L’aigua va fent-se cada vegada més present al nostre sistema solar. A Mart s’han trobat dipòsit d’aigua congelada, residu segurament dels oceans que cobrien gran part de l’hemisferi nord del planeta.

Tanmateix Europa, satèl·lit de Júpiter, presenta un oceà interior d’aigua salada protegit de l’espai exterior per una  capa de gel d’unes desenes de quilòmetres de gruix.

Ara, els investigadors de la nau Cassini, en òrbita al voltant de Saturn des del 2004, han confirmat el que ja se sospitava. El satèl·lit Encèlad, que se situa prop del sistema d’anells del planeta, també té un oceà interior. I aquest oceà sembla que és efervescent i podria ser amigable per a la vida microbiana.

Cassini descobrí el 2005 que la superfície d’Encèlad emetia dolls de gas i diversos materials formats per vapor d’aigua, partícules de gel i compostos d’hidrocarburs.

Un altre sobrevol de la nau Cassini l’any 2009 va descobrir, a més a més, que les partícules de gel dels dolls contenien grans de gel.

La mesura de la temperatura de fisures a la superfície mostraren valors tan “alts” com 190 K (-83 C) que revelen una font de calor interna que segurament és volcànica. I, com passa a la lluna de Júpiter Ió, la causa d’aquesta activitat volcànica ha de ser l’intensa força de marea causada per la proximitat de Saturn a Encèlad.

Dennis Matson del Jet Propulsion Laboratory de la NASA i els seus col·laboradors proposen un mecanisme molt senzill per explicar els dolls emesos pel satèl·lit saturnià. Els gasos dissolts en l’oceà interior forma bambolles que, en ser menys denses que l’aigua al seu voltant, s’escapen per les esquerdes del gel arrossegant amb elles vapor d’aigua, gels i altres materials.

I com diu Larry Esposito de la Universitat de Colorado, “Sabem que Encèlad té un oceà líquid, material orgànic i una font d’energia. I a més a més, coneixem organismes a la Terra en ambients similars. El satèl·lit compleix amb molts requisits  per a la vida“.

Caldrà estar atent a aquesta lluna de Saturn en un futur pròxim.

Més informació a la nota de premsa de la NASA.

Foto: NASA/JPL/SSI; Mosaic: Emily Lakdawalla

Avui, dia 22 de desembre a les 00:38, hora local, ha començat l’hivern astronòmic. El Sol, en el seu recorregut en el cel terrestre assolirà el seu punt més baix a migdia. Fixeu-vos en les ombres que llargues són en aquests dies i com d’alta està la Lluna plena. L’altura de la Lluna sobta aquests dies de tan gran que és. L’amic astrofísic Jordi Miralda ho explica clarament al seu bloc Construïm la Catalunya independent.I per desitjar-vos un bon començament de l’hivern, us pose la cancó Winter Song de Sara Bareilles, que parla d’amor en temps hivernals. La lletra en anglés està en aquesta web i la traducció en català la podeu veure ací.

Els primers resultats del sobrevol del cometa Hartley 2 per la sonda Epoxi comencen a conèixer-se. Aquesta setmana l’equip del professor Mike A’Hearn, investigador principal de la missió, ens ha lliurat una fotografia espectacular. En ella podem veure els dolls que forma el diòxid de carboni, que allumenat per la llum solar, se sublima i s’escapa a través de les esquerdes de la fràgil escorça cometària.Però l’anàlisi espectroscòpica amb llum infraroja revela que hi ha molt més per veure. I és que els dolls de CO₂ arrosseguen amb ells part del gel d’aigua pura de l’escorça. Aquest gel del cometa surt en forma de grans d’una grandària de micròmetre però formant aglomerats de centímetres o desenes de centímetres. El resultat de tot plegat és que el nucli del cometa es troba, d’aquesta manera, envoltat d’una autèntica tempesta de neu permanent que no cau de dalt com a la Terra sinó de baix ja que és produïda pel cometa mateix.El Hartley 2 és molt petit ja que només mesura uns 2 km de punta a punta però el núvol de gel descobert ocupa unes desenes de quilòmetres de grandària.

L’equip d’investigadors de la Universitat de Maryland estan començant a analitzar les gigues d’informació que ha enviat la sonda Epoxi. Així que demanen estar atents per al que possiblement vindrà en molt poc temps.

