Pols d'estels

El bloc d'Enric Marco

Arxiu de la categoria: Sistema solar

El Sol ix per l’est. La tardor comença

0

Tots hem escoltat de menuts la lliçó dels punts cardinals (Est, Sud, Oest, Nord) en que se’ns deia que el Sol sempre ix per l’est i es pon per l’oest. Aquesta visió simplificada dels moviments del Sol en el cel terrestre ha fet molt de mal en l’educació dels xiquets.
De fet el Sol ix per l’est i es pon per l’oest només dos dies a l’any: els dies dels equinoccis, el de primavera (21 de març) i el de tardor (22 o 23 setembre).

Avui és el dia de l’equinocci de tardor. El Sol, vist des de la superfície terrestre, ha creuat a les 11:51, hora continental europea, l’equador celeste en direcció cap al Sud. Aquest esdeveniment dóna pas a la tardor a l’hemisferi nord i a la primavera a l’hemisferi sud.

Com que l’equador celeste és un cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest i avui el Sol es troba sobre ell, el nostre estel passarà per aquests punts cardinals (veieu aquesta figura i aquesta altra també). I donat que l’equador celeste presenta la meitat dalt de l’horitzó i l’altra meitat per baix, el dia i la nit duraran el mateix: 12 hores.

Un senzill i bonic experiment es pot fer per comprovar aquest fet. Planteu un objecte vertical a terra i aneu marcant cada 10 o 15 minuts l’extrem de l’ombra. Després d’unes quantes hores observareu que heu marcat una línea recta que assenyala la direcció de l’est per un extrem i la direcció de l’oest per l’altre. Aquesta línea rep el nom de línea equinoccial.

Avui ha estat un dia plujós i nuvolós pràcticament en tots els Països Catalans. Així que no ha estat possible fet la prova. Demà el Sol no estarà encara massa lluny de l’equador i la línia d’ombra encara serà recta. Proveu-ho si no està encara nuvolós.

Altres dies més allunyats dels dies de l’equinocci, l’ombra d’aquest objecte vertical al llarg del temps farà una línea corba, una hipèrbola.

Altres fenòmens curiosos del dia d’avui és que el Sol, a l’equador de la Terra, es troba dalt del cap a migdia. Les ombres desapareixen. També comença la nit àrtica, sis mesos de foscor més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi nord, mentre que comença el dia antàrtic, sis mesos de llum més amunt del paral·lel 66,33º de l’hemisferi sud.

Foto: Línees equinoccials obtingudes el 23 de setembre de 2004 al Col·legi Públic Jaume II el Just de Benifairó de la Valldigna. Autor: Enric Marco

L’origen del cos que acabà amb els dinosaures

0

La destrucció d’un gran asteroide sembla ser l’origen del cos que causà la gran extinció de vida a la Terra fa uns 65 milions d’anys. Un gran asteroide es va trencar quan un altre asteroide xocà contra ell formant un cúmul de milers d’objectes entre els quals es troba l’actual asteroide (298) Baptistina.

Gran part de la vida va desaparéixer quasi de repent fa uns 65 milions d’anys, entre ells els grans rèptils com els dinosaures. La causa d’aquesta extinció en massa es creu que té l’origen en el cel. Fins ara les proves provenien dels registres geològics escapats per tot el món i també del cràter soterrat de Chicxulub a la península de Yucatán (Mèxic) on es creu que va impactar un petit asteroide d’unes desenes de quilòmetres. Però, fins ara, mancaven proves de l’origen d’aquest cos.

Un article publicat aquesta setmana a la revista Nature en desvetlla el misteri. Un equip format per investigadors del Southwest Research Institute (SwRI) de Boulder, Colorado (EEUU) i de la Universitat Carles de Praga, República Txeca, han suggerit que l’objecte progenitor de l’actual asteriode (298) Baptistina es trencà en múltiples trossos en xocar contra ell un altre asteroide. Un d’aquests grans fragments xocaria més tard contra la Terra formant el cràter Chicxulub i extingint els dinosaures i altres formes de vida. Altre gran fragment va formar el cràter Tycho a la Lluna.

L’equip de científics, entre ells el Dr. William Bottke (SwRI), Dr. David Vokrouhlicky (Universitat Carles de Praga) i el Dr. David Nesvorny (SwRI) van usar simulacions numèriques realitzades amb ordinadors per reproduir fins al màxim detall possible la dinàmica de la zona del cinturó d’asteroides.

Es creu que el cos original situat a la zona més interna del cinturó tindria uns 170 km de diàmetre amb una composició semblant als tipus de meteorits anomenats condrites carbonàcies. Un altre cos d’uns 60 km de diàmetre xocà contra ell fa uns 160 milions d’anys. L’impacte va ser tan brutal que els cossos es trencaren formant una família de cossos més menuts que arribà a tenir uns 300 cossos més grans de 10 km i 140000 majors d’1 km.

Els astrònons calculen que un 20% dels cossos majors fugiren del cinturó per diversos efectes tèrmics i dinàmics i creuaren l’òrbita de la Terra. Un 2% d’ells acabaren xocant contra el nostre planeta.

El cràter Chicxulub de 180 km de diàmetre a Mèxic estaria format pel xoc d’uns dels fragments de la familia de l’asteroide Baptistina. Els estudis geològics i de meteorits del mateix període mostren que l’impactor era també una condrita carbonàcia. Això exclou altres posibles origens i dóna una probabilitat d’un 90% que el cos que formà el cràter era un membre de la familia del Baptistina.

El cràter Tycho de la Lluna amb 85 km de diàmetre va ser creat fa uns 108 milions d’anys. La probabilitat del seu origen en la familia de l’asteroide Baptistina és només d’un 70% ja que encara no s’han pogut fer excavacions al cràter lunar per veure les característiques del cos impactant.

Pot tornar a passar? Vivim en un Sistema Solar viu. Cal conéixer i vigilar el nostre entorn planetari per descobrir visitants indesitjats. De moment no podem fer res per evitar xocs amb cossos espacials. Però la NASA i l’ESA ja estan treballant en el problema.

El dibuix és obra de Don Davis.

La pluja d’estels de les Persèides

3
Publicat el 10 d'agost de 2007
La pluja d’estels de les Persèides d’aquest cap de setmana pot ser espectacular. Si vos estireu a un lloc fosc, lluny de llums artificials, veureu la pols il·luminada del cometa Swift-Tuttle caient cap a vosaltres.

El cometa Swift-Tuttle va ser descobert per Lewis Swift el 16 de juliol de 1862. De manera independent Horare Parnell Tuttle el redescobrí 3 dies més tard. Per això el cometa porta el nom dels seus dos codescobridors.

Un cometa és un cos del sistema solar que prové dels confins dels sistema solar, del cinturó de Kuiper, on els troben Plutó i Eris, o fins i tot de més ellà, a l’anomenat núvol d’Oort.

Els cometes són veritables cossos fòssils de l’època de la formació del sistema solar. No han sofert pràcticament cap alteració des de llavors. Amb una grandària de desenes de quilòmetres estan formats principalment per gel d’aigua i de diòxid de carboni però també tenen components rocosos.

