Arxiu de la categoria: Sànscrit

IYENGAR: LLUM SOBRE EL IOGA… I SOBRE EL SÀNSCRIT.

Deixa un comentari

“B. K. S. Iyengar ha afegit una nova i més profunda dimensió a la vida dels occidentals, instant-nos a unir-nos als nostres germans de totes les races i creences per a celebrar la vida amb resolució i reverència.”

B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l'interès popular pel sànscrit.
B. K. S. Iyengar ha estat el gran divulgador del ioga a Occident i un dels impulsors de l’interès popular pel sànscrit.

Aquestes paraules del famós violinista Yehudi Menuhin (1) descriuen amb exactitud el camí que el professor de ioga indi Bellur Krishnamachar Sundararaja Iyengar ha obert davant dels practicants d’aquesta disciplina.

El ioga, en efecte, basat en sèries de postures i d’exercicis de respiració (anomenats “asanes” i “pranayama”, respectivament) i que, en un primer estadi, proporciona salut física i equilibri psicològic, condueix, finalment a qui el cultiva límits enllà.

Va ser el propi Menuhin qui va convidar Iyengar a ensenyar ioga a Suïssa al 1954. A partir d’aleshores, la seva presència i la seva influència arreu del món no han parat de créixer.

A casa nostra, els centres de difusió dels coneixements del professor Iyengar són especialment nombrosos (2) i alguns d’ells fins i tot han estat visitats per ells mateix.

Iyengar, que va néixer a la població de Bellur, a l’actual estat de Karnataka, a la costa occidental del Sud de l’Índia, el 14 de desembre del 1918, ben aviat va començar a ensenyar ioga i a desenvolupar un sistema propi.

El seu concepte d’aquesta disciplina – conegut com a Ioga Iyengar – es basa en l’aplicació dels antiquíssims Ioga Sutres de Patañjali (S. III aC), que inclouen des de preceptes ètics a tècniques de meditació.

Patañjali és l'autor dels "Ioga Sutres"que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.
Patañjali és l’autor dels “Ioga Sutres”que porten el seu nom. Iyengar va fonamentar el seu mètode en aquesta obra.

Sobre aquests sòlids fonaments teòrics, Iyengar centra l’atenció en la precisió en la realització de cada postura, l’alineament perfecte de totes les parts del cos i el control de la respiració. Per a fer accessibles els seus exercicis a persones de totes les edats i condicions, s’utlitzen, a vegades, suports auxiliars de pràctica, com mantes, estores antilliscants, cordes a la paret, espatlleres o bancs, entre d’altres.

La tasca divulgadora d’Iyengar inclou la publicació de manuals de postures i de respiració, però també de filosofia del ioga. Des de que, al 1966, va donar a conéixer “Llum sobre el ioga”, Iyengar ha editat més d’una dotzena de llibres dels que, traduïts a disset llengües de tot el món, se n’han venut molts milions d’exemplars.

En català disposem de “L’arbre del ioga”, una de les seves obres fonamentals (3).

Aquesta voluntat difusora del ioga – a més d’eixamplar entre els seus practicants la consciència de formar part d’una col·lectivitat universal – ha estat acompanyada per la introducció de munts de paraules sànscrites en diferents nivells de l’ús de la llengua.

Algunes corresponen als noms de les postures del seu mètode – sovint compartits amb les denominacions utlitzades per altres sistemes – però també a conceptes nous i a aspectes molt precisos de fenòmens i processos psicològics i emocionals poc coneguts o no descrits a Occident.

Tot plegat ha contribuït decisivament a incrementar l’interès popular pel sànscrit,  una llengua que – com no deixa d’insistir aquest bloc! – és tant i tant admirable.

Però B. K. S. Iyengar va morir avui fa exactament un any (el 20 d’agost del 2014) a la ciutat índia de Poona, on tenia la seva residència i que acull la institució que vetlla pel seu llegat.

Afortunadament, el seu mestratge és perenne i viu cada vegada que algú, arreu del món (amb tota seguretat, ara mateix, sense anar més lluny), fa una de les postures que ell ensenyava, llegeix algun dels seus llibres o, com és ara el cas, en aquest text, el manté present en la seva memòria i en el seu cor.

Iyengar il·lumina el ioga.

I el sànscrit.

