Pols d'estels

La societat depén més i més de la ciència per al seu desenvolupament. Semblaria, per tant, que els seus membres haurien de valorar els fets científics abans de prendre qualsevol decisió. Les enormes possibilitats de consultar la bibliografia per la xarxa o fins i tot de contactar els científics  per correu electrònic directament haurien de facilitar enormement la comunicació entre la societat i els treballadors de la ciència. Tanmateix no és així. Alguns grups recelen de la ciència i la tecnologia i cada vegada la implantació de les pseudociències va a més. A més a més les teories de la conspiració per les quals es creu que hi algú amagat que, amb finalitats perverses, controla la societat són cada vegada més freqüents i diverses. Sembla que està naixent una nova religió.De tot això, i amb exemples concrets, se’n està parlant al centre CC Octubre de València. Allí s’està celebrant el III Simposi Mundial sobre les teories de la Conspiració, Spectra.

Els pollastres hormonats ens fan afeminats, com diu Evo Morales? El terratrèmol d’Haití l’han provocat els nord-americans? I que es pot dir de la pel·lícula “Los homes que miraban fijamente a las cabras“, sobre una companyia militar nord-americana que volia lluitar amb poder para-normals….

Però la teoria conspirativa més estesa actualment és la que suggereix que la humanitat està regida per una elit de llangardaixos vestits d’humans…

Segueix…

El passat 12 de gener Haití va ser sacsejada per un terratrèmol de magnitud 7 a l’escala de Richter. Com que les explicacions racionals no servien per a certa gent ràpidament se n’ha buscat una d’alternativa.

Segons alguns, el terratrémol va ser causat per l’imperialisme ianqui que amb un dispositiu de 180 antenes (HAARP) situades a Alaska va causar, per error, el sisme a Haití quan pretenia atacar l’Iran. Aquesta bajanada que no se sosté de cap manera està basada en un sistema d’antenes real que s’utilitza per a estudiar la ionosfera terrestre i que pertany a la Universitat d’Alaska i al departament de Defensa dels Estats Units. Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona, ens contà també les “magnífiques” plaques antiradiació dels mòbils que es poden comprar per internet.

La pel·lícula recent “Los hombres que miraban fijamente a las cabras” està basada en un fet real. Una companyia de Fort Braggs de l’exercit dels Estats Units es va entrenar en la guerra psíquica. El resultat va ser un fracàs, és clar. Per cert el qui entrenà la unitat militar era d’origen basc, com ens recortà Luís Alfonso, un dels ponents del simposi.

Però el que no sabia, i es va contar al simposi, és que tot va començar l’any 1959 amb el mític viatge del submarí Nautilus per sota la capa de gel del pol nord. La revista francesa Science et Vie va revelar que s’havien fet experiments de telepatia des de dins del submarí.

Els soviètics, que també llegeixen revistes, va engegar aleshores  un ambiciós programa per no quedar-se enrere. El cost d’uns 130 milions de dòlars d’estudi de la guerra psíquica (telepatia, telequinèsia,…) dins del qual destacava els intents d’aturar el cor a unes granotes…. demostren l’aposta del bloc de l’est.

Els americans, és clar, s’asabentaren dels estudis soviètics, i crearen la seua pròpia unitat psíquica però ells, en canvi, utilitzaren cabres.

Tot això s’ha sabut amb documents desclassificats dels anys 70. El problema és que els experiments del Nautilus no mai van existir. Els russos i americans es llançaren a una cursa “psíquica” per una mentida!

Javier Cabanilles, que treballa a El Mundo, ens parlà de la estafa de les cares de Bélmez que encara que totalment desacreditades encara suren de tant en tant pels noticiaris. El tema que tenia preparat era sobre les creencies acientífiques de la Grip A.

Finalment els ponents del Simposi debateren cap a on ens portaran aquestes teories conspiratives. El sentiment generalitzat era que a pitjor. Es va posar com a exemple la dificultat de trobar un distribuïdor als EEUU per a la pel·lícula de Darwin.

