Pols d'estels

Aquell dia la Terra i els seus habitants van tindre molta sort.Un cos rocós d’uns 40 metres de diàmetre va xocar contra el  nostre planeta en les inaccessibles i, per sort, deshabitades terres de Sibèria.

Milers de quilòmetres quadrats i milions d’arbres foren arrasats.

Ara acaba de complir-se un segle des de l’esdeveniment còsmic més important que ha sofert la Terra en temps històrics conegut com l’impacte de Tungunska.

Segueix …

Són les 7:17 del matí del 30 de juny de 1908. Un home seu tranquil al porxo de casa seua a Vanavara, Sibèria. Ell encara no ho sap però serà el principal testimoni d’un esdeveniment còsmic. De sobte una enorme explosió al cel, a uns 80 km més enllà, el llença cap enrere amb una intensa ona de calor que li crema la camisa.

Aquest impacte del petit meteoroide contra la Terra és l’únic del qual es van poder recollir testimonis de primera ma. De fet, la primera expedició científica que l’estudià no hi arribà fins 1927. La primera dècada del segle XX a Rússia va ser tot menys tranquil·la. Les revoltes, manifestacions, la Primera Guerra Mundial, els fets d’octubre de 1917, la formació de la Unió Soviètica i la guerra civil després no van ajudar gaire per a la investigació de l’impacte.

L’any 1921, Leonid Kulik, el cap de la col·lecció de meteorits del museu de Sant Petersburg, va dur una expedició a Tungunska que va fracassar per les dures condicions atmosfèriques.

Fins 1927 Kulik no aconseguí arribar al punt central de l’impacte. Els habitants no volien parlar-ne al principi ja que creien que havia estat una visita del seu déu Ogdy.

No calia tampoc de moment. Milions d’arbres estaven cremats i situats de manera radial. De manera natural apuntaven al centre de l’explosió. Curiosament al centre els arbres estaven drets, sense branques ni fulles, tal con posts telefonics. Aquesta curiosa diferència entre els extrems i el centre de l’explosió es causada per l’enorme ona de xoc que arranca les branques dels arbres centrals deixant els trons pelats. Això mateix es va poder veure a l’explosió nuclear d’Hiroshima.

Però no s’observà cap cràter. Això desconcertà de moment els investigadors.

Finalment Kulik aconseguí fer parlar els testimonis. El més interessant va ser l’home llençat cap arrere i cremat.

“De sobte en el cel nord… el cel es va partir en dues parts i allà dalt del bosc la part nord del cel aparegué coberta amb foc… En aquest moment va haver un bang en el cel i un gran espetec … Aquest va ser seguit per un soroll com pedres caient del cel o com pistoles disparant. La terra tremolà”

L’explosió no va ser només un fenomen local. L’impacte es registrà a sismògrafs a Anglaterra. Es formaren densos núvols sobre la regió que a la nit reflectien la llum del Sol quan estava sota l’horitzó. Es conta que la gent a Àsia podia llegir el diari a la mitjanit fora de casa. Milers d’animals moriren en l’impacte però sembla que cap persona resultà morta.

Els científics han estat 100 anys avançant teories per explicar l’esdeveniment.

Don Yeomans, de la Oficina d’Objectes Pròxims a la Terra, del Jet Propulsion Laboratory de la NASA diu que “La teoria generalment acceptada és que el matí del 30 de juny de 1908 una gran roca d’uns 40 metres entrà a l’atmosfera terrestre i explotà al cel“.

S’estima que el petit asteroide entrà a l’atmosfera a una velocitat d’uns 18000 quilòmetres per hora. La fricció elevà la temperatura al voltant de l’objecte fins a 25000 graus. Finalment a les 7:17 a una altura d’uns 10000 metres la pressió i temperatura fragmentaren l’objecte i el destruïren. Tanmateix l’ona de pressió continuà fins a terra deixant una energia equivalent a 185 bombes d’Hiroshima (veieu les simulacions de l’event).

Aquesta és la raó que no s’hi observara cap cràter. L’asteroide es va consumir en l’explosió.

Yeomans ha estimat que un objecte com el de Tunguska pot impactar contra la Terra cada 300 anys. Tanmateix no cal desvelar-se per això. Pot ser demà o d’ací a 1000 anys. Només és una estadística.

Aquell dia la gent va dir uf. Que hagués passat si hagués caigut al mig de la vella Europa o al mig del mar. Milers de persones hagueren mort o bé cremades o ofegades per l’immens tsunami.

Article basat en 100 Years of Space Rock: The Tunguska Impact.

Foto: Fotos com aquesta, presa per l’expedició de Leonid Kulik el 1930, mostra la caiguda radial dels arbres.

Aquest fet recorda molt la famosa cara de Mart que la nau Viking observà el 1976 i que resultà ser una simple muntanya amb imatges de millor resolució preses l’any 1998. 

