Pols d'estels

La font del metà marcià

El rover de la NASA de la mida d’un cotxe Curiosity es calcula que arribe al planeta Mart el mes d’agost. La nau nord-americana de 2,5 mil milions de dòlars aterrarà usant un innovador sistema d’aterratge – la “grua celeste” – en el cràter Gale, on estudiarà els estrats de roca en un intent per descobrir el passat aquós del planeta vermell. També inhalarà metà, d’origen desconegut a l’atmosfera de Mart, i podria revelar si el gas està essent produït pels processos geològics – o per vida microbiana marciana. Més lluny, la missió Kepler de la NASA segurament ha de trobar un veritable bessó extrasolar de la Terra, amb la mida justa i amb una òrbita al voltant d’una estrella similar al Sol i amb tots els requisits com per a ser habitable.

El misteri de Majorana

El Gran Col·lisionador d’Hadrons, el gegantí accelerador de partícules del CERN, prop de Ginebra, a Suïssa, reunirà suficients dades d’aquest any per confirmar o descartar l’existència de la forma més simple del bosó de Higgs, una peça clau del mecanisme pel qual es creu que es confereix massa a una altre partícula. Una aposta més arriscada seria per als físics trobar un exemple d’un fermió de Majorana, hipoteticament una entitat sense massa i sense càrrega capaç d’actuar com la seua pròpia antipartícula, que podria ser útil per a la formació de bits estables per a la computació quàntica. Els experiments han suggerit que en els materials coneguts com aïllants topològics, els moviments col·lectius d’electrons creen una quasipartícula que es comporta com un Majorana.

A la recerca del llac perdut

En poques setmanes, els investigadors russos esperen acabar la perforació a través de la capa de gel de l’Antàrtida per arribar al llac Vostok, un enorme llac d’aigua dolça localitzada aproximadament a 3750 metres sota la superfície. És una carrera contra el temps: 10-50 metres de gel separen l’equip del seu objectiu, al qual s’ha d’arribar abans que l’últim avió de la temporada surta al febrer. Hi haurà més investigacions de perforació a l’abril, quan el vaixell japonés Chikyu salpe per penetrar en la falla submarina que va causar el terratrèmol de magnitud 9,0 l’any passat.

La major xarxa de telescopis

Sud-àfrica i Austràlia, decidiran al mes de març quin dels dos albergarà l’Sky Kilometer Array (SKA) de 2,1 mil milions de dòlars, que serà el més gran radiotelescopi del món si finalment es construeix. La decisió serà presa per l’oficina del programa de desenvolupament de l’SKA  a Manchester, Regne Unit. Mentrestant, el Atacama Large Array Millimeter/Submillimeter en el desert d’Atacama a Xile hauria de ser completat fins a un 60% a finals d’any.

Avenços en el vols espacials

Al febrer, SpaceX de Hawthorne, a Califòrnia, espera ser la primera empresa comercial a dur una nau de càrrega no tripulada a l’Estació Espacial Internacional – una fita en els vols espacials privats. Pel que fa als esforços espacials governamentals, la Xina, plena de confiança després de l’acoblament l’any passat de la nau espacial no tripulada Shenzhou-8 amb el mòdul experimental Tiangong-1, espera enviar astronautes per a una maniobra d’atracada tripulada aquest any.

Imatge: Recreació del Curiosity explorant la superfície marciana. De Wikipedia Commons.

Avui dijous 22 de desembre a les 06:30, hora local, ha començat l’estació més freda. I avui l’hivern comença amb el dia més curt de l’any, el dia del solstici d’hivern.A Tavernes de la Valldigna el limb superior del Sol haurà eixit a les 8:17 per la banda de la mar, a uns 60 graus a l’esquerra de la direcció Sud, i el disc del Sol deixarà de veure’s a les 17:42, amagant-se també a uns 60 graus a l’esquerra del Sud.

Per tant el Sol farà un recorregut molt breu al cel de la Valldigna. En total s’hi estarà només 9 hores i 25 minuts, un dia ben curtet.

L’alçada màxima que assolirà avui la nostra estrella a Tavernes de la Valldigna no pot ser molt gran. Els càlculs ens diuen que serà només de 27º 29.6′ i que aquest moment ocorrerà pels volts de migdia, exactament a les 12:59.5.

Evidentment el dia durarà més si ens movem cap al Sud, buscant l’equador. També és cert que si ens en anem al Nord, el dia encara serà més curt. I ja prop del Pol Nord que veurem?

El vídeo ens mostra un dia sencer una setmana després del solstici d’hivern del 2009 des de Fairbanks, Alaska, situat a només a 160 km del Cercle Polar Àrtic. Es mostra un dia (3 hores i 49 minuts) en només 2 minuts  des de l’eixida del Sol fins a la seua posta. Fixeu-vos com la nostra estrella s’aixeca només 2 graus! Els angles d’eixida i posta estan comptats des del Nord (154º = 26º des del Sud i 206º = 26º des del Sud). En direcció al migdia podem veure la Serralada d’Alaska. L’autor de l’espectacular vídeo és Eric Muehling i l’he trobat a Youtube.

Video Cometa Lovejoy

Quan l’astrònom aficionat australià Terry Lovejoy descobrí el cometa a principis de mes no podia imaginar que aquest faria una cosa tan espectacular com passar fregant el Sol i sobreviure a l’encontre. Un cometa només és un cos format per gels de diversa composició (aigua, diòxid de carboni…) i que segueix una òrbita molt elíptica que l’aproxima al Sol durant uns dies per a mantindre’s ben allunyat del centre del Sistema Solar la major part del temps. Però a part d’això, a més a més, el cometa Loveloy és considerat un cometa rasant. I tant que s’hi acosta al Sol!