 

(1) Yehudi Menuhin  va ser un violinista i director d’orquestra nascut als Estats Units (Nova York, 1916 – Berlín, 1999). La cita prové de la seva introducció a l’obra d’Iyengar “Light on pranayama”.

(2) Per a localitzar els Centres de Ioga Iyengar a La Franja, Les Illes. el País Valencià i del Principat, cal consultar el WEB DE L’AEYI

En el cas del Principat, també és útil AQUEST BLOC.

Per a Catalunya Nord cal que cerqueu a l‘ASSOCIACIÓ DE L’ESTAT FRANCÈS.

(3) El llibre, que compta amb una excel·lent traducció de l’Ares Gratal, ha estat editat per PAGÈS EDITORS.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en General, Inici, Ioga, Sànscrit el 20 d'agost de 2015 per toni-f

LÈXIC SÀNSCRIT: LES PARAULES QUE HI HA DINS DE LES PARAULES

Deixa un comentari
Com ja s’ha comentat repetidament, en el pròleg al seu llibre sobre les Lleis de Manu, l’eminent sanscritista Wendy Doniger, autora, d’entre altres excel·lents treballs. d’una selecció i traducció del Rig Veda, ens diu amb enginy i humor:“S’ha dit que cada paraula sànscrita designa el seu sentit bàsic, el seu contrari, una paraula per a definir un tipus específic d’elefant, el nom d’una divinitat i una postura sexual.”

Es tracta, evidentment, d’una divertida caricatura, però que, com tota exageració, denota un fet real: la llengua sànscrita és particularment procliu a les paraules amb una extensa gamma de significats; és a dir, presenta una notable abundància de mots polisèmics.

En català, i en la resta de llengües, aquest fet també es produeix. Un banc pot ser, posem per cas, un tipus de seient, un gran grup de peixos o una entitat diguem-ne financera, entre d’altres possibilitats; la paraula ratolí pot referir-se a un animal o a un estri per a desplaçar el cursor en una pantalla d’ordinador; una copa pot ser d’arbre o bé un recipient per a beure.

Però els estudiosos estan d’acord en que en el sànscrit la freqüència del fenomen és molt alta i l’abundància de significats diferents clarament major que a la resta de llengües.

A l’article sobre pranayama publicat en aquest mateix bloc encara no fa un any, ja s’hi assenyalava que “prana” vol dir respiració però també alè, aire, vent, vida, existència, força, vigor, vitalitat, essència, ésser, ànima i principi vital. Per la seva banda, “ayama” té el sentit de control i igualment de retenció, de restricció i, fins i tot, d’expansió i d’ampliació.

Hi ha molts més exemples possibles.

El mot “asana” designa les postures que s’adopten en practicar ioga i també parada, acampada, estatge i seient, a més d’altres significats, i el terme “sandhi”, que es refereix sovint a la influència mútua en la pronunciació d’unes paraules i les contigües, es fa servir igualment amb el sentit de juntura, articulació, límit, espai entre el cel i la terra, vagina, alba i crepuscle i molts altres encara.

De fet, en general, la polisèmia és el resultat de la utilització d’una mateixa paraula en situacions diverses i amb connotacions diferents: el ratolí d’un ordinador recorda el rosegador i la copa d’un arbre té, sovint, una forma similar a l’estri per a beure.

I tant un cas com l’altre es donen en abundància en el sànscrit: milers i milers d’obres escrites en aquesta llengua al llarg d’un enorme nombre de segles, durant els quals l’idioma s’han mantingut inalterable, han propiciat un ús extensiu i intensiu del seu lèxic.

El professor Michael Coulson, conegut, a més de per altres obres remarcables, per un mètode d’aprenentatge del sànscrit especialment útil, ens comenta el fet amb aquestes paraules:

A causa de la llarga història de la llengua i de les nombroses fonts de les que extreu el seu vocabulari, moltes paraules sànscrites tenen molts significats diferents.

Sigui com sigui, els múltiples estrats de sentits dels mots sànscrits ens ofereixen un tresor conceptual variat i abundant.

Com no sentir-se més i més interessat, saber-se progressivament més i més ric, a mesura que es va descobrint l’exuberant fertilitat de la llengua i de la literatura sànscrites?