La conclusió és que ara vivim en una societat en que tot és opinable.  Per exemple, l’evolució és opinable o el Big Bang és opinable. Tanmateix no és poden posar al mateix nivell un científic especialista en el tema i una suposada bruixa.

Aquestes teories en general no són conseqüència de la mala intenció dels seus autors sinó que poden ser explicades només per l’estupidesa humana.

La neu que emblanquinà el País Valencià fa uns dies arribà ben a prop de la mar. A Tavernes el matí del divendres 8 de gener començà ben fred i l’aigua es convertí poc a poc en neu. La neu no quallà al poble però si a les muntanyes que tanquen la Valldigna pel Nord, la Muntanya de les Creus, i pel Sud, l’Ombria. Les zones més altes com el Montdúver i el Penyalba semblaven muntanyes nevades dels Pirineus mentre que Barx adquiria una imatge de postal de Nadal.

I durant el matí vaig arribar a fer aquestes fotos. Ja sé que les imatges de neu no podran competir mai amb les de la Vall d’Albaida però ja és ben estrany que neve tan a prop de la costa.

Vista de la Muntanya de les Creus des de Tavernes.

Vista de la Penya Roja i l’església de Sant Josep de Tavernes.

Muntanya de l’Ombria amb les línees d’alta tensió que corren per la Valldigna.

Podeu veure més fotos de la neu realitzades pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

Fotos: Enric Marco

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.

Us deixe un article que ha publicat l’escriptor valencià Manuel Vicent al diari El País sobre l’amor i el pas de la vida front a la immensitat del cosmos. Encara que té algun que altre error astronòmic com ara que els satèl·lits de Júpiter són visibles a ull nu (llavors, que va descobrir Galileo Galilei?) està prou bé.

Us el deixe en la seua llengua original.

De noche, al final del verano, en la terraza de un café a orillas del mar, un hombre y una mujer de mediana edad discuten de cosas domésticas. Por la violencia soterrada de las palabras, acompañada de crueles silencios, parece que la pareja está al borde de la ruptura. Bajo miles de millones de galaxias, que pueblan el universo infinito, la mujer le echa en cara al hombre, una vez más, que se olvide siempre de bajar la tapa del retrete….

Segueix…

Astronomía

Manuel Vicent, El País, 13 setembre 2009

Torne meravellat de les terres de la Provença. He passat les últimes setmanes a un petit poble situat entre els rius Ardecha i el Céser, afluents del gran Roina. Allà a la llunyania destacava el mont Ventoux (Ventor en occità), mític punt de la cursa del Tour de França i escalat per Petrarca el 1336. He estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca i petites visites culturals que no s’han fet pesades.

I ha estat també un descans digital, una aturada general de comunicacions electròniques. Sense connexió a internet, sense cap trucada al mòbil, un aïllament digital total.

Segueix…

Com he dit, he estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca, molta amabilitat on ens hem allotjat. També hem fet petites visites culturals que no s’han fet pesades.

Tanmateix les ciutats d’Avinyó i Mimes eren de visita obligada. La residència que va fer construir el papa, que fugint de les lluites entre els senyors romans va anar a parar ben prop del rei francés al segle XIV és impressionant i plena de turistes. El Palau papal d’Avignó bé s’ho val. La llàstima és que estiga buit de mobles i d’ornaments. L’exercit francés el va usar durant el segle XIX i va obrir finestres i posar estàncies dins de les enormes habitacions papals. Ara està tot ben net i restaurat. Però la instal·lació d’alguns mobles ho faria tot molt més agradable. Avignó també és la ciutat del pont inacabat, aquell famós de la cançó que tot xiquet francés coneix.

Nimes, ciutat romana, conserva en molt bones condicions l’anfiteatre (les Arenes) i el temple dedicat a l’emperador (La Maison Carré). A les Arenes, que continuen funcionant com a plaça de bous i és, per tant, el somni complit de tot arquitecte, que el teu edifici continue fent la seua funció 2000 anys després de construir-se, s’hi feien al segle I grans espectacles. De matí tenien lloc escenes de caçera. Es soltaven animals entre arbres i turons i uns caçadors tractaven de matar-los. Al migdia, els senyors anaven a dinar, mentre els criats i esclaus els guardaven el lloc. Era el moment de fer complir les execucions. Els condemnats a mort eren lligats a estaques i les feres els acabaven devorant, amb una plaça gairebé buida.
La vesprada era el moment més esperat. Els gladiadors eixien i lluitaven entre ells. Al contrari del que pensem, la mort d’un ells no era, generalment el final lògic.  Hi havia grans lluitadors i els seus fans els animaven des de les grades.

