Pols d'estels

La nit del dissabte 3 al 4 de març, si l’oratge ens acompanya, observarem un magnífic eclipsi total de Lluna. El nostre satèl·lit s’anirà enfosquint i adquirint una tonalitat rogenca.

L’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Així normalment la Lluna passa per dalt o per baix del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra i, per tant, no es produeixen eclipsis. Però en els punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites (els nodes), el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats.

Quan la Lluna s’interposa entre la Terra i el Sol es produeix un eclipsi de Sol. Aquest va ser el cas de l’eclipsi de Sol del 3 d’octubre 2005. Però la nit del dissabte el que veurem serà un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part inferior adquirint poc a poc una tonalitat rogenca.

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi (en aquest enllaç, les hores estan en Temps Universal, cal sumar 1 hora per a l’hora oficial). Els moments destacats de l’eclipsi del 3 de març 2007 són els següents:

En el moment de l’eclipsi total, en estar dins de l’ombra de Terra, en una zona on la llum del Sol no hi arriba, la Lluna hauria de desaparéixer completament de la vista. Però això no és així, per sort. La Terra bloqueja la llum solar ja que el seu diàmetre és més 3 vegades i mitja el diàmetre lunar però l’atmosfera de la Terra produeix un efecte espectacular distorsionant els rajos de llum del Sol per les vores de la Terra i filtrant-les, afavorint la transmissió de longituds d’ona més llargues (color roig). Com diu la nota de la Nasa, les vores de la Terra s’encenen com un anell de foc de color de la posta de Sol, un dels espectacles més bonics del Sistema Solar.

Fa quasi tres anys que no podem gaudir d’un espectacle com aquest ja que l’anterior observat en Europa es va produir el 4 de maig de 2004. El següent succeirà d’ací a un any, el 21 de febrer de 2008 amb el màxim a les 5h 26 m de la matinada, el següent ocorrerà el 2018 però només veurem el final de l’eclipsi. Vindrà després un seguit d’eclipsis amb la Lluna molt baixa i de matinada. Caldrà esperar fins el 20 de desembre de 2029 per tenir un semblant a aquest.

Tracteu d’observar el fenomen ja que no cal cap instrument per veure’l. Només cal veure com la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, va fent-se cada vegada més fosca. Aquest tipus d’eclipsi va servir a Aristarc de Samos al segle III a.C. per a fer els primers càlculs de la distància entre la Terra i la Lluna.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) l’observarà des de la seua seu a la Casa de la Natura a Gandia.

Posaran algun telescopi motoritzat de 60mm enfocant a la Lluna, amb una webcam i projectaran la imatge lunar amb un videoprojector en una pantalla per seguir-lo comodament.

Durant l’eclipsi, els membres de l’AAS aniran observant i cronometrant els temps en que l’ombra de la Terra avança pels diferents cràters de la Lluna.

L’Associació Valenciana d’Astronomia  ha organizat una observació popular al Museu de les Ciències de València.

La web del Museu dóna més informació sobre aquesta activitat.

El departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona retransmetrà l’eclipsi en directe per internet.

Jo ja el veuré al peu del Benicadell, a la Vall d’Albaida. Si voleu saber on serè, només heu de clicar ací. Serà un sopar (G)astronòmic amb Lluna i telescopis.

Gràcies a Angel Ferrer, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, per la informació sobre els pròxims eclipsis.

Foto: Eclipsi de Lluna del 4 de maig 2004. Autor: Enric Marco 

Els resultas preliminars de l’estudi de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust han estat publicats per la revista Science. L’esforç fet per uns 200 científics d’arreu del món ha permés obrir una important escletxa per veure el que va passar en els primers instants de la formació del Sistema Solar.

En un post de l’any passat ja parlava del retorn a la Terra de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust. Ara set articles a la revista Science expliquen en detall el que s’ha trobat.

