L’arquitectura no acaba en la materialitat,

doncs, cal donar-li finalitats. Peter Rich.

Fa uns mesos el meu company d’estudis, professor de la UPV-ESCOLA D’ARQUITECTURA, amic i director de la meua futura tesi doctoral, Fernando Vegas, va organitzar una Conferència al CTAV amb Peter Rich (1945. Johanesburg), l’arquitecte sudafricà que al meu entendre planteja una nova visió del nostre quefer professional. Un arquitecte blanc amb l’ànima negra passeu-me la frase retòrica joecockeriana.

Un home que coneix tota l’arquitectura occidental però que és capaç de desvelar-nos els  seus orígens ancestrals en el continent africà. Una nova envestida contra l’occidento-centrisme.

Ell visqué l’apartheid racial al costat de les comunitats rurals negres. Quan perfectament -i còmoda- podria haver-ho fet amb l’elit blanca.  La què remenava les cireres en aquella època premandeliana.

Com ell explica va haver de triar entre romandre en la seua comunitat o afegir-se als negres protestataris de la revolta com a actvista anti-apartheid i eixir-ne malmès, que és el que li demanava el cos.

Ell tria una tercera via més fecunda: anar a viure amb les comunitats negres rurals  i aprendre’n d’elles per a poder-ho explicar al món alhora que l’aprenentage implimentaria en la seua obra.

Pertany a allò que es digué The New generation for an Open World. Una generació que en els darrers 30 anys ha intentat explicar-nos des d’un punt de vista desprejuiciat -i obertament- l’existència de les diverses cultures africanes. Una confrontació franca amb l’eurocentrisme i l’americano-centrisme per a fer-nos entendre noves dreceres.

Unes cultures que, per contraposició a l’esdevenir oficial occidental, s’aprèn i transmet majoritàriament amb les femelles, no pas amb els mascles.

L’AFRICA GENIUS

El genius loci africà, ens diu Rich, és un imperi comandat per dones. El seu coneixement començà estudiant un grup particular situat a la cosrta prop front Madagascar. Un grup humà que no marca el territori. Arribant a estudiar 17 grups humans. Uns estudis que passen per Eritrea, Etiòpia, Sudan, Tanzània, etc.

Peter Rich ens explica que a l’igual que els occidentals tenim el meridià de Greenwich com a inici, a l’Àfrica el meridià inicial que tenen és aquell que traça verticalment el globus terraqui des de la desembocadura del riu Nil cap avall, tot seguint una alineació aproximadament vertical que travessa els grans llacs africans. És l’existència d’aigua – o no- la que estructura el continent.

• el llac Victòria
• el llac Albert
• el llac Eduard
• el llac Turkana
• el llac Kivu
• el llac Tanganyika
• el llac Malawi
• el llac Rukwa
• el llac Kyoga
• el llac Mweru

La seua via d’aprenentage la començà amb un grup particular els N’medebe fins estudiar desset grups humans. S’ajudà de la col·laboració d’un matemàtic amic que el portà a determinar que aquests assentaments humans tenien la mateixa lògica matemàtica interna com creix la vegetació, ço és, d’acord amb la secció àuria.

Les tribs, els grups humans s’empoderen de l’assentament, però no se l’apropien, i això ho fan mitjançant embelliment i enriquement de l’entorn. Per això a un home de negocis occidental difílment li pot attraure les formes tradicionals africanes, ens diu l’arquitecte i antropòleg, Peter Rich.

Intuïció i estudi que en el món occidental ha estat advertida per reputats arquitectes d’avantguarda com Maximiliano Fucsas i Bernard Tschumi que han girat els ulls vers Àfrica.

Com en tota cultura hi ha clars i foscors. Com per eemple que les lesbianes i homosexuals eren col·locats a banda i fora dels recintes.

Els materials eren els que tenien a prop, eren els locals, però del mateix lloc, i això té un valor intrínsec d’autosuficiència.

