Pols d'estels

Sembla que els que ocupen la Generalitat Valenciana no s’han adonat de la crisi i que ara cal estalviar després d’haver fomentat una cultura de la disbauxa gastadora amb la construcció i amb activitats paral·leles com la reinvindicació de l’aigua de l’Ebre…

En la mateixa setmana ens n’han fet dues de ben grosses relacionades amb les noves tecnologies.Fa uns dies feien una festa al Palau de les Arts per celebrar la posada en marxa d’una nova web multimèdia per a Ràdio Televisió Valenciana per substituir la web anterior que ja era obsoleta fa cinc anys. Resulta que el propietari de l’empresa  Advanced Media Consulting que l’ha feta és amic personal del director general de RTVV, José López Jaraba. Punxes on punxes a la web de l’amic no hi ha informació sobre les seues activitats. És a dir que l’empresa que s’ha emportat el pastís de la remodelació de la pàgina web de RTVV no té continguts a internet! Ho podeu llegir a aquesta notícia del Levante. I la web de la Corporació de Ràdio i Televisió ha costat més de 360.000 euros.

I avui una altra de grossa. La Generalitat Valenciana ha presentat un programa que, instal·lat a un ordinador amb Windows i Office en castellà o en anglés, et posa subtítols en valencià. Quan el ratolí passa per damunt de la paraula Edición, per exemple, un cartell s’obrirà i escriurà Edició. Visca la idea! Un artilugi que no farà servir ningú. A qui li interessa
veure subtitolat Archivo / Arxiu? La informació ja la tens en l’altre idioma. Ara bé, segur que la inclouen de sèrie als ordinadors que envien a les conselleries i a les escoles. Ho conta molt detalladament Marc Belzunces al seu bloc i en el diari Levante. I com diu Marc: Sembla un acudit, però no ho és. Microsoft “innova” i s’inventa un nou concepte de programari: el programari subtitulat.

Un any més, i enguany ja era la tercera vegada, Ca les Senyoretes oferí  als seus amics el passat dissabte un magnífic sopar en el que els ingredients principals eren bolets trobats per les serres de la Vall d’Albaida.La nit començà amb una explicació de Joan Olivares i el cuiner Casimir sobre tots els tipus d’aquests fongs. Ens mostraren pebrassos, esclata-sangs (Lactarius sanguifluus i deliciousus ), fongos, fredolics, morenes, orelletes, peus de rata, rovellons i molts més, el nom dels quals ja no recorde. No sabia que la varietat fungística fora tan gran. Ens contàrem la manera de collir-los correctament. Sembla que ara els experts recomanen arrancar-los de terra ja que si es tallen amb un ganivet els bacteris tenen una via d’entrada per produir infeccions.

També n’hi havia de tòxics com ara alguns exemplars d’amanita falloides, o farinera borda. L’ingesta d’uns 30 grams d’aquest bolet és completament mortal ja que el seu tòxic destrueix el fetge. Ara bé, es pot tocar sense problema.

Després passàrem a tastar les delícioses menges d’Assumpció fetes amb bolets. El menú complet el podeu veure en aquest enllaç.

Després de fer la xerrada amb els amos de la casa fins ben avançada la nit, marxarem cap a casa amb un bon gust de boca. Que bons que estaven els bolets!

Foto: Joan Olivares i Casimir ensenyant a distingir els bolets.

Mossen Josep Escrivà, rector de Sant Pere a Tavernes de la Valldigna, se’n va. Després d’una dura operació l’estiu de l’any passat i amb tres llocs on fer missa, sembla ser que en anar a l’arquebisbat a demanar un capellà de suport li van dir que millor que es jubilara. I que enviaran un nou rector a Sant Pere.

Josep no és un rector com els altres. És, com li han dit pel poble, un dels nostres. És respectat per tothom, per creients i no creients; ha visitat els malats de Tavernes als quals coneix pels seus noms, ha estat sempre a l’abast dels fidels. Però també ha fet molt des del punt de vista patrimonial per dignificar el temple de Sant Pere que és de finals del segle XVII. Per a aconseguir-ho, amb l’ajuda econòmica dels habitants del poble, ha fet rehabilitar l’església que ja queia a trossos i acabar el campanar inconclòs des del segle XIX, ha fet restaurar les pintures de la cúpula i ha creat un  museu parroquial.