Allà lluny del centre del sistema solar on ens troben nosaltres es mostren inactius, i són per tant inobservables. Vaguen en les seues òrbites durant milions d’anys sense ser detectats. De tant en tant, però, alguns d’aquests cossos són pertorbats gravitacionalment per algun altre cos i són espentats cap al Sol.

En aproximar-se al nostre estel, a una distància aproximada de 300 milions de quilòmetres del Sol, el gel del cometa comença a fondre’s a causa de la forta radiació solar. Les condicions del buit espacial fan que el gel passe directament a fase gasosa (es sublima) produint l’espectacle cometari que tots coneixem. Es produeix un embolcall gasós, la coma o cabellera, i les cues, una de pols i l’atra de material ionitzat (àtoms que han perdut part dels seues electrons i tenen, per tant una càrrega elèctrica neta). Aquest fet es produeix de forma violenta arrancant tones de gel i pols del cometa que surten per immensos dolls situats en la superfície il·luminada del cometa.

Aquesta pols expulsada té una velocitat semblant a la del cometa d’on ha eixit i per tant segueix la seua mateixa òrbita. El resultat final és que el cometa va deixant un rastre de material al llarg del seu camí.

La Terra, al llarg de l’any, va creuant les òrbites de diversos cometes i va trobant-se amb els seus residus. Així, realment podriem dir que l’efecte és similar als insectes que s’estavellen en el cristall del cotxe. Sóm nosaltres qui ens hem creuat en el camí de l’insecte. De la mateixa manera la Terra recull la materia cometària.

El cometa Swift-Tuttle té un periòde orbital de 133,28 anys. El seu últim pas prop del Sol va ser l’11 de desembre de 1992 i no tornarà, per tant, fins el 12 de juliol de 2126. Algun article científic ens tranquilitza assegurant que el cometa, encara que és potencialment perillós per a la Terra, no xocarà almenys durant aquest mil·leni.

La pols cometària xocarà contra l’atmosfera terrestre a una velocitat de 212.000 km/h. A aquesta velocitat la pols es vaporitzarà pel fregament i deixarà una estela de llum al firmament. Només els fragments molt grossos arribaran a terra. El xoc de la Terra amb l’òrbita cometària es produirà cap a la zona de la constel·lació de Perseu. Veurem, per tant, els meteors lluminosos eixir d’aquesta constel·lació com un surtidor i per això s’anomenen la pluja d’estels de les Persèides.

L’espectacle començarà a partir de les 12 de la nit del diumenge 12 d’agost, quan la constel·lació isca per l’horitzó norest.

Si aguantem durant la nit, veurem que Perseu va ascendint i el nombre de meteors brillants també augmenta. Cap a les 2 o les 3 del matí del dilluns 13 d’agost podrem veure dotzenes d’estels fugasos creuant el cel cada hora. Un poc abans de l’eixida del Sol serà el punt més actiu on es podran arribar a veure més d’un meteor per minut.

Bé, açò són les previsions. Sempre poden haver sorpreses. Se’n podren veure moltes més o al contrari quedar-nos amb un pam de nas i veure’n ben poques. Ahí està la gràcia de la natura. Ella fa i nosaltres són simples espectadors.

Cal tornar a dir que sempre serà millor observar des d’un lloc fosc. Mirar des del centre d’una ciutat pot ser molt decebedor. I si vos estireu sobre una tovalla a la platja o al camp molt millor. Així podreu veure tot el cel de cop i no us perdreu cap meteor. Què empipador resulta quan el company que mira en altra direcció diu. "una, la veus…."! Massa tard, ja s’ha cremat a uns 80 km d’altura…..

Enguany tenim, a més, dos avantatges. La Lluna no molestarà com en altres ocasions. Estarà en fase de nova i per tant no serà visible. A més si mirem una mica avall de la constel·lació de Perseu veureu un objecte rogenc i molt brillant. És el planeta Mart.
Fa uns dies la NASA ha enviat la nau Phoenix que aterrarà l’any vinent a la gelada superfície del pol nord marcià per estudiar-la i excavar buscant indicis de possible vida.

Bé, que gaudiu amb les observacions… I recordeu que no cal cap telescopi per fer-les. Només els vostres ulls són necessaris, com en l’època antiga.

Poseu-me comentaris, si voleu, de les vostres vivències i observacions de les Persèides.

Foto: Herman Mikuz capturà aquesta imatge del cometa 109P/Swift-Tuttle el 15 de desembre 1992.

Saturn ja en té 60….de llunes

0

L?equip d?imatges de la sonda Cassini acaba de descobrir la lluna número 60 del planeta Saturn. La nova lluna ha aparegut en un conjunt d?imatges de la zona de l?anell obtingudes el dia 30 de maig passat.

Fa només 10 anys tots els textos astronòmics asseguraven que Saturn tenia 18 satèl·lits. Però aquest resultat ha resultat ser totalment provisional. La posada en funcionament de nous telescopis en terra amb instrumentació cada vegada més sensible ha fet augmentar el nombre de cossos saturnians coneguts.
L?arribada del conjunt de la doble sonda Cassini-Huygens l?any 2004 ha afegit més coneixement dels cossos del sistema de Saturn. Des de llavors ençà la nau Cassini ha afegit 5 llunes més arribant al nombre (temporal) de 60.

Aquesta nova lluna, situada entre les òrbites de Metone i Palene, ha rebut el nom provisional de S/2007 S4 encara que l?equip de científics que l?ha trobat li ha posat el nom més simpàtic però també temporal de Frank esperant que la IAU li assigne un nom d?acord amb la mitologia grecoromana o d’altres.

Carl Murray, del Queen Mary de la Universitat de Londres, ha declarat que en quan veieren el punt dèbil en la foto feren de detectius interplanetaris i buscaren en altres imatges més antigues per veure si ja havia aparegut en elles. I efectivament trobaren la seua presència en imatges des de 2004 fins juny 2007. I això ha permés determinar de manera precisa la seua òrbita.

La troballa és important, a banda del número rodó, per diverses causes. La primera i principal és evitar que Cassini xoque amb ella. Ja seria curiós perdre la nau més productiva científicament parlant a causa d?un objecte no catalogat situat en el seu camí. L?altra raó és conéixer de manera precisa el sistema d?anells i satèl·lits de Saturn i com interactua tot plegat.

Frank és una petita roca d?uns 2 quilòmetres de gel i roques. L?equip de científics planetàris que l?ha descobert tindrà ocasió d?obtenir-ne imatges el desembre de 2009 quan la nau Cassini la sobrevole a 11700 km. Ací podem veure una animació del moviment de Frank.

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute

Hiperió, el paradís dels espeleòlegs

2

El Sistema Solar alberga meravelles per descobrir que poc a poc van mostrant-se als instruments freds dels astrònoms. Aquests, però, no deixen d?emocionar-se amb descobriments com la lluna esponjosa de Saturn, Hiperió, que presenta cràters plens d’hidrocarburs. Aquest fet denota una presència extensa dels compostos químics necessaris per a la vida.

