Pols d'estels

Torne meravellat de les terres de la Provença. He passat les últimes setmanes a un petit poble situat entre els rius Ardecha i el Céser, afluents del gran Roina. Allà a la llunyania destacava el mont Ventoux (Ventor en occità), mític punt de la cursa del Tour de França i escalat per Petrarca el 1336. He estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca i petites visites culturals que no s’han fet pesades.

I ha estat també un descans digital, una aturada general de comunicacions electròniques. Sense connexió a internet, sense cap trucada al mòbil, un aïllament digital total.

Segueix…

Com he dit, he estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca, molta amabilitat on ens hem allotjat. També hem fet petites visites culturals que no s’han fet pesades.

Tanmateix les ciutats d’Avinyó i Mimes eren de visita obligada. La residència que va fer construir el papa, que fugint de les lluites entre els senyors romans va anar a parar ben prop del rei francés al segle XIV és impressionant i plena de turistes. El Palau papal d’Avignó bé s’ho val. La llàstima és que estiga buit de mobles i d’ornaments. L’exercit francés el va usar durant el segle XIX i va obrir finestres i posar estàncies dins de les enormes habitacions papals. Ara està tot ben net i restaurat. Però la instal·lació d’alguns mobles ho faria tot molt més agradable. Avignó també és la ciutat del pont inacabat, aquell famós de la cançó que tot xiquet francés coneix.

Nimes, ciutat romana, conserva en molt bones condicions l’anfiteatre (les Arenes) i el temple dedicat a l’emperador (La Maison Carré). A les Arenes, que continuen funcionant com a plaça de bous i és, per tant, el somni complit de tot arquitecte, que el teu edifici continue fent la seua funció 2000 anys després de construir-se, s’hi feien al segle I grans espectacles. De matí tenien lloc escenes de caçera. Es soltaven animals entre arbres i turons i uns caçadors tractaven de matar-los. Al migdia, els senyors anaven a dinar, mentre els criats i esclaus els guardaven el lloc. Era el moment de fer complir les execucions. Els condemnats a mort eren lligats a estaques i les feres els acabaven devorant, amb una plaça gairebé buida.
La vesprada era el moment més esperat. Els gladiadors eixien i lluitaven entre ells. Al contrari del que pensem, la mort d’un ells no era, generalment el final lògic.  Hi havia grans lluitadors i els seus fans els animaven des de les grades.

També van veure el famós aqüeducte romà de Pont du Gard que és el que apareix als bitllets de 5 euros. Realment és impressionant i està molt ben conservat.

El que m’ha sorprés és que totes les possibles atraccions turístiques estan explotades. Ja pot ser un petit castell, un riu amb barques i canoes, un poble medieval, etc… tot té el seu fulletó en diversos idiomes (en català no, ni tampoc en castellà) i la seua entrada. I els turistes hi van, paguen, pregunten i se’n van contents. Quantes meravelles del nostre patrimoni podríem mostrar als turistes que ens visiten! Coves, torres de guaita, castells, molins, etc… I no hi ha ganes ni estímuls per fer el que fan Pirineus enllà…

I respecte al cel que podria dir-vos? Un cel negre, la Via Làctia ben visible, amb totes les seus zones fosques i clares, les constel·lacions clares. La nit del dia 12 d’agost, nit de les Perseides, va ser fantàstica. El poblet on ens allotjàvem va organitzar una observació popular de la pluja d’estels. Ja estava preparat quan vaig arribar. En una clariana del bosc amb un nom ben occità, la Lausa (la llosa), vam veure unes poques però ben brillants “llàgrimes de sant Llorenç”. Per sota de la constel·lació de Cigne tres “estels” seguits deixaren una bona traça al cel cap a les 23:30 hores.