Però l’obra més important de Josep ha estat introduir el valencià a la litúrgia, als sermons, als sacraments i a la catequesi. Els fidels de tota la vida que havien aprés a resar en castellà ja seguien sense problemes les oracions en valencià. És cert que va tindre uns pocs problemes en vindre a Tavernes ja fa 17 anys amb fidels que no volien canviar res i que van preferir anar-se’n a l’altra parròquia, però van ser pocs.

Josep ha estat sensible amb la immigració a Tavernes, ha creat cursos en la casa parroquial per ajudar-los a millorar en el possible les seues condicions de vida.

La meua relació amb Josep va començar fa uns deu anys, una vegada s’havia restaurat el campanar i amb ell el gran rellotge de Sol que el decora en la seua façana sud. Rafael López Machí, Joan Olivares i jo mateix vam posar i orientar correctament el nou gnòmom per tal que marcara l’hora com havia fet sempre fins que el vell gnòmon s’oxidara i doblegara sota les busques impersonals d’un rellotge mecànic i el solar acabà per abandonar-se.

Josep ens encomanà també un nou rellotge en la cara oest de la torre del campanar i allí, amb un equip de restauradors, vaig estar unes setmanes pujant al bastiment per mesurar orientacions, dibuixar el quadrant i finalment col·locar el gnòmon del nou rellotge de ponent.

Josep és un enamorat de l’art i de la història i en sap molt. Les seues col·laboracions en les revistes culturals de la Valldigna són constants i sempre són articles ben escrits i amb substància.

Josep ens deixa. Tots sabem que se’n va sense ganes. Ara viurà al seu poble, Bellreguard, i ha afirmat que vindrà sovint.

I el rector que vindrà a substituir-lo? Només sabem que es diu Don José, és del Port de Sagunt i que el pròxim dia 10 d’octubre 70 capellans, l’arquebisbe i una cort de 300 convidats ompliran l’església de Sant Pere. Voldria equivocar-me, però em sembla que el tarannà del nouvingut serà d’una altra corda.

I des d’ací podeu llegir el que s’ha escrit a La Cotorra de la Vall, diari electrònic de la Valldigna, de la missa del passat dissabte on el poble s’acomiadà de Josep.

Missa de comiat de Josep Escrivà

I adjunte l’entrevista que se li va fer a Josep l’agost passat. Llegiu-la.

Sempre em consideraré de Tavernes, Levante La Safor, 22 d’agost 2010.

La societat depén més i més de la ciència per al seu desenvolupament. Semblaria, per tant, que els seus membres haurien de valorar els fets científics abans de prendre qualsevol decisió. Les enormes possibilitats de consultar la bibliografia per la xarxa o fins i tot de contactar els científics  per correu electrònic directament haurien de facilitar enormement la comunicació entre la societat i els treballadors de la ciència. Tanmateix no és així. Alguns grups recelen de la ciència i la tecnologia i cada vegada la implantació de les pseudociències va a més. A més a més les teories de la conspiració per les quals es creu que hi algú amagat que, amb finalitats perverses, controla la societat són cada vegada més freqüents i diverses. Sembla que està naixent una nova religió.De tot això, i amb exemples concrets, se’n està parlant al centre CC Octubre de València. Allí s’està celebrant el III Simposi Mundial sobre les teories de la Conspiració, Spectra.

Els pollastres hormonats ens fan afeminats, com diu Evo Morales? El terratrèmol d’Haití l’han provocat els nord-americans? I que es pot dir de la pel·lícula “Los homes que miraban fijamente a las cabras“, sobre una companyia militar nord-americana que volia lluitar amb poder para-normals….

Però la teoria conspirativa més estesa actualment és la que suggereix que la humanitat està regida per una elit de llangardaixos vestits d’humans…

Segueix…

El passat 12 de gener Haití va ser sacsejada per un terratrèmol de magnitud 7 a l’escala de Richter. Com que les explicacions racionals no servien per a certa gent ràpidament se n’ha buscat una d’alternativa.

