Pols d'estels

La ciutat de Vic albergà el passat 29 de setembre 2007 la II Jornada d?Història de l?Astronomia i de la Meteorologia amb una gran assistència de ponents i de públic assistent. Les comunicacions presentades van abraçar una gran quantitat de temes ben interessants i alguns de ben curiosos. Així l?ús dels processos de bruixes per a l?estudi de la meteorologia a Osona al segle XVII o la reivindicació del descobriment de l?atmosfera de Tità per Comas Solà  van ser algunes de les ponències que més van sobtar als assistents. La Societat Catalana d?Història de la Ciència i de la Tècnica de l?IEC, el Patronat d?Estudis Osonencs i l?Agrupació Astronòmica d?Osona van ser les entitats organitzadores.

Vic, capital d?Osona, és una ciutat històrica amb un casc antic on val la pena perdre?s. La plaça major, que sembla desaprofitada per gran, s?omple a vesar de parades el dissabte de matí. La catedral, amb la seua torre romànica i les pintures al fresc de Sert era una de les seus del bisbat de l?abat Oliba, allà per l?any 1000. Passetjant el divendres per la nit la ciutat està buida i de repent, sense adonar-te?n, apareix un edifici singular, fora de context en un entorn medieval. És el Temple Romà de Vic, descobert el 1882 en enderrocar el Palau dels Montcada.

En aquest temple és on transcorregué la jornada d?exposició i debat de les ponències de la II Jornada d?Història de l?Astronomia i de la Meteorologia. Fa ja més de 2 anys tingué lloc la I Jornada. L?èxit d?aquella convocatòria va animar els organitzadors a continuar les trobades amb la II edició. Bon lloc per retrobar vells i bons amics que feia anys que no veies.

Els estudiosos de la història d?aquests dos camps, que desperten un gran interés en el nostre país, omplien la sala única del temple. Bon lloc per que Maria Rosa Massa  parlara de l?obra d?Aristarc de Samos, l?astrònom que ja al segle II a.C. va proposar el primer model heliocèntric per al sistema solar.

Però no vaig a descriure cadascuna de les ponències. La llista completa es pot trobar ací. A més prompte eixirà un llibre amb les ponències que podrà adquirir l?interessat. Em limitaré a ressenyar les que per diverses raons m?han sobtat més.

Les bruixes i els seus processos a la comarca d?Osona van servir a Rafel Ginebra i Anna Jiménez per estudiar les tempestes i pedregades al segle XVI. Pobres dones acusades de tots els mals possibles.

El pare Tosca, tan conegut a València, elabora el 1703 un planol detallat de la ciutat en perspectiva caballera. També va escriure el Compendio Matemático, de 9 volums. Carles Dorce ens detalla l?ús de la primera llei de Kepler en el volum d?Astronomia. Sembla que les lleis de gravitació de Newton encara no hi surten ni s?apliquen.

Ali Bei l?explorador català que recorregué el nord d?Àfrica fins a la Meca es dedicà també a fer observacions acurades de fenòmens astronòmics i meteorològics tal com ens contà Marià Baig.

Els eclipsis de Sol observats a la península ibèrica al segle XIX i principis del XX van ser objecte d?interés preferent en diverses comunicacions.
F. Xavier Barca parlà d?Ezequiel Calbet, director de l?Escola de Nàutica de Barcelona que tractà d?observar l?eclipsi de 1842 i Antoni Roca ens va fer un recorregut per la història de l?Observatori de l?Ebre, creat poc abans de l?eclipsi de 1905.

Pedro Ruiz, del Museo Nacional de Ciencia y Tecnología a Madrid, va fer una de les conferències plenàries. Ens parlà de les implicacions que van tindre les observacions dels eclipsis del XIX i XX sobre l?astronomia espanyola. Sembla que les relacions entre els 10 astrònoms professionals que hi havia aleshores en actiu no eren precisament amicals.

L?amic Ricard Casas, de l?Agrupació Astronòmica de Sabadell, va fer un recorregut romàntic, com va dir ell, sobre els 11 asteroides que l?astrònom Josep Comas i Solà descobrí entre els anys 1915 i 1930. Actualment l?Agrupació ha engegat un projecte per determinar-ne els períodes de rotació.