Els nuclis de cometa que vaig construir a Ca les Senyoretes l’estiu passat s’assemblen molt a l’original. També si veien dolls de diòxid de carboni mentre que el gel d’aigua s’anava fonent a poc a poc al calor d’un nit de juliol.Fotos: Science@NASA

Ahir dijous 4 de novembre, com estava previst, la missió EPOXI de la NASA s’ha aproximat a només 700 km del nucli del cometa 103P/Hartley.

Des de 18 hores abans, la sonda ha estat enviant imatges del cometa quan només era un punt brillant en el cel envoltat per la cabellera de pols. El moment més intens ha estat el de l’encontre al voltant de les 15:00, hora europea, quan ha sobrevolat ràpidament el nucli.

Les imatges són de mitjana resolució. Les d’alta resolució encara s’han de descarregar de la nau durant les pròximes setmanes.

La visió del nucli ens suggereix un món poc cohesionat amb dos parts esfèriques amb cràters units per un cilindre central no gens crateritzat.

Destaquen els dolls de gas, segurament de diòxid de carboni, que ixen principalment de la zona esfèrica de la dreta mentre que a l’esquerra només hi ha dolls a la part de sota.

Encara no sabem els resultats obtinguts a partir de les mesures dels instruments a bord. Hauran mesurat, entre altre, els volàtils del cometa. Ja ens anirem enterant.

Foto: de la missió EPOXI

El satèl·lit més gran de Saturn és l’objecte més interessant del sistema solar exterior. Tità posseix una densa atmosfera de nitrogen. És rocós, més gran que el planeta Mercuri i a més a més s’hi han observat també rius i llacs. Però aquesta similitud amb la Terra actual només és superficial. La llunyania al Sol li confereix una temperatura d’uns 180 C sota zero i la pluja que cau i els rius i llacs són de metà líquid.

L’any 2004 la missió conjunta de NASA i ESA Cassini-Huygens soltà el mòdul Huygens en l’atmosfera titaniana i després d’una caiguda en paracaigua aterrà en la superfície. Això ens permeté coneixer els gasos que la composen i una mica de la seua orografia. Des de llavors la nau Cassini ha estat explorant el sistema d’anells de Saturn i tots els seus satèl·lits.

Fa poc Cassini detectà en un sobrevol del satèl·lit molècules pesades a les capes altes de l’atmosfera però no va poder-ne determinar-ne la naturalesa.

L’atmosfera de Tità, que va ser descoberta pel nostre astrònom Josep Comàs i Solà l’any 1908, és un tema de gran interés tant des del punt de vista físic com biològic ja que presenta gran similitud amb la primitiva atmosfera terrestre.Fa uns dies Sarah M. Horst, estudiant de doctorat de la Universitat d’Arizona, va presentar el treball que ha realitzat simulant l’atmosfera de Tità al laboratori. Va recrear els possibles processos químics que podrien estar ocorreguent en la lluna de Saturn. En la mescla creada va trobar aminoàcids i bases nucleòtides. És el primer equip que ha obtingut aquestes molècules sense presència d’aigua líquida i ha mostrat que és possible crear molècules complexes en les parts més altes d’una atmosfera. Això podria tindre implicacions per a l’estudi de la formació de la vida a la Terra. Les molècules prebiòtiques en lloc de crear-se les en una sopa primordial com sempre s’ha especulat podrien crear-se en l’alta atmosfera i caure en forma de pluja sobre la superfície.

Foto: Una còpia a mida real de la sonda Huygens al Cosmo Caixa de Barcelona. Enric Marco.

El planeta gegant brilla al cel durant tota la nit. El podeu veure ja en fer-se fosc. Vicent Martínez, director de l’Observatori Astronòmic de la Universitat de València, va publicar el dimecres passat un article al diari Levante EMV animant a veure el planeta gasós. Us deixe amb ell.