Segons alguns, el terratrémol va ser causat per l’imperialisme ianqui que amb un dispositiu de 180 antenes (HAARP) situades a Alaska va causar, per error, el sisme a Haití quan pretenia atacar l’Iran. Aquesta bajanada que no se sosté de cap manera està basada en un sistema d’antenes real que s’utilitza per a estudiar la ionosfera terrestre i que pertany a la Universitat d’Alaska i al departament de Defensa dels Estats Units. Javier Armentia, director del Planetari de Pamplona, ens contà també les “magnífiques” plaques antiradiació dels mòbils que es poden comprar per internet.

La pel·lícula recent “Los hombres que miraban fijamente a las cabras” està basada en un fet real. Una companyia de Fort Braggs de l’exercit dels Estats Units es va entrenar en la guerra psíquica. El resultat va ser un fracàs, és clar. Per cert el qui entrenà la unitat militar era d’origen basc, com ens recortà Luís Alfonso, un dels ponents del simposi.

Però el que no sabia, i es va contar al simposi, és que tot va començar l’any 1959 amb el mític viatge del submarí Nautilus per sota la capa de gel del pol nord. La revista francesa Science et Vie va revelar que s’havien fet experiments de telepatia des de dins del submarí.

Els soviètics, que també llegeixen revistes, va engegar aleshores  un ambiciós programa per no quedar-se enrere. El cost d’uns 130 milions de dòlars d’estudi de la guerra psíquica (telepatia, telequinèsia,…) dins del qual destacava els intents d’aturar el cor a unes granotes…. demostren l’aposta del bloc de l’est.

Els americans, és clar, s’asabentaren dels estudis soviètics, i crearen la seua pròpia unitat psíquica però ells, en canvi, utilitzaren cabres.

Tot això s’ha sabut amb documents desclassificats dels anys 70. El problema és que els experiments del Nautilus no mai van existir. Els russos i americans es llançaren a una cursa “psíquica” per una mentida!

Javier Cabanilles, que treballa a El Mundo, ens parlà de la estafa de les cares de Bélmez que encara que totalment desacreditades encara suren de tant en tant pels noticiaris. El tema que tenia preparat era sobre les creencies acientífiques de la Grip A.

Finalment els ponents del Simposi debateren cap a on ens portaran aquestes teories conspiratives. El sentiment generalitzat era que a pitjor. Es va posar com a exemple la dificultat de trobar un distribuïdor als EEUU per a la pel·lícula de Darwin.

La conclusió és que ara vivim en una societat en que tot és opinable.  Per exemple, l’evolució és opinable o el Big Bang és opinable. Tanmateix no és poden posar al mateix nivell un científic especialista en el tema i una suposada bruixa.

Aquestes teories en general no són conseqüència de la mala intenció dels seus autors sinó que poden ser explicades només per l’estupidesa humana.

La neu que emblanquinà el País Valencià fa uns dies arribà ben a prop de la mar. A Tavernes el matí del divendres 8 de gener començà ben fred i l’aigua es convertí poc a poc en neu. La neu no quallà al poble però si a les muntanyes que tanquen la Valldigna pel Nord, la Muntanya de les Creus, i pel Sud, l’Ombria. Les zones més altes com el Montdúver i el Penyalba semblaven muntanyes nevades dels Pirineus mentre que Barx adquiria una imatge de postal de Nadal.

I durant el matí vaig arribar a fer aquestes fotos. Ja sé que les imatges de neu no podran competir mai amb les de la Vall d’Albaida però ja és ben estrany que neve tan a prop de la costa.

Vista de la Muntanya de les Creus des de Tavernes.

Vista de la Penya Roja i l’església de Sant Josep de Tavernes.

Muntanya de l’Ombria amb les línees d’alta tensió que corren per la Valldigna.

Podeu veure més fotos de la neu realitzades pel Centre Excursionista de Tavernes de la Valldigna.

