Pols d'estels

Ja sé que no serem tots al Saló d’Actes del Monestir de Sant Miquel dels Reis a València. Ja sé que som molts més a la xarxa i que parlem de temes molts diversos. Però divendres 27, després de la ressaca de les eleccions i d’alegrar-nos de l’avanç de Compromís malgrat el fatídic 5%, ens aplegarem un grapat de blocaires valencians a l’antic monestir per conéixer-nos i parlar dels nostres blocs.  Conec personalment a molts dels ponents. A d’altres els llig regularment. Si voleu acompanyar-nos allí estarem…L’Acadèmia Valenciana de la Llengua ha organitzat la I Jornada sobre l’Ús del Valencià en els Blogs que se celebrarà el pròxim dia 27 de maig. Des d’ací accediràs al programa de la jornada i el formulari d’inscripció.

El passat 17 de febrer, Acció Cultural del País Valencià (ACPV) es va veure obligada a cessar les emissions de TV3 al País Valencià, després de 26 anys. Durant aquest temps, TV3 havia esdevingut una oferta televisiva normalitzada al País Valencià, on s’ha distingit per la seua qualitat i pel fet de ser una de les poques ofertes audiovisuals en català.

Malgrat això, el president Francisco Camps va decidir, ara fa quatre anys, obrir una sèrie d’expedients administratius contra l’entitat responsable d’aquestes emissions, Acció Cultural, cosa que s’ha traduït en una llarga persecució política i econòmica. El passat mes d’octubre, l’entitat ja va haver de pagar 126.943,90 euros per satisfer una primera multa, i ara s’enfronta a dues multes més que sumen vora 800.000 euros (dels quals ja n’ha pagat 130.000),
una quantitat absolutament desproporcionada per a una associació cultural sense ànim de lucre la continuïtat de la qual pot posar en perill.

Durant aquests quatre anys, Acció Cultural ha fet patent l’amplíssim suport a TV3 al País Valencià, fins a arribar a l’èxit de la manifestació del passat 16 d’abril a València. En aquest sentit, cal també recordar les 651.650 signatures recollides per la Iniciativa Legislativa Popular (ILP) “Televisió sense Fronteres” per legalitzar la recepció de totes les televisions en català en el conjunt del domini lingüístic, i que ara podria entrar a tràmit parlamentari al Congrés espanyol.

Tant el projecte de llei impulsat per la ILP com el recurs que Acció Cultural ha presentat davant el Tribunal Suprem poden acabar donant la raó a l’entitat en aquest conflicte artificial; però, de moment, Acció Cultural ha de pagar les multes que encara té pendents si no vol patir l’embargament dels seus comptes corrents i béns mobles i immobles. Davant aquesta greu situació, el nostre deure és col·laborar a fer front col·lectivament a una multa que en realitat és contra tots els que creiem en la pluralitat informativa i la llibertat d’expressió. Per això, avui, diferents mitjans publiquem aquesta crida pública perquè feu una donació solidària a Acció Cultural (www.acpv.cat): així com junts vam aconseguir les 651.650 signatures per a la ILP, junts hem de reunir els diners necessaris per garantir la continuïtat d’Acció Cultural.

Coses que passen. Vingueren abans de Setmana Santa i vam parlar del cel i de les estrelles.

Tindré un paperet en el primer episodi de la nova sèrie de Canal 9, Trau la llengua. També eixiran els homes del temps de l’emissora. Segons la programació serà demà dijous 5 a partir de les 22:15.

Us deixe un enllaç amb el vídeo de presentació i un text de la web de Canal 9 que explica els objectius del programa.

Això deia l’actriu Pepa López, dalt d’un camió llogat que feia d’escenari mòbil. L’alcaldessa no havia permés posar un entaulat  per entorpir que Lluís Llach cantara unes quantes cançons. A la plaça i el pont davant de les Torres de Serrans els milers de persones aplaudien per la demostració del que podem fer els valencians quan volem.La manifestació va ser un èxit de gent i d’emocions. Gent desconeguda i coneguda, majors bregats en mil batalles semblants, joves en la seua primera mani. Infants de les escoles demanant el Supertres. I el Sol estava present però no molestava com ho havia fet els últims dies.