---

Júpiter és el gegant del Sistema Solar. No és un planeta rocós com la Terra o Mart, es tracta d’una enorme bola de gas formada principalment per hidrogen i heli, amb traces d’altres gasos com metà, amoníac, età i vapor d’aigua. La seua massa supera a la de tots els altres planetes junts, però serien necessaris 1.000 planetes com Júpiter per a, sumant
les seues masses, arribar a la del Sol. Com Júpiter i la Terra segueixen òrbites el·líptiques al voltant del Sol a diferents ritmes, la distància que ens separa del planeta gegant varia constantment. Júpiter acaba de passar pel punt de la seua òrbita més proper a la Terra. Quan això ocorre, els astrònoms diem que Júpiter està en oposició: es troba en direcció oposada al Sol i, per tant, Júpiter surt per l’horitzó est quan el Sol es posa per l’oest i arriba a la seua màxima altura sobre l’horitzó a mitjanit. Mentre que la Terra fa una volta al Sol cada any, Júpiter necessita gairebé dotze anys per a completar una revolució. Això fa que, aproximadament cada 13 mesos, la Terra «avance» Júpiter en les seues carreres al voltant de l’astre rei. Les trobades pròximes entre la Terra i Júpiter es produeixen durant aquests «avançaments», però com les òrbites d’ambdós són el·líptiques i no circulars, la distància entre els dos planetes no és la mateixa en totes les trobades.

De fet, durant la recent oposició, Júpiter ha estat aproximadament 75 milions de quilòmetres més prop de la Terra que en altres trobades passades i per això ha brillat més. No tornarà a estar tan prop fins l’any 2022. A més, és fàcil trobar a Júpiter aquesta nit: estarà molt prop (a menys de 10º) d’una Lluna gairebé plena.

Cerca del gigante, Levante EMV, 23 de setembre 2010.

Foto: Aquesta imatge és de la U.S. Geological Survey. Està basada en una imatge de 1979 de la sonda Voyager 1. Wikimedia Commons.

Deixem l’estiu aquest 2010. Aquesta matinada a les 5:09 h, hora del nostre país, el Sol torna a creuar l’equador celeste cap al sud, en el seu camí celeste al llarg de l’eclíptica. És el començament de la tardor, o primavera d’hivern, per a l’hemisferi nord i el començament de la primavera per a l’hemisferi sud.Venen ara uns tres mesos de pluja i vent, de dies nuvolosos amb alguns clars i rasos. Es farà de nit cada vegada més aviat i l’últim diumenge d’octubre, dia de reinvindicació nacional, ens retallaran encara una hora del dia per fer-ho més evident.

Però quant dura la tardor? Totes les estacions duren el mateix? Per contestar aquestes preguntes sembla evident que si hi ha quatre estacions, la primera impressió és que cadascuna d’elles durarà la quarta part de l’any. Si un any tròpic dura 365,2422 dies es tindrà que 365,2422 dies / 4 = 91,31055 dies, és a dir una estació hauria de durar 91 dies i un poc més de 8 hores.

Però esbrineu quan dura la tardor sobre el calendari. Conteu els dies que hi ha entre  el 23 de setembre i el 21 de desembre. No arriben a 90 dies, comptant sencers el 23 de setembre ja que l’equinocci de tardor comença a les 5:09 h i el 21 de desembre ja que el solstici d’hivern comença a les 00:38 h del dia següent. Sorprenent! Veritat?

I si conteu quan duren les altres estacions sobre el calendari veureu també coses ben curioses…

Segueix...

De la viquipèdia he tret les dades exactes. Des de l’equinocci de primavera al març fins al solstici d’estiu al juny hi ha 92,75 dies. Des d’aquest dia fins a l’equinocci de tardor del setembre passen 93,65 dies mentre que hi ha 89,85 dies fins al solstici d’hivern al desembre. Finalment des d’aquest dia hi ha només 88,99 dies fins a l’equinocci de primavera al març.

Quines coses! A l’hemisferi nord l’estiu és més llarg que l’hivern per més de 4 dies i mig! Quina sort!

La vostra ment s’ha posat en moviment i les neurones se us calfen. D’on ve la discrepància?

La variació de la llargària de les estacions astronòmiques és causada per la forma de l’òrbita terrestre al voltant del Sol. Si l’òrbita del Sol fora exactament circular la durada de cada estació seria exactament la mateixa. Però resulta que l’òrbita de la Terra és el·líptica i, segons va explicar brillantment Johannnes Kepler el 1609, el mateix any en que Galileo Galilei mirava per primera vegada pel telescopi, la velocitat del nostre planeta al llarg de la seua òrbita no és constant.

