes i analitzades les dades estadístiques relatives a la concentració mitjana mensual i anual s’ha desat el fitxer, que posteriorment hem enllaçat, mitjançant software SIG i fent servir com a nexe d’enllaç el camp que fa referència al codi numèric de l’estació de captació de dades, a cada estació d’avaluació de la qualitat de l’aire. Obtingudes totes les dades estadístiques necessàries hem passat a generar la informació geogràfica.

El primer que ha calgut realitzar ha estat crear una capa de punts que representa cadascuna de les 8 estacions de control, tot i que com hem comentat tan sols n’hem fet servir 5.

A aquesta capa d’informació li hem associat camps d’informació alfanumèrica: codi de l’estació de control i nom de la mateixa. El primer d’ells és el que hem utilitzar per enllaçar posteriorment la informació estadística generada; obtenint, així, una capa de punts que representa cada estació amb els seus valors de qualitat de l’aire associada. A continuació es pot veure una xicoteta mostra de la mateixa.

 FOTO 02_2

 Una vegada enllaçada la corresponent informació estadística de concentració del contaminant a cada punt (representació gràfica de l’estació de control) s’ha procedit a interpolar la concentració mitjana anual de cada punt a l’àmbit d’estudi mitjançant el model d’interpolació per l’invers de la distància (IDW). La justificació d’aquest model d’interpolació es basa en diferents estudis existents en aquesta temàtica, que conclouen que tot i que el model IDW genera “ulls de bou” pronostica valors més propers als observats al realitzar la comprovació dels resultats.

Obtingut ja el mapa de distribució de la concentració de PM10 per a la ciutat de València a partir de la interpolació, per tal de representar els valors mitjans de concentració de PM10 per a cada zona de la ciutat hem procedit a combinar les dades de concentració obtingudes amb informació geogràfica relativa a la  delimitació de districtes municipals. Amb la combinació d’ambdues informacions (concentració de contaminants i delimitació geogràfica), mitjançant una eina d’estadística zonal varem elaborar el mapa 2, on es representen els valors mitjans de concentració de PM10 per a cada districte de la ciutat.  En la següent taula es poden veure aquestos valors de concentració mitjana anual per districte. Cal recordar la OMS fixa en les seues directrius sobre Qualitat de l’aire i salut el valor mitjà anual en 20 micres/m³.

Com podem veure, les concentracions que presentem superen les que marca la Organització Mundial de la Salut; no obstant val a dir que es compleix la legislació espanyola, vigent de moment, segurament degut a la localització de les pròpies estacions de medició. La legislació estatal estableix per a les PM10 en el Reial decret 102/2011, de 28 de gener, relatiu a la millora de la qualitat de l’aire en 35 ocasions el valor màxim anual que pot ser superada la concentració de 50 micres/m³. És a dir, en un any no ha de n’hi haure més de 35 dies en concentracions superiors a 50 micres/m³. Cap de les estacions de control de València superà aquesta xifra de 35 dies en el 2012 tot i que la estació localitzada en l’Avinguda Ausias March s’aproximà a la mateixa, ja que va veure rebassada la xifra de 50 micres/m³ en 32 ocasions. La resta d’estacions no varen sobrepassar els 6 dies.De fet ée l’uica col·locada en un lloc representatiu de gran trànsit continu cap a les comarques al sud de la ciutat.

Aquest fet ens indica que una cosa és la legalitat (límit de 50 micres/m³ en 35 ocasions durant un any) i l’altra la salut (20 micres/m³ de mitjana). València tindrà mecanismes (seleccions de localitzacions estratègiques per a les estacions de control, per exemple) per ser “legal”, però de moment no aconsegueix ser saludable..i ens trobem, com sempre en aquesta societat, en eixe llindar indefinit del voler i no saber.

Ignasi Cervera i Arbona

(mediambientalista d’Estudi d’Arquitectura Josep Blesa, SLPU).

