A Síria, a diferència de la resta de països que han viscut revoltes populars, la violència decanta la crisi a favor del règim com a conseqüència de diversos factors inèdits a altres països com Tunísia o Egipte.

Exèrcit sectari
L’origen religiós i tribal dels seus membres té molt a veure amb el suport incondicional de les tropes executores de la violència amb l’elit política i militar que ordena la repressió: a Síria es diu que un 80 per cent dels oficials de l’exèrcit són alauites, i que les principals unitats encarregades de la repressió estan formades al 100 per cent per membres d’aquesta branca de l’islam. Es tracta de la temuda Guàrdia Republicana (10.000 homes) i la Quarta Divisió Mecanitzada (20.000 membres), ambdues dirigides per Maher al-Assad, germà del president. Les dades poden ser exagerades, però, amb tot, són molt significatives.

Aquestes dues unitats compten amb el suport de grups paramilitars coneguts com a xabiha ???????‎. Aquestes milícies són màfies formades principalment per persones originàries de la regió costanera, de majoria alauita, dedicades al contraban i al control de negocis il·legals, com la prostitució, que els darrers anys s’ha passejat pel país fent, literalment, el que els ha donat la gana. Per exemple, quan vivia a Damasc, sentia explicar històries de discussions de trànsit que podien acabar amb un dels implicats brandant una pistola o colpejant l’altre implicat davant l’actitud passiva dels agents de trànsit, que només s’acostaven a socórrer la persona apallissada quan el xabiha havia marxat.

Els xabiha estan dirigits per dos cosins germans del president: Fawad i Munzer al-Assad, i el règim els ha fet servir per a reprimir brutalment manifestacions, i per a perpetrar qualsevol mena de feina bruta.

Suport de les minories
D’altra banda, en el terreny polític i ideològic, el conflicte actual s’ha plantejat des del poder com una lluita entre “ells i  nosaltres”, en la qual, els opositors s’hi juguen la llibertat mentre que, els que ara manen i els seus seguidors s’hi juguen la vida. Aquest argument ha quallat entre els fidels al règim, que rep un ampli suport de les minories religioses. Aquest és el segon pilar sobre el que es recolza la dictadura siriana.

Els alauites i els cristians no volen deixar el poder en mans d’una majoria sunnita que tendeix, cada cop més, a seguir les consignes dels partits islamistes. Si més no, la possibilitat de l’establiment d’un règim islàmic és un fet que plana sobre el país. Sobretot ara, que s’han traspassat totes les línies vermelles, amb els bombardejos sistemàtics i indiscriminats sobre la població civil, i que no s’albira cap possibilitat de diàleg entre el govern i l’oposició. Cada dia que passa ens allunyem del diàleg per a una transició pacífica i, ara mateix, en bona part del país s’ha gestat un estat de violència i ràbia popular propici per una sagnant venjança contra les persones properes al règim.

La violència perpetrada per un exèrcit tan vinculat amb algunes comunitats que podriem qualificar d'”exèrcit sectari”, ha situat el país en un escenari sense perspectives de futur per algunes minories, sobretot la cristiana. El dia que va morir el dictador Hafez al-Assad, l’any 2000, vaig entendre un munt de coses que es respiraven en l’ambient del barri cristià de Damasc on vivia, però que no havia estat capaç d’interpretar i comprendre en la seva justa mesura. N’explico els detalls en un article titulat Síria, l’estreta relació entre religió i política, del qual recupero un fragment:

“El 10 de juny del 2000 em van despertar el soroll i les veus que arribaven del menjador. El xivarri em va sorprendre perquè la família cristiana de Damasc que em tenia a dispesa era molt discreta. En sortir de l’habitació, em vaig trobar tothom plorant amb gran aflicció davant la televisió, que mostrava un home amb aspecte trist que repassava la trajectòria de Hafiz al-Assad. “El president s’ha mort”, em va dir una de les filles amb el rostre vermell i ple de llàgrimes. En aquell moment no tenia clar com m’havia de sentir. Volia pensar que la desaparició del dictador que havia aterrit Síria durant tres dècades era una bona notícia, però la gent que més m’estimo d’aquell país plorava desconsoladament la seva mort. La mare em va dedicar una mirada trista i va dir entre sospirs: “I ara què serà de nosaltres?”. Aleshores ho vaig entendre tot: se sentien desprotegits i tenien por”.

