Els Ponts de Sant Boi

Sobre allò que l'Home ha aixecat i ha aterrat

Arxiu de la categoria: Societat

L’AMIC DEL TREN

0
Publicat el 20 d'agost de 2019

Aquest mes de juliol hem pogut fer un parell de setmanes de vacances a Califòrnia. En principi m’interessava trobar dades sobre Juníper Serra, i sobretot d’En Gaspar de Portolà. Tots dos comandaven els exploradors catalans que al segle XVIII van establir els fonaments d’allò que avui dia anomenem l’estat de Califòrnia als Estats Units d’Amèrica. El fet que fossin catalans crec que va ser una de les raons per les quals la major part dels anomenats “Californios”, californis en català, es van decantar per deixar els Estats Units de Mèxic. Potser això ja ho haurà d’estudiar algun historiador en més detall. El cas és que la connexió entre Califòrnia i Catalunya va ser més actual de lo que em pensava, i tota una sorpresa.

Vam anar a la ciutat de Sant Francesc, però principalment ens movíem al voltant de tota la regió metropolitana. Li diuen Bay Area, i allà hi viuen més de set milions de persones. És molt gran i la badia els fa de centre gravitacional, embolcallada per les muntanyes i turons d’est a oest. Per connectar les dues ribes existeixen autovies i ferrocarrils, a més dels ferris més aviat turístics. El cotxe és omnipresent, però l’alternativa del transport públic està prou ben resolta. A més d’una bona xarxa d’autobusos, existeix la línia de rodalies que es coneix amb el nom de BART. Aquest tren funciona força bé, i el fèiem servir per anar d’un costat de la badia a l’altra. Així podíem tornar cap a l’apartament on estàvem allotjats. I un capvespre es va esdevenir una trobada fortuïta al tren.

Potser recordarem aquelles pel.lícules de Hitchcock, barreja de misteri i crim. Estàvem al costat d’un senyor alt i prim, que portava barret i un bon bigoti que ens recordava el Magnum de la sèrie detectivesca. I quan vam passar l’estació d’Orinda vam tenir una petit conversa, no recordo el motiu d’entaular-la. El cas és que la meva dona parla anglès amb un accent neutral, i de vegades fa el joc de fer endevinar a la gent de quin país som. Ja sabeu, anem des de portuguesos, a italians, la majoria de vegades, francesos. Els americans pensen més aviat en els europeus del sud com a francesos més que espanyols. Quan ho encerten, o no, els hi diem que som catalans, que vivim aprop de Barcelona, i aleshores ja se’ls il.lumina la cara. Aquest senyor també ens va reconèixer, però la seva expressió no va canviar gaire, cosa que ens va extranyar. Amb un posat seriós i a raig, ens va parlar del seu amic Gerd. Vivia a la mateixa població de Lafayette, i ens va dir que era l’únic americà que havia mort als atemptats de la Rambla el dia 17 d’agost del 2017. En aquell precís moment passàvem l’estació d’aquesta població. Ens va preguntar si érem ja una república, i li vam dir que per desgràcia, no. Aleshores, vam haver de tallar aquesta conversa perquè havíem de baixar a Walnut Creek, i ell continuava més endavant. La tristesa dels nostres records havia teixit una conversa inesperada i meravellosa.

No vam saber el  nom de l’amic, però sí el record i l’empremta que va deixar-li la seva mort. Gerd era Jared Tucker, de Lafayette, al comtat de Contra Costa, East Bay Area, de Califòrnia. Estava amb la seva dona de viatge per París i Barcelona per celebrar l’aniversari de l’any del seu casament. La seva pèrdua no va ser menor que la de les altres víctimes dels atemptats. Fanàtics i carn de canó  que es pensaven que anaven al cel, conduïts per un imam que tenia contactes amb els serveis secrets espanyols. A l’infern se’n vagin tots aquells que sabien lo que es feien. Patim quan viatgem, som més conscients dels riscos fora de casa, però quan te n’adones que el perill més gran el tens a casa teva, ja no es pot mirar tot això com si fos una pel.lícula del Hitchcock. Jared va ser protagonista involuntari d’aquells fets, com les altres víctimes. No volia ser cap estrella de cine, ni per als seus amics tampoc calia. Senzillament, per a uns podia ser el nom en una llista, però per als amics i familiars era una persona estimada. Van ser herois involuntaris, i el seu sacrifici va evitar la mort de molta altra gent. El dol de la seva gent està acompanyat del nostre respecte i agraïment més profund i sincer.

LA CASSOLA DE MIERES

0
Publicat el 30 de juny de 2019

Expliquen a Mieres que Josep Pla parlava d’aquesta zona de la Garrotxa fent servir la metàfora de la  cassola. Situada entre Banyoles i Olot, més aviat sembla el replà d’una escala que davalla de la muntanya cap a mar. Certament, la forma de les valls que l’envolten s’eixampla al mig fent-ne un espai més arrodonit. Però l’eix s’allarga des de les alçades de Santa Pau per anar a buscar el Pla de l’Estany. Al peu de la carretera es troba el poble de Mieres, fent intersecció amb els rierols del lloc.

L’església està dedicada a Sant Pere, i recorda per la forma de la façana la que es pot veure a Sant Boi de Llobregat a una escala més gran. L’edifici parroquial presideix el turonet a mà esquerra del Merdançà, i a l’altre costat s’estén el carrer Major que s’enfila vorejant el rierol. L’orografia volcànica ens remet a l’etimologia de la Garrotxa, que derivaria del germànic Kar- cercle, o de Karg-pobre, i ort-chen, llogarret… Potser Mieres, que fan derivar del llatí miliaria, derivaria de la paraula Minden, que vol dir menor o inferior, d’acord amb la posició jussana que ocupa dintre de la comarca.

Això forma part de les meves tesis, que dubto que siguin gaire compartides per les autoritats acadèmiques actuals. Fins i tot, per als alemanys que ens vam trobar pel pont de Sant Joan a Mieres. Alguns hi viuen, i altres estaven de pas, així com algunes angleses i algun holandès fent cicloturisme per la contrada. Aquestos s’afegien a la gent que fugint de la ciutat i les zones urbanes buscaven més aviat pau i tranquil.litat, envoltats dels naturals de la comarca, més pendents de celebrar Sant Joan fent molta gresca si cal. Ja es diu que els homes busquem les coses que no acostumem a trobar al nostre voltant.