El Sol es troba situat a uns dels focus de l’el·lipse i quan la Terra s’aproxima al punt més pròxim a la nostra estrella, punt anomenat periheli, l’atracció gravitatòria que sent és més intensa i augmenta la seua velocitat orbital. Pel contrari, en el punt més allunyat del Sol, o afeli, la Terra sent una atracció menor i la seua velocitat orbital és menor. Però tot es compleix amb una coordinació perfecta de manera que per a un temps donat, per exemple un mes, l’àrea escombrada pel vector que va des del Sol a la Terra en aquests dos zones de l’òrbita és exactament la mateixa. Aquesta llei és coneguda com a segona llei de Kepler o llei de les àrees. I és juntament a principis de l’estiu a l’hemisferi nord, generalment el dia 4 de juliol, quan la Terra es troba en l’afeli, el punt més allunyat del Sol i, per tant, amb la velocitat més lenta. És per això que l’estació estival és més llarga. En el cas contrari, al voltant del 3 de gener, la Terra es troba en el periheli, el punt més pròxim al Sol, i, amb la velocitat orbital més gran. Aquesta és la raó que l’hivern tinga el nombre més curt de dies.

La formulació correcta de la llei de les àrees, per a qualsevol planeta que gire al voltant del Sol, és:

2a Llei (1609): El radivector que uneix el planeta amb el Sol, escombra àrees iguals en temps iguals. Per tant, el planeta es desplaça més ràpidament quan està en el periheli que quan està en l’afeli (veure figura). Aquesta llei és conseqüència de la llei de conservació del moment angular, la qual és conseqüència de les lleis de Newton.

Kepler, que durant anys havia buscat l’harmonia dels cels a la manera dels pitagòrics, la va trobar finalment amb les seues tres lleis que anys més tard Isaac Newton va desenvolupar per arribar a formular la teoria de la Gravitació Universal.

Haviem començat per la tardor i hem arribat, sense voler, amb els gegants Kepler i Newton. Bons cels i bona tardor.

Imatge de l’Almanach de La Esquella de la Torratxa – Any XX (01/01/1908). Digitalitzat pel Ministeri de Cultura.

Joan Olivares narra en el bloc de Ca les Senyoretes la vetllada que ferem dissabte passat parlant del centenari de la primera fi del món anunciada.

Us deixe amb Joan que ho ha escrit amb molta gràcia…

Dissabte passat, Enric Marco delità els comensals de Ca les Senyoretes amb les seues explicacions sobre els efectes del Cometa Halley allà pel 1910. A la Vall d’Albaida gastem l’expressió “això pareix l’any deu” com a sinònim de catàstrofe. Sempre l’havíem atribuïda a l’arribada de la fil·loxera, que arrasà les vinyes valencianes per aquells temps. Tanmateix, també podria tenir el seu origen en les previsions catastròfiques per l’arribada del Cometa. Segons que ens explicà Enric, l’aproximació del Halley al sol faria que la Terra haguera de travessar la seua cua verinosa, i això acabaria amb tota la vida sobre el nostre planeta. Això provocà tota mena de reaccions. Els diaris valencians deixaren constància, per exemple, del suïcidi d’un ferroviari de l’estació Xurra de la capital. També s’ha conservat un romanç sobre el cometa “Llei”, que ens va llegir amb molt d’ofici Rosa Magraner, que té molts assos amagats en la mànega.

Segueix al bloc de Ca les Senyoretes…

Mare de Déu, el cometa ja està ací. Això deia una dona de Torrent l’any 1910 en veure el cel ben roig. Encara que era un incendi que cremava al centre de la ciutat, les classes populars estaven ben preocupades per la vinguda del cometa.

D’aquestes coses, de com es va viure a la premsa de l’època el retorn del cometa Halley l’any 1910 i de la possibilitat de l’extermini de la vida a la Terra vaig parlar dissabte passat a Ca les Senyoretes. Això ja ho vaig anunciar a un apunt anterior. Un grup de selecte públic escoltava entre encuriosit i divertit les imatges i notícies recollides dels diaris de l’època que jo anava presentant. En aquell temps a les classes populars, ja ben cremades per les lleves per anar a la guerra d’Àfrica, o per la malaltia de la fil·loxera i després del míldiu, només els faltava escoltar que s’acabava el món. Potser de tot això ve l’expressió popular “Això és l’any deu”. Tanmateix les classes benestants i intel·lectuals, el màxim exponent dels quals era Stephan Zweig, estaven ben satisfetes i il·lusionades amb el canvi de segle. Podeu llegir com va anar la cosa a un apunt anterior.