El paper i la importància de l’origen religiós dels manifestants opositors i de les persones fidels al règim és molt debatut. En general, s’acostuma a afirmar, encertadament, que el govern atia la por de les minories i acusa grups terroristes islamistes de moure els fils de l’oposició. Aquesta setmana, la cap de l’Àrea del Món Àrab i Mediterrani de l’IEMED, Lurdes Vidal, en el transcurs d’una entrevista ha il·lustrat aquesta estratègia afirmant que “el règim ha fet ostatge una sèrie de comunitats”. Tot això amb l’objectiu de justificar la violència que els manté en el poder. Pel que fa al recurs de la violència indiscriminada per a garantir l’estabilitat del règim, podeu trobar-ne alguns detalls a l’article Revolta a Síria: em sorprèn que us sorprengui.

Amb tot, els analistes que culpen el règim de la guerra sectària cap a on es dirigeix el país, acostumen a oblidar que el règim atia i fa més gran un sentiment i unes pors reals, que ja existien molt abans que s’instaurés una dictadura a Síria. La por de les minories a morir a mans dels islamistes, la indiferència o el rebuig de molts alauites per l’islam sunnita, el convenciment que les potències estrangeres interfereixen en els assumptes interns donant ales a l’oposició, … tot això existeix. La gent que n’està convençuda potser s’equivoca, però aquest és el seu sentiment, i no el podem obviar si volem entendre què hi passa al Pròxim Orient.

El canal en anglès de la televisió de Qatar Al-Jazira n’ha parlat en algun reportatge, tot i que, en la meva opinió, l’enfocament d’algunes cròniques treu ferro al pànic dels cristians i l’atribueix a una paranoia col·lectiva, i l’única conclusió que en pot treure un observador que no conegui el país és que els cristians sirians són antidemòcrates:

Amb relació a la distància entre els alauites i l’islam sunnita, us convido a veure un vídeo d’una anècdota força curiosa: durant una oració televisada, un dels ministres d’Al-Assad, situat en primera fila, fa un moviment quan no toca. Del vídeo se’n desprèn que no és una persona molt avesada a pregar. De fet, si el ministre és alauita, no calia que anés a la mesquita, perquè els alauites no en tenen, de mesquites. Però tots els polítics del Pròxim Orient van molt en compte de no ofendre els islamistes i de fer veure, en qualsevol ocasió, que són devots musulmans, és a dir, que tenen zel per les pràctiques religioses. En aquest cas, el que passa és que les pràctiques religioses alauites tenen ben poca cosa a veure amb les sunnites i molts alauites no saben ni pregar, cosa del tot insòlita per a un musulmà que visqui en un país àrab.

També m’han arribat vídeos en què s’hi recullen escenes força desagradables d’odi interreligiós, com un enregistrament que mostra un grup de soldats alauites fent mofa de l’oració islàmica dins una mesquita que acaben de prendre per la força. N’hi ha d’encara més ofensius contra l’islam, replicats per altres d’abominables que, fins i tot, posen en dubte el dret a la vida dels membres de les minories religioses. Qualsevol analista afirmaria que aquests vídeos estan realitzats per elements radicals, però no hem d’oblidar que els missatges que s’hi expressen tenen la seva importància, perquè expressen sentiments molt estesos en les seves respectives comunitats. És a dir, l’odi és mutu. I per culpa de la repressió del règim, creixent i, molt em temo, que irreversible.

Finalment, les classes benestants sunnites de les grans ciutats, també es mantenen fidels a Al-Assad per la mateixa por al canvi de règim i la presa del poder dels islamistes, pels quals no senten cap simpatia, tot i compartir la mateixa fe. Els darrers dies s’han produït algunes manifestacions en barris amb aquest perfil de població a Damasc, però, en general, la burgesia sunnita encara anteposa el desig per l’estabilitat política a la seva indignació per la repressió indiscriminada. Cada dia que passa tenen menys arguments per no sortir al carrer i trencar amb el règim, però sembla que no s’acaben de decidir.

Tot això, pel que fa al bloc fidel al president Baixar al-Assad. Per la seva banda, l’oposició siriana està dividida i les potències estrangeres, com Aràbia Saudita, Qatar i els Estats Units, estan donant suport i protagonisme a faccions opositores que no són, ni de bon tros, els màxims ni els més dignes representants del poble que es manifesta als carrers de Síria. Alhora, els mitjans de comunicació col·laboren, vull pensar que sense ser-ne conscients, en aquesta campanya de reforç de determinats grups afins a les monarquies islàmiques del golf Pèrsic.