Els africans s’estimen la penombra i construeixen llurs recintes amb la idea de parar l’enlluernadora llum solar -per excés- sense privar-se de tindre vistes cap a l’espai infinit. La relació íntima amb la terra és una mica de “tu a tu” per això colpegen el terra amb les seues branques per a demanar-li que l’univers els siga venturós. Quasi demanant explicacions davant les malvestats naturals. Tot convertint l’espai cobert en recinte sagrat. Eixes penombres s’aconsegueixen amb la vegetació, com ara, plantes enfiladisses, no amb persianes, brise-soleils, verandes, etc.

Rich , per contraposició, fa una crítica a l’arquitectura occidental avisant-nos de que n’hi ha massa actualment. Hem perdut l’encís per aquesta sensació amb tant de vidre, que després cal dominar mitjançant elements superposats per tal de gestionar-hi l’excés.

Estudià els assentaments del poble Massai, que encara són pastors. Quasi l’origen de la nostra espècie.

Qui estiga interessat a conèixer una mica més la seua obra, ací teniu l’enllaç al seu web.

Paga la pena de visualitzar-la. Us en sorprendrà. Totes aquelles pruïges que que hui en dia ens capfiquen del món arquitectònic aquells ancestres nostres ja les havien pressentit.

PS: NO TENIEN CAP MÉS ARGUMENT TRANSCENDENT QUE EL PRESENT I LLUR SUPERVIVÈNCIA COL·LECTIVA.

En aquesta entrevista és capaç de condensar el treball de molts d’anys i una molt bona conducció d’en Lluís Reales en Betevé en el programa Terrícoles.

https://btv.playty.com/player#/video?autoplay=1&id=242-789

Amb Ramon m’uneix una amistat que es remunta a quasi un lustre. Que, si bé, no és molt sí que sembla que s’acompleix aquella dita que feia Ramon Barnils:

“la gent interessant s’acaba trobant”.

Més que interessant, pel que respecta a mi, diria que interessada.  Interessada pels afers de la Humanitat, amb majúsules. Ell com a director tècnic de la multinacional vigatana Girbau dedicada a la manufacturació de béns, equips de consum i electrodomèstics de llavanderia.

En Ramon ha publicat un parell de llibres que em semblen cabdals per al segle present:

1. La Transició energètica del segle XXI (TE21).  El col·lapse és evitable. Ediciones OCTAEDRO, SL, 2013. BCL. Escrit en col·laboració amb la musicòloga i comunicòloga Elisa Pulla.

2. La Transició energètica del segle XXI (TE21). La darrera oportunitat.  (Editorial Octaedro SL, 2016)

Amb ell tinc una doble tasca encomanada. De feed-back. Una a ell, per tal d’implementar els mateixos inputs al País Valencià, en què en el primer llibre va fer estudiant el cas del Principat, que ell va dir que faríem plegats, i una segona, que, recentment m’ha encomanat ell, després d’abandonar el CMES, al qual pertanyíem tots dos des de la seua fundació, per divergències sobre les directrius a abordar imminentment, consistent en desenvolupar la part  urbanística i arquitectònica dels inputs aplicables en aquestes àrees per a fer la dita transició. Si bé, crec, que el “tratge” em ve gran, segurament, és una bona avinentesa per a créixer al costat d’un gegant com ell des d’un punt de vista – sempre innovador- i, com diu ell, per a crear disrrupcions en allò que és l’statu quo, procedent de la posada en crisi dels Codis Europeus de l’Edificació i l’aplicabilitat directa en productes dedicats a la fabricació de components i elements constructius, per a encarar l’esdevenidor amb garanties reals d’eficàcia i eficiència.

Ell ha estat tota la seua vida un pràctic durant tota la seua vida professional, amb més d’una trentena de patents aprovades a Brussel·les, que han convertit la seua empresa en una multinacional que competeix arreu del món.