El desenvolupament sostenible abasta múltiples maneres d’entendre el concepte “CAPITAL” . La manera habitual d’amidar el capital la fem en termes econòmics, expressat mitjançant accions i valors materials, com or, divises, moneda, etc. Aquesta és la manera usada pels governs, les empreses i els ciutadans en general per tal d’avaluar llur riquesa i rèdit econòmic. Malauradament, aquesta pràctica reduccionista de mesurar obnubila d’altres menes de capitals, com ara el capital natural i el capital cultural.

I el que és més important en un temps futur que ja estem vivint: la seua mútua interacció.

El Capital Natural, és un mètode de comptabilitat que avalua tots els sistemes mediambientals i ecològics, tot intentant de quantificar el valor dels boscos, els ecosistemes naturals, la terra, els oceans, l’aigua i l’aire que respirem.

La base del capital natural és la producció a partir de la natura, expressada en termes de collites (de la terra i dels oceans): d’aire pur i aigua potable, d’energies renovables, com ara la solar i l’eòlica i de la capacitat de la naturalesa de renovar ecosistemes damnats.

El text i càlculs han estat elaborats pel mediambientalista de l’Estudi d’Arquitectura, n’Ignasi Cervera i Arbona.

LA QUALITAT DE L’AIRE A LA CIUTAT DE VALÈNCIA. (1)

Amb aquest primera entrada iniciem una nova aventura en aquest espai. Som conscients que les característiques, dinàmiques i realitats que configuren els diferents territoris habitats tenen notables repercussions sobre la qualitat de vida de la gent que els habita. La nostra obligació, per tant, com a equip que treballa la ciutat, és, en primer lloc, ser conscients d’aquestes característiques, dinàmiques i realitats per, d’aquesta manera, contribuir d’una manera molt més estudiada i acurada a millorar-la, mitjançant el coneixement i la gestió d’aquests processos: la qualitat de vida dels seus ciutadans.

 Sobre les característiques que fan més habitables les ciutats, i per tant,  sobre la qualitat de vida dels ciutadans, intervenen diferents components: des de factors a gran escala com és la concentració de partícules en suspensió i gasos contaminants, a característiques de més detall, com són l’accessibilitat a diferents serveis i equipaments tals com els estacionaments per a bicicletes, zones verdes o punts de recollida selectiva, per exemple. Conèixer, analitzar i contribuir a reconduir aquestes dinàmiques i realitats n’és l’objectiu d’aquesta nova sèrie d’entrades.

Si voleu llegir un poc més i visualitzar els mapes sintètics SIG elaborats a l’efecte passeu al “Vull llegir més…“

On? Com a àmbit d’estudi d’aquest nou espai tindrem presents en tot moment la ciutat de València, bé a escala de ciutat o bé a escala de barri. València és la nostra ciutat, allà on treballem i vivim. La coneixem i, per tant, ens és fàcil intuir les necessitats d’anàlisis i comprovar els resultats, a fi de poder validar-los i exportar els mètodes d’anàlisi a altres casos d’estudi de l’estudi d’arquitectura. Conèixer la ciutat és el primer pas per poder canviar-la, o, almenys, reconduir-la cap a dinàmiques més sostenibles, justes i saludables. La nostra ciutat, la de cadascú és el laboratori des del qual podem aquirartar els nivells de qualitat de vida. Aquesta metodologia té imprompta globalitzadora, però la manera d’anar millorant és prendre el teu medi proper com a banc de proves i comparar els resultats amb aquells que ho fan millor, per tal d’emular-los.

Com hem dit adés, la ciutat s’ha d’analitzar a dues escales, una més global i d’altra més detallada, a nivell de barri, diríem. Per tal d’inaugurar aquesta sèrie d’entrades hem cregut convenient començar per aspectes més globals. Els elevats índex de contaminació es pràcticament una problemàtica comuna de totes les ciutats; i València no n’és cap excepció. Millorar aquestes xifres es pot aconseguir de dues maneres:

A. Obtenir dades reals amb indicadors on siguen màxims i representatius per a  posteriori aplicar polítiques de reducció d’emissions de gasos i partícules,

o B. camuflant els números reals i amb indicadors on siguen mitjans o mínims i no representatius, és a dir, ubicar els captadors de qualitat de l’aire en llocs estratègics on no aparega la realitat.