Per això vam tenir la sort de trobar Cal Carreter, just a l’entrada de Mieres, venint d’Olot. La casa rural ja publicitava una revetlla sense petards, i algunes famílies amb criatures i parelles hi vam fer-hi cap. Per tres dies va ser el nostre oasi, i malgrat que s’encetava la calor de l’estiu, a la nit es podia dormir de gust. I qui va voler, per Sant Joan es va acostar a la foguera que el poble va fer a la plaça del cap del carrer Major. Espai per voltar en teníem, fos en bicicleta, a peu o en cotxe per les rutes que passen per llà. Vam triar una per passar tot el dia, cap a la Dama de la Garrotxa, i fins a Santa Maria de Finestres, i un altre dia per Sant Vicenç de Sallent i el Torn. Malgrat la pau aparent, hi havia força gent caminant, pedalant o banyant-se als gorgs. Fins i tot, força animació al santuari del Collell. Per sort, sortíem ben esmorzats, i tornàvem a sopar de gust per recuperar-nos de la jornada. Això ho devem a la bona mà de la Núria a la cuina, i de la convivialitat del Jordi amb els seus hostes. Fins i tot la meva dona va gaudir amb els plats vegetarians que li van presentar. Sense tenir cap carta, tot el menjar és bo i ve de gust.

Com veieu, al nostre país sempre trobarem racons esplèndids, i gent que és capaç d’oferir aigua fresca als caminaires assedegats. Sigui aquesta aigua, sigui la pau i tranquil.litat que de vegades no trobem. Tot i que som conscients de què a tot arreu passen les mateixes coses del món, cal aprofitar aquests moments, que són allò que realment tindrem. I amb el que omplirem la cassola del nostre cor.

REMORS DE SETMANA SANTA

0
Publicat el 2 de maig de 2019

Aquesta Setmana Santa ha estat força aspra. Els vent carregats de núvols i l’ambient humit ens ha portat una música plena de contrapunts. Per una banda el desig de sortir, d’agafar aire fresc i descansar, més lleuger i plaent, amb ganes de gaudir de les coses bones de la vida, d’aquest món on hi som. Un concert del Roger Mas jaçista, el plaer culinari de l’Orfeó Olotí o del Cafè del Mig. Per altra banda, més endins, l’esperit religiós s’ha deixat sentir, encara que no s’hagi fet palès. El misteri de la mort ens ha colpit ben aprop aquest mes d’abril, amb amics del poble, de la família, de coneguts i no tant, de qui hem parlat i de qui, sobretot, hem recordat.

S’ha fet el festival Sismògraf a Olot aquest 2019, i les diferents activitats han estat força repartides per la població. Un nom ben trobat per al festival de dansa, en un territori pirinenc força ple de volcans. On la natura present és un mut testimoni de passades tempestes magmàtiques, de terratrèmols que van modificar el seu paisatge. De com malgrat l’aparença sòlida de les coses, i de la terra que trepitgem, encara podem sentir sota els peus la remor del món que es belluga. Feia poques setmanes que aprop de Rialp es produïren una tongada de sismes que es feren sentir.

A Can Trinxeria inauguraven una exposició el 18 d’abril amb el títol de Remor. Una exposició fotogràfica que volia ressaltar els conceptes actuals feministes, contraposant-los amb els espais dels safarejos dels pobles de l’Empordà. Un espai públic dominat per les dones on podien compartir ses vivències. No era només per fer safareig, era també per destacar-lo com la nostàlgia d’un temps passat. En el món actual, on no existeix una separació entre la part pública i la privada, el safareig deixa de ser un espai vital.  Quina reflexió podem fer sobre els valors actuals de la nostra societat i la comparació amb els valors antics?. Si són els mateixos, en què s’han metamorfosat, i com podem destriar de fer safareig amb la solidaritat entre la gent per tirar endavant enmig d’aquestes crisis. Enmig de la tragèdia de la mort d’una dona a mans de la seva parella. Enmig d’aquestos tremolors que ens envaeixen l’ànima, com el record de tot allò que vam estimar i de tots aquells que ens van deixar abans.

Caminàrem pel Montolivet, fins al Montsacopa, on els miradors s’esplaien per tots costats, i per les rutes que entre i surten de la Garrotxa, anellada de serralades. Als peus, la capital d’Olot, Ault-Ort, del gòtic lloc alt i antic, ple d’història geològica, però també humana. Passaren els celtes, els romans, els gots, ara arriben d’altres pobles també llunyans. Olot s’endreça pel centre, i va creixent al seu redol, des del seu elegant eixample fins als horts i camps dels voltants. Visiteu els seus museus d’art, plaent Museu de la Garrotxa, una excel.lent exposició dels Cossos de Dolors Puigdemont, trepitgeu el claustre renaixentista del Carme, on es troba l’Escola d’Art. I després atanseu-vos a la Fageda d’En Jordà, al volcà de Santa Margarida, amb rescat d’àvia accidentada enmig de tots els pasquaïres que omplien la base del volcà i envoltaven l’ermita, i arribeu-vos fins al corprenedor Croscat. El volcà obert de dalt a baix,  que ens mostra i dibuixa la força de la natura, la petitesa dels homes i la seva feina dels titans. Contrapuntem el verd esponerós dels arbres amb els negres i vermells de les terres a les quals vesteixen. Contrapuntem l’esperança de la vida amb el dolor i i la mort sobre la qual aquesta reposa.

VIDES DE MESTRES

0
Publicat el 15 d'abril de 2019

Aquest mes d’abril he pogut llegir els dos llibres escrits per Bartomeu Palau. Editats per La Vocal de Lis l’any 2018 i 2017 respectivament. Un es titula “Mestres de Casa Nostra” i l’altre “Memòries Heterodoxes d’un Inspector d’Ensenyament”. Com podeu endevinar, el nostre escriptor es va dedicar al món de l’educació, tant fent de mestre com d’inspector, durant la segona meitat del segle XX. En els seus escrits trobareu els seus referents educatius, que abasten des d’En Baldiri Reixac al segle XVIII fins als més moderns del segle XX. Però no es fan totalment explícits ni evidents. Aquestos dos llibres tenen la virtut d’esdevenir una mena d’informes tècnics, sense l’embafor de les grans literatures. Tenen el gran mèrit de sintetitzar en cada capítol allò més destacable i exemplar de cada persona, deixant una mica de banda els punts més discutibles. Fixant allò que de positiu cada mestre ha aportat a l’ensenyament. I per altra banda, explicant les anècdotes més destacables que com a inspector ha trobat durant la seva llarga carrera, anècdotes exemplars en el sentit d’aixecar-les al nivell de categoria, com deia d’Ors.