En acabant la xerrada, Rosa Magraner va llegir un romanç valencià de l’època sobre el cometa. Aquest romanç sarcàstic conta el que els passà a una parella de nuvis que volien morir juntets. El recitat va ser molt aplaudit.

I després de tot acò va vindre el plat fort. Vaig construir el nucli d’un cometa. La finalitat era doble. Per una banda mostrar clarament de que està fet un cometa i l’altre, no gens negligible, divertir al personal, que passada la una de la matinada es mereixia alguna cosa espectacular.

Amb terra recollida d’un hort de la Valldigna que simulava la part mineral del cometa, un poc de mel, per simular la part orgànica, un raig d’amoníac, aigua i el component més fonamental: el gel carbònic o gel sec. Tot ben barrejat ens donà uns nuclis cometaris ben durs i foscos que presentaven dolls de gas blanc (CO₂).

Els nuclis aconseguits s’assemblaven molt a les fotos obtingudes del nucli del cometa Halley l’any 1986 per la sonda Giotto o del Tempel 1 l’any 2005 per la sonda Deep Impact. Eren foscos, no homogenis, com agregats que s’anaven evaporant a la llum d’una làmpada. En passar el temps el diòxid de carboni es sublima i deixa una matriu de gel bruta plena de cràters.

Bé, crec que el públic va aprendre que els cometes estan fet de diversos tipus de gels, que van fent-se cada vegada més menuts en cada pas pel periheli i que es poden trencar en diversos trossos com s’ha observat sovint en els cometes reals.

La sessió es complementà amb l’observació dels planetes Venus i Saturn i la Lluna abans de sopar i l’observació de Júpiter i  l’explicació de les constel·lacions per acabar la sessió ja a les 3 passades.

 

Fotos d’Enric Marco.
1. Enric Marco fent el cometa. Es veuen dolls de diòxid de carboni.
2. Públic assistent
3. Nuclis cometaris.

Dissabte 17 de juliol faré una xerrada-taller-observació a Ca les Senyoretes d’Otos commemorant el centenari del pas del Halley.Començaré a les 21 h. amb l’observació dels planetes. Després de sopar vindrà la  xerrada sobre com es va viure la vinguda del cometa, ara fa 100 anys, als mitjans de comunicació, després faré un poc de cuina i jo mateix construiré el nucli d’un cometa ben fresquet. Finalment observarem el cel amb els meus telescopis i el de l’amfitrió de la casa, Joan Olivares. I per suposat cal destacar que gaudirem també del menjar de l’ama de la casa, l’Assumpció. Us deixe la informació que ha enviat la casa. A veure si s’animeu…

Ara fa 100 anys molts pensaven que havia arribat la seua última hora. La Terra anava a submergir-se dins de la cua verinosa del cometa Halley i el món seria destruït. Però, un segle després encara estem ací. El pas del Halley l’any 1910 no va ser, per sort, el final de la humanitat.

El doctor Enric Marco, del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, vindrà a Ca les Senyoretes per parlar-nos del que passà l’any deu, de la que es pot considerar la primera amenaça global del món contemporani, del que són els cometes i del que podem aprendre d’ells.A més a més ens construirà ell mateix un cometa amb els mateixos materials que constitueixen els cometes reals.

Cal afegir que, abans de sopar, observarem els planetes Venus, Mart i Saturn i la Lluna amb els telescopis.

Després de la xerrada explicarem les constel·lacions i observarem alguns cúmuls estel·lars i galàxies.

Programa:

21:00-22:00 Observació de Venus, Saturn, Mart i la Lluna

22:00-00:00 Sopar

00:00-01:00 Xerrada del doctor Enric Marco i construcció del cometa

1:00-…. Observació de constel·lacions, cúmuls i galàxies

Ja hem entrat en el ple de l’estiu. I continuant amb el significat astronòmic de l’estiu, és interessant llegir l’article que va publicar  Vicent Martínez a la seua columna del diari Levante el passat 24 de juny.