Josep M. Oliver, també de l?Agrupació Astronòmica de Sabadell, ens va demostrar com era possible que Josep Comàs i Solà descobrís l?atmosfera de Tità l?any 1920, molt abans de Kuiper ho fes l?any 1944 per mitjans espectroscòpics.

En les últimes comunicacions es parlà, entre altres, del català Federico Rutllant, impulsor dels grans telescopis a Xile i de Josep Pratdesaba, astrònom afeccionat de Vic, en la commemoració del 40 aniversari de la seua mort. La cúpula del seu observatori, decorada amb signes zodiacals, encara és visible a la plaça de la catedral de Vic.

Ens tornarem a veure altra vegada d?ací a dos anys, el 2009.

Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels xiquets.
De fet el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Avui és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 11:51, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura i aquesta altra també). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores.

Un senzill i bonic experiment es pot fer per comprovar aquest fet. Planteu un objecte vertical a terra i aneu marcant cada 10 o 15 minuts l’extrem de l’ombra. Després d’unes quantes hores observareu que heu marcat una línea recta que assenyala la direcció de l’est per un extrem i la direcció de l’oest per l’altre. Aquesta línea rep el nom de línea equinoccial.

Avui ha estat un dia plujós i nuvolós pràcticament en tots els Països Catalans. Així que no ha estat possible fet la prova. Demà el Sol no estarà encara massa lluny de l’equador i la línia d’ombra encara serà recta. Proveu-ho si no està encara nuvolós.

Altres dies més allunyats dels dies de l’equinocci, l’ombra d’aquest objecte vertical al llarg del temps farà una línea corba, una hipèrbola.

Altres fenòmens curiosos del dia d’avui és que el Sol, a l’equador de la Terra, es troba dalt del cap a migdia. Les ombres desapareixen. També comença la nit àrtica, sis mesos de foscor més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi nord, mentre que comença el dia antàrtic, sis mesos de llum més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi sud.

Foto: Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Autor: Enric Marco

La destrucció d’un gran asteroide sembla ser l’origen del cos que causà la gran extinció de vida a la Terra fa uns 65 milions d’anys. Un gran asteroide es va trencar quan un altre asteroide xocà contra ell formant un cúmul de milers d’objectes entre els quals es troba l’actual asteroide (298) Baptistina.

Gran part de la vida va desaparéixer quasi de repent fa uns 65 milions d’anys, entre ells els grans rèptils com els dinosaures. La causa d’aquesta extinció en massa es creu que té l’origen en el cel. Fins ara les proves provenien dels registres geològics escapats per tot el món i també del cràter soterrat de Chicxulub a la península de Yucatán (Mèxic) on es creu que va impactar un petit asteroide d’unes desenes de quilòmetres. Però, fins ara, mancaven proves de l’origen d’aquest cos.

Un article publicat aquesta setmana a la revista Nature en desvetlla el misteri. Un equip format per investigadors del Southwest Research Institute (SwRI) de Boulder, Colorado (EEUU) i de la Universitat Carles de Praga, República Txeca, han suggerit que l’objecte progenitor de l’actual asteriode (298) Baptistina es trencà en múltiples trossos en xocar contra ell un altre asteroide. Un d’aquests grans fragments xocaria més tard contra la Terra formant el cràter Chicxulub i extingint els dinosaures i altres formes de vida. Altre gran fragment va formar el cràter Tycho a la Lluna.

L’equip de científics, entre ells el Dr. William Bottke (SwRI), Dr. David Vokrouhlicky (Universitat Carles de Praga) i el Dr. David Nesvorny (SwRI) van usar simulacions numèriques realitzades amb ordinadors per reproduir fins al màxim detall possible la dinàmica de la zona del cinturó d’asteroides.

Es creu que el cos original situat a la zona més interna del cinturó tindria uns 170 km de diàmetre amb una composició semblant als tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Un altre cos d’uns 60 km de diàmetre xocà contra ell fa uns 160 milions d’anys. L’impacte va ser tan brutal que els cossos es trencaren formant una família de cossos més menuts que arribà a tenir uns 300 cossos més grans de 10 km i 140000 majors d’1 km.

Els astrònons calculen que un 20% dels cossos majors fugiren del cinturó per diversos efectes tèrmics i dinàmics i creuaren l’òrbita de la Terra. Un 2% d’ells acabaren xocant contra el nostre planeta.