Síria no és Egipte
Els paral·lelismes que s’han descrit a la premsa entre la revolta siriana i els fets de Tunísia i Egipte han servit per a contextualitzar i explicar en poques paraules què hi passa a Síria. Però aquesta tendència a comparar la situació d’un país amb un altre per traslladar al lector, en poques paraules, la imatge del què passa en un determinat territori, ha portat molts mitjans a l’error d’aturar-se en l’anàlisi superficial d’allò més evident: la gent es queixa, com a Tunísia; volen que caigui el dictador, com a Tunísia… per tant, el poble deu voler el mateix que a Tunísia, i la sortida a la crisi ha de ser la mateixa que a Tunísia. Però les diferències entre aquests països, i no pas les coincidències, són precisament la clau que ens pot ajudar a entendre perquè, en un país, el canvi es va precipitar de forma tan espontània i ràpida, però, en canvi, a Síria, la violència sembla que va per llarg.

Les diferències entre les diverses revoltes del món àrab les vaig descriure en el marc de la conferència de presentació de l’Informe anual sobre l’estat dels Drets Humans al món 2011 d’Amnistia Internacional Catalunya. Pel que fa a Tunísia i Egipte, són països que disposen d’una classe mitjana urbana prou important. El fet que la població sigui urbana implica que la seva realitat social ja no respon als esquemes tradicionals de fidelitat al clan i la tribu. A la ciutat, en general, la gent s’aplega per afinitats polítiques i ideològiques, i actua d’acord amb la seva consciència, i no només a les ordres del que determina la família o el clan. Per tant, la gran ciutat està organitzada per un teixit associatiu molt important que respon a les inquietuds de cada persona.

Com a conseqüència d’això, Tunísia i Egipte, els dos països on s’acostuma a dir, molt a la lleugera, que hi ha triomfat l’anomenada primavera àrab, disposen d’una societat civil millor organitzada que a Síria. Per exemple, els sindicats han jugat un paper clau en el cas de la revolta a Tunísia, perquè fa temps que hi tenen una presència i una activitat destacables.

Com he comentat en els paràgrafs anteriors, la diversitat religiosa a Síria té una rellevància i unes implicacions polítiques molt diferents de la resta dels països que han estat escenari de revoltes. Pel que fa al fet tribal, també hi té un pes determinant.

Ara mateix, a Síria, hi ha poblacions allunyades dels grans nuclis urbans que no es revolten perquè els caps tribals han decidit no involucrar-se en cap lluita armada ni arriscar la vida dels seus conciutadans. De vegades, les zones d’influència de les tribus superen les fronteres polítiques, i caps tribals i famílies influents de països com Jordània o l’Aràbia Saudita pressionen els seus cosins sirians per mantenir-se al marge del combat. Com la ramificació tribal i d’interessos arriba tan lluny i travessa tantes fronteres, les prediccions respecte al futur polític de Síria han de tenir en compte massa variables, cosa que en rebaixa la fiabilitat.

Una altra diferència fonamental entre Síria, i Tunísia i Egipte i, fins a cert punt, Líbia, té a veure amb la fortalesa, la unitat i la fidelitat al règim de les tropes sirianes.

Els entorns familiars més propers als expresidents de Tunísia i Egipte, com els seus propis fills, van dedicar-se al món dels negocis i la diplomàcia. En canvi, el dictador sirià Hàfez al-Assad va copar quasi exclusivament els llocs de màxim poder militar amb persones del seu entorn familiar més proper. Així, va assegurar-se la fidelitat incondicional de les tropes i les forces de seguretat, els responsables de les quals estan predestinats a córrer la mateixa sort que el president.

A Tunísia, l’exèrcit va donar l’esquena al president. Mentre que a Egipte, els generals van sacrificar un dels seus membres. Mubàrak tenia un pes molt destacat al règim, però als soldats no els va saber greu lliurar el president a les masses assedegades de justícia a canvi de salvar-se ells mateixos. Com no és el mateix trair un company de professió que un familiar directe, s’entén que el paper de l’exèrcit a Síria ha de ser diferent que a Egipte.

En un altre front, la repressió contra els partits amb certa estructura organitzativa ha estat una constant en les quatre dècades de poder del partit Baas sirià. Fins i tot, l’article 8 de la constitució especifica que “el Partit Àrab Socialista Baas lidera la societat i l’estat”. La proposta de nova constitució que es votarà en referèndum diumenge ha eliminat l’article, però és un fet que, a Síria, la política de partit únic i la repressió policial han portat a l’èxit de la desarticulació de la societat civil.