La sonda Cassini va arribar fa 3 anys al sistema de Saturn on s’ha situat en òrbita del planeta de l’anell. Durant aquest temps ha estudiat detalladament la seua principal lluna, Tità, on va enviar la sonda europea  Huygens que arriba a aterrar a la seua superfície.

També ha estudiat l’important sistema d’anells del planeta. Encara que ja se sap que tots els planetes gasosos gegants (Júpiter, Saturn, Urà i Neptú) en tenen, el de Saturn és el més espectacular. Blocs de gels tan grans com icebergs terrestres i roques envolten el planeta formant aquesta estructura tan peculiar.

Però Cassini també estudia el nombrós sistema de satèl·lits de Saturn. De moment en té 48 encara que aquesta xifra varia de dia en dia en observar la sonda cada vegada amb més detall.  Cada vegada que la sonda passa prop d’un ells els sensors de la nau es posen en marxa per captar tots els detalls de la lluna, mentre que un allau de científics a Terra comencen a analitzar les dades.

La notícia d’aquesta setmana, publicada a la revista Nature, ha estat el resultat de l’estudi de la lluna Hiperió. Aquest objecte, descobert per Bond l’any 1848, no té una forma esfèrica sinó més aviat de creïlla o patata, amb unes dimensions de 185 x 140 x 113 km.

El setembre del 2005 la sonda Cassini va passar molt a prop d’Hiperió. L’atracció gravitatòria de la lluna va afectar molt lleugerament la trajectòria de la nau, permetent a un equip d’enginyers espacials italians determinar de manera molt precisa la massa d’Hiperió. Coneixent la massa i el volum s’ha pogut determinar la seua densitat que és d’un 0.57 g/cm3, és a dir una mica més que la meitat de la densitat de l’aigua.

L’aspecte i sembla que l’interior és molt similar a un immensa esponja marina espacial, plena de forats, coves i buits interns. Un 40% de la lluna és espai buit. Crec que seria un paradís per a futurs astronautes espeleòlegs que gaudirien explorant les cavitats hiperiòniques…

Hiperió és molt porós i molt poc dens, amb molt poca gravetat superficial. Els meteors que han perforat la seua superfície no han creat cràters de la mateixa manera que ho han fet en cossos més densos com la Lluna o en planetes com Mercuri. Les roques de l’espai que xocaren en el passat contra Hiperió comprimiren el material porós de la superfície formant els seus cràters. El material ejectat pel xoc no va tornar a caure a Hiperió a causa de la seua gravetat tan baixa. Les restes ejectades s’escaparen a l’espai sense retornar. Això explicaria les parets tan escarpades dels cràters i que tinga tan poca massa.

En el mateix número de Nature s’ha publicat un altre treball en el que s’analitza la composició química de la superfície hiperiònica. Com fa notar l’astrònom planetari Dale Cruikshank de la NASA i firmant de l’article, la presència d’hidrocarburs en Hiperió és d’especial interés. Els hidrocarburs, formats per carboni i hidrogen, estan presents en molts indrets en l’univers, com els cometes, meteorits i en la pols interestel·lar. Afirma que “aquestes molècules, en presència de gel i exposades a la presència de la llum ultraviolada del Sol, formen noves molècules d’importància biològica. Això no vol dir que haguem descobert vida però és una indicació que la química bàsica necessària per a la vida és troba per tot arreu a l’univers.”

També s’ha descobert gel d’aigua en forma cristal·lina, com ho fa a la Terra així com també hi ha gel de diòxid de carboni o gel sec.

Per tant Hiperió no és només un paradís per als espeleòlegs del futur, sinó també per els exobiòlegs i sembla que ho pot ser també per als esquiadors….

Crèdit de la foto: NASA/JPL/Space Science Institute.

Avui comença l’estiu

2
Publicat el 21 de juny de 2007

Ja ha arribat. A les 20 hores 6 minuts el Sol assolirà la seua màxima declinació sobre l’equador celeste. Això es traduirà en que el dia d’avui serà el més llarg de l’any.

Comença l’estiu a l’hemisferi nord. Hi ha alguns aspectes interessants que caldria contar….

En estar inclinat l’eix de rotació de la Terra respecte a l’eix de l’òrbita terrestre es produeixen les estacions. Vist des de la superfície de la Terra el Sol va pujant i baixant respecte a l’equador celeste al llarg de l’any. Això fa que els rajos solars vinguen més inclinats en hivern mentre que en estiu el Sol es troba altíssim.

A València el Sol es troba a migdia el 21 de desembre, dia del solstici d’hivern, a només 27 graus d’altura. I avui, 21 de juny,  dia del solstici d’estiu, el Sol, a migdia ha arribat a estar a 74 graus.

Hi ha persones que creuen que avui és el dia en que la Terra es troba més prop del Sol. Això és totalment fals. De fet, enguany, el pròxim 7 de juliol ens trobarem en el punt més allunyat de la nostra estrella. El que és realment important és la inclinació de la Terra que fa que els rajos solars vinguen molt pocs inclinats.

Hi ha fets curiosos que han passat avui.

Sobre el tròpic de Càncer, paral·lel terrestre situat a 23.5 graus al nord de l’equador terrestre que passa per Mèxic, Cuba, el Sahara, la India, etc…, el  Sol s’ha situat exactament dalt del cap a migdia. És a dir, han desaparegut les ombres durant uns instants. Jo ho vaig veure un any a Tenerife, que encara que està situada una mica més al nord i l’ombra no desapareix totalment, l’efecte és espactacular.

També els qui avui es troben al cercle polar àrtic, situat a la latitud 66.5 graus, tindran l’oportunitat de veure el fenomen del Sol de mitjanit. El Sol sembla que va a pondre’s però torna a pujar i un nou dia comença.

Bé, ja tenim ací l’estiu. A gaudir-lo i a esperar les vacances….

Foto: Sol de mitjanit. Fotos successives del Sol a Anchorage, Alaska.

La ESA demana candidats per a missions simulades a Mart

0
Publicat el 20 de juny de 2007
Les dures condicions d’aïllament físic que hauran d’afrontar els futurs astronautes a Mart, amb un viatge que durarà uns dos anys, fa necessari que prèviament a la Terra es facen unes missions simulades on es reproduesquen totes les fases del viatge.

Per tot això, l’Agència Espacial Europea (ESA) està actualment cercant 12 voluntaris per a participar en aquestes missions simulades a Mart per als dos pròxims anys.

També necessita metges que vulguen passar un temps a l’Antàrtica en l’estació Concòrdia de la ESA.

Si esteu interessats podeu seguir llegint….

Viatjar a Mart no va a ser un empresa fàcil. Si l’anada i tornada a la Lluna es feia utilitzant les naus Apollo dels anys 70 en uns 3 dies, es calcula que anar a Mart, explorar-lo i tornar a la Terra pot costar uns 520 dies, quasi dos anys.