Les torres de Quart, clivellades per les bombes de la Guerra del Francés, era el lloc de reunió. D’Elx havien pujat 2 autobusos, de Castelló havien baixat molts més. Tot el camí des de l’estació del Nord era ple de gent que pujava carrer Guillem de Castro amunt.

Arribarem a les torres i tot de cotxes amb els seus conductors emprenyats que no podien passar no paraven de torcar el clàxon. La policia local no havia tallat el trànsit i el col·lapse era brutal. Una altra només per emprenyar.

Anar cap al riu és impossible. Riuades de gent, globus de colors, banderes. Des d’un balcó pengen 2 grans senyeres mentre la gent aplaudeix. Esperàrem i férem fotos. Eren ja les 18:45 i la mani no semblava moure’s. És per això que, avorrits, tractarem d’aconseguir passar i avançar per veure el conjunt de la gentada manifestant-se pel País Valencià i per TV3.

Al cap de pocs minuts veiérem un bon i vell amic, acompanyat d’unes persones molt conegudes però no encara  en persona.  L’arquitecte i blocaire Josep Blesa ens presentà Rosa Giner, de Chào ong Viet Nam, que havia vingut per conéixer València i donar-nos suport amb la protesta. Quina alegria conèixer-la. També estava la Belén de Madrid i en Josep Selva de Cafè en gra. A Josep Selva ja el coneixia de la trobada d’Alcanar. Per allí darrere es trobava també Rosana Pastor, l’actiu valenciana, i Rosa Giner la saludà. I és que el col·lectiu d’actors del País Valencià també està en lluita amb aquest govern valencià (?) tan amic de la cultura.
Haguérem de deixar-los per continuar avançant i gaudir amb les diverses parts de la manifestació.

Ja a vora riu veiérem com els xiquets de l’Escola la Masia, tot inocència i alegria, cantaven que volien TV3, amb la seua pancarta i tot. I, és que, com s’explica als infants que ja no poden veure la seua sèrie preferida?

Va ser impossible arribar al cap de la manifestació. No arribàrem a veure la gran banda de música que dirigia Carles Santos. I és que els músics també estan emprenyats amb les promeses incomplides del govern que patim.

Finalment aplegàrem a les Torres de Serrans, lloc final de l’acte, on la gent s’havia anat situant escampant-se pel pont per escoltar els parlaments i les actuacions dels cantants. Les càmeres de TV3 estaven gravant i Vilaweb també. Vicent Partal no s’havia volgut perdre la festa.

Pepa López, actriu, llegí el manifest d’ACPV. TV3 és nostra, la volem, la recuperarem, ens diu. La batalla no es dóna per perduda. Caldrà continuar lluitant.

Finalment isqué Lluis Llach que saludà el públic des de dalt del camió que feia d’escenari improvisat. Ens recordà que fa trenta anys va fer les cançons que  anava a cantar i que encara són ben actuals. Els seus mots ens ompliren d’emoció. Tornar-lo a escoltar després de quatre anys de silenci va ser un plaer. Llach va interpretar ‘Abril 74‘, ‘No abarateixis el somni‘ i ‘Silenci’. Finalment els manifestants van cantar espontàniament “L’estaca“. Podeu veure l’actuació integra de Lluís Llach en aquest enllaç de Vilaweb.

També podeu veure més imatges de la manifestació també en Vilaweb. I molts blocaires, també de VilaWeb, com Chào ong Viet Nam, El meu país d’Itàlia, Des de Llíria cap a Itaca, Ulisses 20 o l’Aleix a Ca la Toca han contant la festa des d’on ells estaven.

Gràcies Lluís. El País Valencià és també el teu país.

Fotos: Totes les fotos són d’Enric Marco, llevat la de Josep Blesa i Enric Marco que és de Rosa Giner.

Al conseller Mas-Colell no li poden eixir els comptes si només és capaç de posar com la fórmula perfecta per multiplicar els diners de la Generalitat de dalt la constant:

Això és el que va passar a l’últim programa de Polònia, que malgrat Camps i la seua colla, encara podem veure per internet i per cable.