I que podem dir de les llibreries. Tot poble en té una i de vegades més. A Bagnols sur Cèze (Banhòus de Céser, en occità), agermanat amb Carcaixent, en vaig trobar 2 a la mateixa plaça, una de llibres nous i altra de vells. A la de vell podien trobar quasi de tot. I a un altre carrer hi havia altres llibreries de llibres usats. M’han dit que a França hi ha molta llibreria de vell. Ja ho vaig comprovar a la Brocante, una gegantina fira d’antiquari que fan a Barjac al voltant del dia de la Mare de Déu. S’hi pot trobar de tot, sobretot moble antic, però també molts llibres, eines del camp,  aixovar d’altres temps. Val la pena passejar-s’hi, encara que és una mica car però s’hi pot regatejar.

La conservació del territori i del paisatge és exemplar. Tots els pobles estan ben cuidats, sense edificis fora de lloc, sense altures descompassades, pobles on no et fa vergonya viure.

I he sentit parlar occità a les persones grans, encara que ells l’anomenen Patois. És per aquest motiu que era tan fàcil comunicar-nos en valencià. Tanmateix no he trobat pràcticament res en occità a les llibreries. Això si, els carrers de Nimes estan retolats en bilingüe, francés, occità i moltes poblacions tenen el seu nom en els dos idiomes.

I finalment fer notar que no he actualitzat aquest bloc des de principis de mes ja que he estat unes dues setmanes sense internet, totalment aïllat del cibermón, sense saber que passava per casa ni pel planeta. Una desconnexió electrònica que m’ha anat d’allò més bé.

Fotos: Enric Marco

1.- Oronetes al Castell de Roure, Labastide-du-Virac
2.- Camp de lavanda
3.- Carrer de Nimes
4.- Pont del Gard
5.- Labastide-du-Virac

El jugador de les paraules Màrius Serra ha passat uns dies per la Vall d’Albaida. L’escriptor, conegut per les seues col·laboracions a Catalunya Ràdio i a RNE1, estigué en alguns actes a Otos el divendres 1 i a l’Olleria el 2 de maig.

El passat divendres 1 de maig, l’audiència de Ca les Senyoretes estava expectant davant del que podia passar. Els enigmes de Màrius poden ser de nivell baix o de molta alta volada i no volíem parèixer uns babaus, amb les boques obertes i muts. Algú, que havia practicat a casa amb els enigmes de Catalunya Ràdio, havia arribat a portar diccionari de sinònims i tot, per si de cas.

Però no va caldre tot això. Crec que passàrem la prova raonablement bé. Màrius començà amb sèries lingüístiques de nivell bàsic. Repassà la vessant lúdica de la llengua amb referència a una famosa reina amb parada de metro. I finalment ens oferí tot un recital de frases amb enigma inclòs que anà endevinant la atenta audiència que en aquell moment ja tenia les xarxes neuronals treballant més enllà del seu límit.

Em va saber greu no encertar a temps l’enigma astronòmic però Sergi (Can Carrasca) se m’avançà. Ell aconseguí 4 separadors del llibre Quiet i jo només 1. Que hi farem!

Després vingué la millor part de la nit, com sempre sol ocórrer a la casa de Joan Olivares i Assumpció. La xerradeta amb els que quedàren a la terrassa de la casa, amb el Benicadell al fons i un cel ben negre, que ja el voldríem a Burjassot.

Les constel·lacions típiques d’estiu ja començaven a guaitar per l’est. El Cigne, la Lira i l’Àguila es mostraven clarament mentre que l’Escorpí, amb el seu ull roig Antares (l’antiMart, per seu color rogenc com el planeta) s’abocava com podia per darrere de la motle majestuosa del Benicadell. Mentre xafàvem impunement el nou rellotge analemàtic solar de Joan, anàvem parlant d’estels, constel·lacions, dels àrabs i de la silenciada commemoració de l’expulsió dels moriscos, el cos se’ns refredava a poc a poc. Calgué aixoplugar-se a la sala d’activitats de la casa on, asseguts,  poguérem continuar parlant amb Màrius de les seues activitats, xerrades i llibres. I en aquest moment és quan parlà del llibre Quiet, que presentaria al dia següent a la biblioteca d’Olleria.