Fotos: Enric Marco

Avui, 20 anys després de la caiguda del mur, els alemanys i tota Europa estan de festa. Aquell mur que separava les dues Alemanyes, no només en ideologia sinó també en nivell de vida, ja és història, afortunadament.

I ja que estem tots de recordatori i celebració voldria rememorar la meua estada a Berlin només 3 anys abans de la caiguda i la visita que vaig fer a un tram del mur. I com, un dia sencer, el vam dedicar a visitar Berlín-est, capital de la República Democràtica Alemanya.

Vaig visitar Berlin l’any 1986, 3 anys abans de la caiguda del mur. Jo formava part, aleshores, d’un grup d’estudiants estrangers de la Universitat de Freiburg i ens havien dut per visitar l’antiga capital de l’imperi alemany durant una setmana. Aquest temps donà per a molt i ha quedat per sempre com una de les més interessants experiències de la meua vida.

El viatge en autobús travessant tota Alemanya va ser molt pesat. Les autopistes de l’Alemanya federal estaven plenes de cotxes, fora a l’hora que fora. En arribar a la frontera la cosa canvià. Un “vopo” (volkpolizei), policia popular, pujà a l’autobús per controlar-nos. Comptà i recomptà i sempre li’n faltava un a la llista. Tots acollonits no sabíem que fer. Fins que, amb un somriure sorneguer, digué que donat que ell estava a l’autobús també s’hauria de comptar…

Les autopistes de la República Democràtica, al contrari de les de la Federal, estaven pràcticament buides de cotxes fins a arribar a l’illa de Berlín occidental situada al mig de la república socialista.

La setmana següent la passarem amb cursos d’història alemanya i visites culturals a palaus prussians i museus. La visió que millor recorde, però, fou quan vaig veure el bust perfecte de Nefertiti al Museu Egipci. Un goig per als sentits que m’ha acompanyat sempre.

Recorde la visita al mur. Anàrem a l’antic centre del Berlín de preguerra, a la Potsdamer Platz. D’aquell esplendor no en quedava res en aquell moment. El mur estava pintat de colors llampants i grafittis per la part occidental. Per la part oriental, que es podia mirar ja que hi havia unes plataformes on pujar per guaitar per dalt del mur, no hi havia res. Bé, suposàvem que estaria ple de mines, nius de metralladores i detectors de moviment. I allà lluny s’hi podien veure algunes torres de vigilància.

Al dia següent passarem la frontera per CheckPoint Charlie. Jo pretenia visitar el Pergamon Museu situat a l’illa dels museus. Per la vesprada visitàrem llibreries. Era una cosa coneguda la gran quantitat de llibreries que podien trobar-se a Berlín-est. Però tot estava en alemany (ben normal) i en rus. I no res en anglés.

Per la nit pujàrem a la torre de la televisió de 300 m. situada a Alexander Platz. La vista era espectacular des de dalt, però les finestres estaven posades de manera que només es podia abastar a veure Berlín-est. Les llums de la ciutat capitalista quedava fora de la vista des de dalt de la torre.

Foto: Postdamer Platz a Berlin als anys 80.

Us deixe un article que ha publicat l’escriptor valencià Manuel Vicent al diari El País sobre l’amor i el pas de la vida front a la immensitat del cosmos. Encara que té algun que altre error astronòmic com ara que els satèl·lits de Júpiter són visibles a ull nu (llavors, que va descobrir Galileo Galilei?) està prou bé.

Us el deixe en la seua llengua original.

De noche, al final del verano, en la terraza de un café a orillas del mar, un hombre y una mujer de mediana edad discuten de cosas domésticas. Por la violencia soterrada de las palabras, acompañada de crueles silencios, parece que la pareja está al borde de la ruptura. Bajo miles de millones de galaxias, que pueblan el universo infinito, la mujer le echa en cara al hombre, una vez más, que se olvide siempre de bajar la tapa del retrete….

Segueix…

Astronomía

Manuel Vicent, El País, 13 setembre 2009

Torne meravellat de les terres de la Provença. He passat les últimes setmanes a un petit poble situat entre els rius Ardecha i el Céser, afluents del gran Roina. Allà a la llunyania destacava el mont Ventoux (Ventor en occità), mític punt de la cursa del Tour de França i escalat per Petrarca el 1336. He estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca i petites visites culturals que no s’han fet pesades.