Les innovacions tecnològiques que caldrà fer, encara que importants, no són res en comparació en els possibles problemes psicològics del grup d’astronautes que aniran dins de la nau rumb a Mart. Durant 520 dies ells hauran de ser autosuficients. Una vegada la nau estiga en direcció a Mart no podrà tornar a casa sense passar abans per Mart. Una petita malaltia, una apendicitis o un mal de queixal han de ser resolts a bord. Encara que milers de persones estiguen pendents d’ells a la Terra, tot ho hauran de fer ells sols. A més les comunicacions trigaran uns 20 minuts des de Mart a la Terra i altres 20 minuts en la direcció contraria. És a dir, qualsevol consulta trigarà 40 minuts en ser constestada.

Cap persona ha estat aïllada tant de temps sense cap contacte directe amb altres humans. Només els nàufrags o supervivents en illes desertes poden acomparar-se. Per tot això la ESA ha organitzat unes missions simulades juntament amb l’Institut Rus de Problemes Biomèdics (IBMP) i enviaran una tripulació conjunta de sis persones en la missió simulada a Mart de 520 dies de durada.

La simulació semblarà un autèntic viatge a Mart, incloent fins i tot la fase d’exploració de la superfície marciana. Els aliments que prendran seran els mateixos que es donen als astronautes de l’Estació Espacial Internacional.

Les simulacions es faran a la Terra, en unes instal·lacions a Moscou. Primerament es farà un estudi preliminar de 105 dies l’any que ve i un altre també de 105 dies més endavant. La missió completa de 520 dies es realitzarà a finals de 2008 o principis de 2009.

La ESA busca 12 voluntaris que estiguen disposats a participar en les simulacions i, per tant, ajuden a dur endavant els preparatius de lacció real: una misió a Mart.

Si voleu obtenir més informació mireu aquesta pàgina de la ESA.

Els telèfons de contacte i correus electrònics per si voleu participar es troben en aquesta altra pàgina. Teniu tot lestiu per pensar-vos-ho.¨El termini acaba el 30 de setembre 2007.

Si sou metge o amb coneixements mèdics podeu participar en els projectes cientifics i tècnics que es realitzen a lestaciò de recerca antàrtica Concòrdia. Els telèfons de contacte i correus electrònics per a aquesta missió es troben en aquesta altra pàgina. Teniu tot juliol per pensar-vos-ho. El termini acaba el 31 de juliol 2007.

Bé, animeu-vos i ja em direu…..

L’eclipsi total de Lluna del 3 de març 2007

7
Publicat el 2 de març de 2007

La nit del dissabte 3 al 4 de març, si l’oratge ens acompanya, observarem un magnífic eclipsi total de Lluna. El nostre satèl·lit s’anirà enfosquint i adquirint una tonalitat rogenca.

L’òrbita de la Lluna al voltant de la Terra està inclinada uns 5 graus respecte a l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Així normalment la Lluna passa per dalt o per baix del Sol i per dalt o per baix de l’ombra que projecta la Terra i, per tant, no es produeixen eclipsis. Però en els punts on es produeix el creuament dels dos plans de les òrbites (els nodes), el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats.

Quan la Lluna s’interposa entre la Terra i el Sol es produeix un eclipsi de Sol. Aquest va ser el cas de l’eclipsi de Sol del 3 d’octubre 2005. Però la nit del dissabte el que veurem serà un eclipsi de Lluna. Aquest fenomen ocorre quan el Sol, la Terra i la Lluna estan alineats. Aleshores el nostre satèl·lit entra dins de l’ombra que projecta la Terra en l’espai a causa de la llum solar. La Lluna, que estarà en fase de plena, va enfosquint-se per la part inferior adquirint poc a poc una tonalitat rogenca.

Podem veure un esquema detallat de l’eclipsi (en aquest enllaç, les hores estan en Temps Universal, cal sumar 1 hora per a l’hora oficial). Els moments destacats de l’eclipsi del 3 de març 2007 són els següents:

Moments destacats Hores, minuts i segons
Començament de l’eclipsi parcial 22:30:22 
Començament de l’eclipsi total 23:44:13
Màxim de l’eclipsi 00:20:56
Final de l’eclipsi total 00:57:37
Final de l’eclipsi parcial 02:11:28

En el moment de l’eclipsi total, en estar dins de l’ombra de Terra, en una zona on la llum del Sol no hi arriba, la Lluna hauria de desaparéixer completament de la vista. Però això no és així, per sort. La Terra bloqueja la llum solar ja que el seu diàmetre és més 3 vegades i mitja el diàmetre lunar però l’atmosfera de la Terra produeix un efecte espectacular distorsionant els rajos de llum del Sol per les vores de la Terra i filtrant-les, afavorint la transmissió de longituds d’ona més llargues (color roig). Com diu la nota de la Nasa, les vores de la Terra s’encenen com un anell de foc de color de la posta de Sol, un dels espectacles més bonics del Sistema Solar.

Fa quasi tres anys que no podem gaudir d’un espectacle com aquest ja que l’anterior observat en Europa es va produir el 4 de maig de 2004. El següent succeirà d’ací a un any, el 21 de febrer de 2008 amb el màxim a les 5h 26 m de la matinada, el següent ocorrerà el 2018 però només veurem el final de l’eclipsi. Vindrà després un seguit d’eclipsis amb la Lluna molt baixa i de matinada. Caldrà esperar fins el 20 de desembre de 2029 per tenir un semblant a aquest.

Tracteu d’observar el fenomen ja que no cal cap instrument per veure’l. Només cal veure com la Lluna, en el seu camí al voltant de la Terra, va fent-se cada vegada més fosca. Aquest tipus d’eclipsi va servir a Aristarc de Samos al segle III a.C. per a fer els primers càlculs de la distància entre la Terra i la Lluna.

L’Agrupació Astronòmica de la Safor (AAS) l’observarà des de la seua seu a la Casa de la Natura a Gandia.

Posaran algun telescopi motoritzat de 60mm enfocant a la Lluna, amb una webcam i projectaran la imatge lunar amb un videoprojector en una pantalla per seguir-lo comodament.

Durant l’eclipsi, els membres de l’AAS aniran observant i cronometrant els temps en que l’ombra de la Terra avança pels diferents cràters de la Lluna.

L’Associació Valenciana d’Astronomia  ha organizat una observació popular al Museu de les Ciències de València.

La web del Museu dóna més informació sobre aquesta activitat.

El departament d’Astronomia i Meteorologia de la Universitat de Barcelona retransmetrà l’eclipsi en directe per internet.

Jo ja el veuré al peu del Benicadell, a la Vall d’Albaida. Si voleu saber on serè, només heu de clicar ací. Serà un sopar (G)astronòmic amb Lluna i telescopis.

Gràcies a Angel Ferrer, president de l’Agrupació Astronòmica de la Safor, per la informació sobre els pròxims eclipsis.

Foto: Eclipsi de Lluna del 4 de maig 2004. Autor: Enric Marco 

Buscant l’origen en la pols d’un cometa

0

Els resultas preliminars de l’estudi de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust han estat publicats per la revista Science. L’esforç fet per uns 200 científics d’arreu del món ha permés obrir una important escletxa per veure el que va passar en els primers instants de la formació del Sistema Solar.