I ara, després de la jubilació, fa un recull d’experiències alçant els ulls sobre com recollir l’experiencia teòrica, però no d’erudició, ans el contrari, com a bon enginyer no entén el món sense la seua aplicabilitat directa i traçabilitat en manufacturar allò que s’idea.

Us dese el darrer article que té unes explicacions substancioses per al moment històric que vivim:

Una molt bona notícia

El Pacte Nacional per a la Transició Energètica de Catalunya (PNTEC), després d’amplis tràmits de consultes a experts i entitats per part de l’Institut Català d’Energia (ICAEN), ha passat el tràmit d’aprovació del govern de la Generalitat. Ara resta el pas d’aprovació del Parlament. Permeteu-me la gosadia de dir-vos que aquest fet a mi em genera especial emoció ja que vanéixer amb molts inputs del meu treball i llibre

La transició energètica del segle XXI (TE21), El col·lapse és evitable (Editorial Octaedro 2014).

En ell desmunto la gran quantitat d’errors de comptabilitat i de fal·làcies per aturar o demorar la imprescindible i necessària transició energètica i demostro amb dades ben concretes que una transició, que anomeno TE21, cap al 100% renovable és absolutament viable tant econò- micament, com energètica, com territorial, com, i sobretot, mediambiental. Vegeu les conclusions del meu treball, que parlen per si mateixes:

Quant a xifres econòmiques, Catalunya pagarà de factura exterior acumulada per compra de combustibles fòssils, d’avui a 2050, més de 630.000 milions d’euros, quan la inversió per passar a  100%  renovables,  doblant la potència necessària, és de 70.000 milions. Però a la factura exterior s’hi ha d’afegir el transport, les refineries, la distribució, els impostos i els guanys de les grans empreses energètiques, que tot sumat conforma el que anomeno la factura ciutadana acumulada, que és el que pagarem els catalans d’avui a 2050 per compra de combustibles líquids, de gas i d’electricitat si seguim amb el model actual, que dona l’astronòmica xifra de 1.580.000 milions d’euros (1,58 bilions d’euros).

Ben al contrari si fem la transició TE21, amb la qual garantim a més de l’energia la creació de moltíssims llocs de treball i queden diners de sobres per recuperar l’economia i el malmès estat del benestar.

Quant a xifres energètiques i territorials, Catalunya pot ser autosuficient energèticament sense cap mena de problema usant tecnologies actualment al mercat, doblant la potència necessària per garantir el subministrament i necessitarà ocupar de l’ordre de 39.000 hectàrees, només un 1,22% del territori català.

Quant a dades mediambientals, Catalunya, feta la transició, deixarà absolutament de contaminar per abocaments de CO . Podrem respirar un aire net i saludable tot esperant també que els països veïns i llunyans facin el mateix i així començar a revertir el gran problema de l’escalfament global i les seves fal·làcies minimitzadores, problemes que tracto en el meu nou llibre

La transició energètica del segle XXI (TE21), La darrera oportunitat (Editorial Octaedro 2016).

Parlem una mica del document de la Generalitat que porta les sigles PNTEC. L’objectiu és clar i contundent: assolir un model basat al 100% en energies renovables a l’horitzó dels anys 2050. Aquí val la pena mencionar que no es cau en la clàs- sica fal·làcia tan usada mundialment d’“economia baixa en carboni”, que l’únic que pretén és seguir amb més del mateix (nuclears i CCS) tot maquillant, millor dit amagant la punyetera realitat al temps que minimitzant el canvi climàtic.

Per assolir la missió i els objectius del Pacte Nacional, els eixos estratègics d’aquesta nova política energètica catalana són:

Eix 1. Garantir el dret fonamental d’accés a l’energia i la defensa dels drets dels consumidors.

Eix 2. Garantir l’abastament energètic de Catalunya i la qualitat i fiabilitat dels subministraments energètics.

Eix 3. Assolir el màxim nivell d’estalvi i l’eficiència energètica en l’economia i societat catalanes.

Eix 4. Maximitzar la utilització de les fonts d’energia renovables, fonamentalment les autòctones.