Els cometes són agregats de gel i pols que orbiten el Sol i que són detritus del disc d’acreció a partir del qual es formaren els planetes. En aproximar-se a la nostra estrella, el gel del cometa passa a fase gasosa (se sublima) arrossegant a l’espai tones de pols i roques petites.

En els últims anys hem mirat de prop aquests objectes.

La Deep Impact va bombardejar el juliol del 2005 el cometa 9P/Tempel 1 amb un projectil de 250 kg per estudiar in situ el material que expulsà.

La Stardust, llençada a l’espai el 1999 va recórrer un llarg camí per a recollir mostres de partícules del cometa 81P/Wild 2 en gener del 2004 des d’una distància de 240 km. El propósit era portar-los a la Terra per a la seua posterior anàlisi als més ben equipats laboratoris terrestres.

El 15 de gener 2006, ara fa un any, arribà a la Terra la cápsula de la sonda Stardust amb milers de partícules atrapades, algunes d’elles amb una grandària menor d’un micrómetre (10^-6 m).

L’exit de la Stardust s’ha basat en dos fets fonamentals: el primer va ser aconseguir una trajectòria per a que la nau s’aproximés al cometa a una velocitat de només 6 km/s i el segon el disseny del medi de captura de les partícules cometàries, l’aerogel.

Calia agafar les partícules del cometa de manera efectiva (moltes en poc de temps) i de manera pràcticament inòcua (sense destruir-les). Calia, per tant una superficie col·lectora gran i poc densa. Es va utilitzar l’aerogel, que en poques paraules podriem definir com fum gelat. L’aerogel és una escuma de silici altament porosa amb una densitat comparable a la de l’aire. Aquestes propietats el fan extremadament lleuger (fantàstic per portar-lo a  l’espai) i permeten frenar les partícules que xoquen en menys d’1 mm aproximadament. Així les partícules atrapades no són pràcticament escalfades ni foses. Es mantenen tal com són a l’espai.

Els primers resultats mostren que les partícules atrapades en l’aerogel són realment petites roques, mescla de diversos minerals, principalment silicats. Aquests només van poder formar-se prop del centre de la nebulosa primitiva on el Sol ja estava format i la temperatura era tan alta que només les roques podien solidificar-se. Els minerals trobats són: silicat cristallí, olivina, piroxena i troilita. Són materials comuns en els planetes i meteorits.

Trobar aquests materials en l’interior del cometa Wild 2 és ben curiós ja que sabem que aquest cos es va formar dins del cinturó de Kuiper, més enllà de Plutó, on la temperatura és molt baixa.

Com poden anar a parar materials formats al centre del Sistema Solar a les zones exteriors? Ara es creu que els materials creats en la nebulosa primitiva es van dispersar per tot el Sistema Solar.

Molt més s’ha de fer amb les partícules del Wild 2. Per exemple s’han descobert components orgànics en els impactes de l’aerogel, similar en part als meteorits carbonacis pero també s’ha observat excés de deuteri i nitrogen 15 de clar origen presolar.

La Stardust ha aixecat uns dels múltiples vels que amaguen els secrets del Sistema Solar.

Foto: Camins de frenada de diverses partícules cometàries en l’aerogel.

Els dos robots, Spirit i Opportunity, han detectat que en un passat llunyà, Mart va ser un planeta humit, amb rius, llacs i mars. El professor Gütlich i el seu equip de la Universitat de Mainz (Alemanya) han estat els responsables del dispositiu capaç de la troballa.

Poc abans de Nadal es van realitzar la V Jornada Científica organitzada per l’Institut de Ciència Molecular (ICMol) en el campus de Burjassot de la Universitat de València. La recerca d’aigua a Mart va ser el tema de la primera xerrada del dia a la que vaig assistir i a la qual dedicaré aquest apunt.

El químic professor Philipp Gütlich de la Universitat de Mainz (Alemania) va començar fent un repàs de les característiques del planeta veí. Amb una massa que és aproximadament 1/10 de la massa de la Terra, la seua grandària ve a ser un 1/3 de la Terra. L’atmosfera marciana representa només un 1% de l’atmosfera terrestre mentre que la temperatura a la superfície és bastant més freda que a la Terra ja que oscil·la entre un +20 C i -120 C.