El gag que presentava el conseller d’economia tractant de determinar la manera de salvar l’economia catalana ens mostrà, des del principi, i de manera sorprenent, una pissarra plena de fórmules de física. Les equacions que apareixen són  principalment de l’àmbit de l’electricitat. Puc reconèixer la llei de Coulomb o força elèctrica exercida entre dues càrregues, amb constant electrostàtica i la permitivitat al buit ε₀

Aquestes setmanes he viscut la mateixa sensació. Ara sóc més lluny de la central amb problemes, és veritat, però no deixe de pensar en els japonesos, alguns dels quals conec personalment i que em consta que es troben ben preocupats.

Ara la humanitat torna a enfrontar-se a un perill semblant al del 1986. Si amb el cas de Txèrnobil podíem dir que els soviètics no feien un manteniment adequat de les seues centrals, i fins i tot no construïen l’edifici exterior de contenció al voltant del nucli, per ser una vel·leïtat capitalista, en el cas de la central de Fukushima sembla que tècnicament tot era correcte però l’envestida del tsunami va ser molt més gran del previst.

El que ha fallat realment a Fukishima ha estat el no poder respondre a un desastre natural fora de mida. I aquest fet, donat que la Terra és un planeta actiu que va modificant-se al llarg dels mil·lennis, tornarà a produir-se en un altre lloc i temps.  I és que la natura ens ha demostrat com som de vulnerables davant d’una tecnologia que no té previst que fer en aquests casos excepcionals.

I el mateix podríem dir dels residus nuclears. Si el Magatzem Temporal Centralitzat (MTC) de residus radioactius d’alta activitat és instal·lat finalment a Zarra (La Vall de Cofrents) o a Ascó (Ribera d’Ebre) tindrem un altre motiu per a preocupar-nos. Qui ens assegura que una riuada de l’Ebre, del Xúquer o un terratrèmol no fan malbé el magatzem?

Foto: La central de Fukushima abans del desastre.

Ahir a poqueta nit, a València, la Plaça de la Mare de Déu estava plena. Semblava que no s’ompliria però al final han estat molts més dels que ells voldrien. Milers de persones ens hem trobat aquesta nit del 21 de febrer de 2011 per demanar el que és nostre. La televisió que parla la nostra llengua, que ens ha acompanyat des de fa 26 anys, amb la qual els nostres fills han crescut, la TV3, ha de poder ser vista altra vegada al País Valencià.Enric Morera, diputat de Compromís i secretari del Bloc estava també allí, així com Toni Gisbert, d’ACPV o Vicent Partal, l’amo de la casa on escric,  que estava gravant amb l’iphone la gentada que s’estava de cara al Palau de la Generalitat.

I algunes televisions com TV3 i TVE estaven presents per informar de la situació mentre la gent preguntava on estava Canal 9.

I la gent saltava, ballava, cantava. Hi ha hagut crits de dismissió de Camps, Volem TV3, volem APM, menys corbates, més vergonya. Pancartes de “Volem eixir a l’APM”, castells humans, focs i cançons. Un èxit tot i haver estat convocat l’acte el divendres passat.

I el dijous 24, tots convocats per TV3 davant de les Corts Valencianes.

La llibertat d’informació, la llibertat pura i nua, i l’espai de comunicació en llengua catalana reben, d’aquesta manera, un colp immens.La meua televisió, perquè la TVV ja fa anys que va deixar de ser valenciana, ha desaparegut de les ones. Violant un munt de lleis que em venen al cap, tanquen un mitjà de comunicació que no poden manipular. Saben que son impunes i que les enquestes els són favorables però la dignitat com a persones l’han perduda per sempre.

La imatge és de Vilaweb que tanca el senyal 24 hores en protesta.