En un post de l’any passat ja parlava del retorn a la Terra de les mostres cometàries portades per la sonda Stardust. Ara set articles a la revista Science expliquen en detall el que s’ha trobat.

Els cometes són agregats de gel i pols que orbiten el Sol i que són detritus del disc d’acreció a partir del qual es formaren els planetes. En aproximar-se a la nostra estrella, el gel del cometa passa a fase gasosa (se sublima) arrossegant a l’espai tones de pols i roques petites.

En els últims anys hem mirat de prop aquests objectes.

La Deep Impact va bombardejar el juliol del 2005 el cometa 9P/Tempel 1 amb un projectil de 250 kg per estudiar in situ el material que expulsà.

La Stardust, llençada a l’espai el 1999 va recórrer un llarg camí per a recollir mostres de partícules del cometa 81P/Wild 2 en gener del 2004 des d’una distància de 240 km. El propósit era portar-los a la Terra per a la seua posterior anàlisi als més ben equipats laboratoris terrestres.

El 15 de gener 2006, ara fa un any, arribà a la Terra la cápsula de la sonda Stardust amb milers de partícules atrapades, algunes d’elles amb una grandària menor d’un micrómetre (10-6 m).

L’exit de la Stardust s’ha basat en dos fets fonamentals: el primer va ser aconseguir una trajectòria per a que la nau s’aproximés al cometa a una velocitat de només 6 km/s i el segon el disseny del medi de captura de les partícules cometàries, l’aerogel.

Calia agafar les partícules del cometa de manera efectiva (moltes en poc de temps) i de manera pràcticament inòcua (sense destruir-les). Calia, per tant una superficie col·lectora gran i poc densa. Es va utilitzar l’aerogel, que en poques paraules podriem definir com fum gelat. L’aerogel és una escuma de silici altament porosa amb una densitat comparable a la de l’aire. Aquestes propietats el fan extremadament lleuger (fantàstic per portar-lo a  l’espai) i permeten frenar les partícules que xoquen en menys d’1 mm aproximadament. Així les partícules atrapades no són pràcticament escalfades ni foses. Es mantenen tal com són a l’espai.

Els primers resultats mostren que les partícules atrapades en l’aerogel són realment petites roques, mescla de diversos minerals, principalment silicats. Aquests només van poder formar-se prop del centre de la nebulosa primitiva on el Sol ja estava format i la temperatura era tan alta que només les roques podien solidificar-se. Els minerals trobats són: silicat cristallí, olivina, piroxena i troilita. Són materials comuns en els planetes i meteorits.

Trobar aquests materials en l’interior del cometa Wild 2 és ben curiós ja que sabem que aquest cos es va formar dins del cinturó de Kuiper, més enllà de Plutó, on la temperatura és molt baixa.

Com poden anar a parar materials formats al centre del Sistema Solar a les zones exteriors? Ara es creu que els materials creats en la nebulosa primitiva es van dispersar per tot el Sistema Solar.

Molt més s’ha de fer amb les partícules del Wild 2. Per exemple s’han descobert components orgànics en els impactes de l’aerogel, similar en part als meteorits carbonacis pero també s’ha observat excés de deuteri i nitrogen 15 de clar origen presolar.

La Stardust ha aixecat uns dels múltiples vels que amaguen els secrets del Sistema Solar.

Foto: Camins de frenada de diverses partícules cometàries en l’aerogel.

Espectroscòpia a Mart, seguint el rastre de l’aigua

0

Els dos robots, Spirit i Opportunity, han detectat que en un passat llunyà, Mart va ser un planeta humit, amb rius, llacs i mars. El professor Gütlich i el seu equip de la Universitat de Mainz (Alemanya) han estat els responsables del dispositiu capaç de la troballa.

Poc abans de Nadal es van realitzar la V Jornada Científica organitzada per l’Institut de Ciència Molecular (ICMol) en el campus de Burjassot de la Universitat de València. La recerca d’aigua a Mart va ser el tema de la primera xerrada del dia a la que vaig assistir i a la qual dedicaré aquest apunt.

El químic professor Philipp Gütlich de la Universitat de Mainz (Alemania) va començar fent un repàs de les característiques del planeta veí. Amb una massa que és aproximadament 1/10 de la massa de la Terra, la seua grandària ve a ser un 1/3 de la Terra. L’atmosfera marciana representa només un 1% de l’atmosfera terrestre mentre que la temperatura a la superfície és bastant més freda que a la Terra ja que oscil·la entre un +20 C i -120 C.

Una de les missions dels geòlegs a Mart és veure si en la formació de les actuals roques de Mart ha intervingut l’aigua líquida. És cert que s’han observat formacions geològiques que recorden clarament llits d’antics rius o depressions que semblen llacs amb rius que hi arriben i tot. Però una cosa és semblar-ho i altra ben distinta és demostrar-ho.

Per a aconseguir-ho, l’equip del professor Gütlich, experts en espectroscòpia Mossbauer, van intentar aplicar les seues tècniques per fer anàlisi “in situ”. Perquè les roques de Mart no es poden portar a la Terra per analitzar-les a un laboratori terrestre. Han de ser estudiades al mateix lloc on han estat trobades. Però un equip d’espectroscòpia Mossbauer pot pesar un 100 kg i ocupar uns 2 o 3 m2. No és possible portar aquest equip a les desèrtiques planures marcianes. Però l’esforç de l’equip alemany va aconseguir reduir el pes i la grandària de l’aparell a només uns 400 g i unes mides de 5 x 5 x 9 cm3, suficients per cabre en la palma de la mà. Amb aquestes mides, els instruments alemanys va ser acoblats als braços articulats dels dos robots marcians Spirit i Opportunity.

El 4 de gener de 2004 aterrà el Spirit al cràter Gusev mentre que el 25 de gener de 2004 aterrà el robot Opportunity a Meridiani Planum.

El primer espectre Mossbauer aconseguit per l’espectrògraf situat al braç articulat del Spirit va ser el 17 de gener de 2004. Es detecta olivina i piroxen.

Més endavant es descobreix goetita en la roca anomenada Clovis. Aquest mineral de fórmula FeO(OH) només es forma en presència d’aigua.

Mentrestant a la zona del robot Opportunity l’espectrògraf descobreix en roques la presència de jarosita (ací en anglès, més extens). Aquest és un mineral composat de sulfat de potassi i ferro hidratat bàsic. A la Terra s’associa a les aigües termals. Aquest fet és la prova definitiva de que Mart va gaudir en el passat d’una gran quantitat d’aigua líquida a la superfície.

En el passat va existir aigua a la superfície marciana. Però fa molt poc se’ns va mostrar que aquesta aigua encara pot brollar per les pendents escarpades dels cràters i penya-segats del planeta roig. La baixa densitat de l’atmosfera i la seua baixa temperatura fan que aquesta aigua dure ben poc, bullint i evaporant-se en gran part primer i congelant-se la resta. 