Una de les missions dels geòlegs a Mart és veure si en la formació de les actuals roques de Mart ha intervingut l’aigua líquida. És cert que s’han observat formacions geològiques que recorden clarament llits d’antics rius o depressions que semblen llacs amb rius que hi arriben i tot. Però una cosa és semblar-ho i altra ben distinta és demostrar-ho.

Per a aconseguir-ho, l’equip del professor Gütlich, experts en espectroscòpia Mossbauer, van intentar aplicar les seues tècniques per fer anàlisi “in situ”. Perquè les roques de Mart no es poden portar a la Terra per analitzar-les a un laboratori terrestre. Han de ser estudiades al mateix lloc on han estat trobades. Però un equip d’espectroscòpia Mossbauer pot pesar un 100 kg i ocupar uns 2 o 3 m². No és possible portar aquest equip a les desèrtiques planures marcianes. Però l’esforç de l’equip alemany va aconseguir reduir el pes i la grandària de l’aparell a només uns 400 g i unes mides de 5 x 5 x 9 cm³, suficients per cabre en la palma de la mà. Amb aquestes mides, els instruments alemanys va ser acoblats als braços articulats dels dos robots marcians Spirit i Opportunity.

El 4 de gener de 2004 aterrà el Spirit al cràter Gusev mentre que el 25 de gener de 2004 aterrà el robot Opportunity a Meridiani Planum.

El primer espectre Mossbauer aconseguit per l’espectrògraf situat al braç articulat del Spirit va ser el 17 de gener de 2004. Es detecta olivina i piroxen.

Més endavant es descobreix goetita en la roca anomenada Clovis. Aquest mineral de fórmula FeO(OH) només es forma en presència d’aigua.

Mentrestant a la zona del robot Opportunity l’espectrògraf descobreix en roques la presència de jarosita (ací en anglès, més extens). Aquest és un mineral composat de sulfat de potassi i ferro hidratat bàsic. A la Terra s’associa a les aigües termals. Aquest fet és la prova definitiva de que Mart va gaudir en el passat d’una gran quantitat d’aigua líquida a la superfície.

En el passat va existir aigua a la superfície marciana. Però fa molt poc se’ns va mostrar que aquesta aigua encara pot brollar per les pendents escarpades dels cràters i penya-segats del planeta roig. La baixa densitat de l’atmosfera i la seua baixa temperatura fan que aquesta aigua dure ben poc, bullint i evaporant-se en gran part primer i congelant-se la resta. 

Els secrets de Mart van eixint a la llum, molt poc a poc…

El cap de setmana tenim un espectacle celeste que es repeteix cada any al voltant del 18 de novembre. Les leònides, residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, xocaran contra la Terra formant una pluja de meteors.

Els cometes són cossos de gels, roques i pols, restes de la nebulosa primitiva que no es van condensar en planetes. Aquests cossos antics, a penes modificats, estan situats en les afores del Sistema Solar, en el cinturó de Kuiper o en el núvol d’Oort i es troben congelats i inactius. Pertorbacions gravitacionals entre ells poden espentar aquests cossos cap al Sistema Solar intern, on es troba la Terra. A unes 2 unitats astronòmiques  (300 milions de km) del Sol, el gel comença a fondre’s per l’escalfor de la nostra estrella.  Però en estar en el buit el gel passa directament a fase de vapor i se sublima. Es forma aleshores una cabellera de gas i pols i, a causa del moviment del cometa, aquesta cabellera s’estén cap enrere formant una immensa cua. La sublimació del gel no es suau. S’ha observat que el gas surt en forma de brots violents i dolls, arrossegant pols i roques amb ells i llençant-ho tot a l’espai. Aquest material, que té la mateixa velocitat del cometa, queda en la seua mateixa òrbita. El resultat és que el camí del cometa queda ple de residus girant al voltant del Sol amb el seu mateix període orbital.