Estratègics a fi de que les dades obtingdes siguen disminuïdes en els índex i indicadors de contaminació, clar. D’aquestes dues opcions, València sembla apostar per la segon (Veure distribució dels punts de captació. Foto 0). No voler veure el problema no implica que el mateix no existisca. Aquest fet, a més, implica a que les polítiques de gestió adoptades (en el cas d’existir-hi) puguen ser inadequades.

Foto 0

(O:PROJECTES2013SOSTENIBILITAT_CONCURSOS_INTERNACIONALITZACIÓIGNASI CERVERA ARBONAblog)

La concentració del primer contaminant que hem decidit presentar és la que retrata la distribució de les partícules moleculars, més conegudes com PM10, ja que la seua grandària és inferior a les 10 micres. L’exposició crònica a aquestes partícules augmenta el risc de malalties cardiovasculars i respiratòries, així com de càncer de pulmó.

És una realitat que observem entre nosaltres, a València, que les al·lèrgies, asma i d’altres malaties han crescut entre la població de València. Ja resulta sovintejada la trobada amb prsones amb botelles d’oxígen pel carrer. Extrem impensable unes dècades abans on la ciutat i el seu cordó d’horta circumdant servia de pulmó i filtre natural de la ciutat.

Conèixer la seua distribució, per tant, és interessant per donar resposta a determinades eleccions quotidianes (lloc de residència, treball, esbargiment…). Per tal d’obtenir la distribució mitjana de la concentració d’aquestes partícules per a l’any 2012 hem partit de la xarxa de captadors de qualitat distribuïts (i amb disponibilitat de dades) al llarg de la ciutat. A partir de les dades de cada estació, mitjançant la tècnica de d’extrapolació per l’invers de la distància IDW, hem obtingut un mapa general (Foto 1) per a tota la ciutat un on es representen les concentracions mitjanes de l’any 2012 per districtes (Foto 2).

Situar el captadors a les zones perifèriques com són Universitat Poltècnica junt a l’horta,  a Natzaret, al Molí del Sol, als Jardins dels Vivers (on la incidència rerste emmascarada per l’exhuberància vegetal filtrant) etc. no sembla que siga la disposició més adient per a poder escatir la realitat. I així i tot, els índex i indicadors ixen malament per damunt dels valors de perillositat ambiental.

FOTO 1 i 2

(O:PROJECTES2013SOSTENIBILITAT_CONCURSOS_INTERNACIONALITZACIÓIGNASI CERVERA ARBONAblog)

i FOTO 2

(O:PROJECTES2013SOSTENIBILITAT_CONCURSOS_INTERNACIONALITZACIÓIGNASI CERVERA ARBONAblog)

CONCLUSIONS SINTÈTIQUES

Cal destacar que l’anàlisi s’ha realitzat mitjançant la localització dels punts de captació existents, la ubicació dels quals, creiem, no és la millor. No obstant, amb el que hi ha hem de jugar, sent conscients que amb una veritable voluntat de captar dades representatives els resultats serien més reals. Degut a aquest fet no volem entrar a traure conclusions, i ens limitem, simplement a presentar els resultats obtinguts. Jutgen vostès. Tan sols un apunt: la OMS fixa en les seues directrius sobre Qualitat de l’aire i salut el valor mitjà anual en 20 micres/m³, tan sols els districtes de Camins al Grau i Poblats marítims semblen aproximar-se, a les directrius dessota dels límits marcats per l’OMS.

PS: en el segon lliurament donaren la metodologia, les dades oficicials preses, els càlculs, la implementació policroma, etc. de com hem arribat a aquesta conclusió. Situació preocupant  d’eixida…però reconduïble.