Quiet és el llibre que parla del seu fill que pateix una greu discapacitat, de les seues dificultats i de l’estima que tenen per ell. Màrius ens feu cinc cèntims d’algunes situacions viscudes amb algunes línees aèries “prestigioses” i restaurants per portar el fill amb ells.

Una nit ben agradable amb els amics habituals de Ca les Senyoretes. Tanmateix la nit ens donà una sorpresa inesperada. L’arquitecte Josep Blesa aparegué miraculosament i contribuí a alegrar-nos la nit. Ben tornat Josep.

Foto: Joan Olivares i Màrius Serra. Enric Marco

Divendres vam tindre una cita important a l’Olleria. L’antic Depòsit està rehabilitat i era ideal per a escoltar Vicent Partal que havia vingut a parlar-nos d’Obama i com s’ho ha fet per arribar a ser candidat en les primàries demòcrates primer i després president dels Estats Units desbancant a la favorita Hillary Clinton.

Una bona campanya, il·lusionadora, uns bons estrategues, un bon eslògan, Yes, we can, (lletra) creure’s el projecte i ser un mateix, sense disfresses, donant la cara, han aconseguit el que ningú a aquesta part del món es podia imaginar: un president negre i “d’esquerres”.

I què en podem aprendre els valencians? Doncs molt. Abandonar la idea d’una democràcia romàntica i treballar-nos cada vot, cada poble, cada barri, on es puga traure realment alguna cosa. I tindre un bon programa il·lusionador aprofitant al màxim les noves tecnologies.

Com que Vicent Partal ha promés penjar el resum de la seua xerrada al seu bloc, m’estalvie fer-ho jo. Quan ho faça ja posaré l’enllaç ací. Materials de la xerrada.

La nit acabà amb un bon sopar inaugurant la torradora de carn de Ca Tarsi i compartint taula en amical conversa amb l’alcalde de Quatretonda, Rafael Benavent, Joan Olivares, Jordi Albinyana i Toni de l’Hostal entre d’altres. A l’altra taula estaven Vicent Partal, Gàlim, ja molt millorat de la cama, Natzarí i l’alcalde d’Olleria, Julià Engo, entre d’altres.

Foto: Un moment de la conferència. Enric Marco

.

Al principi

la matèria i l’energia

de l’Univers estaven concentrades en un punt

Del poemari inèdit ‘El dia a dia (1988-1992)’ de Joan Brossa.

La llibreria Ambra va acollir dimecres passat la presentació de la primera obra literària Històries del Paradís de Xavi Sarrià, cantant del grup Obrint Pas. La música ha deixat pas aquesta vegada a la literatura.

A la presentació trobem Antoni Rubio, periodista que ha escrit el
llibre Del Sud, que recull la trajectòria musical i viajera del grup
Obrint Pas, l’escriptora d’Almoines, especialitzada en novel·la
juvenil, Gemma Pasqual i finalment Xavi Sarrià, cantant i ànima del
grup musical valencià que arrossega més masses de joves i no tan joves
valencians i europeus.

Segueix…

Gemma conta que Històries del Paradís (Web en Bromera) és un llibre de contes i com a tal cadascun d’ells ha de ser com un combat de boxa però que ha de vèncer per KO. Són històries de violència però també històries d’esperança.

Antoni ens conta la seua relació amb Xavi a partir de la redacció del llibre Del Sud. D’Històries del Paradís diu que està molt treballat amb molt d’ofici, en el que s’ha triat cada paraula. Sap el que cal amagar i el que cal contar.

Són històries fetes amb una escriptura cinematogràfica que és, no ho oblidem, la principal font d’informació de la gent jove. Mira la modernitat, a la música i al cine.

Xavi ja pertany a la generació que ha nascut després de la transició, que s’ha educat en valencià i que no es conforma amb el que hi ha i vol canviar-ho. Forma part de la gent que comença a fer i ja fa coses importants en música, literatura, cinema i fins i tot en periodisme.

Xavi, finalment, ens recorda que ja escrivia als 11 o 12 anys, molt abans de fer cançons. El grup el formà quan en tenia 14 i estudiava a l’IES Benlliure de València. Però calia formar-se i per això va estudiar i anar a la Universitat.