També van veure el famós aqüeducte romà de Pont du Gard que és el que apareix als bitllets de 5 euros. Realment és impressionant i està molt ben conservat.

El que m’ha sorprés és que totes les possibles atraccions turístiques estan explotades. Ja pot ser un petit castell, un riu amb barques i canoes, un poble medieval, etc… tot té el seu fulletó en diversos idiomes (en català no, ni tampoc en castellà) i la seua entrada. I els turistes hi van, paguen, pregunten i se’n van contents. Quantes meravelles del nostre patrimoni podríem mostrar als turistes que ens visiten! Coves, torres de guaita, castells, molins, etc… I no hi ha ganes ni estímuls per fer el que fan Pirineus enllà…

I respecte al cel que podria dir-vos? Un cel negre, la Via Làctia ben visible, amb totes les seus zones fosques i clares, les constel·lacions clares. La nit del dia 12 d’agost, nit de les Perseides, va ser fantàstica. El poblet on ens allotjàvem va organitzar una observació popular de la pluja d’estels. Ja estava preparat quan vaig arribar. En una clariana del bosc amb un nom ben occità, la Lausa (la llosa), vam veure unes poques però ben brillants “llàgrimes de sant Llorenç”. Per sota de la constel·lació de Cigne tres “estels” seguits deixaren una bona traça al cel cap a les 23:30 hores.

I que podem dir de les llibreries. Tot poble en té una i de vegades més. A Bagnols sur Cèze (Banhòus de Céser, en occità), agermanat amb Carcaixent, en vaig trobar 2 a la mateixa plaça, una de llibres nous i altra de vells. A la de vell podien trobar quasi de tot. I a un altre carrer hi havia altres llibreries de llibres usats. M’han dit que a França hi ha molta llibreria de vell. Ja ho vaig comprovar a la Brocante, una gegantina fira d’antiquari que fan a Barjac al voltant del dia de la Mare de Déu. S’hi pot trobar de tot, sobretot moble antic, però també molts llibres, eines del camp,  aixovar d’altres temps. Val la pena passejar-s’hi, encara que és una mica car però s’hi pot regatejar.

La conservació del territori i del paisatge és exemplar. Tots els pobles estan ben cuidats, sense edificis fora de lloc, sense altures descompassades, pobles on no et fa vergonya viure.

I he sentit parlar occità a les persones grans, encara que ells l’anomenen Patois. És per aquest motiu que era tan fàcil comunicar-nos en valencià. Tanmateix no he trobat pràcticament res en occità a les llibreries. Això si, els carrers de Nimes estan retolats en bilingüe, francés, occità i moltes poblacions tenen el seu nom en els dos idiomes.

I finalment fer notar que no he actualitzat aquest bloc des de principis de mes ja que he estat unes dues setmanes sense internet, totalment aïllat del cibermón, sense saber que passava per casa ni pel planeta. Una desconnexió electrònica que m’ha anat d’allò més bé.

Fotos: Enric Marco

1.- Oronetes al Castell de Roure, Labastide-du-Virac
2.- Camp de lavanda
3.- Carrer de Nimes
4.- Pont del Gard
5.- Labastide-du-Virac

El passat divendres 1 de maig, l’audiència de Ca les Senyoretes estava expectant davant del que podia passar. Els enigmes de Màrius poden ser de nivell baix o de molta alta volada i no volíem parèixer uns babaus, amb les boques obertes i muts. Algú, que havia practicat a casa amb els enigmes de Catalunya Ràdio, havia arribat a portar diccionari de sinònims i tot, per si de cas.

