Creix a les mans l'embruix dels astres...

Joan Graell i Piqué

Arxiu de la categoria: sobre literatura · aproximacions

Teodor Llorente, entre Wordsworth i Whitman: de la imaginació a l’espiritualitat

0

Vista des d’una perspectiva actual, l’obra poètica de Teodor Llorente és equiparable a la d’altres poetes romàntics europeus, i nord-americans, que van escriure contra la destrucció del passat, en defensa del territori i de les formes tradicionals de vida i amb la idealització del paisatge com a motiu poètic essencial.

Teodor Llorente retratat per Sorolla

D’entrada, abans d’encetar la dilucidació del contingut dels seus poemes, cal tenir en compte dues afirmacions del crític Josep Vicent Boira [2011: 212, 219]: «Llorente s’incardina a bastament en dues tendències, entrellaçades, de vegades indestriables. Em referisc a la literatura de base regional i al romanticisme». En el terreny estrictament poètic, segons aquest autor, Llorente tenia les tres mateixes matèries de preocupació que l’escriptor romàntic anglès William Wordsworth: la natura, la solitud i la imaginació. Per tant, «Llorente és un romàntic (un “poeta geògraf”, com és definit Wordsworth) per les tres mateixes raons: les seues descripcions dels paisatges, la preferència per la solitud i l’ús de la imaginació reconstructora». D’altra banda, tampoc no podem perdre de vista el tarannà conservador i marcadament religiós del poeta. Així ho assenyala Rafael Roca [2004: 226]: Llorente, amb la seva poètica, «exalçà i mitificà l’espiritualisme cristià, el bon seny, les austeritats de la vida humil i el quefer diari»; és indubtable que els seus versos conferiren una dimensió religiosa al paisatge, amb la qual aconseguí «la immortalitat d’elements [···] com ara la llar, la muntanya i la barraca.»

(més…)

‘Polonesa de Chopin’

0

El núm. 13 de la revista PORTELLA [Andorra·Lletres·Arts] conté a la part central un especial dedicat al vintè aniversari de la publicació de la novel·la Últim estiu a Ordino, de Joan Peruga. Per commemorar-ho, tres mirades diferents ens acosten al món de la Sumpta i la família Areny-Plandolit.

Una d’aquestes aproximacions a aquesta obra de referència per a les lletres pirinenques, la realitza, en el camp de la ficció, Marta Jordana. Aquesta autora novella d’Organyà ha escrit un relat magnífic, «Polonesa de Chopin», que parteix de la troballa per atzar de dos objectes (un collaret a la botiga d’un antiquari i una nota amagada entre les tecles d’un piano de la Casa Museu d’Areny-Plandolit) i penetra, amb una sensibilitat delicada i exquisida, en els espais més íntims de l’ànima de la Sumpta, tot incidint en la psicologia del personatge en un procés de despullament i intimisme literari que, en alguns fragments, recorda l’estil reflexiu i contingut de Maria Barbal o el lirisme narratiu amb què Mercè Rodoreda creava nissagues…

Ramon Minoves: el batec extrem de la puresa

0

Paraula de Nargó
Ramon Minoves
Voliana Edicions, Argentona, 2018


Ramon Minoves

Al meu entendre, una de les principals funcions de la poesia, i de la literatura, és cercar allò que es fragmentari o que està ocult o dispers, o les tres coses a la vegada, connectar-ho, unificar-ho i infondre-li bellesa. Aquesta connexió a vegades va més enllà del text, depassa l’àmbit purament literari i és reflecteix en el terreny personal. Això és el que em va passar quan vaig començar a llegir els poemes del llibre Paraula de Nargó (Voliana Edicions, 2018), de Ramon Minoves.

Entre el Ramon i jo, entre la seva escriptura i la meva, tot i que jo no tenia el plaer de conèixer-lo personalment i ell segurament no havia sentit a parlar mai de mi abans, hi ha una sèrie de coincidències que jo crec que van més enllà de l’àmbit purament anecdòtic, que tenen l’origen, m’atreveixo a dir, en una mena de reflex de la constel·lació poètica que il·lumina el cel de Turp. No us espanteu: ho entendreu de seguida.

(més…)

Petit homenatge a Manuel de Pedrolo

0

La referència a Jones Street i el D. que signa el microrelat Trinxeres i llambrics és el meu petit homenatge a Manuel de Pedrolo i al seu personatge Daniel Bastida, un escriptor frustrat que és el protagonista del llibre Cartes a Jones Street i de totes les onze novel·les del cicle Temps obert.