Allí, a la facultat va coincidir amb Feliu Ventura.

Fer històries curtes té relació amb fer cançons que també són curtes.  Cal condensar. Però com que no hi ha música cal posar la força en el que vols contar. Molts dels temes del llibre els ha tocat ja en les cançons.

Li ha costat molt d’escriure. Ha aprofitat els moments de les gires, escrivint en l’ordinador en la furgoneta. Els companys del grups han col·laborat llegint les primeres versions.

Algunes històries es basen en històries reals escoltades en gires per tot Europa o Amèrica. Històries sentides sobre el conflicte dels Balcans o sobre les faveles a Veneçuela han estat recreades. Són històries colpidores que ens afecten a tots per igual, que parlen de sentiments, que reflecteixen un món cada vegada més interconnectat.

Xavi Sarrià fa contes socials moderns que segur agradaran a la gent jove.

Com a conclusió podriem dir que el món de moment va bé però l’important és el demà.

Aquest mes de novembre vaig de bòlit. Ja haureu notat que no he actualitzat massa aquest bloc. Assumptes de feina ben importants i inajornables m’ho han impedit. Tanmateix les activitats de la Setmana de la Ciència han marxat com toca. Centenars de xiquets i xiquetes d’uns quants instituts valencians estan passant per l’Aula d’Astronomia per gaudir una mica del contacte amb els instruments astronòmics i amb les coses que els puguem contar.A més a més el dijous estem de festa. El premi Nobel de Física 2006, George Smoot, vindrà a la Universitat per impartir una conferència a tots els estudiants del campus.

No m’oblide tampoc que el dilluns 1 de desembre la Lluna taparà el planeta Venus i que és una bona ocasió per fer una bonica foto.

De tot això, de les coses que han passat i de les coses futures us en parlaré més avall….

Segueix…

Aquest és el Mes de la Ciència. Nascuda com a Setmana de la Ciència, les activitats de portes obertes a les instal·lacions científiques de la Universitat de València s’allarguen ja fins desembre. Centenars de xiquetes i xiquets venen amb interés per descobrir nous indrets i conéixer noves experiències. Faena nostra és que no se’n vagen decebuts i un èxit si aconseguim que alguns d’ells consideren, com a opció de futur, estudiar una carrera científica.

I posant-nos al dia, aquest mes s’ha descobert per fí el que tothom esperava: l’observació directa d’un planeta al voltant d’un altre estel.

Un nou sistema solar s’ha descobert al voltant de l’estel HR8799 que es troba a 140 anys llum de nosaltres. Tres nous planetes amb masses unes 10 vegades més grans que Júpiter orbiten l’estrella. Però aquesta vegada no ha estat l’anomalia del moviment de l’estrella el que ha permés descobrir-los sinó una imatge directa.

La brillantor de l’estel no permet l’observació d’objectes que s’hi troben molt pròxims com els planetes. A més la turbulència atmosfèrica és un gran impediment. Per obtenir el resultat ha calgut usar els telescopis més gran dels món, un dels Keck i el Gemini Nord de Hawai, utilitzar tècniques d’òptica adaptativa i observar en l’infraroig on els planetes són més brillants. Podeu llegir-ne més en anglés i veure la foto del sistema planetàri en aquest enllaç.

Així mateix el telescopi espacial Hubble ha observat un nou planeta al voltant de la brillant estrella del cel del sud Formalhaut, situada a uns 25 anys-llum en la constel·lació de Piscis Australis. Formalhault és conegut des de fa anys per posseir un disc de pols al seu voltant que es creu és un sistema planetari en formació. El 2004 es descobrí un objecte a la zona externa del disc. Ara s’ha mesurat el desplaçament d’aquest, cosa que ha permés calcular la seua massa i determinar la seua òrbita. Aquest planeta, anomenat Formalhaut b té una massa no superior a tres vegades la de Júpiter. La web de la Nasa ens en dóna més informació.