Eix 5. Fomentar la recerca i la innovació energètiques com a vectors d’eficiència i de creació d’activitats empresarials.

Eix 6. Democratització de l’energia i participació de la societat en la definició del nou model energètic.

Eix 7. Exercir les competències plenes en matèria d’energia per part de les institucions catalanes en el marc de la Unió Europea.

Coses que en el meu entendre queden en el tinter i que en podem parlar en un altre article que podria tenir per títol “El nou paisatge energètic”:

La veritable democratització de l’energia, que per fer-ho bé ha de ser distribuïda i participada. El tancament de les nuclears: no podem seguir assumint el risc d’un accident nuclear, que a part de les víctimes que causaria es perdrien de per vida 450.000 hectàrees (10 vegades més que la superfície necessària per fer la TE21).

L’emmagatzematge d’energia: les renovables generen bàsicament energia elèctrica. Per emmagatzemar-la les bateries són insuficients, cal treballar fermament l’hidrogen.

La nova i molt diferent mobilitat: vehicles elèctrics i autò-noms, trens i transport públic i immensa reducció de camions, avions i vaixells.

La construcció i l’urbanisme: eficiència en construcció i aïlla-ments. Urbanisme tenint en compte els espais ocupats i l’incidència del Sol.

Les transferències: el punt més complex que depèn d’un govern assentat a la capital del regne que, increïblement, en lloc d’afavorir una transició energètica afavoreix els interessos dels seus amiguets i els propis via portes giratòries.

En Joan Olmos i Llorens, enginyer de camins, canals i ports,  i professor de l’Escola Supeior d’arquitectura adscrita i fundadora de la Universitat Politècnica de València, i exdirector d’Infraestructures de la Generalitat Valenciana en l’època de Joan Lerma,  ha publicat a Levante-EMV aquest article força revelador.

A més a més , hi ha un article d’en José Maria Azkàrraga, professor de fotografia de l’Institut Lluís Vives, com a introductor del concepte d’arqueologia de la fotografia, en què compara preses des del mateix punt de vista actualment amb les fotos antigues fetes en una altra època des del mateix lloc i n’extrau conseqüències de la modificació del perfil urbà per tal d’entendre l’evolució urbana dels espais públics. Si no podeu obrir el Slideshare pitgeu ací

Document Bàsic per a la confecció de projectes relacionat amb totes les mesures higièniques sobre prevenció d’humitats, la qualitat i bonesa de l’aire interior, subministrament d’aigua potable i evacuació d’aigües residuals, etc.

HS 1  Protecció front la humitat

HS 2  Recollida i evacuació de residus HS 3  Qualitat de l’aire interior

HS 4  Subministrament d’aigua

HS 5  Evacuació d’aigües

Amb aquest habitatge unifamiliar vàrem intentar aconseguir la regulació tèrmica de tot l’habitatge, puix l’orientació era nord-sud en una parcel·la força estreta. En el fons bategava les lliçons d’aprofitament energètic solar passiu de l’arquitectura d’Edward Mazria

Per tal d’aconseguir el confort necessari interior sense afegir-hi gairebé més energia que la pròpia del medi acoblada a l’ús dels corrents d’aire creuats. Amés de murs d’una certa gruixa que tant en l’hivern com a l’estiu feren de conrtenidors de calor a l’hivern com de disipadors de la mateixa mitjançant el buc d’escala que funciona com una ximeneia de ventilació sempre que obrim certes portes situasdes estratègicament.

En el fons del disseny també subjau un joc de volums propi de Frank Lloyd Wright, però mediterranitzat.

Per una altra banda teníem la problemàtica de la foscor del garatge que vam solucionar mitjançant l’obertura d’una finestra de vidre dins de la piscina que enllumenava les estances del soterrani alhora que deixava visualitzar els nadadors des de dins estant.

En el desenvolupament d’aquest nou llibre ens recorda el teòric Kenneth Frampton advocant sobre el sis punts del regionalisme crític.