El cràter Chicxulub de 180 km de diàmetre a Mèxic estaria format pel xoc d’uns dels fragments de la familia de l’asteroide Baptistina. Els estudis geològics i de meteorits del mateix període mostren que l’impactor era també una condrita carbonàcia. Això exclou altres posibles origens i dóna una probabilitat d’un 90% que el cos que formà el cràter era un membre de la familia del Baptistina.

El cràter Tycho de la Lluna amb 85 km de diàmetre va ser creat fa uns 108 milions d’anys. La probabilitat del seu origen en la familia de l’asteroide Baptistina és només d’un 70% ja que encara no s’han pogut fer excavacions al cràter lunar per veure les característiques del cos impactant.

Pot tornar a passar? Vivim en un Sistema Solar viu. Cal conéixer i vigilar el nostre entorn planetari per descobrir visitants indesitjats. De moment no podem fer res per evitar xocs amb cossos espacials. Però la NASA i l’ESA ja estan treballant en el problema.

El dibuix és obra de Don Davis.

L?equip d?imatges de la sonda Cassini acaba de descobrir la lluna número 60 del planeta Saturn. La nova lluna ha aparegut en un conjunt d?imatges de la zona de l?anell obtingudes el dia 30 de maig passat.

Fa només 10 anys tots els textos astronòmics asseguraven que Saturn tenia 18 satèl·lits. Però aquest resultat ha resultat ser totalment provisional. La posada en funcionament de nous telescopis en terra amb instrumentació cada vegada més sensible ha fet augmentar el nombre de cossos saturnians coneguts.
L?arribada del conjunt de la doble sonda Cassini-Huygens l?any 2004 ha afegit més coneixement dels cossos del sistema de Saturn. Des de llavors ençà la nau Cassini ha afegit 5 llunes més arribant al nombre (temporal) de 60.

Aquesta nova lluna, situada entre les òrbites de Metone i Palene, ha rebut el nom provisional de S/2007 S4 encara que l?equip de científics que l?ha trobat li ha posat el nom més simpàtic però també temporal de Frank esperant que la IAU li assigne un nom d?acord amb la mitologia grecoromana o d’altres.

Carl Murray, del Queen Mary de la Universitat de Londres, ha declarat que en quan veieren el punt dèbil en la foto feren de detectius interplanetaris i buscaren en altres imatges més antigues per veure si ja havia aparegut en elles. I efectivament trobaren la seua presència en imatges des de 2004 fins juny 2007. I això ha permés determinar de manera precisa la seua òrbita.

La troballa és important, a banda del número rodó, per diverses causes. La primera i principal és evitar que Cassini xoque amb ella. Ja seria curiós perdre la nau més productiva científicament parlant a causa d?un objecte no catalogat situat en el seu camí. L?altra raó és conéixer de manera precisa el sistema d?anells i satèl·lits de Saturn i com interactua tot plegat.

Frank és una petita roca d?uns 2 quilòmetres de gel i roques. L?equip de científics planetàris que l?ha descobert tindrà ocasió d?obtenir-ne imatges el desembre de 2009 quan la nau Cassini la sobrevole a 11700 km. Ací podem veure una animació del moviment de Frank.

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute

Ja ha arribat. A les 20 hores 6 minuts el Sol assolirà la seua màxima declinació sobre l’equador celeste. Això es traduirà en que el dia d’avui serà el més llarg de l’any.

Comença l’estiu a l’hemisferi nord. Hi ha alguns aspectes interessants que caldria contar….

En estar inclinat l’eix de rotació de la Terra respecte a l’eix de l’òrbita terrestre es produeixen les estacions. Vist des de la superfície de la Terra el Sol va pujant i baixant respecte a l’equador celeste al llarg de l’any. Això fa que els rajos solars vinguen més inclinats en hivern mentre que en estiu el Sol es troba altíssim.

A València el Sol es troba a migdia el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, a només 27 graus d’altura. I avui, 21 de juny,  dia del solstici d’estiu, el Sol, a migdia ha arribat a estar a 74 graus.

Hi ha persones que creuen que avui és el dia en que la Terra es troba més prop del Sol. Això és totalment fals. De fet, enguany, el pròxim 7 de juliol ens trobarem en el punt més allunyat de la nostra estrella. El que és realment important és la inclinació de la Terra que fa que els rajos solars vinguen molt pocs inclinats.

