Vols que t’avise al punt de la nit? El nostre punt més insospitat. Reposa, deixa que este vell s’endinse en la travessa de tots los migdies que recorda i no temis pel seu retorn. Lo seu retorn en el nostre punt de la nit. La nit s’obrirà com una magrana i podrem menjar del seu
I Tornar. Aquesta era la voluntat. Simplement, tornar. Deixar aquella ciutat, les amistats, els bars. Tornar com tornen els xots a les oliveres. Cap a casa, a mare. Però no va tornar mai. Aquell amor va poder més que la promesa de tornar. Diuen que l’amor ho capgira tot i jo no m’ho penso. Un
Estic a Vinaròs, esmorzant, i ara comença a ploure. Què ho faça amb força mentres vaig fent-me a la idea que estic més cansat del que havia previst. Mandrosament, vaig fent amb una certa tristesa. Avui estic enamorat de la cambrera. Això és tot. Un escàndol.
Jo esperava això: abans de viure la darrera pluja de l’estiu, saber que existeixes perquè existies. La resta, el temps, no m’interessa. Que siga una bestia conservadora no em priva d’enamorar-me. I jo ara m’he enamorat d’una part del meu passat. I jo no sabia que ella existia en la claror d’aquell passat, però la
Es parla poc d’allò que passa al bus de llarg recorregut al final del seu passadís. Tanmateix, hi passen coses molt boniques com que dues xiques s’estimen ben aferrades en la fosca de la nit o que el rodamón aprofite per estirar-se a dormir esperant la benvinguda a una ciutat o una terra per a
S’ha escrit, s’ha dit: la sang em bull. Què passaria si per una nit deixés anar l’ànima i aquesta es perdés per allà on habiten les estrelles? Com viuria, aleshores? I, tanmateix, l’ànima se m’arrapa a la pell i no m’amolla. Fem un pacte: torna quan vulgues, xala, ves de vacances. Ja tornaràs. I si
Rere la porta transparent sempre cau la tarda i la lluna es deixa veure. Sota l’estol de núvols, la lluna sempre és blanca i els mecanismes que fan voltar la Terra són tant afins a la voluntat de Déu que hom diria que si tot plegat no és un miracle és perquè tot plegat va
Teniu un trocet, un jardí, un racó de terra amb aigua? De veres? Doncs sembreu llavors de tirabecs i xalareu menjant-ne. Només cal que estoveu molt bé la terra, hi sembreu la llavor i espereu que germinen cosa d’un pam abans de regar-los per primera vegada. Els tirabecs es mengen amb tavella i són molt
Viure, morir. A la fi, el començament. Això és el començament, tio Vicent. Jo sé que ara mos esguardes somrient, ple d’amor, com natros, plens d’amor per a tu, per tot allò que ets. Diuen que has mort. Bé, això és una manera de dir que has marxat, que ja no mos vorem durant un
I Si tot això és possible ara, ara que l’aigua del Madriu em banya el cos, és perquè vaig enamorar-me d’aquell àngel que em prengué pel costat del cor per escodrinyar l’ànima que havia mudat de pell i que jo no sabia trobar. L’amor edifica, com ja sabeu, i fa miracles. I el temps de
Ha aparegut providencialment a la meua ment després d’estar cavil•lant al llarg d’un viatge breu: et diràs Les veles teses i el teu nom ressonarà a can Solcades fins lo 25 d’agost de 2025. Deixem de banda les Gelosies, rutines i costeres amunt, que val a dir que m’han passat ràpid, de puntetes, discretament. Volant?