N’és l’arquitectura, estúpid!
Per Edward Mazria.

Qui té realment la clau del termòstat mundial? La resposta podria sorprendre’t.

Una de les claus per a disminuir l’escalfament global en el  nostre bonic i petitet planeta blau podria ser educant als arquitectes i altres professionals de la construcció sobre el disseny i la construcció d’edificis més eficients.

Com disminuir dràsticament les emissions de gasos de l’efecte hivernacle, minvant la nostra dependència als combustibles fòssils i esdevenir més eficients energèticament sense que l’economia dels EUA se’n vaja en orris?

Fins ara, ningú ha arribat a una resposta viable, sobretot perquè seguim mirant l’escalfament global des del mateix angle.

El resultat és una visió estreta, continuem sense veure el bosc per culpa dels arbres amb remeis parcials com els cotxes menys contaminants, menys xemeneies, més fonts d’energia renovables. Cadascun és necessari, però resol només part del problema.

Allò que necessitem és un canvi de paradigma en la manera de veure el consum d’energia en aquest país. És l’arquitectura residencial, comercial i industrial i els seus materials de construcció, que comptabilitzen quasi la meitat de tota l’energia utilitzada en aquest país cada any. I són els arquitectes els que tenen la clau per a reduir el termòstat global.

El govern no reconeix açò. La comunitat científica i el públic tampoc. Els mateixos arquitectes no reconeixen açò. Per què no?

La resposta és senzilla. La majoria de gent no entén què fan els arquitectes realment i molts arquitectes no tenen una comprensió profunda de la relació entre arquitectura i l’entorn natural.

Si voleu llegir més passeu al “Vull llegir més…“

El major problema amb el actual pensament de l’escalfament global és que les solucions han estan enfocades en àrees on les reduccions nominals en el consum d’energia i emissions poden ser assolides. Per exemple, els vigilants del medi ambient i els mitjans de comunicació han fet dels tot-terreny (SUVs ) el principal malfactor del moviment verd. Però, si es tragueren tots els cotxes tot-terreny i esportius de la carretera demà i es reemplacen per híbrids, l’impacte en l’escalfament global seria mínim,

Açò es degut al fet que la flota sencera de SUVs, furgonetes i vehicles industrials lleugers en aquest país, només representa el 6,5 % del total d’energia consumida als EUA cada any. Això no vol dir que hàgem d’abandonar els esforços per a produir SUVs i cotxes més eficients i respectuosos amb el medi ambient (reduir les emissions en tots els sectors, tant com puguem la nostra dependència del petroli estranger és fonamental, però demostra una enorme ceguesa en la consciència energètica dels EUA. Aquells que desenvolupen i promouen un marc de treball per a iniciatives mediambientals ens ha encaixat dins d’una estreta visió del problema, limitant així l’abast de les solucions potencials.

Tothom ha passat per alt la major font d’emissions i el consum d’energia en aquest país. N’és l’arquitectura.

EL GRAN GRÀFIC

Redreçar l’escalfament global és com resoldre el trencaclosques del Cub de Rubik. Prendre-hi la combinació correcta d’elements per completar un quadre plausible de reversió de les emissions que no llastre l’economia dels EUA.

En el procés d’explorar una solució, les dades han estat dividides tradicionalment en quatre sectors –el sector industrial, amb el major consum d’energia y emissions de gasos d’efecte hivernacle, seguit del sector del transport, el sector residencial i el sector comercial.

Les crides més fortes demanen majors reformes en el sector del transport començant amb una major eficiència energètica i impulsar la industria automotriu per desenvolupar noves fonts de combustible i vehicles, tals com a vehicles de bateries elèctriques per a diversos combustibles i camions elèctrics.

El programa industrial focalitzat en tecnologies més eficients per a producció, acoblat a l’ús de gas natural menys contaminant (per a reemplaçar el carbó) i recursos de generació de força elèctrica (vent, biomassa, geotèrmia i solar) per a la generació d’electricitat.