Hi ha fets curiosos que han passat avui.

Sobre el tròpic de Càncer, paral·lel terrestre situat a 23.5 graus al nord de l’equador terrestre que passa per Mèxic, Cuba, el Sahara, la India, etc…, el  Sol s’ha situat exactament dalt del cap a migdia. És a dir, han desaparegut les ombres durant uns instants. Jo ho vaig veure un any a Tenerife, que encara que està situada una mica més al nord i l’ombra no desapareix totalment, l’efecte és espactacular.

També els qui avui es troben al cercle polar àrtic, situat a la latitud 66.5 graus, tindran l’oportunitat de veure el fenomen del Sol de mitjanit. El Sol sembla que va a pondre’s però torna a pujar i un nou dia comença.

Bé, ja tenim ací l’estiu. A gaudir-lo i a esperar les vacances….

Foto: Sol de mitjanit. Fotos successives del Sol a Anchorage, Alaska.

La nit del dissabte 3 al 4 de març, si l’oratge ens acompanya, observarem un magnífic eclipsi total de Lluna. El nostre satèl·lit s’anirà enfosquint i adquirint una tonalitat rogenca.

L’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Així normalment la Lluna passa per dalt o per baix del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra i, per tant, no es produeixen eclipsis. Però en els punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites (els nodes), el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats.

Quan la Lluna s’interposa entre la Terra i el Sol es produeix un eclipsi de Sol. Aquest va ser el cas de l’eclipsi de Sol del 3 d’octubre 2005. Però la nit del dissabte el que veurem serà un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part inferior adquirint poc a poc una tonalitat rogenca.

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi (en aquest enllaç, les hores estan en Temps Universal, cal sumar 1 hora per a l’hora oficial). Els moments destacats de l’eclipsi del 3 de març 2007 són els següents:

En el moment de l’eclipsi total, en estar dins de l’ombra de Terra, en una zona on la llum del Sol no hi arriba, la Lluna hauria de desaparéixer completament de la vista. Però això no és així, per sort. La Terra bloqueja la llum solar ja que el seu diàmetre és més 3 vegades i mitja el diàmetre lunar però l’atmosfera de la Terra produeix un efecte espectacular distorsionant els rajos de llum del Sol per les vores de la Terra i filtrant-les, afavorint la transmissió de longituds d’ona més llargues (color roig). Com diu la nota de la Nasa, les vores de la Terra s’encenen com un anell de foc de color de la posta de Sol, un dels espectacles més bonics del Sistema Solar.

Fa quasi tres anys que no podem gaudir d’un espectacle com aquest ja que l’anterior observat en Europa es va produir el 4 de maig de 2004. El següent succeirà d’ací a un any, el 21 de febrer de 2008 amb el màxim a les 5h 26 m de la matinada, el següent ocorrerà el 2018 però només veurem el final de l’eclipsi. Vindrà després un seguit d’eclipsis amb la Lluna molt baixa i de matinada. Caldrà esperar fins el 20 de desembre de 2029 per tenir un semblant a aquest.

Tracteu d’observar el fenomen ja que no cal cap instrument per veure’l. Només cal veure com la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, va fent-se cada vegada més fosca. Aquest tipus d’eclipsi va servir a Aristarc de Samos al segle III a.C. per a fer els primers càlculs de la distància entre la Terra i la Lluna.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) l’observarà des de la seua seu a la Casa de la Natura a Gandia.

Posaran algun telescopi motoritzat de 60mm enfocant a la Lluna, amb una webcam i projectaran la imatge lunar amb un videoprojector en una pantalla per seguir-lo comodament.

Durant l’eclipsi, els membres de l’AAS aniran observant i cronometrant els temps en que l’ombra de la Terra avança pels diferents cràters de la Lluna.

L’Associació Valenciana d’Astronomia  ha organizat una observació popular al Museu de les Ciències de València.

La web del Museu dóna més informació sobre aquesta activitat.

El departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona retransmetrà l’eclipsi en directe per internet.

Jo ja el veuré al peu del Benicadell, a la Vall d’Albaida. Si voleu saber on serè, només heu de clicar ací. Serà un sopar (G)astronòmic amb Lluna i telescopis.