La Terra, en la seua òrbita al voltant del Sol, creua les òrbites de diversos cometes al llarg de l’any i en dies concrets. El nostre planeta recull aquestes deixalles cometàries i aquestes, en general menudes (menor d’1 mm), es cremen en entrar a l’atmosfera terrestre a causa del fregament formant unes traces de llum al cel nocturn. L’efecte és similar al que experimentem en conduir per una carretera i en xocar contra un núvol d’insectes. En el moment del xoc contra el parabrises del cotxe ens dóna la sensació que els insectes venien directament cap a nosaltres.

De manera similar, en xocar la pols cometària contra l’atmosfera terrestre, ens dóna també la sensació que els residus cometaris venen cap a nosaltres i des d’un punt concret del cel. Aquest punt d’on sembla que vinguen els meteors brillants s’anomena radiant. Normalment aquests radiants estan associats a una constel·lació ja que sembla que provenen d’un punt d’ella. Els radiants més coneguts són les Perseides (de Perseu) cap al 12 d’agost que estan associats al cometa Swift-Tuttle i el radiant de les Leònides (de Leo) cap al 18 de novembre i associat al cometa Tempel-Tuttle.

Les leònides d’enguany tindran dos pics d’emissió de meteors: un serà el divendres 17 a les 21h 50m amb uns 15-20 meteors per hora.  L’altre serà a les 5h 45m del diumenge 19, unes dues hores abans de l’eixida del Sol i serà molt més intens.  En aquest pic el radiant es veurà en Leo, cap al Sud-est i a uns 60 graus d’altura. Evidentment és interessant estar en el lloc d’observació abans de l’hora dels pics ja que els meteors brillants poden aparèixer molt abans o després dels màxims principals.

Busqueu un lloc fosc, lliure de llums i sense edificis. Abrigueu-vos bé que pot fer fred… I gaudiu-los. És preveu que poden veure’s uns 100-150 meteors per hora des de llocs foscos.

Que tingeu sort i que el cel estiga net de núvols.

Foto: Leònida capturada el 17 de novembre de 1998. Es veu la constel·lació d’Orió i la brillant estrella Sirius. Imatge cortesia de SOMYCE des de l’Observatori Astronòmic de Mallorca.

El cicle de conferències sobre Mart organitzat pel Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València ha donat una visió multidisciplinària del nostre planeta veí. Estudiants, geòlegs, biòlegs i alguns astrònoms van ser el principal públic d’aquestes sessions.

Durant dos dies, el 9 i 10 de novembre passat, un conjunt d’especialistes parlaren de diversos aspectes del planeta Mart al Saló d’Actes  de la Facultat de Farmàcia.

Agustín Chicarro, de l’Agència Espacial Europea i director del Projecte Mars Express explicà aquesta missió, actualment en òrbita polar de Mart, i els seus resultats més interessants.

La nau que arribà el dia de Nadal del 2003 té cartografiat, de moment, el 35% de la superfície amb una resolució de 20 m/píxel. Les fotografies són en estèreo i en color i poden descarregar-se gratuïtament de la xarxa. Aquest fet és usual en les missions europees i americanes ja que si el projecte s’ha finançat amb diners públics, els ciutadans han de poder veure els resultats si ho desitjen.

Sembla haver-se descobert alguns petits volcans actius al costat de grans volcans apagats. L’erosió causada per glaceres sembla també activa. Els gels d’aigua i de diòxid de carboni (CO₂) es troben en els pols però també sota la superfície. S’han observat aurores en zones equatorials, cosa curiosa ja que Mart no té camp magnètic. Aquest fenomen de l’alta atmosfera marciana és causat per una reacció d’un camp magnètic antic de l’escorça (paleomagnetisme) a les partícules energètiques del vent solar.

Però la troballa més interessant ha estat trobar la presència de metà (CH₄) en l’atmosfera. Aquest fet només pot ser causat per l’activitat volcànica o bé per processos biològics encara no detectats. La concentració de metà augmenta de matí però minva a la vesprada. Discernir entre el vulcanisme o algun tipus de vida marciana no es pot fer de moment per falta de dades.