En els sectors residencial i comercial, s’ha posat èmfasi en la promulgació de normes i en la provisió d’incentius per augmentar l’eficiència energètica de les evolvents dels edificis, electrodomèstics, accessoris d’il·luminació i sistemes mecànics i elèctrics.

Preses en conjunt, aquestes estratègies són totes millorables i necessàries, però només van dirigides a adreçar una part de la contribució dels EUA a l’escalfament global. Per exemple, caldria augmentar la ràtio de consum de milles/litres de combustible per passatger dels vehicles utilitaris de carretera a una mitjana de 40 mph (milles per hora -> 64,4 Km/h.) durant els propers deu anys només per a poder estabilitzar l’augment previst en el consum de combustible als nivells d’avui.

El grup de pressió mediambiental, la indústria elèctrica d’útils elèctrics i l’actual administració estan a quilòmetres de distància quan es tracta de la utilització de tecnologies d’energia renovable per a la generació d’electricitat. A la comunitat mediambiental li agradaria veure un 8,6 % de la demanda total d’electricitat dels EUA per a l’any 2020 generats per energies renovables (vent, solar, biomassa and geotèrmia), mentre que la industria i la Administració d’Informació d’Energia (EIA) preveuen només el 2,3 per cent. No obstant això, el 8,6 per cent de electricitat produït per energies renovables només subministraria aproximadament el 30 % de l’augment previst per EIA en demanda d’energia. Mentrestant, en sectors residencials i comercials, els codis prescriptius de conducta en la construcció ja han estat adoptats per molts estats de la unió, amb tot, els codis de conducta fonamentals d’energia per a reducció d’emissions en aquells sectors són inversemblants.

Cap d’aquestes estratègies inverteix les nostres emissions, tot i que mitiga l’impacte d’emissions tal i com la nostra necessitat futura espiral d’energia creixerà. Opineu així, com si d’una despesa deficitària es tractàs. Menystenint-lo com si fóra el nostre deute nacional de rovellons. De moment, estem  pagant els interessos sense tocar el capital principal.

Necessitem rebaixar el termòstat global, però la clau està amagada.

Qui té la clau?

Els arquitectes!

EL CAS DE L’ARQUITECTURA

A través de reorganitzant gràficament la forma tradicional de presentar l’ús d’energia i les emissions de gasos, la clau per a la visualització dels problemes i les accions necessàries per fer front a la situació s’aclareixen. Creant-hi un nou sector anomenat “Arquitectura”, el qual combina els sectors residencial i comercial i aquella part del sector industrial que conté edificis i materials industrial, sorgeix un nou i ben diferent gràfic. Aquest gràfic il·lustra clarament el problema i els sectors que acuradament que cal ser investigats amb la finalitat d’efectuar un canvi.

En aquest nou gràfic, Arquitectura consum aproximadament un 48 % de tota l’energia produïda als EUA i és responsable del 46 % de totes les emissions anuals de CO₂  als EUA. És quasi el doble que cap altre sector. N’és també el més ràpid creixent consumidor d’energia i d’emissions.

Els edificis es troben entre els artefactes físics produïts per la societat més longeus. Ells estan en ús normalment de 50 a100 anys, pel que la seua inèrcia té un major impacte en el futur ús de energia i models d’emissions. L’arquitectura de hui en dia estarà amb nosaltres per un llarg temps.

Els arquitectes dissenyen la majoria dels edificis i detallen tots els materials usats en les seues construccions. El disseny d’un edifici –la seua forma, composició de finestres, materials de construcció i acabats- determina en gran mesura el consum d’energia i les emissions de gas al llarg del cicle de vida de l’edifici i les pautes d’emissió de gas.