Aquestos escrits em recorden les compilacions biogràfiques de les Vides dels Trobadors, o les dels Sants, que ens esbossen la seva trajectòria vital. En aquest cas, ens aboquem al món de l’ensenyament i les seves corrents pedagògiques que encara avui dia són evidents en l’escola catalana, renascuda després de l’ensulsiada de la Guerra dels Tres Anys. Dintre d’una tradició que nodreix, tant el punt de vista religiós com el laic, una vocació. I per això, trobareu un homenatge a tots aquells que s’hi van dedicar, i amb qui en Bartomeu Palau comparteix temps i espai. Un testimoni privilegiat d’aquest món per deixar-ne record, tal com fan els Premis Baldiri Reixac. Cal fixar-se en com la seva pedagogia vol destacar la part d’excel.lència que tothom i cadascú, sigui mestre o sigui alumne, aporta a la vida, de quins talents ha estat dotat tal com ens explica la Bíblia. Això permet copsar a simple vista tot el panorama educatiu, i les persones que l’han configurat.

Entre tot un reguitzell de mestres, vull esmentar les Germanes Romero que van estar vinculades a Prats de Lluçanès. O el periple de Filomena Rutllant, d’Hostalric, que va ser de les primeres professores de l’Escola Mare de Déu de Montserrat a Rubí, per anar a raure a Sort.  Fos l’Emili Teixidor, o l’Oriol Martorell que va encetar la Coral Sant Jordi el 30 de novembre de 1947 a la parròquia de Rubí, amb motiu de Santa Cecília. O la prolífica carrera de Maria Rúbies, nascuda a Camarasa, que va arribar a senadora, i a qui l’Aula Maria Rúbies també homenatja. Hi ha una llista inacabable, incompleta per força, de tots aquells mestres i professors. Dels que estaven en escoles rurals o en escoles urbanes; en escoles petits i en escoles grans; en escoles religioses, concertades, cooperativistes o públiques. De professionals que es feien els seus materials didàctics, dels que seguien corrents conservadors, o dels que estaven al cas de tot allò que corria per la resta del món i després ho adaptaven al nostre país.

De tots ells i de tot allò, Bartomeu Palau ha estat un observador benevolent, col.laborador des de la distància. Amb una fina ironia vital, gens escèptica ni sarcàstica. Com a inspector ha estat capaç de seguir les normes, dintre d’una línia tradicional, que sempre ha entès l’ortodòxia com el fonament de l’anar més enllà que suposa l’heterodòxia. El seu “leitmotiv” el resumeix, com una Aurea Dicta, en el cistercenc “Porta patet, Cor magis!”. Que ell mateix tradueix amb “La porta oberta de bat a bat. El cor encara més!”.

ÒSCARS PER A SÚRIA

1
Publicat el 4 de març de 2019

Aquesta setmana passada s’han donat els premis cinematogràfics dels Òscars a Holllywood, a la ciutat dels Àngels, Califòrnia. Per aquelles casualitats, estàvem dinant al fantàstic restaurant Vinaròs de Súria quan a la taula del costat, un antic miner parlava amb la seva família de la pel.lícula “Desafío Total”, el títol original anglès guanya més en sentit: “Total Recall”, “Recordança Plena” diria jo. Si feu memòria del film d’aventures i ciència ficció, l’actor Schwarzenegger és espia doble i la trama es desenvolupa en unes mines del planeta Mart. Aquesta pel.lícula retornava al comensal la seva feina a les mines. A Súria ens trobem pous i torres d’explotació a l’entrada i la sortida de la població, penseu que el turó de les escombreres assenyala la població de molt lluny.

Veníem de seguir la visita guiada al Poble Vell de Súria, a dalt del turó, força ben conservat i amb elements històrics destacats. Si la part jussana s’estén en paral.lel al riu, i a la carretera. La part sobirana s’aixeca alterosa entremig de la vall. Havíem fet una excursió pel Samuntà al dematí, i a la tornada encara vam enxampar el final de l’explicació: els portals de Cardona, l’Estanc de la Sal, ai els Angelets de la Terra, el celler i el dipòsit de vi que es troba a l’Oficina de Turisme, en el rovell de l’ou, i acabàrem al portal de Manresa.

El dia abans, que era dissabte, vam poder visitar l’exposició a la planta superior de Cal Balaguer recordant l’aniversari de les Joventuts Musicals de Súria. Fotografies i cartells que ens feien reviure moments passats, i que només ho saben aquells que aleshores hi eren. Però també cal aprofitar el present. Després de fer una xocolata calenta a Can Quintana, vam poder assistir a l’obra de teatre “Les Dones Sàvies”. Basada en l’obra de Molière, recordat a Pezenas al Llenguadoc proper, aquesta versió juga també a combinar el passat amb el present contemporani, satiritzant personatges intemporals i actuals. Dos actors que aixequen un gran obra que ens fa riure i ens fa pensar, tenint el goig de veure-la després que ja s’ha estrenat. Esperem que la gira duri força temps i us la recomanem. Tant com la bona tasca realitzada pels responsables d’Art en Cicle.

A la tarda ens havíem enfilat per les escales de la Bateria, per veure el paisatge, i a la balconada ens vam trobar l’escultura de Sant Sebastià. Un sant adient per recordar fets dolorosos de la Guerra dels Tres Anys, quan aquest febrer d’enguany ja han passat 80 anys de la derrota i la retirada cap a l’exili. Cal tenir esment del llibre dedicat a Pius Macià, director de la sucursal de la Caixa assassinat al 1936, i també del record dels republicans afusellats al final el 1939, amb l’obra “Mort a les Cunetes” 

Anem més enrera potser, fins i tot, diria que més avall, perquè la parella protagonista del film americà d’en Felip K. Dick pugui trobar el secret amagat de Mars. Aquest tresor que permetrà recuperar la llibertat al poble i abolir la tirania del poderós magnat. Potser les mines de sal de Súria també ens amaguen el record d’altres fets històrics decisius. Potser cal saber llegir en l’alfabet que ha escrit amb pedres la natura. Com aquell llibre obert que és la falla de Migmón. Aquella força tel.lúrica que s’aixeca des del fons fins a esquinçar les capes de terra de sobre, com si enlloc del miracle d’aigua al Mar Roig, aquí es separés la roca vermella de costat a costat. Cal recordar per anar endavant.