Però no va caldre tot això. Crec que passàrem la prova raonablement bé. Màrius començà amb sèries lingüístiques de nivell bàsic. Repassà la vessant lúdica de la llengua amb referència a una famosa reina amb parada de metro. I finalment ens oferí tot un recital de frases amb enigma inclòs que anà endevinant la atenta audiència que en aquell moment ja tenia les xarxes neuronals treballant més enllà del seu límit.

Em va saber greu no encertar a temps l’enigma astronòmic però Sergi (Can Carrasca) se m’avançà. Ell aconseguí 4 separadors del llibre Quiet i jo només 1. Que hi farem!

Després vingué la millor part de la nit, com sempre sol ocórrer a la casa de Joan Olivares i Assumpció. La xerradeta amb els que quedàren a la terrassa de la casa, amb el Benicadell al fons i un cel ben negre, que ja el voldríem a Burjassot.

Les constel·lacions típiques d’estiu ja començaven a guaitar per l’est. El Cigne, la Lira i l’Àguila es mostraven clarament mentre que l’Escorpí, amb el seu ull roig Antares (l’antiMart, per seu color rogenc com el planeta) s’abocava com podia per darrere de la motle majestuosa del Benicadell. Mentre xafàvem impunement el nou rellotge analemàtic solar de Joan, anàvem parlant d’estels, constel·lacions, dels àrabs i de la silenciada commemoració de l’expulsió dels moriscos, el cos se’ns refredava a poc a poc. Calgué aixoplugar-se a la sala d’activitats de la casa on, asseguts,  poguérem continuar parlant amb Màrius de les seues activitats, xerrades i llibres. I en aquest moment és quan parlà del llibre Quiet, que presentaria al dia següent a la biblioteca d’Olleria.

Quiet és el llibre que parla del seu fill que pateix una greu discapacitat, de les seues dificultats i de l’estima que tenen per ell. Màrius ens feu cinc cèntims d’algunes situacions viscudes amb algunes línees aèries “prestigioses” i restaurants per portar el fill amb ells.

Una nit ben agradable amb els amics habituals de Ca les Senyoretes. Tanmateix la nit ens donà una sorpresa inesperada. L’arquitecte Josep Blesa aparegué miraculosament i contribuí a alegrar-nos la nit. Ben tornat Josep.

Foto: Joan Olivares i Màrius Serra. Enric Marco

Divendres vam tindre una cita important a l’Olleria. L’antic Depòsit està rehabilitat i era ideal per a escoltar Vicent Partal que havia vingut a parlar-nos d’Obama i com s’ho ha fet per arribar a ser candidat en les primàries demòcrates primer i després president dels Estats Units desbancant a la favorita Hillary Clinton.

Una bona campanya, il·lusionadora, uns bons estrategues, un bon eslògan, Yes, we can, (lletra) creure’s el projecte i ser un mateix, sense disfresses, donant la cara, han aconseguit el que ningú a aquesta part del món es podia imaginar: un president negre i “d’esquerres”.

I què en podem aprendre els valencians? Doncs molt. Abandonar la idea d’una democràcia romàntica i treballar-nos cada vot, cada poble, cada barri, on es puga traure realment alguna cosa. I tindre un bon programa il·lusionador aprofitant al màxim les noves tecnologies.

Com que Vicent Partal ha promés penjar el resum de la seua xerrada al seu bloc, m’estalvie fer-ho jo. Quan ho faça ja posaré l’enllaç ací. Materials de la xerrada.

La nit acabà amb un bon sopar inaugurant la torradora de carn de Ca Tarsi i compartint taula en amical conversa amb l’alcalde de Quatretonda, Rafael Benavent, Joan Olivares, Jordi Albinyana i Toni de l’Hostal entre d’altres. A l’altra taula estaven Vicent Partal, Gàlim, ja molt millorat de la cama, Natzarí i l’alcalde d’Olleria, Julià Engo, entre d’altres.

Foto: Un moment de la conferència. Enric Marco

Al principi

la matèria i l’energia

de l’Univers estaven concentrades en un punt

Del poemari inèdit ‘El dia a dia (1988-1992)’ de Joan Brossa.