Els sistemes mecànics i elèctrics incorporats dins del disseny d’un edifici converteixen l’energia de combustible fòssil de hui per fer el disseny habitable -per a calefacció, climatització, il·luminació i ventilació d’espais així com l’equip d’alimentació. Els edificis poden ser dissenyats per utilitzar quantitats grans o petites d’energia importada i en alguns casos cap energia importada en absolut.

Hui en dia, arquitectura  s’ha allunyat i s’ha divorciat totalment de la naturalesa. La major part de les estructures són dissenyades per ser aïllades del seu entorn circumdant. Açò requereix un ininterromput subministrament d’energia de combustible fòssil per a funcionar. En cas contrari, si el seu subministrament d’energia és discontinu, es converteix en inhabitable –massa calor, massa fred, sense llum, etc. Aquestes estructures s’aïllen a sí mateixes contra el medi ambient durant tant de temps com siga possible en un esforç per conservar les seues condicions internes. Els estàndards de construcció i els codis dels edificis vigent hui en dia recolzen plenament aquesta estratègia de disseny.

Actualment, la majoria dels codis energètics d’edificació requereixen suficients valors d’aïllament per a murs, cobertes, fonaments i zones de vidres en recolze d’aquesta estratègia de disseny. Aquestes codis estan en el punt on els requisits més estrictes produeixen rendiments molt petits. En molts casos, l’energia que es necessita per produir el material addicional és més gran que els estalvis potencials. De fet, el consum d’energia als EUA per metre quadrat de construcció ha crescut lleugerament des de 1990, a testimoni del fet que els codis de construcció no han sigut efectius en l’estimulació de reduccions addicionals en el sector de la Arquitectura.

Sabem que els edificis poden ser dissenyats hui en dia per a ser operatius amb menys de la meitat d’energia de la mitjana dels edificis dels EUA sense cost addicional. La informació de disseny necessària per aconseguir això està lliurement disponible. Fou desenvolupada als anys 70 i 80 juntament amb els projectes de demostració que van ser construïts i supervisats en aquella època. La biblioteca Mount Airy, en Carolina del Nord, es un exemple d’un d’aquests projectes de demostració. Des de llavors, molts edificis de tot tipus han segut dissenyats i construïts amb un consum anual d’energia i emissions de CO₂ del 50 al 75 % per davall de la mitjana dels EUA, que il·lustra més que aquesta magnitud de les reduccions és fàcilment assequible.

UN PLÀNOL PER A LA REVOLUCIÓ

Aconseguint aquestes reduccions en el sector de l’Arquitectura exigirà ni més ni menys que una revolució en la comunitat del disseny arquitectònic. El repte és que l’arquitectura heretada dels nostres predecessors no és valida avui en dia. Els problemes globals que tenim ara proporcionen la base per a una nova arquitectura i un diàleg amb la natura que li donarà a aquesta nova arquitectura la seua singularitat.

Aquesta revolució, si es vol tenir èxit, comença amb l’ensenyament del disseny i la compressió de que cada treball d’arquitectura té implicacions globals. Actualment hi ha 124 escoles acreditades d’arquitectura en els EUA amb una inscripció de més de 30.000 estudiants. Menys de la meitat de les escoles tenen facultat amb un profund coneixement dels principis de disseny necessaris per transformar l’arquitectura des de la seua confiança cega i passiva en els combustibles fòssils cap a una arquitectura íntimament lligada al món natural en què vivim. I, de les escoles que sí tenen aquests docents amb experiència en el disseny d’edificis de baix consum energètic, moltes tenen només un membre de la facultat amb l’experiència necessària. Hi ha molt poc temps per educar a milers de professors en els principis de disseny necessaris per efectuar un canvi dramàtic en la producció de les emissions del sector d’Arquitectura i els patrons de consum d’’energia operativa i requerida. No obstant això, a causa de la naturalesa dels programes arquitectònics i els seus sistemes de tallers de disseny, l’educació d’estudiants i docents pot tindre lloc de la nit al dia.