Els secrets de Mart van eixint a la llum, molt poc a poc…

Mercuri, Mart i Júpiter formen un trio

0

A partir de demà matí, abans de la sortida del Sol, cap a les 7:30 i durant un quants dies, podrem gaudir d’un insòlit encontre planetari aparent.

Els planetes es mouen al voltant del Sol en la seua pròpia òrbita. Vistos des de la Terra és normal, per tant, que els puguem veure en diversos llocs al cel, en la zona del zodíac, al llarg de l’any. La casualitat, i les lleis de Kepler, han fet que la majoria d’ells es troben ara, vistos des de la Terra, aproximadament en la direcció del Sol. Això els fa difícilment observables ja que la lluïssor de la nostra estrella ens impossibilita la seua visió.

Com es troben agrupats, vistos de la Terra, és normal que formen el que els astrònoms anomenen una conjunció, un encontre aparent en el que les línies de visió a cadascun dels planetes semblen convergir en una zona petita del cel.

Demà Júpiter, Mart i Mercuri, confluiran dins d’una zona de només un grau de diàmetre. Això és l’equivalent al diàmetre de dues llunes plenes.

Els pròxims dies l’encontre continuarà encara que els planetes aniran separant-se. Aquest encontre ja estava previst al meu darrer apunt referit als objectes visibles del mes de desembre, encara que el preveia a partir del dia 11, un petit error. Els diversos programes de simulació que utilitze, com per exemple el gratuït i amb versió catalana Cartes du Ciel ho mostren clarament. Ara no calen els càlculs de cap persona concreta per saber els pròxims esdeveniments astronòmics com ara Jens Meeus, d’altra banda astrònom molt reconegut per la seua vàlua en la creació d’algoritmes de càlculs de posicions planetàries. Qualsevol persona pot baixar-se els programes d’interés de la xarxa i, amb un poc de coneixement, calcular-se les efemèrides.

I de l’encontre que us haig de dir?

Primerament la informació que presenta Vilaweb en portada no dóna correctament l’hora de la vista del fenomen. A dos quart de set (6:30) el planeta Júpiter encara no ha eixit. Ho farà a les 7:00, així que l’encontre serà observable cap a les 7:30 en direcció cap al sud-est quan els planetes hagen assolit alguna alçada. Donat que el Sol eixirà a les 8:11, l’observació es realitzarà entre les primeres llums del dia, amb aquella claror que ens diu que el Sol ja no està massa lluny d’eixir.

A més Mart és molt dèbil actualment a causa de la seua llunyania a la Terra. Ara es troba a 2.47 ua (1 ua = 1 unitat astronòmica = 150 milions de km) de nosaltres i a uns 20 min 32 segons llum. La seua magnitud serà d’1.5 així que serà difícil veure’l entre les primeres llums del dia. Per això serà millor agafar uns prismàtics i buscar-lo.

I es diu que serà el millor encontre d’ací al 2050. La veritat és que l’assumpte no desperta grans passions en la comunitat astronòmica. Com a molt l’interés principal serà l’ocasió de mostrar al gran públic que es troba allunyat de l’observació dels fenòmens naturals que els planetes són visibles a ull nu i que els pròxims dies en podran veure tres d’una sola ullada.

Els astròlegs, com sempre han dit la seua.
Aquesta combinació d’alta energia fomentarà molta activitat a tots els nivells, especialment el militar però també en el front diplomàtic. Compte amb els accidents! Gràcies a Javier Armentia que ho comenta al seu magnífic bloc.

Que ho gaudiu però sobretot abrigueu-vos que sembla que ja han arribat les nits fredes.

Leònides: pols que cau del cel

2

El cap de setmana tenim un espectacle celeste que es repeteix cada any al voltant del 18 de novembre. Les leònides, residus del cometa 55P/Tempel-Tuttle, xocaran contra la Terra formant una pluja de meteors.

Els cometes són cossos de gels, roques i pols, restes de la nebulosa primitiva que no es van condensar en planetes. Aquests cossos antics, a penes modificats, estan situats en les afores del Sistema Solar, en el cinturó de Kuiper o en el núvol d’Oort i es troben congelats i inactius. Pertorbacions gravitacionals entre ells poden espentar aquests cossos cap al Sistema Solar intern, on es troba la Terra. A unes 2 unitats astronòmiques  (300 milions de km) del Sol, el gel comença a fondre’s per l’escalfor de la nostra estrella.  Però en estar en el buit el gel passa directament a fase de vapor i se sublima. Es forma aleshores una cabellera de gas i pols i, a causa del moviment del cometa, aquesta cabellera s’estén cap enrere formant una immensa cua. La sublimació del gel no es suau. S’ha observat que el gas surt en forma de brots violents i dolls, arrossegant pols i roques amb ells i llençant-ho tot a l’espai. Aquest material, que té la mateixa velocitat del cometa, queda en la seua mateixa òrbita. El resultat és que el camí del cometa queda ple de residus girant al voltant del Sol amb el seu mateix període orbital.

La Terra, en la seua òrbita al voltant del Sol, creua les òrbites de diversos cometes al llarg de l’any i en dies concrets. El nostre planeta recull aquestes deixalles cometàries i aquestes, en general menudes (menor d’1 mm), es cremen en entrar a l’atmosfera terrestre a causa del fregament formant unes traces de llum al cel nocturn. L’efecte és similar al que experimentem en conduir per una carretera i en xocar contra un núvol d’insectes. En el moment del xoc contra el parabrises del cotxe ens dóna la sensació que els insectes venien directament cap a nosaltres.

De manera similar, en xocar la pols cometària contra l’atmosfera terrestre, ens dóna també la sensació que els residus cometaris venen cap a nosaltres i des d’un punt concret del cel. Aquest punt d’on sembla que vinguen els meteors brillants s’anomena radiant. Normalment aquests radiants estan associats a una constel·lació ja que sembla que provenen d’un punt d’ella. Els radiants més coneguts són les Perseides (de Perseu) cap al 12 d’agost que estan associats al cometa Swift-Tuttle i el radiant de les Leònides (de Leo) cap al 18 de novembre i associat al cometa Tempel-Tuttle.

Les leònides d’enguany tindran dos pics d’emissió de meteors: un serà el divendres 17 a les 21h 50m amb uns 15-20 meteors per hora.  L’altre serà a les 5h 45m del diumenge 19, unes dues hores abans de l’eixida del Sol i serà molt més intens.  En aquest pic el radiant es veurà en Leo, cap al Sud-est i a uns 60 graus d’altura. Evidentment és interessant estar en el lloc d’observació abans de l’hora dels pics ja que els meteors brillants poden aparèixer molt abans o després dels màxims principals.

Busqueu un lloc fosc, lliure de llums i sense edificis. Abrigueu-vos bé que pot fer fred… I gaudiu-los. És preveu que poden veure’s uns 100-150 meteors per hora des de llocs foscos.

Que tingeu sort i que el cel estiga net de núvols.

Foto: Leònida capturada el 17 de novembre de 1998. Es veu la constel·lació d’Orió i la brillant estrella Sirius. Imatge cortesia de SOMYCE des de l’Observatori Astronòmic de Mallorca.