(Per cert, si el català fos tant propens a la polisèmia com el sànscrit, quins ecos evocaria des del Diccionari el nom – per exemple – de Pau Casals? Potser el músic? El patriota? El combatent per la pau? La mirada de l’Ètica davant de l’Horror, de l’Amor davant de la Por? O tal vegada el so profund i subtil d’un violoncel? O la meravellosa melodia del Cant dels Ocells? La vila de Prada de Conflent? El volàtil fum de la seva pipa? El concert compartit amb els Kennedy? La pluja fina que queia sobre la Jackie quan, gentil, feliç i fràgil, se n’acomiadava aquella fosca nit, a la porta il·luminada de la Casa Blanca? El seu discurs a les Nacions Unides, que ens va honorar per a sempre? La platja de Sant Salvador que el Mestre tant estimava? Aquelles onades menudes, suaus, transparents i tranquil·les que hi continuen portant – ara mateix, ara mateix, ara mateix… – bocinets dels nostre mar antic i sempre nou?)

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 11 de gener de 2014 per toni-f

SALT QUÀNTIC

Deixa un comentari
El darrer article aparegut en aquest bloc – el 10 d’aquest mes d’octubre – sobre el panteó vèdic és el cinquantè dels publicats.

Des del primer article aparegut fins el de l’altre dia, els lectors d’aquest bloc i l’autor dels seus textos hem compartit cinc desenes de trams de Via Sànscrita. Els paisatges travessats formen un breu mosaic del riquíssim panorama que el sànscrit ha modelat en la cultura universal i en l’evolució humana.

La força profunda que ha esculpit cims i valls, rius i mars ja va ser albirada pels científics que, a mitjans del segle passat (Albert Einstein, Neil Bohr o Robert Openheimer, entre d’altres), van trobar reflexos de la veritat que cercaven en les coincidències entre la visió integradora i no-dualista de l’univers que el sànscrit articula i transmet i la física quàntica que ells estaven explorant.

En paraules de dos eminents físics, guardonats aleshores amb el Premi Nobel:

Després de conèixer la filosofia de l’Índia, algunes de les idees sobre física quàntica que havien semblat tant improbables, prenen de sobte molt sentit.
(Werner Heisenberg) 

El Vedanta ensenya que la consciència és singular però que tots els esdeveniments tenen lloc en una única consciència universal en la que no hi ha multiplicitat de jos… La pluralitat que percebem és solament una aparença; no és real.
(Erwin Schrödinger)

Aquesta mateixa confluència entre la manera de percebre i de ser conscients de la realitat i d’un mateix que emana de la llengua i dels textos sànscrits, per una banda, i la recerca científica més avançada, per l’altra, insisiteix en indicar-nos cap a on seguim dirigint-nos avui, ara mateix.

El camí indicat als passats anys vuitanta per l’investigador de la NASA Rick Briggs continua obert:

La precisió del sànscrit… despertarà la capacitat dels éssers humans per a utilitzar la seva innata capacitat mental més alta amb un impuls que, inevitablement, transformarà el món. De fet, el simple aprenentatge del sànscrit per un gran nombre de persones representa, en ell mateix, un salt quàntic en la consciència.

(Si al lector d’aquest text li sembla bé, podem tornar-ne a parlar dintre de quaranta-nou articles – o salts quàntics! – més.)

 
 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 28 d'octubre de 2013 per toni-f

ELS SUBTILS MATISOS DE LES CONSONANTS SÀNSCRITES

Deixa un comentari
– Tres esses i tres enes, enlloc dels solitaris sons corresponents en català.

– Un munt de consonants aspirades, és a dir, pronunciades simultàniament que una lleu – però audible – i ressonant expiració: kha, gha, xha, tha…

– Quatre lletres desconegudes en català, que es pronuncien amb la punta de la llengua tocant la zona més avançada del paladar: *ta, *tha, *da i *dha.

Aquestes són algunes de les consonants de l’alfabet sànscrit que s’afegeixen a les del català.

En conseqüència, les possibilitats d’utilitzar i de distingir sons consonàtics distints entre ells augmenten en més del 50%, ja que passen dels 21 fonemes del català als 33 del sànscrit.

La seva abundància de recursos fonètics explica, en bona part, perquè el sànscrit és una llengua de gran riquesa i d’extrema precisió. Es tracta d’un idioma idoni per a descriure tota mena de fenòmens naturals i científics, de pensaments filosòfics, de sentiments i de vivències.

De fet, al llarg dels mil·lennis, ara mateix i, també, amb màxima probabilitat, en el futur, la fecunditat i l’exactitud del sànscrit són fonament, estructura i estímul per a la recerca més profunda i per a la creativitat més expansiva.