——————-

Poques hores després que començara l’estiu dilluns passat, molts dels lectors d’aquest comentari estaven veient un partit de futbol en la televisió entre un equip amb samarreta roja i altre amb samarreta blanca. El partit estava disputant-se en la ciutat sud-africana de Johannesburg i havia començat a les 20.30 (hora oficial peninsular). Mentre vèiem el partit, gaudíem —per fi— d’agradables temperatures i d’un dia llarg i lluminós: era el solstici d’estiu i, per tant, el dia en el qual el Sol està més temps per sobre de l’horitzó. Efectivament, el Sol havia eixit a València a les 6.35 i s’anava a pondre a les 21.32 (durant la segona part del partit), per tant, de les 24 hores, pràcticament 15 havien estat dia i solament 9 hores, nit.

Però si ens fixàvem en l’estadi on s’estava jugant el partit, era ja nit tancada des d’abans del seu inici. Allí, s’havia post el Sol quan ací eren les 17.25 hores. Contribueix a aquest fet que la ciutat de Johannesburg està situada 28.5º a l’est del nostre meridià i també, que aqueix dia havia estat el més curt de l’any en aqueixa ciutat, amb una durada de 10 hores i mitja (enfront de 13 hores i mitjana de nit). A més, el públic i els jugadors de la banqueta anaven ben abrigats. En Johannesburg acabava de començar l’hivern.

Les estacions són conseqüència de la inclinació de l’eix de rotació de la Terra pel que fa a la perpendicular al plànol de la seua òrbita al voltant del Sol. Aquesta inclinació produeix que la radiació solar incidisca sobre la Terra amb angles diferents en les diferents estacions (menors a l’hivern i majors a l’estiu). En qualsevol cas, el partit va acabar 2 a 0 i segur que aquest fet, juntament amb l’entrada de l’estiu, va ser per a molts motiu d’alegria.

Vicent Martínez, director de l’Observatori de la Universitat de València.

L’article original pot llegir en aquest enllaç.

Avui a les 13h 28 min. començarà l’estiu. Les pluges de la primavera i el mal oratge dels últims mesos no ens han permés fer-nos a la idea que anàvem de cap a l’estació de la màxima insolació. I avui, a migdia solar, a les 14:03 min. hora oficial, el Sol assolirà la seua altura màxima al cel. A la latitud de la Safor la nostra estrella es situarà a uns 74º d’altura i produïrà en els objectes l’ombra més curta de l’any.

La calor es farà intensa i aquests dies tindrem la màxima insolació solar. Compte amb el Sol i utilitzeu les cremes de protecció quan estigueu a l’aire lliure.

Farà calor les pròximes setmanes perquè el Sol es troba alt i els seus rajos venen molt verticals a les hores centrals del dia.

I quina és la causa que en l’hivern faça fred? En aquest cas el Sol sempre està molt baix, prop de l’horitzó, i els seus rajos venen molt inclinats i, per a la mateixa energia, il·luminen una superfície més gran.

Les estacions, com es pot veure al vídeo, són causades per la inclinació de l’eix de rotació de la Terra. La conservació de la inclinació al llarg de la seua òrbita al voltant del Sol fa que en certes zones els rajos de sol caiguen més verticals sobre l’hemisferi nord (estiu a l’hemisferi nord), verticals sobre l’equador terrestre (primavera i tardor) o verticals sobre l’hemisferi sud (hivern a l’hemisferi nord).

Malgrat aquesta explicació senzilla, hi ha qui encara creu que les estacions són produïdes per la variació de la distància de la Terra al Sol. Alguna gent pensa que quan el Sol està més prop fa més calor i tenim l’estiu i quan està més lluny és l’hivern. Els qui pensen això no s’adonen que aquest argument és fals només sabent que a l’hemisferi sud les estacions són sempre les contràries a les de l’hemisferi sud.

És veritat que l’òrbita terrestre és el·líptica i per això mateix hi ha un punt en que la distància Terra-Sol és mínima (periheli) i altre en que és màxima (afeli). Però aquesta diferència de distàncies és molt petita ja que l’òrbita és pràcticament una circunferència.

Més curiós és que el dia del periheli ocorre cap al 3 de gener i el de l’afeli el 4 de juliol. Així resulta que el dia del solstici d’estiu està molt prop del dia de l’afeli. L’estiu comença a l’hemisferi nord quan el Sol està més lluny!

A l’hemisferi sud el solstici d’estiu ocorre el 21 de desembre. Prop d’aquest dia la Terra passa pel seu punt més pròxim a la Terra, el periheli. L’estiu i la proximitat del Sol si que causeu un efecte afegit amb la consequència d’una estació més càlida que la de l’hemisferi nord.