En els temps actuals la complexitat global baixa a cercar aquells punts de contacte entre la construcció local i l’adhesió simbiòtica amb el medi per a elaborar noves maneres de fer arquitectura.

A propòsit d’un nou llibre d’en Andrew Michler:

[vimeo 142563435 w=500 h=281]

feb 07, 2015

[ours] hyper localization of architecture explores sustainable archetypes
photo © andrew michler
all images courtesy of [ours] hyperlocalization of architecture

a book will be available in april 2015 written by andrew michler which focuses on a new term in the context, ‘hyperlocal architecture’. in the lexical meaning, ‘hyperlocal’ refers to ‘extremely local’ and collects news and information in the vicinity of its community. the book constitutively takes into consideration a site and its changeable environmental factors playing an important role in the design process. according to berrin chatzi chousein, an architectural theorist that has analyzed the text, ‘although the reader viewed a few pages of the book before entire publication, someone who is not familiar with this book before can easily understand that it is entirely based on a research, well-grounded, experimental, and observantly written over built some selective designs from different climates and geographies.’

michler is a sustainable architecture writer, passive house consultant and cibcerbed environmentalist who spent 20 years of his life in colorado pine forests by discovering the essence of design and construction. his consulting company, baosol, collects cutting edge sustainable practices and works in this website. in fact, when his research studies and experimental works are put under the scope, it seems that he is exactly the right person to write this book for the future designs to be dominated. berrin elaborates by saying, ‘michler performs his analyses using passive house design, a term whose meaning has not been fully probed until today, and it is the real breaking point of the book for the readers.’

dr. wolfgang feist, the founder and director of the passivhaus institut, in darmstadt, germany, also helped and supported michler’s research throughout the book and at first, he clarifies all the main principles and doctrines of passive house in terms of human activity and conditions occurring in the world. the main reason of starting point of the movement is to expand and maximize deeper meaning of the low impact technology of architecture regarding its own context and environmental facts like climate, materials, weather, fabric, sun, energy, green and all inputs impacting design methodology.

particularly, since the main pivot of the book is the human centric, also based on natural and cultural resources within the site, the sense of ‘place’ becomes an important parameter. this helps to improve the design assets by evaluating different or challenging conditions, because if the existing design is defined as ‘extremely local’, it should adapt to everywhere and to every condition without disrupting human comfort and its function. ‘actually, it means that you have made a correct calculations (if it is possible technically) and calculated all the possibilities that you may encounter in different regions,’ adds chatzi chousein, ‘and you got some specific results of that and finally you have formulated some cause-effect situations. however, is it possible? is it possible to reduce to a single result or formula for all possible situations for all possible regions? of course no!’

to be more precise, the notion of hyper localization of architecture in this book confronts different environmental situations and tries to solve its own contextual tool within its own boundaries without having to depend on extreme technology. in this way, it explicitly forms, searches, and analyzes different contemporary archetypes by examining or building specific examples over adjusted design parameters. for the very same reason, there is another question that comes to mind: what is the difference between contextualism and hyperlocal architecture?

contextualism in architecture has always been discussed and emphasized with its role and attitudes from 1900s until today and we have encountered different discourses as related to ‘modernism’, ‘postmodernism’, and ‘deconstructivism’. the theorist continues by stating, ‘contextual architecture is a kind of specific framework between the product and the background behind it and directly relates to how it is interpreted by designer. thus, contextualist architecture sets up a visual, tactual, and memorable relationship considering the built environment, existing fabric and history and I think it is still local. when I asked this question to michler, he explains that ‘context is fitting in, passive/established, while hyperlocal is responding to place, active/progressive,’ and we understand from his statement hyperlocal architecture acts as a more environmentalist that is driven by the user/designer and empowered by the specifications of a place so it can be improved, re-generated and be resilient in the long term.’