El propi nom de la llengua ja posa de relleu aquesta excel·lència: la paraula “samskrita-” – “sànscrit” en… sànscrit! – està composta pel prefix “sam” – que, en aquest cas concret, vol dir “plenitud” i intensifica el sentit del mot que acompanya – i pel participi del verb “kri” – és a dir “fet” del verb “fer” – i significa refinat, perfeccionat, acabat, etc…

(Oi que era força previsible que fos precisament el sànscrit la llengua que millor explica el sentit de la paraula que el designa?)
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 16 de juny de 2013 per toni-f

LES DECLINACIONS SÀNSCRITES (O L’EXCEL·LÈNCIA EXPRESSIVA)

Deixa un comentari
Com moltes altres llengües, el sànscrit fa servir diverses formes d’una mateixa paraula per a indicar-ne les característiques gramaticals; es tracta del que s’anomena “declinació”.

Aquest sistema és propi de tot tipus d’idiomes, tant d’arrel indoeuropea (ja siguin antigues – com el grec clàssic i el llatí – o actuals: l’alemany, el rus, etc.) com d’altres famílies: l’àrab, el basc o el turc, per exemple.

Entre totes elles, el sànscrit es caracteritza per la riquesa – i la precisió – de les seves declinacions.

Filant prim: tres gèneres, tres nombres

Per un cantó, distingeix tres gèneres: masculí, femení i neutre. Si prenem com model l’adjectiu priya- (estimat) qualificant un substantiu en funció de subjecte, podem trobar les formes priyas, priya o priyam, segons s’apliqui, per exemple, a un home, a una dona o al nom neutre “parla” (el gènere neutre es reserva, en general, a conceptes abstractes i objectes inanimats).

També utilitza tres nombres, ja que complementa el singular i el plural amb el dual. Així, en el cas de la paraula deva- (déu) com a subjecte de l’acció, usa devas en singular, devasas (o devaas amb a llarga) en plural i deva quan es tracta de dues divinitats.

Alta intensitat comunicativa: vuit casos

Però on el sànscrit mostra una potència comunicativa màxima és en la seva capacitat per a precisar la funció de les paraules en les frases.

Més enllà del grec clàssic, que diferencia quatre casos (nominatiu, acusatiu, genitiu i datiu) i del llatí, que n’hi afegeix tres (vocatiu, abaltiu i locatiu), el sànscrit arriba a vuit ja que, per a assenyalar el mitjà pel qual es realitza una acció o allò que l’acompanya, fa servir un tipus de complement que anomena “instrumental”.

Una paraula com deva-, segons es tracti de nominatiu, vocatiu, acusatiu, instrumental, datiu, ablatiu, genitiu o locatiu en masculí singular, presenta les següents formes: devas, devam, devena (o devaa), devaya, devat, devasya, deve o deva.

El sànscrit és una eina lingüística d’extrema exactitud.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 19 de gener de 2013 per toni-f

SÀNSCRIT: EL PARADÍS DE LES PARAULES COMPOSTES

Deixa un comentari
Com és ben sabut, l’expressivitat i la bellesa del sànscrit provenen de diversos factors; un dels més decisius és la seva facilitat per a combinar dos o més mots per a crear-ne un de nou, és a dir per a formar paraules compostes.Es tracta d’un fenomen universal i en català en fem servir molts al cap del dia: blaugrana, rentaplats, cobrellit, supermercat, allioli, sobretaula… però en sànscrit són molt més abundants i doten els textos en els que apareixen d’una intensitat molt marcada i d’una exactitud extraordinària i enlluernadora.

Hi van aparèixer ja en els textos vèdics, amb una freqüència i unes formes similars a les de l’èpica homèrica, llengua amb la que comparteix, per cert, un origen designat amb una paraula que també és composta: l’indoeuropeu.

La majoria d’aquests nous mots inclouen dues paraules, per exemple: mitravaruna (l’entitat divina dual formada pels déus Mitra i Varuna), matarapriti (la mare i el pare, és a dir, els pares, però conservant també les seves individualitats) o dyavaprithivi (l’espai que inclou el cel i la terra). Els compostos de tres membres són rars, però existeixen: purvakamakritvan (acompliment d’un desig anterior).