El radar incorporat a la nau pot observar l’interior del planeta fins a uns 5 km de profunditat. Ha detectat capes de gel pur d’aigua sota la superfície.

Mars Express està donat molt bons fruits així que la missió durarà fins el 2008.

Es va parlar de les futures missions tripulades a Mart. Per anar els europeus sols ESA necessitaria tenir un pressupost 100 vegades més gran del que té actualment, així que segurament el viatge tripulat a Mart serà liderat per NASA i hi participaran totes les altres agències espacials (ESA,  Rússia, Japó, India i Xina.). És important que ESA oferesca algun instrument, com per exemple un explorador robòtic.

Francisco Anguita del departament de Petrologia de la Universitat Complutense de Madrid parlà de l’evolució climàtica de Mart.

Amb una explicació molt clara, només amb transparències i sense l’ajut de l’omnipresent Power Point, va fer un repàs dels trets destacats de la superfície que poden justificar-se amb un passat humit del planeta.

Existeixen canals de 500 km de llargària amb parets d’1 km d’alçada. Semblen ser canals d’inundació pareguts als canals de desaigüe que podem trobar a les glaceres d’Islàndia que fan inundacions sobtades en fondre’s el gel per alguna activitat volcànica.

Apareixen també zones de drenatge que podrien ser causades per pluja marciana.

S’ha detectat l’isòtop de l’hidrogen, deuteri (²H) a l’atmosfera marciana. La quantitat és 5 vegades major que a l’atmosfera terrestre. Podria ser un indicatiu de l’antiga presència d’oceans marcians que es van evaporar.

El fet més rellevant és que l’hemisferi nord de Mart té un desnivell de 5000 metres respecte a l’hemisferi sud. Tot sembla indicar que l’oceà primitiu estaria allí. Les línies de costa semblen clares. Semblen haver rius secs que desemboquen en un “mar” sec.

Els gels del pol sud estan retrocedint de manera que en uns 15-20 anys desapareixeran totalment.

El gran volcans com Olympus Mons semblen tenir grans glaceres i valls glacials en forma  d’U.

El clima de Mart ha passat per diverses fases. A partir d’un clima fret amb l’aigua congelada als pols o subterrània a l’anomenat permafrost, un seguit d’activitat volcànica continuada va llençar a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle com l’H₂0 i el CO₂. Això va escalfar el planeta, va augmentar la pressió atmosfèrica i durant un temps l’aigua va ser líquida a la superfície, amb plujes i núvols. Però després es va passar a una altra fase seca i freda que va congelar l’aigua i el CO₂.

A més, fa poc s’ha descobert que l’inclinació orbital és variable i que aquest fet ha d’influir necessariament en el clima.

La vida, si va existir, s’hauria generat en l’època humida però no va passar segurament d’una biologia elemental en passar a l’època seca.

Carlos Fernández del departament de Geodinàmica de la Universitat de Huelva va explicar l’evolució dinàmica de Mart. Va descriure els elements més importants de la topografia i va detallar les diferents èpoques geològiques del planeta.

El divendres 10 vaig haver de realitzar algunes activitats amb estudiants d’un institut de secundària de València relacionades amb la 8ena Setmana de la Ciència a la Universitat de València. Per tant no vaig poder anar a les xerrades del matí. M’hagués agradat molt assistir a la xerrada Química i història de la vida de Juli Peretó, de l’Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València en que donà una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes.

De la xerrada de Ricardo Amils de la Universitat Autònoma de Madrid – Centro de Astrobiología (CSIC/INTA) Posibilitats astrobiològiques de Mart  m’han contat que parlà de les interessants troballes dels bacteris del riu Tinto que s’alimenten de pirita.