El que es necessita en totes i cada un dels estudis, inclòs com un requisit en els problemes emesos als estudiants, és que l’arquitectura ha de ser dissenyada per comprometre’s amb el medi ambient d’una manera que redueix significativament o elimina la necessitat de combustibles fòssils. Degut al caràcter d’investigació dels tallers de disseny, els estudiants s’eduquen a sí mateixos a través de la investigació necessària per a dirigir els problemes de disseny, i –a través de crítiques- també ells educaran els seus instructors.

Les escoles han d’oferir també simulacions amb ordenadors i cursos de sistemes vius per augmentar els estudis de disseny i proveir a estudiants amb un coneixement profund dels principis que intervenen en els processos naturals. Les escoles, per tant, tenen la possibilitat d’instituir canvis en la professió tan profundes que podem començar a parlar d’una nova direcció en l’arquitectura. Es fica en l’arquitectura un paper fonamental en la resolució d’un dilema global crític, i en fer-ho, serveix al propòsit creatiu més elevat.

Per assegurar que tot això es porta a terme ràpidament, el Consell Nacional d’Acreditació d’Arquitectura ha de fer l’acreditació de programes d’arquitectura depenent del compliment dels requisits anteriors, i les Juntes Estatals de llicències han d’incloure en el seu examen de llicències professionals d’arquitectura d’un segment que requereix una comprensió d’aquests principis.

Hi ha altres efectes beneficiosos per a la implementació d’aquesta estratègia educativa. Aproximadament el 15 per cent dels estudiants d’arquitectura venen de fora i molts d’aquestos estudiants internacionals estan en programes de postgrau. Els EUA formarà aquests estudiants, molts dels quals tornaran als seus països, en els principis de disseny necessaris, per a afectar importants reduccions en les emissions mundials de gasos d’efecte hivernacle. Açò és especialment important en els països en desenvolupament en els seus esforços per augmentar el seu nivell de vida amb grans inversions en projectes d’infraestructura i construcció.

I escoles amb plans d’estudi basats en el disseny industrial i disseny d’interior poden incorporar les mateixes estratègies per a aconseguit també un canvi major en els seus programes.

CITA AMB EL REPTE

Juntament amb aquesta transició en l’ensenyament del disseny, ha d’haver un procés per donar suport a un moviment similar a l’àmbit professional de l’arquitectura. Per a posar en marxa, el govern federal i estatal requeriria que totes les reformes del govern i projectes de construcció nous es dissenyen per satisfer un consum d’energia estàndard de la meitat de la mitjana regional dels EUA per aquest tipus de construccions. Una vegada aquest estàndard estiga establit, la majoria dels governs de les ciutats i els comtats, consells escolars, autoritats d’habitatge i les institucions educatives faran el mateix amb normes similars.

L’adopció d’aquestes mesures d’actuació estarien vinculades amb un programa federal intensiu per perfeccionar i transformar complexos i enutjosos programes de simulació de rendiment de construcció perquè siguen de fàcil ús, en format gràfic i perfectament integrat amb programes de Disseny Assistit per Ordinador (CAD) actualment utilitzats en els estudis d’arquitectura. Açò ens assegurarà que els estudis d’arquitectura tindran les ferramentes necessàries per a complir amb les requisits dels nous estàndards.

Quan aquestos programes de simulació tinguen un ús estés, els codis de construcció per a tots els desenvolupaments residencials i construccions comercials, institucionals i multifamiliars poden ser canviats els seus requeriments actuals prescriptius per les noves normes de funcionament que estaran disponibles per a tots els edificis del govern.

El Institut de Arquitectes Americans (AIA) ha produït una riquesa d’informació en relació a l’energia requerida en els materials de construcció. Per reduir encara més el consum d’energia i les emissions en el sector de l’Arquitectura, aquest material estaria incorporat a un patrocini federal, d’àmbit nacional, programa d’educació continua de AIA amb l’objectiu específic de reduir l’energia requerida de dissenys d’edificis en un modest 15 per cent per a l’any 2008.