Sembla que els que ocupen la Generalitat Valenciana no s’han adonat de la crisi i que ara cal estalviar després d’haver fomentat una cultura de la disbauxa gastadora amb la construcció i amb activitats paral·leles com la reinvindicació de l’aigua de l’Ebre…

En la mateixa setmana ens n’han fet dues de ben grosses relacionades amb les noves tecnologies.Fa uns dies feien una festa al Palau de les Arts per celebrar la posada en marxa d’una nova web multimèdia per a Ràdio Televisió Valenciana per substituir la web anterior que ja era obsoleta fa cinc anys. Resulta que el propietari de l’empresa  Advanced Media Consulting que l’ha feta és amic personal del director general de RTVV, José López Jaraba. Punxes on punxes a la web de l’amic no hi ha informació sobre les seues activitats. És a dir que l’empresa que s’ha emportat el pastís de la remodelació de la pàgina web de RTVV no té continguts a internet! Ho podeu llegir a aquesta notícia del Levante. I la web de la Corporació de Ràdio i Televisió ha costat més de 360.000 euros.

I avui una altra de grossa. La Generalitat Valenciana ha presentat un programa que, instal·lat a un ordinador amb Windows i Office en castellà o en anglés, et posa subtítols en valencià. Quan el ratolí passa per damunt de la paraula Edición, per exemple, un cartell s’obrirà i escriurà Edició. Visca la idea! Un artilugi que no farà servir ningú. A qui li interessa
veure subtitolat Archivo / Arxiu? La informació ja la tens en l’altre idioma. Ara bé, segur que la inclouen de sèrie als ordinadors que envien a les conselleries i a les escoles. Ho conta molt detalladament Marc Belzunces al seu bloc i en el diari Levante. I com diu Marc: Sembla un acudit, però no ho és. Microsoft “innova” i s’inventa un nou concepte de programari: el programari subtitulat.

Un any més, i enguany ja era la tercera vegada, Ca les Senyoretes oferí  als seus amics el passat dissabte un magnífic sopar en el que els ingredients principals eren bolets trobats per les serres de la Vall d’Albaida.La nit començà amb una explicació de Joan Olivares i el cuiner Casimir sobre tots els tipus d’aquests fongs. Ens mostraren pebrassos, esclata-sangs (Lactarius sanguifluus i deliciousus ), fongos, fredolics, morenes, orelletes, peus de rata, rovellons i molts més, el nom dels quals ja no recorde. No sabia que la varietat fungística fora tan gran. Ens contàrem la manera de collir-los correctament. Sembla que ara els experts recomanen arrancar-los de terra ja que si es tallen amb un ganivet els bacteris tenen una via d’entrada per produir infeccions.

També n’hi havia de tòxics com ara alguns exemplars d’amanita falloides, o farinera borda. L’ingesta d’uns 30 grams d’aquest bolet és completament mortal ja que el seu tòxic destrueix el fetge. Ara bé, es pot tocar sense problema.

Després passàrem a tastar les delícioses menges d’Assumpció fetes amb bolets. El menú complet el podeu veure en aquest enllaç.

Després de fer la xerrada amb els amos de la casa fins ben avançada la nit, marxarem cap a casa amb un bon gust de boca. Que bons que estaven els bolets!

Foto: Joan Olivares i Casimir ensenyant a distingir els bolets.

Mossen Josep Escrivà, rector de Sant Pere a Tavernes de la Valldigna, se’n va. Després d’una dura operació l’estiu de l’any passat i amb tres llocs on fer missa, sembla ser que en anar a l’arquebisbat a demanar un capellà de suport li van dir que millor que es jubilara. I que enviaran un nou rector a Sant Pere.

Josep no és un rector com els altres. És, com li han dit pel poble, un dels nostres. És respectat per tothom, per creients i no creients; ha visitat els malats de Tavernes als quals coneix pels seus noms, ha estat sempre a l’abast dels fidels. Però també ha fet molt des del punt de vista patrimonial per dignificar el temple de Sant Pere que és de finals del segle XVII. Per a aconseguir-ho, amb l’ajuda econòmica dels habitants del poble, ha fet rehabilitar l’església que ja queia a trossos i acabar el campanar inconclòs des del segle XIX, ha fet restaurar les pintures de la cúpula i ha creat un  museu parroquial.

Però l’obra més important de Josep ha estat introduir el valencià a la litúrgia, als sermons, als sacraments i a la catequesi. Els fidels de tota la vida que havien aprés a resar en castellà ja seguien sense problemes les oracions en valencià. És cert que va tindre uns pocs problemes en vindre a Tavernes ja fa 17 anys amb fidels que no volien canviar res i que van preferir anar-se’n a l’altra parròquia, però van ser pocs.