L’ull humà està preparat per a trobar cares o formes humanes en núvols, objectes, ombres o humitats. Tindre una pedra rara i posar-li una forma habitual és normal però pot ser una temeritat. 

Segueix…

La imatge impressionant permet veure molts detalls. En primer pla podeu veure el curiós rellotge de Sol del projecte "Dos mons, un sol" muntat sobre la coberta del robot com a patró de color i, és clar, per donar l’hora solar si cal. Aquest rellotge va ser una idea de Bill Nye, que anà a Otos , el poble dels rellotges de Sol a la Vall d’Albaida, fa poc per visitar Joan Olivares.  

Però el que ha posat en marxa els caçadors de misteris és un petit detall de la part esquerra de la fotografia. Un objecte amb una forma peculiar ha estat interpretat per aquests com una mostra de vida marciana, un animal, un morador del desert tal com els habitants del planeta Tatouine de Star Wars o la sireneta marciana.

Javier Armentia, en el seu bloc de ciència, en parla a bastament. Tanmateix al bloc de la Societat Planetària, Emily Lakdawalla, en fa un estudi detallat a partir de les fotos originals obtingudes amb la càmera panoràmica de l’Spirit en els diferents filtres situats en els seus dos ulls òptics.

La foto panoràmica feta el 9 de novembre del 2007 està formada per un mosaic de 154 fotos fetes amb diversos filtres. Posar i treure els diferents filtres (roig, verd, infraroig) triga una mica de temps (30 segons – 1 minut) així que si el suposat esser marcià estigués en moviment es veuria en posicions diferents en les imatges fetes amb filtres diferents. Tanmateix l’objecte no es mou gens ni mica.
Més fort encara. L’Spirit posseix una altra càmera de navegació de baixa resolució. Tres dies abans va observar la mateixa zona on sembla estar el suposat ésser. Doncs es troba en el mateix lloc! Estarà mort?

Emily Lakdawalla utilitzà un software especial per a les imatges estereoscòpiques obtingudes amb els dos ulls de la càmera panoràmica del Spirit. Determinà que la estranya forma es troba a menys de 5 metres i l’objecte té només uns 6 cm. És a dir que l’esser misteriós és mort i a més és molt nan.

En definitiva. Una pedreta amb una forma peculiar.

Foto: NASA/JPL-Caltech/Cornell University

La Lluna, la nostra companya espacial, ha estat el primer lloc fora de la Terra on l’ésser humà posà el peu ja fa quasi 40 anys. En plena guerra freda, russos i americans tractaren de ser els primers de plantar-hi la bandera. Al final va ser Neil Armstrong l’afortunat.

La curiosa història que segueix me l’ha contada el bon amic de la feina Toni Font que l’ha penjada en el seu bloc de Flickr juntament amb una fotografia meua de la Lluna.  Per als avesats a la llengua de Skakespeare vos recomane llegir l’original de Toni en el seu anglés florit. Per a la resta de mortals que no s’atreveixen a tant, he fet una traducció al català que podeu llegir tot seguit.

Corre l’any 1969 i el Mòdul Lunar de l’Apollo 11 acaba d’aterrar a la Mar de la Tranquil·litat….

Segueix…

Un exemple real de la història tal com va circular:

El 20 de juliol de 1969, el comandant del Mòdul lunar Apollo 11, Neil Armstrong, va ser la primera persona que va xafar la Lluna. Les seues primeres paraules després de trepitjar la Lluna, "Aquest és un petit pas per a un home, però un gran salt per a la humanitat", foren televisades a la Terra i escoltades per milions de persones. Però un moment abans de reentrar al Mòdul d’Aterratge va fer un comentari enigmàtic: "Bona sort, senyor Gorsky".

Molta gent en la NASA pensà que era un comentari casual sobre algun cosmonauta soviètic rival. Tanmateix, després de comprovar-ho, no hi havia cap Gorsky en els programes espacials russos o americans. Al llarg dels anys molta gent preguntava a Armstrong sobre el significat de la frase "Bona sort, senyor Gorsky", sempre, però, Armstrong només somreia. El 5 de juliol de 1995, en Tampa Bay, Florida, mentre contestava preguntes després d’una conferència, un periodista tornà a fer la vella pregunta de feia 26 anys a Armstrong. Aquesta vegada finalment respongué. Mr.Gorsky havia mort i per tant Neil Armstrong sentia que podia contestar la pregunta.

El 1938 quan ell era un xiquet en una petita ciutat del Midwest, estava jugant a beisbol amb un amic en el pati del darrere de sa casa. El seu amic colpejà la pilota i aquesta anà a parar al pati dels veïns sota les finestres del dormitori. Els seus veïns eren el senyor i la senyora Gosky.