I finalment Phoenix Mars Lander, la nau que va arribar a la zona polar nord de Mart el 25 de maig passat ha deixat d’enviar dades a la Terra. L’hivern marcià ja està pròxim i el Sol ja està molt baix, pròxim a l’horitzó. Això no permet els pannells solars carregar les bateries dels instruments de la sonda. S’ha acabat la missió que ha complit tot els seus objectius.

Com a fita observacional interessant hi ha l’ocultació de Venus per la Lluna el pròxim dia 1 de desembre. La Lluna es veurà molt fina però Venus brillarà moltíssim. En l’apunt anterior del Cel del mes de novembre està tota la informació horària.

I com he dit, el dijous rebrem la visita del premi Nobel de Física George F. Smoot. Juntament amb John C. Mather va guanyar el premi  per la seua contribució a l’estudi de la radiació còsmica de fons de l’Univers i pel descobriment que aquesta radiació no és exactament igual en totes direccions. Aquestes anisotropies descobertes i produïdes quan l’univers tenia només 380000 anys seran després la llavor d’on es formaran les futures galàxies i cúmuls de galàxies. Ja vaig fer un apunt quan aquests astrònoms guanyaren el Nobel.

George F. Smoot està fent una gira pel País Valencià que el portarà per Oriola, la Universitat d’Alacant i el dijous a la Universitat de València. Ja us contaré de manera detallada la xerrada que farà al Campus de Burjassot.

I quines coses. El mateix matí, encara que una mica més tard, Juli Peretó, El buit del temps, ens parlarà de L’origen de la vida: un problema de química amb història. Aquesta conferència s’engloba dins del cicle de conferències De Darwin a D@rwin organitzat per la Universitat de València per commemorar el bicentenari del naixement de Darwin i els 150 anys de la publicació de L’origen de les espècies. A veure si hi puc anar. Quin matí més complet….

M’he trobat una sorpresa quan aquesta setmana la quiosquera m’ha recomanat el número d’agost de Descobrir Catalunya.

El número és dedicat a la meua comarca adoptiva la Safor on visc des del 1988. Paisatges passetjats i d’altres no tant, personatges coneguts que parlen del seu espai més pròxim juntament amb articles d’autors saforencs com l’escriptor Josep Piera o l’historiador Ferran Garcia-Oliver fan molt recomanable la revista com a primera aproximació a meu petit país. Les festes, la música, els rius i els menjars també són tractats.

A més la portada és una bellíssima fotografia de l’església del Monestir de Santa Maria de Valldigna, tan maltractada pel poder.  Ferran Garcia-Oliver parla d’aquest monestir junt als altres monestirs saforencs, com el de Sant Jeroni de Cotalba, construit pel pare d’Ausiàs March.

Com diu la web de Descobrir Catalunya en el seu número d’agost 2008,

Gandia és la capital d’una comarca valenciana sorprenent, amb paisatges
que regalen mirades de mar i muntanya sobre un territori acollidor i
ple d’encants. Així, coneixerem els monestirs de Santa Maria de
Valldigna i Sant Jeroni de Cotalba; descobrirem els secrets de les
platges, una a una; menjarem als millors restaurants de cuina marinera;
resseguirem el curs del Serpis; anirem de festa en festa i caminarem
pels nuclis antics de Gandia i Oliva tot seguint el llegats dels
clàssics de la literatura catalana.

Així que aneu ràpid a comprar-la abans que s’acabe i veureu quin paisatge tan bonic, tanta història compartida i penseu en els que volen emportar -s’ho tot…

Hi ha herències que sembla que duren per sempre.

La dictadura de Franco va deixar també un llegat en el sistema horari que continuem utilitzant en l’actualitat. El tenim tan assumit que ja no ens en adonem.

Però si t’hi poses a pensar mirant un mapa d’Europa no ho entens. Perquè Espanya i la Gran Bretaña, si es troben sobre un mateix meridià no tenen la mateixa hora? I perquè Portugal té el mateix horari que Canàries? De vegades la política de repressió és molt més important que el sentit comú…

Els nacionalistes gallecs fan bé de reclamar l’hora de Portugal?