Mart, més a prop (II)

0

El cicle de conferències sobre Mart organitzat pel Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València ha donat una visió multidisciplinària del nostre planeta veí. Estudiants, geòlegs, biòlegs i alguns astrònoms van ser el principal públic d’aquestes sessions.

Durant dos dies, el 9 i 10 de novembre passat, un conjunt d’especialistes parlaren de diversos aspectes del planeta Mart al Saló d’Actes  de la Facultat de Farmàcia.

Agustín Chicarro, de l’Agència Espacial Europea i director del Projecte Mars Express explicà aquesta missió, actualment en òrbita polar de Mart, i els seus resultats més interessants.

La nau que arribà el dia de Nadal del 2003 té cartografiat, de moment, el 35% de la superfície amb una resolució de 20 m/píxel. Les fotografies són en estèreo i en color i poden descarregar-se gratuïtament de la xarxa. Aquest fet és usual en les missions europees i americanes ja que si el projecte s’ha finançat amb diners públics, els ciutadans han de poder veure els resultats si ho desitjen.

Sembla haver-se descobert alguns petits volcans actius al costat de grans volcans apagats. L’erosió causada per glaceres sembla també activa. Els gels d’aigua i de diòxid de carboni (CO2) es troben en els pols però també sota la superfície. S’han observat aurores en zones equatorials, cosa curiosa ja que Mart no té camp magnètic. Aquest fenomen de l’alta atmosfera marciana és causat per una reacció d’un camp magnètic antic de l’escorça (paleomagnetisme) a les partícules energètiques del vent solar.

Però la troballa més interessant ha estat trobar la presència de metà (CH4) en l’atmosfera. Aquest fet només pot ser causat per l’activitat volcànica o bé per processos biològics encara no detectats. La concentració de metà augmenta de matí però minva a la vesprada. Discernir entre el vulcanisme o algun tipus de vida marciana no es pot fer de moment per falta de dades.

El radar incorporat a la nau pot observar l’interior del planeta fins a uns 5 km de profunditat. Ha detectat capes de gel pur d’aigua sota la superfície.

Mars Express està donat molt bons fruits així que la missió durarà fins el 2008.

Es va parlar de les futures missions tripulades a Mart. Per anar els europeus sols ESA necessitaria tenir un pressupost 100 vegades més gran del que té actualment, així que segurament el viatge tripulat a Mart serà liderat per NASA i hi participaran totes les altres agències espacials (ESA,  Rússia, Japó, India i Xina.). És important que ESA oferesca algun instrument, com per exemple un explorador robòtic.

Francisco Anguita del departament de Petrologia de la Universitat Complutense de Madrid parlà de l’evolució climàtica de Mart.

Amb una explicació molt clara, només amb transparències i sense l’ajut de l’omnipresent Power Point, va fer un repàs dels trets destacats de la superfície que poden justificar-se amb un passat humit del planeta.

Existeixen canals de 500 km de llargària amb parets d’1 km d’alçada. Semblen ser canals d’inundació pareguts als canals de desaigüe que podem trobar a les glaceres d’Islàndia que fan inundacions sobtades en fondre’s el gel per alguna activitat volcànica.

Apareixen també zones de drenatge que podrien ser causades per pluja marciana.

S’ha detectat l’isòtop de l’hidrogen, deuteri (2H) a l’atmosfera marciana. La quantitat és 5 vegades major que a l’atmosfera terrestre. Podria ser un indicatiu de l’antiga presència d’oceans marcians que es van evaporar.

El fet més rellevant és que l’hemisferi nord de Mart té un desnivell de 5000 metres respecte a l’hemisferi sud. Tot sembla indicar que l’oceà primitiu estaria allí. Les línies de costa semblen clares. Semblen haver rius secs que desemboquen en un “mar” sec.

Els gels del pol sud estan retrocedint de manera que en uns 15-20 anys desapareixeran totalment.

El gran volcans com Olympus Mons semblen tenir grans glaceres i valls glacials en forma  d’U.

El clima de Mart ha passat per diverses fases. A partir d’un clima fret amb l’aigua congelada als pols o subterrània a l’anomenat permafrost, un seguit d’activitat volcànica continuada va llençar a l’atmosfera gasos d’efecte hivernacle com l’H20 i el CO2. Això va escalfar el planeta, va augmentar la pressió atmosfèrica i durant un temps l’aigua va ser líquida a la superfície, amb plujes i núvols. Però després es va passar a una altra fase seca i freda que va congelar l’aigua i el CO2.

A més, fa poc s’ha descobert que l’inclinació orbital és variable i que aquest fet ha d’influir necessariament en el clima.

La vida, si va existir, s’hauria generat en l’època humida però no va passar segurament d’una biologia elemental en passar a l’època seca.

Carlos Fernández del departament de Geodinàmica de la Universitat de Huelva va explicar l’evolució dinàmica de Mart. Va descriure els elements més importants de la topografia i va detallar les diferents èpoques geològiques del planeta.

El divendres 10 vaig haver de realitzar algunes activitats amb estudiants d’un institut de secundària de València relacionades amb la 8ena Setmana de la Ciència a la Universitat de València. Per tant no vaig poder anar a les xerrades del matí. M’hagués agradat molt assistir a la xerrada Química i història de la vida de Juli Peretó, de l’Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva de la Universitat de València en que donà una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes.

De la xerrada de Ricardo Amils de la Universitat Autònoma de Madrid – Centro de Astrobiología (CSIC/INTA) Posibilitats astrobiològiques de Mart  m’han contat que parlà de les interessants troballes dels bacteris del riu Tinto que s’alimenten de pirita.

Finalment remarcar una sensació estranya. El planeta Mart era disseccionat per geòlegs i biòlegs, mentre que els astrònoms presents érem minoria. El regne dels planetes que havia estat feu exclusiu dels astrònoms, quan la informació disponible era només accessible a través dels telescopis, ha passat a ser un camp d’estudi dels geòlegs planetaris i dels biòlegs ara que els robots circulen per la superfície marciana. Prova que la ciència és universal i que les parcel·les de coneixement que anomenem astronomia, física, química etc.. són realment artificials i que la natura és una i s’ha d’estudiar des de moltes branques distintes. 

Foto: Sistema fluvial a Mart. Ara aquests canals estan secs però es creu que en l’època humida de Mart l’aigua corria per aquests rius.

Mart, més a prop

0

El Museu de Geologia i el departament de Geologia de la Universitat de València organitzen el dijous 9 i divendres 10 de novembre un cicle de conferències sobre el planeta Mart. S’hi parlara de l’exploració duta a terme per la ESA, dels canvis climàtics i de l’evolució geològica que ha passat el nostre veí planetari i de la possibilitat de trobar vida al planeta roig. Agustín Chicarro, Francisco Anguita, Carlos Fernández, Ricardo Amils i el nostre company blocaire, Juli Peretó, són els conferenciants invitats.

Us pose el programa del cicle de conferències que m’han enviat des del Museu de Geologia de la Universitat de València.

——————–

Mart, el quart planeta del Sistema Solar, forma part dels anomenats planetes tel·lúrics per la seua natura rocosa i és possiblement, el més semblant a la Terra.