I ha estat també un descans digital, una aturada general de comunicacions electròniques. Sense connexió a internet, sense cap trucada al mòbil, un aïllament digital total.

Segueix…

Com he dit, he estat envoltat de tranquil·litat, bon menjar, bon vi de la comarca, molta amabilitat on ens hem allotjat. També hem fet petites visites culturals que no s’han fet pesades.

Tanmateix les ciutats d’Avinyó i Mimes eren de visita obligada. La residència que va fer construir el papa, que fugint de les lluites entre els senyors romans va anar a parar ben prop del rei francés al segle XIV és impressionant i plena de turistes. El Palau papal d’Avignó bé s’ho val. La llàstima és que estiga buit de mobles i d’ornaments. L’exercit francés el va usar durant el segle XIX i va obrir finestres i posar estàncies dins de les enormes habitacions papals. Ara està tot ben net i restaurat. Però la instal·lació d’alguns mobles ho faria tot molt més agradable. Avignó també és la ciutat del pont inacabat, aquell famós de la cançó que tot xiquet francés coneix.

Nimes, ciutat romana, conserva en molt bones condicions l’anfiteatre (les Arenes) i el temple dedicat a l’emperador (La Maison Carré). A les Arenes, que continuen funcionant com a plaça de bous i és, per tant, el somni complit de tot arquitecte, que el teu edifici continue fent la seua funció 2000 anys després de construir-se, s’hi feien al segle I grans espectacles. De matí tenien lloc escenes de caçera. Es soltaven animals entre arbres i turons i uns caçadors tractaven de matar-los. Al migdia, els senyors anaven a dinar, mentre els criats i esclaus els guardaven el lloc. Era el moment de fer complir les execucions. Els condemnats a mort eren lligats a estaques i les feres els acabaven devorant, amb una plaça gairebé buida.
La vesprada era el moment més esperat. Els gladiadors eixien i lluitaven entre ells. Al contrari del que pensem, la mort d’un ells no era, generalment el final lògic.  Hi havia grans lluitadors i els seus fans els animaven des de les grades.

També van veure el famós aqüeducte romà de Pont du Gard que és el que apareix als bitllets de 5 euros. Realment és impressionant i està molt ben conservat.

El que m’ha sorprés és que totes les possibles atraccions turístiques estan explotades. Ja pot ser un petit castell, un riu amb barques i canoes, un poble medieval, etc… tot té el seu fulletó en diversos idiomes (en català no, ni tampoc en castellà) i la seua entrada. I els turistes hi van, paguen, pregunten i se’n van contents. Quantes meravelles del nostre patrimoni podríem mostrar als turistes que ens visiten! Coves, torres de guaita, castells, molins, etc… I no hi ha ganes ni estímuls per fer el que fan Pirineus enllà…

I respecte al cel que podria dir-vos? Un cel negre, la Via Làctia ben visible, amb totes les seus zones fosques i clares, les constel·lacions clares. La nit del dia 12 d’agost, nit de les Perseides, va ser fantàstica. El poblet on ens allotjàvem va organitzar una observació popular de la pluja d’estels. Ja estava preparat quan vaig arribar. En una clariana del bosc amb un nom ben occità, la Lausa (la llosa), vam veure unes poques però ben brillants “llàgrimes de sant Llorenç”. Per sota de la constel·lació de Cigne tres “estels” seguits deixaren una bona traça al cel cap a les 23:30 hores.

I que podem dir de les llibreries. Tot poble en té una i de vegades més. A Bagnols sur Cèze (Banhòus de Céser, en occità), agermanat amb Carcaixent, en vaig trobar 2 a la mateixa plaça, una de llibres nous i altra de vells. A la de vell podien trobar quasi de tot. I a un altre carrer hi havia altres llibreries de llibres usats. M’han dit que a França hi ha molta llibreria de vell. Ja ho vaig comprovar a la Brocante, una gegantina fira d’antiquari que fan a Barjac al voltant del dia de la Mare de Déu. S’hi pot trobar de tot, sobretot moble antic, però també molts llibres, eines del camp,  aixovar d’altres temps. Val la pena passejar-s’hi, encara que és una mica car però s’hi pot regatejar.