TOMBANT EL JUDICI

1

Aquest dilluns 14 de gener es va passar per la cadena La 2 de la TVE  el film “Guardián y Verdugo”. Vam poder gaudir de la versió original, que es titula “Shepherds and Butchers” rodada el 2016 a Sud-Àfrica. El cas verídic que serveix de fonament a la pel.lícula és esgarrifós: un guarda de presons que mata a set homes d’un equip de futbol per una discussió de trànsit. A finals dels anys vuitanta, encara sota el règim de l’apartheid, veiem com un vigilant blanc, que s’encarrega de custodiar els condemnats a mort i portar-los al cadafal, és capaç d’un acte tant terrible com els de qui han estat sentenciats.

Els fets són clars, però la feina de l’advocat li estalvia la pena de mort. Com pot ser això, perquè la raó no reposa en el color de la pell? És en les causes profundes de l’home, i de com afronta l’embrutiment d’una feina que l’arrossega a la mort. Els dilemes plantejats són molt grans, però el principal, i que es posa en evidència, és la paradoxa entre ser el custodi i el botxí alhora. Per això el títol està molt ben trobat. A més, el cas que veiem exposat ensenya la vergonya d’un sistema social que està podrit per dins, tant com el guarda que es va acostant al precipici. La lluita al seu voltant és terrible, i al final, la pena de mort és commutada per una sentència a 20 anys de presó seguint un tractament psiquiàtric. El resultat va provocar molts aldarulls entre la comunitat negra, víctima clara del guarda, però va obrir la porta a encarar-se amb la veritat. Aquesta ensenyava com era de gran la bogeria d’aquella societat tant dura. I aquesta anècdota, com deia Eugeni d’Ors, ha estat aixecada al nivell de la categoria ètica i moral d’aquell país, malgrat que no deixa de ser un film de factura clàssica.

Però veure en aquestos moments aquesta pel.lícula a l’estat espanyol, a les portes d’un judici polític on tot sembla sentenciat, no deixa de ser corprenedor. Sud-Àfrica no queda gaire lluny per aquesta Sud-Europa on ens trobem. Encara veuríem més lligams si exposem el cas de l’assassinat de Pedro Àlvarez a l’Hospitalet de Llobregat, on el sospitós principal era un policia. I precisament el detonant va ser una discussió de trànsit, igual que va passar en el nostre film. Què més podem dir per entendre tantes coses estranyes que som incapaços de pair en aquesta societat espanyola, un imperi en decadència més que un règim en descomposició? El temps dictarà sentència, i aquesta serà per a tothom.

REDEMPCIÓ DE CAPTIUS

0

Demà 24 de setembre celebrarem la Mare de Déu de la Mercè, que aquest 2018 s’escau en dilluns, i faran festa a Barcelona. A més de ser una de les patrones de la ciutat, és també l’advocada de l’orde dels mercedaris. Aquest orde religiós es va fundar a Catalunya amb la finalitat de rescatar els esclaus i els presos en mans dels musulmans, o altres infidels, agafats en les batalles o en les ràtzies corsàries, fossin moros o turcs. El cas és que fins aleshores, cada presoner s’havia de comprar la llibertat amb els seus mitjans, si en tenia, i aleshores molts pobres no podien tornar mai a casa. Els senyors feudals disposaven de recursos, com en el cas del rescat de les Cent Donzelles de Bagà, per exemple. L’orde va permetre socialitzar i ampliar l’ajuda a més captius. Tal com ens explica la seva història, aquest va comptar amb una branca femenina, i la seva fundadora va ser Maria de Cervelló. Com veieu, a l’Edat Mitjana, tant bescantada pels il.lustrats, a Catalunya hi havia una equiparació real entre homes i dones a nivell social. Santa Maria de Cervelló ens retorna al Baix Llobregat i al fet que va ser un referent de la seva època.

Ho vull recalcar perquè aquest dissabte, 22 de setembre, al vespre es va celebrar un acte de suport a la Tamara Carrasco a Viladecans. Aquesta jove està encausada pels fets esdevinguts durant la vaga del 3 d’octubre a Catalunya. Pendent de judici, està sotmesa a mesures cautelars que la impedeixen sortir del seu municipi excepte per anar al seu treball. A nivell legal, això comporta que el jutge espanyol li denegués la petició per visitar sa mare, que viu en un altre municipi. L’acte va comptar amb el suport de la sectorial de l’ANC relacionada amb la dona, a més d’altres entitats que hi van ser convidades a pujar a l’escenari per poder explicar la seva tasca. Tot i que l’acte es va allargar més del compte, la llista de les personalitats era molt destacada. Des d’Elisenda Paluzie, la Carme Porta, fins a d’altres capdavanteres en el seu àmbit. Destacaria la intervenció de la representant de Súmate, i de la Plataforma d’Afectats per l’1 d’Octubre. En general, la reflexió sobre els esdeveniments va anar enfocada al paper de la dona en aquestos moments polítics que vivim camí de la independència.

El lema de la República feminista va ser predominant. Certament, cal molta feina perquè les dones avancin a nivell social i polític, però com tots els “ismes”, el feminisme s’equivoca. La lluita contra el patriarcat és un objectiu equivocat, el seu enemic principal és el matriarcat. I m’explicaré tant bé com podré: parlem de com el patriarcat i el matriarcat es divideixen l’espai social en l’àmbit públic i privat, i en cadascun d’ells manen de forma jeràrquica vertical, de dalt a baix. Fins que el feminisme no entengui que anem a un espai social sense divisions entre privat i públic, on ens trobem amb una distribució a nivell del rang, horitzontalment, i no verticalment, encara caurem en el parany d’un discurs ben elaborat, que més enllà del llenguatge políticament correcte s’omple de tecnicismes com “sororitat”, que vol dir germanor entre dones… i sinó que moltes vegades la gent entén com “sonoritat”… ai….

També es queixava la representant de la CUP que no tenien referents femenins clars, i això penso que és culpa del pensament feminista, que es recolza en la història moderna que, a tot estirar, arrenca del segle XX. Aquesta manca de perspectiva històrica fa que el feminisme esdevingui un discurs de dues dimensions, o de poca profunditat. Si avui dia la gent entengués que, a més de parlar i discutir, es pot aprendre molt de la història del nostre poble i de la seva evolució històrica. Quan hom manca de referents, no serà perquè no hi són, sinó perquè no s’han buscat i trobat com cal. Per això, al 1928 la Fundació Concepció Ravell i Civils va editar el volum “Sobiranes de Catalunya”, un recull de monografies històriques de les dones catalanes. Per sort, altres llibres editats modernament omplen aquestos espais per donar relleu a les nostres avantpassades. Els prejudicis al voltant d’aquestos segles fan que el feminisme català pateixi el mal del “patufet”…

En tot cas, més que els discursos polítics, em van agradar les representants de les associacions, més clares i entenedores. Aquestes van donar veracitat al seu discurs, com ho va fer la Tamara Carrasco. Tal com ella era, una noia de Viladecans que s’estima el seu poble. Va rebre una bona felicitació pel seu cumpleanys: l’escalf de la seva gent, i de les companyes que la van obsequiar amb un bon regal: anem plegats endavant. Com que l’acte es va fer davant de l’església parroquial, vaig poder agafar un fulletó sobre la Mare de Déu de Sales, patrona de Viladecans. Ella també serà un bon referent per a tots nosaltres. Amb el desig que aviat puguem sortir tots de la presó, sigui més ample o estreta.