Per tot això, la revolta popular sense líders ha quallat en alguns països. Però no a Síria, on els revoltats no podran imposar-se al règim fins que no trobin un líder al voltant del qual puguin bastir un moviment opositor sòlid amb consignes clares i unitàries, i prou fort per a fer front a un exèrcit unit i compromès amb les polítiques repressives dels seus líders.

Legitimitat de l’oposició
Un cas que també he mirat de no confondre en els meus articles amb les revoltes de Tunísia i Egipte és el de Líbia. Tot i que se l’ha volgut posar en el mateix sac d’aixecament popular provocat per la fam de llibertat dels pobles, segons la meva interpretació, el que hi succeeix no té a veure amb el que ha passat en els països veïns. Tot i que hi ha moviments opositors prodemocràtics, a Líbia el motor de tots els esdeveniments ha estat la decisió d’una elit tribal de prendre el poder a Gaddafi per a situar-se en el seu lloc. El fet de tenir present que tot respon a interessos tribals, fa més fàcil entendre perquè una regió geogràfica concreta dóna l’esquena d’un dia per l’altre al dictador, mentre que altres regions li són plenament fidels.

Com en el cas de Líbia, els mitjans, per manca de coneixement, o per manca de ganes de donar massa explicacions detallades del què passa a Síria, han reduït l’amalgama de moviments opositors a una imatge senzilla, fàcil d’entendre i que coincideix amb la idea que els lectors/espectadors tenen del que se suposa que succeeix a Síria: manifestants als carrers, l’oposició s’organitza políticament a l’exili, i un exèrcit de desertors pren les armes per a fer un cop d’estat. Però la situació no és tan simple. 

Segons aquest escenari, el braç polític de l’oposició seria el Consell Nacional Sirià (CNS), on hi tenen un pes molt important els grups islamistes de declarada antipatia per les minories i allunyats dels plantejaments de molts dels joves que organitzen els actes de protesta des de dins del país. Els kurds i els cristians no confien gaire en els líders de CNS perquè actualment es neguen a reconèixer els drets col·lectius dels membres d’aquestes comunitats. Algunes personalitats, com Ahmed al-Zayad, vicepresident de la Plataforma d’Ajuda al Poble Sirià a Espanya, justificava aquesta setmana el CNS assegurant que cap sirià no ha de tenir més privilegis que els altres i que, ara mateix, el que compta és assolir la democràcia. Els assiris i els kurds són els que han de valorar i decidir si han de pressionar ara els polítics sunnites o s’han d’esperar i recordar-los la seva existència en el període de transició. Al cap i a la fi se suposa que el CNS ha de menar el país a la democràcia, una democràcia plena on tothom, també els assiris i els kurds, hi tingui lloc. Amb tot, dubto molt que, un cop s’hagi posat fi a la violència, els partits i la societat sunnita, des de la seva posició de poder, estiguin disposats a tractar el tema de les minories.

L’altre gran coalició opositora, el Comitè de Coordinació Nacional (CCN), integrat per grups d’esquerres i seculars i partidari de negociar amb el règim, té males relacions amb el CNS, i en conseqüència, els dos grups actuen per separat. Aquestes divergències, que han arribat a provocar enfrontaments entre els grups opositors són un dels motius que manté molts sirians contraris al règim a l’expectativa. Moltes persones tenen més por de la guerra civil que de la dictadura, i esperen l’aparició d’un moviment opositor fort, que ofereixi garanties i es vegi capaç de prendre les regnes del país un cop hagi caigut el règim.

Pel que fa al braç armat dels rebels, L’Exèrcit Lliure Sirià (ELS), és un petit grup de soldats molt mal armats, descoordinats, sense un comandament únic i que han estat sobredimensionats per la premsa estrangera. De fet, bona part del que anomenem ELS està format per petites milícies locals de voluntaris i algun soldat desertor, dedicats a protegir la població civil dels seus pobles de les ràzzies de les tropes.

Aquesta situació em porta a la memòria el pla que els Estats Units van començar a implementar el 2003 a l’Iraq, amb un Consell de Govern designat directament la Casa Blanca i el Pentàgon, que va ser boicotejat per alguns dels principals partits iraquians i on la representació dels aliats de Washington hi van estar sobredimensionada.

