Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sistema solar

Mart, més a prop (II)

0

El cicle de conferències sobre Mart organitzat pel Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València ha donat una visió multidisciplinària del nostre planeta veí. Estudiants, geòlegs, biòlegs i alguns astrònoms van ser el principal públic d’aquestes sessions.

Durant dos dies, el 9 i 10 de novembre passat, un conjunt d’especialistes parlaren de diversos aspectes del planeta Mart al Saló d’Actes  de la Facultat de Farmàcia.

Agustín Chicarro, de l’Agència Espacial Europea i director del Projecte Mars Express explicà aquesta missió, actualment en òrbita polar de Mart, i els seus resultats més interessants.

La nau que arribà el dia de Nadal del 2003 té cartografiat, de moment, el 35% de la superfície amb una resolució de 20 m/píxel. Les fotografies són en estèreo i en color i poden descarregar-se gratuïtament de la xarxa. Aquest fet és usual en les missions europees i americanes ja que si el projecte s’ha finançat amb diners públics, els ciutadans han de poder veure els resultats si ho desitjen.

Sembla haver-se descobert alguns petits volcans actius al costat de grans volcans apagats. L’erosió causada per glaceres sembla també activa. Els gels d’aigua i de diòxid de carboni (CO2) es troben en els pols però també sota la superfície. S’han observat aurores en zones equatorials, cosa curiosa ja que Mart no té camp magnètic. Aquest fenomen de l’alta atmosfera marciana és causat per una reacció d’un camp magnètic antic de l’escorça (paleomagnetisme) a les partícules energètiques del vent solar.

Però la troballa més interessant ha estat trobar la presència de metà (CH4) en l’atmosfera. Aquest fet només pot ser causat per l’activitat volcànica o bé per processos biològics encara no detectats. La concentració de metà augmenta de matí però minva a la vesprada. Discernir entre el vulcanisme o algun tipus de vida marciana no es pot fer de moment per falta de dades.

El radar incorporat a la nau pot observar l’interior del planeta fins a uns 5 km de profunditat. Ha detectat capes de gel pur d’aigua sota la superfície.

Mars Express està donat molt bons fruits així que la missió durarà fins el 2008.

Es va parlar de les futures missions tripulades a Mart. Per anar els europeus sols ESA necessitaria tenir un pressupost 100 vegades més gran del que té actualment, així que segurament el viatge tripulat a Mart serà liderat per NASA i hi participaran totes les altres agències espacials (ESA,  Rússia, Japó, India i Xina.). És important que ESA oferesca algun instrument, com per exemple un explorador robòtic.

Francisco Anguita del departament de Petrologia de la Universitat Complutense de Madrid parlà de l’evolució climàtica de Mart.

Amb una explicació molt clara, només amb transparències i sense l’ajut de l’omnipresent Power Point, va fer un repàs dels trets destacats de la superfície que poden justificar-se amb un passat humit del planeta.

Existeixen canals de 500 km de llargària amb parets d’1 km d’alçada. Semblen ser canals d’inundació pareguts als canals de desaigüe que podem trobar a les glaceres d’Islàndia que fan inundacions sobtades en fondre’s el gel per alguna activitat volcànica.

Apareixen també zones de drenatge que podrien ser causades per pluja marciana.

S’ha detectat l’isòtop de l’hidrogen, deuteri (2H) a l’atmosfera marciana. La quantitat és 5 vegades major que a l’atmosfera terrestre. Podria ser un indicatiu de l’antiga presència d’oceans marcians que es van evaporar.

El fet més rellevant és que l’hemisferi nord de Mart té un desnivell de 5000 metres respecte a l’hemisferi sud. Tot sembla indicar que l’oceà primitiu estaria allí. Les línies de costa semblen clares. Semblen haver rius secs que desemboquen en un “mar” sec.

Els gels del pol sud estan retrocedint de manera que en uns 15-20 anys desapareixeran totalment.

El gran volcans com Olympus Mons semblen tenir grans glaceres i valls glacials en forma  d’U.

El clima de Mart ha passat per diverses fases. A partir d’un clima fret amb l’aigua congelada als pols o subterrània a l’anomenat permafrost, un seguit d’activitat volcànica continuada va llençar a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle com l’H20 i el CO2. Això va escalfar el planeta, va augmentar la pressió atmosfèrica i durant un temps l’aigua va ser líquida a la superfície, amb plujes i núvols. Però després es va passar a una altra fase seca i freda que va congelar l’aigua i el CO2.

A més, fa poc s’ha descobert que l’inclinació orbital és variable i que aquest fet ha d’influir necessariament en el clima.