CORRESPONSALS DE BUSH A OBAMA

0
Publicat el 25 d'agost de 2018

El llibre d’Anna Garcia i Albert Elfa, titulat “Look at Això”, editat per Cossetània l’any 2009, amb el subtítol de “La vida sota l’harmoniosa gespa d’Amèrica” és un bon treball periodístic. Com a corresponsals als Estats Units van cobrir el període entre els mandats presidencials de Bush fins a l’arribada d’Obama. És un bon reportatge que exposa les vivències d’aquells anys, compilant una sèrie d’articles que detallen la societat des d’un punt de vista català. Formalment també està estructurat en dos blocs: un recull de l’American Way of Life, i per l’altre, la trajectòria vital i la campanya del president Barack Obama. Si en un bon article periodístic lo més important és el titular, aquí precisament aquest no fa justícia a les bondats del llibre. Fins i tot sembla que no s’ha buscat massa cridar l’atenció. Potser ha estat un bon exercici de prudència i discreció que, de tant en tant, fa molta falta.

 

Aquest llibre em va fer recordar el de Rafael Tasis: “Amèrica del Nord, Avui” editat per Proa, l’any 1967, dintre de la col.lecció La Mirada, pertanyent a Aymà Editora. Aquest va ser el darrer llibre escrit per Tasis, i ens explica el viatge que va fer des de París cap als Estats Units al juny del 1966, doncs va morir el desembre d’aquell mateix any. Va anar per a la trobada internacional del Pen Club que es va fer a Nova York, i quan va acabar el congrés, se’n va anar uns dies de visita a Mèxic, per retornar a París a primers de juliol. Aquest llibre es va redactar en forma de dietari, conformant un quadern de bitàcola del viatge com si fos escrit per un explorador o un antropòleg, quan de fet Rafael Tasis era periodista de renom. Com veieu, els catalans continuem tenint un ull posat en les coses que passen pel món, a desgrat d’allò que maldiuen, que només ens mirem el melic.

És interessant prendre el pols a l’esdevenir de l’imperi nord-americà, sabent que és un dels poders més grans del món en aquesta època, a principis del segle XXI, malgrat que topi amb altres grans estats. Sembla estrany com la victòria de Reagan, que va acabar amb la desaparició de la URSS, va encimbellar tant els USA fins al punt d’abocar-los a una de les crisis més grans del capitalisme. Paradoxalment, derrotar el comunisme d’estat va significar la desaparició del capitalisme com l’enteníem. La globalització ha comportat el trencament dels esquemes que van configurar el segle XX. I per això, l’arribada del president Bush i les guerres petroleres signifiquen un dels pasos en fals més grans fets pels americans. L’esperança de redreçar l’economia interior dels Estats Units i el benestar social es va encarnar en el president Obama, en el lema “Yes, We Can!”. Però la realitat ha estat que darrera les formes, el fons ha estat molt difícil de canviar. El somni nordamericà s’ha estancat, i les grans multinacionals han guanyat la partida. Es pot acusar Barack Obama de ser el nou Otel.lo shakespirià, mulat com ell, que acaba amb la llum de Desdèmona, però de fet, Otel.lo va ser Ronald Reagan, a qui els americans encara recorden amb devoció encegats pel seu poder absolut.

Tot això es deixa entreveure en el nou president Donald Trump. Les formes ja no són les polides i correctes d’Obama, i en el fons és una lluita oberta contra el poder de les grans companyies globalitzades, que han arraconat la població nordamericana uns esglaons més avall del benestar que gaudien. Els nordamericans volen trencar les regles del joc perquè ara no els afavoreixen, i el lliure comerç els està portant a un cul de sac. Veurem com les guerres comercials actuals aniran a més, i ja veurem com ens en sortirem tots, els guanyadors i els perdedors. És un temps de crisi, preparant el terreny per a les coses noves que vindran. I els catalans hem de continuar cuidant-nos, tant mirant endins com enfora nostre.

 

Per això necessitem periodistes bons, i cal que siguin prou independents per no caure en els mals actuals de la propaganda interessada, a sou d’altres poders. En Trump es queixa, en part té raó, i en part no, perquè cal destriar el gra de la palla. Aquí sabem prou bé com es manipula la gent, i als Estats Units també. Una altra cosa és si la gent n’és conscient, o cada dia ens fan tornar més atontats. M’agrada llegir els lemes impresos a la motxilla estudiantil: American Flavour ( en anglès Aroma Nordamericà). Ars, Scientia, Veritas (en llatí Art, Ciència i Veritat). Aquesta hauria de ser la divisa dels periodistes, també de tots nosaltres, malgrat les dictadures modernes que patim dia a dia.

EL PIGMALIÓ SANTBOIÀ – II

1

Aquesta setmana vaig estar parlant al carrer amb el Sergi de la Llibreria Les Hores de Sant Boi. Li vaig comentar la troballa del Martí Jordana, el personatge santboià de la versió de Pigmalió feta pel Joan Oliver, En Pere Quart. Fent-ne broma, vam pensar que a la nostra ciutat la seva tasca seria impossible, perquè el nivell cultural és baixíssim. La prova és la dificultat de totes les llibreries i papereries santboianes per tirar endavant. I no cal parlar del nivell de civisme i convivència, que moltes vegades “brilla por su ausencia”… parlant clar i català. Doncs no és que els nivells de reciclatge siguin manifestament millorables, sinó que els santboians escampen la brutícia per parcs, carrers i contenidors, com a mostra de deixadesa i manca d’autoestima manifesta.

Seria una aposta extraordinària i una feina titànica, on caldria no només un Martí Jordana, sinó fins i tot un SuperMartí Jordana, o multiplicar-lo per deu o trenta o quaranta, potser tants anys com caldria fer una tasca educativa on altres institucions públiques han quedat a mig camí, on la cultura i l’educació a Sant Boi són les Ventafocs dels partits polítics. El foc caldria atiar-lo més, i fer-ne una farga catalana com cal, amb mall i enclusa, per no picar en ferro fred.