the publication includes several interviews starting from BIG, peter busby, KUUD architects, perkins+will, hassell studios, yasuhiro yamashita, william mcdonough+partners to dr. wolfgang feist and 30 selected projects are presented as a new generic, a convertor of contemporary sustainable archetypes in their own places. hence, it explores all contextual matters under seven chapters titled cascadia harvests, japan condenses, germany naintains, denmark plays, spain wraps, mexico embeds, and australia unfolds.

vandusen botanical garden visitors center, vancouver by perkins+will
photo © nick lehous

the first chapter of the book consists mainly of two buildings designed in the pacific northwest region reaching out from british columbia to oregon. in this area, several heavy wood constructions are implemented through new design techniques. due to its strength and availability at any range, wood is the basic material of cascadia. the structures illustrated as the best examples of heavy timber construction are ‘bullitt center’ by miller hull partnership, US, 2013 and ‘vandusen botanical garden visitors center’ by perkins+will, vancouver, 2011.

bullitt center, seattle, US by niller hull partnership
photo © andrew michler

‘bullitt center’ uses local sources to represent proper heavy timber construction in the city. the material is an important and rich material for this region, because alternatively it has a variety of benefits and provides as aesthetic different than concrete, glass, and steel and no finishing is required. thus, the center is presented in this volume as the first heavy-timber multi-story architecture in seattle. the building tried to solve tiny, new, or experimental construction methods in its own context. berrin believes, ‘it is not about the end-product, it is about the process and finding, searching, or creating new, healthy conditions through natural resources of a place; which should be the main goal of designers or municipalities.’

kunstmuseum ravensburg by lederer + ragnarsdóttir + oei
photo © andrew michler

the ‘germany naintains’ chapter examines one institution that stands as a very interesting cultural symbol for ravensburg. this museum is an experimental project offered by the investor with the passivhaus standards and carries both the traces of vernacular architecture and self-expressionism of contemporary approach simply in a class of its own. this overwhelming, massive, and introverted building refers to historical brickwork, fabric, and the existing old neighborhood framing the old-new integration of special characteristics of architecture, but sets up efficient low energy use inside.

interior of kunstmuseum ravensburg
photo © andrew michler

‘the organization had no windows intentionally, which makes people little bit depressing or angry while walking through in it but according to the designer of the building, arno lederer; this museum definitely proved the idea of passivhaus principles because heavy buildings like kunstmuseum take a long time to get cold in winter and take a long time to get warm in the summer so the building is able to react or adapt according to different climatic conditions. this was an experiment and it worked,’ says chatzi chousein.

T-house, tokyo by kubota architect atelier
photo © andrew michler

cell brick, tokyo by yasuhiro yamashita
photo © andrew michler

house tokyo by A.L.X.
photo © andrew michler

institute of neurosciences of castilla y león, salamanca by CANVAS arquitecto
photo © andrew michler

E8 building, vitoria-gasteiz by coll-barreu arquitectos
photo © andrew michler

the richest chapter of the book may be designated as ‘australia unfolds’. this section examines different types of projects from sydney to melbourne, from apartments to a pavilion, from urban structures to funny, small houses.

mudgee permanent camping, mudgee NSW by casey brown architects
photo © andrew michler

pixel building, melbourne by studio 505
photo © by andrew michler

the book ‘[ours] hyperlocalization of architecture’ can be seen as a contemporary experimental guide for the future designers and produces different approaches to ‘ordinary architecture’ with regional sources or materials. in this regard, defines a new way of producing through provocative rules and limitations, removing all ambiguity about sustainable architecture.

PÒSIT CONCURSAL (2009-2015)

Des de 1991 fins a l’any 2000 només hi havíem concursat en quatre ocasions: el Centre de Salut de Vilamarxant, la intervenció residencial i rehabilitació de l’escorxador de Tortosa, el Concurs restringit del concessionari de Ford a la pista de Silla i els habitages de Promoció Pública del IVVSA als carrers de Quart-Carrasquer de VLC.