Finalment remarcar una sensació estranya. El planeta Mart era disseccionat per geòlegs i biòlegs, mentre que els astrònoms presents érem minoria. El regne dels planetes que havia estat feu exclusiu dels astrònoms, quan la informació disponible era només accessible a través dels telescopis, ha passat a ser un camp d’estudi dels geòlegs planetaris i dels biòlegs ara que els robots circulen per la superfície marciana. Prova que la ciència és universal i que les parcel·les de coneixement que anomenem astronomia, física, química etc.. són realment artificials i que la natura és una i s’ha d’estudiar des de moltes branques distintes. 

Foto: Sistema fluvial a Mart. Ara aquests canals estan secs però es creu que en l’època humida de Mart l’aigua corria per aquests rius.

El Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València organitzen el dijous 9 i divendres 10 de novembre un cicle de conferències sobre el planeta Mart. S’hi parlara de l’exploració duta a terme per la ESA, dels canvis climàtics i de l’evolució geològica que ha passat el nostre veí planetari i de la possibilitat de trobar vida al planeta roig. Agustín Chicarro, Francisco Anguita, Carlos Fernández, Ricardo Amils i el nostre company blocaire, Juli Peretó, són els conferenciants invitats.

Us pose el programa del cicle de conferències que m’han enviat des del Museu de Geologia de la Universitat de València.

——————–

Mart, el quart planeta del Sistema Solar, forma part dels anomenats planetes tel·lúrics per la seua natura rocosa i és possiblement, el més semblant a la Terra.

Les primeres observacions sobre Mart foren realitzades per Cristiaan Huygens el 1659; tanmateix, el 1877 presentà una oposició molt propera a la Terra i foren descoberts els seus satèl·lits Fobos i Deimos, mentre l’astrònom Schiaparelli es dedicà a cartografiar acuradament la seua superfície, descrivint, entre altres, els canali, que despertaren les especulacions sobre la possible vida a Mart.

Tanmateix, l’exploració espacial de Mart començà el 1963, encara que no va ser fins 1965 quan la Mariner 4 va transmetre les primeres informacions des de les seues proximitats.

El Juny de 2003 l’Agència Espacial Europea (ESA) llençà la sonda Mars Express que actualment orbita sobre Mart junt amb altres sondes de la Nasa, l’última arribà  a Mart el 10 de març de 2006.

Aquest cicle de conferències sobre Mart s’articula sobre l’exploració duta a terme per l’Agència Espacial Europea (Agustín Chicarro), els seus resultats i els seus futurs projectes que aquesta Agència té sobre l’exploració científica de Mart. Les dades obtingudes a través de les imatges enviades fins a la Terra per les sondes Mariner 6, 7 i 9, les Viking I i II, la Mars Pathfinder, la Mars Express, la Mars Global Surveyor i la Mars Reconnaissance Orbiter, són analitzades per a interpretar els possibles canvis climàtics ocorreguts en Mart (Francisco Anguita) i l’evolució geològica d’aquest planeta (Carlos Fernández). A les preguntes: existeix o va existir vida a Mart? ens remetrem a una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes (Juli Peretó) i a la més immediata (Ricardo Amils) sobre el nostre planeta veí, amb el que hem compartit moments semblants de la nostra llarga història dins del Sistema Solar.

Lloc: Saló d’Actes de la Facultat de Farmàcia. Burjassot.

Dies: 9 i 10 de Novembre de 2006

Programa: Dia 9

Matí

10 h-Agustín Chicarro– Agència Espacial Europea. Director del Projecte Mars Express

"Una visió global de la missió Mars Express"

12,30 h-Francisco Anguita– Dpt. Petrologia , Universidad Complutense, Madrid

"L’evolució climàtica de Mart"

Vesprada

16,30 h-Carlos Fernández– Dpt. de Geodinàmica Universidad de Huelva

"L’evolució dinàmica de Mart".

Dia 10

Matí

10 h-Juli Peretó– Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València.

"Química i història de la vida"

12,30 h-Ricardo Amils– Universidad Autónoma de Madrid-Centro de Astrobiología (CSIC-INTA).

"Possibilitats astrobiològiques de Mart”

16,30 h. Taula Redona.