Com podeu veure al vídeo obtingut per la sonda Solar and Heliospheric Observatory (SOHO) els dies 15 i 16 de desembre passat, sembla que, en principi, la seua trajectòria és d’impacte. Però malgrat estar més d’una hora dins de la corona solar amb forts vents de partícules, temperatures de més d’un milió de graus, i forts camps magnètics, ha aconseguit sortir-se’n.

Les imatges provenen dels instruments LASCO del SOHO, dissenyats per observar la capa més externa del Sol, la corona. Els cercles opacs centrals són màscares situades dins del telescopi per tapar la brillantor de la nostra estrella.

Observeu com el cometa augmenta la seua lluminositat en acostar-se al Sol. Això és causat per el gran escalfament del nucli cometàri que fa fondre els gels i els converteix en gas (sublimació). La lluïssor horitzontal al voltant del cap del cometa és causada per la saturació dels píxels de la càmera CCD de la nau.

Els experts consideren que el C/2011 W3 (Lovejoy) va passar a uns 140000 km de la superfície solar (menys de la meitat de la distància Terra-Lluna) i que el seu diàmetre hauria de ser major de 500 metres ja que d’altra manera no hagués sobreviscut. I que segurament haurà perdut gran part de la massa en l’encontre pròxim amb el Sol.

Aquest trobada ha estat registrada per cinc naus espacials d’observació solar:  la Solar Dynamics Observatory (SDO) i les naus bessones STEREO, ambdues de la NASA, el microsatèl·lit de la ESA Proba-2, i el Solar and Heliospheric Observatory (SOHO) de la ESA/NASA.  L’observació més espectacular i més en detall prové de la SDO, que observa com el cometa s’aproxima al Sol (pel·lícula) i després com se n’allunya (pel·lícula). En aquestes pel·lícules s’observa com la cua cometària interactua amb el camp magnètic solar, fent-la bellugar força.

El cometa Lovejoy pertany a la família de cometes rasants Kreutz. Tots aquests provenen d’un cometa gegant que es trencà en trossos allà pel segle XII, potser va ser el Gran Cometa de l’any 1106 que registraren observadors d’arreu del món.

Vídeo: The Great “Birthday Comet” of 2011. Comet Lovejoy Grazes the Sun (and survives). Web del SOHO.

La grandària és ben diferent. I és que cal recordar que la Lluna fa una òrbita el·líptica al voltant de la Terra i, per tant, hi ha un lloc en que està més prop, punt anomenat perigeu i un altre lloc en que la Lluna es troba més lluny de nosaltres, punt anomenat apogeu. I això passa cada òrbita (mes sideral) de la Lluna que dura 27.3 dies. El problema és que en general aquests punts no coincideixen amb una Lluna totalment il·luminada, sinó amb quart minvant o creixent o qualsevol altra fase. I, d’aquesta manera, no es poden comparar bé les mides de la Lluna. Només en la fase de plena podem comparar-les bé.

Enguany, però, hem tingut la sort que el perigeu va coincidir amb la Lluna plena del passat 20 de març i l’apogeu ha coincidit amb la Lluna plena del 12 d’octubre. Evidentment no són el perigeu i l’apogeu de la mateix òrbita.

La diferència de distància en quilòmetres és d’uns 50000 km. I la diferència de grandària és ben apreciable. Pensant-ho bé i observant les imatges no acabe d’entendre com els antics no ho tingueren en compte i s’entestaren en imposar una òrbita circular a la Lluna. I, és que la idea de la perfecció de l’esfera i de la circumferència va pesar molt en l’astronomia antiga fins que Kepler descobrí la el·lipticitat de les òrbites planetàries amb els vint anys d’observacions de Mart del seu mestre Tycho Brahe.

I, a més a més, com a valor afegit, a les fotos, s’aprecia clarament el fenomen de libració en latitud pel qual la Lluna fa oscil·lacions de nord a sud. El cràter Tycho, ben visible a la part inferior de la Lluna, prop de la zona polar sud lunar, envoltat d’irradiacions, ha canviat de lloc d’una imatge a l’altra.

I és que la Lluna té molt de misteri i de poesia.

Imatge: La Lluna plena el 20 de març i el 12 d’octubre. Punxeu sobre la foto per veure-la més gran… Autor: Enric Marco.

Guarde’s els seus desitjos per a aquesta nit, perquè es va a fartar de demanar coses al cel. La NASA estima que la pluja de meteors de les Dracònides d’avui siga una tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora.

RAFEL MONTANER, Levante, 7 d’octubre 2011

Aquesta nit l’espectacle estarà en el cel. Aqueixos focs artificials celestes que són les estrelles fugaces donaran la campanada aquest dissabte 8 d’octubre, ja que els astrònoms estimen que les Dracònides d’enguany més que una pluja de meteors seran una autèntica tempesta amb fins a 750 estrelles fugaces per hora. Aquest esdeveniment sensacional, si els núvols no ho oculten, serà visible en tota Espanya entre les 18.00 i les 23.00 hores.

“Les Dracònides, a diferència de les Persèides d’estiu o les Leònides de novembre, solen passar desapercebudes, però enguany tots els experts coincideixen que van a ser fora del normal“, destaca Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València. Així, l’Institut de Ciències de l’Espai (ICE) de Barcelona -centre mixt del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC) i el Institut d’Estudis Espacials de Catalunya (IEEC)-, esperen més de 500 estrelles fugaces per hora, pronòstic que la NASA eleva “fins a 750 per hora“, segons relata Bill Cooke, cap de l’Oficina de Meteoroides de l’agència espacial nord-americana.