A la presentació trobem Antoni Rubio, periodista que ha escrit el
llibre Del Sud, que recull la trajectòria musical i viajera del grup
Obrint Pas, l’escriptora d’Almoines, especialitzada en novel·la
juvenil, Gemma Pasqual i finalment Xavi Sarrià, cantant i ànima del
grup musical valencià que arrossega més masses de joves i no tan joves
valencians i europeus.

Segueix…

Antoni ens conta la seua relació amb Xavi a partir de la redacció del llibre Del Sud. D’Històries del Paradís diu que està molt treballat amb molt d’ofici, en el que s’ha triat cada paraula. Sap el que cal amagar i el que cal contar.

Són històries fetes amb una escriptura cinematogràfica que és, no ho oblidem, la principal font d’informació de la gent jove. Mira la modernitat, a la música i al cine.

Xavi ja pertany a la generació que ha nascut després de la transició, que s’ha educat en valencià i que no es conforma amb el que hi ha i vol canviar-ho. Forma part de la gent que comença a fer i ja fa coses importants en música, literatura, cinema i fins i tot en periodisme.

Xavi, finalment, ens recorda que ja escrivia als 11 o 12 anys, molt abans de fer cançons. El grup el formà quan en tenia 14 i estudiava a l’IES Benlliure de València. Però calia formar-se i per això va estudiar i anar a la Universitat.

Allí, a la facultat va coincidir amb Feliu Ventura.

Fer històries curtes té relació amb fer cançons que també són curtes.  Cal condensar. Però com que no hi ha música cal posar la força en el que vols contar. Molts dels temes del llibre els ha tocat ja en les cançons.

Li ha costat molt d’escriure. Ha aprofitat els moments de les gires, escrivint en l’ordinador en la furgoneta. Els companys del grups han col·laborat llegint les primeres versions.

Algunes històries es basen en històries reals escoltades en gires per tot Europa o Amèrica. Històries sentides sobre el conflicte dels Balcans o sobre les faveles a Veneçuela han estat recreades. Són històries colpidores que ens afecten a tots per igual, que parlen de sentiments, que reflecteixen un món cada vegada més interconnectat.

Xavi Sarrià fa contes socials moderns que segur agradaran a la gent jove.

Com a conclusió podriem dir que el món de moment va bé però l’important és el demà.

No m’oblide tampoc que el dilluns 1 de desembre la Lluna taparà el planeta Venus i que és una bona ocasió per fer una bonica foto.

De tot això, de les coses que han passat i de les coses futures us en parlaré més avall….

Segueix…

Aquest és el Mes de la Ciència. Nascuda com a Setmana de la Ciència, les activitats de portes obertes a les instal·lacions científiques de la Universitat de València s’allarguen ja fins desembre. Centenars de xiquetes i xiquets venen amb interés per descobrir nous indrets i conéixer noves experiències. Faena nostra és que no se’n vagen decebuts i un èxit si aconseguim que alguns d’ells consideren, com a opció de futur, estudiar una carrera científica.

I posant-nos al dia, aquest mes s’ha descobert per fí el que tothom esperava: l’observació directa d’un planeta al voltant d’un altre estel.

Un nou sistema solar s’ha descobert al voltant de l’estel HR8799 que es troba a 140 anys llum de nosaltres. Tres nous planetes amb masses unes 10 vegades més grans que Júpiter orbiten l’estrella. Però aquesta vegada no ha estat l’anomalia del moviment de l’estrella el que ha permés descobrir-los sinó una imatge directa.

La brillantor de l’estel no permet l’observació d’objectes que s’hi troben molt pròxims com els planetes. A més la turbulència atmosfèrica és un gran impediment. Per obtenir el resultat ha calgut usar els telescopis més gran dels món, un dels Keck i el Gemini Nord de Hawai, utilitzar tècniques d’òptica adaptativa i observar en l’infraroig on els planetes són més brillants. Podeu llegir-ne més en anglés i veure la foto del sistema planetàri en aquest enllaç.