Amb aproximadament 0,16 bilions de metres quadrats de demolicions d’edificis, 0,46 bilions de metres quadrats de nova construcció i 1,46 metres quadrats de rehabilitació tenint lloc als EUA cada any, el potencial del consum anual d’energia i les reduccions d’emissions de CO2 són enormes. Si els programes mencionats es posaran en pràctica, el consum d’energia i les emissions en tot el sector d’Arquitectura s’estabilitzaria i començaria a disminuir. Això posaria als EUA en camí cap al compliment de les seues obligacions internacionals.

Ja que el 76 per cent de tota l’electricitat produïda als EUA s’utilitza només per al funcionament dels edificis, aquests programes també substituirien la necessitat de construir més de 1300 centrals elèctriques durant els propers 20 anys projectades per la Política Nacional d’Energia. Açò reduiria la necessitat de extraure, transportar i cremar 750 milions de tones de carbó i construir milers de quilòmetres de canonades de gas i línies d’electricitat durant en mateix període.

LA CLAU

La comunitat arquitectònica americana té l’oportunitat única per a dirigir el camí de revertir la tendència destructiva del canvi climàtic induït per l’home. Ells (els arquitectes) guarden la clau del pany del termòstat global. Ells han d’obrir el pany del termòstat global. Si ells obren el pany, i si la indústria automobilística igualment accepta les seues responsabilitats d’augmentar el quilometratge per unitat de combustible i persona de la seua flota –i si més estats requereixen que el percentatge de llurs energies provinents de recursos pol·luents- recursos renovables- llavors, els EUA tindran una estratègia viable per a combatre l’escalfament global i restaurar la seua bona voluntat internacional i credibilitat.

Opened in 1948, the Fresh Kills landfill site (named after the Dutch word KIL meaning ‘small river’) soon became one of the largest projects in human history, eventually trumping (by volume)the Great Wall of China as the world’s large man-made structure.

The site is 12 square km (4.6 square miles) in area and, whwn operational, twenty barges, each carrying 650 tons of rubbish, were shipped every day. Had Fresh Kills continued to stay open as planned, it would  have grown to be the highest point on the Eastern Seaboard. At thios peak the dump was already 25 M (over 80 feet) highier than the Statue of Liberty.

Under local pressure, the landfill closed in March 2001, only to be oponed again to cope with the enormous amount of debris by the destrution of World Trade Center.

It is now completely shut down, and new restrictions mean it can’t reopen no lanfill is allowed within NYC limits). The site is currently being flattened and lanscaped into parkland and a wildlife facility. Nice.

Arguably, there are structures which are spread across more space -the US road network, perhaps?
The internet? The GPS satellite network? – but the Fresh Kills landfill is the largest single cohesive structure.

****************************************************************
Some videos to understand it.

Recorda en alguns aspectes Gottfried Semper , antiromàntic, combatent contra la individualitat i l’adorn.
Elaborador d’una teoria realista de l’art coma evolució dels materials i tècniques en el curs de la història que determina la forma. És la teoria de “fem el que podem” front la teoria de Riegl del Kunstwollen “voler és poder”. La voluntat de fer art.
Cameron Sinclair rebla paradigmàticament, a l’igual que aquella teoria de Semper …” Àdhuc avui, els supercivilitzats fills d’Europa i Amèrica construeixen cabanyes de troncs i sostres de palla quan posen el peu en els boscos de la verge Amèrica del sud, Àfrica o Sudàsia“.

* La geografia -els recursos- i no la cultura és qui determina el tipus de construcció.

* L’arquitectura nodreix el micro-món que l’home ha de menester per a satisfer el seu instint cosmogònic.

Energy generating green technology/ Kinetic energy into renewable electricity | Green Energy by Pave

www.pavegen.com

Pavegen have developed an innovative floor tile technology that converts the kinetic energy from human footfall to renewable electricity. People can engage with this energy saving initiative in the fight against climate change.

I en edificis públics: