La síndrome de Stendhal

Crònica cultural barcelonina i altres reflexions

Arxiu de la categoria: Sociolingüística

La normalitat (im)probable?

La normalitat improbable és el títol d’un assaig que va publicar el filòleg Albert Branchadell fa catorze anys, en què defensava la tesi que, en cas que Catalunya esdevingués un Estat independent, la normalització del català no seria una cosa gens fàcil, i fins i tot impossible, atès el domini del castellà en capes àmplies de la societat que viu a casa nostra. Ara bé, a aquesta tesi, jo en contraposo dues altres: 1) l’Estat propi és allò que ens garantirà la supervivència en condicions del català, per tant, un cop haguem aconseguit que els castellanoparlants es facin independentistes, podrem assolir l’Estat que ens permetrà fer una política lingüística potent i ambiciosa de debò; 2) com a element de comparació, l’Estat d’Israel ha aconseguit revifar una llengua morta com l’hebreu i convertir-la, no només en llengua literària, sinó en idioma d’ús comú i social habitual a l’Estat hebreu.

Aquesta setmana un amic m’ha fet veure una cosa que no m’havia convençut mai: que el català no es podrà normalitzar fins que no tinguem un Estat propi i que per aconseguir-lo, una de les claus és convèncer un segment ampli de la població castellanoparlant encara que sigui apel·lant només al sobiranisme de la butxaca. Jo pensava a l’inrevés: que una de les claus per convèncer els independentistes potencials era estenent el català a través dels mitjans de comunicació públics i privats i d’una política lingüística potent i ambiciosa.

He fet moltes voltes a la tesi inversa i cada vegada hi veig més sentit. Allò que permetrà que el govern català faci una política lingüística ambiciosa i potent és, precisament, un Estat propi que permeti destinar-hi tots els recursos que calgui, i no només els que pugui, tenallat per les transferències econòmiques del govern central.

És evident que si Catalunya vol la independència és precisament perquè és una nació, i també és per aquest motiu que el govern central ens té a pa i aigua, perquè no pot suportar que siguem més diferents que La Rioja o Extremadura, per exemple. Som una nació perquè tenim una història, una cultura i una llengua pròpies. Per això l’Estat espanyol ens oprimeix, també econòmicament, i aquí és on hem d’apel·lar a la població castellanoparlant per convèncer-los que votar PSOE a les eleccions generals no ens durà res de bo, i em remeto a les últimes declaracions de Carme Chacón sobre la sentència del TC. La senyora que va obtenir 25 diputats pel seu partit a Catalunya, ara se’ns pixa a sobre.

Doncs bé, estic disposada a admetre que es faci publicitat de l’independentisme en castellà, però també que, un cop Catalunya sigui un Estat en el marc de la Unió Europea, faci una política lingüística potent de normalització lingüística, com les que s’han fet a Israel o a Noruega, per exemple. Israel és un cas extraordinari, va aconseguir convertir una llengua morta en una llengua d’ús social, oficial de l’Estat, literària i de l’Administració. Davant d’aquest exemple, a Catalunya no hi ha res a témer pel futur del català. Ara bé, un futur brillant i esplendorós per al català passa per quatre elements: Estat propi, voluntat, intel·ligència i diners. Per aquest ordre.

Les biblioteques públiques i el foment del català

Fa un parell de mesos Albert Pla Nualart, cap d’edició de l’Avui, va dir al programa L’Oracle de Catalunya Ràdio que el català no aconseguirà augmentar el reconeixement i l’ús social si no és mitjançant imposicions, i com a exemple, posava la llei del cinema, que obliga les distribuïdores a lliurar la meitat de còpies de cada pel·lícula en català a Catalunya. Té tota la raó. Com més deixem passar la situació actual de passotisme, més imposicions haurem de fer en el futur.

D’altra banda, fa pocs dies llegia la notícia del resultat de les eleccions a Bèlgica, que s’il·lustrava amb un reportatge sobre la situació lingüística a la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde, la perifèria de la capital, on la minoria francòfona copa el 85% del domini lingüístic del territori. Per redreçar aquest desequilibri, les autoritats municipals havien decidit prendre mesures, una de les quals era deixar de subvencionar les biblioteques públiques que no tinguessin el 75% dels títols en neerlandès.
Aquesta mesura em sembla intel·ligent i brillant, i la podríem aplicar amb facilitat a casa nostra.

Per començar, la Diputació podria exigir que el 50% dels llibres de les biblioteques fossin en català, i l’altre 50% en altres llengües, potenciant molt especialment l’anglès. Seria una imposició subtil i efectiva. Caldria fer una selecció molt acurada dels títols, i, per exemple, d’una novel·la comprar-ne un exemplar en castellà per cada cinc en català. No caldria gastar ni un euro més en el pressupost; simplement, distribuir-ho d’una altra manera en clar desequilibri a favor del català.
Al capdavall, les biblioteques públiques, avui dia molt ben assortides, són per als estudiants de batxillerat la seva font d’informació, en tant que succedani de la Biblioteca de Catalunya, a la qual no poden -o no haurien de poder- accedir, perquè és una institució destinada a l’alta investigació i a la conservació del patrimoni bibliogràfic.

El català no el salvarem amb campanyes progres tipus “Dóna corda al català” o “Encomana el català”, sinó amb imposicions, subtils o explícites. Altrament, com s’han imposat la resta de llengües al món, castellà, anglès, francès…? A més, nosaltres no volem imposar res a ningú, simplement volem estendre a tots els estrats socials la llengua pròpia de Catalunya. Com pot ser que algú amb mentalitat no colonial pugui discutir-ho? Per què hem d’acceptar el bilingüisme, si us plau per força? No sóc sociolingüista, però el bilingüisme és insostenible quan una de les llengües està en inferioritat de condicions respecte l’altra. I el català ho està perquè no té un Estat que el protegeixi, sinó un que li va a la contra i que el voldria exterminar -subtilment, això sí.

També cal tenir clara una altra idea: l’avenç del català es farà sempre en detriment del castellà perquè les persones no som bilingües simultàniament sinó diacrònicament. Ja que no tenim Estat -de moment-, la Generalitat s’hauria d’implicar fins al fons en el foment del català, i això implica deixar de subvencionar mitjans de comunicació en castellà, per exemple. Quan es va celebrar la Feria de Abril, Pilar Rahola es queixava de les subvencions que rebia perquè que era un negoci privat. Toni Bolaño, cap de premsa d’aquest esdeveniment folklòric, li replicava que a veure per què s’hauria de deixar de subvencionar un acte cultural pel fet de no ser català. Ho trobava aberrant. Doncs a mi em semblaria la cosa més lògica del món. Si no tinguéssim el cap tan colonitzat i empetitit per tres segles d’opressió, veuríem que el que diu aquest senyor és un disbarat insostenible.

Ras i curt, el català és la llengua de Catalunya, és l’element principal de la seva definició, i no hi podem renunciar, o el nacionalisme banal haurà guanyat la partida.

El bilingüisme impossible

Fa deu dies Patrícia Gabancho publicava un article a l’Avui, memorable, com tot el que escriu aquesta senyora, en què dibuixava una diagnosi acurada i precisa de la situació del català en l’actualitat i les condicions històriques que l’hi han portat. Avui, l’endemà de les eleccions a Bèlgica, m’agradaria fer algunes reflexions sobre la situació particular del català.

Cada estiu, quan viatjo per Europa, veig una cosa que m’agradaria molt veure a casa nostra: que la llengua que parla la gent al carrer, la de l’Administració pública, la dels mitjans de comunicació i la de l’etiquetatge dels productes, és la mateixa. Com que, igualment com Joan B. Culla, professo una gran admiració pels països nòrdics i protestants, tan bon punt poso els peus a Catalunya, penso que m’hauria agradat quedar-me a viure al lloc on he passat les vacances. Uns dies després, però, baixo del núvol i m’adono que és una utopia.

A Catalunya, d’ençà de la Transició els polítics i bona part de la societat han entronitzat el bilingüisme com una panacea, com un bé superior intocable que ens ha de satisfer a tots, si us plau per força. Però qualsevol que pensi una mica, sap que la realitat no és gens afalagadora per al català, perquè el terreny no és pla sinó que fa baixada a favor del castellà, que és la llengua de l’Estat que no ens vol deixar ser nació. Aneu a qualsevol quiosc: quantes publicacions hi ha en català i quantes en castellà? La mateixa pregunta la podem aplicar a les televisions, i no cal dir-ho, al cinema, cavall de batalla ja tronat. I a sobre ens diuen que hem de ser tolerants i que el català no s’ha d’imposar a ningú. Que el castellà no ens l’han imposat a nosaltres, des de Felip V fins a Franco? O és que això es veu normal, i en canvi, voler la meitat de pel·lícules en català no? -incís: ahir vaig anar al cinema i el primer anunci que van fer, així que es va il·luminar la pantalla, va ser el de la revolta dels exhibidors contra la llei del cinema de la Generalitat.

Avui llegia que la regió de Brussel·les-Halle-Vilvoorde malda per fer-hi perviure el neerlandès, que actualment està molt en reculada per l’avenç imparable del francès. Els governants flamencs estan prenent mesures dràstiques per redreçar la situació, però no sé si se’n sortiran: en aquesta regió no deixen que els funcionaris -bilingües tots- es dirigeixin als ciutadans en francès, es deixen de subvencionar biblioteques públiques si el 75% de la seva col·lecció no és en neerlandès, o bé s’envien inspectors a controlar que els plens municipals de la regió es facin en neerlandès. Aquesta darrera mesura és estrambòtica, però segurament necessària per garantir la pervivència del neerlandès a la perifèria de Brussel·les.

Ara fem un paral·lelisme amb Catalunya. Algú s’imagina que les autoritats municipals, o la Generalitat, apliquessin aquestes mesures a la perifèria de Barcelona perquè el català hi és en clara reculada? Em sembla que el resultat seria una batalla campal amb morts i tot. Als catalans ens dirien que som xenòfobs, feixistes, autoritaris i indignes de dir-nos persones. El català, a més a més, té una diferència molt grossa respecte el neerlandès que l’en fa inferior: l’idioma dels flamencs compta amb un Estat que el protegeix perquè n’és l’idioma oficial, que és Holanda, i això dóna a la llengua un estatus que el català no té. Algú em dirà que el català és oficial a Andorra, però vist que ni allà no és la llengua dominant, és com si no existís.

Fa molt de temps que penso que la solució, independència a banda, fóra que el català es declarés única llengua oficial a Catalunya, fins i tot en el marc d’un Estat espanyol confedral (és un oxímoron, però és el que pretén per a Bèlgica el partit que ha guanyat les eleccions, l’N-VA). D’altra banda, a Bèlgica les dues comunitats, lingüístiques i polítiques, estan clarament diferenciades: Flandes i Valònia. A Espanya això com s’hauria de traduir? La clau per diluir la personalitat nacional de Catalunya i el País Basc va ser la creació de l’Estat de les autonomies, tal com igualment molts personatges van exposar al documental El laberint, que TV3 va emetre dijous passat. Per mi s’haurien d’haver restituït els Països Catalans, Euskal Herria i Castella com a estats independents dins d’una confederació. Dins Bèlgica parlem de Flandes i Valònia. Dins Espanya, de què parlem? Catalunya i Espanya? No és clar, nítid, i això és el que interessa als espanyols, diluir-nos en el magma centralista per tal que renunciem a les nostres aspiracions nacionals, polítiques, lingüístiques i culturals. Però l’independentisme és més viu que mai.

La síndrome de l’esclau

Un dia d’aquests vaig trobar un vell amic pel carrer, amb qui havia anat a col·legi i posteriorment vaig coincidir a la facultat d’història. Es va doctorar fa un parell o tres d’anys i està ficat en projectes acadèmics a la universitat. Li vaig preguntar com li anaven les coses i em va respondre que al cap de poc temps se n’aniria en una universitat anglesa durant dos anys a fer-hi recerca i docència. Me’n vaig alegrar molt i quan li vaig demanar en quin idioma impartiria les classes, em va dir, amb un pèl de recança, que el primer mig any miraria que les hi deixessin fer en castellà i que després ja les faria en anglès.

Sé que més d’un cop i més de dos he parlat de la necessitat imperiosa que tenim els catalans de dominar l’anglès tan bé com la nostra llengua, però em sembla que aquesta insistència serà necessària fins que això no esdevingui realitat. Aquest noi és intel·ligent i treballador i per tant, hom només pot concloure que si no sap prou anglès és a causa d’un dèficit en el sistema educatiu català, però també de la nostra mentalitat d’esclau, segons la qual pensem que, si bé la nostra llengua és petita, en tenim una altra, que també dominem, i que és la que ens permet arribar a tot arreu: és la llengua del dominador.

Aquest sil·logisme pervers, desitjat pel colonitzador, però sembla que també per nosaltres, no ens durà mai res de bo. Dominar l’anglès per a nosaltres és vital, no només per ser més cultes, sinó per sobreviure nacionalment i internacionalitzar-nos. Tots els països amb llengües minoritàries ho tenen clar i per això llurs governs es preocupen perquè els ciutadans aprenguin bé l’anglès com la seva llengua materna, per tal que puguin desenvolupar-se amb normalitat en els àmbits acadèmic, professional i laboral, i també, per què no, turístic.

Els catalans tenim tan interioritzada la síndrome de l’esclau que no som conscients d’aquesta necessitat. En puc donar fe pel que fa a l’àmbit universitari, on els estudiants no saben més de quatre paraules d’anglès, cosa que els impedeix llegir la bibliografia de qualsevol assignatura una mica especialitzada. I parlo del camp de les lletres, que és el que conec, perquè tinc entès que en ciències, ja s’ha de saber anglès a primer si es vol captar alguna cosa. Recordo que a principi de curs els professors repartien unes fitxes que els alumnnes havíem d’omplir amb les nostres dades personals, per tal que es poguessin fer una idea del perfil de l’alumnat a qui feien classe. Una de les dades que se sol·licitava era la dels idiomes que es parlaven, i molta gent responia, amb normalitat, “català i castellà”. Una professora de prehistòria ens va manifestar el seu horror davant d’aquesta resposta i ens va dir que ningú no arribava a segon cicle només amb català i castellà.

Desconec els motius pels quals l’ensenyament d’idiomes és tan deficient a casa nostra, però també sé que la gent no està conscienciada de fins a quin punt és important l’anglès per la supervivència del català. N’hi ha molts que aprenen idiomes per hobby, o per viatjar, i alguns, per negocis, però ningú no pensa que els hagi de necessitar vitalment -sobretot l’anglès. Tal com va dir Salvador Cardús no fa gaire en una entrevista a can Cuní, “l’independentisme ha de ser intel·ligent, rigorós, i ha de parlar anglès”. Doncs això: mentre ens seguim creient que amb el castellà podem arribar a tot arreu i no canviem de xip, serem provincians, i no cosmopolites, contràriament al que voldria l’Ajuntament de Barcelona, que potser pensa que ens en farem només a base de les múltiples campanyes que fa pel carrer.

Federalisme lingüístic (ben entès)

A can PSC no es cansen de dir que són federalistes. Molt bé. Avui tinc intenció de fer una translació a l’Estat espanyol de la política lingüística d’un Estat federal de debò: Bèlgica.

A Espanya hi ha quatre llengües oficials: castellà, català, èuscar i gallec. Primer cal acotar els territoris on es parla cadascun. El castellà a Castella, Extremadura, Andalusia, Canàries, Aragó, Múrcia i el nord Atlàntic, llevat del País Basc, Navarra i Galícia. El català als Països Catalans. L’èuscar al País Basc i Navarra. El gallec, a Galícia. Les dimensions de cadascun d’aquests quatre territoris són desiguals, però no hi fa res. Totes quatre llengües han de ser oficials a tot l’Estat.

El govern central -federal- ha de tenir ministres castellanoparlants, catalanoparlants, euscoparlants i galaicoparlants, a parts iguals, i el primer ministre ha de parlar totes quatre llengües amb fluïdesa i correcció. Els membres de la monarquia també.

La justícia s’ha d’impartir a cada territori en la llengua que toqui: en català als PPCC, en èuscar a Euskalherria, en gallec a Galícia i en castellà a la resta de l’Estat. Si una persona acusada no coneix l’idioma del lloc on s’imparteix justícia, hi ha tres opcions: o s’hi conforma, o demana un traductor -pagat per l’Estat, o el jutge mira de traslladar el judici en un territori de parla que l’acusat pugui entendre. 

Els governs autonòmics han d’emetre totes les seves comunicacions únicament en la llengua del seu territori, i el govern central -federal- ha d’emetre tots els documents en les quatre llengües, així com totes les lleis han d’estar redactades en les quatre llengües per poder entrar en vigor.

La senyalització de carreteres s’ha de fer en l’idioma de cada territori, dins dels topònims traduïbles -podem traduir ‘Girona’ per ‘Gerona’, però no podem traduir ‘Sant Jaume d’Enveja’, per exemple.

L’etiquetatge dels productes es farà en la llengua de cada territori, o bé en les quatre llengües oficials de l’Estat. En aquest sentit, actualment els productes de les marques Eroski i Consum, ja són així, per tant, els hem de felicitar entusiàsticament. Els establiments comercials retolaran només en la llengua del territori on estiguin radicats. Així mateix, les comunicacions emeses per les empreses privades es faran també en la llengua del territori.

A més a més, hi haurà una Comissió permanent de control lingüístic, amb la missió d’observar l’aplicació de la legislació lingüística. Aquesta comissió només disposarà de competències consultives, però.

Aquest és el veritable federalisme lingüístic. Si els espanyols s’avinguessin a entendre-ho, jo també em declaro federalista. Però un poble amb mentalitat colonial no es pot tornar fedralista per art d’encantament. Aquest és un motiu més per adonar-nos que ens cal la independència, en aquest cas, perquè el català sobrevisqui i no estigui sotmès a vituperis constants. 

El català de “Público”

Pocs dies abans de Sant Jordi vaig assabentar-me mitjançant anuncis als autobusos de Barcelona que el diari Público trauria cada dia un quadern sobre Catalunya i en català, tal com deia literalment l’anunci. D’antuvi, és una notícia de la qual ens hauríem de felicitar. Ara bé, mirant aquest quadern en el conjunt del que és el diari, m’adono de seguida que d’un total de dotze pàgines que té, una tercera part és l’agenda d’espectacles, amb la qual cosa només n’hi ha vuit de “notícies de Catalunya”. 

Ho escric entre cometes perquè veig que les notícies més importants de Catalunya no són en aquest quadern sinó a la secció “España” del diari habitual. Així doncs, què hi ha al suplement sobre Catalunya i en català? Sobretot notícies de societat, locals i de cultura i espectacles, més una pàgina d’opinió. O sigui, el contingut de qualsevol diari gratuït amb què ens inunden cada dia les empreses editorials que hi ha al darrere. Em quedo amb la definició que fa el mateix diari d’aquest suplement: “quadern sobre Catalunya i en català”.

Les paraules són ben explícites: en català només s’hi poden escriure notícies sobre Catalunya. Això és exactament diglòssia. Sé que el diari és en castellà, i precisament per això, tracta Catalunya i el català com una cosa foklòrica, d’estar per casa, una llengua menor que només serveix per explicar-hi fets i gent, però no coses serioses. No sóc lectora d’aquest diari, però per dignitat, m’hauria estimat més que aquest suplement no existís, perquè només contribuirà a fer creure als seus lectors que el català no és apte per a tot, sinó tan sols per a coses de poca importància, per fer literatura de canya i cordill, com es deia abans.

El català, com qualsevol altra llengua, és apta per dir-ho tot i adreçar-se a tothom. Ara bé, per aconseguir això, cal una implicació molt forta dels poders públics, un esforç que en el cas del català ha de ser multiplicat per quatre i per cinc, atès que no tenim un Estat que ens faciliti les coses. No entenc per què el nostre govern atorga subvencions a mitjans en castellà, i en canvi, no dóna ajuts perquè els diaris gratuïts es facin en català. Aquests pseudodiaris per mi són una gasòfia, però ja que són els més llegits per tot tipus de públic, seria un èxit extraordinari que es fessin en català (tots i íntegrament). Seria un flanc molt important, vital, a abordar per part de la Secretaria de Política Lingüística, que hauria de tenir un pressupost molt més elevat del que té.

No podem permetre que el català vagi quedant relegat als temes només de Catalunya. El català ha de servir per explicar tot el món. El mateix passa amb els llibres d’assaig: de temes de Catalunya, en català, n’hi ha un futral, però quan es tracta d’altres temes -filosofia, ciència, política, ciències socials, art, fins i tot autoajuda-, el català recula moltíssim, malgrat que amb els anys anem avançant amb les traduccions. La nostra llengua és petita i no depassa les nostres fronteres, en som ben conscients, però aleshores, hauríem de fer com fan els altres països amb aquestes característiques, Holanda o els països escandinaus: fer de l’anglès la nostra segona llengua, aquella amb la qual arribarem on no podem arribar amb el català, o sia a tot arreu. Amb l’avantatge que l’anglès no amenaça el català, com sí que ho fa el castellà.

Com més se segueixi perpetuant la situació actual de diglòssia, més gran es farà l’abisme entre català i castellà, fins que arribarà a un punt en què serà insalvable si no s’hi apliquen mesures dràstiques com la prohibició del bilingüisme o la declaració del català com a única llengua oficial de Catalunya.

Bilingüisme o diglòssia?

Ahir vaig llegir un article esplèndid de Josep Oliva al diari Avui, amb un títol ja prou suggerent: “El català acomplexat“. Subscric punt per punt tot el que diu, perquè jo ho penso cada dia, en els mateixos termes. La relació que el català viu amb el castellà no és sana; és neurastènica. Molts catalans assumeixen, com diu Josep Oliva, que la seva llengua és de segona divisió. Tots hem sentit més d’una vegada i de dues que quan algú vol imitar una persona estrangera, ho fa en castellà, com si el castellà fos l’idioma universal que tothom parla.

Aquest només és un exemple, tot i que prou indicatiu, de l’estat de diglòssia en què viu el català en l’actualitat. La diglòssia és la situació que es dóna quan en un territori hi ha dues llengües en contacte, cadascuna circumscrita a un àmbit concret: l’una, la llengua de l’administració i de la cultura; l’altra, la d’estar per casa. És cert que aquesta compartimentació no és la que es dóna avui dia amb el castellà i el català a Catalunya. Potser és l’evolució de la diglòssia al segle XXI.

D’exemples per il·lustrar aquest fenomen n’hi ha a tort i a dret: cinema, mitjans de comunicació, justícia, instruccions d’ús d’electrodomèstics, etiquetatge de productes, etc., i quan algú gosa reivindicar la normalitat per al català, se li tiren a sobre titllant-lo d’integrista i/o de xenòfob. Els partits espanyols diuen que com que a Catalunya hi ha dues llengües oficials, el que s’ha de donar és un bilingüisme, que deuen pretendre perfecte en teoria, tot i que, per tranquil·litat seva, saben que això no serà mai així mentre Catalunya no compti amb un Estat que defensi la seva llengua a capa i espasa.

Sociolingüísticament parlant, i deixant de banda la política, la situació actual del català és insostenible pel fet que es pot viure a Catalunya sense entendre ni una paraula de català. Com he dit abans, això no és política sinó sociolingüística. A partir d’aquesta premissa, els nostres governants s’haurien de plantejar una política veritablement agressiva de promoció i d’implantació del català allà on ha reculat, que és pràcticament a tot arreu. La política lingüística no cal fer-la directament en contra del castellà; el que cal és incrementar substancialment la dotació econòmica destinada a la promoció del català a través d’ajuts i subvencions (i que consti que sóc més aviat contrària a aquest tipus de foment, però la situació és crítica) a tot tipus de manifestacions en català, i denegar ajuts, per exemple, a publicacions que no siguin en la nostra llengua.

El moment és molt delicat, el català recula cada dia, i com més reculi, més agressiva haurà de ser la política lingüística. Els governants que s’estimen el país i la seva llengua no s’han de deixar intimidar i han emprendre polítiques de promoció i de difusió molt valentes, al marge del que diguin altres grups polítics.

Per què hem de promocionar el castellà a Catalunya? Per què hem de permetre un desequilibri tan flagrant entre les publicacions i els mitjans de comunicació en català i els que ho són en castellà? I en cas que el castellà arribés a estar en perill a Catalunya, passaria alguna cosa? No, perquè és un idioma que compta amb molts milions de parlants al món, i el que és més important, amb uns quants estats que hi donen suport institucional perquè és la seva llengua oficial.

El català, en canvi, només compta amb un pobre govern “regional” (Andorra a banda, però no és cap salvació) per defensar-se, i encara ho ha de fer sense qüestionar l’hegemonia de la llengua de l’Estat. Avui, precisament, ha sortit la notícia d’una crisi nova a Flandes perquè els flamencs han vist com, gràcies a la llibertat de triar la llengua, les poblacions dels voltants de Brussel·les, tradicionalment neerlandòfones, han anat abandonant l’ús d’aquesta llengua en favor del francès. És clar: el francès té 290 milions de parlants, i el neerlandès 22. Tanmateix, hi ha una diferència abismal entre el flamenc i el català: el flamenc té al seu darrere un Estat important que el protegeix perquè és la seva llengua oficial: Holanda. A Catalunya, sigui independent o no, el primer que caldria fer és decretar el català com a única llengua oficial. Seria decisiu per desarmar tots els partidaris del bilingüisme, que només volen l’hegemonia del castellà a Catalunya perquè saben que el terreny fa baixada a favor seu.

Llengua i política

Ahir llegia l’article setmanal de Joan Solà al suplement cultural de l’Avui, titulat “Model de llengua”. Parlava, com en tantes altres ocasions ho fa, de la connexió entre llengua i política. Qualsevol llengua necessita, per sobreviure, a banda de parlants, una política potent de promoció. El català té parlants però les polítiques per promocionar-lo sempre han estat tèbies i porugues des del començament de la democràcia. Els governs catalans de qualsevol color sempre s’han sentit acomplexats davant la llengua forta a l’hora de dur a terme una política d’expansió i consolidació de la llengua pròpia del país.

Segons diu l’art. 3.3 de la Constitució Espanyola de 1978, La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial respecte i protecció. Si Espanya fos realment un estat federal en tots els sentits, maldaria perquè gallec, català i èuscar tinguessin, com a mínim a les comunitats on són cooficials, el mateix rang que el castellà. Tenint en compte que el terreny de joc fa pendent a favor del castellà per la quantitat de mitjans de comunicació, etiquetatge i altres elements que hi ha en aquest idioma i no en el del país, l’Estat hauria de procurar que l’ensenyament fos tot en català, potenciar enormement els mitjans de comunicació i l’edició en català i, és clar, fomentar el català al cinema.

Tot això, que la Generalitat fa a mitges, a l’Estat li sembla una imposició. El terreny ens és cada cop més desfavorable per molts motius: perquè tenim un estat a la contra, perquè tenim un govern feble que, encara que volgués, tampoc no té prou diners per fer la política lingüística que ens cal, i, darrerament, per la immigració que ens ha arribat, que s’”integra” massivament en castellà.

La política lingüística a Catalunya hauria de ser ferma, radical i decidida en favor del català, sense parar-se a pensar si va en contra de ningú. No es pot pensar en termes d’anar en contra d’una llengua, sinó en els d’anar a favor de la llengua pròpia del país. A vegades es parla de Suïssa, on es diu que conviuen tres llengües i que els ciutadans les parlen totes tres. Ara bé, cal afegir que cadascuna d’aquestes llengües té al darrere un estat que les protegeix amb zel (França, Alemanya i Itàlia). El català no només no té un estat que el protegeixi (la Generalitat només ho fa a mitges) sinó que en té un que hi va en contra. Encara que l’Albert Branchadell digui que un estat propi no normalitzaria el català, el que sí que sé és que sense un estat propi mai no es normalitzarà. L’estat propi no és la panacea però sí una eina absolutament imprescindible.

Hi ha força gent gran que ja ha desistit i que creu que el català està en vies d’extinció. Només depèn de nosaltres que no sigui així. Tot és cosa de poder polític, de diners i devoluntat. I ho dic pensant en Israel, que en seixanta anys ha aconseguit revifar una llengua morta i enterrada i convertir-la, no tan sols en l’idioma oficial del país, sinó en la llengua d’ús comú i habitual entre els seus ciutadans. Com ho han fet? Amb poder polític, diners i voluntat. Per tant, l’empresa és titànica però factible. I com qualsevol altre país petit amb un idioma que no traspassa fronteres, han adoptat l’anglès com a segona llengua, com fan també des de fa molts anys els països escandinaus. És una manera de preservar allò que és seu i alhora d’internacionalitzar-se, per tal que els seus ciutadans puguin viatjar, treballar i estudiar arreu del món.

A Catalunya s’hauria d’aconseguir que el català fos la llengua d’ús comú en tant que llengua pròpia del país (i elevar-ne el nivell), i que l’anglès fos la segona llengua. És a dir, que a les escoles, en lloc de fer immersió lingüística en català i aprendre el castellà, es fes immersió lingüística en català (naturalment, en quin idioma, si no?) i aprendre l’anglès. I a partir dels 13 anys, una tercera llengua a escollir, entre les quals hi hauria d’haver el castellà, en tant que llengua majoritària al món. Mentre no ens mentalitzem que actualment patim la síndrome de l’esclau (com que no sabem prou anglès ens pensem que amb el castellà anem a tot arreu), i la superem, seguirem sent dependents de l’idioma de l’estat que ens xucla els diners i l’ànima.

Les paraules i les coses

He decidit redissenyar
aquest bloc pel que fa als continguts. Pel que fa al grafisme, ni en
sé prou d’HTML ni tinc temps per entretenir-m’hi gaire, però també
m’agradaria fer-hi alguns canvis. Espero que vindran en una segona
fase. La síndrome de Stendhal
té tres mesos i mig de vida i, tot i que el vaig encetar amb el
propòsit d’escriure-hi un apunt diari, la manca de temps m’ho ha
impedit sempre, i el bloc ha acabat convertint-se en un poti-poti
d’apunts molt variats -massa- escrits quan trobava el temps i la
inspiració per fer-ho. He decidit posar punt i final en aquest petit
desgavell i organitzar el bloc en temes per dies. Això em permetrà
a mi ser més organitzada i alhora tenir el bloc més estructurat.
Aquesta organització es traduirà en un apunt diari, cada dia de la
setmana sobre un tema diferent, però sempre el mateix per a dilluns,
dimarts, etc. Així, dilluns parlaré de teatre o cinema, dimarts
d’història, dimecres de música, dijous de filosofia, divendres de
llengua, dissabte de literatura, i diumenge de política. Creuo els
dits per trobar el temps d’escriure cada dia. Així doncs, avui,
divendres, escric sobre llengua, tal com m’he proposat.

 

Aquest
dilluns vaig llegir una carta a la
bústia de l’
Avui,
signada per Jaume Aulet, professor de literatura catalana a la UAB, a
les classes del qual vaig tenir el goig d’assistir com a oient. Feia
referència al llenguatge emprat a la megafonia d’FGC i acabava
reivindicant la qualitat de la llengua com a eina indispensable per a
una societat que es vol culta, avançada i moderna.

L’element
que em va fer ballar el cap va ser la flexió verbal ‘segueu’, que
pertany al verb ‘segar’ i no al verb ‘seure’, tal com Aulet remarca.
Això ve a tomb de la frase que va veure escrita en alguna
dependència d’FGC, ‘No segueu a les escales’. Una servidora,
d’antuvi, ho hauria escrit igual que les autoritats ferroviàries,
per això ràpidament vaig consultar la conjugació de l’imperatiu del verb ‘seure’, que, efectivament, fa la segona
persona del plural com a ‘seieu’ i no ‘segueu’, malgrat que la resta
es fan amb la lletra ‘g’ (segui, seguem, seguin). Sempre agraeixo
enormement que m’aclareixin dubtes lingüístics o que em corregeixin
coses que dic malament. És l’única manera de millorar.

Feta
aquesta precisió morfològica, allò que denuncia la carta no és
tant aquesta errada concreta com la laxitud amb què avui fins i tot
les capes més cultes de la societat catalana es prenen la llengua.
Parlar bé no és un luxe prescindible sinó una necessitat
peremptòria, per dos motius: perquè la llengua catalana cada dia
calca més estructures sintàctiques del castellà i perquè per
qualsevol llengua, la correcció gramatical dels parlants és bàsica,
ja que el llenguatge és l’expressió del pensament, i parlar i
escriure bé no indica altra cosa que tenir un pensament ben
estructurat.

Aulet
rebla el clau quan recorda l’eslògan socialista de les darreres
eleccions catalanes: “Fets, no paraules”. I amb això se suposa
que Montilla havia d’arribar a un lloc anomenat ‘Parlament’! És un
oxímoron flagrant que només pot denotar que les nostres autoritats
més importants no atorguen a la llengua la importància que té -o
que hauria de tenir-. Sé que l’eslògan es refereix als xarlatans, a
aquelles persones que saben jugar tan bé amb el llenguatge que el
fan servir com a arma per engalipar els altres. Però els polítics
no poden caure en aquesta trampa i acabar per menysprear el
llenguatge. El llenguatge és bàsic, atès que és el reflex del
pensament i de les persones, però actualment hem arribat a un punt
que els polítics fan jocs de paraules per rebatejar els conceptes.
Per exemple, si del Quart Cinturó en diem ‘Ronda del Vallès’ (em
sembla que li’n volien dir així), aleshores ICV ja es pot sumar al
projecte perquè ells al programa electoral hi duien escrit ‘No al
Quart Cinturó’, i no pas ‘No a la Ronda del Vallès’. Senyors
polítics, el llenguatge no és una cosa abstracta sense cap
referència al món real; al darrere hi ha conceptes que la gent
entén, per més que vostès vulguin disfressar-los.

Noruega i Catalunya (II)

En aquest apunt continuaré parlant de llengua perquè en l’anterior em van quedar algunes coses al pap. Començaré explicant una anècdota que vaig viure en pròpia pell a la ciutat de Bergen.

Pel carrer em van aturar unes nenes que devien tenir deu o dotze anys,
i en veure’m amb un mapa, de seguida van deduir que era una turista. Em
van aturar i em van dir, en anglès, si em podien fer unes preguntes per
un treball que feien a l’escola. Els vaig dir que sí (sobretot per
tenir jo també l’oportunitat de practicar l’anglès) i em van demanar
quants dies feia que era al país, si m’agradava, què n’havia vist, què
era el que me n’agradava més, etc. Al final em van demanar si sabia dir alguna paraula en noruec, i jo, per vergonya meva, com que era el segon dia que era al país, em vaig quedar completament en blanc i els vaig haver de dir que no, que no sabia dir ni una paraula en noruec. Educadament em van demostrar que la meva reacció no els havia agradat gaire -o gens- i no vaig poder evitar sentir-me estúpida per aquella descortesia. Jo reaccionaria de la mateixa manera si això passés a Catalunya amb el català.
A Noruega, com a la resta de països escandinaus, els ciutadans saben l’anglès tan bé com la seva llengua pròpia, però això no vol dir que hi renunciïn, ans al contrari, em va semblar que n’estan molt orgullosos. La prova és que tenen la bandera penjada arreu. Per ells, l’anglès és l’instrument per traspassar fronteres, però tenen molt clar quina és la seva llengua, la seva cultura i el seu país.
A Catalunya, en canvi, molta gent que sap el català no el parla perquè creuen que el castellà és més modern, que el parla molta més gent i que arriba a més llocs. El segon i el tercer punts són innegablement certs, però no per això jo deixo de parlar català. M’agradaria ser com els noruecs: saber i estar orgullosa del català, i a més, dominar l’anglès com a llengua instrumental. A casa nostra s’hi barregen moltes coses que depassen de molt la pura utilitat de les llengües: s’hi barreja la política i una mentalitat colonial per part dels espanyols i d’esclau per part dels catalans.
Com és que no som capaços d’adonar-nos que una de les eines que ens atorgaran la llibertat és el domini de l’anglès? Com és que no veiem que el castellà és una amenaça per al català, que li sega l’herba sota els peus, i que, com a llengua gran, ho és molt més l’anglès?
El dia que siguem independents, voldré que es plantegi l’aprenentatge dels idiomes en els mateixos termes que als països escandinaus, és a dir, en termes d’estricta utilitat. Quina és la llengua gran que tot ho domina? L’anglès. Doncs ens hi hem de tirar de cap. De llengües, com més se’n sàpiguen, millor, però per començar, primer, la nostra, i immediatament després, la lingua franca. I més enllà, totes les que vulguin venir i la gent estigui disposada a aprendre. El pretès trilingüisme a vegades sembla més una cortina de fum per disfressar que els alumnes no saben bé cap llengua (especialment el català) que no una altra cosa.

Noruega i Catalunya (I)

Ahir vaig tornar del viatge que he fet a Noruega. Ha estat un viatge diferent de tots els que havia fet fins ara, que es caracteritzaven per veure capitals a peu o amb transport públic, és a dir, al meu aire i trepitjant-les bé fins a fer-me’n una breu pinzellada global. Aquest viatge ha estat del tot diferent: tres dies a Bergen i després he agafat un vaixell que m’ha dut per la costa noruega, curulla d’illes i de fiords, fins arribar a Kirkenes, el darrer poble, que ja fa frontera amb Rússia.

Tinc la intenció d’escriure més d’un apunt sobre Noruega i sobre allò que Catalunya hi té en comú. En aquesta primera presa m’agradaria parlar d’un tema tan sensible com la llengua, i de seguida veureu els paral·lelismes. Noruega té una població de 4,5 milions d’habitants, per tant, doncs, força menys que el Principat, i encara molts menys que el conjunt dels Països Catalans. Això també és una de les claus de la prosperitat del país, però en parlaré en un apunt ulterior.
Com és ben sabut, als països escandinaus la gent parla l’anglès amb la mateixa naturalitat que la seva llengua pròpia. Això és degut a un ensenyament que prioritza l’anglès de manera oberta i explícita. Els nens a escola comencen a aprendre’l als sis anys i als tretze comencen a aprendre una tercera llengua. Potser la tercera llengua no la sabran tan bé com el noruec (o el suec, el danès o el finès), però l’anglès sí: és la seva segona llengua. La filosofia que condueix a aquesta actuació és la següent: ells saben que l’idioma propi i oficial del país no en transcendeix les fronteres, de manera que si volen que els ciutadans puguin anar arreu, ja sigui per turisme, per negocis o a estudiar-hi, han de ser tan competents en anglès com ho són en la seva llengua materna.
Així doncs, podem afirmar sense reserves que el seu bilingüisme és molt més productiu que el nostre, que és en català (i no sempre la jovenalla l’acaba sabent bé) i castellà. I això és degut a les raons que impulsen el bilingüisme català i el noruec, respectivament. A Noruega, com he dit abans, la gent aprèn amb naturalitat dues llengües perquè saben que la seva pròpia no va més enllà de les fronteres nacionals. Per això aprenen l’anglès. A Catalunya, en canvi, aprenem (i encara hi ha qui ho posa en dubte) el català perquè és la llengua pròpia del país, i el castellà, perquè és una imposició que ve de 300 anys enrere i que avui dia ha acabat convertint-se en una cooficialitat forçada. Malgrat que el català sigui la llengua pròpia, és obvi que la llengua de l’Estat on paguem els impostos és una altra, que és la que hem d’aprendre per imperatiu constitucional: el castellà. Però aquí no s’acaba la cosa. Hi ha molta gent que pensa que el català és una cosa d’estar per casa i que tenim la gran sort de saber el castellà, que, a banda de ser la llengua oficial d’Espanya, és una llengua que parlen 300 milions de persones i que, per tant, gairebé no cal saber-ne cap altra perquè només amb el castellà ja podem ultrapassar les nostres fronteres.
Aquest pensament, a banda de ser purament colonial, és absurd perquè avui dia la lingua franca no és altra que l’anglès. Els espanyols (i els francesos) que es pensen que no els cal aprendre cap llengua són de mentalitat obtusa i colonial. Ens agradi o no, la llengua que cal fomentar per terra, mar i aire, a banda de la pròpia, òbviament, és l’anglès, perquè és la clau de tot: ens serveix per fer turisme, negocis, i per estudiar i fer recerca científica. Qui pot creure’s que és possible accedir a aquests àmbits només amb el castellà (o només amb el francès)? Només algú prepotent, arrogant i que no ha viatjat gaire.
Catalunya és un país petit i per tant s’ha d’emmirallar en països petits, com ara Noruega. Els països amb llengües que no es parlen fora de les seves fronteres han de percebre com una necessitat vital fer que els seus ciutadans dominin l’anglès com la seva llengua pròpia. I Catalunya és dins d’aquest sac. El dia que siguem independents, el Ministeri d’Educació hauria de vetllar per l’ensenyament del català i de l’anglès de manera prioritària (un per ser la llengua del país i l’altre per ser la clau del món) i assegurar-se que els alumnes en tenen una competència òptima. En segon terme, caldria aprendre una tercera llengua (a Noruega poden triar entre francès, alemany i castellà) perquè com més llengües se sàpiguen, millor. Però a Catalunya, ja ara, que encara som dins d’Espanya, s’hauria de considerar una prioritat absoluta l’aprenentatge de l’anglès, perquè si no, sempre serem esclaus de l’espanyol i d’Espanya.

Expressions catalanes

La columna d’avui a l’Avui d’Albert Pla Nualart “Català a la terrasseta” és sensacional. De fet, de sensacional n’és sempre, però avui té un punt de genialitat perquè rebla el clau de com vivim el català i fa pensar molt més enllà dels temes de simple correcció lingüística.

Ens presenta expressions tan nostrades com “tenir veu d’espinguet”, “ser un esmolet” o “ser el cul d’en Jaumet”. A algú li sonen estranyes? Personalment, confesso que les dues primeres, tot i que les coneixia, no les faig servir habitualment. La tercera, en canvi, sí, l’hi sentit dir sempre a la meva mare. És més: no tenia ni idea de què volia dir ‘pizpireta’ (en català, ‘esmolet’).
El fet que persones catalanoparlants siguin incapaces de fer servir expressions catalanes amb naturalitat és altament preocupant. Com pot ser que ens estimem més fer servir expressions castellanes, no només per ignorància, sinó perquè pensem que si fem servir les catalanes no ens entendran? Hem arribat a un punt tal de degradació de la llengua que parlar bé el català s’ha convertit en sinònim de ser perfeccionista en el pitjor sentit de la paraula, com a finolis i fins i tot pedant. Sense anar més lluny, l’altre dia en un cafè vaig demanar un tallat i unes ulleres, i la noia que em va atendre, amb sornegueria, li va repetir a la seva companya, perquè ho preparés: “un tallat i unes ulleres”, accentuant una pronúncia falsa i artificiosa per fer notar que el català era una cosa que no anava amb ella per artificial i imposat. Estic segura que totes dues noies s’havien escolaritzat en català, però que, evidentment, no l’havien fet seu.
El motiu d’aquestes actituds tan meselles jo el veig ben clar: estem inundats per terra, mar i aire de mitjans de comunicació en castellà: televisions, ràdios, diaris, revistes, webs, cinema, etc. Potser internet és el mitjà en què el català gaudeix de més salut, i això és molt positiu, però no n’hi ha prou. Mentre l’imaginari que la gent percep a través d’aquests canals sigui castellà, els catalans no convençuts mai no tindran consciència nacional. Els nostres polítics no són capaços d’adonar-se que uns mitjans de comunicació potents en català i amb un imaginari català són el que forja el sentiment de pertinença a una comunitat nacional? Suposo que en Joan Ferran sí que ho sap i per això va fer aquelles declaracions tan famoses de la crosta.
La nostra llengua es va degradant i nosaltres encara pensem que ja són herois els qui tot just s’expressen en català (Ernest Folch dixit), o més aviat catanyol. Potser sí que al final ho haurem de considerar així, però jo m’hi resisteixo. No cal ser un Pompeu Fabra per parlar el català correctament. Els meus avis, que tenien tot just estudis primaris, parlaven el català més bé que la majoria de llicenciats actuals. A Barcelona la situació és preocupant. Confio que a comarques deu ser millor, tot i que en tinc dubtes, ja que per motius de feina em relaciono amb gent del Bages i al capdavall resulta que qui parla millor el català sóc jo, que sóc de Barcelona. És un cas clar del que deia abans: de la invasió per terra, mar i aire de mitjans en castellà, perquè em trobo que són gent amb un accent inequívocament català però que empren expressions castellanes a tort i a dret de manera inconscient perquè resulta que gairebé només miren televisions castellanes i llegeixen llibres en castellà.
Sóc conscient que voler viure en català és un acte de militància, però no és impossible fer-ho amb una certa naturalitat. Ara bé, si dic que llegeixo l’Avui i El Punt i El Temps, escolto Catalunya Ràdio i RAC1, llegeixo tots els digitals en català, vaig a veure teatre només en català i sempre cerco les traduccions catalanes de les novel·les (no parlo de llibre especialitzat, això és un altre món), em diran, despectivament, que sóc “nacionalista”. Ah sí? Doncs jo em considero una persona normal, així com un francès consumeix només productes en francès de manera natural i sense haver de buscar-los.