Des de la Xarxa Espanyola d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits (SPMN) que coordina l’astrofísic valencià Josep Maria Trigo, investigador de l’ICE, expliquen que les pluges de meteors reben el nom de la constel·lació de la qual les veiem sorgir. “Fruit de la perspectiva en la qual contemplem l’ablació de les partícules a l’entrar en l’atmosfera, semblen procedir d’una regió del cel denominada radiant“, apunta. Les Dracònides, produïdes pel cometa 21P/Giacobini-Zinner, posseeixen una geometria orbital que les fa
procedir de la constel·lació del Drac.

La nit del 8 al 9 d’octubre és el moment en el qual la Terra estarà més prop de l’òrbita del citat cometa, i per tant creuarà les cortines de partícules o eixams meteòrics que aquest deixa al seu pas. Aquestes partícules, la grandària de les quals va des de poques micres fins a diversos centímetres, són les quals generen les pluges de meteors al travessar l’atmosfera terrestre.

La gran velocitat a la qual entren, les Dracònides ho fan a 75.600 km/h, fa que aquestes partícules es desintegren pel frec de la superfície del meteoroide amb els gasos de l’atmosfera, deixant el rastre lluminós que caracteritza a les estrelles fugaces.

Una peculiaritat que afig espectacularitat a les Dracònides, anota Marco en el seu bloc Pols d’Estels, és que són “molt lentes. Xoquen contra l’atmosfera a uns 20 km/s, mentre que les Persèides ho fan a 70 km/s. Amb el que tindrem temps de veure-les quan algú diga ‘per allí va una…”

Els eixams meteòrics es generen quan l’òrbita dels cometes arriba al periheli, la seua distància més pròxima al Sol. En “estar compostos de gel, matèria orgànica i menuts agregats minerals“, quan passen prop de l’astre rei, part d’aqueix gel es fon. La sublimació del gel, el pas de l’estat sòlid al de vapor, fa que “la pressió dels gasos sobre els grans minerals” arrenque “partícules amb suficient energia com per a vèncer el feble camp gravitatori del cometa”, detallen des de l’ICE.

El 21P/Giacobini-Zinner, descobert en 1900 i amb un nucli de dos quilòmetres de diàmetre, té la particularitat que solament tarda 6,62 anys a donar la volta al Sol, amb la qual cosa ha passat múltiples vegades pel periheli en l’últim segle, deixant diverses cortines de partícules o “dust trails” (deixants de pols). Els experts esperen que demà torne a trobar-se amb els deixants que va deixar en 1900 i 1907, que són les mateixes que en 1933 i 1946 van provocar unes espectaculars tempestes de meteoros de 10.000 estrelles fugaces per hora, fins a tres per segon.

Aquesta vegada tindrem sort i si els núvols no ho impedeixen, la nit del dissabte 8 d’octubre pot ser espectacular. Només us caldrà aixecar el cap i, ben situats en un lloc fosc, esperar veure com els residus del cometa 21P/Giacobini-Zinner, van caient sobre els nostres caps.

I és que la nit del dissabte 8 d’octubre i a una hora ben còmoda entre les 21 h i les 24h, la Terra travessarà els rastres o corrents de material que el cometa ha anat deixant en la seua òrbita al voltant del Sol.

Així que, si tot va bé, assistirem a una veritable tempesta de meteors de les Dracònides. La pluja d’estels provindrà del cap de la constel·lació del Drac situada en la part nord-oest del cel i ben a la vora de l’estrella polar. L’altura del radiant estarà ben alt i per tant serà ben visible.

La pluja té un màxim previst de 600 estels fugaços cada hora i, fins i tot, alguns experts parlen que potser s’arribe als 1000 meteors a l’hora. Això és realment una tempesta i no com les visions de les últimes pluges d’estels de les Persèides o Leònides.

Tempestes d’aquesta mena i molt superiors fins i tot, ja s’han vist algunes vegades. Els anys 1933 i 1946 es calcula que la seua activitat arribà a les 6000 dracònides per hora. Aquesta any no se’n preveu tantes però això no se sap mai del cert.  La Terra travessarà un primer núvol de partícules cometàries cap a les 20h (hora local) que no es podrà veure ja que encara serà de dia. Però cap a les 23h (hora local) tindrem més sort ja que serà negra nit.

Una peculiaritat de les Dracònides és que són molt lentes. Xoquen contra l’alta atmosfera a uns 20 km/s, mentre que els meteors de les Persèides o Leònides ho fan a 70 km/s. És per això que aquesta vegada si que tindrem temps veure-les quan girem el cap quan algú ens diga: per allí va una….

Per a fotografiar-les és molt fàcil. No cal tenir cap telescopi. Només una càmera montada sobre un bon trípode i el seu objectiu obert durant un temps, encarat cap al nord-oest, esperant caçar algunes dracònides. Cal tenir en compte, però, que hi haurà una Lluna quasi plena. El cel no serà molt fosc i per tant el fons de la fotografia es farà blanc amb pocs segons d’exposició. Si tanquem molt el diafragma ens perdrem les dracònides més tènues. Només hi ha una solució: fer moltes fotos amb temps inferiors a 30 segons amb el diafragma obert al màxim. No useu teleobjectiu, l’objectiu normal de 50 mm és suficient però encara serà millor usar objectius de camps més grans. Proveu i ja em direu. I a més a més si feu fotos als meteors podeu fins i tot guanyar un premi.

La web científica Recerca en Acció explica tot allò que cal saber per a observar i interpretar el fenomen.

En el seu projecte Tempesta de Meteors trobareu informació sobre les tempestes de meteors, i molt especialment sobre la tasca dels investigadors que s’hi dediquen professionalment.