Gràfic: Les estacions, el periheli i l’afeli. De la web d’Adam Witney.

Mireu aquesta nit i les nits següents. Si, poc després de la posta de Sol, quan ja és fosc guaiteu cap a l’oest, podreu veure l’espectacle ofert per la natura en només un colp d’ull. Tres planetes se’ns presenten a la vista ben resplendents.

Prop de l’horitzó tindrem Venus a la constel·lació de Geminis. Fàcil de reconèixer ja que dalt tindrà les estrelles de Càstor i Pol·lux, ulls dels dos germans dels Bessons, un només dels quals era germà d’Helena de Troia.

Més a l’esquerra en una configuració com d’estel doble tindrem Mart ben a prop de Regulus, l’estrella més brillant de la constel·lació del Lleó. Mart ha anat movent-se ben ràpid pel cel aquest hivern i primavera des de Geminis fins a Leo passant per la constel·lació que es troba entre tots dos, Càncer.  Aquest cap de setmana Mart s’acostarà encara més a Regulus formant amb aquesta estrella un duet ben visible al cel. Aquest lleó representa el Lleó de Nemea que Hèracles (Hèrcules) vencé  en el primer dels seus famosos dotze treballs. Ara el déu Mart s’hi posa als seus peus en una bonica imatge entre còsmica i mitològica. Aprofiteu-vos d’aquesta trobada entre bèstia i déu per conèixer aquesta constel·lació del Lleó.

I si mirem encara més a l’esquerra i a més altura podreu admirar el planeta Saturn. Un petit telescopi o uns prismàtics us revelaran el seu anell ara vist gairebé de perfil.

Si cliqueu la imatge, obtinguda d’Stellarium, es podrà veure més gran i tindreu, llavors, un mapa molt detallat del cel de primers de juny poc després de la posta solar. I en uns dies posaré al vostre abast els esdeveniments més importants del mes amb l’apunt del mes de juny 2010.

Sembla que l’asteroide Apophis passarà fregant la Terra el 13 d’abril de 2029. Aquest objecte d’uns 300 metres de diàmetre tornarà el 2036, però amb una moderada probabilitat que caiga al mar i es produïsca un enorme tsunami.El passat 19 d’abril el radiotelescopi d’Arecibo estudià detingudament l’asteroide 2005 YU55 quan passà ben prop de la Lluna.Si en les estrelles es crearen els elements químics bàsics que permeteren la formació de la vida als oceans primitius terrestres, del cel pot vindre també l’amenaça de la destrucció.La nit del 18 al 19 de maig de 1910 poca gent va dormir als seus llits. Encara que Europa Occidental estava coberta per una capa de núvols i va arribar a ploure en alguns llocs, molts esperaven l’arribada de la fi del món des dels carrers i terrats perquè, segons deien, un gas mortal cobriria tota l’atmosfera de la Terra. I el culpable era el cometa Halley.

L’astronomia, que tradicionalment s’havia ocupat de mesurar la posició dels astres en el cel, es transformà radicalment a finals del segle XIX en una ciència física que tractava de conéixer la composició dels cossos celestes, principalment amb l’ús de l’espectroscòpia. Així per exemple, l’astrònom valencià Josep Joaquim Landerer des del seu observatori a Tortosa, analitzà la llum de les aurores boreals, del Sol i de la Lluna, per conéixer-ne la composició.

L’any 1910 el cometa Halley tornava a penetrar a l’òrbita terrestre per girar al voltant del Sol i el 8 de febrer el diari The New York Times informava que l’Observatori de Yerkes havia descobert cianogen a la cua cometària. Aquest gas irrita el ulls, el sistema respiratori i pot portar a la mort. I si es té en compte que el cometa, després de passar per darrere del Sol, presentaria la seua cua en direcció a la Terra, la presència d’aquest gas era un clar motiu de preocupació.

La reacció dels astrònoms al citat descobriment va ser bastant unànime. Si bé la majoria opinava que no passaria res, donada la baixa densitat de la cua cometària, alguns altres com Camille Flammarion -astrònom francés que va estar a Elx en l’eclipsi de Sol de 1900- pensava que el cianogen impregnaria l’atmosfera terrestre i possiblement exterminaria tota la vida en el planeta.