Així mateix el telescopi espacial Hubble ha observat un nou planeta al voltant de la brillant estrella del cel del sud Formalhaut, situada a uns 25 anys-llum en la constel·lació de Piscis Australis. Formalhault és conegut des de fa anys per posseir un disc de pols al seu voltant que es creu és un sistema planetari en formació. El 2004 es descobrí un objecte a la zona externa del disc. Ara s’ha mesurat el desplaçament d’aquest, cosa que ha permés calcular la seua massa i determinar la seua òrbita. Aquest planeta, anomenat Formalhaut b té una massa no superior a tres vegades la de Júpiter. La web de la Nasa ens en dóna més informació.

I finalment Phoenix Mars Lander, la nau que va arribar a la zona polar nord de Mart el 25 de maig passat ha deixat d’enviar dades a la Terra. L’hivern marcià ja està pròxim i el Sol ja està molt baix, pròxim a l’horitzó. Això no permet els pannells solars carregar les bateries dels instruments de la sonda. S’ha acabat la missió que ha complit tot els seus objectius.

Com a fita observacional interessant hi ha l’ocultació de Venus per la Lluna el pròxim dia 1 de desembre. La Lluna es veurà molt fina però Venus brillarà moltíssim. En l’apunt anterior del Cel del mes de novembre està tota la informació horària.

I com he dit, el dijous rebrem la visita del premi Nobel de Física George F. Smoot. Juntament amb John C. Mather va guanyar el premi  per la seua contribució a l’estudi de la radiació còsmica de fons de l’Univers i pel descobriment que aquesta radiació no és exactament igual en totes direccions. Aquestes anisotropies descobertes i produïdes quan l’univers tenia només 380000 anys seran després la llavor d’on es formaran les futures galàxies i cúmuls de galàxies. Ja vaig fer un apunt quan aquests astrònoms guanyaren el Nobel.

George F. Smoot està fent una gira pel País Valencià que el portarà per Oriola, la Universitat d’Alacant i el dijous a la Universitat de València. Ja us contaré de manera detallada la xerrada que farà al Campus de Burjassot.

I quines coses. El mateix matí, encara que una mica més tard, Juli Peretó, El buit del temps, ens parlarà de L’origen de la vida: un problema de química amb història. Aquesta conferència s’engloba dins del cicle de conferències De Darwin a D@rwin organitzat per la Universitat de València per commemorar el bicentenari del naixement de Darwin i els 150 anys de la publicació de L’origen de les espècies. A veure si hi puc anar. Quin matí més complet….

El número és dedicat a la meua comarca adoptiva la Safor on visc des del 1988. Paisatges passetjats i d’altres no tant, personatges coneguts que parlen del seu espai més pròxim juntament amb articles d’autors saforencs com l’escriptor Josep Piera o l’historiador Ferran Garcia-Oliver fan molt recomanable la revista com a primera aproximació a meu petit país. Les festes, la música, els rius i els menjars també són tractats.

A més la portada és una bellíssima fotografia de l’església del Monestir de Santa Maria de Valldigna, tan maltractada pel poder.  Ferran Garcia-Oliver parla d’aquest monestir junt als altres monestirs saforencs, com el de Sant Jeroni de Cotalba, construit pel pare d’Ausiàs March.

Com diu la web de Descobrir Catalunya en el seu número d’agost 2008,

Hi ha herències que sembla que duren per sempre.

La dictadura de Franco va deixar també un llegat en el sistema horari que continuem utilitzant en l’actualitat. El tenim tan assumit que ja no ens en adonem.

Però si t’hi poses a pensar mirant un mapa d’Europa no ho entens. Perquè Espanya i la Gran Bretaña, si es troben sobre un mateix meridià no tenen la mateixa hora? I perquè Portugal té el mateix horari que Canàries? De vegades la política de repressió és molt més important que el sentit comú…

Els nacionalistes gallecs fan bé de reclamar l’hora de Portugal?

Segueix…

Antigament la gent utilitzava l’horari solar per a la seua vida diaria. Quan el sol assoleix el seu màxim són les dotze i no hi ha cap ambigüitat. Cada poble feia servir la seua hora local. Així a Palma el Sol passa pel sud (les dotze) abans que ho fa a València o a Barcelona. Tanmateix en aquella època no hi havia cap problema ja que les comunicacions eren tan lentes que no calia coordinar els rellotges. És l’hora que fan servir els rellotges de Sol.