La informació del projecte és a càrrec dels científics de l’Institut de Ciències de l’Espai (CSIC-IEEC) i del Laboratori d’Estudis Geofísics Eduard Fontseré (LEGEF-IEC), que coordinen la Xarxa d’Investigació sobre Bòlids i Meteorits.

Vídeo inserit: Es tracta d’una adaptació del DVD  de Pablo Biazzi, José V. Casado, Jordi Llorca i Josep M. Trigo publicat al llibre “El Sistema Solar: nuestro pequeño rincón en la Vía Láctea“, de Jordi Llorca i Josep M. Trigo, publicat a la col·lecció Educació de la Universitat Jaume I. De fet, aquest llibre va rebre el premi al millor llibre publicat per Editorials Universitàries l’any 2005.

Informació del butlletí d’octubre de l’Agrupació Astronòmica de la Safor i del projecte Tempesta de Meteors de Recerca en Acció.

En la mitologia grega Hermes era la divinitat protectora, entre unes altres, dels comerciants i els viatgers, però també dels oradors, els literats i els poetes. I el seu correlat en la mitologia romana, el déu Mercuri, que heretà una part d’aquestes atribucions, dóna nom a un dels planetes del nostre sistema solar, el més proper al Sol i, lògicament, un dels més inhòspits. Malgrat la llunyania de Mercuri a la Terra, la sonda Mariner 10 aportà entre el 1974 i el 1975 dades i imatges valuoses perquè els investigadors milloraren el coneixement del planeta i dels seus abundosos accidents geogràfics, fruit de l’exposició continuada al bombardeig de residus del sistema solar. Seguint les pautes de la International Astronomical Union (IAU), l’organisme que ha d’aprovar finalment les propostes nominals, molts d’aquells accidents, especialment els cràters, foren batejats a Mercuri amb noms d’escriptors, músics i artistes plàstics, com ara Dalí, Picasso, Cervantes o Rembrandt, entre una nòmina ben complida de grans creadors. Comptat i debatut, molt on escollir. Per això no semblava senzill que aquests científics tingueren present, a l’hora de fer el repartiment onomàstic, una minoritària llengua europea com el català, tot i la rica i prolífera tradició literària que ha generat al llarg dels segles. Un destacat científic nord-americà, el doctor David Morrison, desafià aquesta lògica il·lògica i batejà el 1979 un dels principals cràters de Mercuri amb el nom del poeta de Gandia, Ausiàs March, un fet que havia passat desapercebut en el nostre àmbit lingüístic fins fa ben poc.

La troballa tingué lloc cap al mes de l’abril passat. El català Carles Duarte, editor de Barcino i president de la Fundació Lluís Carulla, dedicada a promoure la llengua i la cultura, començà la tasca de documentació per a una conferència sobre els noms de la Lluna i la seua etimologia. “La xerrada també hi tractava de la cartografia lunar i, llavors, estudiant els topònims dels cràters, vaig decidir mirar-me a fons uns altres planetes i els criteris per donar nom als accidents geogràfics“, relata Duarte. “D’aquesta manera em vaig trobar amb l’agradable sorpresa del cràter Ausiàs March. Es tractava, a més, d’un cràter important i envoltat de grans escriptors“, afig. “Va ser una alegria enorme, perquè March és un poeta que m’estimo moltíssim i amb el qual tinc una relació estreta com a editor“, assegura en al·lusió a la recent edició en Barcino d’un volum de poemes seleccionat per Josep Piera.

De seguida, Duarte posa el fet en coneixement d’Enric Marco, astrònom del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València especialitzat en la divulgació científica i artífex d’un dels blocs científics més importants i reconeguts del País Valencià, Pols d’estels. “Jo no tenia ni idea d’això, em vaig quedar absolutament al·lucinat“, confessa Marco, que va començar la recerca per a tractar d’aclarir com havia acabat Ausiàs March donant nom a un accident geogràfic planetari. En Internet, en les dades al públic que ofereix la NASA, únicament es fa referència a un “Spanish (catalan) poet” i es remet com a fons documental a la Nova Enciclopèdia Britànica, però no s’aclareix l’autoria d’aquell nom. “Vaig començar a preguntar a gent d’ací i de Catalunya partint de la hipòtesi que haguera estat algun català que haguera treballat per a la NASA. Però Joan Oró, membre de la IAU, em van aclarir que, si haguera estat així, el més segur és que aquella persona ho haguera difós llavors“, argumenta.

Enric Marco ens rep en el seu despatx del campus de Burjassot. Allí, en un lloc visible, trobem curiosament un retrat del poeta amb el cèlebre lema “Jo sóc aquell que em dic Ausiàs March“. Un motiu entre decoratiu i simbòlic que ja estava allí abans del descobriment del cràter, ens assegura. Un indicador de les inquietuds literàries d’aquest científic saforenc i la causa que explica el seu interés per estirar el fil i arribar fins al final.

Després d’aquelles primeres indagacions infructuoses, el pas següent que va fer Marco fou “anar a les fonts“, al Servei Geològic dels Estats Units, on contactà amb la científica encarregada de les consultes, Jennifer S. Blue. En una primera resposta, l’11 d’abril, Blue assegura que no té cap informació més enllà de la data d’aprovació de la denominació per part de la IAU, però es compromet a fer alguna consulta addicional. No és una resposta de compromís: el mateix dia Blue aporta el nom de la persona que “creu” (“believes”), no ho assegura, haver suggerit el nom, el doctor David Morrison. I aporta també una enigmàtica citació entre cometes que la científica atribueix a Morrison: “I wanted to make sure that Catalan as well as Castilian writers were represented among the craters of Mercury“.