Josep ha estat sensible amb la immigració a Tavernes, ha creat cursos en la casa parroquial per ajudar-los a millorar en el possible les seues condicions de vida.

La meua relació amb Josep va començar fa uns deu anys, una vegada s’havia restaurat el campanar i amb ell el gran rellotge de Sol que el decora en la seua façana sud. Rafael López Machí, Joan Olivares i jo mateix vam posar i orientar correctament el nou gnòmom per tal que marcara l’hora com havia fet sempre fins que el vell gnòmon s’oxidara i doblegara sota les busques impersonals d’un rellotge mecànic i el solar acabà per abandonar-se.

Josep ens encomanà també un nou rellotge en la cara oest de la torre del campanar i allí, amb un equip de restauradors, vaig estar unes setmanes pujant al bastiment per mesurar orientacions, dibuixar el quadrant i finalment col·locar el gnòmon del nou rellotge de ponent.

Josep és un enamorat de l’art i de la història i en sap molt. Les seues col·laboracions en les revistes culturals de la Valldigna són constants i sempre són articles ben escrits i amb substància.

Josep ens deixa. Tots sabem que se’n va sense ganes. Ara viurà al seu poble, Bellreguard, i ha afirmat que vindrà sovint.

I el rector que vindrà a substituir-lo? Només sabem que es diu Don José, és del Port de Sagunt i que el pròxim dia 10 d’octubre 70 capellans, l’arquebisbe i una cort de 300 convidats ompliran l’església de Sant Pere. Voldria equivocar-me, però em sembla que el tarannà del nouvingut serà d’una altra corda.

I des d’ací podeu llegir el que s’ha escrit a La Cotorra de la Vall, diari electrònic de la Valldigna, de la missa del passat dissabte on el poble s’acomiadà de Josep.

Missa de comiat de Josep Escrivà

I adjunte l’entrevista que se li va fer a Josep l’agost passat. Llegiu-la.

Sempre em consideraré de Tavernes, Levante La Safor, 22 d’agost 2010.

La societat depén més i més de la ciència per al seu desenvolupament. Semblaria, per tant, que els seus membres haurien de valorar els fets científics abans de prendre qualsevol decisió. Les enormes possibilitats de consultar la bibliografia per la xarxa o fins i tot de contactar els científics  per correu electrònic directament haurien de facilitar enormement la comunicació entre la societat i els treballadors de la ciència. Tanmateix no és així. Alguns grups recelen de la ciència i la tecnologia i cada vegada la implantació de les pseudociències va a més. A més a més les teories de la conspiració per les quals es creu que hi algú amagat que, amb finalitats perverses, controla la societat són cada vegada més freqüents i diverses. Sembla que està naixent una nova religió.De tot això, i amb exemples concrets, se’n està parlant al centre CC Octubre de València. Allí s’està celebrant el III Simposi Mundial sobre les teories de la Conspiració, Spectra.

Els pollastres hormonats ens fan afeminats, com diu Evo Morales? El terratrèmol d’Haití l’han provocat els nord-americans? I que es pot dir de la pel·lícula “Los homes que miraban fijamente a las cabras“, sobre una companyia militar nord-americana que volia lluitar amb poder para-normals….

Però la teoria conspirativa més estesa actualment és la que suggereix que la humanitat està regida per una elit de llangardaixos vestits d’humans…

Segueix…

El passat 12 de gener Haití va ser sacsejada per un terratrèmol de magnitud 7 a l’escala de Richter. Com que les explicacions racionals no servien per a certa gent ràpidament se n’ha buscat una d’alternativa.

Segons alguns, el terratrémol va ser causat per l’imperialisme ianqui que amb un dispositiu de 180 antenes (HAARP) situades a Alaska va causar, per error, el sisme a Haití quan pretenia atacar l’Iran. Aquesta bajanada que no se sosté de cap manera està basada en un sistema d’antenes real que s’utilitza per a estudiar la ionosfera terrestre i que pertany a la Universitat d’Alaska i al departament de Defensa dels Estats Units. Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona, ens contà també les “magnífiques” plaques antiradiació dels mòbils que es poden comprar per internet.