El problema sorgí quan s’inventaren el telegraf i els ferrocarrils. Calia coordinar les estacions d’eixida i d’arribada per a fer, per exemple, horaris de trens.

Així és que cap a finals del segle XIX es va aprovar un tractat internacional per definir les zones horàries. Donat que la Terra gira en 24 hores, és a dir, fa un gir de 360º en 1 dia, aquesta girarà 15 graus cada hora. És defineixen vint-i-quatre zones horàries a la Terra de 15º d’amplada. Dins de cada zona horària l’hora és la mateixa per a tots els llocs i correspon a l’hora solar mitjana del meridià central.

Així en passar d’una zona horària a la contigua només hem de canviar una hora. Tots els fusos horaris es defineixen en relació al Temps universal coordinat (UTC), que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres.

L’estat español s’integrà, com era lògic vist el map adjunt, a l’horari de la zona 0, o zona GMT, en el que el meridià central és el meridià de Greenwich. Així, l’1 de gener de 1901, a les 0:00 hores es va adoptar l’hora de Londres. Portugal, França, Bèlgica i els Països Baixos també ho adoptaren.

Aquesta va ser una decisió lògica ja que ajusta de la millor manera possible l’hora natural solar, la de l’eixida i posta de sol amb l’hora oficial comuna a tot el fus horari.

Hi ha monuments a tot el territori dedicats al meridià de Greenwich. Prop de l’entrada del Safari Park de El Verger (la Marina Alta), per altres llocs de la Marina Alta, a l’entrada de la Pobla Tornesa  i a Castelló on passa entre la ciutat i el Grau. S’ha construït el Parc del Meridià. (foto)

Però la República Espanyola es va esfonsar el 1939 i van vindre 40 anys de dictadura. Un del primer decret ben poc conegut del general Franco va ser publicat el 1940. Deia…

La Orden de la presidencia del gobierno de 7 de marzo de 1.940, BOE del día 8, (Referència Aranzadi 402) establece:

Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo, dispongo:
Art. 1º El sábado, 16 de marzo, a las veintitrés horas, será adelantada la hora legal en sesenta minutos.
Arts 2º, 3º y 4º: relativos a ferrocarriles, administración de justicia y jornada laboral.
Art. 5º Oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal.

És a dir, es va abandonar la zona horària 0 (GMT) i es va passar a la zona horària d’Europa Central, la que tenia Berlin. Mai es va aplicar l’article 5é de l’Ordre. Mai es va tornar a l’horari de Londres. Així que amb aquest horari Galícia es fa de nit cap a les 11 de la nit a l’estiu.

Per si teniu dubtes de la intenció del dictador veieu aquesta web amb una imatge de l’època. Llàstima que no estiga documentada. Em nege a posar aquesta imatge al meu bloc….

I que passà a Europa. La wikipèdia m’ha permés veure que passà a la resta d’Europa. Quan els Països Baixos i França foren ocupats pels nazis el 1940, es va adaptar l’hora de Berlín. El fus horari original ja no va ser restablert després de la guerra. Supose que la gent s’havia avesat a la nova hora…

Hi ha herències que duren…

Ja que aquest és un bloc dedicat principalment a l’astronomia vull posar un passatge del Llibre dels Feits de caire astronòmic. És poc conegut que Jaume I també va ser astrònom ocasional. Estant a Montpeller…

305
"E, en aquell temps que nós estavem a Montpestller venc-nos aquí lo comte de Tolosa, e el comte de Proença, e haguem grans corts d´hòmens honrarts d`aquells terres que ens venien veer. E açò fo un any aprés la presó de València. E entram en Montpestller el dijous: e el divenres, entre mig jorn e hora nona, fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d`aquells hòmens que ara són, car tot lo sol cobri la lluna, e podia hom veer bé set esteles en lo cel."

Si en voleu saber més i com el bon rei li va fallar la memòria quan escrivia/dictava el llibre ja major llegiu l’apunt que vaig fer el passat 9 d’octubre.

Feliç aniversari, senyor rei.