Lluny d’apaivagar els dubtes de Marco, aquesta vaga explicació els multiplica. Per quina raó un científic dels Estats Units, a la fi dels anys 70 del segle passat, volia que no sols la literatura en castellà, sinó també en català, estiguera representada entre els noms de Mercuri? L’astrònom valencià envià a Morrison un missatge en què li agraïa la deferència i li demanava que li contara quines havien estat les seues motivacions. Marco, a més, li fa constar la importància que té aquest fet per a una cultura minoritària i, especialment, per a la seua comunitat filològica. Fins i tot li parla de l’interés d’aquest diari en la història. L’emotiva missiva de Marco no obté el resultat volgut: el prestigiós científic, nascut l’any 1940 i format a la Universitat de Harvard, no contesta. D’aquesta manera, és difícil conéixer les seues autèntiques motivacions. Però, a través del perfil del personatge, s’hi pot fer alguna conjectura. Morrison, actualment jubilat, va dirigir el Centre Carl Sagan per a la recerca de vida intel·ligent a l’univers, un organisme pertanyent al cèlebre SETI, l’institut científic que es va fer enormement conegut gràcies a la pel·lícula Contact (1997), dirigida per Robert Zemeckis i protagonitzada per Jodie Foster. El mateix Sagan, autor del llibre que va inspirar el film, va ser el supervisor de la tesi doctoral de Morrison. Questions més o menys anecdòtiques a banda, el seu nom està associat a nombrosos i importants programes de la NASA, com ara el cas del Mariner, el Voyager i el Galileo, i té diferents premis i reconeixements.

Marco apunta, després de les seues indagacions, que Morrison que va ser un gran viatger i fotògraf i que, probablement, en tant que científic, un bon observador. I creu que la seua sensibilitat literària està més que provada: idea seua va ser també el fet de reservar el nom d’un cràter a sor Juana Inés de la Cruz (1651-1695), escriptora mexicana i una de les figures rellevants de les lletres hispanoamericanes del segle XVII. La proximitat dels Estats Units a Mèxic explicaria aquesta elecció. Amb tot, qui va parlar a Morrison de March? Fou una atzarosa elecció d’enciclopèdia? Tingué notícies del poeta en algun dels seus viatges, en una llibreria de Barcelona o València on furonejava? La resposta resta pendent. Duarte opta per la teoria més optimista: “Aquesta elecció fa que prenguem consciència de la importància que tenen figures com Ausiàs March fora dels nostres límits geogràfics“. Marco, però, sosté que el fet d’haver escollit personatges com sor Juana Inés de la Cruz o Ausiàs March no són fets casuals i denoten una sensibilitat especial del científic.Aquesta és, de moment, la història del bateig i el seu descobriment per a la nostra comunitat lingüística i científica. Però la gènesi de l’accident geogràfic Ausiàs March es remunta molt més enllà en el temps. Fa uns 3900 milions d’anys, tots els planetes del nostre sistema solar experimentaren el que els científics anomenen “el gran bombardeig“, la caiguda sobre els astres de quantitats inimaginables de residus rocosos. En major o menor grau, tots els planetes van estar exposats al bombardeig, però en el cas de la Terra, el moviment de les plaques tectòniques, la vegetació, l’erosió i el fet d’haver pogut retenir l’atmosfera, van esmorteir o dissimular els efectes. A Mercuri, per contra, les petjades del bombardeig, com es pot observar en les imatges que acompanyen aquest text, són evidents i han pogut ser examinades pels científics gràcies a les imatges enviades per la Mariner 10 entre el 1974 i el 1975. Així i tot, les millors fotografies detallades del cràter Ausiàs March i el seu entorn són ben recents, fruit de l’arribada de la sonda Messenger, fa un any aproximadament. Gràcies a aquesta sonda es pot observar que dins de l’Ausiàs March hi ha un altre cràter més menut i les petjades de nombrosos petits impactes. Dit això, per al públic no familiaritzat amb l’astronomia, potser el que més cride l’atenció siga que, a poca distància en el mapa del cràter Ausiàs March, hi ha els accidents geogràfics dedicats a monstres de la literatura universal, com ara Émile Zola o William Shakespeare. Els compatriotes del poeta de Gandia hauríem de congratular-nos-hi: no sempre es fa justícia.

XAVIER ALIAGA,  València

Quadern, El País, País Valencià, 29 de setembre 2011.

Quadern, El País, País Valencià, 29 de setembre 2011.

Primera imatge: Cràter March de 83,28 km de diàmetre.  Nasa /Johns Hopkins University Applied Physics Laboratory / Carnegie Institution of Washington.

El text que acompanya a la fotografia a la pàgina de la missió Messenger (foto 76):

March Madness

This image, taken with the Narrow Angle Camera (NAC), shows March crater, named for the 15th century Valencian poet Ausiàs March.

Date acquired: May 04, 2011

Segona imatge: es pot veure a la viquipèdia en anglés mirant el planeta Mercury. L’enllaç directe a la fotografia és aquest. El cràter March es troba al centre de la imatge. Els cràters Van Eyck i Shakespeare es podeu veure al cantó superior dret.

Moltes gràcies a la Càtedra de Divulgació de la Ciència de la Universitat de València i al periodista Xavier Aliaga del diari El País per divulgar aquesta història. Enric Marco.

Avui entrem de ple en la tardor. I ahir va eixir publicat al diari Levante, un llarg article amb boniques infografies que explicaven el fet. I avui, per commemorar l’equinocci de tardor us pose l’article traduït al català. Que en gaudiu…

En l’escola vam aprendre que el Sol surt per l’est i es pon per l’oest, però això en realitat solament passa dues vegades a l’any amb motiu dels equinoccios, jornades en les quals la nit i el dia duren 12 hores. Demà tindrà lloc el equinoccio que marca l’inici de la tardor, un d’aquests dies en els quals l’astre rei clareja exactament per l’est geogràfic.