La histèria popular es va desfermar i, com sempre passa en aquests casos, els estafadors feren negoci. En previsió dels perills que produiria el cometa es vengueren pastilles contra els seus gasos, sacs d’oxigen o màscares antigàs. Es rodà fins i tot una pel·lícula, The Comet, que presentava una Terra desvastada pels focs causats pel Halley.

El Halley, després de girar per darrere del Sol, la nit del 18 al 19 de maig es situà entre la nostra estrella i la Terra, la qual quedà immersa en la seua cua durant una hora. Les classes populars consideraren l’amenaça com una broma, organitzaren festes als terrats i restaurants, però alguns estaven tan espantats que van preferir suïcidar-se abans que morir ofegats per una roca celeste. A València aquella nit plovia. La festa del Halley prevista al recinte de l’Exposició es va haver de suspendre. Al matgatzem Central Aragón, un vigilant de nom Valentín Miralles, contà als seus companys de treball que estava ben espantat per l’arribada del cometa. Els amics se’n burlaren, però l’endemà el trobaren penjat.

Tal com havien predit els astrònoms no va passar res i a l’ocàs del dia 20 de maig el cometa ja es va veure per l’orient.

L’any 1986 el Halley tornà a visitar-nos. La sonda europea Giotto va aconseguir la primera
imatge del seu nucli que té quinze km de llarg per huit d’ample. Està compost principalment de diversos gels d’aigua, de diòxid de carboni i d’amoníac mesclat amb gran quantitat de pols. En aproximar-se al Sol, aquests gels es converteixen en vapor, formant la cabellera i la cua.

Fa ara 100 anys, molts pensaven que havia arribat la seua darrera hora, però el pas del Halley no va suposar el final de la humanitat. D’aquesta experiència en podem traure profit. Només amb la ciència ens podrem protegir de la caiguda d’asteroides o de l’escalfament global. I a més, front a un perill per al planeta, una bona política de comunicació de la ciència és essencial per a evitar histèries col·lectives o manipulacions per interessos particulars.

L’amenaça que ve de l’espai sempre estarà present. Ja va ser determinant amb l’extinció dels dinosaures fa uns 67 milions d’anys i ho és ara, ja que és possible la caiguda d’un asteroide en un futur pròxim. Per a evitar-ho s’han posat en marxa programes de busca i catalogació d’objectes potencialment perillosos per a la Terra i, en concret l’Agència Espacial Europea (ESA) enviarà el 2015 la sonda Proba-IP a l’asteroide Apophis per estudiar-lo detingudament durant un any i conéixer millor la seua trajectòria.

—–

Aquest article s’ha publicat a Las Provincias el 19 de maig de 2010, 100 anys després del pas per la cua del Halley.

Foto: El cometa Halley, 1910, The New York Times.

Mira a ponent una estona després de la posta del Sol aquest dies. Si tens sort i el cel està lliure de boires, veuràs un estel ben brillant. A sota i amb una brillantor més reduïda, en veuràs un altre. No són, clar està, estrelles llunyanes sinó planetes ben pròxims.

Venus, més alt al cel, és ben conegut pels astrònoms observacionals. Una mirada amb el telescopi permet veure les fases d’il·luminació solar que descobrí Galileu el 1609.

A sota podeu veure el planeta Mercuri, amb una brillantor molt menor que Venus. La seua òrbita al voltant del Sol només dura 88 dies, així que si el veiem cada dia a la posta observarem com va canviant de lloc ràpidament.

Els dos planetes, com sabeu, tenen les òrbites dins de l’òrbita de la Terra per la qual cosa, vistos des d’ací, mai poden allunyar-se massa del Sol. Així que Venus i Mercuri només es poden veure un temps després de la posta de Sol, si es troben situats a la part oriental de la seua òrbita, o abans de l’eixida del Sol si es troben a la part occidental de la seua circumval·lació solar.

Així que mireu a l’oest avui i els pròxims dies, després de la posta, a partir de les 20:30 i veureu els dos planetes interiors, Venus i Mercuri, brillar. A
més a més, aquests primers dies del mes estan convergint fins a una
màxima aproximació dels dos en el cel oriental el dia de Pasqua, 4
d’abril. Després s’aniran separant a poc a poc en passar els dies.

Gaudiu de la visió dels nostres veïns còsmics com ho feien els antics astrònoms abans de la invenció del telescopi.

Imatge: De la revista de divulgació d’astronomia Sky and Telescope.