Les albades que recomforten són aquelles que neixen sempre als horitzons per recordar-nos que la bellesa i la consciència van de la mà i són intangibles. Ací no hi ha combat possible, ni l’espurna del desig que atreu els cossos. Ací hi ha quelcom universal, una sospita que trascendeix des de les ombres a un
Estiu. L’estiu és la canya. Tot allò que podem oferir-nos a l’estiu és calma, tranquil•litat. Llegir i escriure; deleitar-nos amb la mar de fons i una seguit de crepuscles per a engreixar l’ànima. Ordena’t i endreça’t, que venen forts. Les feres s’agombolen fins que comença el setembre. És propi dels valents afrontar la canícula a
Sempre m’ha agradat pensar que els creients, els cristians, de les pors en fem llavors bones. Evidentment, no cal ser creient per compartir això que dic, però l’experiència em diu que els cristians som aquells que hi som i no acostumem a fallar. Deixar els fets en mans de Déu és un gest autèntic i
La mar bressola els ulls que coneixen la felicitat de viure en pau. La calma, la pau, malgrat les tenebres. Res s’escapa del seu bressolar. És una sort que la mar et bressole. Sentir-la, aprendre a estimar-la, que et manque quan no la tens a la vora. La mar esguarda un paradís a la Terra.
I Mai va deixar el cavall, fins arribar a terres catalanes. En arribar a Montpeller es va sentir a casa. Aquelles gents parlaven el seu llenguatge. Per fi havia tornat a casa. Mancaven encara ben bé set dies de viatge per fer cap a casa. Havia sobreviscut als combats, però arrossegava una gran pena. Feia
I Ací on estic ara corre l’aire. Se senten les grunetes i l’anar i venir d’una mosca que sembla que passa de llarg. La pau és completa. Sento una calma profunda després d’uns dies de metges. La família està bé, jo estic bé. I tanmateix, mantic la remor d’una nostàlgia que no vol volar. La
Les onades van encenent els còdols del Marjal. He arribat. Sospito que he arribat quan la flama s’ha extingit, però no em dol. Espero el crepuscle sobre l’aigua de l’horitzó. Quines columnes alçaria amb la ment si quelcom més enllà de la claror d’esta vesprada m’importés de veres? Deu ser, és clar, que la setmana
I És nova aquesta lletra? És una semblança de les formes que s’han escrit fins ara. Un renovat estil amplifica allò que fins ara ha estat descrit. El món, això que coneixem, ha canviat a base de matances i presons. Tanmateix, aquesta forma restarà immutable. II El més pregon dels silencis es lliura a l’oblit.
Ara, enfilat en la raó de les coses, què em queda per tenir? Una recompensa? Un premi? Un salari? Tanmateix, la vida és una altra cosa. Una altra vida es juga a una altra divisió. L’esfera de l’abundància, de la consciència. Un salt. Una sortida d’emergència a l’autenticitat de les formes i els pensaments. A
Tornar a mare. A casa. A la mare. Avui sembla que torne d’un viatge llarg. Les ganes d’escriure, d’endreçar, de posar quatre comes i dos punts i seguit abans d’un balanç que sembla ocultar-se en un racó de la retina. Tornar a la terra, a l’escorça d’aquella carrasca que em salva. Després d’un silenci, unes
I M’ha superat. M’ha vençut. Només he trobat una sortida possible: rendir-me i suplicar a Déu una mica més de vida. Uns anys més, no gaires. Ai. Ja no podria fregir-me sense la seua veu. Lo dentista em truca i jo no vull que em punxe l’anestèsia. He perdut los calçotets. Sortiré a pensar les
Era el matí, bramant, després d’una aurora prenyada. L’aurora que trobà tots els semàfors en verd. I Goethe? I Pascal? Res, avant i avant. Una sort, una manera de dir que t’estimaré sempre, però prefereixo un naufragi des de que vaig descobrir que puc surar i vèncer la mort. És temps de sortir de nit
La partença és cosa de celebrar. Rebregada i escadussera enyorança que hom vesteix per festejar que és el propietari del farigolar. Així era l’ombra de la figuera quan els xots van niar a l’oliverar: dues-centes àrees de sajolida borda i un ramat de xaies que romancejaven de dia i dormien de nit. Un rectangle. Un
Davant del soli, l’humil sent la majestat de l’amor que li brolla de l’aigua viva del seu cor. Ve de lluny, de les clarors del sol i les ombres de la fe pregona. Una margenada seca va edificar. Ella a soles, per causa d’un infaust prodigi que va vèncer. D’una bonesa incorruptible, d’una bellesa sense
Cal emprendre el temps d’escriure des dels racons seminals de l’ànima. Cal que creme la lletra i la coma i no parar fins que l’acció ja sigue motiu de penyora i llast. A raig. Com un tornar a la vida. Perdut el recer i fútil tota raó. Com una sentència murri o falsa, descriure. Assenyalar