Composició foto: Xavi Iroz
Blog La revolta del riu vermell

El 2018 serà l’any Pedrolo. El prolífic escriptor de l’Aranyó agafarà el relleu de Prudenci i Aurora Bertrana com a epicentre commemoratiu de les lletres catalanes. Anna Maria Villalonga ha estat l’escollida per a ser-ne la comissària.

Fulles d’herba · Walt Whitman

0

Walt Whitman (West Hills, New York, 1819-Camden, New Jersey, 1892) és el poeta del jo i del col·lectiu, de la terra i de la mar, dels oficis i de les llibertats, de la democràcia i de la guerra, de la natura i de la civilització, d’allò sublim i d’allò banal, de l’ànima i del sexe.

Si volem acostar-nos a Walt Whitman de bon de veres, és essencial recórrer al llegat que ens deixà tan generosament. La seva passió, el seu entusiasme i el seu art ens inciten constantment a llegir les Fulles d’herba, el seu particular homenatge a la raça humana.


Walt Whitman, el creador d’universos,
el blasfem, el bèl·lic, el foll, el savi, l’amant…

(més…)

El guardià de ramats · XXXII · Alberto Caeiro · Fernando Pessoa

0

Per a crear la seva obra, Fernando Pessoa (Lisboa, 1888-1935) es desdoblà en tres heterònims. No es tracta de pseudònims amb què el poeta signava les seves creacions, sinó de tres autèntics «altres jo»: Ricardo Reis, Álvaro de Campos i Alberto Caeiro.

«Sigui com sigui, l’origen mental dels meus heterònims resideix en la meva tendència orgànica a la despersonalització i a la simulació.» Així explica Fernando Pessoa la gènesi dels seus heterònims, poetes inventats per l’autor —«coneguts inexistents»— emmarcats en un teixit literari específic i amb una biografia fictícia pròpia que els atorga autonomia personal i que alhora estableix entre ells una densa i irònica xarxa de relacions.

Mestre de Ricardo Reis i d’Álvaro de Campos, Caeiro propugna una poètica de la contemplació i defensa el primitivisme del coneixement que atorga la naturalesa, en una ferma voluntat desintel·lectualitzadora que ha de passar, paradoxalment, per la construcció d’una poesia discursiva. El seu és l’aprenentatge del desaprendre que busca extirpar del text qualsevol connotació de tipus tradicional. La seva poètica, consubstancialment pagana, ens llega, en forma de versos lliures, un retorn a la realitat primera de les coses.


Alberto Caeiro, pintura de Silva Porto

(més…)

Joseph Brodsky: l’exigència del poema

0

Hi ha poetes que hom no pot defugir. Joseph Brodsky n’és un. Nascut a Leningrad l’any 1940, es va haver d’exiliar de la Unió Soviètica el 1972 i, després d’una breu estada a Europa, es va establir als Estats Units. L’any 1987 fou guardonat amb el premi Nobel. Va morir a Nova York l’any 1996. Considerava la poesia com la forma suprema de l’al·locució humana, amb la màxima capacitat crítica envers la realitat que l’envolta, i afirmava que quan s’escriu poesia un es queda enganxat perquè la rima descobreix la dependència entre les paraules, els sons i els conceptes que condueixen cap a la saviesa, «com un narcòtic».

A l’article «Sense silencis», Xavier Farré concreta l’abast de la seva poètica i en determina la repercussió al nostre país: «Brodsky exigeix molt del lector, introdueix molts nivells de la realitat i moltes dimensions en un sol poema, fins i tot en una sola estrofa. (···) La densitat de pensament que Brodsky posa en funcionament en els seus poemes pot resultar, especialment entre nosaltres, en una pèrdua de lirisme, en un camí molt més àrid i sec de la prosa.»

Joseph Brodsky

PART DE L’ORACIÓ

(Fragment)

No és que m’estigui tornant boig, és que l’estiu ja em cansa.
Busques una camisa a la calaixera i has perdut el dia sencer.
Que s’afanyi l’hivern i cobreixi tot això:
la ciutat, les persones, però primer les fulles verdes.
Em posaré a dormir sense despullar-me o a llegir
en qualsevol racó un llibre prestat, mentre les restes de l’any,
com un gos escapat d’un cec, creuaran el carrer per on toca. La llibertat
és quan oblides el nom complet del tirà,
quan la saliva de la boca és més dolça que el torró,
i encara que el teu cervell estigui retorçat com la banya d’un marrà,
no et cau ni una gota de l’ull blau.

