He escoltat la veu,
he sentit la transparència
de les paraules,
descobrint les pauses,
he sabut que podia
parlar-te,
que m’escoltaves,
simplement, que hi eres,
Brilla la mañana para ti Leire, en tu día de
comunión, y junto a los seres queridos, a
pesar de la distancia que nos aleja, todos
recordamos los buenos momentos vividos,
los veranos en la playa de Tarragona, días
de Sol y fiesta en Port Aventura,
las vacaciones de Agosto en familia,
la cálida luz de Calella.
En invierno, la Navidad, unidos por el vinculo
familiar.
Momentos envolventes que dejan mella en
nuestro corazón, recuerdos que ni el paso
del tiempo puede silenciar, y te hemos visto
de muy niña Leire, y cada vez que volvemos
a encontrarnos, has crecido un poco más,
ya casi eres una mujercita,
con una belleza interior ejemplar.
En este día mágico para ti, embargada por
la emoción del momento, te deseo Leire seas
muy feliz, y que el paso del tiempo, no cese
las nuevas vivencias, para poderlas compartir
junto a ti.
Getxo , 21 de Mayo de 2011
L’horitzó ha fixat la franja del color, traçant un nou camí de llum,
el tram dels petits plaers ressorgeix, instaurant noves vivències.
Tinc la certesa Antón, que sabràs traçar aquest camí, amb pinzellades d’il·lusió al Pirineu, aquell racó tan estimat, on t’impregnes de silencis i remors, on les hores intemporals t’atrapen, sense saber ben bé el perquè.
La ment, cercadora de records, ha parlat dels teus inicis, del treball que et vincula des de ben jove al servei de l’aigua, confluint amb ella de la mà, has encarat nous reptes professionals, lliurant-te completament a la teva tasca, sortejant dies de dificultat amb audàcia, aconseguint
resultats a través del teu ímpetu i coratge, amb la plena satisfacció d’haver assolit fites importants,
i el reconeixement de la feina ben feta.
I fas balanç Antón, mires enrere,
també endavant,
l’equilibri de la balança anivellada,
amb la tranquil·litat de saber que
has complert el teu comès,
encaminant amb temprança i benestar
els nous dies que esdevindran,
gaudint de sàvies hores, capturant
els teus moments.
T’he escoltat parlar i el so de la
paraula m’ha corprès,
he desitjat que s’aturés el temps
i no veure’t marxar,
i m’he preguntat el perquè de
totes aquestes sensacions,
he decidit resoldre-ho des del
raonament,
sabent que no és el més encertat,
m’he decantat per obrir-li la porta
a l’emoció, deixant que entrés dins meu.
La vista ha visualitzat el teu rostre,
el tacte ha traçat el dibuix de la pell,
l’oïda ha reproduït el so de la teva veu,
el gust ha tastat la dolçor dels llavis.
Els cinc sentits han alliberat
les emocions, hi he pogut sentir
com fluïen amb mi.
Has cercat racons
de pau en indrets
solitaris,
has desitjat fondre’t
amb la llum de l’horitzó,
anhelant l’argent de la
nit, t’has perdut per
camins de bosc,
petjades de caminant,
a l’atzar de la teva sort,
t’has lliurat al mar,
sobre crestes blanques
navegant,
sentint el Sol a la pell,
i el tacte del vent
traspassant el dolor,
la cuirassa del temps
apaivagant les hores,
t’has adormit sota ales
blanques de cel,
amb l’anhel d’haver
trobat, nous camins
de llibertat.
Llueix el color de la
tarda, la terrassa
m’espera impacient,
cerquem plegats
aromes plaents,
flaires de cafè,
la cullera travessa
la crema, s’endinsa
en el seu cos, torrat
i barreja sabors
intensos, amb tocs
florals i cacau amarg.
Tastar-lo és un plaer, assaborir-lo un delit
pels cinc sentits.
Brollen com salts d’aigua,
els meus pensaments,
desitjos eteris continguts
dins una bombolla d’aire,
algunes paraules m’han
parlat del teu mon,
però encara no conec la
teva pell ni em sé els teus
racons.
La tarda despulla el silenci
mentre creuem mirades.
El so i la paraula,
com la llenya i la brasa.
La nit abraça la tebiesa
dels cossos adormits.
S’ha llevat la matinada amb l’alè de joventut,
el raig solar aboca el seu rostre a través de
la finestra.
Ara ja conec els teus racons i sé que el bosc
s’ha tornat còmplice de la nostra història.