La vida, si va existir, s’hauria generat en l’època humida però no va passar segurament d’una biologia elemental en passar a l’època seca.

Carlos Fernández del departament de Geodinàmica de la Universitat de Huelva va explicar l’evolució dinàmica de Mart. Va descriure els elements més importants de la topografia i va detallar les diferents èpoques geològiques del planeta.

El divendres 10 vaig haver de realitzar algunes activitats amb estudiants d’un institut de secundària de València relacionades amb la 8ena Setmana de la Ciència a la Universitat de València. Per tant no vaig poder anar a les xerrades del matí. M’hagués agradat molt assistir a la xerrada Química i història de la vida de Juli Peretó, de l’Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València en que donà una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes.

De la xerrada de Ricardo Amils de la Universitat Autònoma de Madrid – Centro de Astrobiología (CSIC/INTA) Posibilitats astrobiològiques de Mart  m’han contat que parlà de les interessants troballes dels bacteris del riu Tinto que s’alimenten de pirita.

Finalment remarcar una sensació estranya. El planeta Mart era disseccionat per geòlegs i biòlegs, mentre que els astrònoms presents érem minoria. El regne dels planetes que havia estat feu exclusiu dels astrònoms, quan la informació disponible era només accessible a través dels telescopis, ha passat a ser un camp d’estudi dels geòlegs planetaris i dels biòlegs ara que els robots circulen per la superfície marciana. Prova que la ciència és universal i que les parcel·les de coneixement que anomenem astronomia, física, química etc.. són realment artificials i que la natura és una i s’ha d’estudiar des de moltes branques distintes. 

Foto: Sistema fluvial a Mart. Ara aquests canals estan secs però es creu que en l’època humida de Mart l’aigua corria per aquests rius.

Mart, més a prop

0

El Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València organitzen el dijous 9 i divendres 10 de novembre un cicle de conferències sobre el planeta Mart. S’hi parlara de l’exploració duta a terme per la ESA, dels canvis climàtics i de l’evolució geològica que ha passat el nostre veí planetari i de la possibilitat de trobar vida al planeta roig. Agustín Chicarro, Francisco Anguita, Carlos Fernández, Ricardo Amils i el nostre company blocaire, Juli Peretó, són els conferenciants invitats.

Us pose el programa del cicle de conferències que m’han enviat des del Museu de Geologia de la Universitat de València.

——————–

Mart, el quart planeta del Sistema Solar, forma part dels anomenats planetes tel·lúrics per la seua natura rocosa i és possiblement, el més semblant a la Terra.

 

Les primeres observacions sobre Mart foren realitzades per Cristiaan Huygens el 1659; tanmateix, el 1877 presentà una oposició molt propera a la Terra i foren descoberts els seus satèl·lits Fobos i Deimos, mentre l’astrònom Schiaparelli es dedicà a cartografiar acuradament la seua superfície, descrivint, entre altres, els canali, que despertaren les especulacions sobre la possible vida a Mart.

 

Tanmateix, l’exploració espacial de Mart començà el 1963, encara que no va ser fins 1965 quan la Mariner 4 va transmetre les primeres informacions des de les seues proximitats.

 

El Juny de 2003 l’Agència Espacial Europea (ESA) llençà la sonda Mars Express que actualment orbita sobre Mart junt amb altres sondes de la Nasa, l’última arribà  a Mart el 10 de març de 2006.

 

Aquest cicle de conferències sobre Mart s’articula sobre l’exploració duta a terme per l’Agència Espacial Europea (Agustín Chicarro), els seus resultats i els seus futurs projectes que aquesta Agència té sobre l’exploració científica de Mart. Les dades obtingudes a través de les imatges enviades fins a la Terra per les sondes Mariner 6, 7 i 9, les Viking I i II, la Mars Pathfinder, la Mars Express, la Mars Global Surveyor i la Mars Reconnaissance Orbiter, són analitzades per a interpretar els possibles canvis climàtics ocorreguts en Mart (Francisco Anguita) i l’evolució geològica d’aquest planeta (Carlos Fernández). A les preguntes: existeix o va existir vida a Mart? ens remetrem a una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes (Juli Peretó) i a la més immediata (Ricardo Amils) sobre el nostre planeta veí, amb el que hem compartit moments semblants de la nostra llarga història dins del Sistema Solar.

Lloc: Saló d’Actes de la Facultat de Farmàcia. Burjassot.