(més…)

El trànsit de la llum

0

Calendari 1

(Text publicat al núm. 25 —tardor de 2014— de la revista Portella)

Des que Vicenç Llorca va hissar la vela del seu vaixell literari i va començar a solcar el mar posant proa als diversos ports de la paraula (poesia, novel·la, assaig, crítica literària) han passat més de vint-i-cinc anys de dedicació i esforç en què ha publicat nou llibres de poesia —a més d’una antologia i un volum de poesia reunida amb un bloc de poemes inèdits—, sis d’assaig i crítica literària, dos de prosa, quatre traduccions i una novel·la. En aquest viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, ha recollit diversos premis literaris de poesia, assaig i periodisme i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes coetanis. Calendari d’instints (València: Tres i Quatre, 2014) és el darrer port on el vaixell de la paraula descansa, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

(més…)

Un testimoni poètic contra l’oblit

0

Dibuix de Francesc Riart, Rotxé,

que il·lustra la portada del llibre Cendra a l’abast.

…………………………………………………………………………………………………………………………..

L’Obra poètica de Josep Espunyes (Edicions Salòria; la Seu d’Urgell, 2012) és un llibre essencial per tal com presenta una visió poètica de l’Alt Urgell al llarg de gairebé mig segle. Els poemes que conformen aquest volum, que convé llegir a pleret, són alhora fruit de la inspiració i de la memòria. L’encís del paisatge, l’amor a la terra i el compromís amb la gent dels pobles de muntanya s’hi manifesten com un testimoni poètic contra l’oblit.

 

Un llibre essencial

Aquest llibre és especial per dues raons: d’una banda perquè recull en un sol volum tota la creació poètica de Josep Espunyes; i de l’altra perquè amb la seva edició, Edicions Salòria, en certa manera, paga un deute que la comarca de l’Alt Urgell tenia amb el seu poeta més representatiu i estimat.

Era molt necessari, per al bé de la poesia a l’Alt Urgell, de reunir en un sol volum tots els llibres de poemes de l’autor de Peramola, atès que els primers títols, que van veure la llum a la dècada dels 70, ja fa molts anys que són introbables. Per aquestes raons, doncs, considero que aquest és un llibre essencial que tots hauríem de tenir a la posella principal de la nostra biblioteca.

 

(més…)

Poemes de Josep Espunyes

0

Us ofereixo un tast de poemes de l’Obra poètica de Josep Espunyes (Edicions Salòria; la Seu d’Urgell, 2012) que a mi m’agraden especialment.

El primer, De no judicar el proïsme, fou publicat per primera vegada al llibre De l’Evangeli segons sant Lluc (Ketres Editora; Barcelona, 1977); el segon, Misèria, es va publicar al llibre Racó de calaix (Garsineu Edicions; Tremp, 1999), però fou escrit a Barcelona l’hivern del 1967. Aquests dos poemes, que participen del realisme social dels anys 60 i 70, tornen a ser plenament vigents avui, al cap de quaranta anys d’haver estat escrits. Els poemes següents són de caire més rural: els tres primers, La fulla, L’olivera i Sargantana, pertanyen al llibre Cendra a l’abast (Editorial Urgell; Agramunt, 1979); els dos sonets, els podeu trobar al poemari Notes mínimes d’un paisatge (Edicions del Mall; Barcelona, 1987); Cançó de temps d’estiu i L’hivern és llarg formen part del recull Pa d’àngel (Eliseu Climent, Editor; València, 1991). Finalment, la tanka que copsa el destí amarg del pagès és una de les quaranta-dues que conformen el poemari Alt Urgell, plany i passió (Garsineu Edicions; Tremp, 1996).

 

Poemes de Josep Espunyes:

DE NO JUDICAR EL PROÏSME
Ll. 6, 37-42              

Escup silenci. I, mansuet com un vell bou,
no judiquis, no condemnis i perdona;
no cometis la malvestat de l’enrenou
i accepta l’injust tracte que se’t dóna.
Resigna’t si per tot tall al pot del brou
t’hi trotxa del pernil només la cotna,
i no et capfiquis amb l’horari ni amb el sou
que fóra, tot plegat, perdre l’estona…

Si un dia, però, per naps o per cols t’adones
que per viure mig com cal te’n veus un bull,
refusa de pensar en l’exemple biga-brossa
i considera de bell nou si tens pa a l’ull.

(més…)

La mort i la bellesa

0

Aproximació a la poesia de Teresa Colom

(Text publicat a Fil Directe núm. 34 —desembre de 2013— i a Lo Banyut núm. 28 —primavera-estiu de 2014—)

La poesia de Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) es conforma per mitjà de la combinació d’imatges i sensacions, de matèries i presències, d’objectes i animals, tots ells proveïts d’una forta càrrega evocativa, que es posa al servei de la recerca constant de la bellesa.