Quan s’inclinava per recollit la pilota, el jove Armstrong escoltà com la senyora Gorsky cridava al senyor Gorsky. "Sexe! Vols sexe?! Tindràs sexe quan el xiquet de la casa del costat camine sobre la Lluna!"

Història veritable.

El planeta més proper al Sol és un cos pràcticament desconegut i fora dels plans d’observació habituals dels astrònoms. De fet només tenim imatges de la seua superfície fetes l’any 1974 per la sonda Mariner 10. Aquella sonda va realitzar importants descobriments, però també va obrir moltes incognites que ara la sonda Messenger, llençada el 2004, provarà de desvetlar a partir del proper dilluns 14 de gener quan aquesta faça un sobrevol sobre el planeta.
El camp magnètic, la minsa atmosfera, el gel dels pols mercurians i les característiques de la seua geologia seran, entre altres, alguns dels temes d’estudi d’aquesta sonda.

Segueix…

Mercuri té, a primera vista, un aspecte molt semblant a la Lluna. Tot de cràters d’impacte cobreixen la seua superfície on destaca el cràter Caloris, de 1300 km de diàmetre envoltat per una carena de muntanyes d’uns dos quilòmetres d’alçada, fruit d’un impacte colossal fa milers d’anys. Mariner 10 descobrí un camp magnètic en el planeta la qual cosa implica que existeix un interior liquid en convecció. La explicació, però, no està gens clara.

Mariner 10 descobrí heli, hidrogen i oxigen. Existeix, per tant, una atmosfera que ningú esperava donada l’alta temperatura del planeta. Les molècules de l’atmosfera estarien tan calentes que la seua energia seria suficient per escapar de Mercuri. Només un flux constant des de dins del planeta alimentant l’atmosfera podria explicar els resultats observacionals.

A més des de la Terra, amb radars, s’ha detectat unes taques brillants en les zones polars que podrien ser gel amagat en el fons d’alguns cràters del pol Nord.

Aquests i d’altres misteris podran ser explicats per les dades que recollirà a partir del dilluns 14 de gener la sonda Messenger que ja ha fetes algunes fotografies a un o dos milions de quilòmetres. La sonda, llençada el 3 d’agost del 2004, ha fet milers de quilòmetres, fent diverses caramboles espacials per adquirir energia a costa dels planetes. Així va sobrevolar la Terra el 2 d’agost del 2005 i ho ha fet també dues vegades sobre Venus el 2006 i el 2007.

La NASA està observant de prop l’asteroide 2007 WD5 que passarà molt a prop de Mart el pròxim 30 de gener de 2008. Tan a prop que hi ha la probabilitat d’1 entre 25 (3,9%) que xoque contra ell. En aquest cas els nostres telescopis terrestres i a l’espai veuran una violenta explosió còsmica i podem començar a preocupar-nos.

Els objectes NEO són cossos que orbiten el Sol amb trajectòries que intersecten l’òrbita de la Terra. Són, per tant, potencialment perillosos per al nostre planeta. Un xoc amb alguns d’aquests amb dimensions considerables podria acabar amb part o tota la vida a la Terra. De fet es creu que això ja passà fa 67 milions d’anys en el que es coneix com el límit K/T o extinció massiva del Cretaci-Terciari. Llavors prop del 50% dels generes biològics van desaparéixer, entre ells, la família completa de los tres ordres dels dinosaures.

Per tot això l’estudi d’aquests cossos es fonamental i hi ha diversos treballs en marxa a molt llocs del món per detectar-los i posteriorment eliminar-los o desviar-los.
L’asteroide 2007 WD5 és un objecte NEO. Va ser descobert fa poc, el 20 de novembre de 2007 a Arizona pel projecte Catalina Sky Survey. Primerament es va posar en la llista d’objectes perillosos ja que la seua òrbita passa prop de la de la Terra. Posteriorment, però, els astrònoms es van adonar que per a qui era realment perillós era per a Mart.
Els càlculs detallats de l’òrbita de l’asteroide de 50 metres mostren que passarà a només uns desenes de milers de quilòmetres del planeta el proper 30 de gener del 2008. Tanmateix hi ha certes incerteses en aquests càlculs i no està totalment descartat que 2007 WD5 acabe xocant contra Mart el dia 30 de gener a les 11:56 h. (hora de València). Si finalment ho fa, l’impacte serà brutal. L’objecte xocaria amb una velocitat d’uns 48000 km/s i creant un cràter d’uns 800 metres de diàmetre. L’energia de impacte arribaria a unes tres megatones.
Sort que passa a Mart, pensareu vosaltres, amables lectors. Però caldrà recordar que l’any 1908 un objecte de característiques similars xocà contra la Terra en Tunguska, Sibèria, (reconstrucció ací). L’ojecte no arriba a la superfície terrestre ja que el fregament amb l’atmosfera terrestre el desintegrà. Però l’enorme ona de xoc produïda devastà amplies zones de bosc a la tundra.
Cal vigilar els cels contra aquestes amenaces còsmiques. Alguns científics espanyols i  europeus estan fent projectes com Don Quijote per protegir-nos d’amenaces futures.