Gràcies a Angel Ferrer, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, per la informació sobre els pròxims eclipsis.

Foto: Eclipsi de Lluna del 4 de maig 2004. Autor: Enric Marco 

Els resultas preliminars de l’estudi de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust han estat publicats per la revista Science. L’esforç fet per uns 200 científics d’arreu del món ha permés obrir una important escletxa per veure el que va passar en els primers instants de la formació del Sistema Solar.

En un post de l’any passat ja parlava del retorn a la Terra de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust. Ara set articles a la revista Science expliquen en detall el que s’ha trobat.

Els cometes són agregats de gel i pols que orbiten el Sol i que són detritus del disc d’acreció a partir del qual es formaren els planetes. En aproximar-se a la nostra estrella, el gel del cometa passa a fase gasosa (se sublima) arrossegant a l’espai tones de pols i roques petites.

En els últims anys hem mirat de prop aquests objectes.

La Deep Impact va bombardejar el juliol del 2005 el cometa 9P/Tempel 1 amb un projectil de 250 kg per estudiar in situ el material que expulsà.

La Stardust, llençada a l’espai el 1999 va recórrer un llarg camí per a recollir mostres de partícules del cometa 81P/Wild 2 en gener del 2004 des d’una distància de 240 km. El propósit era portar-los a la Terra per a la seua posterior anàlisi als més ben equipats laboratoris terrestres.

El 15 de gener 2006, ara fa un any, arribà a la Terra la cápsula de la sonda Stardust amb milers de partícules atrapades, algunes d’elles amb una grandària menor d’un micrómetre (10^-6 m).

L’exit de la Stardust s’ha basat en dos fets fonamentals: el primer va ser aconseguir una trajectòria per a que la nau s’aproximés al cometa a una velocitat de només 6 km/s i el segon el disseny del medi de captura de les partícules cometàries, l’aerogel.

Calia agafar les partícules del cometa de manera efectiva (moltes en poc de temps) i de manera pràcticament inòcua (sense destruir-les). Calia, per tant una superficie col·lectora gran i poc densa. Es va utilitzar l’aerogel, que en poques paraules podriem definir com fum gelat. L’aerogel és una escuma de silici altament porosa amb una densitat comparable a la de l’aire. Aquestes propietats el fan extremadament lleuger (fantàstic per portar-lo a  l’espai) i permeten frenar les partícules que xoquen en menys d’1 mm aproximadament. Així les partícules atrapades no són pràcticament escalfades ni foses. Es mantenen tal com són a l’espai.

Els primers resultats mostren que les partícules atrapades en l’aerogel són realment petites roques, mescla de diversos minerals, principalment silicats. Aquests només van poder formar-se prop del centre de la nebulosa primitiva on el Sol ja estava format i la temperatura era tan alta que només les roques podien solidificar-se. Els minerals trobats són: silicat cristallí, olivina, piroxena i troilita. Són materials comuns en els planetes i meteorits.

Trobar aquests materials en l’interior del cometa Wild 2 és ben curiós ja que sabem que aquest cos es va formar dins del cinturó de Kuiper, més enllà de Plutó, on la temperatura és molt baixa.

Com poden anar a parar materials formats al centre del Sistema Solar a les zones exteriors? Ara es creu que els materials creats en la nebulosa primitiva es van dispersar per tot el Sistema Solar.

Molt més s’ha de fer amb les partícules del Wild 2. Per exemple s’han descobert components orgànics en els impactes de l’aerogel, similar en part als meteorits carbonacis pero també s’ha observat excés de deuteri i nitrogen 15 de clar origen presolar.

La Stardust ha aixecat uns dels múltiples vels que amaguen els secrets del Sistema Solar.

Foto: Camins de frenada de diverses partícules cometàries en l’aerogel.

Els dos robots, Spirit i Opportunity, han detectat que en un passat llunyà, Mart va ser un planeta humit, amb rius, llacs i mars. El professor Gütlich i el seu equip de la Universitat de Mainz (Alemanya) han estat els responsables del dispositiu capaç de la troballa.

Poc abans de Nadal es van realitzar la V Jornada Científica organitzada per l’Institut de Ciència Molecular (ICMol) en el campus de Burjassot de la Universitat de València. La recerca d’aigua a Mart va ser el tema de la primera xerrada del dia a la que vaig assistir i a la qual dedicaré aquest apunt.