Teresa Colom concep cada vers amb una escriptura propera a l’hiperrealisme. Aquesta tècnica la proveeix d’instruments poètics —la precisió musical del llenguatge, la intuïció, el suggeriment, l’evocació— amb els quals és capaç de transformar els fets quotidians de la vida. En el pas de la paraula escrita a l’estadi del vers declamat, la dimensió musical creix i s’accentua; llavors, aquest canal esdevé tan poderós i seductor, sobretot quan recita els poemes ella mateixa, que corprèn a l’oïdor.

Teresa Colom

(més…)

El combat de les roses

0

Espiritualitat i realisme en la poesia de Josep Grau i Colell

Quan Josep Grau i Colell (Fígols i Alinyà 1937-Barcelona 1995) va escriure els poemes que conformen el recull El combat de les roses, amb els quals l’any 1960 va merèixer el primer accèssit al XVII Concurs Parroquial de Poesia de Cantonigròs, era un seminarista de vint-i-tres anys, a punt de ser ordenat, que havia rebut la llavor d’estimació a les lletres catalanes que mossèn Albert Vives sembrava al seminari de la Seu.

Josep Grau i Colell

En cada vers d’El combat de les rosesla mirada i l’anhel del poeta traspassen els miralls de la natura per acollir el batec llunyà, però intens, de les estrelles. L’espiritualitat sobre la qual s’edifiquen aquests poemes, amb un domini de la llengua sorprenent, constitueix un eix que impulsarà, juntament amb el realisme, la seva creació poètica posterior, que aplegà a Suïssa l’any 1965 amb el pseudònim L’Ermità dels Alpsen el llibre Joc d’arrels i d’estels, prologat per Joan Fuster i il·lustrat per Georges Flammer.Per il·lustrar aquesta breu aproximació al poeta de Fígols he escollit sis poemes d’El combat de les roses en què preval el gust estètic pel llenguatge. Tal com apunta Josep Espunyes a l’article de Lo Banyut núm. 23 —primavera de 2008— on foren publicats per primera vegada, sobten per la seva modernitat i per la delicadesa de les imatges que hi crea, sota una tènue influència de mística lul·liana.    

     Organyà, setembre de 2013 

Poemes de Josep Grau i Colell:

 

Sols l’enyorança…

Sols l’enyorança de l’aigua
al foc incert de les arrels,
mentre camino per la terra
que m’és germana i no m’estima.
Seguint aquests camins deserts,
porto la veu com un combat
al foc llunyà de les estrelles,
i sento tremolar en mi
el viu neguit d’aquesta carn
que es trencarà, turgent d’amor,
com un mirall ple d’horitzons.
Quan jo cauré sota aquest cel,
només les roses breus sabran
la meva mort, i ploraran.       (més…)

Les places d’Ulisses

0
Publicat el 17 d'abril de 2010

Ara que el cavaller de les lletres i la rosa ja comença a esmolar la llança literària per lluitar contra el drac de la desídia i l’avorriment, us vull recomanar un llibre especial, Les places d’Ulisses, que recull en un sol volum tota la poesia que Vicenç Llorca ha publicat des dels seus inicis literaris fins al present.

(Article publicat al núm. 98 —abril de 2010— de la revista Viure als Pirineus)

Les places d’Ulisses recull en un sol volum tota la poesia que Vicenç Llorca ha publicat des dels seus inicis literaris fins al present. Vint-i-cinc anys de dedicació i esforç que han donat vuit títols; des del primer llibre col·lectiu, Miscel·lània 6, que va suposar, juntament amb La pèrdua, l’inici d’un llarg viatge poètic per mar i terra, per deserts i oasis, per l’aigua i el cel, per places i ciutats, fins arribar a L’últim Nord, darrer descans, fins al moment, del llarg i venturós trajecte.

 

En aquest viatge de port en port, com bé es mereix l’altíssima qualitat de la seva obra, també ha recollit uns quants premis literaris, d’entre els que destaquen, per citar-ne alguns, el Premi Salvador Espriu, l’Ausiàs March i el Vicent Andrés Estellés, i s’ha guanyat a pols el reconeixement de la crítica, l’admiració dels lectors i el respecte dels poetes contemporanis.

 

Les places d’Ulisses conserva els pròlegs originals i també inclou alguns poemes inèdits. El llibre, de cinc-centes cinquanta-dues pàgines, s’obre amb una introducció en què el poeta explica els criteris de l’obra i ens exposa alguns posicionaments personals, així com ofereix un epíleg final de Xavier Pérez Torío on es fa una lectura global de la seva poesia. És un llibre de format gran, magníficament editat per l’editorial Òmicron, que esdevindrà, n’estic convençut, una obra de referència, un llibre de culte per a tots els qui estimem la poesia.

 

(més…)