ORGANITZA: MUSEU DE GEOLOGIA. DPT GEOLOGIA

El cometa 73P/Schwassmann Wachmann 3 s’està trencant davant dels nostres ulls. El cometa començà a trencar-se per tensions gravitatòries l’any 1995 i ara els trossos cometaris que en queden fan un rastre per les constel·lacions de Lira, Cigne i Pegàs.

Que passaria si aquests minicometes impactaren sobre un planeta o una lluna? El resultat seria una cadena de cràters d’impacte ben alineats sobre aquest cos. Ja se n’han descobert a Cal·listo, lluna de Júpiter i a la Lluna. Però ha passat alguna vegada a la Terra? Hi ha cràters d’impacte alineats?

Google Earth cada dia que passa ens dóna novetats. Amb aquest programa i una mica de paciència, un astrònom afeccionat ha descobert un conjunt de cràters en línea al desert del Sàhara.

El cometa 73P/Schwassmann Wachmann 3 va esmicolant-se davant dels nostres ulls degut a les tensions gravitatòries dels planetes, del calor del Sol i dels gasos alliberats. La vida dels cometes és efimera i és interessant veure com els agregats de gels, pols i roques van trencant-se oferint-nos un bell espectacle i mostrant-nos els canvis en directe. Encara podrem veure’l un dies més si eixim a llocs foscos i sabem on mirar. Ací i ací teniu unes quantes cartes per trobar-lo.

El cometa 73P/Schwassman Wachmann 3  té un període orbital d’uns 5 anys i 4 mesos i cada 16 anys passa excepcionalment a prop de la Terra. No és previst que xoque contra cap planeta ni lluna i anirà desfent-se poc a poc. Però que passaria si xocara?

Com el cometa està ara format per un seguit de minicometes que segueixen la mateixa òrbita, el xoc sobre un cos celeste produiria una sèrie de cràters d’impacte alineats.

Fa uns anys, el juliol de 1994, ja vàrem poder veure en directe com els 21 trossos del cometa Shoemaker-Levy anaven xocant contra Júpiter, formant una cadena de taques fosques en l’atmosfera del planeta gegant.

Aquestes cadenes de cràters, testimonis d’impactes de cometes passats, han estat descoberts a les llunes de Júpiter, Cal·listo i Ganímedes.

La nostra Lluna mostra, almenys dues cadenes de cràters d’impacte. Per tant, el sistema Terra-Lluna ha estat afectat per aquests cometes moribunds trencats o també per certs asteroides formats per agregats de roques.

I on són les petjades a la Terra? És clar que el nostre planeta ha anat esborrant els impactes més menuts per l’acció atmosfèrica i pels moviments tectònics. Tanmateix aquestes cadenes s’han pogut observar.

L’any 1994 un radar a bord del transbordador espacial Endeavour permeté descobrir la primera cadena de cràters d’impacte a la supefície terrestre. Les imatges revelaren dos nous cràters d’uns 10 km de diàmetre prop d’un cràter ja conegut, anomenat Aorounga, en el nord del Txad també de la mateixa mida.

Però hi ha més cadenes d’aquestes a la superfície terrestre?

Google Earth ens podria ajudar a buscar-ne. Només cal temps i molta paciència. Aneu mirant tota la superfície de la Terra a una altura suficient i busqueu estructures circulars.

Això és el que va fer l’astrònom afeccionat Emilio González el passat mes de març. Ho explica detalladament en aquest article.

A partir de la noticia del descobriment d’un cràter d’impacte a Kebira, Egipte, per investigadors de la Universitat de Bonn, Emilio González va anar buscant al voltant d’aquest cràter i en només mitja hora va trobar dos cràters més i a més a més alineats amb el cràter Aorounga situat a 200 km més enllà. Havia trobat una cadena de cràters d’impacte desconeguda!

Amb més temps i ganes va explorar tota Àfrica però no ha trobat res més.

Així que animeu-vos i exploreu la Terra. Quants secrets ens amaga encara el nostre planeta!