Segueix…

Antigament la gent utilitzava l’horari solar per a la seua vida diaria. Quan el sol assoleix el seu màxim són les dotze i no hi ha cap ambigüitat. Cada poble feia servir la seua hora local. Així a Palma el Sol passa pel sud (les dotze) abans que ho fa a València o a Barcelona. Tanmateix en aquella època no hi havia cap problema ja que les comunicacions eren tan lentes que no calia coordinar els rellotges. És l’hora que fan servir els rellotges de Sol.

El problema sorgí quan s’inventaren el telegraf i els ferrocarrils. Calia coordinar les estacions d’eixida i d’arribada per a fer, per exemple, horaris de trens.

Així és que cap a finals del segle XIX es va aprovar un tractat internacional per definir les zones horàries. Donat que la Terra gira en 24 hores, és a dir, fa un gir de 360º en 1 dia, aquesta girarà 15 graus cada hora. És defineixen vint-i-quatre zones horàries a la Terra de 15º d’amplada. Dins de cada zona horària l’hora és la mateixa per a tots els llocs i correspon a l’hora solar mitjana del meridià central.

Així en passar d’una zona horària a la contigua només hem de canviar una hora. Tots els fusos horaris es defineixen en relació al Temps universal coordinat (UTC), que és el fus horari situat sobre el meridià de Greenwich, que passa per sobre Londres.

L’estat español s’integrà, com era lògic vist el map adjunt, a l’horari de la zona 0, o zona GMT, en el que el meridià central és el meridià de Greenwich. Així, l’1 de gener de 1901, a les 0:00 hores es va adoptar l’hora de Londres. Portugal, França, Bèlgica i els Països Baixos també ho adoptaren.

Aquesta va ser una decisió lògica ja que ajusta de la millor manera possible l’hora natural solar, la de l’eixida i posta de sol amb l’hora oficial comuna a tot el fus horari.

Hi ha monuments a tot el territori dedicats al meridià de Greenwich. Prop de l’entrada del Safari Park de El Verger (la Marina Alta), per altres llocs de la Marina Alta, a l’entrada de la Pobla Tornesa  i a Castelló on passa entre la ciutat i el Grau. S’ha construït el Parc del Meridià. (foto)

Però la República Espanyola es va esfonsar el 1939 i van vindre 40 anys de dictadura. Un del primer decret ben poc conegut del general Franco va ser publicat el 1940. Deia…

La Orden de la presidencia del gobierno de 7 de marzo de 1.940, BOE del día 8, (Referència Aranzadi 402) establece:

Considerando la conveniencia de que el horario nacional marche de acuerdo con los de otros países europeos, y las ventajas de diversos órdenes que el adelanto temporal de la hora trae consigo, dispongo:
Art. 1º El sábado, 16 de marzo, a las veintitrés horas, será adelantada la hora legal en sesenta minutos.
Arts 2º, 3º y 4º: relativos a ferrocarriles, administración de justicia y jornada laboral.
Art. 5º Oportunamente se señalará la fecha en que haya de restablecerse la hora normal.

És a dir, es va abandonar la zona horària 0 (GMT) i es va passar a la zona horària d’Europa Central, la que tenia Berlin. Mai es va aplicar l’article 5é de l’Ordre. Mai es va tornar a l’horari de Londres. Així que amb aquest horari Galícia es fa de nit cap a les 11 de la nit a l’estiu.

Per si teniu dubtes de la intenció del dictador veieu aquesta web amb una imatge de l’època. Llàstima que no estiga documentada. Em nege a posar aquesta imatge al meu bloc….

I que passà a Europa. La wikipèdia m’ha permés veure que passà a la resta d’Europa. Quan els Països Baixos i França foren ocupats pels nazis el 1940, es va adaptar l’hora de Berlín. El fus horari original ja no va ser restablert després de la guerra. Supose que la gent s’havia avesat a la nova hora…

Hi ha herències que duren…

Avui commemoren la data del naixement del nostre bon rei Jaume I. De naixement miraculós i infantesa difícil, sense pare i sota el mestratge dels templers, va conquerir les terres de l’Àndalus que ell convertiria en Regne de València, reploblat per catalans. D’aquests primers pobladors hem heretat la llengua que compartim, la llengua catalana.