Ja no es tractaria només de fer passar d’un català xava a un català estandard, sinó de passar d’un castellà de pa sucat amb oli a un català polit. Si el repte de passar d’un nivell lingüístic popular a un nivell de classe més alta, però de la mateixa llengua, ja suposa una feinada, com passa amb el típic Pigmalió anglès. Imagineu-vos quan passem d’un idioma, que alguns bategen com a castellà, però que ho és de tot menys castellà: s’ajunten andalús, extremeny, parlants originaris de gallec, etc… que amb prou feines s’entenen entre ells, a fer el salt cap a un català estàndard. Fins i tot, ja ens agradaria que almenys es notés el nivell d’un català occidental…

El català del Baix Llobregat, i de la Marca, no ha estat massa estudiat per ser zona de frontera amb la metròpolis. Cal comptar amb estudis parcials, sobretot de la banda del Penedès, per tenir algun referent més acostat. I el fet de rebre les nombroses riuades humanes d’aquestes dècades ha fet que estigui minoritzat, i l’escola no ha pres interès en el dialecte local, com un patrimoni a conèixer a les noves generacions. Si els batiports no han funcionat com cal, caldria veure si hi ha prou saó a l’aigua per adobar els camps socials de la nostra ciutat. Cal veure si hi ha prou pigmalions, i si n’ha ha prou santboians que s’atreveixin, fins i tot, gossin a fer el pas endavant per aixecar el nivell cívic i cultural.

CASTELLS DE CARTES

0

Al bar i quiosc on vaig anar a esmorzar em van ensenyar el llibre de Quim Torra, “Viatge Involuntari a la Catalunya impossible”, amb l’edició del 2010 de Proa, que va rebre el Premi Carles Rahola, d’Assaig 2009….i un subtítol “Tres periodistes oblidats i l’espectre d’Eugeni Xammar”. La meva primera impressió va ser la d’un llibre oportunista per ser el mes de juny, amb el president adés nomenat. M’ho vaig repensar. Malgrat que la gent digui que en una cafeteria-quiosc no es puguin trobar els tresors, aquest ho era. De fet, ja fa anys que considero tots els canals i els mitjans per estar atent a les troballes que ens poden arribar. No sempre podem dir que sí, però tant és si ho recomana una llibreria, un amic, una parada al carrer, una biblioteca, la crítica dels diaris, en paper o per internet, o fins i tot, els punts d’intercanvi de llibres a biblioteques i casals de barri. Aquesta és l’època tant xerraire on els analfabets fa que baratin els collarets de vidre per les perles més preuades, i que tingui més valor un mòbil que no un llibre ple de suc i substància.

Aquest llibre del Quim Torra, a qui pel físic se’l retreu poc atractiu, més aviat de pagessot, i de gos, sinó de labrador o rotweiler, fins i tot l’hi diuen, és una mostra del seu capteniment. Col.locant-se com a observador privilegiat, i tenint en compte que no arriba al nivell d’aquesta gent, té la humilitat i la grandesa d’exposar aquestos grans periodistes del primer terç del segle XX: Lluís Capdevila, Àngel Ferran, Francesc Madrid i Eugeni Xammar… els quatre pilars de la terra, o de la catedral periodística…que es va alçar en aquells anys plens d’esperances. Si fos dintre de la catedral, l’autor ens hauria pintat un retaule d’aquells de fusta tant grans, on cada pany ens mostrava la vida i miracles d’aquells sants periodistes. Tant pecadors que es van redimir amb la seva pro-fessió més aviat.

Però més que a una esglèsia, jo els acompararia a les quatres torres que van aixecar aleshores per formar un fantàstic castell: cada un a la seva cantonada, i per a la torre de l’homenatge, la figura d’Eugeni Xammar… O potser, fins i tot, diria que cadascun d’ells va aixecar un castell de frontera, i que la seva gran força era la xarxa defensiva que van teixir entre tots ells. Feia segles que molts dels castells catalans havien estat enderrocats, però en aquella època calia bastir d’altres menes de castells, mitjançant la professió del periodisme. Els castells ja no eren de pedra, eren de paper. Mal vent que se’ls va emportar, els nostres castells de cartes! A principis del segle XXI, els mitjans de comunicació i la professió han esdevingut tant bords, que calia recuperar el missatge i els valors que van defensar aquestos periodistes. Per tornar a tenir esperances en la humanitat, i en la nostra gent.

ANANT A PARAR A SANT BOI

1
Publicat el 1 d'abril de 2018

Aquesta expressió és força coneguda pels catalans, i els santboians la tenen força present en el dia a dia. És una manera de veure la bogeria, i com la considerem des de la mentalitat catalana. La frase també apareix a la novel.la que va escriure Narcís Oller al segle XIX, “La Bogeria”. Vaig trobar aquest llibre editat per Laia dintre de la col.lecció de Les Eines de Butxaca, amb un bon pròleg del Sergi Beser.

És una narració a mig camí entre el naturalisme imperant i la prospecció psicològica de les persones. L’aproximació al personatge està molt ben feta, la perspectiva exterior ofereix una panoràmica completa de la bogeria, i del protagonista, en aquest cas, del boig. Tant des del punt de vista social, com de les aproximacions mèdiques, i de les causes de la malaltia, que poden ser tant hereditàries com adquirides. Un llibre molt recomanable per a qualsevol que vulgui acostar-se a aquesta malaltia, que forma part de la nostra natura. Una aproximació panoràmica, que no és plana, sinó que ens envolta i ens interpel.la a tots. El boig neix, o se’n fa. Som bojos de naixement, o hem anat a parar a Sant Boi perquè la nostra vida ens hi ha empès, i les persones que ens envolten no ens han sabut donar un cop de mà.

Evidentment, aquesta novel.la no vol fer un elogi de la follia, però sí que vol acostar-nos a la gent que la pateix i com la societat la viu. A la tradició catalana del seny i la rauxa, s’hi exploren els límits del geni i de l’acostament perillós a la veritat, real o figurada. Observem com exposa l’afer de l’assassinat de Prim com a crim d’estat,  burlant una possible censura perquè en parla un boig. I si de vegades un hi toca, d’altres no hi toquem i veiem fantasmes on no n’hi han, com en el cas de sospita de l’adulteri de la dona.