El químic professor Philipp Gütlich de la Universitat de Mainz (Alemania) va començar fent un repàs de les característiques del planeta veí. Amb una massa que és aproximadament 1/10 de la massa de la Terra, la seua grandària ve a ser un 1/3 de la Terra. L’atmosfera marciana representa només un 1% de l’atmosfera terrestre mentre que la temperatura a la superfície és bastant més freda que a la Terra ja que oscil·la entre un +20 C i -120 C.

Una de les missions dels geòlegs a Mart és veure si en la formació de les actuals roques de Mart ha intervingut l’aigua líquida. És cert que s’han observat formacions geològiques que recorden clarament llits d’antics rius o depressions que semblen llacs amb rius que hi arriben i tot. Però una cosa és semblar-ho i altra ben distinta és demostrar-ho.

Per a aconseguir-ho, l’equip del professor Gütlich, experts en espectroscòpia Mossbauer, van intentar aplicar les seues tècniques per fer anàlisi “in situ”. Perquè les roques de Mart no es poden portar a la Terra per analitzar-les a un laboratori terrestre. Han de ser estudiades al mateix lloc on han estat trobades. Però un equip d’espectroscòpia Mossbauer pot pesar un 100 kg i ocupar uns 2 o 3 m². No és possible portar aquest equip a les desèrtiques planures marcianes. Però l’esforç de l’equip alemany va aconseguir reduir el pes i la grandària de l’aparell a només uns 400 g i unes mides de 5 x 5 x 9 cm³, suficients per cabre en la palma de la mà. Amb aquestes mides, els instruments alemanys va ser acoblats als braços articulats dels dos robots marcians Spirit i Opportunity.

El 4 de gener de 2004 aterrà el Spirit al cràter Gusev mentre que el 25 de gener de 2004 aterrà el robot Opportunity a Meridiani Planum.

El primer espectre Mossbauer aconseguit per l’espectrògraf situat al braç articulat del Spirit va ser el 17 de gener de 2004. Es detecta olivina i piroxen.

Més endavant es descobreix goetita en la roca anomenada Clovis. Aquest mineral de fórmula FeO(OH) només es forma en presència d’aigua.

Mentrestant a la zona del robot Opportunity l’espectrògraf descobreix en roques la presència de jarosita (ací en anglès, més extens). Aquest és un mineral composat de sulfat de potassi i ferro hidratat bàsic. A la Terra s’associa a les aigües termals. Aquest fet és la prova definitiva de que Mart va gaudir en el passat d’una gran quantitat d’aigua líquida a la superfície.

En el passat va existir aigua a la superfície marciana. Però fa molt poc se’ns va mostrar que aquesta aigua encara pot brollar per les pendents escarpades dels cràters i penya-segats del planeta roig. La baixa densitat de l’atmosfera i la seua baixa temperatura fan que aquesta aigua dure ben poc, bullint i evaporant-se en gran part primer i congelant-se la resta. 

Els secrets de Mart van eixint a la llum, molt poc a poc…

El cap de setmana tenim un espectacle celeste que es repeteix cada any al voltant del 18 de novembre. Les leònides, residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, xocaran contra la Terra formant una pluja de meteors.

Els cometes són cossos de gels, roques i pols, restes de la nebulosa primitiva que no es van condensar en planetes. Aquests cossos antics, a penes modificats, estan situats en les afores del Sistema Solar, en el cinturó de Kuiper o en el núvol d’Oort i es troben congelats i inactius. Pertorbacions gravitacionals entre ells poden espentar aquests cossos cap al Sistema Solar intern, on es troba la Terra. A unes 2 unitats astronòmiques  (300 milions de km) del Sol, el gel comença a fondre’s per l’escalfor de la nostra estrella.  Però en estar en el buit el gel passa directament a fase de vapor i se sublima. Es forma aleshores una cabellera de gas i pols i, a causa del moviment del cometa, aquesta cabellera s’estén cap enrere formant una immensa cua. La sublimació del gel no es suau. S’ha observat que el gas surt en forma de brots violents i dolls, arrossegant pols i roques amb ells i llençant-ho tot a l’espai. Aquest material, que té la mateixa velocitat del cometa, queda en la seua mateixa òrbita. El resultat és que el camí del cometa queda ple de residus girant al voltant del Sol amb el seu mateix període orbital.