Rafel Montaner, València

El Sol sempre clareja per l’est i es fica al llit per l’oest“, ens van ensenyar gairebé com una lletania en el col·legi. No obstant això, només passa dues vegades a l’any, doncs “és durant els equinoccios de primavera i tardor, quan l’astre rei surt i es pon exactament per l’est i l’oest geogràfic“, precisa Fernando Ballesteros, investigador del Observatori Astronòmic de la Universitat de València (UV).

Demà divendres, equinocci de tardor, tindrem una d’aquestes dues jornades úniques en les quals la nit i el dia duren el mateix, doncs els dos pols de la Terra es troben a igual distància del Sol, caient la llum solar per igual en ambdós hemisferis. Enric Marco, investigador del Departament d’Astronomia i Astrofísica de la UV, en el seu bloc “Pols d’estels” explica que “durant els equinoccis, l’estrella que ens dóna vida està sobre l’equador celeste, el cercle que creua el cel passant per l’est i l’oest. Com l’equador celeste divideix l’horitzó en dues meitats iguals, la nit i el dia duraran el mateix: 12 hores“.

Els “camins del Sol”

Un senzill experiment per a veure el “camí” del Sol durant els equinoccios, apunta Ballesteros, “ és clavar un pal recte en terra i anar marcant en el sòl l’extrem de l’ombra cada 15 minuts. Quan unim aquests punts haurem obtingut una línia recta perfecta que marca l’adreça est-oest“.

Aquesta recta o línia equinoccial, no es dóna la resta de dies, on el resultat és una corba. Així, demà durant aquest dia de les ombres rectes, a les 11 hores i 5 minuts, quan el Sol creue l’equador celeste en direcció cap al sud, entrarem oficialment en la tardor mentre que en l’hemisferi sud estrenaran la primavera.

A partir d’ara, afegeix Ballesteros, el Sol “sortirà i es pondrà cada vegada més cap al sud, pel que en fer un recorregut més curt disminuiran les hores de llum fins que arribe el solstici d’hivern (22 de desembre), el dia més curt de l’any“. Llavors, el “camí” del Sol tornarà a ascendir en latitud, augmentant les hores de llum cada vegada més ràpidament -“Per Santa Llúcia un pas de puça; per Nadal un pas de gall...”, diu el costumari valencià-, fins que torne a situar-se la vertical sobre l’equador el 20 de març, durant l’equinocci que dóna pas a la primavera“. En aquest punt, el Sol “començarà a sortir i s’ocultarà més cap al nord-est, pel que el seu recorregut serà més llarg i haurà més hores de llum, fins que en el solstici d’estiu, el 20 de juny ens deixe el dia més llarg“. En l’hemisferi sud ocorre el contrari.

El Sol es troba més prop de la Terra durant els equinoccios i, a més, està alineat amb el pla equatorial terrestre, pel que a causa de la força d’atracció gravitacional es donen les majors marees de l’any. En el Cantàbric les oscil·lacions entre baixamar i pleamar arriben a als 5 metres, però en el Mediterrani són de pocs centímetres al tractar-se d’un mar petit en comparació a l’Atlàntic.

Per què hi ha estacions?

“Les causa de les estacions, contràriament al que es pensa, no és l’òrbita el·líptica de la Terra al voltant del Sol, és a dir la seua proximitat o llunyania a l’estrella, sinó la inclinació de l’eix de la Terra“, diu Ballesteros. L’òrbita terrestre si que influeix en la desigual durada de les estacions, doncs la Terra en el seu trajecte al voltant de l’astre rei va més de pressa com més prop està d’ell i més lent conforme s’allunya, com ja va descobrir Johannes Kepler en 1609.

El dia de las sombras rectas. Levante-EMV, 22 de setembre 2011.

Imatge: Gran piràmide de Guiza. Targeta postal del siglo XIX. Les cares de la piràmide de Keops tenen dos plans inclinats cap al centre. A l’eixida del Sol de cada equinocci, el Sol il·lumina la meitat oest de les cares nord i sud com un llamp, mentre que la cara est queda a l’ombra. A la posta de Sol passa el contrari. De Levante-EMV.

Avui està previst que la nau automàtica Dawn de la Nasa arribe a Vesta, el tercer asteroide més gran i el quart en ser descobert. Vesta té 468 km de diàmetre i la seua brillantor fa que de vegades siga visible a ull nu en llocs sense contaminació lumínica. Aquests dies, per exemple, es troba en la constel·lació del Capricorni i en les proximitats de la Lluna.

La maniobra d’aproximació de Dawn a l’asteroide la situarà en una òrbita a 16 000 km de la superfície de Vesta. Serà la primera vegada que s’aconsegueix situar un objecte humà al voltant d’un asteroide.Dawn va ser llençada a l’espai el setembre de 2007, després de molts retards i cancel·lacions. En una d’aquestes anul·lacions, fins i tot l’empresa constructora Orbital Sciences Corporation es va oferir a fer-la a preu de cost només per guanyar experiència en aquest camp. Ara Dawn ha arribat a Vesta, després d’haver sobrevolat Mart l’any 2009. Quan acabe d’estudiar detingudament Vesta posarà altra vegada els seus motors en marxa i marxarà d’ací a un any a buscar un altre objectiu, el planeta nan Ceres, que abans del 2006 era considerat el primer dels asteroides.