Amb tot, res no fa preveure que els Estats Units segueixin a Síria la política intervencionista de l’Iraq i que apostin per una nova intervenció militar directa a la regió. Això perquè, a més de l’amenaça de guerra civil i de l’evident caos social i econòmic que suposaria  la desaparició de les estructures de l’estat sirià per a tota la regió, des del Mediterrani al golf Pèrsic, el president nord-americà està compromès amb la política de retirada de tropes de la zona (l’Iraq i l’Afganistan), que ha presentat com un èxit de la seva gestió i un dels principals arguments per a la seva reelecció. D’altra banda, els seus aliats europeus estan massa enfeinats mirant de trobar sortides a la crisi i, ara mateix, no tenen la voluntat ni la capacitat econòmica d’afrontar una despesa com la que va representar l’ocupació de l’Iraq.

Paral·lelament, i per acabar-ho de complicar, l’Aràbia Saudita, igual que va fer durant el període de transició iraquià, sobretot a partir del 2006, quan els partits xiïtes ja governaven a Bagdad, anima els terroristes de l’entorn d’Al-Qaida que té al país a fer les maletes i marxar cap al nord per combatre el govern xiïta de Síria. Per la seva banda, els terroristes jihadistes que són a l’Iraq han començat a travessar la frontera en direcció a les ciutats sirianes rebels.

En l’inici de l’ocupació iraquiana, aquests grups armats van travessar la mateixa frontera, però en sentit oposat. Aleshores, Síria els va ajudar financerament i logísticament per que desestabilitzessin l’Iraq. Ara, Damasc veu com els islamistes se’ls giren en contra, amb l’inconvenient que coneixen bé la capacitat i les habilitats de les forces de seguretat sirianes, i que Al-Qaida manté en territori sirià les bases d’entrenament i logístiques de les quals disposava en aquella época i que sempre, també quan eren aliats, ha mantingut en secret i al marge del control de l’aparell de seguretat sirià.

Els estats àrabs del golf Pèrsic i Occident no apostaran obertament per una intervenció militar per aturar el bany de sang a Síria. Però les monarquies àrabs poden sortir igualment beneficiades del fet que s’allargui el conflicte. D’una banda, concentraran a Síria els elements potencialment perillosos per a la seva pròpia seguretat. Mentre que, de l’altra, afebliran l’Iran a través del conflicte intern del seu gran aliat a la regió.

Pel que fa al futur de Síria, és difícil treure conclusions dels actuals esdeveniments que ens premetin predir què hi succeirà en els propers mesos. Amb tot, es pot intuir que, a curt termini, i si la violència no cessa, la política dels països àrabs del golf Pèrsic d’atac i oposició al règim de Damasc, pot donar inici a una época de llarga inestabilitat regional i periòdics capítols de violència, com per exemple d’atemptats amb bomba a Síria i el Líban contra personalitats relacionades o properes al règim d’Al-Assad. A llarg termini, la violència pot abocar a la militarització de la societat, fet que perjudicaria molt especialment la població cristiana, com us comentava a l’article Síria, conflicte polític o de religions.

Com els cristians són els que, en principi, tenen més a perdre si es produeix un canvi de règim traumàtic que deixi obertes les ferides de la guerra i, alhora, són el grup del qual menys se sent a parlar en els mitjans de comunicació, a continuació us ofereixo un article signat a Damasc que descriu la por de molts cristians a la possibilitat que els canvis polítics impliquin la caiguda d’un règim que, malgrat tot, no els ha discriminat obertament i els ha cedit uns espais de llibertat prou dignes.

FUTUR INCERT PER ALS CRISTIANS DE DAMASC

“Els àrabs a Aràbia. Nosaltres som sirians”, diu en Zuhair mentre pren la fresca al terrat de casa seva, des d’on gaudeix d’una vista privilegiada sobre el mil·lenari barri cristià de la ciutat vella de Damasc. Zuhair ha pronunciat aquestes paraules en àrab, però no se’n considera i diu que l’arabisme ha estat l’excusa per imposar el model de vida islàmic als no musulmans i que la pressió política i demogràfica de l’islam acabarà tard o d’hora amb la diversitat religiosa del seu país.

És de nit i els fluorescents blaus que pengen dels campanars, i els verds dels minarets que envolten el barri il·luminen el cel. “Ens volen acorralar i que sapiguem qui mana aquí”, assegura en Zuhair, i recorda que durant la remodelació de la porta de Tomàs de l’antiga muralla –Bab Tuma–, un dels símbols de l’herència cristiana que dóna nom al barri, l’Ajuntament va estar a punt de construir un minaret sobre el monument. “Igual que van fer a Bab Xarqui. Sort que els bisbes van utilitzar la seva influència per aturar el projecte”, diu.