Foto: Imatge de l’encontre còsmic entre Mart i l’asteroide 2007 WD5. La fletxa blava indica la direcció de l’asteroide mentre que la banda taronja indica per on passarà aquest. NASA/JPL.

Veure més ….

Hi ha diverses tradicions al voltant del solstici. El monument megalític de Stonehenge a Anglaterra és un veritable observatori astronòmic on els pobles neolítics observaven les eixides i postes del Sol i de la Lluna i els solsticis d’hivern i estiu. Precisament demà, si voleu i teniu temps, podeu aplegar-vos-hi. Centenars de persones si acostaran per veure entre les pedres l’eixida del Sol del primer dia de l’hivern.

Actualització: 22 de desembre 2007, 21:00. Ja estan disponible les fotos d’aquest matí a Stonenhenge en la web de la BBC. Ací a la Safor ha estat tot el dia plovent….

Més a prop podrieu acostar-vos a Otos, La Vall d’Albaida per veure com el rellotge de Sol que Joan Olivares té a sa casa Ca les Senyoretes assenyala l’entrada de l’hivern.

Hi ha molts refranys populars en català que fan referència a l’entrada de l’hivern i de les festes de Nadal. En aquest post de Victor Pàmies podeu veure els més coneguts si voleu passar una estona.

 Foto: Monument de Stonehenge.  Stefan Kühn.

Les pluges d’estels són fenomens ben curiosos. Ens lliguen directament amb l’univers i ens recorden que estem a l’abast de possibles col·lisions còsmiques. Sempre se’ls ha associat a cometes. Aquests estan formats per aglomerats de gels de diversa composició química i de pols. En aproximar-se al Sol, l’escalfament per la radiació solar fa que part d’aquest material s’evapore, abandone el cometa i quede viatjant per l’òrbita d’aquest. La Terra, en el seu camí al voltant del Sol, travessa l’òrbita cometaria i recull les petites particules de gel i pols d’una grandària de mil·límetes i finalment aquestes es cremen pel fregament en l’atmosfera.

Des de la superfície terrestre ens sembla que provenen d’un lloc concret del cel, el radiant, dins d’una constel·lació. D’aquí prové el seu nom.

En el cas de la Gemínides el radiant està situat, clar està, en la constel·lació de Gemini, situada a la dreta de la constel·lació d’Orió. La primera vegada que s’observà va ser durant la Guerra Civil americana, l’any 1862, calculant-se el 1877 que la seua tasa d’activitat era d’uns 14 meteors per hora, més aviat modesta. Però aquesta tasa ha anat augmentant amb el temps fins arribar a uns 120 meteors per hora actualment. S’han fet models per tractar d’explicar aquest variació d’activitat associant-la a la pertorbació de Jupiter i la Terra de l’òrbita dels meteors o bé a la pertorbació d’algun asteroide però no s’ha explicat convenientment encara.

Un altre problema és l’origen d’aquesta pluja. Fins l’any 1983 no va estar clar quin cos era el responsable del radiant de les Gemínides. Aquell any el satèl·lit infraroig IRAS descobrí l’asteroide 3200 Phaeton que resultà que tenia els seus paràmetres orbitals molt similars als dels meteors de la pluja. Així doncs, si el responsable és un asteroide, un cos de roca, sense elements volàtils, com pot deixar residus en el seu camí al voltant del Sol?

La solució podria ser salomònica. Podria ser un cometa que hauria perdut completament el seu gel ja que el seu periheli, el punt més pròxim al Sol, es troba només a 0.14 ua, la meitat de la distància de Mercuri al Sol. Colps de calor repetits reduirien un grandiós cometa a l’esquelet rocós que veiem avui dia. Ara només en quedaria el núcli sòlid que identificariem amb un asteroide. Alguns científics, però, pensen que es només un asteroide si tenim en compte que la densitat dels meteorits recollits d’aquesta pluja és prou gran.

3200 Phaeton és un asteroide potencialment perillós per a la Terra. La seua màxima aproximació a la Terra és de 3,2 milions de quilòmetres mentre que mesura uns 5 km de diàmetre.

Bé, tractem d’admirar com caues les petites pedres i gels del cel. La nostra connexió còsmica a l’Univers. Divendres 14 de desembre, a la posta de Sol, cap a Geminis. Ací teniu un mapa del cel que vos guiarà. També vos recomane aquesta web animada.

Foto: Jason A.C. Brock de Roundtimber, Texas. Diciembre de 2004.