Ja que aquest és un bloc dedicat principalment a l’astronomia vull posar un passatge del Llibre dels Feits de caire astronòmic. És poc conegut que Jaume I també va ser astrònom ocasional. Estant a Montpeller…

305
"E, en aquell temps que nós estavem a Montpestller venc-nos aquí lo comte de Tolosa, e el comte de Proença, e haguem grans corts d´hòmens honrarts d`aquells terres que ens venien veer. E açò fo un any aprés la presó de València. E entram en Montpestller el dijous: e el divenres, entre mig jorn e hora nona, fo eclipsis major que anc hom vis de memòria d`aquells hòmens que ara són, car tot lo sol cobri la lluna, e podia hom veer bé set esteles en lo cel."

Si en voleu saber més i com el bon rei li va fallar la memòria quan escrivia/dictava el llibre ja major llegiu l’apunt que vaig fer el passat 9 d’octubre.

Feliç aniversari, senyor rei.

Joan Baptista Basset i Ramos, general de les tropes austracistes té el seu petit monument a Otos, la Vall d’Albaida.

L’any passat es commemorà els 300 anys de la batalla d’Almansa que tingué lloc a les afores d’aquesta ciutat el 25 d’abril de 1707. Aquesta fou el principi del final del Regne de València i del que anys més tard li arribaria a Catalunya. Encara sona la dita popular: "Quan el mal ve d’Almansa a tots alcança". Xàtiva caigué en mans dels borbònics el 12 de juny en rendir-se les tropes angleses i holandeses i abandonar la ciutat a la seua sort. Xàtiva fou cremada i la gent exiliada a la Manxa.

Joan Olivares, escriptor i gnomonista d’Otos, va retre un homenatge l’any passat a tots els maulets construint un original rellotge o millor dit calendari de Sol que consta d’una base de pedra amb l’inclinació adient per a que funcione l’aparell, un escut del regne i un arc d’acer que produeix l’ombra solar. La gràcia del calendari és que només el dia 25 d’abril de cada any l’ombra de l’arc tapa completament l’escut del nostre antic regne, una metàfora del que s’esdevingué aquell dia i que avui encara dura. Ha anomenat aquest curiós rellotge-calendari pedra de Basset. Sobre la pedra ha fet gravar en la cara que mira al nord la massa i el piló de picar espart i en la cara que mira al sud una llegenda que diu: 25 d’abril 1707-2007 300 anys de renadiu.

La història de la pedra de Basset i de la llegenda es troben molt millor explicades al bloc del seu autor i per això us deixe amb ell, si us abelleix. Ara, us assegure que s’ho val llegir-ho.

L’altre dia sentia aquestes i altres coses a Otos, junt amb Joan Olivares i Joan Ramon Barat, autor de l’obra 1707, el somni perdut. Mentre feia la foto pensava com fa 300 anys justament darrera de les muntanyes que ara tapen aquests artistes el fum de Xàtiva pujava cel amunt enduguent-se els somnis dels valencians.

I quina és la consideració que tenen els valencians de Basset. Saben quina és?
Vos deixe amb el comentari que li va fer l’artista Carles Blàzquez, també present l’altre dia a Otos, al bloc de Joan per a que us en féu una idea.

Foto: Joan Olivares i Joan Ramon Barat darrere la pedra de Basset. Enric Marco

El repetidor del Bartolo que dóna el senyal de TV3 a Castelló, de moment, s’ha salvat del tancament. En aquest context i per celebrar-ho us presente aquesta entrevista, que va eixir diumenge 6 de gener a Levante, en el suplement de la Safor,  a Domènec de Guzman, l’actor que fa del dolent Senyor Pla al programa infantil i juvenil Club Super3 de TV3.

Com ja vaig dir en un apunt anterior és de Tavernes de la Valldigna i com diu a l’entrevista “No veig perquè m’han de dir el que puc o no veure”.