 

Les primeres observacions sobre Mart foren realitzades per Cristiaan Huygens el 1659; tanmateix, el 1877 presentà una oposició molt propera a la Terra i foren descoberts els seus satèl·lits Fobos i Deimos, mentre l’astrònom Schiaparelli es dedicà a cartografiar acuradament la seua superfície, descrivint, entre altres, els canali, que despertaren les especulacions sobre la possible vida a Mart.

 

Tanmateix, l’exploració espacial de Mart començà el 1963, encara que no va ser fins 1965 quan la Mariner 4 va transmetre les primeres informacions des de les seues proximitats.

 

El Juny de 2003 l’Agència Espacial Europea (ESA) llençà la sonda Mars Express que actualment orbita sobre Mart junt amb altres sondes de la Nasa, l’última arribà  a Mart el 10 de març de 2006.

 

Aquest cicle de conferències sobre Mart s’articula sobre l’exploració duta a terme per l’Agència Espacial Europea (Agustín Chicarro), els seus resultats i els seus futurs projectes que aquesta Agència té sobre l’exploració científica de Mart. Les dades obtingudes a través de les imatges enviades fins a la Terra per les sondes Mariner 6, 7 i 9, les Viking I i II, la Mars Pathfinder, la Mars Express, la Mars Global Surveyor i la Mars Reconnaissance Orbiter, són analitzades per a interpretar els possibles canvis climàtics ocorreguts en Mart (Francisco Anguita) i l’evolució geològica d’aquest planeta (Carlos Fernández). A les preguntes: existeix o va existir vida a Mart? ens remetrem a una visió més generalitzada sobre la possibilitat de vida en altres planetes (Juli Peretó) i a la més immediata (Ricardo Amils) sobre el nostre planeta veí, amb el que hem compartit moments semblants de la nostra llarga història dins del Sistema Solar.

Lloc: Saló d’Actes de la Facultat de Farmàcia. Burjassot.

Dies: 9 i 10 de Novembre de 2006

Programa: Dia 9

Matí

10 h-Agustín Chicarro– Agència Espacial Europea. Director del Projecte Mars Express

"Una visió global de la missió Mars Express"

12,30 h-Francisco Anguita– Dpt. Petrologia , Universidad Complutense, Madrid

"L’evolució climàtica de Mart"

Vesprada

16,30 h-Carlos Fernández– Dpt. de Geodinàmica Universidad de Huelva

"L’evolució dinàmica de Mart".

Dia 10

Matí

10 h-Juli Peretó– Institut Cabanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva. Universitat de València.

"Química i història de la vida"

12,30 h-Ricardo Amils– Universidad Autónoma de Madrid-Centro de Astrobiología (CSIC-INTA).

"Possibilitats astrobiològiques de Mart

16,30 h. Taula Redona.

ORGANITZA: MUSEU DE GEOLOGIA. DPT GEOLOGIA

PATROCINEN: Universitat de València. Càtedra de Divulgació de la Ciència i Facultat de Biologia

COL·LABOREN: Bancaixa i Facultat de Farmàcia

Google Earth ajuda a descobrir cràters d’impacte

0
Publicat el 16 de maig de 2006

El cometa 73P/Schwassmann Wachmann 3 s’està trencant davant dels nostres ulls. El cometa començà a trencar-se per tensions gravitatòries l’any 1995 i ara els trossos cometaris que en queden fan un rastre per les constel·lacions de Lira, Cigne i Pegàs.

Que passaria si aquests minicometes impactaren sobre un planeta o una lluna? El resultat seria una cadena de cràters d’impacte ben alineats sobre aquest cos. Ja se n’han descobert a Cal·listo, lluna de Júpiter i a la Lluna. Però ha passat alguna vegada a la Terra? Hi ha cràters d’impacte alineats?

Google Earth cada dia que passa ens dóna novetats. Amb aquest programa i una mica de paciència, un astrònom afeccionat ha descobert un conjunt de cràters en línea al desert del Sàhara.

El cometa 73P/Schwassmann Wachmann 3 va esmicolant-se davant dels nostres ulls degut a les tensions gravitatòries dels planetes, del calor del Sol i dels gasos alliberats. La vida dels cometes és efimera i és interessant veure com els agregats de gels, pols i roques van trencant-se oferint-nos un bell espectacle i mostrant-nos els canvis en directe. Encara podrem veure’l un dies més si eixim a llocs foscos i sabem on mirar. Ací i ací teniu unes quantes cartes per trobar-lo.

El cometa 73P/Schwassman Wachmann 3  té un període orbital d’uns 5 anys i 4 mesos i cada 16 anys passa excepcionalment a prop de la Terra. No és previst que xoque contra cap planeta ni lluna i anirà desfent-se poc a poc. Però que passaria si xocara?

Com el cometa està ara format per un seguit de minicometes que segueixen la mateixa òrbita, el xoc sobre un cos celeste produiria una sèrie de cràters d’impacte alineats.

Fa uns anys, el juliol de 1994, ja vàrem poder veure en directe com els 21 trossos del cometa Shoemaker-Levy anaven xocant contra Júpiter, formant una cadena de taques fosques en l’atmosfera del planeta gegant.

Aquestes cadenes de cràters, testimonis d’impactes de cometes passats, han estat descoberts a les llunes de Júpiter, Cal·listo i Ganímedes.

La nostra Lluna mostra, almenys dues cadenes de cràters d’impacte. Per tant, el sistema Terra-Lluna ha estat afectat per aquests cometes moribunds trencats o també per certs asteroides formats per agregats de roques.

I on són les petjades a la Terra? És clar que el nostre planeta ha anat esborrant els impactes més menuts per l’acció atmosfèrica i pels moviments tectònics. Tanmateix aquestes cadenes s’han pogut observar.

L’any 1994 un radar a bord del transbordador espacial Endeavour permeté descobrir la primera cadena de cràters d’impacte a la supefície terrestre. Les imatges revelaren dos nous cràters d’uns 10 km de diàmetre prop d’un cràter ja conegut, anomenat Aorounga, en el nord del Txad també de la mateixa mida.

Però hi ha més cadenes d’aquestes a la superfície terrestre?

Google Earth ens podria ajudar a buscar-ne. Només cal temps i molta paciència. Aneu mirant tota la superfície de la Terra a una altura suficient i busqueu estructures circulars.

Això és el que va fer l’astrònom afeccionat Emilio González el passat mes de març. Ho explica detalladament en aquest article.

A partir de la noticia del descobriment d’un cràter d’impacte a Kebira, Egipte, per investigadors de la Universitat de Bonn, Emilio González va anar buscant al voltant d’aquest cràter i en només mitja hora va trobar dos cràters més i a més a més alineats amb el cràter Aorounga situat a 200 km més enllà. Havia trobat una cadena de cràters d’impacte desconeguda!

Amb més temps i ganes va explorar tota Àfrica però no ha trobat res més.

Així que animeu-vos i exploreu la Terra. Quants secrets ens amaga encara el nostre planeta!