La Terra, en la seua òrbita al voltant del Sol, creua les òrbites de diversos cometes al llarg de l’any i en dies concrets. El nostre planeta recull aquestes deixalles cometàries i aquestes, en general menudes (menor d’1 mm), es cremen en entrar a l’atmosfera terrestre a causa del fregament formant unes traces de llum al cel nocturn. L’efecte és similar al que experimentem en conduir per una carretera i en xocar contra un núvol d’insectes. En el moment del xoc contra el parabrises del cotxe ens dóna la sensació que els insectes venien directament cap a nosaltres.

De manera similar, en xocar la pols cometària contra l’atmosfera terrestre, ens dóna també la sensació que els residus cometaris venen cap a nosaltres i des d’un punt concret del cel. Aquest punt d’on sembla que vinguen els meteors brillants s’anomena radiant. Normalment aquests radiants estan associats a una constel·lació ja que sembla que provenen d’un punt d’ella. Els radiants més coneguts són les Perseides (de Perseu) cap al 12 d’agost que estan associats al cometa Swift-Tuttle i el radiant de les Leònides (de Leo) cap al 18 de novembre i associat al cometa Tempel-Tuttle.

Les leònides d’enguany tindran dos pics d’emissió de meteors: un serà el divendres 17 a les 21h 50m amb uns 15-20 meteors per hora.  L’altre serà a les 5h 45m del diumenge 19, unes dues hores abans de l’eixida del Sol i serà molt més intens.  En aquest pic el radiant es veurà en Leo, cap al Sud-est i a uns 60 graus d’altura. Evidentment és interessant estar en el lloc d’observació abans de l’hora dels pics ja que els meteors brillants poden aparèixer molt abans o després dels màxims principals.

Busqueu un lloc fosc, lliure de llums i sense edificis. Abrigueu-vos bé que pot fer fred… I gaudiu-los. És preveu que poden veure’s uns 100-150 meteors per hora des de llocs foscos.

Que tingeu sort i que el cel estiga net de núvols.

Foto: Leònida capturada el 17 de novembre de 1998. Es veu la constel·lació d’Orió i la brillant estrella Sirius. Imatge cortesia de SOMYCE des de l’Observatori Astronòmic de Mallorca.

El cicle de conferències sobre Mart organitzat pel Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València ha donat una visió multidisciplinària del nostre planeta veí. Estudiants, geòlegs, biòlegs i alguns astrònoms van ser el principal públic d’aquestes sessions.

Durant dos dies, el 9 i 10 de novembre passat, un conjunt d’especialistes parlaren de diversos aspectes del planeta Mart al Saló d’Actes  de la Facultat de Farmàcia.

Agustín Chicarro, de l’Agència Espacial Europea i director del Projecte Mars Express explicà aquesta missió, actualment en òrbita polar de Mart, i els seus resultats més interessants.

La nau que arribà el dia de Nadal del 2003 té cartografiat, de moment, el 35% de la superfície amb una resolució de 20 m/píxel. Les fotografies són en estèreo i en color i poden descarregar-se gratuïtament de la xarxa. Aquest fet és usual en les missions europees i americanes ja que si el projecte s’ha finançat amb diners públics, els ciutadans han de poder veure els resultats si ho desitjen.

Sembla haver-se descobert alguns petits volcans actius al costat de grans volcans apagats. L’erosió causada per glaceres sembla també activa. Els gels d’aigua i de diòxid de carboni (CO₂) es troben en els pols però també sota la superfície. S’han observat aurores en zones equatorials, cosa curiosa ja que Mart no té camp magnètic. Aquest fenomen de l’alta atmosfera marciana és causat per una reacció d’un camp magnètic antic de l’escorça (paleomagnetisme) a les partícules energètiques del vent solar.

Però la troballa més interessant ha estat trobar la presència de metà (CH₄) en l’atmosfera. Aquest fet només pot ser causat per l’activitat volcànica o bé per processos biològics encara no detectats. La concentració de metà augmenta de matí però minva a la vesprada. Discernir entre el vulcanisme o algun tipus de vida marciana no es pot fer de moment per falta de dades.

El radar incorporat a la nau pot observar l’interior del planeta fins a uns 5 km de profunditat. Ha detectat capes de gel pur d’aigua sota la superfície.