Periòdicament sorgeix la polèmica per la intenció de grups islàmics d’obrir centres de culte a la zona. Als anys 90, una associació va comprar una casa en ple centre del barri per convertir-la en mesquita. El venedor de falàfels de la botiga veïna n’és l’imam, però “al barri no hi viu cap musulmà. Han fet la mesquita per una sola persona i per tocar-nos els nassos”, diu en Tawfiq, un jove de Bab Tuma.

Llibertat de culte oficial
Malgrat tot, i tenint en compte el panorama a la regió, Síria pot ser considerat un oasi. Oficialment no és un Estat islàmic i garanteix la llibertat de culte. Els barris habitats per cristians tenen el seu ritme propi. Divendres s’hi treballa. I diumenge, mentre la resta del país torna a la feina, s’hi descansa. Pel que fa a les grans celebracions, com el Nadal o Pasqua, són festes nacionals, i el proselitisme no és il·legal. Aquesta llibertat ha atret els darrers anys desenes de milers de cristians iraquians i sudanesos que fugen de la violència dels seus respectius països.

En Tawfiq ens mostra al carrer principal del barri una casa ruïnosa amb la porta tapiada. Diu que una associació islàmica ha ofert centenars de milers d’euros per aquest immoble, però que “els propietaris s’estimen més renunciar als diners que permetre l’obertura d’una nova mesquita al barri”. L’estratègia de tolerància zero amb la presència de musulmans és habitual en altres poblacions del país. En Raymon és originari d’un poble de les muntanyes fronterer amb el Líban on tothom s’ha posat d’acord per no permetre la venda ni el lloguer d’un sol pam de terra a cap família musulmana. “Sabem que si ve una persona durà la família i després en vindrà una altra i una altra”, diu, i afegeix amb certa tristesa que els pobles dels voltants s’han islamitzat en pocs anys.

La vila cristiana més coneguda de Síria és Maalula, molt a prop de la capital i on es conserva viu un dels dialectes de l’arameu, la llengua de Crist. Però aquí les coses també canvien. “Veus aquella mesquita? –diu l’Aed–, l’ha construït l’Estat perquè fa poc va arribar al poble una família musulmana”.

Tomb demogràfic
El tomb demogràfic ve de més enrere. Els cristians van començar a perdre pes durant els primers compassos del segle XX, quan la baixa natalitat i l’emigració els van deixar en clara minoria. Els cristians se senten cada cop més incòmodes i temen que un nou èxode massiu de jovent sigui el principi de la fi, com va passar al barri jueu de Damasc a partir de l’emigració cap a Israel. El Nabil assegura que, per evitar-ho, Occident dificulta la marxa de les minories religioses. Aquest enginyer de mines diu que ha patit personalment les noves directrius de Washington: “No em volen donar el visat per anar als Estats Units perquè sóc cristià”.

Malgrat ser una minoria, els cristians sirians (10% de la població) gaudeixen actualment d’una gran influència política i, juntament amb els musulmans xiïtes alauites (12%) i drusos (3%), acaparen els llocs de poder al govern i l’exèrcit. L’aliança entre xiïtes i cristians ha estat una necessitat històrica per sobreviure a les periòdiques onades islamistes sunnites.

Però això no evita que els cristians vegin amb incertesa el seu futur com a comunitat, sobretot després de la mort del dictador Hafiz al-Assad el 10 de juny del 2000. Aquell dia, la Maissun, professora d’una escola de primària, em confessava entre llàgrimes que temia una possible presa del poder dels islamistes.

El Pròxim Orient ha viscut un canvi social i polític fonamental en la darrera dècada: el sentiment religiós ha substituït les grans ideologies de la segona meitat del segle XX. Durant la Guerra Freda la religió ocupava un segon terme darrere el socialisme i el panarabisme. “Les esglésies eren buides i la majoria de musulmanes vestien a la manera occidental”, recorda en Sarquis, un sirià resident a Barcelona. La caiguda del mur va donar pas a un nou període en què la fe s’ha imposat com a principal element identitari. “Ara les esglésies s’omplen, els musulmans es deixen barba i les musulmanes porten vel”, assegura en Sarquis.

La forma de vestir és l’aspecte més evident del conflicte latent entre dues maneres de veure el món i plantejar-se la vida que, un cop perduts els referents comuns més importants, corren el perill de prendre camins oposats.

Reportatge publicat al diari Avui el 15 d’abril del 2006

Autor: Jordi Llaonart