Entre l’any 2000-2008, en plena efervescència constructora només a quatre mes: Entorn urbà del centre històric de Sueca, la seu de Gandia del CTAV, Promoció del PAI Grau-Vell a Massamagrell i el del Logo de l’empresa CYPE d’Alacant.

És a partir de l’aparició de la crisi de treball de 2009 on comencem a replantejar-nos la finalitat dels concursos tan vilipendiats i discutits en la majoria de casos amb traces d’irrealitat realitzable. Sobretot per la manera de ser plantejats. Sempre amb l’espasa de Damocles penjant sobre els caps sobre l’existència de “tongo”. Que tot veient el resultat final sembla donar la raó als malpensats.

Per a nosaltres sempre ha estat una eina de coneixements. Deiem amb sornegueria: “ens agrada presentar-nos-hi i perdre’n”. Per tal d’enfortir la moral de derrota i esperonar-nos a trencar el malefici algun dia. Després de vint-i-tants concursos ja tenim material suficient per a detectar un pòsit que hem acumulat. També tenim el costum de revisar els guanyadors i accèsits, tot comparant amb el nostre que fa de patró de mesura. Per a saber on estem fallant.

No hem estat exempts de discussions dins de l’Estudi per tal de filar més prim i en els darrers temps hem fet un tomb cap a fixar millor la presentació i l’estètica dels prototips presents. Tendència contrària a la meua pròpia que negava presentar res que no fos construïble de manera seriada, industrial i econòmica. Els col·laboradors joves s’enfrontaven amb la meua dèria…en veure els guanyadors d’alguns concursos que eren incostruïbles i sols forjaven magnífiques representacions. I he acabat donant-los la raó, tot conjuminant una sèrie de trets que em costen, per formació, renunciar a la realitat íntima.

Entorn natural i urbà, ús de recursos no exhauribles i gratuïts, sostenibilitat real (no “propagandista”), modulació industrial, optimització de qualitat/preu, intent d’implementació de l’economia del Bé Comú, distribucions senzilles, insercions contrastants, programes oberts, l’arquitectura com a esdeveniment. I, sobretot, la gent, la societat ad hoc, l’activitat humana, animal, vegetal i mineral que relliga tot l’anterior perquè, sense elles, aquest teixit quedaria deixatat i inharmònic.

Ací hi ha una relació d’algunes de les nostres propostes.

Hem bastit el slideshare amb alguns, no pas tots, tanmateix hem posat uns quants que ens feien més feliços. Com diem sovint a l’Estudi, ens agrada presentar-nos a concursos i perdre’ls.

I ens demanen, i guanyar-ne?…, tot responent: això deu ser fantàstic.

A la fi, van deixant d’un pòsit conduït per la sostenibilitat, la humilitat de saber que no hi ha dissenys eterns. Que la societat és cadascuna i que cap solució serveix per a una altra mimèticament.

Així i tot, de cada concurs n’aprenem a plantejar-nos lliurement situacions que algun dia podrem plasmar-hi. Un bon moment per a posar en valor tants i tants col·laboradors que hi han participat esplèndidament: Maria-Pilar, Inma, Emili, Pau, Pedro, Adriana, Carles, Heidi, Susana, Sabrina, Joan, Eva, etc.

Des de 1984 que començàrem aquest treball com a estudiant d’arquitectura tècnica, després com a arquitecte a les ordres del catedràtic, però sobretot amic, en Rafael Soler i Verdú. L’home que més sap de cúpules valencianes actualment.
Possiblement les estructures antigues més agosarades de tot Europa en la seua execució. Extrem aquest força desconegut entre els propis valencians. Formàvem un equip molt cohesionat i amb força interés per la recuperació patrimonial. Presentàrem el treball en 1986 i tardaríem anys per a poder intervindre-hi. Seria en 1991, ja sent arquitecte i treballant a les ordres del mestre Soler.

Una obra del gran arquitecte valencià Manuel Portaceli i Roig, un dels meus mestres més estimat i admirat per mi. A les ordres del qual treballàrem per elaborar aquest projecte, junt als aparelladors o arquitectes tècnics n’Alfred Paredes i n’Àngel Aznar i Orenga.