La conservació del territori i del paisatge és exemplar. Tots els pobles estan ben cuidats, sense edificis fora de lloc, sense altures descompassades, pobles on no et fa vergonya viure.

I he sentit parlar occità a les persones grans, encara que ells l’anomenen Patois. És per aquest motiu que era tan fàcil comunicar-nos en valencià. Tanmateix no he trobat pràcticament res en occità a les llibreries. Això si, els carrers de Nimes estan retolats en bilingüe, francés, occità i moltes poblacions tenen el seu nom en els dos idiomes.

I finalment fer notar que no he actualitzat aquest bloc des de principis de mes ja que he estat unes dues setmanes sense internet, totalment aïllat del cibermón, sense saber que passava per casa ni pel planeta. Una desconnexió electrònica que m’ha anat d’allò més bé.

Fotos: Enric Marco

1.- Oronetes al Castell de Roure, Labastide-du-Virac
2.- Camp de lavanda
3.- Carrer de Nimes
4.- Pont del Gard
5.- Labastide-du-Virac

El passat divendres 1 de maig, l’audiència de Ca les Senyoretes estava expectant davant del que podia passar. Els enigmes de Màrius poden ser de nivell baix o de molta alta volada i no volíem parèixer uns babaus, amb les boques obertes i muts. Algú, que havia practicat a casa amb els enigmes de Catalunya Ràdio, havia arribat a portar diccionari de sinònims i tot, per si de cas.

Però no va caldre tot això. Crec que passàrem la prova raonablement bé. Màrius començà amb sèries lingüístiques de nivell bàsic. Repassà la vessant lúdica de la llengua amb referència a una famosa reina amb parada de metro. I finalment ens oferí tot un recital de frases amb enigma inclòs que anà endevinant la atenta audiència que en aquell moment ja tenia les xarxes neuronals treballant més enllà del seu límit.

Em va saber greu no encertar a temps l’enigma astronòmic però Sergi (Can Carrasca) se m’avançà. Ell aconseguí 4 separadors del llibre Quiet i jo només 1. Que hi farem!

Després vingué la millor part de la nit, com sempre sol ocórrer a la casa de Joan Olivares i Assumpció. La xerradeta amb els que quedàren a la terrassa de la casa, amb el Benicadell al fons i un cel ben negre, que ja el voldríem a Burjassot.

Les constel·lacions típiques d’estiu ja començaven a guaitar per l’est. El Cigne, la Lira i l’Àguila es mostraven clarament mentre que l’Escorpí, amb el seu ull roig Antares (l’antiMart, per seu color rogenc com el planeta) s’abocava com podia per darrere de la motle majestuosa del Benicadell. Mentre xafàvem impunement el nou rellotge analemàtic solar de Joan, anàvem parlant d’estels, constel·lacions, dels àrabs i de la silenciada commemoració de l’expulsió dels moriscos, el cos se’ns refredava a poc a poc. Calgué aixoplugar-se a la sala d’activitats de la casa on, asseguts,  poguérem continuar parlant amb Màrius de les seues activitats, xerrades i llibres. I en aquest moment és quan parlà del llibre Quiet, que presentaria al dia següent a la biblioteca d’Olleria.

Quiet és el llibre que parla del seu fill que pateix una greu discapacitat, de les seues dificultats i de l’estima que tenen per ell. Màrius ens feu cinc cèntims d’algunes situacions viscudes amb algunes línees aèries “prestigioses” i restaurants per portar el fill amb ells.

Una nit ben agradable amb els amics habituals de Ca les Senyoretes. Tanmateix la nit ens donà una sorpresa inesperada. L’arquitecte Josep Blesa aparegué miraculosament i contribuí a alegrar-nos la nit. Ben tornat Josep.