La pel·lícula recent “Los hombres que miraban fijamente a las cabras” està basada en un fet real. Una companyia de Fort Braggs de l’exercit dels Estats Units es va entrenar en la guerra psíquica. El resultat va ser un fracàs, és clar. Per cert el qui entrenà la unitat militar era d’origen basc, com ens recortà Luís Alfonso, un dels ponents del simposi.

Però el que no sabia, i es va contar al simposi, és que tot va començar l’any 1959 amb el mític viatge del submarí Nautilus per sota la capa de gel del pol nord. La revista francesa Science et Vie va revelar que s’havien fet experiments de telepatia des de dins del submarí.

Els soviètics, que també llegeixen revistes, va engegar aleshores  un ambiciós programa per no quedar-se enrere. El cost d’uns 130 milions de dòlars d’estudi de la guerra psíquica (telepatia, telequinèsia,…) dins del qual destacava els intents d’aturar el cor a unes granotes…. demostren l’aposta del bloc de l’est.

Els americans, és clar, s’asabentaren dels estudis soviètics, i crearen la seua pròpia unitat psíquica però ells, en canvi, utilitzaren cabres.

Tot això s’ha sabut amb documents desclassificats dels anys 70. El problema és que els experiments del Nautilus no mai van existir. Els russos i americans es llançaren a una cursa “psíquica” per una mentida!

Javier Cabanilles, que treballa a El Mundo, ens parlà de la estafa de les cares de Bélmez que encara que totalment desacreditades encara suren de tant en tant pels noticiaris. El tema que tenia preparat era sobre les creencies acientífiques de la Grip A.

Finalment els ponents del Simposi debateren cap a on ens portaran aquestes teories conspiratives. El sentiment generalitzat era que a pitjor. Es va posar com a exemple la dificultat de trobar un distribuïdor als EEUU per a la pel·lícula de Darwin.

La conclusió és que ara vivim en una societat en que tot és opinable.  Per exemple, l’evolució és opinable o el Big Bang és opinable. Tanmateix no és poden posar al mateix nivell un científic especialista en el tema i una suposada bruixa.

Aquestes teories en general no són conseqüència de la mala intenció dels seus autors sinó que poden ser explicades només per l’estupidesa humana.

La neu que emblanquinà el País Valencià fa uns dies arribà ben a prop de la mar. A Tavernes el matí del divendres 8 de gener començà ben fred i l’aigua es convertí poc a poc en neu. La neu no quallà al poble però si a les muntanyes que tanquen la Valldigna pel Nord, la Muntanya de les Creus, i pel Sud, l’Ombria. Les zones més altes com el Montdúver i el Penyalba semblaven muntanyes nevades dels Pirineus mentre que Barx adquiria una imatge de postal de Nadal.

I durant el matí vaig arribar a fer aquestes fotos. Ja sé que les imatges de neu no podran competir mai amb les de la Vall d’Albaida però ja és ben estrany que neve tan a prop de la costa.

Vista de la Muntanya de les Creus des de Tavernes.

Vista de la Penya Roja i l’església de Sant Josep de Tavernes.

Muntanya de l’Ombria amb les línees d’alta tensió que corren per la Valldigna.

Podeu veure més fotos de la neu realitzades pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

Fotos: Enric Marco

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.

Us deixe un article que ha publicat l’escriptor valencià Manuel Vicent al diari El País sobre l’amor i el pas de la vida front a la immensitat del cosmos. Encara que té algun que altre error astronòmic com ara que els satèl·lits de Júpiter són visibles a ull nu (llavors, que va descobrir Galileo Galilei?) està prou bé.

Us el deixe en la seua llengua original.

De noche, al final del verano, en la terraza de un café a orillas del mar, un hombre y una mujer de mediana edad discuten de cosas domésticas. Por la violencia soterrada de las palabras, acompañada de crueles silencios, parece que la pareja está al borde de la ruptura. Bajo miles de millones de galaxias, que pueblan el universo infinito, la mujer le echa en cara al hombre, una vez más, que se olvide siempre de bajar la tapa del retrete….

Segueix…

Astronomía

Manuel Vicent, El País, 13 setembre 2009