De tornada cap a casa se m’ha fet planer el
camí, els desitjos eteris ja no estan continguts,
brollen com salts d’aigua dins meu.
Creu en els somnis,
prioritza els bons moments,
dóna-li cabuda a la tendresa,
que sigui ella qui ocupi el primer
lloc en els teus dies d’advent,
dóna-li corda a la màgia,
fes del teu Nadal un instant
únic per compartir amb qui
estimes de debò.
Nadal 2010
Com dues llunes els teus ulls,
la cortina de pestanyes et fa
ombra, repenjada a la vitrina
em mires cada nit quan me’n
vaig a dormir, i jo t’incloc en
els meus pensaments just
abans d’adormir-me,
Tens la pell clara i neta,
els cabells foscos, el vestir
immaculat, i un posat ben
singular.
Sorties del magatzem de
joguines i no sabies quin
seria el teu lloc de destí,
venies dins un paquet molt
ben embolicat amb un gran
llaç de paper i una cinta de
vellut.
Et vaig ubicar a l’habitació
de color violeta,
just al prestatge que hi ha al
meu davant, molt a prop
dels llibres i al costat d’una
làmpada de sal que et dona
llum quan es fa de nit.
Vénen dies de festes,
celebracions entorn d’una taula,
el plaer de compartir bons moments
amb companys que no veiem sovint.
I a poc a poc van sorgint converses,
històries que rememorem any rere any.
Molt aviat el Nadal ens dóna la mà,
el fum de les xemeneies i l’olor de llenya
ens trasllada fins al món de la infància,
el lloc on s’aixoplugaven els nostres somnis,
aquells dies de inacabada llum i jocs inventats,
records d’antany que segueixen aquí,
intactes en algun calaix de la ment,
la senzillesa de la quotidianitat evidenciava el
que anàvem vivint, habitava un clar sentit
en el saber fer del dia a dia.
Malauradament els temps han canviat,
els valors romanen en l’ombra,
mentre les falses urgències van per davant.
Certament no tot està perdut, encara queda
una tènue llum en la foscor, un racó on trobar
l’espai suficient per anar creant, inventant,
gaudint de moments que ens omplin i lliurin
tendresa a la nostra vida.
Una llàgrima es vessa per
la pell, es desplaça fins
arribar a la galta,
et besa els llavis,
sents el gust del teu plor,
gust de sal a la boca.
El plor dels neguits,
El plor de les tristeses,
la llàgrima neteja els ulls
i descongestiona la ment,
alliberant emocions.
Si una llàgrima se’t vessa
per la galta no l’aturis,
deixa que et besi els llavis
i sent el gust del teu plor.
Vaig imaginar que habitaves el meu
món i que aturaves el temps.
Vaig imaginar una cabana a la muntanya que ens
esperava a tots dos.
Vaig imaginar que em descobries poc a poc al voltant
d’un foc, vam alçar la copa de vi mentre creuàvem mirades
de complicitat i perpetuàvem el moment .
Sabíem que no estàvem sols, la Lluna ens
guaitava, còmplice de la nostra història.
De matinada mentre encara lluïa el color de
la brasa, vaig imaginar que el temps s’havia
aturat per nosaltres i que era molt agradable
habitar en el món dels somnis.
La gèlida matinada em desperta,
un reflex de llum travessa
l’escletxa de la finestra, i molt
baixet em diu que ja és hora de
llevar-me,
em resisteixo i continuo
aferrada als llençols, l’olor suau
de lavanda convida a quedar-m’hi
una estona més.
A fora cauen volves de neu,
la vall blanca evoca al silenci,
inclús el fum de la xemeneia ha
deixat de parlar amb el vent.
M’embarga la sensació de
quietut, la neu calma els neguits,
L’entorn de neu és una imatge de silenci.
Capes que es degraden
quan la llum et toca,
et miro i sento la freda
sensació de l’hivern,
fines lamines verdes,
to púrpura quan et besa
el mar,
et torno a mirar i m’adono
que el raig de llum t’ha
travessat la fredor.
Haig d’entendre que cada
capa dels teus ulls és un
misteri que no té resposta,
una turmalina verda que
m’inspira quan la llum et toca.
Ni temps ni distancia,
acapares tots els meus sentits.
T’he vist igual que abans
amb l’alè de joventut a les mans,
l’expressió jovial i sincera,
quina il·lusió em fa veure’t de nou!!!
ni dolor ni rancor,
el anys han curat les ferides,
ínfim moment de tendresa i confort,
T’escapes de matinada.
Qui sap, somni o realitat?