Foto: Joan Olivares i Màrius Serra. Enric Marco

Divendres vam tindre una cita important a l’Olleria. L’antic Depòsit està rehabilitat i era ideal per a escoltar Vicent Partal que havia vingut a parlar-nos d’Obama i com s’ho ha fet per arribar a ser candidat en les primàries demòcrates primer i després president dels Estats Units desbancant a la favorita Hillary Clinton.

Una bona campanya, il·lusionadora, uns bons estrategues, un bon eslògan, Yes, we can, (lletra) creure’s el projecte i ser un mateix, sense disfresses, donant la cara, han aconseguit el que ningú a aquesta part del món es podia imaginar: un president negre i “d’esquerres”.

I què en podem aprendre els valencians? Doncs molt. Abandonar la idea d’una democràcia romàntica i treballar-nos cada vot, cada poble, cada barri, on es puga traure realment alguna cosa. I tindre un bon programa il·lusionador aprofitant al màxim les noves tecnologies.

Com que Vicent Partal ha promés penjar el resum de la seua xerrada al seu bloc, m’estalvie fer-ho jo. Quan ho faça ja posaré l’enllaç ací. Materials de la xerrada.

La nit acabà amb un bon sopar inaugurant la torradora de carn de Ca Tarsi i compartint taula en amical conversa amb l’alcalde de Quatretonda, Rafael Benavent, Joan Olivares, Jordi Albinyana i Toni de l’Hostal entre d’altres. A l’altra taula estaven Vicent Partal, Gàlim, ja molt millorat de la cama, Natzarí i l’alcalde d’Olleria, Julià Engo, entre d’altres.

Foto: Un moment de la conferència. Enric Marco

Al principi

la matèria i l’energia

de l’Univers estaven concentrades en un punt

Del poemari inèdit ‘El dia a dia (1988-1992)’ de Joan Brossa.

A la presentació trobem Antoni Rubio, periodista que ha escrit el
llibre Del Sud, que recull la trajectòria musical i viajera del grup
Obrint Pas, l’escriptora d’Almoines, especialitzada en novel·la
juvenil, Gemma Pasqual i finalment Xavi Sarrià, cantant i ànima del
grup musical valencià que arrossega més masses de joves i no tan joves
valencians i europeus.

Segueix…

Antoni ens conta la seua relació amb Xavi a partir de la redacció del llibre Del Sud. D’Històries del Paradís diu que està molt treballat amb molt d’ofici, en el que s’ha triat cada paraula. Sap el que cal amagar i el que cal contar.

Són històries fetes amb una escriptura cinematogràfica que és, no ho oblidem, la principal font d’informació de la gent jove. Mira la modernitat, a la música i al cine.

Xavi ja pertany a la generació que ha nascut després de la transició, que s’ha educat en valencià i que no es conforma amb el que hi ha i vol canviar-ho. Forma part de la gent que comença a fer i ja fa coses importants en música, literatura, cinema i fins i tot en periodisme.

Xavi, finalment, ens recorda que ja escrivia als 11 o 12 anys, molt abans de fer cançons. El grup el formà quan en tenia 14 i estudiava a l’IES Benlliure de València. Però calia formar-se i per això va estudiar i anar a la Universitat.

Allí, a la facultat va coincidir amb Feliu Ventura.

Fer històries curtes té relació amb fer cançons que també són curtes.  Cal condensar. Però com que no hi ha música cal posar la força en el que vols contar. Molts dels temes del llibre els ha tocat ja en les cançons.

Li ha costat molt d’escriure. Ha aprofitat els moments de les gires, escrivint en l’ordinador en la furgoneta. Els companys del grups han col·laborat llegint les primeres versions.

Algunes històries es basen en històries reals escoltades en gires per tot Europa o Amèrica. Històries sentides sobre el conflicte dels Balcans o sobre les faveles a Veneçuela han estat recreades. Són històries colpidores que ens afecten a tots per igual, que parlen de sentiments, que reflecteixen un món cada vegada més interconnectat.

Xavi Sarrià fa contes socials moderns que segur agradaran a la gent jove.

Com a conclusió podriem dir que el món de moment va bé però l’important és el demà.

No m’oblide tampoc que el dilluns 1 de desembre la Lluna taparà el planeta Venus i que és una bona ocasió per fer una bonica foto.