Foto: La nau Dawn de la NASA va obtenir aquesta imatge de Vesta el passat 9 de juliol des d’una distància de 41 000 km. Cada píxel de la imatge correspon a 3,8 km.  Crèdits de la imatge: NASA/JPL-Caltech/UCLA/MPS/DLR/IDA.

Per coses que no venen al cas i que ja contaré més endavant, em trobava dimecres passat a la Vallesa, al bell mig del Parc Natural del Túria. Allà, enmig de la natura i dels cants dels ocells nocturns, uns quants esperàvem l’eixida de la Lluna per la banda de la mar.

Poc abans havíem vist com el Sol, immens, i ben roig, s’amagava darrere de la muntanyes cap al nord-oest, darrere d’un llunyans molins, modernament dits aerogeneradors. La llum natural anava minvant a partir de les 21:30, mentre la il·luminació artificial creixia en els pobles del voltant. I nosaltres, mirant cap al sud-est esperant l’arribada de la Lluna. Tanmateix, un lleuger vent de llevant anava alçant els núvols que ens amagaven l’horitzó de la mar.Va ser el cas que no vàrem veure eixir la Lluna per la mar com voliem. Això havia de ser a les 21:25 però fins les 22:40 ningú va ser capaç de trobar el nostre satèl·lit. I, en veure’l se’n aparegué molt roig i ben fosc. Al principi se’ns feia difícil distingir la Lluna en el cel. Les previsions que la visió seria difícil per culpa de la pols volcànica dels volcans islandesos i xilé es vàren complir a bastament.Així que només vàrem poder gaudir de la fase de totalitat durant uns vint minuts fins que a les 23:02 la Lluna arribà al punt U3 quan el seu disc tocà la zona de penumbra i començà a abandonar l’ombra terrestre. Era el principi de l’eclipsi parcial.Vaig fer un reportatge fotogràfic de l’esdeveniment. Però si fer fotografies d’una lluna tan fosc era difícil, ara amb l’eclipsi parcial era impossible que el troç il·luminat i la part eclipsada isqueren correctament exposats al mateix temps. Calia elegir quina part volia que eixira bé.

Ahir em contaren que a la platja de la Malva-rosa, els astrònoms aficionats de l’Associació Valenciana d’Astronomia  i a la de Gandia, els de l’Agrupació Astronòmica de la Safor no pogueren veure l’eclipsi fins quasi el final. Sent que no ho veieren tan bé com jo però el vent de llevant no perdona en les zones de costa.

Finalment a les 00:02 la Lluna abandonà definitivament l’ombra terrestre i començà a lluir intensament. Quedava encara la fase d’eclipsi penumbral però nosaltres tancàrem la paradeta, abandonarem la Vallesa i tornarem a casa.

Foto principi: Lluna en la fase de totalitat el 15 de juny 2011 a les 22:42. Enric Marco

El pròxim dimecres 15 de juny cal estar atent al cel. Just al voltant de la posta del Sol es produirà un veritable alineament còsmic. La Lluna plena travessarà l’ombra que produeix el nostre planeta a l’espai. La Lluna, la Terra i el Sol s’alinearan i tindrem un bell eclipsi de lluna.

Aquest és un eclipsi especial ja que forma part del conjunt d’eclipsis centrals en el que la Lluna passa pel, o molt a prop, del centre de l’ombra terrestre. I com que és un eclipsi central durarà bastant de temps. En el cas del 15 de juny la fase de totalitat durarà 100 minuts!

L’últim eclipsi d’aquest tipus es va produir el 28 d’agost del 2007 però el que s’aproximà més que el del dimecres a l’eix de l’ombra terrestre va ser el del 16 de juliol del 2000. És realment difícil que passe pel centre ja que el pròxim serà per a d’ací 7 anys, el 27 de juliol de 2018.

En un eclipsi de Lluna, el nostre satèl·lit, que es mou en el cel d’oest a l’est, entrarà primerament en la penumbra de l’ombra terrestre. En aquesta zona de l’espai encara li arriben algunes rajos de la llum del Sol. Després la Lluna entra en la zona de l’ombra. Comença la fase de parcialitat, primer contacte o U1. Quan al cap d’una hora tota la Lluna es troba totalment immersa en l’ombra terrestre comença la fase més fosca, la de la totalitat, el segon contacte o U2. La Lluna adquireix en aquest moment la seua coloració més fosca i vermellenca. Per a un gràfic de l’eclipsi mireu ací.

I quan el dic lunar fosc toque l’extrem est (o esquerre) de l’ombra de la Terra acabarà la fase de totalitat. És l’anomenat tercer contacte o U3. A partir d’aquest moment l’eclipsi torna a ser parcial fins que la Lluna ix completament de la zona d’umbra en el punt U4. La Lluna torna a estar en la penumbra de la Terra i l’eclipsi pràcticament ha acabat.

Les hores de l’eclipsi són les següents en hora valenciana (o balear o catalana!!):

La gràcia d’aquest eclipsi lunar rau en el fet que la Lluna ja serà parcialment fosca en eixir per l’horitzó sud-est. Just en el moment en que el Sol es ponga cap a les 21:25 la Lluna ja es veurà fosca. No es veurà bé fins que no es faça més fosc al cap d’una mitja hora, a les 22 hores.

Un eclipsi de Lluna és un objectiu molt bonic per fotografiar-lo. Cal tenir en compte, però, que durant el temps de l’eclipsi, les condicions d’il·luminació van a variar molt. Des d’una Lluna brillant abans del fenomen fins a una Lluna fosca i vermellenca al mig de l’ocultació.  Cal, per tant,  aplicar una mica de tècnica, sobretot en les càmeres reflex digitals. Hi ha molts llocs a internet on trobar informació sobre com fer fotos boniques de la Lluna eclipsada. Podeu mirar la pàgina de Fred Espenak, l’autoritat màxima d’eclipsis a la NASA i a internet i sobretot la seua taula resum de paràmetres a usar. Cal llegir-se bé les indicacions de la taula.