Dies: 9 i 10 de Novembre de 2006

Programa: Dia 9

Matí

10 h-Agustín Chicarro– Agència Espacial Europea. Director del Projecte Mars Express

"Una visió global de la missió Mars Express"

12,30 h-Francisco Anguita– Dpt. Petrologia , Universidad Complutense, Madrid

"L’evolució climàtica de Mart"

Vesprada

16,30 h-Carlos Fernández– Dpt. de Geodinàmica Universidad de Huelva

"L’evolució dinàmica de Mart".

Dia 10

Matí

10 h-Juli Peretó– Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València.

"Química i història de la vida"

12,30 h-Ricardo Amils– Universidad Autónoma de Madrid-Centro de Astrobiología (CSIC-INTA).

"Possibilitats astrobiològiques de Mart

16,30 h. Taula Redona.

ORGANITZA: MUSEU DE GEOLOGIA. DPT GEOLOGIA

PATROCINEN: Universitat de València. Càtedra de Divulgació de la Ciència i Facultat de Biologia

COL·LABOREN: Bancaixa i Facultat de Farmàcia

Google Earth ajuda a descobrir cràters d’impacte

0
Publicat el 16 de maig de 2006

El cometa 73P/Schwassmann Wachmann 3 s’està trencant davant dels nostres ulls. El cometa començà a trencar-se per tensions gravitatòries l’any 1995 i ara els trossos cometaris que en queden fan un rastre per les constel·lacions de Lira, Cigne i Pegàs.

Que passaria si aquests minicometes impactaren sobre un planeta o una lluna? El resultat seria una cadena de cràters d’impacte ben alineats sobre aquest cos. Ja se n’han descobert a Cal·listo, lluna de Júpiter i a la Lluna. Però ha passat alguna vegada a la Terra? Hi ha cràters d’impacte alineats?

Google Earth cada dia que passa ens dóna novetats. Amb aquest programa i una mica de paciència, un astrònom afeccionat ha descobert un conjunt de cràters en línea al desert del Sàhara.

El cometa 73P/Schwassmann Wachmann 3 va esmicolant-se davant dels nostres ulls degut a les tensions gravitatòries dels planetes, del calor del Sol i dels gasos alliberats. La vida dels cometes és efimera i és interessant veure com els agregats de gels, pols i roques van trencant-se oferint-nos un bell espectacle i mostrant-nos els canvis en directe. Encara podrem veure’l un dies més si eixim a llocs foscos i sabem on mirar. Ací i ací teniu unes quantes cartes per trobar-lo.

El cometa 73P/Schwassman Wachmann 3  té un període orbital d’uns 5 anys i 4 mesos i cada 16 anys passa excepcionalment a prop de la Terra. No és previst que xoque contra cap planeta ni lluna i anirà desfent-se poc a poc. Però que passaria si xocara?

Com el cometa està ara format per un seguit de minicometes que segueixen la mateixa òrbita, el xoc sobre un cos celeste produiria una sèrie de cràters d’impacte alineats.

Fa uns anys, el juliol de 1994, ja vàrem poder veure en directe com els 21 trossos del cometa Shoemaker-Levy anaven xocant contra Júpiter, formant una cadena de taques fosques en l’atmosfera del planeta gegant.

Aquestes cadenes de cràters, testimonis d’impactes de cometes passats, han estat descoberts a les llunes de Júpiter, Cal·listo i Ganímedes.

La nostra Lluna mostra, almenys dues cadenes de cràters d’impacte. Per tant, el sistema Terra-Lluna ha estat afectat per aquests cometes moribunds trencats o també per certs asteroides formats per agregats de roques.

I on són les petjades a la Terra? És clar que el nostre planeta ha anat esborrant els impactes més menuts per l’acció atmosfèrica i pels moviments tectònics. Tanmateix aquestes cadenes s’han pogut observar.

L’any 1994 un radar a bord del transbordador espacial Endeavour permeté descobrir la primera cadena de cràters d’impacte a la supefície terrestre. Les imatges revelaren dos nous cràters d’uns 10 km de diàmetre prop d’un cràter ja conegut, anomenat Aorounga, en el nord del Txad també de la mateixa mida.

Però hi ha més cadenes d’aquestes a la superfície terrestre?

Google Earth ens podria ajudar a buscar-ne. Només cal temps i molta paciència. Aneu mirant tota la superfície de la Terra a una altura suficient i busqueu estructures circulars.

Això és el que va fer l’astrònom afeccionat Emilio González el passat mes de març. Ho explica detalladament en aquest article.