De tot això, de les coses que han passat i de les coses futures us en parlaré més avall….

Segueix…

Aquest és el Mes de la Ciència. Nascuda com a Setmana de la Ciència, les activitats de portes obertes a les instal·lacions científiques de la Universitat de València s’allarguen ja fins desembre. Centenars de xiquetes i xiquets venen amb interés per descobrir nous indrets i conéixer noves experiències. Faena nostra és que no se’n vagen decebuts i un èxit si aconseguim que alguns d’ells consideren, com a opció de futur, estudiar una carrera científica.

I posant-nos al dia, aquest mes s’ha descobert per fí el que tothom esperava: l’observació directa d’un planeta al voltant d’un altre estel.

Un nou sistema solar s’ha descobert al voltant de l’estel HR8799 que es troba a 140 anys llum de nosaltres. Tres nous planetes amb masses unes 10 vegades més grans que Júpiter orbiten l’estrella. Però aquesta vegada no ha estat l’anomalia del moviment de l’estrella el que ha permés descobrir-los sinó una imatge directa.

La brillantor de l’estel no permet l’observació d’objectes que s’hi troben molt pròxims com els planetes. A més la turbulència atmosfèrica és un gran impediment. Per obtenir el resultat ha calgut usar els telescopis més gran dels món, un dels Keck i el Gemini Nord de Hawai, utilitzar tècniques d’òptica adaptativa i observar en l’infraroig on els planetes són més brillants. Podeu llegir-ne més en anglés i veure la foto del sistema planetàri en aquest enllaç.

Així mateix el telescopi espacial Hubble ha observat un nou planeta al voltant de la brillant estrella del cel del sud Formalhaut, situada a uns 25 anys-llum en la constel·lació de Piscis Australis. Formalhault és conegut des de fa anys per posseir un disc de pols al seu voltant que es creu és un sistema planetari en formació. El 2004 es descobrí un objecte a la zona externa del disc. Ara s’ha mesurat el desplaçament d’aquest, cosa que ha permés calcular la seua massa i determinar la seua òrbita. Aquest planeta, anomenat Formalhaut b té una massa no superior a tres vegades la de Júpiter. La web de la Nasa ens en dóna més informació.

I finalment Phoenix Mars Lander, la nau que va arribar a la zona polar nord de Mart el 25 de maig passat ha deixat d’enviar dades a la Terra. L’hivern marcià ja està pròxim i el Sol ja està molt baix, pròxim a l’horitzó. Això no permet els pannells solars carregar les bateries dels instruments de la sonda. S’ha acabat la missió que ha complit tot els seus objectius.

Com a fita observacional interessant hi ha l’ocultació de Venus per la Lluna el pròxim dia 1 de desembre. La Lluna es veurà molt fina però Venus brillarà moltíssim. En l’apunt anterior del Cel del mes de novembre està tota la informació horària.

I com he dit, el dijous rebrem la visita del premi Nobel de Física George F. Smoot. Juntament amb John C. Mather va guanyar el premi  per la seua contribució a l’estudi de la radiació còsmica de fons de l’Univers i pel descobriment que aquesta radiació no és exactament igual en totes direccions. Aquestes anisotropies descobertes i produïdes quan l’univers tenia només 380000 anys seran després la llavor d’on es formaran les futures galàxies i cúmuls de galàxies. Ja vaig fer un apunt quan aquests astrònoms guanyaren el Nobel.

George F. Smoot està fent una gira pel País Valencià que el portarà per Oriola, la Universitat d’Alacant i el dijous a la Universitat de València. Ja us contaré de manera detallada la xerrada que farà al Campus de Burjassot.

I quines coses. El mateix matí, encara que una mica més tard, Juli Peretó, El buit del temps, ens parlarà de L’origen de la vida: un problema de química amb història. Aquesta conferència s’engloba dins del cicle de conferències De Darwin a D@rwin organitzat per la Universitat de València per commemorar el bicentenari del naixement de Darwin i els 150 anys de la publicació de L’origen de les espècies. A veure si hi puc anar. Quin matí més complet….