“Up”: cal triar entre versió catalana o 3D

Ahir vaig anar a veure la pel·lícula ‘Up’, que havia sentit recomanada per molta gent. En principi tinc força reticència al cinema d’animació, i he de reconèixer que va ser el parer altament favorable d’en Manuel Cuyàs allò que em va fer decidir d’anar-la a veure.

La pel·lícula és tendra sense caure en el sentimentalisme barat i és alhora original i emotiva. Una petita joia, pel meu gust. De la qualitat dels dibuixos no en puc opinar gaire perquè no hi entenc gens, però a mi em van agradar.
Ara bé, i tornant a l’opinió d’en Cuyàs, als catalans un cop més ens discriminen al cinema. No és només que la versió catalana es projecti en molts menys cinemes que la castellana, no. Això, malauradament, ja ho donem per descomptat. La queixa d’aquesta pel·lícula tan bonica, que va fer notar en Cuyàs, és que la versió castellana és en 3D (com l’original, tal com es pot veure al cartell que anuncia el film) i la catalana no. Suposo que per cosa de pressupost, perquè deu ser més car afegir-li l’efecte 3D i els catalans, com que som de segona divisió, l’hem de veure en 2D. Si això no és discriminació, que vinguin els Ciudadanos i que m’ho expliquin.
Aquest fet tan denigrant em fa venir al cap una sèrie de preguntes sobre la distribució del cinema en català. Per què les versions catalanes de les poques pel·lícules que hi ha doblades les projecten en tan poques sales a Catalunya (a Tarragona i a Mataró sé del cert que no n’hi arriba cap còpia)? Si el que és car és el doblatge, per què no rendibilitzen més les còpies en català projectant-les a més cinemes? Una vegada vaig sentir a dir que hi ha pel·lícules que, un cop feta la despesa de doblar-les al català, han quedat guardades en un calaix i no s’han exhibit mai en cap sala de cinema. Per què? Amb quins criteris empresarials? No és llençar els diners això?

Albert Pla Nualart

Avui he descobert (un pèl tard, després he vist que va començar el dia 1) que aquest mes d’agost, el filòleg Albert Pla Nualart farà una columna gairebé diària a l’Avui, titulada “Català a la terrasseta”. M’agrada tant tot el que escriu que així que he pogut he començat a cercar llibres seus en catàlegs de biblioteques. I quina sorpresa m’he endut de veure que no en té cap de publicat (!). Si us plau, si aquesta apreciació és errònia, que algú m’ho faci saber i li n’estaré molt agraïda.

La columna d’avui és magistral, com tot el que escriu ell, que, des del meu humil punt de vista (no sóc filòloga de formació) és d’una senzillesa i d’una claredat meridianes. Ens alerta, tot i que no és pas el primer que ho fa, de com parlem de malament el català, dels calcs que fem del castellà i dels girs lingüístics cada cop menys genuïns que fem servir, tot plegat degut al contacte que la nostra llengua té amb el castellà des de fa segles, però accentuat els darrers trenta anys.
Avui es queixa dels traductors al català, que ja no es refien del nas i en lloc de pensar amb espontaneïtat com dirien una expressió en català, recorren ràpidament al diccionari per tal de no fer un calc directe del castellà. No és la primera persona que sento que es queixa de la traducció catalana de les novel·les de Stieg Larsson. Bé doncs, em permeto recomanar-li, si és que no ho ha fet, la lectura de tres articles d’un altre filòleg insigne, Joan Solà, publicats també a l’Avui (1, 2, 3), en què precisament es vanta de comptar avui dia amb dos grans traductors en llengua catalana: Xavier Pàmies i Joan Sellent.
Diria que no n’he llegit cap traducció ni de l’un ni de l’altre, però sí que estic d’acord amb Solà que una bona traducció és tan estimulant com una bona novel·la (la poesia és un món a part, i a més, força ignot per mi). En tinc una bona experiència amb la lectura d’una traducció excelsa de l’Alexis Zorbàs de Nikos Kazandzakis feta per Jaume Berenguer Amenós. Més que l’obra, allò que em va seduir i colpir fou la traducció, feta amb una llengua viva i rica, plena de matisos i gens encarcarada. La recomano a tothom. Tant l’obra com la traducció són una lliçó de vida.
Bé doncs, des d’aquí voldria recomanar i fins i tot esperonar enfervoridament el Sr. Pla Nualart perquè recopili els seus articles a l’Avui (tots o una selecció) en un llibre, perquè resultaria d’una lectura, a banda d’instructiva, molt i molt plaent, igualment com és una delícia llegir el Plantem cara de l’abans esmentat Joan Solà.