A partir de la noticia del descobriment d’un cràter d’impacte a Kebira, Egipte, per investigadors de la Universitat de Bonn, Emilio González va anar buscant al voltant d’aquest cràter i en només mitja hora va trobar dos cràters més i a més a més alineats amb el cràter Aorounga situat a 200 km més enllà. Havia trobat una cadena de cràters d’impacte desconeguda!

Amb més temps i ganes va explorar tota Àfrica però no ha trobat res més.

Així que animeu-vos i exploreu la Terra. Quants secrets ens amaga encara el nostre planeta!

El meteorit d’1 cm

0
Publicat el 20 d'abril de 2005


El passat dimecres 13 d’abril 2005, cap a les 7:10 del matí, un objecte lluminós creuà el cel del País Valencià. Fou observat per centenars de persones des d’Alacant fins a Barcelona. L’observació per tanta gent en una àrea tan gran ens fa pensar en un objecte extraterrestre creuant l’atmosfera a gran altura.

La seua gran lluminositat amb una cua, deien, de color verd, s’ha d’associar a un bòlid, un meteor d’una grandària entre uns centímetres fins a alguns metres, provenint de col·lisions entre cossos més grans del cinturó d’asteroides situat entre Mart i Júpiter, de restes de cometes o fins i tot de material expulsat de planetes rocosos. La pàgina de la Xarxa d’Investigació sobre bòlids i meteorits dóna molts detalls sobre les característiques d’aquests objectes, mètodes de detecció, observacions, etc…

El propòsit d’aquesta nota no és incidir en el coneixement d’aquests interessants objectes, el qual es pot adquirir a la web de Nine Planets, per exemple, sinó més bé en el tractament informatiu que se n’ha fet.

Molt sovint en parlar de temes de ciència als mitjans de comunicació, una persona de cultura mitjana no entén res. Es diuen mitges veritats, es vol resumir tot un esdeveniment en una única frase o es busca un titular fàcil i, sobre tot impactant, per incitar a llegir l’article o escoltar la notícia. És veritat que hi ha casos notables del contrari, com per exemple, els diaris La Vanguardia o El Pais. Però, fins i tot, també de vegades, posen el peu a la galleda com, per exemple, quan El Pais anomenà astròlegs als astrònoms espanyols en el setmanal de diumenge fa unes poques setmanes.

El diari gratuit Metro, per exemple, és un cas sagnant. El titular de la notícia diu el dia 14 d’abril 2005: Decenas de personas avistan un asteroide sobre la Comunidad. A banda de no saber de quina comunitat estan parlant (de la de veïns, de propietaris, de regants, valenciana… ?),  ens fan saber que s’ha observat un asteroide. Ja és grossa la cosa!

El primer asteroide Ceres, va ser descobert per Giuseppe Piazzi, l’1 de gener de 1801. Aquest objecte de 466 quilòmetres de diàmetre es va observar amb telescopi. Està situat entre les òrbites de Mart i Jú>piter.  Altres objectes d’aquests tipus passen més prop de la Terra. Són els NEO (Near Earth Objects) i alguns d’ells són potencialment perillosos per a la Terra per perill d’impacte. Però cap d’ells s’observa sense ajuda òptica.

També s’afirma que l’objecte anava a 70 km/s. És veritat que podria anar a aquesta velocitat però afirmar-ho tan exactament és una imprudència. La forquilla de velocitats està entre els 11,2 i els 72 km/s.

El cas més flagant d’aquest assumpte és l’agencia EFE, d’on beuen altres mitjans de comunicació. Afirmaven que l’objecte tenia exactament 1 cm. Com podien saber la grandària d’un objecte que s’ha cremat a uns 80 km d’alçada amb tanta precisió? Consultades les fonts originals de la informació em confirmen el que pensava. L’objecte hauria de tenir, com és habitual, uns centímetres. Doncs bé, aquests centímetres s’havien convertit en 1 centímetre exactament. Molts altres mitjans reproduïren acríticament aquesta dada.

La prudència habitual en ciència passada per la mola del molí del periodisme ràpid dóna aquests resultats espectaculars.

Crec, que ja és hora que els periòdics tinguen cura de la informació que donen sobre ciència al mateix nivell que donen la informació econòmica o, demane massa, la informació esportiva. Aquesta ciència que es fa majoritàriament en centres públics pagats pels impostos de tota la ciutadania. Com poden els ciutadans saber el que fan els seus científics si no els ho conten o els ho conten malament?

(Fotografia d’un bòlid. Crèdit: Sirko Molau, IMO, Archenhold-Sternwarte Imatge Astronòmica del Dia, 26 febrer 1996 )

Publicat dins de Sistema solar i etiquetada amb , | Deixa un comentari