I això ho fa des d’un punt de vista molt humà, on n’hi ha per riure i n’hi ha per plorar. També cal observar com la bogeria pot ser un esdeveniment, que la nostra vida ens hi pot portar, i que som com equilibristes sobre la corda fluixa. De fet, la malaltia seria com un accident més que ens pot passar a tots. Aquestes setmanes de març, ens ha tornat a visitar el Circ Raluy a Sant Boi, i això ens fa adonar de la meravella de l’home, i dels riscos que afrontem cada dia. Gairebé tots ens en sortim, millor o pitjor, però de vegades fins i tot els més capaços i preparats perdem el peu, i caiem. Fins i tot, un equilibrista magnífic del Circ del Sol ha ensopegat, i la mort se l’ha emportat. Tots i cadascun de nosaltres hauríem de tenir una bona xarxa sota els peus  per parar els cops.

La darrera Catedral Catalana

0

P1310111-1

Aquesta setmana s’ha tornat a passar per la TV3 el documental sobre la trajectòria arquitectònica i vital d’Antoni Gaudí. Existeixen uns quants que s’afegeixen a tota la llista de publicacions en diferents formats, sigui paper, o d’altres, al voltant d’aquest geni català. Tots tenen en compte la seva repercussió universal, parella a la de Ramon Llull, destinada a perdurar durant segles en la història de la humanitat.  L’exemple més destacat de les seves obres és la basílica de la Sagrada Família. És la joia de la corona, on hi va abocar els seus darrers esforços, sabent que no la veuria acabada en vida, però sí posant a prova la seva fe, dècades després. Tal com va ser la seva obra, va lligar la natura, l’home i la seva vida, per ensenyar que l’home forma part de la natura. I que des de la cripta de la Colònia Güell fins a la darrera edificació, fos el Palau Güell, el Parc, etc… és una manifestació de la natura com a obra de Déu, i que el llibre de la natura es pot expressar amb les lletres dels maons per aixecar les parets de l’església que conformen tot un sol temple. Igual que per entendre la Sagrada Família s’ha de saber la llengua catalana, com deia Gaudí.

De la mateixa manera, Gaudí és conscient que les seves edificacions seran algun dia destruïdes, sigui pel pas del temps, de la mà dels homes, o de la mateixa natura, les seves meravelles retornaran a la pols. Prova d’això, és que la Sagrada Família seria el testimoni de la darrera catedral edificada a Europa Occidental, precisament al bressol de l’art romànic i gòtic, nascuts a Catalunya com ens ensenya Alexandre Deulofeu. Però si els enemics dels catalans es pensen que destruint les pedres i les parets aixecades per la nostra civilització en tindran prou, van molt equivocats. Tal com va dir Jesús, als evangelis, que al tercer dia ressuscitaria i que el seu temple es tornaria aixecar, referint-se al temple de Salomó, així ho podem dir de la Sagrada Família. Aterrar les parets és com sepultar el cos, perquè s’allibera l’esperit per arribar a la vida nova. Tal com expressava Francesc Pujols, la llum dels catalans il.luminarà la humanitat els segles que vindran. Així, quan el temple de pedra caigui, s’aixecarà el temple viu dels catalans com a profecia. Es restablirà el dret natural, on natura i dret aniran lligats de la mà dels homes, lloant a Déu Nostre Senyor.

Les Garrigues de la Llengua

1
Publicat el 15 d'abril de 2015
Paisatge de Primavera a les Garrigues

Aquestos dies de primavera són la millor època per visitar les planes centrals del Principat de Catalunya. Són terres de secà, en gran part, que reben l’aigua com un regal. De la natura les aigües de la pluja i dels rius, i dels homes, les aigües dels canals de reg. Ja ha passat el boirós hivern, i encara no es pateixen les calors dures de l’estiu. La terra es vesteix del verd dels camps, de les flors aromàtiques i dels arbres fruiters. Se sent a les Garrigues el piular dels ocells, i el vent de marinada que arriba endins.

A les Borges Blanques vam trobar moltes d’aquestes flors que tant agradaven a la mestra Dolors Sistac, com podem observar en el recull d’articles periodístics amb el títol de “Foc d’Encenalls”. Una afició compartida amb la Mercè Rodoreda, i amb d’altres escriptors i docents, dels quals ens parla a consciència. Tant com ho fa sobre la situació de la llengua catalana, malgrat que no estem per gaires jocs florals.
Donant un cop d’ull al panorama cultural de les Garrigues, te n’adones que és semblant a la seva cuina: pocs productes, com l’oli, però molt bons. A la vora, Arbeca i Puiggròs, amb l’escriptor Josep Vallverdú. També aprop, de Juneda, la cantant Meritxell Gené. Poblacions entrellaçades pel canal d’Urgell. Una part dels Tresors del Canal d’Urgell, que podeu resseguir a peu o en bicicleta. I ben acompanyats pels tudons, ben dibuixats a la Guia Pràctica de la Natura editada per Ipcena. Una recomanació excel.lent per al Sant Jordi que s’acosta, i que trobareu a la Llibreria Quaderns, a la plaça dels porxos de les Borges. No us oblideu de comprar el periòdic Som Garrigues per estar al cas dels esdeveniments comarcals. Un disseny actual, i uns continguts informatius ben explicats.
Més troballes, com la del text de la Passió de Crist, redactat per Cinto Verdaguer, a l’església de Juneda. Son mossèn també porta altres parròquies, com la de les Borges. El seu campanar s’aixeca emulant el de la Seu, per ser punt de referència de la comarca. Ja es veu que l’edifici barroc va patir els estralls de la Guerra dels Tres Anys, i va quedar despullat al seu dia. Tant despullat com, sense sostre, es van quedar els borgencs quan l’aviació feixista va bombardejar el poble, fins a enderrocar el 60 per cent dels seus edificis, en represàlia pel seu suport a Francesc Macià. Una altra passió, que es pot recordar en l’itinerari de les bombes. Així com en l’Espai Macià, dedicat al diputat i president de la Generalitat de Catalunya. Corprèn que els ocupants van preferir enderrocar la biblioteca del Terrall, abans que arranjar-la. Avui dia, trobareu la nova a un dels laterals. El genocidi espanyol es va voler fer extensiu a la cultura, i sobretot a la llengua catalana.
Tenint en compte els efectes causats en el poble, encara arrosseguem les cicatrius físiques de l’esclavatge. Com són d’evidents les marques psíquiques. Aquestos dies el diari Ara ha plantejat en l’edició dominical el debat sobre el futur del català, i quin tipus d’estandard hauríem de fer servir. Un reportatge amb una àmplia perspectiva. És bo que se’n parli de la llengua, doncs s’ha de fer amb totes les llengües vives. Des del meu punt de vista personal, els temps que vindran, sense menystenir el gran llegat de Fabra, ens acostaran més al paradigma de l’Alcover-Moll. I encara més, goso dir que el català occidental, considerat una branca lateral, esdevindrà el tronc principal del català, i el que més gent usarà. Com a dialecte, presenta la influència del sud i de ponent, que reflexarà les aportacions de la immigració dels anys seixanta i setanta al Principat. Decennis més endavant, la influència de l’anglès i d’altres llengües del món, bascularà després cap al català oriental.
La llengua catalana avui és pot comparar al paisatge de les Garrigues, amb sequera, amb plantes sofertes, però resistents. A la vora dels rius i dels canals principals, com poden ser l’escola, els mitjans de comunicació, etc… creix esponerosa i amb escreix. No em faig il.lusions, a la Floresta trobareu un castell, un magnífic pou de gel i el museu de la pedra. Haurem de tallar els blocs de gel, i n’haurem de picar pedra, molta. Caldrà tornar a aixecar els castells. Fins i tot, veurem que el santuari de l’església ha estat cremat, però sempre tenim la possibilitat, com els deixebles d’Emaús,de trobar Jesús abans pel camí que no pas dins de les cases.