El seu ús va continuar durant el període èpic i força dels articles ja publicats en aquest bloc en contenen: Mahabharata (els grans Bharata), Ramayana (el viatge de Rama), Bhagavadgita (el cant del Senyor) i fins i tot noms propis com Yudhishthira (ferm en la batalla). Però són  multitud: maharaja (gran rei), suryaxandra (el Sol i la Lluna), Himalaya (casa de la neu), etc.

El desenvolupament màxim dels mots compostos sànscrits va produir-se al període clàssic, entre els segles III i VIII dC, amb noves paraules cada vegada més llargues i conceptes molt elaborats i inclusius.

Alguns exemples: parvabimbadhara (llavi inferior com el bimba madur, és a dir “llavis vermells com el fruit anomenat bimba quan està madur”) o purvajanmakrita (fet en una vida anterior) o molt més llargs de cinc, nou o fins i tot trenta-cinc paraules!

La deessa Sarasvati – que vetlla pel coneixement i la bellesa en totes les seves formes – sempre ha estat benvinguda (per a utilitzar una paraula composta) en el regne del sànscrit!

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 18 d'octubre de 2012 per toni-f

SÀNSCRIT: VOCALS DE TOTS ELS COLORS

Deixa un comentari
L’interès i la bellesa del sànscrit venen de la seva literatura i també de la pròpia llengua. Les paraules que la formen li donen tota la seva força.

Quan explorem les paraules, al final de tot hi trobem els sons, és a dir, de fet, les vocals perquè – segons els gramàtics sànscrits – sense vocals no hi sons (les consonants tot just les acompanyen) i, per tant, no hi ha paraules. Ni llengua. En qualsevol cas, les vocals del sànscrit són un aspecte més de la seva riquesa: mentre en català en tenim vuit (la a, la i i la u, les dues es, les dues os i la vocal neutra) en sànscrit en disposem de tretze.

Comptem: les tres vocals bàsiques – com en català: a, i i u – poden se curtes o llargues (ja són sis), ara venen els quatre sons que la gramàtica sànscrita anomena díftongs: la e, la o, el so ai i el so au (ja sumen deu) i després cal afegir-hi la l i la r que, a més de funcionar com les nostres consonants, poden formar síl·labes en paraules com krshna, per exemple, i, a més, la r vocàlica pot ser curta o llarga (i ja tenim les tretze),

Probablement, la quantitat de sons disponibles permet formar un gran nombre de paraules, ben precises, per a un gran nombre de conceptes o d’aspectes d’un mateix concepte. I això, probablement, ajuda a l’hora d’escriure…

Sigui com sigui, a la paleta del sànscrit, al racó destinat a les vocals, els escriptors disposen d’una gran varietat de colors.

(Per a alegria i gaudi dels lectors de tot el món, per cert.)

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 7 de maig de 2012 per toni-f

CATALÀ I SÀNSCRIT; PARENTS LLUNYANS, PERÒ PARENTS

Deixa un comentari
 

Malgrat la distància geogràfica i les diferències lingüístiques entre el català i el sànscrit, les arrels compartides per ambdues llengües perduren més enllà dels segles i força paraules d’un i altre idioma mostren una gran semblança.

Els nostres “pare” i “mare”, per exemple, recorden clarament els pitar i matar sànscrits i el mateix passa amb els noms d’alguns números: dos-dva, tres-tri, sis-sas, set-sapta, nou-navan, etc. Un fenomen similar es repeteix en força mots comuns com, entre molts d’altres:

cap-kapitha, dent-danta, déu-deva, serp-sarpe o sucre-sukha. Ioga, per cert, té la mateixa arrel indoeuropea – i el mateix significat general – que “jou” o el verb “junyir”.

Un segon cas és de les paraules que han sofert canvis més profunds. La seva filiació comuna és malgrat això evident. Per exemple, “escacs” prové del sànscrit catur anga (és a dir, quatre membres), “sofre” té en sulbari (que vol dir enemic del coure) el seu familiar oriental i “Júpiter” equival a diaus-pitar (pare del cel).

A més, hi ha també algunes paraules sànscrites que s’han incorporat al nostre vocabulari quotidià. Avatar, mantra, guru o nirvana en són mostres ben clares i d’ús general.

Aquest origen indoeuropeu comú es manifesta en el lèxic, però també en un munt de mites que resulten familiars per als uns i per als altres.

Aquesta entrada s'ha publicat en Sànscrit el 8 de març de 2012 per toni-f