Després de tants patiments soferts per l’educació valenciana, s’albira l’eclosió d’uns nous temps. Caldrà que implemetem l’arquitectura que mereix la nostra comunicat educativa emmirallant-nos amb els models que estan apareixen en llocs rellevants com Finlàndia.

On la integració de l’alumnat i professors siga el fil conductor, la creació d’espais comuns no disgregants i claustrofòbics siga bandejada, la inserció en el medi natural, la flexibilitat espacial, la llum, la multiplicitat espacial i funcional, la interacció entre professorat i alumnes siga activa, relaxada i participativa.

També la reducció de ràtios per espai, la intergeneracionalitat perduda, la reutilització espacial, etc. siguen trets comuns i parets mestres d’aquest nou estadi que se’ns fa avinent.

En definitiva deixar arrere l’educació de l’scriptorium medieval per a inserir-se en l’aprenatge actiu, contemporani, interactiu entre alumnes i professorat, crític i lliure.

Aquesta vesprada pronunciarem una conferència un metge pneumòleg especialista en abestosi, un enginyer de Conselleria, el president de l’Associació en defensa de les víctimes de l’amiant de VALÈNCIA i un servidor. Després de les ponències es procedirà a fer un debat obert entre els assitents.

El lloc: Casal faller Trafalgar /Dama d’Elx. carrer d’Illes Canàries, 219.

Hora de començament  17:30 hores de 19 de maig de 2015.

Convocants:

Associació en defensa de els víctimes de l’amiant de València i Compromís pel País Valencià.

Hem confeccionat en l’estudi un slideshare i power point que farà de fil conductor de la nostra exposició. Ací vos el presentem:

https://www.youtube.com/watch?v=mp8iVDNXmv0

La dificultat màxima d’una intervenció d’un edifici afectat per l’aluminosi consisteix a saber l’estat  resistent de l’esquelet de l’edifici. Normalment sónedifics amb més de 30 anys de vida útil, amb la qual cosa la capacitat resistent del formigó no aluminós, ço és, el formigó fabricat amb ciment Portland ha minvat moltíssim. En aquest cas vam testar tota l’estructura treient micro-provetes, escleròmetre i d’altres proves com la de l’oxina i els clorurs. Arribant a la conclusió que en molts casos la resistència característica era de 28 Kg. / cm2, (0.28 Nw/ mm2) en pilars inferiors, que són aquells que més càrrega agafen. Per això com noi tenim mai un pressupost infinit amb què poguérem rteforçar-lo al 100 %, el compromís és anar pujant fins a aquell on el nivell de risc és dins de paràmetres assumibles. En aquest cas, segons pilars vam pujar fins a la quarta planta. Car els edificis , per se, han d’ésser autoportant i les càrregues cal anar redistribuint-les perr a no sobrecarregar-ne en d’altres punts. En això l’edifici ja et parla com és el seu estat i cal anar prenent decisions sobre la marxa, encara que tingues fet un molt bon projecte de reparació. Doncs la realitat va condicionant-te conforme vas actuant. Aquestes reparacions, com és aquest alt i gran edifici, pot perllongar-se per tres o quatre anys. La col·laboració i bonhomia dels veïns també és fonamental, malgrat les múltiples incomoditats generades, ja que en el nostre cas sempre hem renunciat a buidar i desatllotjar els veïns sinó que hem treballat amb els propietaris, llogats, etc. dins de l’edifici.

[slideshare id=45088439&doc=memobas-exe-150224133724-conversion-gate01&type=d]

http://issuu.com/josepblesa/docs/memo_bas-exe

Un altre dels problemes metodològics és el gran risc que comporta aquesta mena d’obres.

LABOURER’S RISK (1)

LABOURER’S RISK (2)

[slideshare id=44857443&doc=planos-150218191543-conversion-gate02]