També hi ha un fet que encara fa més interessant l’eclipsi. L’erupció actual del volcà xilé Puyehue està llençant molta cendra a l’alta atmosfera a l’Argentina, Xile i en general a Amèrica del Sud. La pols volcànica ja ha travessat, fins i tot, el Pacífic i ha arribat també a Austràlia i Nova Zelanda. Si hi afegim les cendres dels volcans islandesos que han tingut erupcions en els últims mesos, l’atmosfera terrestre conté actualment molt de material volcànic en suspensió que pot enfosquir molt la Lluna o donar-li un color vermell més intens.

Aquest és el misteri que descobrirem demà a la nit. Aquesta és la gràcia de l’astronomia. La Natura sempre ens amaga sorpreses.

L’amic Jordi Miralda parla també d’altres aspectes de l’eclipsi de demà a: L’eclipsi de Lluna d’aquest dimecres 15 de juny.

Més informació tècnica sobre l’eclipsi pot trobar-se a la pàgina de la Nasa, Total Lunar Eclipse of June 15.

Foto: Composició d’imatges en temps diferents d’un eclipsi lunar de l’any 2004 observat a Hayward, Califòrnia, EEUU. Wikimedia Commons.

Ja fa més 30 anys la NASA envià les dues sondes bessones Voyager 1 i 2 per explorar els grans planetes. L’alineament excepcional dels planetes exteriors va ser una oportunitat per visitar-los en una ruta curta i augmentar el nostre coneixement sobre ells. D’alguns d’ells com Saturn, Urà o Neptú no se’n tenia imatges i dades pròximes.Durant tot el viatge que començà el 1977 i que, amb les dues naus, visità Júpiter l’any 1979, Saturn el 1980 i 1981, Urà el 1986 i Neptú el 1989 s’han aconseguit resultats tan importants i coneguts com el descobriment de volcans a Ió, un oceà sota els gels d’Europa, pluja de metà a Tità, l’estrany comportament dels camps magnètics d’Urà i Neptú, l’existència de vents de centenars de quilòmetres per hora a Urà i Neptú. Durant tot el viatge a través del Sistema Solar fins a 11000 anys de treball es van dedicar a la missió Voyager. Finalment la Voyager 1 el 1981 i la Voyager 2 a partir de 1989 es van dirigir cap a l’exterior del Sistema Solar. A petició de Carl Sagan, l’any 1990, uns 10 anys després d’haver explorat Saturn, la Voyager 1 girà les seues càmeres cap al Sol i fotografià la Terra com un punt blau pàl·lid.

Encara que semble estrany les dues naus encara estan operatives i continuen enviant informació. Com el seu viatge anava a dur-les tan lluny del Sol, on les plaques solars no són operatives, se’ls va proveïr de generadors termoelèctrics per radioisòtops amb uns 315 watts de potència en cada nau. La font de calor s’aconsegueix per la desintegració radioactiva de plutoni 238. S’ha estimat que això mantindrà els subsistemes  crítics en funcionament com a mínim fins el 2020.

La NASA ha fet una roda de premsa explicant que les naus estan arribant a la vora mateixa del Sistema Solar. En aquesta zona la pressió que exerceix el vent de partícules que ve del Sol i el camp magnètic solar és frenat pel vent estel·lar. Els detectors continuen funcionant i durant unes 8 a 12 hores diàries tres grans antenes a la Terra li fan el seguiment a les naus que, ara mateix, es troben a milers de milions de quilòmetres. Es troben  a la vora de l’heliopausa, capa de plasma solar que forma la superfície de l’heliosfera, la immensa bambolla que engloba tot el Sol i els planetes i mantinguda per la pressió del vent solar. La NASA calcula que les  Voyager encara trigaran uns 5 anys en travessar aquesta última frontera del Sistema Solar i ja entraran de ple en el reialme de la Via Làctia. I continuaran enviant informació d’aquesta zona inexplorada fins que els generadors deixen de funcionar. Aleshores serà una nau morta però amb un missatge per a possibles intel·ligències extraterrestres. Carl Sagan i el seu equip dissenyaren un disc amb informació sobre la Terra i els seus habitants. Però això és una altra història que contaré un altre dia.

Fotos i vídeos: Conferència de premsa de la NASA. 28 d’abril 2011.

L’hivern ha finit. Fa uns minuts, exactament a les 00:21 hora local, el Sol, en el seu camí per la volta celeste, ha creuat l’equador. Finalment ha començat la primavera.I avui de matí quan el Sol traga el seu disc per l’horitzó, es trobarà exactament en el punt est. I com que durant tot el dia el Sol continuarà sobre l’equador celeste, quan es ponga ho farà exactament pel punt cardinal oest. El nostre astre haurà recorregut exactament la meitat del cercle equatorial i, per tant, les hores de llum i de fosca duraran el mateix: 12 hores. És, per això, que el dia d’avui rep el nom d’equinocci (igualtat de la nit) de primavera. Existeix, també un equinocci de tardor, a l’entrada de la tardor, el 22 de setembre.

Com vaig mostrar en un altre equinocci, si avui posem un pal vertical a terra, l’extrem de l’ombra d’aquest pal recorrerà, al llarg del dia, una línia recta que anirà, és clar, d’est a oest.

Sobre una paret vertical l’ombra d’un gnòmon que estiga orientat al pol nord celeste també seguirà una línia recta. Aquest efecte s’utilitza als rellotges de sol per, a més  de la seua funció de dir les hores, servir de calendari.