Moià, Moi Land

0

P1300129

Aquest divendres, 13 de març, comença el festival de cinema Moià Fantàstic. Un festival adjectivat com a internacional, la data recorda aquella malastrugança anglosaxona,  i exposa els seus objectius clarament. Evidentment, no sabem si arribarà als nivells del de Sitges, però la població de Moià no vol quedar-se mirant el melic.  No es digui que sent un festival de terra endins, no vulgui tenir un bon horitzó per davant, sobretot aprofitant el replà des del qual pot contemplar de fit a fit l’altre pol, Castellterçol. De nord a sud, acomboiada per les serres s’estén la conca de la comarca, la qual apareix normalment coberta per les boires matinals. Serà aquesta boira, autòctona, no tant famosa com la de les planes de Lleida, la que envoltarà aquest festival de cinema fantàstic. L’altre padrina serà la tradició més moderna: de la mà de la Fura dels Baus potser, però també la d’en Picanyol, amb l’Ot el Bruixot i els seus encanteris màgics.

Després d’anys de bonança, d’endormiscament en una falsa prosperitat, el Moianès s’haurà d’espavilar per tirar endavant. Els dèficits municipals, tant de Moià com de Castellterçol, fan que la necessitat esdevingui virtut, i calgui treballar plegats en la creació de la comarca del Moianès, per poder aprovar el referèndum prescrit per la llei actual. Sinó, els plans per eixugar deutes en quinze anys, que casualment coincideix amb el 2029 i la profecia d’Alexandre Deulofeu, seran més feixucs que una làpida del cementiri. Per sort, podrem fer un bon seguiment dels fets gràcies a la revista La Tosca, i més a fons en la publicació cultural Modilianum, que porta el nom llatinitzat.

Reculant en la tradició més antiga, potser el famós tenor Francesc Vinyes escoltaria amb atenció la banda sonora dels films a concurs. O fins i tot, el nostre Rafael Casanova tornaria a aixecar la bandera de Santa Eulàlia en el moments èpics. Escena operística, especialment en la seva branca wagneriana, de gust més gòtic per les nostres contrades. No debades, diuen que Moià és un dels pobles més bonics del país. L’etimologia del nom ens porta a la paraula Moi que en alemany vol dir bell… i no ens hauria d’estranyar que hi hagués lligams insospitats amb el Baix Rin o amb el Limburg. De cop i volta, apareixeríem transportats al museu de Joseph Beuys, situat al bonic castell de Moiland. Per cert, allà trobareu l’escultura d’un artista català, l’Antoni Tàpies, vés qui ho diria.

Entrem en el Gran Buit

1

xirinacsEnguany es compliran 40 anys dels 1975, quan es va tancar una etapa amb la mort programada del dictador. L’efemèride del 20 de novembre va ser una agonia artificial, sostinguda pels interessos de la classe dirigent. Aleshores va quedat tot, “lligat i ben lligat”, i es va pactar una “transición” que va mantenir els privilegis dels grups econòmics, polítics i culturals dominants. La manca d’una renovació real de la societat fa que enguany estiguem una altra vegada en un període de canvi.

Aquest 2015 tenim una crisi general, de la qual es vol sortir fent lo que s’ha fet els darrers anys, seguint una inèrcia que empenyi el vehicle contra una paret. Però els esclats i sorolls comencen a pujar de to, malgrat els intents per silenciar-los. I aquestos se senten tant des de fora, com des de dins.

Tant endins, com pot ser la cel.la d’una presó espanyola. Tant avui com fa quaranta anys.  D’això ens en podem adonar llegint En Lluís Maria Xirinacs. Un llibre seu titulat “Entro en el Gran Buit. Diari de Presó II. 1975”. Editat el juliol de 1976 per Nova Terra, dintre de la col.lecció Noves Actituds. Publicat a l’any següent dels fets, i després de la mort de Franco. En format de diari personal, recull la seva activitat política i la realitat viscuda durant l’estada a la presó de Madrid. Una realitat molt dura, tot i estar en millors condicions que altres presos, tant comuns com polítics. Realment era una situació de lluita no-violenta, no gaire compresa per enemics ni amics. I que tenia més ressò a Catalunya i fora de les fronteres de l’estat, que no allà on es trobava.

Com diu el títol, és el moment del buit personal i social. Diria que és aquella sensació del temps en suspens, quan un mateix se sent com una fletxa llençada a l’aire, i al seu voltant es genera l’efecte d’una succió cap endavant. L’impuls personal ens aboca a una situació difícil, que malgrat intentem controlar, no podem fer-ho. Volem anar endavant, però sabem que el vent que bufa ens pot desviar del nostre objectiu. Tanmateix, recordarem en Manuel de Pedrolo dient que “cal reclamar malgrat que sembli que no serveix de res”, realment ens adonem que tard o d’hora arriba on toca. O potser, on no toca, com en aquella altra cita de Roald Amundsen, quan va dir, que era l’home de la Terra que havia arribat més lluny d’aquell objectiu que s’havia marcat en la seva vida. Potser no era la seva fita, però va ser el primer que va arribar al Pol Sud del nostre planeta.

Aquest 2015 serà una any ple d’eleccions, no només electorals, sinó també personals, incloent-me jo mateix. Desitgem que cadascú trobi el seu camí, i que assolim els nostres objectius, malgrat que de vegades no són els que nosaltres hauríem volgut o desitjat. Així són les paradoxes de les nostres vides.