Mars Express està donat molt bons fruits així que la missió durarà fins el 2008.

Es va parlar de les futures missions tripulades a Mart. Per anar els europeus sols ESA necessitaria tenir un pressupost 100 vegades més gran del que té actualment, així que segurament el viatge tripulat a Mart serà liderat per NASA i hi participaran totes les altres agències espacials (ESA,  Rússia, Japó, India i Xina.). És important que ESA oferesca algun instrument, com per exemple un explorador robòtic.

Francisco Anguita del departament de Petrologia de la Universitat Complutense de Madrid parlà de l’evolució climàtica de Mart.

Amb una explicació molt clara, només amb transparències i sense l’ajut de l’omnipresent Power Point, va fer un repàs dels trets destacats de la superfície que poden justificar-se amb un passat humit del planeta.

Existeixen canals de 500 km de llargària amb parets d’1 km d’alçada. Semblen ser canals d’inundació pareguts als canals de desaigüe que podem trobar a les glaceres d’Islàndia que fan inundacions sobtades en fondre’s el gel per alguna activitat volcànica.

Apareixen també zones de drenatge que podrien ser causades per pluja marciana.

S’ha detectat l’isòtop de l’hidrogen, deuteri (²H) a l’atmosfera marciana. La quantitat és 5 vegades major que a l’atmosfera terrestre. Podria ser un indicatiu de l’antiga presència d’oceans marcians que es van evaporar.

El fet més rellevant és que l’hemisferi nord de Mart té un desnivell de 5000 metres respecte a l’hemisferi sud. Tot sembla indicar que l’oceà primitiu estaria allí. Les línies de costa semblen clares. Semblen haver rius secs que desemboquen en un “mar” sec.

Els gels del pol sud estan retrocedint de manera que en uns 15-20 anys desapareixeran totalment.

El gran volcans com Olympus Mons semblen tenir grans glaceres i valls glacials en forma  d’U.

El clima de Mart ha passat per diverses fases. A partir d’un clima fret amb l’aigua congelada als pols o subterrània a l’anomenat permafrost, un seguit d’activitat volcànica continuada va llençar a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle com l’H₂0 i el CO₂. Això va escalfar el planeta, va augmentar la pressió atmosfèrica i durant un temps l’aigua va ser líquida a la superfície, amb plujes i núvols. Però després es va passar a una altra fase seca i freda que va congelar l’aigua i el CO₂.

A més, fa poc s’ha descobert que l’inclinació orbital és variable i que aquest fet ha d’influir necessariament en el clima.

La vida, si va existir, s’hauria generat en l’època humida però no va passar segurament d’una biologia elemental en passar a l’època seca.

Carlos Fernández del departament de Geodinàmica de la Universitat de Huelva va explicar l’evolució dinàmica de Mart. Va descriure els elements més importants de la topografia i va detallar les diferents èpoques geològiques del planeta.

El divendres 10 vaig haver de realitzar algunes activitats amb estudiants d’un institut de secundària de València relacionades amb la 8ena Setmana de la Ciència a la Universitat de València. Per tant no vaig poder anar a les xerrades del matí. M’hagués agradat molt assistir a la xerrada Química i història de la vida de Juli Peretó, de l’Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València en que donà una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes.

De la xerrada de Ricardo Amils de la Universitat Autònoma de Madrid – Centro de Astrobiología (CSIC/INTA) Posibilitats astrobiològiques de Mart  m’han contat que parlà de les interessants troballes dels bacteris del riu Tinto que s’alimenten de pirita.

Finalment remarcar una sensació estranya. El planeta Mart era disseccionat per geòlegs i biòlegs, mentre que els astrònoms presents érem minoria. El regne dels planetes que havia estat feu exclusiu dels astrònoms, quan la informació disponible era només accessible a través dels telescopis, ha passat a ser un camp d’estudi dels geòlegs planetaris i dels biòlegs ara que els robots circulen per la superfície marciana. Prova que la ciència és universal i que les parcel·les de coneixement que anomenem astronomia, física, química etc.. són realment artificials i que la natura és una i s’ha d’estudiar des de moltes branques distintes. 

Foto: Sistema fluvial a Mart. Ara aquests canals estan secs però es creu que en l’època humida de Mart l’aigua corria per aquests rius.